Arxiu mensual: març de 2012

TOTS CAP AL PALAU SANT JORDI, EL REPTE S?HO MEREIX

Demà pot ser un gran dia, definitivament l’Assemblea Nacional Catalana es posa caminar amb la seva constitució definitiva. Crec que pot ser una bona injecció d’autoestima, i un impuls per les nostres aspiracions i anhels nacionals. No es cap moviment polític, però com en qualsevol democràcia, els partits son els que han d’executar el que la majoria de la societat els demana, i aquest es el nostre paper, una eina per fer-ho possible.

Les consultes fetes amb pocs mitjans van provocar la mobilització que tots recordem, ara toca dona un nou pas, on segurament hi haurà errades, males intencions de partits o persones per desvirtuar la idea, i moltes pedres al camí, però junts, cadascú amb la seva ideologia, però units per un objectiu,  podem fer un gran moviment que impulsi el país cap a l’estat propi. Ja som més de 300 assemblees pel territori i la febre continuarà a bon ritme, tenim clar que ara es el moment i no el podem deixar passar.

L’Assemblea Nacional Catalana és una organització unitària i transversal que treballa per aconseguir la independència de Catalunya. Està formada per catalans i catalanes convençuts que l’única manera de sobreviure com a poble és aconseguir un estat propi com el que tenen les altres nacions del món.

Tenim un full de ruta que ens marca el camí i una estratègia que ens servirà per eixamplar la base social de l’independentisme, convencerem els que encara no s’han sumat al projecte amb arguments clars i senzills.

Estem arrelats al territori a través d’assemblees i treballarem amb les institucions, com els ajuntaments que s’estan adherint a l’Associació de Municipis per la Independència, i amb les entitats i organitzacions de la societat civil per aconseguir la independència l’any 2014, per vies democràtiques i pacífiques.

El 10 de març constituirem l’Assemblea que marcarà les línies a seguir per aconseguir l’Estat propi. El país és la seva gent i només l’actitud decidida de la societat civil catalana podrà empènyer la classe política catalana a aconseguir allò que és un clam majoritari: la independència.

Vine a construir l’estat propi, suma’t a l’Assemblea Nacional Catalana, costa menys que un cafè amb llet al dia

 

DEMAGOGIA EN LA SENTENCIA CONTRA EL CATALA DEL TSJC

Sorprenentment, la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dona la raó a les 3 famílies que van sol·licitar que la educació dels seus fills fos en castellà, alhora que diu avala el sistema d’immersió lingüística, una contradicció que ha estat celebrada per la part catalana com una victòria, quan en realitat significa la mort de la immersió tal com la coneixíem fins ara, a l’espera del cop de gracia definitiu que aviat arribarà, amb els partits catalans mirant cap un altre costat, i sembla instal·lats en la mentida permanent.

La sentencia qüestiona clarament la immersió lingüística, i clarament obre la porta a una segregació dels alumnes per motiu de llengua, i que facilitarà els atacs dels partits espanyols, i la seva croada per afeblir la nostra llengua fins la mort. El TSJC permet que les famílies que ho demanin escolaritzar els seus fills en castellà, i per tant deixen el model tocat de ple, apart fomenten una divisió entre la ciutadania que derivarà en uns costos majors, i la separació per llengua dels nostres alumnes. Diuen que es una excepcionalitat, i eviten dir que el castellà serà llengua vehicular junt amb el català,  i també com la conselleria farà efectiu aquesta circumstancia, de fet el Tribunal Constitucional amb la seva sentencia contra l’Estatut ja ens deia que el castellà seria vehicular, i el Suprem ja va donar dos mesos per aplicar les mesures pertinents, cosa que ha provocat un clam social en defensa de la immersió, però que al final el Suprem tindrà l’ultima paraula altre cop. Es curiós veure com la noticia ha sortit a diversos mitjans com una salvació del català, quan en realitat es la primera pedra cap un canvi de model que pot deixar la nostra llengua en una molt dolenta posició.

