Arxiu mensual: novembre de 2011

20 N: FI DE LA COMÈDIA

Avui s’acaba aquesta obra teatral que ha durat 15 dies, o s’han han dit de grosses, i on finalment la gent te la oportunitat de decidir, com algun candidat recorda, llàstima que nomes ho aplica a les votacions que l’interessen, i no a la democràcia en global, d’altres segueixen venen el seu producte amb la seva lluita contra la desafecció, que curiosament han provocat ells, i que no sembla que hi vulguin posar una bona teràpia per guarir-la definitivament.

Efectivament, avui cada candidat fa la seva última aparició en aquest llarg vodevil, el candidat popular Jorge Fernandez, anima als catalans a acudir a les urnes, i celebra que els ciutadans tinguin l’oportunitat de decidir qui governa, i creu que ens hem de felicitar ja que quan la decisió està en mans de la gent, esta en bones mans. En Duran espera una jornada històrica per Catalunya, i que els catalans decideixin lliurement el que volen pel futur del seu país. La Carme Chacon pel PSOE-C, diu que ens juguem quatre anys de govern, el model social i de democràcia que entre tots hem construït en 35 anys. En Bosch per la coalició d’ERC, no vol que guanyi el sofà, ja que diu que pot ser un dia més o més que un dia. En Coscubiela per Iniciativa, diu que si avui no es parla a les urnes els mercats els faran callar durant molt de temps, ja que volen decidir ells i no aquests mercats financers.

 

Realment, quan les obres son dolentes al començament, i durant la seva interpretació, el final tampoc es pot esperar massa cosa. De totes maneres es curiós veure el candidat popular com esta de content pel dret respectable de la gent a decidir, curiosament amb altra tipus de decisions com el dret a decidir lliurement el nostre futur, llavors la cosa canvia, i ja no ho podem fer, fins hi tot quan son consultes sense vinculació real i com una dada d’opinió democràtica i saludable, ja no som grans per exercir aquest dret, segurament una mica menys de cinisme no li aniria malament amb el seu dret a decidir selectiu. En Duran espera que decidim el que volem pel futur del nostre país, potser seria bo que algú li expliques que avui son eleccions espanyoles i no catalanes, i que aquí el nostre futur ja fa gairebé 300 anys que esta escrit i no canviarà, si realment el volem decidir, nomes ho podem fer nosaltres, però segurament seria massa pel candidat de CIU, i la seva obsessió espanyola amb ministeri inclòs. La Chacon ens vol alarmar davant la previsible victòria popular de que ens juguem gairebé la supervivència del planeta, i desprès de la mediocritat de la seva campanya, i el llast del govern espanyol que ens ha portat on ens ha portat, i que ha actuat amb Catalunya com ha actuat, suposo que li sona “Apoyare……”, ja res del que digui es pot prendre seriosament, i imagino que aquesta nit ho comprovarà amb les seves pròpies carns. En Bosch, crec que magnifica aquest dia, si be, sempre es bo que en qualsevol lloc hi hagi gent que defensi la sobirania catalana, en aquest cas, i pel lloc que parlem, no passa de ser irrellevant tot i les bones intencions, i segurament també ho comprovarà en les seves pròpies carns a la capital espanyola. Per últim, en Coscubiela, està molt be criticar els mercats financers, i com dirigeixen les nostres vides, però podria recordar que durant els set anys que van governar al tripartit els mercats dels que parla van seguir dirigint el món i no va canviar, per tant que no ens enganyin amb sopars de duro, ja que el sistema capitalista funciona així.

 

En definitiva, unes últimes consignes que deixen pas segurament aquesta nit allò de que tots han guanyat, per acabar la festa com cal i tots contents.

