ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL NOSTRE PRESIDENT DONA L?ESQUENA A LA SOCIETAT CIVIL I SIGNA LA MORT AUTONOMICA

Sense categoria

S’han acabat els dubtes, el President no serà al costat de la població a la manifestació de la Diada, diu que vol sigui massiva per tenir més força per negociar el pacte fiscal, nomes una coseta, la manifestació es per la independència no per cap pacte impossible i superat que no volem. Per altra banda posen fi a l’etapa autonòmica demanant un rescat a l’Estat espanyol, que amb molt de cinisme diuen sense condicions, quan saben en realitat que si havia una engruna de sobirania, ara ja ha quedat eliminada. Aquesta es la deriva que ens enfrontem, i que per fer la quadratura del cercle, el partit del govern català si que assistirà a l’esmentada Manifestació, tot plegat molt lamentable.

Efectivament la decisió del President satisfà a Sanchez Camacho, Navarro i Duran per exemple, i evidentment decep i molt a la centralitat independentista de la societat, i moltes parts de diversos partits. Era una oportunitat per demostra a l’Estat i al món que els nostres dirigents estaven al costat del poble, i disposats a donar un pas endavant, que ara sabem no s’atreveixen a fer perquè no poden o per la seva pròpia mediocritat i poca dignitat nacional. Es una decisió que haurà de gestionar el 12 de setembre, però també el 21 de setembre quan torni de Madrid amb les mans buides i un pacte mort i enterrat per sempre més, suposant que no hi hagi un pla B per tornar a enredar la població amb guanys inexistents, com portem fent des de fa 30 anys. Per arrodonir la jugada es demana rescat al fons de liquiditat espanyol per valor de 5023 milions, i s’alerta amb una amenaça ridícula als ulls espanyols que no acceptaran condicions, i diuen que serà rescatada amb els nostres propis diners com ha dit el portaveu Homs, reblant el clau acusant l’oposició de que si no volien condicions no haver gastat més del que podien.  De fet això ja passa de mida, i es una presa de pel que no ens mereixem, que declarin la seva incapacitat i cap voluntat de donar un pas endavant nacional, i ens estalviem aquesta vergonya dia si i dia també. Es increïble que el que rep un espoli de 20 mil milions anuals, ara en demani 5 mil milions amb moltes condicions i interessos curiosament a aquell que els hi ha deixat. Es una asfixia premeditada i consentida que ja be de molt lluny. De fet ens vol fer veure que no hi haurà cap condició, quan sap perfectament que això significa que des del Ministeri d’Economia espanyol es dirigirà i supervisarà les nostres finances puntualment, i no es pot enganyar a la gent obviant aquesta realitat, podran demanar els ajustos que els hi semblin convenients, la Generalitat no podrà demanar crèdits, i l’Estat passarà a gestionar bona part dels nostres pagaments, en definitiva demanar rescat a qui et vol a la misèria, i pretendre fer un pacte fiscal que certifiqui aquest decret de defunció autonòmic signat ahir pel govern català, es de bojos.

Ens diu el President que vol que sigui una manifestació massiva per tenir més força pel pacte fiscal, sense dir que aquesta res te a veure amb el seu pacte de pa sucat amb oli, i quan el seu partit hi participarà darrera el lema acordat, i per altra banda el govern cap un altre direcció, i amb una soga al coll en forma d’intervenció encoberta amb un rescat que curiosament es remet a la llei d’estabilitat pressupostaria que va votar CIU en el seu moment, tot un cúmul de contradiccions que ens porten a la pèrdua total de la sobirania autonòmica, si es que alguna vegada l’hem tingut.

En definitiva, la pregunta es, i ara què. No volen donar un pas endavant, única sortida raonable, i alhora deixen la nostra autonomia de segona finiquitada, i fent el joc a la tàctica espanyola per acabar aquella feina començada per dret de conquesta fa prop de 300 anys, i que els nostres dirigents i col·laboren tant eficaçment, veure per creure.

 

   

.

 

 

 

PRESIDENT MAS: CAIXA O FAIXA

Sense categoria

La carta del president espanyol en contestació a l’enviada pel president català, responent que estudiarà el pacte fiscal a canvi de la seva lleialtat a Espanya, i acordant una cita per aquest mateix setembre, es una nova tàctica espanyola per intentar donar ales a un projecte que tots sabem es mort, i que no ens porta enlloc, com es el pacte fiscal i desactivar la mobilització per l’Estat propi. El president Mas ara pot demostrar a qui vol retre comptes, al seu poble i escoltar el seu clam sense vergonya o tornar a caure en aquesta submissió, que ja sabem on ens porta, i donar l’esquena a la ciutadania que demana i espera lideratges valents, i que responguin a les peticions populars.

La carta de Rajoy te una finalitat ben clara, una nova ensarronada que desactivi un procés imparable cap a la independència, promet estudiar el pacte fiscal i a canvi demana al president Mas lleialtat i impulsar Espanya  a nivell europeu, preveuen una reunió durant el setembre. Per altra banda a Catalunya Oriol Junqueras ofereix una candidatura conjunta amb totes les forces que volen un estat propi, i concretament a CIU i ICV, de fet aquesta última ja contesta que no anirà amb una coalició amb un partit de dretes, amagant de fet l’objectiu de la mateixa. De fet aquesta candidatura unitària constituent, i segons les enquestes del CEO podria rebre un suport superior al que aquests dies diuen les enquestes pels partits nacionalistes al País Basc. Lligant els dos temes la dirigent socialista Rocio Martinez  avisa al President que la seva presencia a la manifestació independentista del dia 11 te certes obligacions pel dia desprès, i ha demanat no frivolitzar en el tema.

Efectivament, la resposta del president espanyol forma part d’aquest pla per impedir que la població secundi massivament la manifestació per l’estat propi del dia 11 i amb el president Mas i el seu govern al capdavant, un fet que hauria de provocar fets i acceleracions d’un procés, que evidentment l’Estat vol aturar com sigui. De fet a la carta nomes diu que estudiarà el tema, recordo que prèviament el seu partit, i govern ja han dit que es una irresponsabilitat i han negat en tot moment cap nou model de finançament, i apart per cortesia i imatge fer una reunió, tot això a canvi de lleialtat i ajudar Espanya, o sigui validar l’espoli pels segles dels segles, i renunciar al nostre estat del benestar a canvi de res. Tothom sap que aquest pacte ja ha estat superat pels esdeveniments, i de fet es un impossible, per tant no hi hauríem de perdre massa el temps a no ser interessadament pels que volen amagar la vertadera reivindicació del poble. De fet estic completament d’acord i sense que serveixi de precedent amb la dirigent socialista, que amb la seva presencia al capdavant de la manifestació, el dia següent hauria d’activar aquesta reivindicació com objectiu principal de govern, si no ho fa, ens haurà pres el pel, i el que es més greu haurà triat enganyar al poble per simple tàctica política, cosa que evidentment el desautoritzaria com el nostre màxim representant. No cal més enganys, la convocatòria es molt clara i l’objectiu també, per tant s’han d’assumir totes les conseqüències. En clau política l’oferiment de Junqueras, tot hi poder haver-hi un component de bona fe, no crec que sigui possible, i tampoc es absolutament necessari, de fet ICV ja ha utilitzat el vell argument dretes i esquerres per negar tal coalició, obviant deliberadament que es per un objectiu concret,  i no per gestionar un govern. També hi hauria tota aquella gent que creu que un partit es com un club de futbol i es per sempre, i no entendria aquesta coalició amb diferents ideologies. Tot pot ser més simple amb els partits posant com objectiu màxim en el seu programa la declaració unilateral d’independència, i que la gent ho validi amb el seu vot, de fet nomes en la votació parlamentaria es veuran conjuntament aquests partits, just el moment que fa falta.