Realment, l’estat espanyol fa la seva feina, i aplica les seves lleis,que normalment son contraries als nostres interessos, fins aquí no ens hauria de sorprendre res, els seus partits i a traves d’aquestes famílies inadaptades al lloc on viuen han fet la feina bruta, de fet, i com deia abans el TC ja va fer la seva part, i va consagrar el castellà com a llengua vehicular en el reguitzell de retallades i modificacions estatutàries, la posterior sentencia del Suprem ja va donar pressa per efectuar aquests canvis normatius, ara el Tribunal Català, ha donat el toc final a la immersió lingüística, deixant que qualsevol pare tingui la potestat de demanar l’escolarització del seu fill en castellà, ara en son tres, però amb la llei del seu costat, demà poden ser milers, i curiosament la immersió en català desapareixerà lentament, i la nostra cohesió social per motiu de llengua trencada definitivament, amb un tema que no provocava cap problema al carrer, i que era lloat per tota Europa, i un punt imprescindible per la supervivència de la nostra llengua. Es cínic que la consellera Rigau ens digui que no es qüestiona el nostre model, no es que es qüestioni, es que es un canvi total, com ens pot dir això, que no se n’adona de la gravetat de la sentencia, i del futur que ens espera amb la nostra llengua, que no ho veu que la immersió te els dies comptats, i el gran perjudicat serà el català, que poc a poc anirà desapareixent de les nostres vides, i de pas, que no ho veu que la societat catalana quedarà partida en dos per motiu de llengua, com assumiran aquests costos complementaris, i el cost del professorat, instal·lacions i altres en època de retallades. Com creu que te que reaccionar una societat que veu com la seva llengua pròpia queda totalment desvalguda, i en inferioritat total de condicions en el seu propi territori.

En definitiva, una sentencia molt preocupant, i encara més l’actitud dels mitjans catalans, i sobretot dels nostres governants que semblen més preocupats per emmascarar la realitat, que fer front a aquest nou atac definitiu contra la nostra llengua.

 






L?ABSTENCIÓ INCOMPRENSIBLE DAVANT LA PARANOIA ESPANYOLA

El Conseller Mas Collell va oferir ahir un paper ben galdós  en el Consell de Política Fiscal i Financera, i les critiques i precs per flexibilitzar el dèficit, i el sistema pervers ideat pel govern espanyol, es va transformar en una abstenció, que ha provocat que fins hi tot els socialistes catalans li reprovessin que no defenses els interessos catalans, per cert ho diuen uns que mai els han defensat, però a pesar d’això, aquesta manera d’actuar amb tots els atacs que estem rebent, no reforça precisament les nostres legitimes reivindicacions, i dona idea de la nostra submissió sense remei.

Efectivament, la votació de l’objectiu de dèficit, i a pesar de la denuncia d’aquest repartiment nociu, va ser abstenció, amb una posició molt a l’estil ambigu convergent, demana baixar a 3,8 al govern central, i alhora aprova globalment el posicionament de Rajoy. La justificació del vot, ha estat esperar veure com es concreta en els pressupostos generals, i la corresponsabilitat que s’incorpori, ja que la proporcionalitat entre comunitats i administració general es totalment desproporcionada, i demana més rigor i disciplina a aquesta ultima, ja que Catalunya ha fet els deures, i moltes coses catalanes les pot fer l’Estat, i no troba motiu per no aprofitar aquest marge. Per la banda estatal, el ministre Montoro ha deixat clar que ara no toca parlar de flexibilitzar el dèficit, i qualifica la distribució com a responsable, i que ens convé a tots. Aquesta tendència a desfavorir el territori català la troben en el ministre Soria, que ha exclòs Catalunya d’un programa d’ajuts al sector turístic provinent de la Unió Europea, amb mes de 8 milions d’euros repartits entre 13 comunitat autònomes, gairebé totes menys la catalana, i on el sector hoteler i de turisme rural català en serà el gran perjudicat.

 

