Arxiu mensual: febrer de 2012

BANDERES MALEIDES I NACIONALISMES QUE ENS PORTEN A LA CRISI

Sant Pol de Mar s’ha negat a penjar la bandera espanyola al balcó, tal com ordenava el Tribunal Superior Català, i desprès de l’acte dels companys de l’ANC penjant l’estelada, la delegada del govern ho ha qualificat d’ultratge a la bandera, i iniciarà accions legals fent bona la frase de Rajoy, que per sortir de la crisi cal nació única espanyola. Per la seva banda, el partit ultra Ciudadanos, ha iniciat la campanya Nacionalisme es crisi, que identifica catalanisme i precarietat econòmica, en una nova paranoia d’aquest grup extrem del nacionalisme espanyol més ranci.

Efectivament, l’Assemblea Nacional ha fet un acte simbòlic a la localitat del Maresme, desprès que un exregidor interposes una denuncia davant els tribunals, informant que la bandera espanyola no onejava del consistori, i aquest li dones la raó, amb la negativa de l’alcaldessa a penjar-la. Com deia l’acció ha estat penjar una bandera espanyola, i substituir-la posteriorment per una estelada, la primera s’enviarà amb una capsa a la delegada del govern, explicant que quan els símbols s’imposen es transformen en una intromissió inacceptable, la reacció ha estat iniciar accions legals per ultratge a la bandera, i per penjar una bander il·legal i inconstitucional en el seu lloc. Per la seva part el líder de Ciudadanos Albert Rivera, ha presentat la campanya “Nacionalismoescrisis”, i deixa frases tant hilarants com la critica de la retallada dels sous dels funcionaris per recaptar els diners que han volat d’Spanair, ho quantifica en 200 milions de diner públic pel deliri nacionalista.  Per altra banda diu que CIU destina 2 mil milions a la construcció nacional, i es el doble de la retallada aplicada en els pressupostos, destina 159 milions a política lingüística i deu 112 a les llars d’infants, destina 560 milions a estructures administratives duplicades, i retalla 260 en educació, fent comparacions entre qüestions catalanes i retallades, com la subvenció de 8 milions a Òmnium, i la tancada dels hospitals al cap de setmana, entre d’altres comparacions amb el cinisme per bandera.

Tot hi valorar la feina dels companys de l’Assemblea, i un acte simbòlic i de denuncia encertat, voldria dir que no es pot caure en el parany espanyol, i la seva paranoia de la nació única que engloba tot, i s’emporta per davant qualsevol diferencia. El nostre objectiu es molt més ambiciós, precisament es un que portarà un canvi d’aquesta legalitat espanyola que ara ens regeix, per una de catalana, on segurament simplement posarà que la senyera ha d’onejar en qualsevol edifici públic com qualsevol estat normal, crec que l’època de reclamar seleccions pròpies, banderes als consistoris o altres fets simbòlics ja han caducat. Volem un estat propi, i això ja comporta totes aquestes coses, el mateix que apliquem al pacte fiscal, ho podem aplicar a la resta de temes. Els nostres esforços han d’anar destinats a reclamar l’estat propi en positiu, a favor nostre, i no en contra de ningú. No podem caure a la temptació de donar munició gratuïta a la caverna espanyola, per relacionar la nostra noble causa amb fets o paranoies que res tenen a veure amb nosaltres. La delegada del govern, una reconeguda ment anticatalana, ara simplement farà la seva tasca encomanada, i es aplicar la llei que precisament volem canviar amb un nou estat, no podem caure amb rebequeries com recordo l’afer de Joan Puigcercos a la seva conselleria, i una retirada de bandera que ràpidament va tornar al seu lloc. Aquesta bandera l’hem de treure, no es la nostra, i aquí el Parlament te la paraula, els nostres representants han de traduir els nostres anhels, jo crec majoritaris en fets reals. El nacionalisme espanyol mentrestant segueix amb el seu cinisme, i la seva paranoia ultra, de la ma de Rivera i els seus Ciudadanos, i ara ens diu que nacionalisme es crisi, totalment d’acord, però suposo que es refereix a nacionalisme espanyol, pel cap baix uns 20 mil milions anuals, sense comptar tots els greuges en inversions, infraestructures i altres temes, que efectivament son la nostra autentica crisi. El cinisme d’en Rivera amagant quin es l’autèntic nacionalisme nociu, esta a l’alçada de la mediocritat del personatge, que no te vergonya per atrevir-se amb qualsevol fantasia sense solta ni volta.