 

 

ESTRACANADA FINAL ABANS DE L?ABSURD DE LA REFLEXIÓ

Sempre he pensat que el dia de reflexió es una bajanada, i una burla al nivell d’intel·ligència de la ciutadania, però aquestes son les coses que te aquesta democràcia, i com a traca final varem poder veure l’autorització d’una manifestació falangista contra el criteri de la mateixa llei electoral, l’espantada de Chacon a l’últim debat televisiu amb la resta de candidats, i els rumors de les primeres mesures del nou govern amb el rescat picant a la porta per la forta crisi existent.

Efectivament, segons els experts, el PP apujaria l’IVA fins a 5 punts com a mesura d’urgència per reduir el dèficit, aquesta trampa per Catalunya representarien uns mil milions més. Donat que el rescat financer no esta massa lluny, i amb la necessitat d’ingressos, sembla que aquesta proposta va prenent cos, i que la Generalitat podria intentar vendre com un èxit que evidentment seria negatiu pel consum,  i com aigualiment total del pacte fiscal que es demostraria com a poc necessari. Per altra banda, la justícia autoritza la marxa falangista el dia de reflexió al Valle de los Caidos. La llei electoral ho prohibeix explícitament, per l’entitat falangista “Hermandad de la vieja gloria” l’ha rebuda, i podrà fer un homenatge al fundador de la Falange Jose Antonio Primo de Rivera en el 75 aniversari de la seva mort. Per últim, el vodevil de l’últim debat televisiu a una cadena privada, on tots els candidats van acudir, i Chacon al·legant motius d’agenda va excusar la seva presencia enviant a Daniel Fernandez en el seu lloc, que desprès de recursos a la Junta electoral, aquesta va donar la raó al socialisme, però la negativa dels altres candidats va provocar la seva anul·lació en un altre acte trist digne d’aquesta grisa campanya.

Com deia aquest dia on Internet, els carrers i molts altres mitjans inciten al vot, resulta que es de reflexió, diuen que amb absència total d’actes per no molestar els nostres pensaments, potser podia ser vàlid fa molts anys, però avui en dia es un absurd de grans proporcions. Sembla que la pujada de l’IVA seguin per exemple el camí d’Italia podria ser una realitat, però cal veure que perjudicarà greument el consum donades les dificultats econòmiques de bona part de la població, i pot ser un parany  perfecte per Catalunya, on alguns encara intentaran vendre com una gran victòria, que naturalment allunyarà definitivament el concert econòmic, encara que jo crec que ja ho esta, i podem veure un espectacle encara més trist, que es veure com es ven per part dels partits catalans aquesta mesura en relació al nostre finançament, prefereixo no pensar-hi. Per altra banda, i per demostrar un cop més cap on mira la democràcia de fireta espanyola i contra la llei electoral, cosa esperpèntica, s’autoritza una manifestació d’un partit ultra, i representant d’una dictadura militar sanguinària, i que per reblar el clau fa un homenatge al fill del Dictador i fundador d’aquest partit xenòfob i feixista, amb normalitat. No em vull imaginar a Alemanya el dia abans d’unes eleccions, amb el partit nazi fent una manifestació com homenatge a Hitler posem per cas, segur que tots ens posaríem les mans al cap, però aquí es normal permetre aquestes coses, que son una indignitat, i una burla a totes les víctimes innocents de la dictadura, però esclar l’Estat ja sabem a qui protegeix, i a qui vol oblidar deliberadament. Per últim la Chacon fugint de l’últim debat electoral, el punt fort de qualsevol campanya electoral, i on l’agenda sempre ha de fer un forat, i sobretot per respecte a la resta de contrincants i a la població en general. Segurament la seva trista campanya basada en la mentida, i parlant de fer i desfer com si ella no estigues al govern actual, i de penjar-se la medalla del cinisme per exemple amb el corredor mediterrani, els aeroports, l’Estatut o la llengua posem pel cas. Ja s’han acabat les idees per tanta incongruència sense solta ni volta, que l’ha d’abocar per lògica al fracàs absolut, una campanya que com diu el seu eslògan sobre la crisi ha de ser amb esforç i justícia social, precisament la que ells han fet inexistent en el govern espanyol.