Com sempre dic, la dignitat costa molt de guanyar, i la credibilitat molt poc de perdre, i aquest es el paper al que juguem, unes reivindicacions i escarafalls de fireta, que davant la veu de l’amo es converteixen en fum i poca cosa més. El conseller català va mostrar aquesta autentica estafa per Catalunya, on el govern central es flexibilitza el dèficit, deixant que les autonomies com Catalunya amb una despesa molt gran difícil de retallar més, com es educació i sanitat, i amb una austeritat màxima, es vegi obligada a sacrificar-se fins a límits inimaginables, i amb una presa de pel sobre el be comú, que sempre paguen els mateixos. Alhora de la veritat, i sota l’excusa de veure com quedarà reflectit tot plegat en els pressupostos generals i sorprenent a tothom, la negativa lògica s’ha convertit en una abstenció que ningú entén encara, i que mostra aquesta estranya submissió amb els populars, i aquesta poca fermesa del govern català alhora de mostrar-se valent davant l’agressor, que diu que ens convé a tots i que ara no toca, fent-se el desentès, suposo que amb ells si que li convé, però a Catalunya evidentment no, i utilitzant la frase pujoliana, ara si que toca. Pel que fa al ministre Soria, mostra clarament la tendència sobre el paper que toca ostentar a Catalunya, clarament residual, gairebé totes les autonomies es beneficiaran d’aquests ajuts pel sector turístic, i una gran potencia turística com Catalunya es quedarà al marge, i com sempre, i en aquest cas al sector hoteler i rural li tocarà el rebre pel simple fet de ser catalans, amb una discriminació sense precedents i sense vergonya.

 

En definitiva, uns atacs sense complexos, i una delimitació clara del nostre paper dins l’estat, que no obté cap resposta, degut  a la poca dignitat i credibilitat existent en el victimisme permanent.

 

 



LA BURLA CONTINUA: ARA ES VEU QUE ENS HI JUGUEM LA REPUTACIÓ

El cop de porta del govern espanyol a flexibilitzar els objectius de dèficit a Catalunya, i que aquesta demana amb insistència, ho justifiquen com una distribució equitativa dels pesos de l’ajustament. Realment el marge de maniobra tant sols ha estat reservat per l’estat central, i curiosament les autonomies amb serveis tant essencials com educació i sanitat no tenen cap tipus d’alleujament, i se’ls demana que ho respectin, ja que si juguen la reputació. Tot una burla de grans dimensions.

Efectivament, Catalunya amb els recursos que genera no tindria cap problema per acomplir els compromisos amb Europa, per això demana a l’Estat que no es reservi per ell el marge de maniobra aprovat a Madrid, ja que això repercutirà directament amb la prestació dels nostres serveis essencials, alhora els ministre espanyol Montoro, adverteix que no es demani flexibilització de dèficit per no perdre credibilitat davant els mercats i inversors. Ha insistit que haurà de ser l’1,5 del PIB per assolir el 5,8 compromès per l’Estat davant la Unió Europea, parlen de que tots estem al mateix vaixell, i s’ha distribuït equitativament, fent cas omís de les queixes catalanes que adverteixen de la inviabilitat del compliment.  Per altra banda Catalunya dona a Rajoy un any per cedir la gestió del Prat amb criteris estrictament empresarials per a Barcelona i Madrid. El grup de treball d’infraestructures català, va fer aquesta petició a la ministra de Foment, que es va mostrar satisfeta i decidida a obrir una comissió de treball. Pel que fa al Port de Barcelona la ministra ha passat el mort dels accessos viaris i ferroviaris a la Generalitat, i ho remet a un finançament ambigu i privat, donant llargues a una de les obres mes necessàries pel nostre desenvolupament econòmic.

La presa de pel es monumental, ara resulta que la Unió Europea dona un objectiu de dèficit per tothom, finalment el govern espanyol se n’adona que no hi pot arribar, el flexibilitza, i dona una quantitat superior més assumible, encara que amb dificultats, i alhora de distribuir-lo, l’estat central te un marge a l’alça de més d’un punt, i les autonomies dues dècimes que pràcticament deixen les coses com estaven, i amb uns objectius molt més alts. Des de Catalunya ja s’ha posat el crit al cel, però el ministre ha reclamat que no hi hagi queixes, i que el repartiment es equitatiu, m’agradaria saber que deu significar aquesta paraula pel ministre, i parla de tots en un mateix vaixell, una cosa es estar en el mateix, i l’altre que 3 remin i 300 viatgin còmodament seguts a la seva cadira. El cert es que Catalunya no cobra els deutes pendents amb l’Estat, ha fet més esforços de contenció que ningú, i ara rep aquesta medicina segons l’Estat equitativa, quan moltes comunitats no han fet els deures i per suposat l’estat central es dona totes les facilitats per poder acusar les autonomies del dèficit, amb un estat autonòmic que sembla que ja poca gent es creu. Es una burla total a Catalunya, que se li aplica la recepta de sempre “pagar i callar”, la pregunta es fins quan seguirem jugant a aquest joc. No acaben aquí les preses de pel, pel que fa l’aeroport, s’amenaça en demanar una cessió de la gestió en un any de marge, i tots surten molt satisfets de la reunió, amb el gran resultat per part de la ministra de crear una comissió de treball, o sigui res de res, la pregunta seria, i d’aquí un any que. Tots plegats saben perfectament que la gestió individualitzada del Prat nomes la tindrem amb un estat propi, el demes es una burla. Pel que fa al port barceloní, i les tant reclamades vies d’accés per no perdre grans oportunitats de negocis, la resposta ja la sabem, tant els fa, i un cop més cap concreció amb el gran perjudicat Catalunya com a telo de fons.

