ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

CARME FORCADELL PRESIDENTA DE L?ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC)

Sense categoria

En aquests dies on els greuges van en augment, i les nostres respostes segueixen sent molt suaus com estem acostumats, us adjunto l’entrevista a la nova presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, una entitat que tinc el gust de col·laborar, i que crec pot donar amb la clau de l’èxit, que es la mobilització unitària de la societat civil, sense ideologies establertes que creïn fronteres infranquejables, i amb un objectiu molt clar, aconseguir una majoria per esdevenir un nou estat propi.

Nascuda a Xerta l’any 1956, Forcadell treballa en el Departament d’ensenyament i viu a Sabadell. Està molt vinculada amb el món associatiu. És la vicepresidenta de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), membre de la junta d’Òmnium de Sabadell i també de l’executiva de la Plataforma per la Llengua. A més va ser regidora a Sabadell per ERC entre els anys 2003 i 2007 i va formar part de la coordinadora de les consultes per la independència.

“L’actitud hostil d’Espanya ens ajudarà a tenir estat”

“No donen cap més sortida, perquè són tremendament centralistes. Són incapaços de reconèixer la diferència”

“Si el govern fa el que ha de fer per aconseguir un estat propi ens tindrà al darrere, però si no anirem al davant”

“Si s’avancen demanarem que els partits incloguin en el programa la celebració d’un referèndum”

L’independentisme fragmenta el país? Si no tenim recursos
sí que hi haurà fragmentació

Carme Forcadell va ser una de les primeres persones que van iniciar el projecte de l’Assemblea Nacional Catalana, l’any 2009, coincidint amb la consulta d’Arenys, i ara ha estat escollida presidenta.

El 10 de març passat es va constituir l’ANC en un multitudinari acte al Sant Jordi. Vist en perspectiva, com valora la resposta dels ciutadans?

Va ser un punt d’inflexió, perquè vam constatar que la gent està amb nosaltres. A partir d’aquí comencem a treballar.

Ara ve el més complicat…

Sí. Tenim dos reptes. El primer, fer extensió social i arribar a tots els racons. Tenim clar que el nostre moviment per l’estat propi ha de ser molt ampli. El segon és arrossegar la classe política, i per aconseguir-ho hem de tenir molt gruix social. Per això també treballem amb l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).

El primer pas per sumar la majoria social són un seguit d’activitats que es faran a partir de Sant Joan i que està previst que comencin a Poblet. Ens en pot donar més detalls?

Hem dividit el territori en deu columnes que sortiran de diversos llocs i que aniran fent actes a tots els municipis. Seran els mateixos pobles els que implicaran els del costat o els veïns. Finalment confluiran en una gran manifestació a Barcelona per l’11 de setembre. Però aquell dia també volem organitzar alguna acció reivindicativa, perquè ja sabem que les manifestacions, sobretot les darreres, no han servit de gaire res.

El següent pas serà convocar una consulta el 2013 al major nombre de poblacions amb la col·laboració de l’AMI. Però com s’intentarà teixir la complicitat dels partits en l’àmbit parlamentari?

Si ens posem d’acord amb l’AMI per fer una macroconsulta, què faran els partits? S’hauran de mullar en el moment en què tres-cents alcaldes facin un referèndum, plantin cara a l’Estat i realitzin una desobediència civil. Per exemple què farà CiU si posen algun alcalde a la presó? La idea és pressionar des de les poblacions. Si el govern català fa el que ha de fer per aconseguir un estat propi ens tindrà al darrere, però si no haurem d’anar al davant.

Aquest anar al davant és el que passa amb la rebel·lió als peatges o la insubmissió fiscal?

El ciutadà està tan cansat i és tan injust el tracte que ens dóna l’Estat que ja es fan actes de desobediència. A Catalunya la societat sempre ha anat al davant dels partits. I què passarà amb aquestes accions? Que el govern s’haurà de pronunciar. La nostra feina és intentar que aquests actes siguin massius. Imaginat si en lloc de 100 persones que no fan cas dels peatges n’hi ha 20.000.

La Moncloa cada cop ofega més Catalunya. Això ajuda a créixer l’independentisme?

L’actitud hostil d’Espanya ens ajudarà a tenir estat propi. Hi confio molt. No donen cap més sortida, perquè són tremendament centralistes. Són incapaços de reconèixer la diferència. L’últim intent de voler romandre dins l’Estat va ser l’Estatut.

Què diria a aquells que asseguren que Catalunya es fragmentarà si s’arriba a tenir un estat propi?

Ja ho està ara. Crec que la fragmentació es produirà si aquest país no té recursos per garantir la cohesió social. Però la independència no en provocarà.

Es creu l’aposta de CDC per l’estat propi?

A Convergència hi ha hagut un tomb, perquè han xocat amb el pacte fiscal. Quan han vist que el govern espanyol els està dient que no, s’han adonat que no tenen més remei. Molts militants de CDC són independentistes.

El full de ruta de l’ANC inclou la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació el 2014, però i si s’avancen les eleccions?

El canviarem i demanarem als partits catalans que ja incloguin en el seu programa la celebració d’aquesta consulta.

 

 

ELS 100 EUROS DE LA VERGONYA

Sense categoria

El govern català que fa dies deia que es sentia proper al moviment no vull pagar, ara resulta que vol imposar una multa de 100 euros pels suposats infractors, amb una decisió que els allunya de la ciutadania ja cansada d’aquest espoli, i l’apropa a Abertis i La Caixa, que segueixen amb el seu negoci contra la població catalana. No estar clar que aquest xantatge en forma de multa sigui legal, però en qualsevol cas forma part d’una estratègia contra el moviment, i on el govern deixa de ser el representant dels seus ciutadans, i es el representant dels interessos d’aquests lobbys econòmics.