BURLA INTOLERABLE DES D?ANDALUSIA

Els dos grans partits espanyols, i curiosament des d’Andalusia, ens diuen el que volen per Catalunya i com ho fan. En el Congrés Popular, la líder catalana Sanchez Camacho, adverteix que no acceptarà derives independentistes, i que el seu partit defensa el mateix a Sevilla que a Barcelona, mostrant-se orgullosa de ser catalana i espanyola, i defensarà sempre una Catalunya plural i espanyola.  Per la seva banda el PSOE d’Andalusia amb les eleccions a la cantonada, ofereix un vídeo que adjunto, que explica un estat del benestar andalús sense precedents, i ho compara entre d’altres a Catalunya, amb exemples com la gratuïtat dels llibres de text, la creació de llocs públics o les ajudes a la dependència, obviant evidentment l’espoli fiscal català que ha servit entre d’altres coses, perquè aquesta situació sigui possible, mentrestant Catalunya de retallades, i no podent gaudir del seu vertader nivell. Val la pena sentir-lo, ja que es tot un insult, i un toc d’atenció als andalusos que viuen al nostre país, i que haurien d’abraçar la causa independentista sense dubtes.

UN ESTAT CATALÀ, AQUELLA LLUM A L?HORITZÓ

Les declaracions del President Mas al prestigiós diari francès Le Monde, on afirma que Catalunya podria ser perfectament un Estat de la Unió Europea, però cau en la trampa de posar el pacte fiscal o un referèndum, com si la primera fos una negativa de la segona. Per altra banda, el Parlament ha donat suport al procés escocès amb els vots de CIU, ERC, SI i ICV, curiosament el tripartit espanyol de la cambra no considera que tinguin dret a decidir el seu futur, aquesta es la seva democràcia, on per cert els Populars han tornat a guanyar una batalla amb el tancament de TV3 per satèl·lit, i així impedir la nostra veu i visió al món, aquesta es la seva gran preocupació per la crisi.

El Ple del parlament ha aprovat la moció de Solidaritat, donant el suport a la voluntat expressada pel govern d’Escòcia de celebrar un referèndum per decidir el seu futur, com deia SI, ICV, ERC i CIU han donat suport, i reivindicat el dret de les nacions a decidir el seu futur. PP i Ciudadanos han votat negativament, demostrant el seu caràcter evidentment antidemocràtic, i alhora PSOE-C s’ha abstingut, amb una posició encara més esquizofrènica. Per la seva part el President Mas, ha passat de parlar a Alemanya sobre que Espanya son els pares, a defensar a França que Catalunya podria ser un estat europeu, cosa que ja es una evolució positiva, de totes maneres veu el país molt complexa, ja que la societat es barrejada, i fa 300 anys que formem part de l’estat espanyol per la força de les armes, i parla de l’augment del sentiment independentista, dient que l’autogovern ha arribat a la seva fi torna a treure el lema de la transició nacional per decidir el nostre futur. Posa el pacte fiscal com a solució, i no descarta en cas de negativa un referèndum. De moment la única realitat es una nova victòria del PP al esborrar la nostra imatge al món, i tancar el canal per satèl·lit de TV3 desprès de 15 anys.

Resulta curiós veure com un Parlament amb naturalitat dona suport a un procés, perquè lliurement una ciutadania d’un territori decideixi el seu futur polític lliurement, i aquest fet es negat a la nostra pròpia població, la pregunta seria si som menys que els escocesos, o si ells tenen uns drets que nosaltres no ens mereixem, altrament es una burla que ja no toca, i fa mal a la vista. Per cert, aquesta mateixa majoria que ha donat suport, per coherència i lògica en una moció per la nostra pròpia aposta per decidir el nostre futur hauria igualment de donar-hi suport, i no se si ho saben, però son majoria parlamentaria, la pregunta seria a que esperen. Per la seva part, el tripartit espanyol de la cambra, demostra que els seus valors democràtics son totalment nuls, i no donen suport a la llibertat de la ciutadania a decidir el seu futur per majoria, la pregunta seria quina classe de democràcia defensen, ja que negar això o abstenir-se per vergonya i desorientació, es clarament defensar un sistema dictatorial, on tots els drets de les persones queden anul·lats, crec que tots aquells que sempre parlen del nacionalisme, que s’apuntin l’espanyol com el més ultra i radical de tots. Mentrestant en Mas, dona un pas i descobreix la sopa d’all, al dir-nos que evidentment podríem ser un estat a la Unió Europea, jo li diria que això ja ho sabíem President, i que la societat barrejada no es un problema, la majoria ja hi es actualment, i no es pot mantenir indefinidament a les mans d’una minoria, això també se’n diu democràcia, i no caigui a la temptació que sento amb molts dirigents del govern, de suposar que un pacte fiscal ja negaria per sempre un Estat, es més el segon ja porta inclòs el primer, i moltes coses més, no cal ser un gran expert per veure això, si no es que es busquen excuses per endarrerir la qüestió, i seguir castigant la població sense una causa justificada, això es molt greu president, ja que des de l’altre costat no tenen cap mirament, i segueixen la seva política d’esborrar-nos, ara amb TV3 al món, i demà seguiran per un altre cosa. La crisi es un caldo de cultiu favorable als canvis dràstics i radicals, i no podem perdre més temps.