En definitiva es un tracte abusiu i colonial que no te remei, la pregunta seria si el govern català li importa això o vol seguir mirant cap un altre costat, veien com el país s’enfonsa sense remei.

 

 

 

 





 

L?ENGANY TE UN LÍMIT

Aquest dissabte es constitueix oficialment l’Assemblea Nacional Catalana, un moviment del qual en parlaré amb més profunditat aquesta setmana, però que te clar que el Pacte fiscal no va enlloc, i que toca mirar més enllà sense dilacions, i amb el suport de les enquestes oficials que ja donen una majoria clara dels favorables a l’estat propi. Mentrestant el govern català continua jugant amb aquest pacte, que tots sabem que esta condemnat al fracàs, i que ja ha caducat en benefici de l’únic projecte que ara per ara va ocupant la centralitat política, i pot engrescar la població catalana. Us adjunto l’article d’en Vicent Sanchis, que crec reflecteix perfectament aquesta situació on ens trobem ara mateix.

“Ara tot és pacte fiscal. No hi ha més enllà. I aquest és el gran problema”

 

Vicent Sanchis

 

A aquestes alçades qui encara no sap que la consecució d’una relació fiscal molt més raonable amb Espanya és una prioritat del govern d’Artur Mas no és d’aquest món. Artur Mas ho va assumir com a gran compromís electoral i com la raó de les grans raons d’aquesta legislatura. Els membres del seu govern i els dirigents de Convergència i Unió ho repeteixen cada setmana. És una obsessió que no cessa. Ahir mateix el portaveu del govern, Francesc Homs, ho va tornar a repetir en un to encara més dramàtic: “Acabar amb l’espoli fiscal és una qüestió de vida o mort. O ens en sortim o morim com a país”. El serial adquireix tonalitats shakespearianes. Ser o no ser fiscalment, vet ací la qüestió.

Òbviament els dirigents convergents tenen tota la raó del món. Una desviació fiscal del 10 per cent converteix Catalunya en una anomalia europea. En un viver espoliat. Això no pot discutir-ho ningú amb dos dits de fronts. Només ho relativitza el PSC, sumit en la regla de sant Benet. Ora et labora és la divisa que hauria de figurar com a eslògan electoral perpetu dels socialistes catalans. Tot sigui a fi de bé i per preservar la pau i la tranquil•litat del PSOE. Fins i tot el PP pot acabar desbordant-los. El PSC porta camí de convertir-se en una rèplica del PSPV-PSOE. Enhorabona. Visca l’arc mediterrani!

Ara, no per molt insistir en un deute pendent es cobra. Per moltes voltes que pegues a una sènia no deixes de ser un burro. El govern d’Artur Mas només té una reivindicació i sembla que aquesta sigui la seva única raó de ser. Cada vegada que un periodista els demana que vagin més enllà de la cruel realitat que ens toca viure tot és pacte fiscal. No hi ha més enllà. I aquest és el gran problema. Perquè queda encara tota una legislatura per davant de declaracions i contradeclaracions. Amunt i avall. El món comença i acaba en aquesta demanda exclusiva. El govern de Mariano Rajoy té previst començar a parlar-ne seriosament a partir de 2013. Per imperatiu legal. És a dir, quan prescriu l’acord que va subscriure l’anterior govern tripartit. En el millor dels casos hi haurà entesa –o no n’hi haurà– el 2014. Quina tristor. Que tot sigui exclusivament això. La gent de peu n’acabarà ben farta. Convertint-la en serial, aconseguiran frivolitzar una exigència que hauria de ser tot menys la cançó de la legislatura.

 

RASQUERA I EL CÀNNABIS: SOLUCIÓ A LA CRISI?