En definitiva, propostes i tàctiques que d’una manera o altra van en una mateixa direcció, i ens fan veure que el debat de l’estat propi es central en aquests moments a Catalunya.

 

 

 

El SOBIRANISME, ENÈMIC DE LES INVERSIONS?

Sense categoria

La vicepresidenta del govern Soraya Saenz de Santamaria, no para de fer la tàctica de la por, i dir als quatre vents que l’independentisme que cada cop es un clam més majoritari a Catalunya, allunya les inversions, cosa que sap es una gran mentida, que el professor i gran economista Xavier Sala i Martin, s’encarrega de desmuntar en un gran article que us adjunto en el seu bloc. En principi volia parlar de la proposta de coalició per la independència feta des d’Esquerra, però crec que desmentir les pors que molta gent encara es creu quan des de Madrid bramen, es molt més important en el procés cap a l’estat propi que estem vivint.

Soberanismo e inversion extranjera

 

Cada vez está más claro que don Mariano Rajoy nombró a Soraya Sáenz de Santamaría como vicepresidenta del gobierno solamente para que ésta pudiera demostrar, semana tras semana, que los políticos también tienen sentido del humor. En la rueda de prensa de ayer, doña Soraya volvió a hacer uso de su habitual simpatía para advertir a los catalanes de que el creciente soberanismo que se detecta en Catalunya “aleja la inversión extranjera”.

¿En serio doña Soraya? ¿De verdad usted cree que el hecho de que la inversión extranjera se aleja de España no tiene nada que ver con que los extranjeros se han dado cuenta de que España es un país de pandereta? Ya la he escrito en otras ocasiones pero volvamos a hacer la lista:

La primera institución del estado, la corona, es la mofa del mundo, con un rey que se va a cazar costosos elefantes con una misteriosa señorita alemana mientras su pueblo se hunde en la miseria y con un yerno imputado por estafas millonarias.

El presidente del tribunal supremo es obligado a dimitir por haber malgastado dinero público en excursiones románticas de fin de semana con el encargado de su seguridad. Es más, a diferencia de lo que hubiera pasada con cualquier empleado de cualquier empresa que es expulsado de su cargo por malversación de fondos, el señor letrado cobró unos 200.000 euros de indemnización provenientes del erario público.

El juez más mediático y famoso del mundo, expulsado de la audiencia nacional por haber sido probado que espió a un acusado y violó la relación de secreto entre abogado y cliente, relación que es sagrada en toda democracia que se precie.

Los partidos políticos violan sistemáticamente todas sus promesas electorales. Los partidos que ahora mandan hacen lo contrario de lo que decían cuando estaban en la oposición y los partidos que ahora están en la oposición critican al gobierno por hacer lo que ellos mismos hacían cuando mandaban. Entre unos y otros, están dejando a los ciudadanos una sensación de que sus votos no sirven para nada y una desconfianza en la clase política de consecuencias impredecibles.

Sin abandonar la esfera política, en toda la prensa internacional aparecen imágenes de estaciones de AVE vacías, aeropuertos sin aviones, ciudades fantasma e infraestructuras sobre las que los alemanes sueñan cada día y no sólo porque son las infraestructuras que les gustaría tener sino porqué ya ven venir la factura que tendrán que pagar por toda la corrupción que ha generado tanto dispendio. Por cierto, señora vicepresidenta, en el momento de escribir esta nota me encuentro de viaje por el centro de Europa y cada vez que algún político, banquero o economista me habla de España, salen a la conversación los reportajes que han visto en sus televisiones sobre el aeropuerto de Castellón, un monumento a la incompetencia, la desfachatez y el caciquismo de Carlos Fabra, Presidente de la Diputación del Partido Popular de Valencia, padre de la tristemente famosa diputada del Partido Popular, Andrea “que-se-jodan” Fabra. Que se sepa, ni padre ni hija tienen ninguna relación conocida con los soberanismos vasco o catalán.

Al descrédito de España también han contribuido las élites empresariales lideradas por el banquero más famoso e internacional del país, don Emilio Botín, a quien se le descubrió una fortuna de 2.000 millones de euros escondida en un paraíso fiscal o uno de sus subordinados, convenientemente indultado una vez los tribunales emitieron sentencia de culpabilidad. Hablando de empresarios, muchos de los que en su día se vanagloriaban de haber conseguido entrar en la lista Forbes de billonarios, no han conseguido evitar que sus empresas se arruinaran. Ahora que ha quedado demostrado que sus otrora milagrosos éxitos empresariales no eran más que el fruto de la especulación inmobiliaria, el amiguismo político y el pelotazo como medio de ganar dinero para los más espabilados, esos “grandes” empresarios se arrastran por el mundo implorando que alguien les compre sus empresas a precio de saldo.  El modelo empresarial del pelotazo español no es precisamente un modelo económico y empresarial al que los inversores internacionales se sientan especialmente atraídos en la actualidad.

Tampoco hay que olvidar la nefasta labor de las entidades supervisoras a la cabeza de las cuales se encuentra el Banco de España, una entidad que ha agravado significativamente la crisis con su absurda política de fusiones bancarias que ha acabado por contaminar a los bancos y cajas sanos con toda la porquería de los bancos y cajas quebrados. El Banco supervisor también es quien hizo los stress tests que dieron la nota de aprobado a Bankia, ese engendro financiero insolvente cuya salida a bolsa bajo la supervisión de la Comisión Nacional del Mercado de Valores acabó con los ahorros de miles de ciudadanos españoles.