 





 

ENGANY RERE ENGANY: ARA TOCA EL CORREDOR MEDITERRANI

La ministra de Foment espanyola Ana Pastor, ha deixat desconcertats a la classe política catalana amb el seu anunci de recuperar el corredor central, ja descartat com a preferència per la Unió Europea amb l’excusa de que no pot afavorir cap comunitat, i la seva voluntat d’evitar un estat asimètric.  Realment mala peça al teler te el corredor mediterrani, una peça clau per el nostre desenvolupament, i que de mans de l’estat espanyol difícilment trobarem un aliat. De totes maneres la reacció socialista es per sucar-hi pa, i es el triomf del cinisme sense memòria que solen practicar.

Un tema que semblava ben encarat, ha donat un tomb inesperat, i obviant les consideracions del Parlament Europeu que no veien el corredor central ni viable ni necessari, es torna a posar damunt la taula en detriment del corredor mediterrani. De fet, el govern Zapatero ja apostava per aquesta obra de gran cost i poca sortida, però la prioritat europea va posar seny, i va descartar foradar els Pirineus, per la de potenciar la zona on el corrent econòmic el fa imprescindible. Segons la ministra, el corredor central es clau pel desenvolupament de l’Estat, i li donarà la mateixa prioritat que els altres, ja que no vol una Espanya asimètrica, i dona per fet que totes les comunitats estan d’acord. De fet el conseller Recoder ha titllat la proposta de impossible, antieconòmica i faraònica, i fora de lloc pensar en foradar un túnel de 40 quilometres per sota els Pirineus, i mentrestant es deixen de fer obres prioritàries. Pel que fa al PSOE-C, acusa la subordinació de CIU al PP per fer passar el corredor mediterrani a segon terme, i parla de que en poques setmanes hem perdut la possibilitat de gestionar el Prat, i ara això, cosa que ens sortirà molt car als catalans.

Realment, la xenofòbia espanyola contra Catalunya i la seva població no te límits, com saben els experts, com ha ratificat la Unió Europea, el corredor mediterrani es absolutament clau pel desenvolupament d’aquest pol econòmic a nivell europeu, i on el transit de mercaderies es bàsic, també saben que foradar sota la muntanya durant 40 quilometres, i per una zona de molt baixa activitat econòmica com es Aragó no te cap sentit, i no te viabilitat econòmica. De totes maneres perjudicar Catalunya es el principal objectiu de l’Estat, i es treu de la manega repescar la proposta que provocarà estupefacció quan arribi a Europa, i algú que pagarà els plats trencats, com no podia ser d’altra manera, el territori català, l’excusa no te ni cap ni  peus, si ells consideren l’estat com un conjunt unitari, qualsevol projecte ha de gaudir de la màxima viabilitat per afavorir a tot el conjunt, cosa que te gracia amb l’Espanya asimètrica, quan sap perfectament de l’organització radial amb centre a Madrid que sempre ha prioritzat l’estat, i sembla que no en tenen prou d’haver malbaratat diner públic amb trens sense cap necessitat, aeroports buits de passatgers o autovies desertes de circulació, ara, i en època de crisi, es pensen que Europa abocarà els seus diners en una nova paranoia de l’estat espanyol. Com deia Recoder es una obra impossible, però que pensi que així actuen els socis que han triat en territori català. Per la seva banda, els socialistes son capaços de criticar la pèrdua de gestió de l’aeroport o ara la possible pèrdua del corredor mediterrani, suposo que no tenen memòria, i no recorden que el ministre Blanco en el govern Zapatero, va anar a pactar amb el ministre francès que el corredor prioritari fos el central, i fins l’últim minut va intentar que això fos així, sense donar ni un gram de suport al corredor mediterrani en cap moment, com tampoc deu recordar que la gestió que oferia el govern anterior sobre el Prat, deixava la Generalitat en una posició de simple figura decorativa, i no canviava res, tampoc recorda les no inversions a rodalies que recentment han provocat els accidents que hi han hagut, i que en època de la famosa ministra Maleni, van demostrar l’abandonament amb inversions en que es trobava la xarxa catalana, i tot un seguit de greuges que tots sabem prou be, i que per cert com ara sembla els preocupa, ens ha sortit molt car als catalans, i ha afectat greument el nostre estat del benestar.  Les seves paraules son insult a la ciutadania catalana, i una presa de pel de dos vasos comunicants com son populars i socialistes amb una mateixa causa comuna.