El dia 1 de maig serà clau pel no vull pagar, i deixar clar que la decisió indigne de la Generalitat no tingui el seu efecte coercitiu. El govern no planta cara a l’espoli econòmic, ni als greuges que venen de Madrid, i ara tampoc defensa a la ciutadania amb aquest escàndol de les autopistes. El decàleg de les moltes raons per fer aquest gest podria ser aquest:

 

Motius per entendre i fer un #Novullpagar

(1)    ABERTIS reparteix 1342 milions d’euros entre els seus accionistes 

(2)    Pastor vol encolomar als catalans el dèficit de les autopistes madrilenyes

(3)    Víctimes a la N-II, víctimes d’un “pelotazo”

(4)    ABERTIS, l’altre espoli que pateix Catalunya 

(5)    N-II la carretera de la mort i l’especulació

(6)    L’AP-7, una màquina de fer diners

(7)    Foment i la Generalitat enterren milions d’euros en un conveni abusiu amb ABERTIS

(8)    El lobby de les autopistes vol seguir cobrant dels catalans

(9)    Cada cop més catalans diuen #novullpagar

(10) A Espanya, sempre se li arronsa

 

Aquests 100 euros, li podem sumar el silenci de molts mitjans, i el caràcter negatiu contra el moviment dels seus articles, que delaten que la publicitat d’ABERTIS en els mateixos crea el seu efecte. Realment no existeix un article al codi de circulació per posar una multa per no pagar, això ho va confirmar el Servei català de trànsit, que ho definia com un problema entre un client, i el prestador d’un servei. Com pot entendre’s ara aquest canvi d’actitud, crec que es bastant senzill, l’espoli a la ciutadania catalana esta normalitzat, i compta amb el suport de les nostres institucions des de fa molts anys, que no poden tolerar que un sector de la ciutadania comenci aquesta revolta pacifica contra aquesta injustícia dels peatges, i actua indignament oblidant que son els representants de la ciutadania, i es converteixen com deia en els representants d’uns lobbys que res els importa els interessos dels catalans.

ACTITUDS INDIGNES QUE SEGUEIXEN SENSE ENTENDRE RES

Sense categoria

El PSOE-C reclama ara a Madrid les inversions pendents amb infraestructures amb Catalunya,i ha presentat esmenes al pressupost del govern espanyol. Per la seva banda Camacho pels Populars, ens adverteix que no sortirem de la crisi sinó es amb Espanya, i parla dels únics enemics que tenim en forma de la crisi i l’atur. Per últim, l’alcalde de Barcelona amb la inauguració de la Feria de Abril parla de que la sentim com a nostra. Unes actituds indignes que sembla que no saben on viuen ni el moment que Catalunya esta passant en la seva historia.

Efectivament, el PSOE-C reclama per Catalunya el 18% de la inversió de l’Estat en infraestructures, i pronostiques que Montoro enviarà un funcionari d’Hisenda, per agafar les regnes si no complim el dèficit zero. Han presentat esmenes als pressupostos perquè Espanya pagui els exercicis 2008 i 2009, i inverteixi el corresponent amb el nostre PIB, i denuncia la paràlisi del govern català, i la farsa de la pujada de l’IVA que els populars van prometre que no farien. Per la seva part Camacho, critica CIU per buscar enemics per justificar la seva ineficàcia, i demana suport al govern de Rajoy, ja que nomes junts Catalunya sortirà de la crisi, i ha demanat responsabilitat i seny català. També considera que l’únic enemic es la crisi i l’atur, i no actituds èpiques que no ens portaran enlloc. Per últim l’alcalde Trias vol que sentim com a nostra la Feria d’Abril en la seva inauguració, i parla de que no sigui nomes dels andalusos a Catalunya,sinó de tots, ja que son molts anys de treball.

Realment els socialistes catalans no tenen vergonya, ara fan la parodia de reclamar les inversions que ens pertoquen per llei, quan en els anys de govern de Zapatero, no tant sols no han reclamat cap dels molts incompliments amb Catalunya que van sorgir, i a sobre sempre hi van votar en contra. Les inversions que reclamant del 2008 i 2009 de l’addicional tercera, son competència del govern socialista, i que naturalment no va voler pagar amb la col·laboració total dels socialistes catalans en totes i cadascuna de les votacions a Madrid,com poden tenir la barra de demanar ara el que ens han negat quan era la seva responsabilitat. Per rematar la jugada critiquen la mentida de la pujada de l’IVA, quan van donar suport incondicional al president espanyol que va dir més mentides, i va incomplir més promeses amb Catalunya. El seu joc partidista espanyol esta totalment fora de joc a Catalunya, i cada cop son una opció mes residual, i allunyada de qualsevol tipus de realitat catalana. La Camacho encara no entén que precisament per anar amb Espanya no sortirem de la nostra crisi, ells son el nostre llast, i la nostra principal crisi, amb l’espoli financer i les mesures contra Catalunya un cop si i un altra també. Demana responsabilitat i seny, això esta be, però si ho apliquem, el Parlament hauria d’iniciar dema mateix el camí cap a l’estat propi, i posar fi a un matrimoni nociu i obligat per nosaltres. Aquests enemics que ens vol vendre son importants, però amb la independència podríem posar o intentar el remei per lluitar contra ells, ara senzillament no podem, tenim un estat i que a sobre ens va en contra, per tant, i per molt que li pesi el seu pes per força ha d’anar a la baixa, i la seva fòbia anticatalana cada cop ha de gaudir de menys adeptes es sentin catalans o no. Un capítol apart es mereix l’alcalde Trias, que ara pretén que ens sentim nostra la Feria de Abril, amb unes paraules surrealistes, ja que no es una festa catalana, i de la mateixa manera que no sentim nostra qualsevol festa d’altres cultures o estats que es poden celebrar, perquè no son nostres, aquesta amb tot el respecte, evidentment tampoc. No s’entén aquestes subvencions des de les institucions amb aquesta festa forana que res te  a veure amb nosaltres, ja n’hi ha prou de fer la feina bruta al nacionalisme espanyol més ranci.

 

 

 

GRÀCIES PEP

Sense categoria

Avui podíem seguir parlant de greuges i més greuges que ens cauen damunt de Catalunya, de tots els colors i mides, però en aquest dia assenyalat, hi ha un protagonista que pels culers sempre guardarem en un trosset del nostre cor, es la marxa d’una etapa amb Pep Guardiola a la banqueta, la més gloriosa de la historia del club, i on els valors i la manera de fer ens ha captivat. Segurament i des de fora, molts amb la que esta caient i els problemes que es van acumulant, no entendran que puguem dedicar el temps amb aquestes coses, però això es un sentiment, i com tots no te res de racional, i surt de molt endins nostre, per tots aquests anys gaudint al teu costat, nomes es pot dir, Gràcies Pep.

CONCEPTES NACIONALS DE L?EDAT MITJANA

Sense categoria

Segons el ministre Montoro, Catalunya es un concepte nacional de l’època esmentada, i per reblar el clau, ara resulta que l’espoli fiscal no existeix, i anima a deixar enrere traves mentals. Tota una declaració d’intencions, i de demagògia del govern espanyol, que dona la sensació que ja veu el problema, i barroerament intenta dissimular-lo amb declaracions sense cap tipus de respecte o educació com aquestes, que de totes formes ja estem acostumats.