Y dejo para el final al gobierno del Partido Popular, que pensó arrogantemente que sólo por el simple hecho de ser del PP, apaciguaría a los mercados internacionales a pesar de que el PP gobernaba la Comunidad Valenciana cuando tuvieron lugar todos aquellos escándalos de corrupción y dilapidación estratosférica de dinero público (y eso lo sabían todos los inversores internacionales). El gobierno del PP, que pospuso durante meses la presentación de los presupuestos más importantes de la historia con el burdo objetivo de ganar las elecciones andaluzas a pesar que ese retraso estaba hundiendo la economía del país. Ese gobierno que tras explicar que las subidas del IRPF eran contraproducentes, acabó poniendo unas de las tasas más altas de Europa. Ese gobierno que tras hacer una campaña de recogida de firmas cuando el PSOE subió el IVA, va y sube ese mismo impuesto al llegar al gobierno y lo hace con el burdo argumento de que “hay mucha gente que no lo paga”, haciendo pagar así a justos por pecadores y… ¡después de premiar a los evasores con una absurda amnistía fiscal! Ese gobierno cuyo ministro de hacienda siempre encuentra la manera de exculpar sus acciones y sus engaños y de dar la culpa de todo a los demás, desde los extranjeros hasta las autonomías pasando por los evasores de impuestos, los mercados financieros y esos hombres de negro que nunca iban a venir a España pero que ya están llamando a la puerta.

Ese gobierno que se ha convertido en la única empresa de España que crea ocupación aunque sólo sea para colocar a militantes del PP, familiares y amigos entre los que se encuentra… ¡el señor marido de la señora vicepresidenta doña Soraya Sáenz de Santamaría!

Esto, todo esto, y no los soberanismos catalán y vasco, es lo que hace que España haya perdido toda su credibilidad internacional y haya ahuyentado la inversión extranjera, doña Soraya. Es más, el descrédito constante de todas y cada una de las instituciones españolas, desde el Rey hasta le CNMV pasando por el gobierno, los partidos, los jueces, las entidades reguladoras y los empresarios (a lo que podríamos añadir, como guinda de última hora que confirma el sainete en el que se ha convertido este país, al presidente del comité paralímpico animando a los atletas a defender “La Roja Coja”), este descrédito general de todas las instituciones de España, repito, no sólo hace que los inversores vean que España no es un país de fiar a la hora de invertir su dinero sino que, además, está haciendo que el sentimiento antiespañol esté cada vez más arraigado en algunas comunidades. Al fin y al cabo, usted tiene que entender que la gente quiera desmarcarse de todo esta monumental vergüenza internacional y tenga ganas de largarse ante este desolador panorama. El sentimiento soberanista, pues, no remitirá hasta que ustedes arreglen su propia casa.

El descrédito de España no es culpa del soberanismo. Es culpa de ustedes. Y el soberanismo… también.

It’s up to you.

Xavier Sala i Martin

BANDERES QUE INCITEN A LA VIOLÈNCIA

Sense categoria

El govern espanyol avala arbitrariament  la retirada d’estelades de recintes esportius, perquè segons ells inciten a la violència, en un nou gest antidemocràtic, que res te a veure amb aquesta Espanya plural que  mai ha existit, i que ja ningú recorda, ells decideixen quina bandera interessa i quina fa nosa pels seus interessos. Es totalment inaudit que una bandera que simplement representa els anhels de llibertat d’un poble, que no va contra ningú, vers al contrari a favor en aquest cas de Catalunya es retirada, i altres banderes que tant sols han representat imposició  i  xenofobia poden ser exhibides amb total impunitat. Un cop més la manca de democràcia queda en evidència.

Les reaccions a la xarxa i de determinats partits no s’han fet esperar, i es demana omplir avui el Camp Nou d’estelades en el partit de la Supercopa espanyola, un dia on s’homenetjarà a tots els medallistes olimpics barcelonistes abans del partit. La qüestió es que segons el govern espanyol prococa reaccions adverses i violentes, malgrat reconèixer que hi ha banderes o emblemes que legalment no constitueixen cap infracció, cosa que porta a la paradoxa que sense infracció en aquest cas hi ha prohibició, tota una paranoia de l’Estat espanyol, que veu com Euskadi en les properes eleccions pot patir canvis importants en el seu Parlament amb la possible victòria de l’esquerra abertzale, i sobretot que a Catalunya el president Mas i el seu govern es pot visualitzar amb la manifestació independentista del dia 11, cosa que vol evitar fent xantatge amb els diners que urgentment necessita la tresoreria catalana, amb un nou acte antidemocràtic i feixista, comportament ja habitual d’aquest govern espanyol.

Realment l’Estat espanyol, es un estat artificial i en descomposció, on amb la crisi aguda principalment per la seva mala gestió i males arts amb la tresoreria, esta quedant despullat de totes les seves vergonyes, i cada reacció es un punt més en aquesta vergonya permanent. Reconèixent que un símbol en aquest cas l’estelada catalana que no exclou ningú, i es favorable a la llibertat d’un poble no comet cap infracció, però per la seva conveniència ideològica es prohibit als estadis ja que pot comportar violència. Jo els hi diria que basant-se en aquesta lògica tots els sìmbols poden molestar a algú i generar violència, per tant tots estarien prohibits, ara be, quan nomes ho apliquen a un cas concret la cosa ja fa molta pudor. Des de quan la llibertat incita a la violència, de fet ja una bandera, l’espanyola posem el cas, que representa el dret de conquesta, la imposició, el pensament únic, i la prohibició de drets conjunts com a pobles o identitats, i en canvi aquesta es totalment lícita. La vertadera causa es la por que esta entrant a l’Estat que ha tibat tant la corda que ja ha perdut els papers, i veu preocupat com principalment Catalunya pot deixar de ser aquest graner  sense res a canvi que els últims 300 anys ha assumit, i això podria ser l’estocada final per aquest estat de pandereta. El xantatge al President Mas es inacceptable, ja que jugar amb les necessitats econòmiques catalanes com si fos un joc, amb uns diners que precisament provenen en molt bona part del nostre espoli econòmic, o sigui nostres es una paranoia mesquina de grans proporcions, esperem la reacció de la Generalitat per dignitat, i perquè el poble crec no perdonaria que un cop més davant la tria, no es tries per Catalunya i els nostres interessos.

En definitiva, una democràcia de fireta, que ja no sap que fer per evitar el que veu com inevitable, un poble que s’aixeca i reclama la seva llibertat.

NO DEIXEM ESCAPAR UNA GRAN OPORTUNITAT

Sense categoria

L’Assemblea Nacional Catalana va cremant etapes per arribar a la Diada, i que Catalunya pugui expressar el seu clam a favor del seu propi estat, sense embuts, sense condicionants ideologics ni socials, sense enganys o pactes impossibles, inclusiu des del punt de vista del que cregui que es  la nostra via de sortida, i la manera natural d’expressar la teva identitat en el  mòn. Crec que el “Catalunya, proper estat d’Europa”, tindrà darrere tothom que cregui i vulgui aquest objectiu, i com va dir el Mestre Puyal referint-se al President, si finalment hi assisteix i mira enrere ha de veure tot un poble amb un sol crit que l’obligui a fer el pas, per el contrari no podrem reclamar massa coses. No es tracta de protagonismes estèrils, sinò d’oportunitats, i aquesta Diada es una magnifica oportunitat.

