ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MARXES CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Sense categoria

Pep Guardiola té una llarga trajectòria de compromís nacional. Per exemple, el mes de febrer passat, quan el PP atacava Òmnium per les subvencions que rebia, l’exentrenador del Barça en va fer socis els seus tres fills. Tampoc no té pèls a la llengua a l’hora de parlar d’autodeterminació i precisament en un reportatge sobre els 50 anys d’Òmnium declarava: “Molta gent voldria tenir el dret de decidir què vol el poble, si volem continuar com fins ara o no.”
Ara Guardiola s’ha mullat per la Marxa cap a la Independència, que organitza l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i que comença demà a Lleida. Ho ha fet de manera simbòlica donant permís a l’entitat perquè inclogui el seu nom en la llista de persones que s’adhereixen a la iniciativa. De moment Guardiola no serà a Lleida, perquè és fora del país, i tampoc està confirmada la seva presència en cap dels actes que es programaran fins
a l’11 de setembre.
Els organitzadors, però, no descarten que pugui participar en alguna d’aquestes activitats. Asseguren que un dels aspectes que més va agradar a l’exentrenador blaugrana és que l’assemblea neix “del país i no dels partits”.

Suport de Llach

A part de Guardiola, altres persones que s’han involucrat en la marxa són Josep Maria Terricabras, Toni Albà, Salvador Cardús, Quim Masferrer i Arcadi Oliveras. Aquests tampoc podran ser a Lleida per qüestions d’agenda, però sí que hi haurà Lluís Llach, Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba, Miquel Sellarès i Ferran Requejo, entre d’altres. L’acte de demà començarà a les set de la tarda amb una concentració als Camps Elisis i tots els participants aniran caminant cap a la Seu Vella. Per tal que la convocatòria sigui un èxit s’estan organitzant autocars des de diversos punts de Catalunya. Els dirigents de l’ANC han escollit la capital del Segrià com a tret de sortida de la marxa perquè va ser la primera ciutat “conquerida” en la guerra de successió, el 1707, i ara volen que sigui la primera “alliberada”. També es farà un acte en defensa de la llengua catalana arran de l’última polèmica a la Franja.
Si Lleida és l’inici, Barcelona serà el final. Per la Diada es preveu organitzar una gran manifestació per reclamar que Catalunya tingui un estat propi.
Entremig, però, la voluntat de l’ANC és anar agafant més volum i aconseguir el màxim nombre de suports possible. Per això s’han programat més de 200 activitats arreu del país a través de les prop de 250 assemblees territorials que s’han articulat. La intenció és que cada setmana hi hagi un esdeveniment nacional destacat (vegeu gràfic).
Un dels més simbòlics se celebrarà el 2 de setembre a la demarcació de Tarragona: la continuació de la Marxa de la Llibertat, que es va organitzar l’any 1976. Es tractava d’una iniciativa política en què diverses columnes de gent d’arreu del Principat, amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord, van recórrer el país a peu per difondre les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya. L’eslògan de la marxa era Poble català, posa’t a caminar i va ser durament reprimida amb detencions i empresonaments fins al punt que poques persones van poder arribar a la destinació final, el monestir de Poblet. Ara es vol rememorar la part final d’aquell trajecte i es treballa perquè alguns dels que van ser detinguts l’any 1976
també hi puguin participar activament.
Altres focus d’interès d’aquest estiu per part de l’ACN seran la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, Montserrat i Miravet. En aquesta última població de les Terres de l’Ebre es pretén visualitzar la “defunció” de l’Estatut i el naixement d’un procés cap a l’autodeterminació. A Miravet, l’any 2004, es van reunir els líders polítics catalans per començar a bastir l’Estatut, que va acabar entrant en vigor el 2006.

 

ENS HO CREIEM, O NO

Sense categoria
 

El context es ideal, el moment immillorable, les dades ens ho confirmen, no hi ha vies mitjanes, encara que alguns com recentment la Societat d’Estudis Jurídics depenent de l’Institut d’estudis Catalans, aposta per un sistema judicial propi, que eviti aquests atacs constants a la nostra llengua. Cal recordar que això dins l’Estat espanyol es senzillament impossible, no hi pot haver això, ni un model fiscal propi, ni unes seleccions esportives pròpies, ni moltes altres coses, i no hi podem perdre més el temps. Tot això, i moltes coses més van junt amb un Estat propi, com autonomia de segona espanyola no hi son, no ens fem trampes al solitari, ni intentem fer veure el que no es. Totes les iniciatives son lloables, però arribat en aquest punt de la historia, ens hem de concentrar amb l’única cosa que depèn de nosaltres, la independència. El primer pas es creure amb ella, com explica molt be en Quim Torra amb el seu escrit, i que ratifico plenament.

 

La tortuga de l’Ateneu

Independentisme: esport o deure?

“Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem”

Quim Torra

51-21-21. Aquestes són les xifres: 51% votaria Sí a la independència, 21% votaria No i un altre 21% s’abstindria. No només això, com he llegit en el bloc del senyor Alexandre Miquel, “segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extraordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO.” Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem.

És interessant que la darrere enquesta del CEO hagi sortit uns dies després d’unes declaracions que va fer el Sr. Pere Navarro afirmant que Catalunya estava abocada a ser un país lligat, d’una manera o altra, a Espanya. Ara ja sabem que la majoria opina tot el contrari, que Catalunya està abocada al que ella decideixi, i que ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També fulmina els arguments del Sr. Jorge Fernández Díaz sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans opinen que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.

Per tant, ni el fatalisme de pertànyer a Espanya ni la crisi no han alterat una voluntat ferma, ans el contrari. Amb un sentit comú envejable, la resposta catalana és 51-21-21. Unes xifres raonables i assenyades. Punt i apart.

Ara bé, o ens ho creiem o pleguem. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una majoria política i social. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. No prestar-li atenció, no actuar en conseqüència, és atacar directament els fonaments del dret a decidir, ja que el poble ha decidit: volem un Estat propi.

No només això, la majoria social independentista comporta també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència.

Pompeu Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Canviant tan sols “catalanisme” per “independentisme” la frase continua plenament vigent. No ens fem més trampes a nosaltres mateixos. Que la nostra vida tingui sentit.

EL POBLE PER DAVANT DELS SEUS REPRESENTANTS

Sense categoria
 

Sembla que les enquestes son tossudes, i un cop més el Centre d’estudis d’opinió ens diu que un 51,1% votaria favorablement a un referèndum d’independència, per tant sols un 21,1% que ho faria negativament. Es una distancia històrica ,que amenaça en que el poble vagi dues passes per davant del seus polítics. El procés esta en marxa, els fets van a favor nostre, i de cap de les maneres pot passar com a la manifestació del 10 de juliol on la població simplement va ser ignorada. Ara va de debò, i l’Estat espanyol sap perfectament que no ho podrà aturar.