El ple municipal de Rasquera ha aixecat polseguera amb l’aprovació del projecte de pla anticrisi, que inclou uns terrenys destinats a la plantació de cànnabis amb un conveni signat amb l’Associació Barcelonina Cannàbica d’Autoconsum, i que suposarà una injecció econòmica d’1,3 milions d’euros en dos anys. Aviat han sortit les veus externes amb posicionaments contraris, qüestionant la legalitat, i posant les mans al cap, per entorpir una idea que democràticament ha aprovat els representants del municipi, com sempre la demagògia acaba triomfant.

El govern municipal defensa la legalitat del projecte, que suposarà aquests grans recursos pel municipi, l’oposició de CIU ja ha reclamat una consulta al poble. El conveni signat inclou la posada en marxa d’aquesta plantació, que es destinarà a consum dels socis de l’entitat, i que immediatament representarà 36 mil euros per l’Ajuntament, i posteriorment la xifra esmentada. L’equip de govern defensa no haver de recórrer a projectes antagònics al poble com parcs eòlics o cementiris nuclears, i pretén reduir l’endeutament municipal i crear ocupació, amb uns 40 llocs de treball directe i indirectament. Unes 7 hectàrees ocuparà la plantació, i els promotors defensant que el cultiu es prohibit, però que l’autoconsum es permès, i per tant perfectament legal. La població parla de que si es deixa passar la oportunitat, es farà en un altre lloc, i altre es preocupen per la imatge del sector turístic. Pel que fa als partits polítics, els últims a manifestar-se han estat Esquerra, mostrant el seu respecte a la decisió del poble, i per fer front a la crisi, cosa que contrasta amb la negativa a Eurovegas o al magatzem nuclear per exemple, incongruències dels partits.

 

Realment la legalitat, si parlem jurídicament, prohibeix les plantacions d’aquesta substància si es per venda o tràfic massiu, ara be, el consum propi no es cap il·legalitat, per tant res a dir per aquest costat, pel que fa a la part moral, francament no hi trobo cap inconvenient, trobo immoral l’especulació immobiliària amb requalificacions sospitoses o portades davant les instancies judicials de partits que ara critiquen la mesura de Rasquera en poblacions governades per ells, es immoral l’especulació i negocis de la banca amb la ciutadania o entitats, l’aprofitament de càrrecs per fer la vista grossa en segons que a canvi de grans comissions i enriquiment personal, o el frau repetit un i altre cop des d’entitats publiques per finalitats privades, i tantes i tantes coses, en canvi aquest conveni signat per l’alcalde de Rasquera amb l’aprovació per majoria del seu plenari no te res d’immoral ni il·lícit, suposa una bona quantitat de diners per eixugar les caixes escurades del consistori, i alhora genera ocupació, tant buscada en aquests moments que vivim, com deia gent de la població, si es deixa passar la oportunitat, finalment el benefici anirà a un altra població, i pel que fa als arguments del turisme, no veig cap relació entre una plantació de cànnabis, patates o cebes amb la indústria turística del poble.  El que si no es ètic, es que per exemple no es trobi nociu les retallades a sanitat o educació per exemple des del partit de govern, i  es plantegin dubtes sobre aquesta mesura inofensiva, o en el cas d’Esquerra es voti contra una decisió sobirana d’un Ajuntament com en el cas del Cementiri Nuclear o el que sembla un gran negoci com Eurovegas, i en canvi ara amb els mateixos arguments en sentit contrari es sigui favorable, suposo que el color polític del govern municipal en els dos casos hi tindrà molt a veure.

 

En definitiva, suport total a la mesura aprovada per Rasquera, i critica a la demagògia habitual dels nostres partits, i el seu dubtós políticament correcte o incorrecte al servei del consumidor.

 

 

 

 

 

 

INDEPENDENTISME MAJORITARI, NO HO ESPATLLEM

La ultima onada del Baròmetre polític del CEO, deixa unes dades similars a l’últim, i reflecteix clarament que en un futur referèndum per la independència un 44,7 seria favorable, i nomes un 24,7 contrari, m’entres un 24,2 s’abstindria, traslladat a uns resultats globals la victòria de l’estat propi seria d’un 64,3 a 35,6, crec que una majoria més que suficient, dos terços dels votants, suposo que el President en prendrà nota. Igualment les motivacions per una opció i l’altra son molt clares. Ara nomes cal no caure en el frikisme de demanar a Madrid la derogació del decret de Nova Planta, ja que com deia aquell, es una aposta que no toca, i que no va enlloc.