EL CONSELLER DE CULTURA NO POT FER EL JOC A UNA FALSA DISCRIMINACIÓ

Sense categoria

El Conseller de Cultura Ferran Mascarell, ens diu que els catalans acomplexats no sabem valorar la creació en espanyol feta a Catalunya, i ens impedeix treure profit de tot allò que tenim,  en referencia als Premis Nacionals, i la seva polemica i afegeix aqu acabarant reforçant el català. Amb tots els respectes, actuar sense la normalitat de qualsevol estat o territori del món no ens acabarà reforçant, no podem fer creure que perquè portem gairebé 300 anys com una regió per dret de conquesta, i tenim una forta immigració espanyola, i unes lleis que nomes protegeixen una sola llengua, fer del castellà la nostra llengua perque no ho es. Respecte tot, propietat cap.

Efecivament, el conseller esta convençut que el debat obert en el CONCA es un pas endavant per acabar reforçant el català, i culpa la polemica per les imposicions i complexes que ha generat la dependència de l’Estat, però en cap cas un enfrontament entre llengües, i demana no deixar de banda la literatura en llengua castellana. Ens diu que amb un estat propi no tindria sentit debatre aquest tema, i ara es degut als complexes per la dependència de l’Estat. De totes maneres veu interessant afrontar el debat ja que es un pas endavant per la nostra llengua si es fa sense adjudicar a la llengua castellana el que no es la seva responsabilitat, ja que la dificultat per la nostra llengua no es el castellà, sinó l’estat espanyol, i lamenta que ens costi treure profit de tot allò que tenim, ja que defensa el català per no vol deixar de banda l’expressió en castellà.

Realment, i amb tots els respectes pel Conseller de Cultura evidentment, hauria de saber com el que més el que es cultura catalana, i el que no i no crear o alimentar debats esperpèntics com aquests que volen confondre la població, segurament fruit de no gaudir d’un estat propi, amb això estic d’acord. La cultura, i concretament la literatura catalana, nomes es i ho subratllo la feta en català, no ho es la feta en xinès, anglès o castellà per posar tres exemples, com succeix a tots els territoris del món. Es molt clar, aquesta polèmica ja va sortir a la Fira de Frankfurt, i francament ja cansa. Que nosaltres tinguem un idioma propi, no significa anar contra la resta de llengues mundials, simplement es un tresor que hem de cuidar, i que es nostre amb respecte per tota la resta, però de cap manera posant al mateix nivell cap altra llengua que no sigui la nostra i propia. Això tant simple el conseller ho hauria de tenir clar, i parla d’enfrontaments que no n’hi ha cap, en tot cas aquests els patim nosaltres al formar part que nomes protegeix una sola llengua que es la castellana, i intentar elimanar qualsevol altra, ja que l’espanyol no existeix. Per tant estic d’acord que fora complexes i debats estèrils, l’escriptor nascut a Catalunya i que fa la seva obra en rus, castellà o suec posem el cas te tot el dret del món, però no pot pretendre optar a un premi de cultura i en aquest cas literatura catalana, seria absurd, ell ha triat, no es problema del territori on viu. Ens diu que la dificultat no es el castellà, sinò l’Estat espanyol, estariem d’acord, però es que l’Estat de que ens parla porta incorporat una sola llengua que es la castellana, i una dèria en materia linguistica que es eliminar o convertir en anècdota qualsevol altra que no sigui aquesta, per tant, no tindria cap sentit tirar-nos pedres al propi terrat.

En definitiva, i com be diu fora complexes, i senzillament actuem amb normalitat, la llengua castellana no es la nostra llengua, total respecte, però no es la nostra, aquesta es la realitat que volen tergiversar.

 

 

 

LES POSICIONS ES VAN DEFININT

Sense categoria

La possible presencia a la manifestació per la Diada del President Artur Mas, i la vicepresidenta Ortega seria una bona noticia, sempre que es comportin com el que son, els nostres màxims representants, i escoltin la veu del poble i el seu anhel, que evidentment no passa per cap tipus de pacte impossible amb l’Estat espanyol, i posin fil a l’agulla exercint la seva responsabilitat amb el país, si tant sols es per crear un estat de confusió amb diverses demandes que tant sols volen enterbolir l’objectiu principal, millor que es quedin a casa, o poden acabar com el president Montilla fugint a mitja manifestació i amagat sense cap tipus de dignitat.

Efectivament, sembla que Ortega desprès de la filtració de wikileaks  sobre l’informe de l’empresa privada d’espionatge americana Straffor, que posa Catalunya al nivell d’Escòcia, i en una posició favorable a ser un proper estat, per damunt de territoris com el País Basc, ens diu que ho celebra i que l’objectiu es ser totalment sobirà, per això treballem per fer estructures d’Estat. Caldria recordar-li que fa poc cridava per un pacte fiscal impossible que per molt que ho vulgui vendre no va en aquesta direcció, la plena sobirania no s’aconsegueix amb pactes ja  superats i negats per l’autoritat que en te la competència, això se’n diu ser una simple regió, que es conforma amb reclamar que li robin menys, i esperar la recuperació econòmica per estalviar-se el tràngol de dir prou, i per dignitat recuperar la llibertat perduda. Per si havia dubtes el govern espanyol a pregunta d’un senador va dir clarament un altre cop que descarta estudiar cap nou model de finançament fins que no acabi l’actual al 2015, crec que més clar l’aigua, seguir insistint amb aquest tema es una obscenitat que la població no es mereix i començar a indignar molt.

Es senzill, no hi ha més alternativa, i ha arribat l’hora de la confrontació pacifica i democràtica que el poble reclama amb tota justícia, no volem cap última oportunitat de res, ja son vora 300 anys i crec que les hem cremat totes les oportunitat, que d’altra banda no hi ha millor oportunitat que ser amo del teu destí, o es que no en som capaços. Des del govern català es segueix volent enterbolir la troca amb diferents consignes que diuen totes hi caben.  Francament no hi estic gens d’acord, la demanda del pacte fiscal no hi cap a la manifestació per l’estat propi, una es una demanda autonomista i l’altre independentista, crec que son molt diferents i no compatibles. En Pere Navarro pel PSOE-C ho te més clar i ens diu que si la manifestació es per la independència no es pot sumar, diu que tenen un altre projecte, concretament el de la dependència, submissió i espoli continu pels segles dels segles, i evidentment totalment oposat al dret a decidir i a la nostra sobirania com a poble. Iniciativa ha dit si, reivindicant el dret a l’autodeterminació, al costat de l’oposició a les retallades, caldria dir que la segona es causa principalment de l’espoli que patim per no regir el nostre destí amb una gran mesura, unida al percentatge de la nostra pròpia mala gestió, però que en qualsevol cas, amb la caixa buida, necessitem els nostres recursos que ens posarien en una situació molt bona dins Europa i aquests amb millor o pitjor gestió nomes els tindrem amb un estat propi ens alliberarem del que diuen personatges com l’Arcadi Oliveras amb la nostra condemna de ser solidaris amb determinats pobles per sempre més. Tampoc s’entén molt la posició de les CUP, que no saben separar el seu model social, molt respectable, però que ara no es el tema i que al final arribem a una divisió totalment innecessària i que espero molts militants d’aquestes formacions sapiguen destriar el moment que vivim i l’oportunitat de les consignes d’alguns dels seus liders.