 

Efectivament el CEO ens deixa les dades d’un 51,1 favorable, 21,1 negatiu i 21,1 abstenció. Cal dir que amb un any l’independentisme ha pujat 10 punts, i amb una tendència imparable, i Espanya amb els seus fets i actituds ens ajuda i molt, cal donar-los les gràcies. Molts diran ara que tant sols es una enquesta, segurament l’hem d’agafar com el que es, però també ho havíem de fer anys enrere quan les dades eren molt diferents, i llavors aquests mateixos les utilitzaven com un argument contrari més, o sigui que cal dir-ho tot. Un altra dada interessant es el 34% que voldria ser un estat independent, per un 28,7 amb un estat federal, 25,4 autonomia i 5,7 una simple regió. Crec que no hi ha color, i si sumem les dues primeres que en definitiva volen un estat federat o no, arriba a 62,7, gairebé dos terços dels enquestats, o el que es el mateix una majoria aclaparadora que va a l’alça. Els nostres partits haurien de començar a no mirar cap un altra costat, i veure una realitat que s’esta imposant, i que amb les garrotades dia si i dia també que ens venen de l’Estat espanyol van sumant i escalant posicions.

De fet cada argument fals que llença l’Estat es ràpidament rebutjat amb arguments sòlids, per exemple el nostre mercat nacional, i semblava únic ha arribat a mínims històrics, i ha hagut un canvi històric de la nostra balança comercial, amb un ensorrament del mercat espanyol i un creixement de les nostres exportacions, el 2006 aquestes ja arribaven a un 40% que sumat al nostre mercat interior, deixa l’estat amb uns números molt esquifits i cada cop menys importants. De fet, saben perfectament que amb la construcció del corredor mediterrani aquesta tendència encara serà més exagerada, es una de les raons per la seva oposició al projecte, i naturalment Catalunya mira cap Europa, i cada cop necessita menys l’Estat espanyol, deixant en un no res aquestes amenaces fantasmes i interessades espanyoles. No deixa de ser curiós com amb tota la barra del món el president extremeny rebutja el pacte fiscal català, perquè el perjudicaria i rebrien menys diners, o sigui que Catalunya segons aquest senyor esta condemnada per una llei divina a subvencionar aquesta comunitat costi el que costi com una condemna celestial pels segles dels segles, acusant de trencar la caixa comuna espanyola, i fent de la insolidaritat la nostra bandera. Doncs que vagi pensant que quan siguem un estat, potser treballar i no viure de regal seria una bona solució per ells. Ja n’hi ha prou d’escoltar discursos xenòfobs com el d’aquest senyor, la caixa es de tots, però Catalunya aporta més que ningú, i rep menys que qualsevol altra, i un 10% del PIB regalat cada any es pot titllar de tot menys insolidari. Un altre exemple el trobem amb el President Montilla, que diu sense rubor que Catalunya no te raons històriques per demanar el Concert econòmic, a diferencia de bascos i navarresos. Tot una declaració d’intencions, que demostren la incultura del personatge, ja que no sap un borrall de la nostra historia, i la poca estima pel nostre territori, a pesar d’haver ostentat la presidència.

Crec que aquest 51,1% seria la resposta adequada a tota aquesta colla que ens neguen qualsevol dret com a poble, i ens posen una serie d’obligacions a perpetuïtat.

ELS TRIBUNALS ESPANYOLS SENSE DESCANS

Sense categoria
 

El Suprem espanyol segueix la deriva xenòfoba contra Catalunya, i concretament contra la nostra llengua, un nou cop a la immersió lingüística, eliminant la llengua com a vehicular en el cicle infantil, i impedint que rebi una atenció especial per l’alumnat estranger. Es un autèntic genocidi cultural sense precedents. Per altra banda ,el pacte Rubalcaba i Rajoy per fer front comú contra el pacte fiscal ja es un fet, i dona més arguments per començar ja amb l’Estat propi com alternativa sense més dilació. Com diu molt bé Joan Ridao, el contagi de Catalunya i Euskadi del procés escocès, es la principal por que tenen des de les institucions espanyoles, i els seus col·laboradors  catalans.

 

L’eix Euskadi-Catalunya-Escòcia

“El referèndum a Escòcia i el possible efecte contagi domèstic a Catalunya i Euskadi posa dels nervis PP i PSOE”

Joan Ridao

La dreta espanyolista ha bramat aquests dies al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la legalització de Sortu. El mateix alt tribunal que fou alabat per la sentència de l’Estatut ara és obertament qüestionat per, suposadament, fer un últim servei al PSOE abans de la seva renovació.

Quan es conegui la sentència es podran analitzar els seus fonaments jurídics. Ara bé, des del punt de vista polític és indiscutible que la resolució del Tribunal Constitucional coincideix amb el nou temps polític encetat l’octubre passat amb la decisió d’ETA de cessar l’activitat violenta. Això ho entén fins el més ximple. I els jutges no poden ser una excepció. Una altra cosa és que el procés està resultant lent, exasperant… La normalitat política a les institucions no va aparellada de gestos contundents en matèria d’acostament i de reinserció dels presos. Arnaldo Otegui continua a la presó per raons polítiques, tot i haver estat l’impulsor de la resolució del conflicte per la via pacifica i democràtica, a través de la presència a les institucions. És com si Tony Blair hagués engarjolat Gerry Adams en el seu dia i encara estigués a la presó.

La ràbia del PP és de manual. No es pot esperar res més després d’haver fet del terrorisme durant anys un poderós esquer electoral. Però ara s’hi afegeix un altre inquietant motiu: en les eleccions basques de 2012, el canvi d’escenari polític i l’emergència de l’esquerra abertzale amenaça PP i PSE amb tornar-los a les catacumbes polítiques. I això fa mal. Amaiur i el PNB es disputen l’hegemonia política a Euskadi i això és el que amoïna als populars espanyols i bascos. Saben que la sentència del Tribunal Constitucional dona carta de naturalesa, reconeix legalment, el que ja és una realitat social. No en va, l’esquerra abertzale ja és present als ajuntaments, les diputacions forals i al Congrés dels Diputats a través de Bildu. Però voldrien, amb l’auxili de la dreta judicial, tornar a amagar sota la catifa el 20% de l’electorat basc, il•legalitzar-lo sense més, deixant-lo no només orfes de referent polític sinó, de retop, frenant el procés de pau, la normalització política i les aspiracions de convivència de la majoria en el país Basc.

La legalització de Sortu no és només el rescat definitiu d’una Batasuna desmarcada d’ETA. De fet, la legalització de Bildu de fa un any ja va obrir el camí. Aquest és, fins i tot, un debat superat, extemporani. Si els independentistes bascos ja governen a la diputació foral de Guipúscoa, detenen l’alcaldia de Donosti i tenen cinc diputats a Madrid, de què estem parlant?

Les elits polítiques espanyoles són conscients que el cas del País Basc no és com el de Kosovo o Montenegro. Ja no estem parlant d’un efecte retardat de la guerra dels Balcans o d’una seqüela de l’extinta Unió Soviètica. El referèndum a Escòcia i el possible efecte contagi domèstic a Catalunya i Euskadi posa dels nervis PP i PSOE, fins al punt que, en l’escena internacional, els successius governs espanyols s’han negat a reconèixer cap nou estat, junt amb Rússia, Xina o Turquia.