Efectivament, les enquestes son tossudes, i l’estat propi manté 30 punts d’avantatge sobre el No en un referèndum, cosa que en qualsevol societat democràtica normal donaria que pensar, contemplant varies possibilitats, entre els que no saben i abstenció, la victòria continuaria sent molt clara, i superant àmpliament els estàndards acordats per la Unió Europea en el cas de Montenegro. Pel que fa als motius favorables, hi ha un desig de gestió econòmica en un 35%, una certesa de millora del país en un 21%, incomprensió 13% i altres raons més minoritàries. En canvi en contra hi ha motius nacionalment espanyols com la unitat del regne 46%, no seria positiu 13%, sentiment 12% o fet inviable 11%., ho sigui en la seva majoria motius identitaris, no com en el cas favorable.  Entre altres dades destaca el 21% que se sent nomes català, un 28 més català que espanyol, un 42 igual per igual, i un 5 més o sol espanyol. Caldria destacar el 65,7% que creu nivell insuficient autonomia. Pel que fa al model, un 29% el voldria independent, puja al segon lloc, un 30,8 estat federat, un 27% autonomia, i un 5% regió. El pacte fiscal recull un 51% totalment d’acord i un 21% mes aviat d’acord, en total a prop d’un 75% favorable. Pel que fa ERC-RCAT, proposarà al Congrés de Madrid derogar els decrets de Nova Planta imposats per la invasió de Catalunya per part castellana i francesa, demanant la restitució de les llibertats i legalitat catalana.

Que l’independentisme esta a l’alça per totes les capes de la societat catalana, segurament nomes un cec ho podria negar, es una evidencia, i en el context de crisi economia terrible que vivim, es un caldo de cultiu perfecte per aquesta opció, altrament es que això es traspassi a la vida política, però estem parlant de la societat civil, i segons les dades, un 64% de vots favorables, es més que suficient en qualsevol territori madur i hauria de ser acceptat sense problemes per qualsevol estat democràtic internacional, també destaca que l’opció Catalunya independent  supera a l’autonòmica per primer cop, i esta a un pas de la primera posició, que sumant a aquesta esquizofrènica opció federal, no se amb qui, arriba al 60% total. Cal veure les motivacions, i veurem que la societat esta entenent que l’unica manera de fer viable econòmicament aquest país, i garantir el nostre futur i estat del benestar, es l’opció de l’estat propi per damunt de qualsevol raó identitaria, sempre basada més en les emocions que amb la racionalitat, ben al contrari els partidaris del no, al no gaudir d’elements sòlids per la seva opció han de recórrer precisament a les emocions, i veiem com el sentiment identitari, i les no divisions del regne son les principals motivacions, que es desqualifiquen per si soles, ja que no aporten res al futur d’un territori. Pel que fa al pacte fiscal, recull gairebé un 75% favorable, cosa que fa dir al President Mas que es una opció que genera un gran consens, i es el que toca. De totes maneres i per la mateixa regla de tres, un referèndum on dos terços volen una opció concreta genera el mateix consens, però per art de màgia es veu que no es així, la covardia i la demagògia ja te aquestes coses. Ara cal que la societat civil premi l’accelerador que els nostres partits van amb el fre de mà posat, i doni la empenta definitiva, i per suposat no beneficia amb res, accions com la presentació a Madrid de la derogació del decret de Nova Planta, crec que sobren comentaris, cal un projecte rigorós, i que arribi i convenci a la gent, no sopars de duro de tres segles enrere que el 2012 ja no van enlloc.

Tota aquesta rauxa de la societat cal traslladar-la a un projecte polític seriós, amb els partits actuals o un de nou que cohesioni una cosa i l’altra, i no es pot perdre més el temps.

 

 

 

 

 




EL CINISME DE LA BANCA I LA VERGONYA EXTREMENYA

La pluja de diners aprovada per Europa per ajudar els bancs a donar crèdit, i remuntar l’economia amb un interès d’un 1% i a retornar en tres anys, com no podia ser d’altra manera, serà aprofitada per fer negoci, i enriquir encara més aquesta malaltia del sistema que ens domina. Per altra banda el president d’Extremadura, reclama ara el deute històric tal com va fer Andalusia, i on per cert va ser pagat amb escreix. Es una burla, ja que si parlem de deutes, el territori català guanyaria el primer premi destacat, però esclar com diria aquell , això no toca.