El ministre d’Hisenda diu en resposta a Esquerra que no es hora de construir països artificials, nega l’espoli, i insta a abandonar discursos petits i aïllacionistes per superar conceptes nacionals, i caminar cap a la integració europea. Per la seva banda i ja en clau catalana, el portaveu popular Enric Millo, assegura que els diners dels pressupostos es distribueixen atenent a criteris de necessitat de cada comunitat per sortir de la crisi tots junts, assegura la viabilitat de totes les vies del TGV amb estudis per totes elles, i diu que l’Estatut s’està complint en el 99%, i en canvi es centra tot en una disposició addicional tercera que parla d’un petit deute.

 

Realment, que l’Estat espanyol comença a veure amb preocupació que ha tensat tant la corda amb Catalunya que es pot acabar trencant, ho demostra les declaracions, i els fets que les ultimes setmanes anem veient. El ministre Montoro amb el menyspreu típic de la prepotència, ens diu que som un país artificial, cosa que hauria de revisar, ja que l’Estat que engloba diverses nacionalitats a cop d’imposició, si que ho es, i l’Estat espanyol encaixa perfectament amb la definició. Ens diu que el concepte es de l’època medieval, segurament ho es, però no veig cap estat disposat a deixar de ser-ho per la caducitat del concepte, més aviat al contrari. Evidentment ens acusa de traves mentals, cosa que en la seva mentalitat imperialista li convindria revisar, i veuria que el mapa d’Europa en els últims 50 anys ha canviat molt, i molts nous estats han sortit a la llum, i altres que vindran, per tant aquesta evolució la podríem considerar plenament normal en el món, i naturalment els catalans no som extraterrestres. Parla de discursos petits i aïllacionistes, i alhora parla de la integració europea com a futur, be, aïllar-te seria el que ara fa Catalunya, una nació sense cap poder, i amb una identitat i economia totalment en decadència, per molt que negui un espoli de prop de 10% del PIB, ser un nou estat, poder exercir tot el teu potencial, es ni mes ni menys que el que fa l’Estat espanyol, i la resta d’estats, i es una cosa perfectament compatible amb el projecte europeu, que no vol dir la desaparició dels estats, vers al contrari, precisament per tenir aquesta condició hi pots participar, sinó evidentment no. En definitiva una argumentació tant pobre i miserable que cau pel seu propi pes. Ja en clau catalana, els diners no atenen els criteris que diu Millo, ja que a Catalunya se li demanen tots els sacrificis, i a canvi no rep ni tants sols els seus impagaments, i una cosa es sortir tots junts de la crisi, i l’altra sortir tots  a les espatlles nomes d’uns quants. Es curiós que presenti els estudis del TGV com un mèrit, jo em pensava que en un estat seriós qualsevol infraestructura per lògica els tenia, ja hem comprovat amb altres macro projectes que no. Per últim ens parla del petit deute de l’addicional tercera, i el 99% de l’Estatut complert, quan sap perfectament que el text català es paper mullat, i es traspassat moltes vegades sense contemplacions, pel que fa a l’addicional, precisament era per garantir les inversions que cada any eren un greuge escandalós, per tant de petit deute res, un gran deute per llei, que ara l’Estat diu que no en te obligació, i obliga a Catalunya uns sacrificis que curiosament els beneficiaris dels diners catalans no han de fer, suposo que això en Millo tant li fa.

 

 

 

 

 

LES DONACIONS ESPANYOLES A CATALUNYA

Sense categoria

Aquest xoc de trens que estem vivint, sembla que es inevitable, i de fet així ho espero, per començar a caminar cap a l’única sortida d’aquest país, la pedagogia ja s’ha acabat, i l’ofec econòmic i les amenaces en forma d’intervenció, poden deixar la nostra autonomia de segona en un consell de barri. El cinisme dels defensors d’aquests atacs del govern espanyol al nostre territori, com la líder popular catalana Sanchez Camacho, s’atreveixen a presentar fins hi tot les bestretes centrals a les autonomies com una mena de regal, que encara hem d’agrair, i que des d’aquí vull felicitar el president Mas per la rapida resposta que li ha donat.

Realment aquests dies que s’estan discutint les esmenes als pressupostos espanyols, aquells que han oblidat Catalunya, veiem grans perles que mereixen un comentari. El conseller d’Empresa i ocupació català, davant el problema de l’atur dels joves, els recomana que agafin el primer vol a Londres i a servir cafès, frase literal per increïble que sembli. El ministre Montoro ha negat que el govern espanyol estigui traspassant les retallades a les autonomies, i diu que no es moment per dir que es podia haver retallat altres partides, per destinar aquests diners a Catalunya, aclarint que el govern compleix i s’ha de posar llums llargs. També es de guinnes la ponència del PP català, i el seu autonomisme diferencial amb una singularitat dins la Lofca, i amb la solidaritat predominant. Cal esmentar les paraules de Sanchez Camacho defensant el govern espanyol, i el seu tracte amb Catalunya, obviant els impagaments i donant com un regal les bestretes de les autonomies. En Mas ha replicat que aquests diners son dels catalans que gestiona Madrid, i ens diu que si que hi ha diners per l’AVE de Galicia  o pel Museo del Prado per exemple, però a Catalunya ni se li reconeix el deute, i tant sols rep amenaces d’intervenció econòmica fora de lloc i sense marge de maniobra.