 

 

 



 

 

 

LA TRANSICIÓ NACIONAL, CAP A QUIN LLOC?

Aquest acord CIU i PP ens porta a pensar que la tant anunciada transició nacional era un eufemisme més, per no dir una rendició definitiva, i un acostament incondicional a l’Estat admetent que no serem tractats igual que la resta, però no hi veuen altra solució. Per altra banda, ja veiem que l’abandonament d’entitats com el Memorial Democràtic o convertir les postres ambaixades en simples mercats ambulants, nomes es el començament de la nostra destrucció com a entitat amb personalitat pròpia de Catalunya.

La nova reina catalana, ha definit els pressupostos com amb objectius a Espanya, es a dir deixant els interessos propis dels catalans en segon terme, i amb exemples tant clars com la liquidació d’ajudes a entitats catalanes que defensen la nostra llengua, cultura o tradicions,  i en canvi un augment a l’associació de víctimes del terrorisme, ara que ETA ha deixat la seva activitat. Unes retallades, mentrestant altres comunitats espanyoles augmenten el seu pressupost o cada dia veiem casos de infraestructures faraòniques sense cap més benefici que l’especulació dels seus constructors. Parlen també de la construcció de nous equipaments sanitaris i educatius, cosa que no lliga en absolut amb la tancada de quiròfans o plantes senceres d’hospitals per donar un exemple. En canvi, es curiós l’ajornament de traslladar al Parlament les conclusions sobre el concert econòmic que daten de l’octubre del 2011, amb l’excusa del govern d’esgotar totes les vies de consens amb PP i PSOE-C, que per cert en son contraris, no se de quin consens ens parla, suposo que posar aigua al vi com es habitual. Per cert com s’explica que els populars bascos donin ple suport al concert d’aquell territori, i en canvi Catalunya es tractada diferent, que ens volen dir que som de segona categoria, o simplement es una burla més. Per part del govern lamenten que SI, ICV i Ciudadanos portin la llei d’acompanyament al Consell de Garanties estatutàries, fet que l’ajornarà fins el proper mes, i que segons Homs costarà 30 milions d’euros a les arques publiques per les mesures d’estalvi que proposava la llei, i critica el partidisme d’aquests grups, de totes maneres, ell i el seu grup parlamentari entre d’altres son culpables de perdre’n 20 mil milions cada any amb l’espoli fiscal avalat, per tant els 30 son simplement una minúcia, no vulgui donar lliçons a ningú. Mentrestant els populars tant preocupats per la crisi, resulta que la seva principal preocupació es identitaria, i donen sis mesos per reduir la nostra xarxa de representació a l’exterior, i l’acord preveu eliminar la vocació diplomàtica, i tant sols representar les empreses catalanes, un altre fet greu acceptat per Mas, com també eliminar subvencions a entitats com les que reclama la memòria històrica com Memorial democràtic, i que evidentment aquest partit vol esborrar de les nostres memòries com si res hagués passat, i presentant una visió esbiaixada de la historia com fins ara, nomes cal veure qui era el pare espiritual del partit popular, un exministre franquista que mai va renegar de les seves idees, i que per vergonya de la justícia, va morir de forma natural sense pagar pels seus delictes.

Mentrestant a l’Estat, en Zapatero tindrà un sou vitalici de 150 mil euros anuals, 78 mil com expresident, i 72 mil per ser membre d’un consell consultiu del govern, un òrgan totalment inútil, i que curiosament va canviar la seva llei perquè expresidents en poguessin formar part, i així ha estat, això si tot pagat amb el diner públic, per pagar aquests personatges que ja sabem el que han fet, i ara seran consultats per arrodonir aquesta gran burla. Per últim, el govern popular recupera el corredor central dels Pirineus, i el presenta a Europa al mateix nivell que el corredor mediterrani, tot hi que aquest últim va ser declarat prioritari, en un acte més de mala fe, i intent de perjudicar Catalunya costi el que costi, i nosaltres de cap a la transició nacional, cap a no se sap be on, o si.

 

 

ALICIA I DE CATALUNYA I EL MANDINGA OFICIAL A CATALUNYA

S’ha convertit pràcticament amb la primera dama del govern català, la veiem cofoia lluint l’acord dels pressupostos, que ja ens avança que va més enllà que uns simples números, cosa que CIU intenta amagar, però l’acord amb els Populars com a soci estable de govern es un fet, a l’altra banda veiem com critiquen aquesta operació, suposo que sense que alguns s’enrecordin que van entregar el govern català durant set anys a l’altre partit nacionalment espanyol de la cambra. Pel que fa a l’evolució de la consideració que rebem des de les institucions de l’Estat, el president del Tribunal Suprem ha deixat clar que el català i el mandinga parlat en alguns territoris d’Africa, estan al mateix nivell.