En definitiva el dia s’acosta i les misèries van sortint, queden 20 dies i esperem la majoria entengui que l’oportunitat es única i no ens podem permetre deixar escapar.

 

 

 

 

 

 

 

 

TRIAS I ORTEGA: EMBOLICA QUE FA FORT

Sense categoria
 

En Xavier Trias, alcalde de Barcelona vol un 11 de setembre a favor de la independència, del pacte fiscal i en defensa de Catalunya, i creu que hem de trobar el comú denominador de totes les reivindicacions amb una manifestació unitària i on seria molt trist que es veies manca d’unitat. Per la seva banda, la vicepresidenta Ortega creu que les reivindicacions independentistes ofeguen la veu dels catalans i encara que ho ha rectificat segueix apostant fort, per un crit pel pacte fiscal. Potser ja n’hi ha prou d’intentar desmobilitzar la població i desvirtuar una Diada que pot ser clau pel futur del nostre país, que evidentment no passa per cap pacte amb l’Estat espanyol.

 

Efectivament, en Trias vol una manifestació el més unitària possible i que tots els agents polítics, socials i societat civil siguin capaços de trobar un punt de trobada i un bon lema per la Diada, desprès que cadascú es manifesti pel que vulgui en una manifestació on tothom hi tingui cabuda, encara que avisa que no sigui un lema descafeïnat ja que perdria tot el senti i s’ha de sentir una veu forta i clara de Catalunya davant el món. Per la seva banda la vicepresidenta segueix amb la cantarella de la veu forta pel pacte fiscal i desacreditant el clam independentista en forma d’ofec de la veu catalana, ja que el consens més ampli es amb el pacte. Fent una veu forta del que ens pertoca, i no passos agegantats.

Realment es trist que autoritats d’aquesta mena, líders del nostre país que podrien fer costat al poble que precisament els ha votat es comportin d’aquesta manera, intentant ofegar precisament el clam massiu que per altra banda ja es va viure fa dos anys al 10 de juliol amb un cas omís per part de la nostra classe política. En Trias vol encabir un comú denominador en una manifestació que ja te un lema ben clar i que engloba tot com es “Catalunya, proper estat d’Europa”, no es pot desvirtuar aquest anhel amb pactes impossibles o desitjos de que res es bellugui amb una Catalunya un cop més sotmesa i enganyada dins d’aquesta farsa autonòmica que te com últim capítol el pacte fiscal. La Diada commemora la pèrdua de les llibertats nacionals, i seria molt trist veure com 300 anys desprès ens conformem amb un sotmetiment voluntari i amb la nostra col·laboració activa, es a dir ningú entendria fora de les nostres fronteres que una nació que vol exercir com a tal renuncii a les seves llibertats per simple tàctica política i benefici dels de sempre. Hi ha una veu forta, concretament i segons les ultimes enquestes, un 51% favorable que seria molt més en un referèndum real i si la Generalitat fes pedagogia d’una opció i l’altra, per tant no hi ha res a pactar ni a buscar que no sigui intentar confondre a la població amb histories que no ens porten enlloc. La vicepresidenta sembla que encara no ha entès que això no son passos agegantats i menys desprès de 3 segles de dominació i greuges i d’un pacte que ja ha estat superat clarament per la ciutadania. Per justificar la seva posició es molt mediocre intentar dir que voler recuperar el nostre propi estat es ofegar la veu del poble, quan precisament es aquest que cada cop ho reclama amb més força, evidentment si li pregunten si vol un millor finançament segur que hi haurà consens, però aquest ja ha passat a la historia com l’Estatut recent, totalment inservible, aquesta es la mena de pactes que l’Estat ens dona i ara ens vol tornar a vendre un sense solta ni volta. Ja n’hi ha prou d’aquest color, simplement volem el nostre estat i no volem cap pacte fiscal ni de cap tipus amb l’Estat espanyol que ens espolia, crec que ha quedat prou clar i no crec que calgui posar-ho també a la capçalera de la manifestació. Demanaria que escoltessin a la gent i per una vegada no fossin un tap per les aspiracions legitimes.

CARLES DUARTE I COM INTENTAR CONFONDRE A UNA POBLACIÓ

Sense categoria

El president del CONCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts), seguint els passos del Director del MNAC, defensa que hauria de ser possible que un escriptor català que escrigui en espanyol pogués rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat, ja que no es un premi de Literatura catalana. Un nou intent barroer de confondre, i fer veure coses que enlloc del món es plantegen precisament per absurdes, si es que darrere no hi ha unes intencions ben definides com son la desaparició de la nostra llengua, i cultura des del nacionalisme espanyol més ranci. Ja n’hi ha prou de disfressar de civisme i bondat accions totalment fora de lloc, que tant sols segueixen donant corda al genocidi cultural que hem de patir dia rere dia.

El CONCA vol considerar la literatura en espanyol com a cultura catalana, i ens posa l’exemple del cinema on aquesta diferència no es dona, i parla de la poca justícia del tracte a autors catalans que escriuen en espanyol. Ens diu que han quedat al mig, i que no acaben de ser reconeguts ni a dins ni a fora de Catalunya. Aquest premi nacional en la seva modalitat de literatura diu que no es un premi de literatura catalana. Va posar exemples com Ana Maria Matute, Juan Marsé o Eduardo Mendoza tots nascuts a Catalunya, i parla de barrejar qüestions acadèmiques i socials quedant en terra de ningú. El conseller Mascarell es va mostra partidari d’aquestes reflexions. Per últim parla de potenciar la creació en català ja que es la llengua que va néixer en aquest país, però reclama un reconeixement com a propi de la realitat cultural expressada en castellà.

Francament, crec que es absurd intentar fer veure el que tot el món te assumit com a normal, aquí i en benefici del nacionalisme espanyol més ranci i excloent per definició, fer propostes de segons que, en Carles Duarte, ens parla de la llengua espanyola, potser caldria recordar-li que aquesta llengua no existeix, es la llengua castellana, i aquesta no vol rivals, ni que siguin petits, i no te el més mínim problema en entrar per imposició, i no respectar cap llengua minoritària plantejant autèntics genocidis culturals com veiem a les Illes, Aragó, País Valencia i Catalunya. Caldria dir que aquests autors que ens parla tenen el dret d’escriure amb la llengua que vulguin del planeta o inventada si arriba el cas, però això te unes conseqüències, i es que no poden ser catalogats com a literatura catalana, que va totalment lligada a una llengua, com totes les literatures del planeta, o es que la catalana es diferent. Per tant, aquests premis nacionals en la modalitat de literatura evidentment han d’exigir que les obres o la gran majoria siguin en la nostra llengua, talment com fan guardons similars d’altres llocs, sense que ningú se li passi pel cap bajanades mal intencionades com les que hem sentit. Ser nascut a Catalunya no es suficient, s’ha d’exercir, es a dir, jo puc ser un escriptor nascut a Vic, però si tota la meva obra es en rus, mai seré considerat literatura catalana, es de lògica total. Aquest problema de terra de ningú, en tot cas prové de la xenofòbia espanyola contra tot el que be de Catalunya, encara que sigui amb escriptors com aquests que escriuen amb la seva llengua, però no es el nostre problema. He dit la seva llengua, ja que aquí tenim una de pròpia, i amb una llarga historia al darrere, i això no es pot veure alterat per realitats culturals a base d’una immigració massiva que ha portat els seus costums i la seva llengua incorporada i protegida. Respecte tot, igualtat amb la pròpia mai. Talment si en els propers anys rebéssim una immigració massiva d’Afganistan posem el cas, ens hauríem de plantejar l’afganès al mateix nivell que el català, segur que no, però en canvi amb el castellà tot canvia.