Una situació límit, i on una part manté de moment una posició indigne, sempre porta a situacions indignes. En primer lloc el conseller d’ocupació demostra la seva no aptitud pel càrrec, precisament enviant als joves lluny d’aquí, quan son precisament el futur del país, i es veu que no tenen dret a mostrar la seva indignació i incomodar al poder, simplement han de ser dòcils i conformistes, per fer una societat totalment adulterada, sincerament no poden ser més desafortunades les seves paraules, sort que era el govern dels millors. Per altra banda el ministre Montoro fa la seva feina per acabar amb Catalunya, ara be, una mica menys de cinisme no aniria malament, el govern espanyol no para de culpar les autonomies del dèficit espanyol, amenaçar amb intervencions econòmiques, i ho nega tot, diu que el govern compleix i no hi ha un sol deute pagat al territori català,  i nega no poder retallar altres partides quan ja casos que es veuen amb llums llargs com ell mateix diu, i l’AVE gallec, curiosament amb govern popular, o l’increment de partida al Museo del Prado parlen per si sols. No cal dir que els populars catalans afegeixen una nova frase al vocabulari extens català amb l’autonomisme diferencial, que a la pràctica, i com moltes altres frases no vol dir res, ja que es una recepta ja esgotada amb el cafè per tothom, que curiosament sempre acabem pagant els catalans. La Sanchez Camacho ha arribat al límit posant la bestreta estatal com si fos un regal, quan com ha dit el President, precisament son diners nostres, que no administrem, i que son usats a la nostra contra, més clar l’aigua. La situació es límit, i el President Mas te una gran responsabilitat i dos camins a triar, o passar com el mandatari que definitivament va enterrar a Catalunya per sempre, o oblidar-se de pactes impossibles, explicar clarament a la població la situació a la que estem sotmesos, i anar camí de l’estat propi. La historia el reclama, segurament sense desitjar-ho, però ha de triar.

 

 

UN POBLE PORUC

Sense categoria

El president Mas reconeix que no creu que arribi a convèncer al President espanyol Mariano Rajoy del pacte fiscal, però alerta que la sobirania fiscal es per Catalunya un camí inevitable, i assegura que el tema d’una hisenda pròpia, i una agencia tributaria pròpia, que recapti tots els diners vindrà en qualsevol cas. Potser algú li hauria de dir que això no vindrà dins l’Estat espanyol mai, i no tenim cap poder per fer-ho realitat, l’únic camí per aconseguir-ho es un estat, i m’agradaria sentir al president parlar de la independència com ho fa del pacte fiscal. De totes maneres, sap greu que iniciatives com les que ens presenta Víctor Alexandre en el seu escrit no es facin realitat, ja que davant un poble sense dignitat ni esma per reclamar la seva existència, tota ajuda serà poca per arribar a l’objectiu.

L’expulsió de Catalunya d’Espanya

“Sap greu la manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d’alliberar-se d’una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix i que els espolia”

Víctor Alexandre

Quina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web actuable, de recollir signatures per tal d’expulsar Catalunya de l’Estat espanyol, en considerar-la, literalment, “un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d’esforços de l’agenda política”. I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa ‘Actuable’ hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d’alliberar-se d’una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l’escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d’un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure’s un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l’oprimit qui vol alliberar-se de l’opressor i no pas l’opressor de l’oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se’n com l’aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l’àrbitre no es decideix a mostrar-li’n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l’expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d’agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l’extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n’és el causant o fins i tot en l’atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure’s amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s’enamori d’un altre i se’n vagi. És a dir, que, temorenc d’agafar el bou per les banyes i d’abordar el conflicte, s’estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d’aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: “A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo”. La supèrbia espanyola és capaç d’això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l’adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l’autoengany.

 

LA SUBASTA DE LA DIGNITAT CATALANA

Sense categoria

El Sr. Duran i Lleida i el seu nacionalisme espanyol ranci i caducat, torna a fer un flac favor a Catalunya, quan CIU decideix fer una esmena a la totalitat dels pressupostos generals espanyols, que simplement ignoren Catalunya, i ell posa preu amb 219 milions per canviar d’opinió, deu ser el que val el nostre territori per seguir aquesta comèdia. Per la seva part, en Joaquim Nadal pel PSOE-C, parla de portar al TC el govern espanyol pels seus incompliments amb l’Estatut, sembla mentida on pot arribar la hipocresia i la falta de memòria.

La federació diu finalment que no als comptes del govern popular espanyol, ja que considera giren l’esquena a Catalunya, i no inclouen els pagaments pendents,ni els 219 milions del 2009, ni els 759 corresponents al 2008 com a mínim, i on la majoria de mesures son contraries a les autonomies, i se suma a socialistes, Esquerra i Iniciativa. De fet la vicepresidenta catalana ha declarat que seran inflexibles en la reclamació dels 219 milions per respecte l’Estatut. En Duran ha donat la nota discordant, dient que no hi ha marge de negociació, si no preveuen el pagament d’aquesta ultima quantitat, que creu que si que esta a la caixa, però utilitzen per altres projectes no prioritaris. Per la seva banda el socialista Nadal, aposta per portar els incompliments estatutaris al TC, i fer pagar la seva pròpia medicina als populars, i titlla de cinisme els incompliments dels populars, quan creu que hi ha diners per altres coses, i no pels deutes amb el territori català.

Realment, la negativa de CIU als pressupostos es una bona notícia, i un fet que poca discussió hauria d’haver portat, son una vergonya, i una broma de mal gust no complir amb els deutes amb catalans, i apart ara negar que la llei catalana no val per res i no estan obligats. Deixant de banda totes les mesures que busquen l’ofec català, i la intervenció final del govern espanyol per acabar amb el nostre minso autogovern. Per tot això l’actitud indigne d’en Duran, i la seva voluntat pactista costi el que costi, posant un preu a la nostra submissió amb unes simples engrunes del total del deute fixades amb aquests 219 milions, son simplement una presa de pel a tota la població catalana, i una actitud que mereixeria per fi que la seva federació vegi que aquest personatge tant ben valorat segons les enquestes, simplement  es un pal a les rodes als nostres interessos, i no fa cap servei a Catalunya, vers al contrari, projecta aquesta imatge de submissió, i fals pacte que ens ha portat on som ara, la pregunta es fins quan els militants de la federació no demanaran el seu cap, i aconseguiran que ens deixi de fer passar vergonya aliena, amb aquest peix al cove actualitzat sense solta ni volta. Per la seva banda en Nadal ara critica als populars, i vol portar aquest incompliment estatutari continu al TC, ja n’hi ha prou de cinisme, i li recordaria que el PSOE ha fet exactament el mateix o pitjor, de fet els incompliments provenen de la seva època, i els incompliments de l’Estatut son nombrosos, i les promeses incomplertes ja no es poden ni comptar amb el gran president mentider Zapatero. Com pot ara acusar als populars quan el seu grup ha votat conjuntament amb el socialisme espanyol absolutament tots els incompliments amb Catalunya, i totes les lleis i mocions nocives contra els nostres interessos, fa falta tenir molta barra, i creure que hi ha una amnèsia col·lectiva per fer aquestes acusacions.

En definitiva, dos personatges que son un clar exemple dels politics que tenim, i que la seva tasca no esta encaminada ni a representar-nos, ni a defensar els nostres interessos, si algú no ho ha fet, potser que prengui nota.