Realment, es molt trist veure com els partits teòricament catalans entreguen les regnes del poder als dos partits nacionalment espanyols a la cambra, en el segon tripartit el socialisme amb el president Montilla va fer i desfer, i ara encara que oficialment el President es Mas, sembla que Alicia Sanchez Camacho en te tot el protagonisme. La comèdia de les negociacions del pacte dels pressupostos ha acabat, i l’acord ja es oficial, les condicions populars han estat acceptades, i s’ha demanat un compromís més enllà d’aquest fet puntual, i que anirem veient en els propers mesos com a soci preferencial que busca allunyar al partit de govern d’aquest sobiranisme de butxaca que de tant en tant treu a passejar, per exemple, ha demanat la retirada d’ajuts i subvencions a determinats col·lectius, que ja podem endevinar per on aniran, a més ha aconseguit modificar les taxes del turisme, i de les receptes amb noves variables. Per altra banda, el president del tribunal suprem Carlos Divar, a preguntes del diputat Joan Tardà, ha respost que el català ja rep un reconeixement notable a la justícia espanyola, i parla de la seva sensibilitat, com quan va aconseguir un traductor de mandinga, una llengua africana en un procés judicial, amb una cruel comparació entre una llengua oficial a l’estat, i una d’un altre continent, totalment respectable, però aliena. Ja en vaig parlar d’aquest personatge en un post fa temps, i vaig constatar les peculiaritats d’un ultra catòlic i nostàlgic del franquisme.

Efectivament, el matrimoni s’ha consumat, i la deriva que això comporta la podem veure ben aviat, ja que les explicacions també son poques, i encara fa que aquest pacte sigui més perillós. Realment en Mas tenia altres opcions, i sobretot una de nacional que podia donar a entendre un gir cap a posicions més de país, però finalment no ha estat així, i com deia les conseqüències en forma de subvencions a segons quines entitats del país, les famoses ambaixades, la inútil nova llei de consultes, i altres, tot això amb una lleial col·laboració amb el govern espanyol, tot plegat molt lamentable, i amb uns objectius que no acabo de veure, ja que sembla un salt al buit sense xarxa. Per altra banda altres partits tampoc estan molt legitimats per criticar el pacte, ja que el segon tripartit es a la cantonada girant l’esquena, i tots sabem el que va passar, per tant més demagògia abocada sense memòria històrica, com es habitual. Diuen que el pla de govern no s’ha modificat, però de moment ja veiem modificacions amb algunes accions que semblaven inamovibles, com les dues taxes esmentades anteriorment, i tot per obra i gracia d’aquesta nova guia del govern català que es troba amb un protagonisme que per volum no li pertocaria en absolut. En un altre tema, en Carlos Divar te molt clar que es un ultra conservador que enyora la dictadura franquista, no se n’amaga, i un integrista religiós, concretament de la religió catòlica, tot un cocktail explosiu que dona fets com els que he esmentat, i que no han de sorprendre a ningú de la justícia espanyola. Es com aquell que diu que no es racista perquè te un amic negre, i fa una comparació abominable entre dues llengües, respectables igual, però en el territori on ens trobem evidentment amb estatus molt diferents, una es oficial i no ho sembla, i l’altra viu en llocs allunyats de l’Africa. Aquesta es la percepció de la nostra llengua dins l’àmbit estatal, i sobren les paraules per saber que mana fer per dignitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 



SITUACIÓ INSOSTENIBLE DEGUT A LA COVARDIA CATALANA

Avui sabíem que el deute de la Generalitat s’ha triplicat en sis anys, i aquest nou any es preveu superi fins hi tot el pressupost, cosa que farà que les inversions es reduiran en tres anys a poc més d’un terç. Per altra banda en el següent nivell, i patint les conseqüències trobem els Ajuntaments, que molt endeutats i amb dèficits descomunals, han arribat els primers casos d’insubmissió fiscal a l’Estat, i l’ingrés a l’agencia catalana per part de Berga i Arenys de Muny, cosa que els ultres de Ciudadanos ja han condemnat, i demanen mesures immediates pels dos municipis.