 

 

UNA CAMPANYA DEL NO RES S?ACABA PER FI

Avui acabem de sentir en els últims actes la campanya del qui la diu més grossa, i amb sembla que tocava parlar del que per lògica, i com diuen totes les enquestes seran els guanyadors, i futur govern espanyol, es a dir els populars, i la confessió de l’estima que Rajoy te a Catalunya, em recorda allò de parlar català amb la intimitat. No he trobat paraules millors que un escrit d’en Salvador Cardús, que subscric plenament, i que defineix molt be aquesta deriva en la que vivim instal·lats.

Rajoy, independentista

La presumpta entrada triomfal del PP al poder aquest 20N, d’estil “passejada militar” damunt Espanya, fonamentalment, s’aguanta sobre dos pilars. Un, l’estupidesa política del PSOE i de Rodríguez Zapatero en particular d’ençà de la patacada econòmica que no va saber veure a temps. El segon, l’exacerbació per part del mateix PP de la tradició anticatalana a Espanya, amb el seu recurs sobre l’Estatut i la posterior humiliació de la voluntat del poble de Catalunya que s’havia expressat en referèndum. I, aquests dos pilars, es coronen amb un frontispici absolutament previsible: presentar-se com a portadors de la recuperació de l’orgull de pertànyer a la gran nació espanyola, que és la música de fons que toca la banda militar de la FAES, amb Aznar portant el bombo.

Res de nou sota el Sol: hi ha cultures polítiques que es mouen per aquests mecanismes tan tradicionals com són l’honor i l’orgull, abans fins i tot que els de la llibertat o la justícia. Sí: Rajoy ha arribat a dir en campanya que es tracta que a Espanya no li vinguin amb imposicions des de fora. I aquesta idea de com és volguda la independència espanyola del senyor Rajoy explica molt bé perquè no són capaços d’entendre la nostra proposta d’independència. Ells volen la seva d’independència per no ser governats des de fora. Nosaltres la volem, tot el contrari, per obrir-nos cap enfora i, per tant, per acceptar les directrius europees –que és al club al qual pertanyem- i, és clar, participar en la seva definició. La nostra independència, doncs, busca fer possible i transparent una interdependència que avui és més necessària –i inevitable, és clar- que mai. La seva, sembla que s’utilitza per emmascarar-la perquè, a fe de déu que se sotmetran a les ordres de d’Europa! Rajoy es mostra, doncs, com un independentista a l’antiga. I si la independència és bona per a ell, haurien d’explicar-nos perquè no ho ha de ser per nosaltres, oi més si la nostra mira al futur, i la seva es fonamenta en el passat.

Nosaltres no parlem d’orgull ni d’honor, termes de ressonàncies militars, sinó de dignitat i prosperitat. Aquesta és la clau del perquè el nostre futur té tan bona pinta i suscita tantes adhesions. Sí, ja ho sé: i com és que hi ha qui encara vota PP a Catalunya? Doncs per la raó elemental que hi ha una bona colla de catalans que viuen dins del núvol espanyol construït per un sistema mediàtic de “mitjans d’incomunicació nacional” molt potent. I aquesta realitat tan tancada, més que no pas demonitzar-la, el que cal fer és obrir-la, ventilar-la… Aquesta és la feina principal que tenim pels propers dos o tres anys.
 

Salvador Cardús

En definitiva la tria es entre uns partits nacionalment espanyols com PSOE-C i PP, que tots sabem els seus objectius, i que per exemple recentment han tornat a demostrar que no volen una llengua catalana de primera a Europa, una CIU amb una proposta trampa, una ERC que vol pràcticament declarar la independència des de la minoria més insignificant a Madrid, i una Iniciativa que segueix amb el seu Federalisme demagògic de sempre, la meva conclusió per moltes raons ja esmentades en anteriors escrits, i per la radiografia expressada, es un vot nul que no afavoreix als partits grans, i com que comptabilitza, també afavoreix les petites opcions, contràriament a una abstenció,es una diferència substancial.
 