El cas d’Escòcia és tanmateix més cabdal. Es tracta d’un eventual procés d’ampliació interna de la Unió Europea. Juntament amb el de Groenlandia-Dinamarca, el cas escocès pot arribar a constituir un veritable antecedent a analitzar en termes espanyols sobre les conseqüències jurídico-polítiques en cas d’una secessió en el marc europeu, tot i que la hostilitat política dels governs i dels principals partits espanyols sembla estar assegurada en tots els casos.

 MIRANT AL MÓN

Sense categoria
 

Populars i socialistes catalans amb les seves negociacions amb el pacte fiscal, busquen bàsicament tancar-nos amb les quatre parets de l’Estat espanyol, i evitar el màxim de soroll possible. Per això no els hi agraden aquests viatges o anuncis de gira europea del president català, ja que com diu en Pere Navarro com una condemna, estem abocats a Espanya, un fals argument que es la punt de llança de la por de que des de fora no hi comenci haver una corrent d’opinió favorable al nostre permanent, i patètic victimisme sense fets. Es un punt clau del nostre procés d’alliberament, i encara a que no vol soroll, articles com els del Vicent Sanchís reflecteixen perfectament aquest fet, i el rumb que haurien d’albirar els nostres ulls.

 

Diplomàcia catalana

El president de la Generalitat ha trobat sentit i gust a la projecció exterior de la institució i del país. Artur Mas ha visitat algunes ciutats dels Estats Units, ha tingut diverses reunions d’alt nivell i ha aconseguit entrevistes d’un cert calat polític, com la de la CNN. Mas, doncs, ha entès que una de les garanties perquè el país i el seu govern es facin sentir com a tals és la projecció exterior i ha anunciat una pròxima “gira” per ciutats de la Unió Europea amb el mateix propòsit: explicar la realitat catalana –sempre des del seu punt de vista, no cal dir-ho-, deixar evident que Catalunya no és com “l’altre sud d’Europa” i projectar on pot fer forat el conflicte fiscal que enfronta el govern català amb l’Estat espanyol. No és poca cosa. En una època en què el sentit comú exigeix discutir fins al darrer cèntim dedicat a despeses que desbordin la mera supervivència pública, aquesta està ben justificada.

El viatge i les declaracions, però, han provocat la urticària immediata del PP. El portaveu del Partit Popular Català, Enric Millo, ha proclamat que “no hi ha una solució catalana a la crisi” i ha demanat al president de la Generalitat que no faci declaracions internacionals de “divisió” pel dèficit fiscal. És a dit, Millo demana a Mas que parli dins i que calli fora. Perquè l’àmbit extern és decisiu. Tan determinant, que queda reservat a l’Estat amb vocació unitària. Tan important com la mateixa crisi, que s’ha de resoldre a l’espanyola i no pas a la catalana.

El president de la Generalitat sap què ha de fer i ha entès la importància del seu darrer viatge. No és previsible, per tant, que renunciï a la pròxima gira europea i encara menys que deixi d’explicar l’espoli que pateix Catalunya murs enfora. Aquesta explicació, a més de justa, és necessària, perquè d’alguna manera cal justificar a l’exterior el desordre dels números interns. Si Catalunya acumula un dèficit desmesurat, en part és per la pròpia insolvència, però ni aquesta falta d’eficàcia castigaria el seu deute si l’Estat la financés amb un mínim de dignitat. Ara, entesa i compartida aquesta màxima, caldria estendre-la i aplicar-la a altres fronts. Ha estat precisament el Partit Popular qui més ha demanat el tancament de les delegacions catalanes de l’exterior. I el Govern n’ha atès en part la demanda. Sent coherents amb la intenció d’Artur Mas, aquesta explicació “externa” hauria de multiplicar-se. Les “delegacions” catalanes no haurien de ser “comercials”, sinó també polítiques. Amb el permís del nostre pressupost de cada dia, el govern hauria de teixir una xarxa de complicitats i accions diplomàtiques. Catalunya necessita diplomàcia. Útil i barata. Eficaç. Contra el PP, si cal, i contra qui calgui.

Vicent Sanchis

QUE NO ENS VOLEM FER MAI GRANS?

Sense categoria

El President Mas ens diu que l’economia espanyola no aixecarà el cap si no estimula el motor productiu, entenem Catalunya, i farà Gira europea un cop presentat el pacte fiscal a Madrid per fer pedagogia. Per altra banda, la nova visita dels directius d’Eurovegas, ja ha tornat ha aixecar polseguera amb l’anunci d’ICV de rebre la comitiva amb pancartes negatives, i mostrant la seva total negativa al projecte, cosa que ha fet dir a Mas que sense inversions estrangeres el país cada cop serà mes pobre i amb més atur. Tot un bucle que mostra com es pot perdre el temps, i la dignitat amb menys  temps.

Efectivament, el president alerta i recorda que podem tornar a ser el motor d’Espanya si rebem l’ajuda del govern espanyol que ens pugui reactivar, caldria pensar si es aquesta tota l’ambició del nostre govern, ser el motor espoliat d’un estat que ens menysprea profundament, i que es un pesat llast pel nostre futur. Potser caldria canviar de pensament, i veure que ser motor d’un estat a canvi del nostre sacrifici, i l’enorme cost que això suposa, es un càstig que no ens mereixem, i que com deia aquell ja no toca, volem ser el nostre propi motor, no el de lloguer d’algun altra.  Ens diu que quan presenti el pacte fiscal al Parlament i a Madrid, farà pedagogia a Europa, pel pacte fiscal. Aquesta si que es bona, però que es pensa que li diran a Madrid, ja li han dit per activa i per passiva que no hi haurà cap finançament especial per Catalunya, i molt menys una espècie de concert, es una pèrdua de temps totalment irracional, i que pot venir referendada per un suport al Parlament català totalment fals, com ja va succeir amb l’Estatut, i que segons amb quines formacions suposi, per força rebaixarà pretensions, ja que pels partits nacionalment espanyols, evidentment els nostres interessos son secundaris. Que es pensa que li diran a Europa, que veuen el gran dèficit fiscal que patim, però que l’Estat al qual pertanyem te la potestat en aquests assumptes, i ja ho ha deixat ben clar, no hi ha tema, si no estem a gust tenim un altre via, però que evidentment l’hem de voler nosaltres, amb l’afegit de que coneix perfectament el problema, i fa molts anys que dura i simplement l’han permès, ara sembla que han obert els ulls, quan la caixa ja ha quedat buida.