 

Cal dir que nomes en els tres últims anys s’ha generat mes deute que el que teníem acumulat, dels 14 mil milions del 2006, als més de 41 mil milions que es preveuen el 2012. El pressupost per contra  ha anat augmentant fins més de 39 mil milions el 2010, fins una caiguda del 6% enguany amb un total de 37 mil milions, i que suposa el que abans esmentava amb un deute superior al pressupost. S’ha d’esmentar que la previsió de dèficit sempre ha fet curt, on per exemple el 2010 arribava a mes de 8 mil milions, uns mil més dels pressupostats. Pel que fa al PIB, s’ha passat del 7,5 el 2006 al 19,8 aquest 2012. Evidentment les amortitzacions dels crèdits més els interessos s’han multiplicat, i això provoca que les inversions en nous projectes caiguin un 62%, per exemple del 10 al 12 en Sanitat un 10% i Educació un 13%.  Com deia, en un segon nivell els ajuntaments viuen escanyats, i Berga i Arenys de Munt es declaren a favor de la insubmissió fiscal, i ingressar els diners recaptatoris a l’agencia catalana amb protesta contra el dèficit fruit de l’espoli fiscal. Ciudadanos ja ha reclamat a la fiscalia, i al govern espanyol una actuació contundent, i han titllat de delinqüents els càrrecs públics que han aprovat les mocions, i insten a la seva inhabilitació.

 

Realment la situació a cada dia que passa s’agreuja, i el pitjor de tot, es que no hi ha una falta de diners, simplement que amb una quantitat d’uns 20 mil milions anuals marxen a l’Estat espanyol per no tornar mai més, el que anomenem espoli fiscal o robatori sense precedents. Amb aquest capital sumat a moltes més partides que augmenten exponencialment les quantitats confiscades, aquest 10% de rebaixa de sanitat o el 13% en educació, dos pilars bàsics en qualsevol societat moderna, es mantindrien no tant sols estables, sinó a l’alça, augmentant el nostre nivell de vida i serveis rebuts, i aquest monumental deute, amb menys de 2 anys ja estaria cancel·lat, amb unes institucions sanejades, i amb capital disponible per fer anar endavant tots els projectes per millorar el territori, i el nostre estat del benestar, per ampliar les nostres cobertures socials o amb una lluita a fons contra l’atur, que ara es impossible. La ferida es tant alarmant que el deute supera el pressupost, i així es impossible que un territori tingui un desenvolupament, i més quan les previsions son nous greuges que seguiran empitjorant la situació sense remei. Mentrestant el nostre govern segueix marejant la perdiu amb un pacte fiscal impossible, i estirant tot el que pugui fins les properes eleccions sense cap ambició de donar un pas definitiu per millorar la situació de la ciutadania. No es estrany que els municipis comencin a dir prou a tanta covardia i desgavell, i optin per deixar de pagar a l’Estat, que no vol dir no pagar, vol dir ingressar a l’agencia catalana, pel maltracte rebut, això aquest grup ultra del Parlament anomenat Ciudadanos ho anomena delinqüents, cosa que no ho aplica al robatori constant espanyol, que es perfectament lícit i ètic.

 

En definitiva, i com deia en Carles Puigdemont, l’alcalde de Girona de CIU, la independència es necessària, però a Palau sembla que fan oïdes sordes, i segueixen d’esquena al país.

 

 

LA VANGUARDIA I LA SEVA CROADA CONTRA TV3

El sotsdirector de la Vanguardia Alfredo Abián fa una critica contra els programes d’humor de TV3, en especial de les parodies politiques de Polònia, i que ens diu que amb un cost de 12 mil euros minut, es fomenta la broma de mal gust, i de pas dona un cop de mà per ajudar  a la televisió privada del grup Godò, curiosament el mateix que el mitjà, i contra la televisió pública,  i  la seva directora Mònica Terribas. Es una campanya que s’uneix a l’acord entre CIU i Populars per anar reduint la publicitat a la televisió catalana, amb les conseqüències que això pot comportar.

Efectivament, aprofitant les critiques  o bromes dels guinyols del canal francès contra els esportistes espanyols, i els seus dopatges, carrega contra el programa esmentat de TV3, encara que amb molta covardia no hi posa noms, però titlla de poca soltes, titellaires interestel·lars, i una fabrica de somriures feridors entre altres subtileses. Curiosament el programa en qüestió es un dels de més audiència, i la seva retirada seria un cop dur per la cadena, i una empenta per la televisió del grup Godo. De fet els populars no estan massa contents dels gags amb els seus personatges i com es presenten, ja que darrera la broma s’amaguen moltes realitats encobertes.