 

Per solucionar el problema de manca de crèdit de les entitats bancàries, Europa va oferir que aquestes sol·licitessin tot el diner que necessitaven, ahir les entitats espanyoles van rebre 200 mil milions d’euros en una segona tongada, tot aquest diner a l’1% d’interès i a retornar en tres anys, tota una gran oferta, que de moment lluny del seu objectiu real, tant sols ha servit per obtenir suculents beneficis, ja que aquestes exigeixen un 9% d’interès als Ajuntaments, amb un autèntic exercici especulatiu, i que afectarà a les empreses proveïdores que acumulen pagaments incomplerts, mentrestant aquest autèntic negoci sense cap mesura ètica, permetrà repartir beneficis milionaris entre els grans membres dels consells d’administració, tot un exemple.  Per altra banda Extremadura, en la primera trobada institucional del seu president amb el president espanyol, reclama solucionar el problema del deute històric, i una comissió mixta quantificarà la xifra exacta, i com es podria incloure en els pressupostos generals del 2012, demana justícia com es va fer a Andalusia, i ho justifica amb una llei orgànica que reconeix aquest deute. La comunitat andalusa va cobra 1204 milions per compensar el dèficit d’inversions estatals. A part, el president extremeny reclama inversions per l’AVE, i un  pla d’ocupació, per demanar que no quedi.

 

Efectivament, la manca d’escrúpols i ètica no te límit, i en aquests dos grans exemples ho veiem molt clar. La Banca espanyola, i en general, aprofitarà aquests recursos d’emergència donats pel Banc Central Europeu per seguir fent negoci i especulació com fins ara. Unes condicions optimes amb un interès irrisori, i 3 anys pel retorn son aprofitats per planificar suculents beneficis amb un fort interès del 9% pels ofegats Ajuntaments, que no tenen cap més sortida que recórrer als crèdits per pagar als seus proveïdors, al no poder cobrar els deutes de la Generalitat, que a la vegada no cobra els de l’Estat, però aquí estan les entitats, punta de llança d’aquest capitalisme ferotge que no s’atura per res, i on paraules com ètica son absolutament esborrades dels seus diccionaris. Crec que el govern hauria d’intervenir amb aquestes situacions que son una presa de pel a la ciutadania, i on desprès veiem els beneficis que es reparteixen, o el pastis adquirit pel directiu de torn amb una jubilació daurada a costa de l’especulació més atroç, son el que anomenem lladres de guant blanc, i on l’exemple d’Islandia on van haver de respondre davant la justícia ,ha estat silenciat clarament, no sigui que el model es contamines per Europa, i aquestes entitats sense escrúpols i nomes al serveis del màxim rendiment perdessin la seva posició de privilegi mundial. Pel que fa a Extremadura, lògicament es lícit reclamar deutes històrics, plans de treball, i inversions de l’AVE, però un cop més veiem on van a parar els nostres diners anomenats solidaritat, més conegut com espoli fiscal, i altres ho anomenen deutes històrics. Quan ells cobrin aquests diners, veurem com els nostres deutes que es van acumulant un rere l’altre segueixen al calaix dels oblits,  però sempre hi haurà algú que seguirà insistint que hem de ser solidaris, i res de clau de la nostra caixa, que ens hem cregut, reclama inversions AVE a Extremadura, on crec son una obra totalment prescindible, més que res, perquè en altres llocs d’utilitat hem hagut d’esperar molts anys, i lògicament el volum mercaderies o passatgers d’un lloc a l’altre es abismal, però tranquils que ens estrenyem una mica més el cinturó, i els poden construir una línia de tren que passi per tots els pobles extremenys, i reclamen un pla de treball, quan tenen la taxa més altra de funcionariat de tot l’Estat, en un altra paradoxa per estudiar.

 

En definitiva, territoris com Extremadura poden estar tranquils, m’entres hi hagi una Catalunya al costat disposada a enviar els seus diners on faci falta, encara que sigui a cop de retallada.