Els executius d’Eurovegas han de prendre una decisió de la ubicació definitiva entre Madrid i Barcelona bàsicament. Ara i com acostuma a passar algun partit o plataforma, en aquest cas ICV mostra la seva disconformitat, i rebrà la comitiva americana amb pancartes de rebuig. Sembla que no aprenem o vivim a la lluna, el projecte americà evidentment que no es la perfecció, i segurament no es el model turístic que tenim o desitgem, però per altra banda es una gran inversió, molts llocs de treball directes o indirectes, i un negoci  de futur enfocat cap uns turistes de luxe que deixaran molts diners al país, i que suposarà ser un pol  d’atracció en aquesta matèria, amb un mercat potencial molt atractiu, i amb una nacionalitat dels propietaris que hem de cuidar cara a la nostra emancipació nacional, però com sempre n’hi ha que son especialistes en fer amistats mundials, i rebutjar USA, Israel o Alemanya posem el cas, per abraçar Palestina, Cuba o algun altra per posar uns exemples. Amb tots els respectes, els primers ens portaran a la independència, i son avals necessaris, els segons amb tots els respectes i simpaties no ho son. Per tant cal ser intel·ligent, i apart no desaprofitar aquesta inversió milionària que s’acabarà fent a un altre lloc, i ens en penedirem. Per altra banda la resposta del president emplaçant les pancartes davant les oficines de l’atur, i pronosticant un empobriment progressiu, no deixen de tenir un punt de demagògia, ja que el nostre empobriment no depèn tant de l’Eurovegas, sinó de seguir a l’Estat espanyol o iniciar el nostre camí, i això no li he sentit dir.

 

 

 

LA LLEI DE LA VERGONYA, ENS FA TREURE ELS COLORS

Sense categoria

La tant esbombada Llei del Cinema venuda a bombo i plateret, i que simplement pretenia passar d’una situació on les pel·lícules en català son una anècdota folklòrica, a un meitat i meitat en matèria de doblatge, a excepció de les produccions espanyoles, ha portat a la Comissió Europea a denunciar la discriminació de la llei entre les pel·lícules espanyoles, i les europees, i en conseqüència tombar la llei i sancionar l’Estat, i, i si hagués dignitat fer caure la cara de vergonya als partits catalans que amb la seva falta d’ambició, i retornar la normalitat acaben amb lleis indignes com aquesta.

Efectivament, cedir privilegis a la llengua castellana  es considera discriminació des de la Comissió europea, i demana posar fi a la llei del cinema, ja que ho considera incompatible amb les normes de la mateixa UE sobre la lliure circulació de serveis, recordo que la llei obliga a assolir un 50% de distribució en català, incloses les versions originals a excepció de les pel·lícules espanyoles, la qual cosa perjudica les que no ho son. Ho diu directament a l’Estat ja que es l’únic interlocutor vàlid, i que ja va rebre un avís fa uns mesos que no va respondre, i va pensar que si succeïa el fet perjudicaria a Catalunya, i ara es demana modificació en dos mesos o es durà el cas als tribunals europeus. Els excessius privilegis al cinema espanyol en castellà, discrimina la resta de produccions europees, que tindrien un cos suplementari i va contra la llei.

Realment, quan la classe política d’un territori esta mentalment ocupada, en el sentit literal i territorial de la paraula, poden passar coses com aquesta. La normalització de la llengua pròpia del nostre territori en el terreny del cinema es ridícula, i tots sabem que el percentatge es mínim, i les condicions molts cops desfavorables respecte la mateixa obra en castellà. Aquesta anomalia es va voler normalitzar amb la famosa llei del cinema, que en lloc d’exigir a tothom per igual, es va conformar amb el 50% de les obres amb traducció en català, i per si no fos prou, i per intentar que la llei passes el filtre espanyol es va desvirtuar la seva funció, cosa que llavors fa que de poca cosa serveixi, excloent les obres espanyoles en castellà de la nova normativa. Un excés de zel, fruit d’aquesta mentalitat poruca i colonial que tenalla els nostres representants, i que per mes cinisme van vendre com el gran avenç de la nostra llengua en aquest terreny, quan sabien perfectament que era el que diuen els castellans “quiero y no puedo”, però amagant aquesta trista realitat, i produint debats estèrils que encara ens van perjudicar. Ara la Comissió europea que te una mentalitat normal i no condicionada, lògicament veu un afavoriment d’una llengua determinada, i unes produccions d’un estat determinat respecte la resta, i ho considera discriminació i demana rectificacions o accions legals. Es un afer que produeix vergonya aliena i ens exemplifica la nostra mentalitat, i acovardiment quan es hora de simplement fer que la nostra llengua, la pròpia de Catalunya, es normalitzi en tots els terrenys sense complexos, i quan es fa una llei de cara a la galeria però amb clars defectes de dignitat i covardia, intentant quedar be amb tothom, passa el que passa.

La Unió europea no crec que entengui massa que una llei feta des d’un territori per normalitzar la seva llengua, tingui que afavorir clarament un altra, en perjudici de tota la resta. Es una situació anormal en un país anormal, i que ara surt a llum per gloria eterna de totes les nostres vergonyes com a poble, i els nostres representants de pa sucat amb oli.

 

 

 

 

 

 

 

LES DONES I ELS NENS PRIMER

Sense categoria

L’Estat espanyol esta en una situació molt delicada, amb el rescat bancari segurament no n’hi haurà prou, i per moltes retallades que apliquin els governs, no hi ha una visió de futur, ja que la base evidentment esta viciada, i amb l’esclat de la bombolla i tota la brutícia surant, les vies d’aigua son molt nombroses, i amenacen en enfonsar un vaixell on casualment també viatgem nosaltres, i l’hora de decidir s’acosta, o ens lliguem per sempre en aquest esvoranc macabre o emprenem un altre rumb amb un vaixell reforçat i potent, que aquest cop en portarem el timó. Us adjunto un escrit d’en Melcior Comes, que reflecteix prou be aquesta situació.

El millor dels núvols

Espanya: la liquidació

“Ni independents ni residuals, Massachusetts!”

Melcior Comes

¿Què farà el govern català davant de la possible negativa -davant de la segura negativa- del govern espanyol a negociar un tracte fiscal diferent per a Catalunya? La majoria del PP a Madrid no és favorable a ni tan sols insinuar un acord en una sobretaula, i ja han dit allò de ‘ara no és temps de repartir la misèria’. La veritat, però, és que no es tracta de diners: es tracta d’una llei, d’un model, d’una estructura.

Encara que ara no hi hagi diners -i de com es calculi el volum del calè que ha de quedar a casa- tothom sap que l’espoli és indubtable, i encara que no vulgui una independència política completa -per por, per fantasmagories guerrilleres, per sentimentalisme, per la misèria de veure’s petitet en el mapamundi- ningú democràticament no pot estar d’acord amb una règim fiscal tan i tan injust, que no és equiparable -això ho diuen els experts que saben de números comparats- a cap dels que estan sotmesos els territoris autònoms -estats o lands, als EUA o a Alemanya- de països amb estructures més o menys federals. Sembla que el tracte fiscal que rep Catalunya és campió en tots els rànquings d’infàmies econòmiques que puguem trobar arreu del planeta.

Això és així; ara bé: ¿com posar-hi remei? Si a Madrid no estan per asseure’s a pactar un règim fiscal per Catalunya com el que tenen els navarresos -d’això es tracta, ni menys ni menys-, ¿quina ha de ser la resposta catalana? La fixació incondicional del govern de CiU amb aquest tema fa que ara no pugui amagar el cap sota l’ala: totes les mirades estan concentrades en aquesta fita. ¿Què oferirà al votant davant de la negativa? ¿Com gestionarà una resposta catalana davant el mur de silenci que des de Madrid es fa cada dia més alt?