Realment la croada contra la televisió pública catalana, com a eina normalitzadora del país amb totes les errades i objectius que calguin, i que de fet he denunciat moltes vegades des d’aquest bloc, en especial des d’informatius cada cop més amb una mirada hispano cèntrica, i no una visió catalana independent. De totes maneres el tal Abiàn, critica un programa amb el qual hi ha traves de l’humor intel·ligent veiem tristament la realitat o el transfons de molts dels nostres polítics, i això lògicament molesta, ja que surt del políticament correcte, i aquest missatge oficial que no ha de tenir replica per seguir amb la població ben adormida i esmorteïda. La realitat de la política catalana es tant patètica i lamentable molts cops, que lògicament es molt fàcil de poder reflectir tanta demagògia barata disfressada d’humor, amb exageracions de situacions que son reals, però que en un país normal serien un gag. Diu que son feridors, i curiosament tot per afavorir la seva televisió privada, i dirigida pel Grup Godo que vol eliminar enemics com sigui. Aquesta tàctica es barreja amb els objectius dels populars per afeblir la cadena publica, amb el tema dels anuncis i la seva eliminació, sens dubte el govern català amb el seu pacte amb els populars no sembla que hagi dit una negativa a la proposta, i amagada amb una reducció progressiva o de cop, el cas es una disminució amb els ingressos de TV3, i un afebliment amb tota regla a favor de les cadenes privades, especialment una. Per cert els 12 mil euros per minut que atribueix a les cadenes publiques barrejat amb la resta de l’article, caldria aclarir que n’hi ha moltes de públiques, i concretament TVE si que paga als humoristes aquestes quantitats, però la cadena catalana no. Però com que tot s’hi val per aconseguir l’objectiu, ens trobem amb claredat amb una meta llargament anhelada, com es destruir les eines normalitzadores de la nostra llengua i de la nostra identitat sigui com sigui, amb el català a l’escola, i com no la televisió publica catalana, suposo que li deuen dir nacionalisme.

Curiosament tot el que no sigui nacionalisme espanyol o mitjans clarament en aquests paràmetres com La Vanguardia s’ha de combatre, i es titllat de nacionalisme, precisament pel nacionalisme mes excloent i bel·licós que podem trobar, però sembla que invisible, es a dir un llop amb pell de xai.

 

LES AMISTATS PERILLOSES

Realment el panorama polític del nostre país viu una situació confusa, la col·laboració lleial anunciada per Mas a les accions del govern popular espanyol, amb un últim exemple en la reforma laboral, no tenen cap contrapartida evident, vers al contrari, una retallada constant al nostre estat del benestar, uns deutes que de moment no seran pagats i no se sap si ho faran mai, unes mesures o exigències econòmiques que perjudiquen al territori català, la immersió lingüística penjant d’un fil i molts altres temes que no auguren res de bo, i com deia aquell, el mes calent a l’aigüera, cosa que amb l’escrit de Salvador Cardús que adjunto reflexa perfectament.

 

Pactes sense paraules

Fa patir de veritat veure com amb tan poca representativitat electoral –però amb la majoria absoluta a Espanya-, el PP de Catalunya fa ballar com una baldufa el nostre Govern. Si a això hi afegim tota la demagògia esquerranosa que es frega les mans amb la possibilitat de fer creure a l’opinió pública que el PP i CiU són el mateix, que tenen pactes secrets en tot i per a tot, ja tenim el panorama complet. Des del punt de vista del discurs públic, en aquests moments, allò que qualla no és el que vol el propi govern, sinó el que li imposa aquesta mena d’aliança d’interessos contranatura entre dreta espanyola i esquerra anacional. Dit a l’engròs, mai havien estat tan a prop els interessos –pel que fa a interpretació de la realitat governamental catalana- d’Alicia Sánchez Camacho amb els de Dolors Camats!

Dit d’una altra manera, un dels problemes més greus que té actualment el govern català és que les necessitats de liquiditat a curt termini –pagar les factures a final de mes- l’obliguen a pactar amb el PP, i a callar. I, a més, el “relat” que s’imposa, amb l’acord de dretes, esquerres, i sovint l’entusiasme dels opinadors més progressistes i dels més conservadors, és el que més convé al PP de Catalunya. Només cal veure com l’Alicia Sánchez Camacho es passeja, a totes hores i amb aquella alegria, per la pantalla de TV3. I com Josep Antoni Duran i Lleida ha desaparegut del mapa mediàtic. Al govern de CiU, en definitiva, el relat li fa l’oposició.

A aquest acord tàcit en el relat sobre el lloc que el govern ocupa en el mapa ideològic, polític i social del país, també hi contribueix fins a punts exagerats la incomoditat que crea el seu sobiranisme, i a vegades, fins i tot l’independentisme mal dissimulat d’algun dels seus membres més destacats. A l’unionisme polític –tant de dretes com d’esquerres-, però també als que no són ni carn ni peix i que, per tant, el debat els descol·loca i prefereixen obviar-lo, els va de meravella aquesta submissió necessària del govern català al PP d’aquí i d’allà. La conseqüència de tot plegat: que CiU sembla la dreta pura i dura, i el seu sobiranisme, una presa de pèl.