 

FRACÀS ANUNCIAT I ENCONTRES SOTA MÍNIMS

El líder del PSOE-C, en Pere Navarro descarta el concert econòmic per evitar un fracàs, i fa un plantejament de caixa compartida de mínims amb presidència catalana, per intentar agradar a l’estat espanyol, ja que ens diu que el PP i l’Estat no acceptaran mai la primera opció. Per altra banda, en Joan Herrera per Iniciativa proposa encara defensar la via federal, abans que la independència, i nomes quan aquesta estigues descartada, abordar la segona part amb el dret a decidir com a element clau.

Efectivament, el líder socialista fa un plantejament per evitar el fracàs del concert, i defensa que el seu model pot aconseguir els mateixos efectes, o sigui la clau de la caixa amb un ens tributari consorciat amb l’estat, però presidit per la part catalana, alhora reduir l’aportació dels impostos cedits del 75 al 50 en dues revisions. Ha defensat els beneficies del model en vigor aferrissadament, i ha presentat la seva proposta federalitzant. Creu que recull els objectius comuns de clau de la caixa, millorar la capacitat de modificar els impostos, i quedar-nos un percentatges més gran dels ingressos que generem. Diu que no posaran mai obstacles a l’ambició de Catalunya, però tenint en compte les aspiracions d’èxit, i mirant les possibilitats legals i politiques de reeixir, però en definitiva un model propi, que els populars i el govern espanyol puguin aprovar. Per altra banda Joan Herrera, vol que el seu partit sigui punt de trobada entre federalistes i independentistes, i defensa un pacte fiscal diferent amb una solidaritat acotada i control d’ingressos, i denuncia que el govern català n’ajorna el debat, pel que fa al sobiranisme ens parla d’un 50 a 50, i una opció preferida com la federal, i un camí compartit per exercir el dret a decidir demanant a Madrid la opció federal, i en cas de negativa les dues faccions s’acabaran trobant. Voldria un referèndum amb mes opcions que si o no, i parla de federalistes optant per la independència nomes quan ens hagin tancat la porta als morros per enèsima vegada.

Els socialistes catalans, ens diuen que no volen ser cap obstacle per les ambicions catalanes, però alhora ja adverteixen que el concert econòmic està abocat al fracàs, i per tant presenten una alternativa, francament una cosa no lliga amb l’altra, ja que una gran part de responsabilitat de rebuig d’aquest concert, que es l’únic model que podria canviar la situació catalana, el demes si que son focs d’encenalls, es el mateix partit socialista, recordo que ells com els populars, ja han dit des de Madrid que ni parlar-ne, per tant no pot parlar com si la única culpa fos del govern espanyol actual, ells han donat suport a tots els incompliments de l’Estat amb Catalunya, i que son un llast per qualsevol model financer millor o pitjor. Parla d’un consorci compartit amb presidència catalana, sap molt be que això no es cap garantia, el poder de decisió final es el que importa, i evidentment ja sabem qui el tindria, per tant de clau de la caixa res de res, i en quan a la reducció d’impostos cedits en dues revisions es un pedaç que sap no va enlloc, i no deixa de ser més del mateix, per cert tanta lloança al nostra meravellós sistema financer no quadra en presentar un nou model, o una cosa o l’altra. Ens parla de possibilitats legals, evidentment, les lleis estan per canviar-les, i no ens podem ancorar en uns posicionaments inamovibles, perquè la legalitat actual no les recull. En definitiva un garbuix i equilibris patètics d’un partit que poca cosa te a dir amb els anhels de Catalunya, no son ni han estat el seu objectiu principal. Pel que fa Herrera, caldria dir que per ser un estat federal, primer s’ha de ser independent, i segon que les dues parts ho han de voler, i la part espanyola ni es federal, ni evidentment en te cap intenció o necessitat. Ens parla de meitat i meitat en opcions, perd tant en aquest supòsit, valdria igual una legitimitat com un altra, i sembla que una no te el mateix posicionament favorable. Vol demanar la opció federal a Madrid, quan sap que això es ridícul i no es el camí, i encara necessita més negatives espanyoles per iniciar el camí cap a l’estat propi, i no te prou opcions amb si o no en un referèndum, no se quines opcions vol més, un potser si, no hi ha mitjos estat, o ets o no ets, no es pot seguir enganyant indefinidament a la ciutadania d’aquesta manera, o sigui que camí compartit si, però de cap a la única via que nomes depèn de nosaltres, la resta no depenen de nosaltres, i fa temps que estan tancades, d’altra banda federar-te amb qui ha estat abusant de tu durant el últims 300 anys, es una opció indigne, i molt poc seriosa.