 

EL DRET A L?AUTODETERMINACIÓ A MADRID

La ultima ocurrència de la coalició republicana com a proposta estrella, i esquer electoral, es presentar a Madrid una proposició de llei per reclamar el dret a l’autodeterminació via referèndum, la proposta ja ha rebut el suport de CIU, i passar a ser una més d’aquesta hilarant campanya sense solta ni volta.  Vaja, potser jo visc en una altre planeta, però diria que no seria el lloc idoni per presentar aquest dret, que  per cert no es demana, simplement s’exerceix, i farà de mal veure els somriures del diputats espanyols, que diria no estan massa preocupats.

Aquesta serà una de les primeres mesures tal com ha anunciat Bosch, i amenaça amb recórrer a instàncies europees si la hi veten. Recollint l’esperit de la manifestació del 10 de juliol, on el crit d’independència va ser el més escoltat, vol passar de les paraules als fets, i presentar aquesta proposta, que li diu passar del sí cívic al sí polític, i així de passada volen combatre als de la campanya d’abstenció o nul. Primer hauria de superar la Mesa del Congrés, i ja han parlat amb CIU, PNB i Amaiur, encara que les possibilitats son nul·les.  De moment des de Convergència, ja s’ha anunciat el suport amb un aspecte de tanta magnitud com aquest, encara que segons paraules d’en Duran no vol dir pas cap pacte estable.

 

Realment, sembla que entre tots ens haguem begut l’enteniment, els nostres partits segueixen explicant acudits dolents per no afrontar el nostre problema, que es precisament exercir aquest dret reconegut a les Nacions Unides, i que com a dret de poble, no es demana, s’exerceix, i a més es fa en el territori que el desitja, es a dir en el Parlament de Catalunya, altra forma, es reconèixer i acceptar que es una institució de segona amb poca utilitat. Anar a Madrid a demanar la nostra sobirania, i aconseguir-la democràticament, es francament una bajanada de grans proporcions, com sempre he dit, i sembla que alguns encara no ho saben, l’Estat espanyol te com a norma fonamental un tractat anomenat Constitució, que no reconeix aquest dret ni molts altres, i que consagra l’exèrcit per mantenir la unitat a cop d’imposició si cal, i un entramat judicial amb el TC al capdavant, ells li diuen estat de dret, que evidentment no esta per la labor. Es una iniciativa de cara a la galeria, que com el concert econòmic esta condemnada al fracàs, i on més d’un 90% d’un Parlament sobirà votarà negativament donades les mancances democràtiques espanyoles per un costat, i el projecte espanyol legítim per un altre. Es una mena d’humiliació provocada que no ens mereixem, i que dona més arguments al nacionalisme espanyol per escarnir-nos sense treva.

 

Voldria recordar que la nostra sobirania resideix en el nostre Parlament, i la sobirania espanyola a la cambra madrilenya, per tant ja n’hi ha prou de pallassades que nomes busquen imatge, encara que sigui per fer-nos passar vergonya aliena. Mai cap independència s’ha guanyat en el Parlament de l’Estat que ens te sota el seu jou, crec que fins hi tot una criatura ho podria entendre, i així es precisament com ens tracten a Madrid, com aquella criatura que fa una entremaliadura, i finalment amb un somriure a la boca i dos copets a l’esquena queda resolt el tema.

 

En definitiva, cal ser valent i tenir-ho clar, però prou de faltar-nos al respecte a nosaltres, i les nostres institucions amb excuses de mal pagador que poca gent es creu. Sort que la campanya ja s’acaba, i potser no hi haurà temps de sentir-ne de més grosses, però segur que aquest no es el camí per aconseguir el nostre objectiu somiat.