 

LA XENOFOBIA CONTRA CATALUNYA ES FA VISIBLE

Sense categoria

La convocatòria d’un acte contra la immersió lingüística convocat per Ciudadanos, ha visualitzat que Populars i plataformes com Convivència Cívica Catalana, Associació per la Tolerància o Àgora Socialista entre d’altres, han unit esforços per seguir la lluita contra la nostra llengua, i la imposició d’un altre ja predominant, i que volen gairebé única. Te gracia les plataformes properes amb noms com Tolerància o Convivència, quan en realitat son simplement o volen ser els autors principals d’un genocidi lingüístic totalment malaltís.

Efectivament, una competició per veure qui te més odi per la nostra llengua ha estat aquest acte al teatre Goya de Barcelona. De fet el PP, superat pel seu rival, va anunciar la creació d’una coordinadora per la defensa del bilingüisme. De fet a l’acte assistiran coneguts nacionalistes ultres espanyols, i que practiquen un racisme absolut per la llengua catalana com Francesc de Carreras, Arcadi Espasa o Carina Mejias, per posar uns exemples. En el transcurs de l’acte, en Francisco Caja un altre conegut xenòfob cultural, ha qualificat l’escola catalana com correccional lingüístic. Han fet crida a favor de l’escola bilingüe, ja que la immersió provoca dues classes socials, els rics en català i els pobres ho facin en castellà. També han dit que es incompatible amb la democràcia, ja que es discriminatòria, ja que pel nacionalista, el castellà es un mal a extirpar. Aquest acte s’anomenava “una Catalunya bilingüe, una escola bilingüe”, i amb la determinació d’acabar amb els que ens volen canviar el passaport.

Com podem veure la paranoia d’aquest grup, unit pel no al canvi de passaport, ho vulgui o no la majoria, i la eliminació de la llengua catalana, en benefici de la castellana, dona idea de que la democràcia no seria un sistema per ells, i s’acosten molt més  als intents de genocidi que han patit diversos pobles al llarg de la historia. Creen una coordinadora per defensar el bilingüisme, com si els nens catalans no acabessin els seus estudis bàsics amb el mateix nivell de castellà que a l’estat espanyol, una dada que no els interessa. De fet el sistema d’immersió lingüística lloat per tota Europa i que consagra la llengua pròpia com a vehicular, i dona aire a una llengua mortificada per un altra que en gairebé tots els àmbits es majoritària, i que gaudeix d’una protecció, cosa que la catalana al no tenir cap estat que la vulgui no te. Parlen de correccional lingüístic, crec que es una definició bona per tota aquesta colla de xenòfobs i malalts, que tant sols tenen en ment liquidar una llengua com sigui. Diuen que provoca dues classes socials, es curiós que una llengua vehicular creí dues classes socials diferents, deu ser el primer cas d’aquestes característiques en el món sencer, i naturalment havia de ser el català. Precisament es al contrari, ja que no crea diferencies, i tots per igual aprenen una llengua vinguin don vinguin. Per la mateixa norma les escoles castellanes també creen divisió, i no ho diuen pas. De fet el problema de la malaltia paranoica d’aquests personatges, es la imposició per decret i el no resistir  veure la diferencia dins d’un estat. Ells si que son incompatibles amb la democràcia, no es el seu sistema, ja que es creuen que una minoria te que manar a la majoria, i això no funciona així. Al final acaben barrejant tot fruit de la seva malaltia, i acaben parlant d’un canvi de passaport que res te a veure amb la llengua, i que en tot cas te que decidir la majoria, no 600 paranoics en un acte contra una població de 7 milions i mig de persones.

Parlen d’una Catalunya bilingüe,una escola bilingüe, per aquesta regla de tres. Perquè no l’àrab, l’anglès o el xines com a llengua vehicular. Es simplement el nacionalisme espanyol en esta pur, que no vol veure res diferent que no sigui la seva proposta, tota una declaració d’intencions.

 

 

 

 

.

INCREMENTS I RETALLADES

Sense categoria

Alguns segueixen discutint sobre un fantasiós pacte fiscal que mai dins l’estat espanyol serà possible, mentrestant i pel simple fet de viure en territori català, som espanyols de segona, ja que paguem molt més que d’altres i rebem igual o menys. Aquest joc macabre, el veiem a les taxes universitàries, als medicaments pels jubilats i amb tots els sectors de la població. Se’ns dubte en Salvador Cardús en el seu article ho defineix perfectament i ens dona idea del drama que estem patint sense necessitat.

Estrelles i tisores

Catalunya sempre ha estat un país de pagament. Quan l’escola no parlava català, si en volies pels fills, l’havies de pagar de més. Si hem volgut cultura catalana, ens l’hem hagut de pagar sense els beneficis dels que en tenen una que coincideix amb la de l’Estat. En televisió, a més de pagar l’espanyola, ens hem hagut de pagar la nostra. Si volíem un diari en català, doncs a pagar-lo entre tots fent de “compte-partíceps” (jo encara guardo el meu títol de l’Avui). I, és clar, per defensar la supervivència nacional, ha calgut pagar la quota d’Òmnium, alguns en paguem a les Illes Balears o al País Valencià (socis de l’Obra Cultural, d’Acció Cultural…), i paguem més mútues sanitàries, escoles concertades, autopistes i tota mena de plusos per tal de tenir el país de qualitat al qual hem aspirat. No hem tingut mai un estat a favor nostre, i ja ens havíem acostumat a la taxa “per catalanitat”.

Ara bé, fins ara, pagant més, teníem més. Millors escoles i sanitat, millors universitats, més autopistes o més vida cultural. Però, des de fa un temps, estem constatant que no tan sols no deixem de pagar els plusos de sempre, sobretot pels de la catalanitat, sinó que ens els estan apujant de manera bàrbara simplement per tenir els mateixos serveis que els dels espanyols. Cada dia paguem més pels trens, les autopistes, el combustible, la sanitat, les universitats, els museus o els concerts. A Catalunya, ara tot té doble o triple plus: el cèntim sanitari del combustible, l’euro per recepta, la retirada de la sisena hora, la taxa universitària a la part més alta de la forquilla permesa, el peatge que ha d’assumir les inversions ruïnoses a les autopistes de Madrid… Paguem el nostre plus de catalanitat de sempre, més el plus de país espoliat i encara el plus del dèficit espanyol.