No pretenc, encara que alguns ho suposaran, salvar la pell del govern de CiU. No sé –perquè el propi Govern no ho aclareix- fins on arriba la necessitat i fins on la devoció a les polítiques de contenció de la despesa pública. I tampoc no m’atreveixo a mesurar quin és el grau de sobiranisme mitjà del partit i del govern, i fins on estan disposats a ser-ne conseqüents. Tot per la mateixa raó: no ho expliquen. L’únic que m’interessa en aquestes ratlles és fer notar que el Govern no té capacitat per sostenir i fer escoltar el seu propi relat de la situació. Hi ha gestos que no sabem si són meres gesticulacions per facilitar una negociació, o si realment anuncien intencionalitats de fons. I, mentre els beneficiats de les gesticulacions, o dels gestos, no paren de sobre-representar-los, el govern abaixa el cap, sense dir res.

En José Montilla, el “fets i no paraules” va acabar semblant que era l’expressió d’una impotència dialèctica personal més que no pas un estil de govern. Pel govern d’Artur Mas, els actuals “pactes sense paraules”, si no s’acaben explicant, es poden convertir en un presó de la qual, més endavant, li serà molt difícil de sortir

 

Salvador Cardus

GARZON INHABILITAT NO ES CAP HEROI

La condemna al jutge Garzon amb una inhabilitació d’11 anys per les escoltes il·legals en el cas Gurtel, han donat tot tipus de comentaris, molts d’ells venen d’aquest progressisme de fireta que el volen fer passar com una víctima, quan en realitat tots els punts foscos en la seva carrera judicial, més aviat indiquen al contrari, si això hi sumem la esperpèntica trama judicial espanyola, el resultat era previsible.

El tribunal suprem espanyol creu que l’acusat es culpable de prevaricació amb el cas Gurtel, i el deixa de banda durant 11 anys, bàsicament per haver interceptat les converses que els imputats en el cas, van mantenir a la presó amb els seus advocats, encara que sabia que vulnerava el dret fonamental de defensa, ho va fer fins hi tot amb els advocats defensors, contra els que no hi havia cap acusació, naturalment va aconseguir conèixer l’estratègia de la defensa, i fins hi tot escoltar confessions de culpabilitat que deixaven venuda qualsevol defensa. La condemna ha estat per unanimitat.

Realment la democràcia per dèbil que sigui, i més en el terreny judicial, te unes regles ètiques i legals que no es poden obviar, i el jutge Garzon se les va saltar com si res, invalidant una cosa sagrada, com es el dret a defensa de qualsevol imputat amb aquestes practiques totalment fora de la llei, el resultat es unanimitat, o sigui que no hi ha hagut massa debat discrepant. No se si la condemna es exagerada o no, però el que esta clar, es que es culpable, ja que sinó la democràcia queda totalment venuda. No es pot intentar barrejar aquest tema amb l’altre judici per investigar les morts del franquisme, i que res te a veure amb això, i que en aquest cas si que la democràcia espanyola demostra totes les seves mancances, validant els crims contra la humanitat perpetrats a la dictadura militar, i deixant aquesta època fosca al marge de qualsevol condemna. De totes formes la condemna es per la primera qüestió, i que dona idea del rigor del jutge jutjat, que per exemple ja al 1992 va detenir desenes d’independentistes catalans abans dels Jocs Olímpics, van patir tortures, i ell mai ho va investigar, cosa que els tribunals europeus van condemnar a l’estat espanyol, i van acusar al jutge de donar cobertura judicial a les esmentades tortures, tampoc va ser una gran actuació el tancament d’un diari basc sense les proves necessàries, i per tant, la persecució de Pinochet o el assassinats de la dictadura espanyola, no poden ocultar les altres qüestions. Es bastant curiós que hem vist recentment, com el mateix expresident valencià Camps era absolt pel mateix cas, quan tots vam sentir les gravacions de trucades on quedava força clar la vida corrupta dels personatges, però ves per on el jurat popular el va absoldre, i ara precisament el jutge en sigui la primera, i única víctima del cas Gurtel.

La justícia espanyola es així, i en un sistema democràtic tant precari no podia funcionar millor, de totes maneres no es poden dir mitges veritats o mitges mentides, i l’anàlisi ha de ser global en les diferents actuacions d’aquest jutge amb més ombres que llums, i que finalment ha vist com la seva pròpia medicina li era administrada.