En definitiva se li veu el llautó en aquests personatge, i ens vol fer combregar amb rodes de molí que nomes tenen la finalitat de fer-nos desaparèixer com a llengua, cultura i en darrer cas com a identitat, i es un motiu més per demanar i exigir el nostre propi estat amb justícia per tothom, però les coses clares.

 

 

 

 

UNIONISME SENSE VERGONYA

Sense categoria
 

Un antic corrent del PSOE-C anomenada Àgora socialista, ha fet públic un decàleg per difondre els arguments de l’unionisme a Catalunya. Forma part del procés cap a la independència que sorgeixin entitats o corrents contra la mateixa, i això vol dir que anem bé, i comencem a preocupar cada cop més a molts sectors de l’establishment català i de Castella en general, que veuen com la gallina dels ous d’or poc a poc es va allunyant, i segurament aviat volarà sola cap als seu propi destí, com veureu els arguments son pobres i sense base, però es que no hi ha argumentari raonable per seguir com fins ara.

 

Efectivament, aquest corrent dona els 10 arguments contra la independència catalana, i parlen de que aquest títol sol ja els fa vergonya, son militants molt identificats amb el PSOE, i diuen que si els independentistes no tenen rubor de presentar una independència impossible, ells no la tindran a descobrir el parany. Les raons negatives son variables, com que Catalunya no es subjecte de decisió política, no tindria reconeixement exterior, no pot dir que es una colònia, mai no ha existit un estat català i no es geogràficament determinable, i el catalanisme te poca historia al darrere, econòmicament parlen del mercat espanyol, i ens diuen que a diferència d’Escòcia no tenim petroli, ni recursos naturals i acaba remarcant els orígens espanyols de la major part dels catalans actuals. En aquest grup hi ha dirigents històrics com Josep Maria Triginer, i també antics militants.

Aquesta corrent interna d’un dels partits nacionalment espanyols, i que navega a la deriva com es el grup socialista, es una prova més de quins interessos defensa aquesta formació, on amb excepcions no hi trobarem suport pel procés cap a la independència. Ens porten arguments sense solta ni volta, de fet no n’hi ha amb cara i ulls, la cosa es molt clara, i el rubor crec que se l’haurien d’aplicar ells mateixos de sentir vergonya de parlar del dret lliure i democràtic d’un poble a a decidir el seu destí, això ja dona idea del seu tarannà democràtic. Diuen que no som subjecte de decisió polític, jo crec que això es un menysteniment clar a les institucions catalanes i al Parlament en particular, el representant de la sobirania del poble, i que deixen a l’alçada d’una associació de veïns, s’atribueixen la bola de vidre que diu que internacionalment no hi hauria suports, crec que n’hi ha hagut per tots els nous estats que s’han anat creant i nosaltres no som diferents, neguen el terme colònia perquè senzillament no hem existit, aquesta si que es bona, un repàs a la historia no els aniria malament, de totes maneres com que estan acostumats a manipular-la ja no els be d’aquí, nomes haurien de reflexionar que abans del 1714 érem ben visibles, i no estàvem en un altre planeta, per tant els drets de conquesta i l’intent durant aquests 300 anys d’esborrar la nostra identitat es un fet constatat, l’espoli premeditat i el maltractament es pot assimilar a qualsevol colònia, igual que a Amèrica van ser tractades les seves conquestes que ja fa molts anys es van acabar, no hi ha diferències. Ens parlen del tema econòmic i el mercat espanyol, que ho saben que aquest mercat nomes representa un 25% per nosaltres i va a la baixa, i que el món es molt gran, potser viatjar els ajudaria una mica. Per últim parlen dels nostres inexistents recursos naturals, tenen raó, però tenim altres actius valuosos en forma d’indústria i emprenedors que ens situaria amb el nostre PIB com una Holanda per posar un exemple, per tant no estaria gens malament, cosa que no pot dir el seu estimat estat espanyol.

En definitiva, uns nacionalistes espanyols sense arguments de pes per un fet que suposo ja veuen difícil d’aturar, algun dia havia d’arribar malauradament per ells.

L’ESTAT ESPANYOL NO PENSA FER NI UN SOL PAS PER LA PAU

Sense categoria
 

Arnaldo Otegui s’ha sumat a la vaga de fam amb solidaritat amb Iosu Uribetxeberria, un pres de la banda ETA amb un càncer incurable, i que no ha rebut cap gest per part de les autoritats espanyoles, ni de la seva llibertat, ni acostament a Euskadi. De fet molts presos amb condicions semblants mai han tingut cap mirament ni gest per part de l’Estat. Tot dins el context que Espanya encara no ha fet cap pas per la pau al País Basc, i per arribar a una solució al conflicte.

 

Efectivament Otegui es suma a la vaga de fam amb solidaritat amb el pres esmentat, i reclamen al ministre Fernàndez Díaz un gest pels etarres malats incurables, de fet son ja uns 50 presos que faran vaga de fam pels 14 malats greus encara a les presons. Per la seva part, el ministre adverteix que no hi haurà cap mesura sense un diagnòstic clínic. El dissabte una gran marxa ja va reclamar la llibertat de presos i la fi de les polítiques d’excepció en benefici dels dret humans, ja que molts d’aquests malalts greus han vist allargada la seva pena per l’anomenada doctrina Parot. La marxa volia ser prohibida per l’Associació de víctimes del terrorisme, i concretament el pres detingut el 1987 compleix condemna per tres assassinats i diversos segrestos.