La qüestió és que, a més de fer saber els que vulguin venir a Catalunya que aquí parlem català i que som una nació en lluita per la seva llibertat, ara caldrà advertir que aquest és un país de triple peatge amb serveis d’anar tirant. Caldrà inventar un senyal adequat per posar a cada establiment o servei, tipus tres estrelles i unes tisores, o dues estrelles i dues tisores i, encara, una sola estrella i tres tisores, segons qualitat i sobrecost. En aquestes condicions, pot passar que es produeixin fugues importants de ciutadans catalans cap a altres zones on s’estalviïn aquests dobles i triples peatges. I és que una cosa és acceptar estretors en temps de crisi, i l’altre tenir la impressió que paguem la misèria a preu de luxe.

Als Estats Units, hom es refereix a la seva bandera amb allò que conté: barres i estrelles. A Catalunya, mentre siguem espanyols, caldrà parlar de barres i tisores. I quan diguem “barres”, inevitablement, al cap ens vindrà la imatge d’Espanya, inclosa la família reial.

SALVADOR CARDUS

EL PERDÓ DE LA VERGONYA I L?ESTATUT RECICLABLE

Sense categoria

El monarca espanyol ha dit que ho sent molt, i que no tornarà a passar com a disculpa, ja de per si vergonyosa, i encara ho es més quan el portaveu del govern de la Generalitat ho ha donat per bo. Per altra banda, si algú encara defensa una llei inútil i inservible com es l’Estatut, deu viure en un altre planeta, desprès de sentir com el govern espanyol assegura no estar obligat a pagar els diners que deu a Catalunya.

El govern espanyol ara al·lega que segons la sentència del TC només ha de pagar el que deu de l’Estatut si hi ha acord. No nomes no estan disposats a pagar a Catalunya els diners per compensar la falta d’inversions, sinó que asseguren que no estan obligats, ja que ha d’haver acord, i com que no n’hi ha, Espanya no ha de pagar. Cal recordar que en el pressupost no hi ha inclòs el deute de 2008, ni el del 2009.  Per altra banda, el borbó espanyol ha demanat perdo amb un comunicat al sortir de l’hospital amb les breus paraules esmentades, i com una excusa, desprès de les critiques que han sorgit demanant fins hi tot l’abdicació, també ens diu que tornarà aviat a les seves obligacions, això si que es novetat, la pregunta es obligacions?.  El portaveu del govern dona les disculpes per bones, i subratlla que forma part de la conducta exemplar demanar perdó, com va dir el monarca en el discurs nadalenc.

 

Les coses cada dia son molt clares, qui encara defensa aquesta llei orgànica espanyola anomenada Estatut de Catalunya, s’ho ha de fer mirar, i fer un examen de consciència per veure la seva total inutilitat. Ara resulta que el govern espanyol no tant sols no inclou cap pagament endarrerit en els pressupostos per Catalunya, sinó que ni tant sols en te cap obligació, ja que la sentencia del TC sobre l’Estatut, especifica que hi ha d’haver acord, i naturalment no n’hi ha. Es com si agafen un lladre en ple robatori, i no el poden portar a judici ja que ha d’admetre el seu delicte, francament es delirant, i una nova presa de pel que dona idea d’un altra bestiesa com l’anomenat pacte fiscal, si no es vol pagar els deutes legítims del 2008 i 2009, com volen un nou finançament per nosaltres on tinguem la clau de la caixa, es veritablement una manera de defugir responsabilitat, i malbaratar la teòrica credibilitat i seriositat dels nostres representants. Catalunya viu sota les lleis espanyoles, que normalment li van en contra, i l’Estatut no en deixa de ser una, diuen la més important pel nostre territori, i que simplement es un llast sense cap valor, i amb data de caducitat ja sobrepassada. Per altra banda el monarca espanyol diu que ho sent molt i no es repetirà, com aquell que sembla una criatura que fa una malifeta, i promet que no la tornarà a fer, en un altra burla  a la societat que ja no s’aguanta per enlloc, i a sobre ens diu que tornarà a les seves obligacions, que vol dir que tornarà de cacera a matar elefants, algun discurs amb olor de naftalina o a donar la nota en afers internacionals com el famós “porque no te callas”, o potser fer un tomb amb el iot o ajudar a Urdangarin en la seva trama de frau monetari de grans dimensions. Francament millor que no hi torni a la seva feina. Encara pitjor que això, la reacció del govern català col·laborant amb aquesta broma de mal gust, i donant per bo l’acte de disculpes. On esta la dignitat dels nostres representants, que no ho veuen que personatges com el Rei borbó sobren en una democràcia, que no ho veuen que bona part del seu astronòmic part del pastis dels pressupostos ho paguem nosaltres amb els resultats que veiem. Ja n’hi ha prou d’enganyar al personal, que molts ja som grandets i fa temps que ens afeitem.

 

 

 

 

 

 

ACTUAR COM SI FÓSSIM INDEPENDENTS

Sense categoria

Aquesta es la recepta que ens dona l’expresident Pujol per seguir endavant, ens diu com sempre que la independència es molt difícil, i la qualifica si li volen dir amb la paraula impossible, però demana el comportament igual que si ho fos, ja que no hi ha altra sortida, i ens queda la capacitat de resistir i refer-nos. També en Roca ens diu que el concert econòmic a la falsa transició no tenia una majoria social al darrere suficient, i adverteix que Espanya sense Catalunya no se’n sortirà. Llàstima que no reconeix o no li interessa que Catalunya amb el llast espanyol tampoc, amb un nou exercici de covardia, i falta de visió i perspectiva de futur sense donar cap opció.

Efectivament, en Pujol ens insta  a mentalment actuar així, i qualifica d’impossible la nostra emancipació nacional, encara que anar fent com ara també ho veu inviable, troba aquest punt mig de resistència, que francament ja no s’aguanta per enlloc. Un acte on parlen tant Pujol com Roca, que han lluitat pel reconeixement de Catalunya com a país amb característiques pròpies dins l’estat espanyol, i ara ho veuen bloquejat, ja que ens consideren una anomalia incòmode. Segons Roca, cal advertir que Espanya sense nosaltres no te sortida, i diu que tenim recursos, fins hi tot diu que tenim una gran Constitució que no te ningú que la interpreti com es va voler fer, demana no trencar la cohesió com a principal norma, i defensa que no hi havia una majoria favorable al concert el 1977 com per demanar-lo. Pujol esmenta Churchill per defensar els pactes amb els populars, i el suport a la llei d’estabilitat pressupostaria, ja que es pacta amb qui es pot.