I la que potser és la pregunta clau: ¿no pot ser que en els pròxims anys, en el que queda de legislatura catalana, la cosa econòmica es posi tan i tan negra que això del pacte fiscal català sigui una proposta irrisòria (grotesca) davant d’una situació econòmica espanyola i catalana que encara es farà més i més dramàtica? Voler la clau de la caixa quan el vaixell s’està enfonsant: ¿no és una pretensió ridícula?

Ras i curt: Espanya és un naufragi, un naufragi que cada dia que passa es fa més i més calamitós. Espanya va cap a un segon rescat, i després cap a un tercer, cap al pitjor dels escenaris que puguem imaginar-nos. (I no és pessimisme ni derrotisme: es tracta de la correspondència exacta en clau de tragèdia de la comèdia immobiliària que hem viscut en els anys passats.)

Certs sectors del país veuen això com una oportunitat: ‘Espanya està acabada’, etc., i d’aquí se n’ha de marxar a tota velocitat, diuen; d’altres, però, veuen que aquesta tragèdia també és la nostra, i que en el pitjor dels escenaris hispànics no és temps de fer mudança ni d’emprendre riscos que poden comportar monstres desconeguts. Hi ha una negror en el paisatge immediat que fa tremolar fins i tot els més intrèpids.

Qui no ho vegi que la situació econòmica espanyola és així de macabra és que no ha fet un cop d’ull a la premsa internacional: tothom amb dos dits de front -tothom que sap les taules de multiplicar- veu que Espanya és ara la Grècia sense Aristòtil -però tenim Niño Becerra i els seus horòscops- que posarà l’aposta europea en qüestió a curt termini. Molts pateixen malsons poblats d’homes de negre desembarcats de Brussel•les -sobretot després de la sortida de Grècia de l’euro-, senyors amb corbates esmolades que vindran a liquidar l’Espanya de les autonomies, a suprimir institucions, també a tancar televisions autonòmiques i a cruspir-se els nens malcriats que jugaren amb el sòl urbanitzable.

I Catalunya ha de decidir quin paper vol jugar en aquesta conjuntura. ¿Tornarà a aflorar el sentit d’Estat que sempre ha condicionat el paper de Catalunya davant dels riscos? ¿O serà el pacte fiscal el preu que Espanya haurà de pagar per a comptar amb Catalunya en aquest escenari desastrós, perquè Catalunya estiri el carro d’una més que difícil recuperació econòmica?

Tothom està d’acord amb una cosa: el futur és incert en un sentit inèdit. El govern català haurà de fer front a problemes que no surten al manual de la política de papers retallats que s’administra en temps de bonança. ¿S’atreviran a convocar una consulta sobre el pacte fiscal? ¿I com respondran a Madrid davant d’una maniobra que els enviaria un missatge massa clar, massa evident perquè es continuïn fent el sord? ¿Aniria a votar l’electorat català en massa davant d’aquesta hipotètica convocatòria, d’aquí a un any?

Hi ha un punt d’aventura que no se sap si s’estarà en condicions de voler encarar. Catalunya és un valor, un conjunt de fes estructurades que necessiten un plegat d’institucions fortes -i de majories intrèpides- per a posar-se en el camí del futur: veurem com gestionaran l’escomesa. Ni independents ni residuals, Massachusetts!, aquesta sembla ara que és l’aposta del president Mas: posar-se en la línia de l’avantguarda econòmica del globus en recerques biomèdiques i en d’altres meravelles salutíferes.

Tot això està molt bé: ¿però ens basta?

PEATGES A L?OMBRA

Sense categoria

Amb la campanya del No vull pagar, s’ha anat descobrint tot un negoci rodo i obscur, que delata la perversió del sistema, es el que s’anomena Peatges a l’ombra o robatori sense escrúpols. Es un sistema alemany d’inversions per obres de gran envergadura, i es fa pagar l’obra a les empreses constructores i aquestes cobren de l’Administració cada any amb la suma d’interessos corresponents. El fet es que a Catalunya s’ha derivat en molts tipus d’obres, i els pagaments son brutals amb uns interessos descontrolats, que acaben suposant un autèntic saqueig encobert, i que revertirà en els pobres ciutadans.

Es un robatori a gran escala que ara veu la llum. El govern Pujol va començar a utilitzar-lo, i el President Montilla l’adapta gairebé per norma, amb una despreocupació dels interessos a pagar, i amb el conseller Nadal com ideòleg. Posant un exemple, l’eix de la Diagonal de 64 quilòmetres el va executar l’empresa de Florentino Perez, que gairebé esta en fallida, va invertir 380 milions i la Generalitat pagarà fins al 2041 1400 milions, un 368% del seu cost. Cal dir que demanant un crèdit normal no s’hauria superat el doble del cost, i s’hauria estalviat aquest regal enverinat. En Nadal encara defensa aquest model, sense dir que Alemanya vigilava els tipus d’interès, i no succeïa que les entitats bancàries donaven crèdit a les constructores que no posaven els seus diners, i obtenien uns beneficis immorals, que generen grans preguntes, com si ningú s’adonava que s’acabava pagant tres i quatre vegades el seu cost. Se’ns dubte molta gent ha tret benefici d’aquest frau regulat.

Realment s’ha demostrat l’alt grau de frau i robatori descontrolat amb el sistema que ens hem dotat, i sumat a la baixa qualitat de la democràcia aconseguida, tenim un cocktail explosiu. Aquesta manera de gestionar es un llast que fa molt de temps que arrosseguem, i ara gràcies al moviment per no pagar uns peatges abusius es va descobrint. Com dirien per aquí, no n’hi ha un pam de net. A nivell de l’Estat espanyol, com es podien fer grans obres sense un estudi de viabilitat previ, com s’ha descobert amb algun nyap que hem hagut de pagar entre tots, no es estrany que ara la Unió Europea ho vulgui controlar, la festa ja ha durat prou, i el tot s’hi val per l’enriquiment d’uns quants ha arribat a límits difícils de pair en qualsevol societat mínimament informada. Ara ens trobem per exemple amb l’ex conseller Nadal, intentant justificar el que no te cap tipus de justificació, com es podien  desentendre dels interessos a pagar, com podien permetre pagar aquestes barbaritats deixant el llast pels propers, quan era molt més senzill i econòmic.  De fet això no seria greu si parléssim de diners particulars, podria ser estúpid, però totalment lícit, ara be, estem parlant dels diners de tots, i això no te perdó, permetre aquest joc on se’ns dubte com amb el tema de les autopistes qui mes qui menys esta agafat amb la trama, i per tant impedeix ara fer la feina que hauria de fer, i com qualsevol societat madura ja no permetria.

Amb un estat propi, no crec que desaparegui aquesta corrupció, però podem intentar fer unes lleis i uns mecanismes de control per impedir que passin, i  poder passar factura als personatges que triïn aquest camí equivocat. Amb el sistema que ara ens trobem difícilment es pot fer marxa enrere, ja que la bola seria d’unes dimensions tant grans que ho faria inviable, i ningú començarà a estirar el fil. Aquest model de corrupció també es una herència espanyola, i es veu que em après molt ràpid, deixant els nostres valors característics d’esforç i treball amb un calaix. També per això cal anar amb rapidesa a marxar, ja que el cost l’haurem de pagar entre tots.