LES PROPOSTES ESPERPENTIQUES D?EN DURAN

El candidat convergent a les eleccions espanyoles, i les seves propostes fora de lloc provoquen multitud de reaccions, la seva proposta de govern de concentració espanyol per afrontar la crisi i oblidar les nostres reivindicacions, potser hauria de fer reflexionar a més d’un sobre la utilitat del seu vot, i l’ús que se’n farà d’ell. Des de dins el mateix partit, en Jordi Pujol qüestiona les seves receptes, des del govern espanyol donen com a culpable a Catalunya de no poder complir el dèficit, i des del PSOE-C el titllen d’espanyolista vergonyant, una definició curiosa venint d’aquest partit.

Efectivament, aquest candidat que sota una figura de seny encarna totes les vergonyes que el catalanisme polític pot portar a Madrid, ha rebut la disconformitat d’en Pujol, que li expressa que si un partit aconsegueix majoria absoluta ha d’assumir les seves responsabilitats, en referència als populars, i no mirar de descarregar la seva responsabilitat sobre els altres, respecte a una proposta popular d’ajuda, caldrà preguntar per fer que, ja que de moment neguen el pacte fiscal, volen abaixar el nivell autonòmic, esborrar la immersió lingüística, i escapçar TV3 entre d’altres coses, i demana cobrar resultats per endavant abans de fer cap pas en fals.  Per altra banda Espanya segueix culpant Catalunya del seu dèficit que no podrà complir, ja que l’anunci de la Generalitat del seu impossible compliment, ha generat desconfiança en el mercat, i ha disparat la prima de risc. Per últim en  Rangel, per part socialista ha dit d’en Duran que no creu en la democràcia, i que es un espanyolista vergonyant disfressat amb mil senyeres, i demanant votar pensant en la cartera, sense poden donar lliçons de catalanisme a ningú.

Se’ns dubte la patinada en la proposta de govern de concentració, i la pèrdua total dels suposats objectius, ha estat una mascara que ha caigut pel seu propi pes, de fet no es cap novetat que aquest candidat els interessos que vol defensar estan molt allunyats dels catalans, i ha estat el seny de l’expresident ,que ha recordat que un govern com es preveu amb majoria absoluta no necessita cap concentració, ja que per ell sol pot aplicar les seves receptes, no cal confondre  a la gent, apart ha citat alguns dels punts que ja ha desvetllat el partit popular, i la seva relació amb Catalunya, i que auguren un distanciament gran de qualsevol partit català que no vulgui fer el ridícul una vegada més, i perdre la poca o nul·la dignitat que els queda, i sobretot escaldat pel seu famós peix al cove, i les promeses espanyoles incomplertes, vol resultats visibles per endavant, llàstima que uns anys enrere no hagués pensat igual, i caigués com un passerell a les urpes dels partits espanyols. Pel que fa a l’altre partit, encara en el govern espanyol te el cinisme de culpar Catalunya del seu dèficit quan ens roba gratuïtament el 10% del nostre PIB, no ens paga els deutes, i pretén que complim amb una vareta màgica sense números vermells, es una actitud hipòcrita, que francament mereixeria una resposta contundent del govern català, ja que es un insult de grans proporcions. Per altra banda en Rangel, es curiós que acusi d’espanyolista vergonyant a Duran, i de no poder donar lliçons de catalanisme a ningú, es curiós que un partit on 25 inútils diputats a Madrid s’han dedicat a ser un annexa del PSOE a Madrid, i votar sistemàticament contra tots els interessos catalans possibles, evidentment el seu espanyolisme ranci res te a veure amb cap catalanista, excepte l’origen dels seus diputats, i poca cosa més, per tant si parlem de vergonyes, potser que miri a dins del seu partit, i veurà l’actitud que han tingut amb nosaltres aquests anys, i descobrirà que aquesta dreta popular que tant critica no esta gaire lluny dels seus objectius.