Un gran exercici d’hipocresia es va viure amb aquest acte, i unes justificacions que fan riure per no plorar.  Crec que afirmar que la independència es impossible, i que seguir com ara també, es una presa de pel que ja augmenta a grans dimensions, quan es demana que actuïs com el que no ets. Ja n’hi ha prou de prendre el pel, si tot es inviable, que fem, desapareixem com per art de màgia, i assumim que som una mena d’extraterrestres dins el planeta diferents a tota la resta. No emboliquem més la troca, la independència nomes depèn de nosaltres, com ha estat a tot arreu, ni més ni menys, no porta enlloc resistir fins l’infinit sense cap finalitat concreta, francament es una tàctica bastant estúpida, a damunt ho vol fer per refer-nos quan ens diu que el camí actual ens porta a l’abisme, com es vol refer, si no tenim els mecanismes necessaris per fer-ho. Diu que han lluitat pel reconeixement del país dins l’estat espanyol, de debò s’ho creuen, jo no els crec tant babaus, l’Estat es de pensament únic, i sense cap pluralitat, i amb un objectiu molt concret des del 15 de setembre del 1714 al dia d’avui, la nostra desaparició com a poble i identitat. Pujol esmenta Churchill per defensar els pactes amb els Populars, dient que es pacta amb qui es pot, sap que es mentida, te alternatives en clau nacional, i ho sap molt be, no l’obliga ningú a pactar amb qui ens vol veure desapareguts,no te cap sentit, i a més no ens aporta cap rendiment efectiu, que encara es més greu, i més votant a favor d’una llei que disminueix el nostre pobre autogovern, i ens te encara més vigilats. En Roca ja supera tots els límits del cinisme, amb la seva mentalitat espanyola, diu que aquesta no se’n sortirà sense Catalunya, naturalment no ens diu que la segona si que se’n sortiria sense la primera, i això es una dada fonamental que no esmenta. Parla de no haver una majoria social per no demanar el concert econòmic, quan sap perfectament que no hi va haver cap consulta, ni informació a la població sobre el tema, no serà que el tema impostos no els interessava, i nomes volien els temes més simpàtics amb la gent, en detriment de l’estat del benestar, crec que els bascos ho van tenir força més clar.  Vol reblar el clau lloant una gran Constitució que no hem sabut interpretar en el seu esperit, si vol li dic quin es, es l’esperit franquista d’una dictadura vigilant que va fer una falsa transició, i una norma que difícilment superaria els mínims democràtics en molts dels seus articles, i amb la idea de que continuéssim sent una colònia pels segles dels segles.

En definitiva, un acte que mostra quina classe de lideratges tenim, i el perquè don ens trobem. Ni rastre de dignitat i coherència, cal recuperar-la urgentment, ja em perdut prou el temps.

 

 

EXPROPIACIÓ I REACCIONS QUE FAN RIURE

Sense categoria

La decisió d’Argentina de nacionalitzar el 51% de les accions de Repsol YPF, ha portar nervis a l’Estat espanyol, i ha anunciat totes les mesures legals al seu abast, i una compensació pels danys ocasionats, alhora que ho veuen com una manera de tapar la crisi social i econòmica de l’estat sud-americà. Se’ls veu una mica desorientats, ja que no estan acostumats amb aquests afers, si ens pregunta als catalans, nosaltres som uns experts, i portem gairebé 300 anys expropiats econòmicament i culturalment, per tant si volen consells som uns mestres en la matèria.

La decisió de la presidenta Argentina porta cua, i el mateix president de la companyia anuncia mesures legals, i acusa el govern argenti de fer una campanya de desprestigi per caure les accions i facilitar l’operació. Veu una operació cosmètica, i anuncia que demanarà compensacions per la seva acció, també lamenta no haver acceptat seure a negociar. Mentrestant a Catalunya veiem com l’ús del català preferent es considerat un perjudici de difícil reparació segons el Tribunal Suprem, i mentrestant Solidaritat demanarà al Parlament declarar-se moralment exclòs de la monarquia espanyola, i el retorn del 20% que financem d’aquesta institució podrida, i on els escàndols segueixen augmentant, alhora líders com Navarro, Camacho o Duran segueixen defensant la monarquia espanyola fins les ultimes conseqüències, en una nova dosi d’indignitat.

Efectivament, qui no esta acostumat a ser la víctima, i sempre fer el paper de botxí, Ii passa que quan ha de canviar els papers no sap com reaccionar, i cau amb totes les contradiccions del món, alhora de fer balanç intern i extern. L’Estat fa vora 300 anys que actua amb Catalunya com un expropiació a gran escala, un espoli despietat, unes inversions mínimes, un perjudici econòmic en tots els àmbits, i un ofec sense treva que empobreix el nostre territori sense remei, apart uns atacs a la identitat i cultura, que sonen més a genocidi culturals que altra cosa. En canvi Argentina ha tirat pel dret, i ara demanen seure’ns a negociar, que jo sàpiga no ho han fet mai amb nosaltres, i la imposició es la llei que ha imperat, demanen reparació en danys, crec que si sumem tot el robatori que hem patit, les quantitats serien desorbitades, i ja veurem com reaccionaran quan el nostre nou estat negocií aquestes coses dins la separació. Les ara víctimes de la situació, ens ensenyen com la justícia espanyola considera la llengua catalana com un perjudici de difícil reparació, un nou insult a una cultura, i a una llengua, i un nou atac per deixar el català a la picota, i una nova institució sigui dominada per imperatiu legal per un altra llengua, que recordo no es la nostra pròpia llengua. Alhora els silencis i defensa de la monarquia d’alguns personatges mediocres com els esmentats anteriorment, denota la seva poca dignitat, i les seves intencions que els fan viure en el seu món virtual allunyat totalment de la ciutadania,  la proposició de Solidaritat seria normal en qualsevol territori o institució digne, però malauradament no crec que tiri endavant, i seguirem mirant cap un altre costat, i entomant tots els atacs de les ràncies institucions espanyoles que alhora deixen la nostra imatge sota terra.

En definitiva, no em fa cap llàstima l’Estat, i la seva sorpresa amb el terme expropiació, i naturalment si volen consells, hem fet un màster que ja dura tres centenars d’anys, i encara no en sabem prou.