LA POLITICA DEL GENOCIDI LINGÜÍSTIC

Sense categoria

Els populars catalans es fan l’orni, i parlen de respecte o no ingerència per valorar la nova llengua sorgida com un bolet ,i anomenada “aragonès oriental”, per tornar a esborrar el català d’un altre territori. Diuen no voler valorar competències d’altres comunitats, sense recordar  que l’Estatut va ser recorregut per diverses d’elles, entre aquestes Aragó. Aquesta guerra bruta no acaba aquí, ja que la selectivitat francesa per escoles franceses de l’Asia-Pacific en la prova de castellà, carrega durament contra la política lingüística catalana, i l’exclusió del castellà amb una article sobre el marginament de la germana de Leo Messi a l’escola, i que va provocar la seva marxa de Catalunya, recordo va ser una historia venuda per la caverna espanyola, i que segueix fent la seva funció mesquina i calculada. Us adjunto un article d’en Jaume Clotet que descriu molt bé el tema de fons.

Alicia, el català d’Aragó no és català?

“El catalanisme cultural a la Franja de Ponent és molt sòlid i, des de fa un cert temps, també s’hi articula un cert catalanisme polític”

Jaume Clotet

Ja se sap que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Per si algú encara ho dubta, els homes i dones del PP ho acaben de demostrar. Primer José Ramón Bauzá dispara un tret contra el català i el trabuc li esclata als morros: no només no aconsegueix el seu objectiu sinó que la immensa majoria de la població insular fa pinya amb la llengua i aconsegueix trencar literalment el seu partit. I ara el govern d’Aragó ha decidit carregar-se la llei de llengües i canviar-li el nom a la llengua catalana, que oficialment passarà a dir-se “llengua aragonesa de l’àrea oriental d’Aragó” (sic).

El problema, ai las!, és que de llengua aragonesa ja n’hi ha una, parlada per unes 25.000 persones, sobretot a la província d’Osca. Aquest atac furibund contra la intel·ligència té evidents connotacions polítiques i partidistes. El catalanisme cultural a la Franja de Ponent és molt sòlid i, des de fa un cert temps, també s’hi articula un cert catalanisme polític. Suposo que a la seu del PP no deuria fer cap gràcia que un partit catalanista de nova creació, Convergència Democràtica de la Franja (CDF), aconseguís alguns regidors a les eleccions municipals del 2011 i assolís l’alcaldia de Pont de Montanyana. Contra la normalitat de les urnes i la democràcia el PP imposa el retorn a la ignorància i el blaverisme de pa sucat amb oli.

La consellera de Cultura (sic), Dolores Serrat, no s’ha tallat un pèl i ha admès que el PP vol “evitar els aspectes que imposen la denominada normalització del català i l’aragonès”. És a dir que vol liquidar la normalització de dues llengües. Un objectiu ben galdós amb el qual passarà a la història la senyora Serrat. I pitjor: afirma que la nova llei “vol evitar que les llengües i les seves modalitats puguin quedar en mans d’organismes reguladors estranys a la nostra comunitat autònoma”, un fet paradoxal i estúpid si es recorda que Espanya vol que la Real Academia de la Lengua Española (RAE) dicti les normes del castellà a nivell universal, encara que sigui un organisme regulador estrany i aliè a Bolívia, l’Argentina, Hondures o el Perú.

En relació a tot aquest afer, per cert, m’agradaria molt saber quina opinió en té l’Alicia Sánchez Camacho. Són preguntes senzilles que de ben segur serà capaç de respondre ella sola sense haver de trucar a Madrid. El català d’Aragó no és català? El català d’Aragó és una llengua aragonesa, quan tota la comunitat científica diu que la llengua aragonesa és una llengua diferent de la llengua catalana? Creus, Alicia, que la motivació del canvi de llei no respon a l’interès del govern aragonès de liquidar la protecció del català i desconnectar-lo de la resta de Catalunya? Creus, Alicia, com repeteixes habitualment com un lloro, que aquesta decisió dels teus amics de Saragossa és una resposta als problemes reals de la gent?

 

EXEMPLE D?ODI VISCERAL

Sense categoria

Aquests dies veiem com el Financial Times demana a Catalunya que imiti l’exemple d’unitat de la Roja, i posa a Xavi com exemple de l’Espanya autonòmica, nacional i internacional. Curiosament just al mateix dia que la llei de llengües aragonesa inventa com ja van fer al País Valencià una nova llengua, l’aragonès oriental, per esborrar la paraula català del territori. Suposo que segons el rotatiu esmentat aquest deu ser l’exemple unitari que demana.

Definitivament aquest mitjà internacional i altaveu de l’espanyolisme ranci  i unificador, ens ven “la Roja” com exemple a seguir, i amb Xavi, un mite blaugrana, però també un dels jugadors més veterans de la selecció espanyola. Posen el futbolista com exemple d’orgull de la nació espanyola i la seva regió, i recorden el seu crit de “Viva Espanya” al  guanyar el mundial, i diuen que representa Espanya que es a la vegada autonòmica, nacional i internacional, i acaba recordant que la Roja ha esborrat els tints de nacionalisme espanyol i extrema dreta que portava del franquisme, i es un senyal política a imitar ,ja que la bona relació entre regions i centre, es possible en el futbol i també ho ha de ser a nivell polític. Per altra banda, i com deia el govern d’Aragó, s’atribueix una nova competència, la de crear noves llengües, amb l’aragonès oriental, malgrat que el català de la franja a la part oriental es el mateix que el dels seus veïns a la part occidental, i deixa així una llei de llengües amb finalitats molt clares.

Realment el Financial Times faria be en deixar de fer les cròniques sobre l’Estat espanyol sense contrastar la realitat, i fent cas exclusiu del seu corresponsal a Madrid i el seu entorn totalment viciat i manipulat. Sembla que no es vol que es barregi política i esport, però ens demanen que imitem a una selecció de futbol i un exemple com Xavi, suposo que ningú li ha dit que a l’Estat espanyol no passa com el Regne Unit, on cada nació te el seu equip nacional, aquí per llei Catalunya no pot competir internacionalment allà on hi hagi la Federació espanyola, o sigui el 99,9% dels esports, per tant els esportistes no poden triar, i tenen la obligatorietat sota l’amenaça de sanció dura, d’incorporar-se a les seleccions espanyoles si son cridats. Per tant d’unitat res de res, en tot cas imposició que es molt diferent, per tant que un dels millors futbolistes del planeta sigui un líder en el Barça, i alhora un veterà a la Roja, no es cap cosa estranya, entraria dins la normalitat, el que no es tant normal es elevar una anècdota a la categoria de llei, com passa amb el “Viva Espanya” esmentat, per cert Espanya es uniformitat, per tant res d’autonòmica, una autèntica farsa, i  res de internacional donat la prohibició de les identitats diferents a la oficial. La selecció no ha esborrat cap etiqueta de nacionalisme ranci, i no es una bona relació entre totes les parts, es una relació obligada que es diferent, i sobretot es o hauria de ser esport, per tant traslladar això a la política esta totalment fora de lloc, encara que com sabem son dos conceptes a l’estat espanyol totalment junts, i un arma poderosa de vendre els èxits esportius com arguments per aquesta falsa unitat. Pel que fa Aragó, segueix el genocidi lingüístic que ja va començar el País Valencià, i tal com van fer en primer lloc, inventen una nova denominació d’una llengua per esborrar la unitat del català, i afeblir aquesta llengua, autèntic objectiu de tot plegat. Es autènticament esquizofrènic que dos territoris veïns amb la mateixa llengua, es considerin llengües diferents per aquesta obsessió espanyola de fer desaparèixer qualsevol llengua que no sigui la castellana, única protegida i cuidada. Aquest es un bon exemple pel Financial Times, per veure com es trasllada aquesta unitat que ens volen vendre, i aquests valors en altres àmbits espanyols, on la lluita contra la diferencia es el pa de cada dia.