Realment, l’Estat espanyol es mostra tal com es, sense cap intenció de fer el mínim pas per col·laborar a la pau al País Basc, gràcies a la decisió unilateral de la banda terrorista aquest territori gaudeix d’aquesta pau que per les autoritats espanyoles mai hagués arribat, ja que els gestos de la fí de la lluita armada i d’aquesta barbàrie sense sentit, no hi ha hagut a l’altra costat ni un sol gest, vers al contrari, detencions, cap diàleg. Intents d’alterar un altre cop els resultats electorals bascos amb el dret a vot de moltes de les persones que van marxar per la violència al País Basc, i justament ara que s’acosten les urnes, i ni escoltant els experts internacionals en processos com aquests, i que consideraven entre altres coses que un acostament dels presos d’ETA al seu territori o per exemple la revisió en casos com el que ens ocupa, un pres amb càncer terminal, i que ni tant sols així rep cap mesura de gracia amb una inflexibilitat que hauria de fer reflexionar a les mateixes associacions de víctimes, sempre manipulades, i al servei dels objectius espanyols, que son allargar el conflicte el màxim possible per ser una excusa perfecta per no parlar del problema polític de fons, que evidentment no volen abordar, per molt que l’esquerra abertzale hagi condemnat la violència, i presenti unes candidatures amb tots els requisits del sistema espanyol. Crec que cada pas negatiu es un percentatge més alt de responsabilitat amb els crims comesos. Mai cap conflicte d’aquestes característiques s’ha resolt en base a la rendició incondicional i l’oblit de qualsevol altre tema a parlar donant l’esquena a la democràcia, i el dret dels pobles a escollir el seu futur si hi ha una voluntat de fer-ho.

Quan parlen dels crims horribles de la banda terrorista, també hi poden afegir ara casos com aquests, persones amb els dies comptats per la seva malaltia incurable, i tractats com qualsevol altra pres, sense cap mirament. Crec que llavors ens podríem preguntar la diferencia entre el terrorisme, i el suposat estat de dret, en aquest cas i valorant la qualitat humana evidentment es cap. En definitiva l’estat amb greus mancances democràtiques i tics d’altres èpoques com aquests, segueix el seu rumb de l’imposició, i el poc respecte als drets humans.

CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA ES IRRENUNCIABLE

Sense categoria
 

Les declaracions del president han tingut una resposta ràpida i contundent de l’Assemblea Nacional Catalana, i la seva negativa a canviar el guió de la més gran manifestació independentista de tots els temps. En uns dies on veiem com el director del MNAC vol treure la paraula Catalunya del Museu amb un nou atac d’autoodi, i el secretari de l’Esport català Ivan Tibau, denuncia el nul tracte rebut pel comité olímpic espanyol. Tot suma, i el dia 11 l’hem de fer grossa, i deixar tota aquesta misèria enrere i reclamar el clam de la població convertit en realitat li pesi a qui li pesi.

 

Sí, eufòria independentista, i què?

Sí, de tant en tant, la vida, que és gasiva i tràgica, regala alguna alegria. Fins i tot, la vida dels independentistes. Abans, a casa del pobre independentista, quan alguna cosa sortia bé, se’n deia miracle. Ara en podríem dir estratègia.

Sí, ens trobem en un punt que Espanya, el potent adversari que sempre ens ha furgat amb efectivitat en els punts més dèbils, està feble. Però nosaltres també ho estem i molt. La debilitat econòmica catalana és per a Espanya una oportunitat d’or per acabar d’anorrear-nos. Tenen la maquinària reservada als privilegiats que són un estat. No tindran manies a l’hora d’utilitzar des de la diplomàcia als serveis secrets, de la justícia al deute de l’Estat, de les pensions a l’ús tàctic del dret; tot  per intentar acabar amb una nosa històrica i, per a ells, en certa manera incomprensible.

Sí, nosaltres estem febles. El país pateix una de les pitjors crisis econòmiques i socials dels darrers temps. Però el moviment social basat en la reivindicació d’una societat més justa, solidària, lliure, rica i equilibrada s’està canalitzant a través d’una demanda, d’una revolta independentista que s’alimenta en gran part d’aquesta feblesa. Agradi o no, mentre a Andalusia assalten supermercats i ocupen finques militars per jugar a les cartes, aquí una munió de gent de tot el país prepara per d’aquí un mes la manifestació independentista més gran que mai s’hagi organitzat. La nostra revolta obrera i social, cultural i política, nacional i de llibertat està en marxa.

Sí, el president Mas ens ha convocat a sortir pel pacte fiscal l’11S alertat potser que el poble ja sortirà per demanar i demanar-li un pas més. I potser per fer-li entendre, que de no fer-lo, prescindirà d’ell. Però no patiria gaire. De fet, aquest dimarts el president de la secció local de CDC a Vic, Lluís Corominas, presentava en nom de l’Assemblea Nacional d’Osona, l’operatiu per portar més de vuitanta autocars des d’Osona a Barcelona per la manifestació impulsada per l’ANC per la Diada. Ja pot anar dient el president, que l’11S, fins i tot els seus i des de primera línia, diran al món que estem fent la revolta.
 
Sí, hi ha eufòria independentista, i què? Fa poc pensava que el meu fill, de sis mesos, podria veure algun dia aquest país lliure. Ara començo a creure que fins i tot el veuran els meus pares. Només cal veure un fet: Espanya no té alternativa. Nosaltres, sí.

Quico Sallès

LA DIADA NO ES PEL PACTE FISCAL

Sense categoria
 

El president Mas ha fet una crida al poble i entitats de la societat civil, per aprofitar el dia 11 de setembre per donar un suport explicit al pacte fiscal, i així agafar més força davant la negociació a Madrid. Crec que estem entrant en un terreny perillós, ja que voler intentar tapar la gran manifestació per la independència que organitza l’Assemblea Nacional Catalana amb aquestes crides no es de rebut, i el poble català es suficientment madur com per no caure en maniobres de distracció que el país no es pot permetre.

 

Efectivament, el President català ha fet una crida al poble de Catalunya, i demana pronunciaments explícits per demostrar al govern espanyol que el pacte fiscal es una petició de tot el país, i ho ha vinculat al dia 11 de setembre per convertir la diada amb aquest tema central. En Joaquim Nadal per part del PSOE-C ja ha donat suport a la proposta donada la importància del tema, mentrestant ERC i Solidaritat s’han afanyat a criticar aquest anunci, ja que no es poden barrejar les coses.