 

LA REBEL?LIÓ DELS PEATGES

Sense categoria

El lobby de les autopistes vol seguir el seu negoci amb els catalans com a principals víctimes, encara que amb la crisi, i la voluntat de pagar el dèficit dels peatges madrilenys amb un nou pagament dels catalans, ha portat a una revolta que ha començat per la xarxa, i sembla es va estenent poc a poc farts de ser cornuts i pagar el beure.

La davallada del transit per la crisi, i la voluntat de seguir mantenint uns beneficis d’escàndol, obliguen al sector a reinventar-se per no perdre aquests dividends milionaris. El president d’ABERTIS Salvador Alemany, va dir ben clar que havia estat un greu error construir autovies gratuïtes a la vora d’autopistes de peatges, i parla de la fi d’aquest sistema que explica molts retards en desdoblaments de vies llargament demanats i retardats sense data. De fet els objectius es que quan existeixi transit suficient els nous projectes de carreteres de gran capacitat sigui de pagament, també parlen de compensar les que siguin deficitàries, en referència a Madrid i els catalans, i rebutgen qualsevol nacionalització, ja que el cost per l’Estat seria massa gran. Això ens ho diuen en la presentació del llibre “Les autopistes de peatge a Espanya”, sense cap rubor.  Algunes persones com en Josep Casadellà, ha decidit que ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pel, i ahir el van retenir en un peatge per dir “no vull pagar”, indignat amb el fet, i estenent per la xarxa la campanya per deixar de pagar els peatges, i donant peu a seguir l’exemple a altres conductors.

Una nova presa de pel per la ciutadania catalana, i un nou greuge comparatiu ens envaeix. La gota que ha fet vessar el got, ha estat haver d’allargar les nostres concessions per pagar el dèficit de les vies de Madrid, fins aquí podíem arribar. En Salvador Alemany amb tota la normalitat del món, i sense sentir vergonya, parla de l’errada de construir autovies gratuïtes pels pobres conductors catalans, i ho dona per finiquitat, ja que això nomes esta reservat per la major part de l’estat espanyol, encara que siguin zones amb un baix transit i circulació de vehicles, però Catalunya no te aquest dret, i per tant no importa el perjudici que es causa a l’economia o els accidents mortals provocats per vies col·lapsades, que esperen des de fa anys un desdoblament que no arriba, ja que el català ha de pagar i mantenir aquest lobby, que ja pensa en el cobrament de les noves autovies com a solució pel seu gran negoci. Devem ser un cas singular en el planeta, paguem bona part de les infraestructures dels demes amb o sense raó econòmica pel mig, i com agraïment paguem els peatges gairebé de per vida, amb un exercici de cinisme d’Abertis, que ja no s’aguanta per enlloc. La iniciativa d’aquest ciutadà es comprensible, ara nomes falta que altres afegeixin el seu vehicle per aturar aquest robatori despietat. Com sempre la societat te la paraula, francament no hi confio gaire, però la indignació es va estenent com una taca d’oli, i els greuges s’acumulen damunt la taula sense fre.

Els grans abusos rebuts no es poden solucionar amb petits gestos, necessiten canvis en profunditat, i una societat implicada per donar el tomb a les coses, d’altra banda poca cosa hi ha per fer. Cal un autèntic tomb a un sistema podrit, que nomes va contra els mateixos, i per enriquir els de sempre sense cap tipus de vergonya, s’han de desemmascarar aquests personatges que reparteixen milions de benefici a grups reduïts, i mentrestant el ciutadà que ja paga els seus impostos, nomes rep un rere l’altre pals a la seva gestió, i atracaments de guant blanc que pretenen ser normals, i no ho son de cap manera.

 

 

LA NOSTRA PARAULA CONTRA EL CAFÈ PER TOTHOM

Sense categoria

La crua realitat es va imposant, i aquell invent de les autonomies per poder apaivagar les nacions com Catalunya i el País Basc, i sense cap criteri geogràfic o històric, sembla que va tocant a la seva fi, ja que no te ni viabilitat econòmica, ni cap lògica des del punt de vista de l’organització territorial. La següent proposta ja expressada per varis sectors espanyols, i cada cop amb més força es deixar l’autogovern català a zero, i recentralitzar el poc que s’ha traspassat, davant d’això, els temors de la classe política, i com molt be descriu la Patricia Gabancho en el escrit que us adjunto, la resposta ciutadana, i fins on esta disposada a arribar es cabdal, i aquí la responsabilitat es de tots, i cal assumir-la abans no sigui massa tard.

El pressupost i els supòsits

Allò del pressupost ja ens ho sabíem, no calia esperar a llegir-lo. La inversió a Catalunya cau a l’11% del total però no hi haurà compensació via Estatut; és més important l’AVE a Galícia –que serà deficitari des del primer dia- que no pas els enllaços ferroviaris del port de Barcelona; i el que es treu als transports barcelonins se suma als transports de Madrid. Per no parlar dels museus. És Espanya en estat pur. Geni i figura, i la sepultura econòmica no està gaire lluny. Podem discutir si ho fan voluntàriament o si és que no en saben més, però el resultat fóra el mateix. La qüestió interessant és, doncs, la resposta catalana.

El president Mas s’està movent amb tres paràmetres alhora, la qual cosa l’aboca a equilibris molt inestables. Per una banda, vol projectar una imatge de seriositat en el mirall europeu, i per això s’empassa el gripau col·lectiu de la reforma laboral i vota a favor de l’estabilitat pressupostària. Acceptem-ho.

Per una altra banda, mira de prop el PSC. No se’n refia. El PSC està massa lligat encara a les consignes del PSOE i va repetint, a veure si fa forat, allò dels pactes amb el PP i el no a les retallades. És poca cosa, sobretot si tenim en compte que la Rocío s’ha atrevit a negar el dèficit fiscal (el Caja aquell ha saltat com un llamp per agafar-s’hi, favors que se li fan).

Tinc la impressió que Artur Mas es comença a sentir com aquests herois que no ho són, els qui a les “pel·lis” acaben salvant la situació fent més del que tenien previst de fer. Jo diria que té consciència que a vegades la història truca a la porta, i que aleshores has d’obeir, que no hi ha escapatòria. Tant li fa si és pacte fiscal, tancament de caixes o consulta popular.

Per això mira el PSC: per intentar de saber cap a on tirarà, si hi serà o no en l’envit i en el conflicte. El tercer supòsit, i Mas no les té totes, és la gent. Tan senzill com això. Quanta part de poble català el seguirà i fins a on.

Quan ell es contesti les preguntes, nosaltres tindrem les respostes.

 

PATRICIA GABANCHO