 

 

 

 

 

 

DES DE FORA PREGUNTEN I AQUÍ ENCARA DUBTEN

Sense categoria

Es diu que el magnat Sheldon Adelson, que valora portar el seu Eurovegas a Catalunya, va preguntar al Conseller Recoder si era possible un procés de secessió a Catalunya, i com afectaria el seu projecte, que per altra banda i per seguir la tradició, ja presenta manifestos i manifestacions contraries per fugir d’aquesta gran oportunitat econòmica. Sembla que no es el primer que des de fora ja contempla aquesta possibilitat. Mentrestant el portaveu català Homs, rebutja el No vull pagar, ja que al final qui no paga ho acaba pagant el del costat, que pot ser un pensionista sense cotxe, en un exercici de demagògia digne de menció.

Efectivament, Adelson se suma a diversos ambaixadors internacionals a Madrid o els empresaris del lobby “Puente Aereo”, que veuen perillar els seus negocis de la dependència. Caldria sumar molts altres mitjans i inversors internacionals, que ja ho contemplen com una possibilitat propera, caldria saber les respostes catalanes, ja que aquí sempre es diu que no som majoria, o que estem lluny, però la veritat es que des de fora o des de l’Estat espanyol ja es treballa amb aquesta hipòtesi com una meravellosa realitat. Els moviments com el del PP per excloure ERC del pacte fiscal o la seva escenificació viatjant a Madrid, per presentar el seu propi pacte, son fruit d’aquest nerviosisme existent que els pot tornar a la marginació, ja que veuen com el fum que venen es va esvaint. Francesc Homs per la seva banda, ja parla de que el famós pacte fiscal parla de poder real i no de xifres, ja que aquestes sempre han acabat volant fora de Catalunya, li ha costat, però sembla que ho ha entès, de totes maneres rebutja el No vull pagar peatges amb un gran cinisme, ja que ho carrega a altres que hauran de compensar aquests pagaments, posant com exemple un pensionista, això si sense recordar els beneficis immorals d’Abertis.

Hi ha un refrany castellà que diu “cuando el rio suena, agua lleva”, i en aquest cas es totalment aplicable. La realitat es pot amagar, intentar desdibuixar, disfressar com a producte intern, però quan la corrent de fons comença a ser potent i fa soroll, des de fora, on el filtre abans descrit queda molts cops anul·lat es veuen les coses més nítides, es el que te la distancia, i la no implicació directe amb el tema. Si aquest magnat americà arriba amb aquestes preguntes, potser com a qüestió clau per la seva instal·lació en el nostre país, es que evidentment les informacions o inputs que ha rebut son potents a l’altra banda de l’oceà, cosa positiva d’entrada, ja que sense caure en aquestes campanyes absurdes contra certes coses que finalment son pedres en el nostre propi terrat, sense la benedicció americana, difícilment hi haurà el nostre estat. Seria interessant quina mena de respostes es donen des de la Generalitat, les que posen un embolcall de no suficient majoria, de pactes absurds per desviar l’atenció, o de passar de puntetes sobre el tema, precisament per no perjudicar aquest gran lobby empresarial que fa negoci amb la dependència catalana, o realment hi ha un altre tipus de discurs, diria més tocant de peus al carrer. Ahir mateix em referia amb les manifestacions espontànies en grans esdeveniments sobre el tema, o amb l’embranzida o volada que estant agafant entitats com l’Assemblea Nacional o l’Associació de municipis per la independència, i tot això no es casualitat. També destaco els moviments desesperats de Sánchez Camacho, d’en Pere Navarro o d’en Duran intentant frenar la tendència amb arguments infantils i malèvols, que fan riure per no plorar. Per cert en aquests caldria afegir els d’Homs i la seva demagògia amb el pensionistes i els no vull pagar, vertaderament de molt mal gust. El tema es l’abús d’una empresa molt relacionada amb el partit de Govern, cobrant per unes carreteres llargament amortitzades, i això no pot ser indefinit. Per la mateixa regla de tres podria dir que no podem ser independents, ja que l’espoli de 20 mil milions anuals els haurà de pagar amb impostos un pobre aturat d’Extremadura posem el cas, i seria una solemne bajanada, i en tot cas no el nostre problema.

Per tant estem a l’alçada de les circumstancies històriques que aviat viurem, i assumim que el moment esta proper, i aquestes excuses ja no valdran. Des de fora ens ho diuen i nosaltres no podem ignorar-ho.

 

 

 

 

 

 

ELS CLAMS DE LA LLIBERTAT

Sense categoria

Aquests últims mesos estem veient un fenomen que crec es simptomàtic del xup xup que el nostre país va fent créixer. En actes importants de diversa naturalesa, com per exemple l’acte d’entrega del premi d’Honor de les lletres catalanes al Pare Massot que atorga Òmnium, el concert al Palau Sant Jordi per la lluita contra la Sida, o ahir mateix al Palau Blaugrana en motiu de la final de la Lliga de Basquet amb victòria blaugrana, s’han sentit al final els crits “independència, independència..”, espontàniament i aclaparadorament, tot hi la barroera manera d’amagar-ho dels mitjans espanyols evidentment, però també els propis, cosa més vergonyosa. El poble esta despertant, i cada acte de llibertat, es un pas més cap a l’Estat Propi, i ningú ho podrà aturar.

CONTRA LA LLIBERTAT TOT S?HI VAL

Sense categoria

Aquests dies hi ha uns quans exemples de la demagògia contra la democràcia i la evidencia, el Ministre de l’Interior espanyol Jorge Fernández, ens diu que ara no hi ha lloc per a independències a tot el planeta, altres com en Duran nega el concert econòmic, nega la independència, i ara també el terme Països Catalans, emprat per Xavier Bosch a Madrid. Per finalitzar ,sembla que la Unió Europea controlarà la viabilitat i rendibilitat de cada gran obra pressupostada per l’Estat, especialment les obres del TAV que segueixen alienes a la realitat i sense cap sentit.