Realment el president hauria de saber que el llarg procés estatutari, aquell intent infructuós de trobar un nou encaix de Catalunya dins Espanya amb un avenç amb l’autogovern, i que tants moment per la foto va donar, i tant de desgast va produir, hores d’ara ja ha quedat demostrat que esta mort i enterrat, i no en queden ni les cendres, mutilat, humiliat, i finalment una joguina trencada que ja no es pot arreglar, ara han repetit amb el pacte fiscal, grans gestos i cerimonials per trobar un consens amb un pacte que serviria simplement per validar que ens robessin menys, o sigui tota una immoralitat d’entrada, i que no es cap pacte, ja que una part demana i l’altra te tota la potestat de validar o no, per tant es la petició fiscal amb un organisme superior, i que te tota la potestat, i que ja ho ha titllat d’una irresponsabilitat i un no rotund, ja que no es el paper que ens correspon, i menys ara amb les finances tal com estant. Arribat aquí demanar que tot el país signi per tenir més força es completament inútil, qui ho ha de donar tant li fa que darrere hi hagi un milió de persones o cinc, es un no i prou. El nostre paper a l’Estat espanyol des de fa 300 anys, es ser una simple colònia, un espoli brutal i un maltracte per norma que inclou impedir el nostre desenvolupament i aprofitament del nostre potencial, per tant es francament obscè insistir en aquest tema, i francament indignant vincular-ho amb la celebració de la nostra diada, que no sap que va passar l’11 de setembre de 1714, vam perdre la nostra sobirania, per passar a formar part d’una altra aliena per drets de conquesta, i precisament la reivindicació, i que aquest any ressonarà amb més força que mai, es la reclamació i afirmació de que volem ser un estat propi, de fet des del 30 de juny i per tot Catalunya, els actes per la independència es van succeint sense descans, i des de l’Assemblea de Municipis per la independència es va fent gruix superant ja els 500 municipis adherits, i això no es cap broma, ni passa a 10 mil quilòmetres d’aquí, es la societat civil que ja en te prou de falsos pactes i d’enganys, i simplement vol la llibertat, i ser un estat normal com els altres alt i clar. Aquest any es una magnifica oportunitat perquè tot el mòn vegi el nostre anhel, i no s’enganyi, aquest no es el pacte fiscal, ni cap pacte de cap tipus.

Es una oportunitat per dir el que volem, i perquè comprovi que te un poble al darrere si vol donar aquest pas històric endavant, no estarà sol, però no vulgui fer fracassar aquest intent, ja que diria molt poc en el seu favor, i ho te tot a la ma, per donar un salt endavant, i fent cas de les enquestes complir els anhels de la majoria dels catalans, i posar Catalunya al lloc on li correspon, o sigui de tu a tu amb la resta d’estats mundials, aquesta es la pedagogia que haurien de fer, tenen arguments sobrats, i saben que es el camí, per tant no perdem més el temps i anem per feina.

EL GRAN DIA S?APROPA

Sense categoria

Aquest 11 de setembre, no serà un qualsevol, serà la culminació de les Marxes per la independència que l’Assemblea Nacional Catalana fa per tot el territori, i amb la pretensió en comparació amb el 10 de juliol de ser rebuda per les autoritats del país, i demanar l’inici del procés cap a la independència sense més espera. Aquests dies veiem a polítics com en Duran Lleida nerviosos amb la normalització del debat de l’estat propi, i un possible  pacte nacional al Govern de la Generalitat, i es un bon senyal, com ens recomana ell, descansi i deixi parlar al poble, i no a la seu nacionalisme ranci espanyol. Com us adjunto en el vídeo promocional, no hi ha excuses, ja que nomes depèn de nosaltres i la historia ens espera.

IDENTITATS AMB CAIGUDA LLIURE

Sense categoria
 

Un món sense banderes o himnes, o sistemes creats per manipular a una societat en nom d’uns quants que s’ho miren divertits des de les seves poltrones, i belluguen els fils sense compassió seria segurament ideal, son aquests anomenats ciutadans del món, cal dir moltes vegades una disfressa del nacionalisme espanyol. De totes maneres el planeta esta dissenyat amb estats on la població en principi hi te un sentiment de pertinença, el problema es quan algun d’aquests intenta fer d’això un dogma de fe, i sense cap permissivitat a la diferencia interna o externa, seria el cas de Catalunya i l’Estat espanyol, ho veiem aquests dies amb els Jocs Olímpics o amb els focs recents a l’Empordà, o simplement amb el control i menyspreu que som tractats, per altra banda amb identitat i honor ja passat de rosca no es pot tirar endavant un territori, i més quan la crisi es profunda, i les dificultats per tirar endavant molt importants, ho descriu molt be en Xavier Graset, on amb senzillesa deixa en evidència aquesta farsa anomenada Espanya.

 

Tot per terra

Cristòfor Colom era català, hi ha qui diu que era una dona i que era de Tortosa, però fos com fos va descobrir Amèrica. Si a Barcelona, de petit especialment, sempre sobtava que la direcció d’aquell dit anés a enfilar les Amèriques, és clar que si va sortir de Pals, primer va haver de creuar el Mediterrani, i fos com fos és clar que l’escultor volia captar el moment de la descoberta, de l’avistament de la terra. El famós terra a la vista que tard o d’hora tot descobridor ha d’acabar pronunciant.

A Madrid la plaça de Colón, té una estàtua sense dit enlaire, i unes fonts dedicades al descobriment que el 500 aniversari va reanimar. Però la gran connexió amb Amèrica, amb la del present si més no, ens ve de l’època d’Aznar. Ja saben que durant la presidència del govern espanyol va aconseguir capgirar la història. Va arrenglerar Espanya amb la Gran Bretanya i els EUA, va voler canviar el tradicional eix d’aliances amb Alemanya i França, el que havia cuidat Felipe Gonzàlez. A més d’arraconar el socialisme per dos mandats també va voler canviar de parella de ball internacional. I a les Açores, a la famosa foto de Bush, Blair i Aznar es va concretar el canvi d’eix, gràcies a la guerra preventiva contra Sadam Hussein.

Potser d’aquell efímer canvi històric, que encara no ha fet possible el miracle que els espanyols, i els catalans, parlem l’anglès de manera fluïda, va venir també el fixament per les grans banderes. Ja sabeu els que nord-americans fan de la bandera (encara que no estigui penat cremar-la) el gran estendard de cohesió. El símbol que els uneix per excel·lència. La llueixen a tot arreu, edificis públics, institucions, catedrals incloses, però també els ciutadans a casa seva.

Aznar va voler fer doncs una passa desacomplexada, i va fer penjar la bandera de totes les banderes, com en l’exercici infantil de veure qui la té més llarga, o de qui pixa més enllà. Així estem això també ho paguem, i deu ser una despesa identitària. La canvien tres cops l’any, i cada vegada costa 10.000 euros que ens podríem estalviar perfectament. Colom o Colón haurien fet la seva descoberta igualment, i Espanya seria amb unes aliances o unes altres al mateix lloc. És clar que allà també és on es concentra la selecció espanyola de futbol per celebrar els seus èxits. I després cada espanyol que combrega  amb aquest sentiment de bandera, en col·loca una al seu balcó. I si és un baròmetre a tenir en compte deu n’hi do de l’estesa que n’hi ha arreu del país, arreu de Catalunya. És clar que també en competició amb moltes estelades que hi són des de la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys.

El cas és que la megalobandera de la plaça Colón de Madrid ha necessitat l’exèrcit i els funcionaris de la capital per tornar a aixecar el cap. El pal va caure seguint la parabòlica de sa majestat Joan Carles que també va anar per terra. El dia que queia la borsa. El dia que que a Madrid semblava que s’acaba el món, un cert món. És clar que ni fotos, ni aliances, ni “con la que está cayendo”, bandera inclosa, la moderna “hidalguia” no deixa forat per fer polítiques imaginatives, que ens treguin d’aquest malson.

Xavier Graset