Efectivament, el ministre espanyol parla que amb la situació econòmica europea, es fa evident que no hi ha lloc per nous estats, ja que l’hora del nosaltres sols ja ha passat a la història, i convé que a Catalunya alguns ho tinguin clar, ja que el context actual es d’interdependència. En Duran segueix fent el seu paper per lliure, va negar el nou sistema financer basat en el concert econòmic, nega sistemàticament la independència, i ara va criticar l’expressió Països catalans, ja que sona a imposició i pot ofendre altres territoris. Per últim l’Estat haurà de provar la rendibilitat de les grans obres i presentar un anàlisi transparent del cost-benefici abans de construir cap TAV o obra faraònica, en valor a una esmena presentada per CIU i ERC a l’Eurocambra. O sigui que aeroports fantasmes, autovies en zones de nul trànsit o la xarxa de TAV com el d’Extremadura que volen seguir executant, sabent que es insostenible i aberrant.

Realment contra el dret elemental de les persones i els mínims democràtics exigits quan es tracta de Catalunya tothom s’atreveix, el Ministre espanyol no deu haver vist l’evolució mundial en els últims anys, ja que hauria vist que la creació de nous estats per diferents motius es una constant, i queda demostrat la seva eficiència i progrés en la majoria dels cassos, diu que el nosaltres sols ja ha passat a la historia, com es que Espanya no renunciar a ser un Estat doncs, ningú va sol, està dins d’un marc global, en aquest cas dins la Unió Europea, però no carregant amb un llast extra i mortal com es el nostre cas. Ens parla d’interdependència, es correcte, diferents territoris independents relacionats entre si amb molts dels seus aspectes, per tant li recomanaria que no faci més el ridícul, encara que lògicament es el seu paper. Pel que fa en Duran, es un cas a estudiar quan siguem un estat, ja que no segueix sovint les directrius del Govern català, i nega tot per Catalunya, no tenim dret a un concert econòmic com el País Basc i Navarra, encara que sap la situació financera i el dèficit asfixiant que rebem, nega la independència moltes vegades amb arguments tant de pes, com que el seu pare viu a la Franja aragonesa, i es veu que si ets diferents estats les distancies canvien, i l’Europa sense fronteres en aquest punt es converteix en un mur infranquejable, i ara renega per no ofendre de Països catalans, quan sap perfectament el sentit de la paraula, i de la nostra identitat comuna, cosa que no vol dir obligar a ningú a res, però es veu que l’Estat espanyol es normal que consideri Catalunya una part seva, aquí no hi diu res, però quan s’aspira a tornar a unir els Països catalans democràticament, i sense cap imposició es un pecat mortal, vertaderament els seus arguments son tant pobres que no mereixen comentari. Per últim, destacar que l’Estat haurà de passar pel control europeu per la seva disbauxa total amb infraestructures, i que han de presentar uns informes de viabilitat i costos, que obliguen a preguntar, si fins ara no es feien, segurament no, ja que un TAV a Extremadura no te cap sentit, i es ruïnós o amb molts altres llocs, autovies com la de la Plata, que creua de nord a sud l’Estat espanyol per llocs de molt baixa circulació es una burla, i si parlem dels faraònics aeroports com el de Ciudad Real o Castelló nomes fruit de la especulació, i amb una dada esfereïdora, un estat intervingut amb el doble d’aeroports que la potent Alemanya, em sembla que sobren comentaris, i agreuja encara més com va destinat el nostre espoli, com deia contra Catalunya i els seus interessos tot s’hi val.

 

 

PRENEM NOTA, SENSE COPIAR

Sense categoria

En aquests temps crítics per moltes coses, per la Unió Europea, per l’euro, pel sistema bancari, per una manera de fer i per moltes coses més, alguns territoris poden trobar la solució tant llargament ajornada fa segles, un d’ells es Catalunya, i un altre Escòcia. Precisament tant CIU com ERC ja han fet saber que seguiran amb molt d’interés tot el seu procés de referèndum per la independència, cosa que trobo encertada. Ara be, i com diu en Salvador Cardús en el seu article, el context i les condicions son totalment diferents, per tant no descuidem el nostre propi camí, ja que de ben segur des de l’unionisme també segueixen amb atenció qualsevol moviment.

El mirall escocès

Pot ser realment molt útil seguir amb atenció la campanya pel referèndum escocès sobre la independència. No es tracta de forçar comparacions com si es tractés, el seu i el nostre, de dos processos idèntics, perquè no ho són. Més aviat tot el contrari: ens pot anar bé veure’n atentament les diferències, els eslògans d’uns i altres, els arguments, les formes de mobilització…

Per començar, la primera diferència de totes és que ells el poden fer, el referèndum, dins de la legalitat. I s’ha de dir que el govern britànic, per bé que sigui partidari de la unió i que ha mirat de posar condicions que fossin més favorables a la seva opció, en qualsevol cas, respecta la decisió del Parlament escocès. Nosaltres, mai el podrem fer per la simple raó que ens cal demanar permís. És a dir, que ja començaríem malament, perquè el mateix referèndum, per ser legal, ja no seria fruit d’un acte de sobirania sinó de la magnanimitat espanyola. Ras i curt: que aquí, en qualsevol cas, la independència serà resultat d’una ruptura de la legalitat constitucional, o no serà. I, així, és impossible que comencem, com ells, per un referèndum. Caldrà començar per un gest de sobirania del Parlament.

Però més que no pas això, m’interessen els argumentaris d’uns i altres. Per exemple, em fa gràcia que siguin els unionistes el que –segons l’SNP- els que apel·len als sentiments i no a la raó: “unionists must appeal to the heart, not just the head”, diuen. Aquí, sempre s’ha dit que érem els independentistes els que apel·làvem a l’emoció, “a les tripes”, i que per això havíem de carregar sobre les nostres espatlles qualsevol possible ruptura de la cohesió social. O sigui, d’una cohesió aconseguida gràcies a l’acceptació resignada d’uns de la relació colonial amb l’Estat.

També contrasta el fet que els unionistes facin córrer l’eslògan “stronger together, weaker apart”, és a dir, “forts tots junts, febles per separat”. No és que aquí no s’hagi fet anar aquest argument, però tal com ara estan les coses, si alguna cosa és clara és la contrària: als catalans, la submissió –que no unió- a Espanya ens debilita, mentre que anant tots sols al món, ens faríem més forts.

Això tot just ha començat, però ens anirà bé que passin al davant –si més no, pel que fa a la campanya- perquè hi podem aprendre molt. És per aquesta mateixa raó que la fundació del PP, la FAES, ja fa temps que també s’ho ha pres seriosament, i ho està seguint amb molta atenció i, poseu-hi la mà al foc, amb tots els recursos que facin falta.

Com passa sovint en política, aniria bé poder combinar algunes de les seves fortaleses amb algunes de les nostres. La nostra opinió pública i el seu lideratge del SNP i en Salmond; la nostra fortalesa cultural i la seva tradició democràtica… Però això és impossible. Cadascú ha de jugar amb les seves cartes. I, això sí, aprendre dels seus encerts i errors.

Salvador Cardús