En definitiva, una campanya inútil per una Catalunya que poc se li ha perdut a Madrid, i que hauria de saber que aquesta fase ja hauria d’estar caducada.

 

 

 

LA HIPOTECA ESPANYA

Ja esta disponible a la xarxa el llibre “El preu de ser espanyol… per a un ciutadà de Catalunya?”, i com el seu nom indica, i de cara a les imminents eleccions espanyoles, dona al detall la quantificació del preu de formar part de l’Estat on ens trobem, i prendre consciència de la demagògia i cinisme que envolta els diferents partits amb les seves promeses i objectius, i on la crua realitat es la que relato amb aquesta historia que he rebut, i he trobat enginyosa i encertada.

Hipoteca Espanya

 

– Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m’han cobrat, erròniament, 180 EUR.

 

– Ah, no! No és cap error. És la seva hipoteca Espanya.

– Però si jo no l’he demanada!!!

 

– No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.

 

– Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?

 

– Ui, molts! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidaria. Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d’autopista als propietaris d’un compte Castella.

 

– Però… si jo no en tinc d’ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per mi què hi haurà?

 

– Per mi, per mi… Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 EUR al mes!

 

– Que no em ve de… però… i doncs?… així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills?

 

– Sí, sí, és clar. Tots els titulars.

 

– Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!!

 

– Miri, amb franquesa, entre vostè i jo… sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!

 

– Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyor…?

 

– Salgado, Elena Salgado. Bon dia.Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils.

 

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No,…… de deixar de ser imbècils!!!.

EL TARANNÀ POPULAR I LES ACUSACIONS D?EN DURAN

El Partit Popular no enganya, i fa de les seves conviccions una realitat, a diferència dels socialisme que moltes d’aquestes conviccions son idèntiques, però son hàbilment emmascarades. Trobem un bon exemple amb el míting a Tarragona, on una única presència d’un mitjà espanyol va fer que el castellà fos la llengua utilitzada, també la confirmació per enèsima vegada que no discutiran cap pacte fiscal que singularitzi Catalunya. Per altra banda, en Duran advertint que el govern català no pot quedar en mans d’uns Populars amb majoria absoluta a Madrid, cinisme en estat pur.

 

Com explicava a Tarragona, el candidat Alejandro Fernandez amb el míting central a la ciutat ha estat fet exclusivament en llengua castellana en deferència a una periodista de la Cadena SER que seguia la campanya, i on també hem pogut veure com a mèrits atribuïts al candidat les seves intervencions amb cadenes d’aquestes, que sempre tenen Catalunya a la boca, però pel menyspreu i l’insult fàcil dels seus tertulians. Per altra banda, i com venen dient des de fa temps, no discutiran cap pacte fiscal singular per Catalunya, i que faci trontollar la caixa estatal. Davant d’això en Duran avisa a PSOE-C i ERC que han permès als Populars un protagonisme que no haurien de tenir, i que amb una majoria absoluta a Madrid,  els hauria de fer reflexionar per exemple en els pressupostos, culpant-los d’abocar-los als populars en unes condicions no desitjades.

 

Aquest es el respecte dels populars per la llengua catalana, o sigui cap, el mateix que el socialisme, però amb més visualització, ha calgut la sola presència d’una periodista castellana a l’acte, per deixar a tota la resta com a ciutadans amb una llengua de segona categoria, que es el que en pensen de la catalana, una anècdota que cal deixar residual per enaltir la llengua única de l’estat, i que mereix evidentment tots els respectes i proteccions. Realment costa de creure que la resta de periodistes per simple dignitat no acabessin abandonant la sala, com va passar amb Peces Barba i els advocats catalans, el que encara es més fort, es la normalitat en que ho presenten, es el paper que volen, i esperen aconseguir de la llengua catalana, aquest es el pluralisme i bilingüisme monolingüe que defensen. També es bo sentir el presentar com un mèrit participar en programes totalment xenòfobs respecte Catalunya, i on la seva visió esbiaixada arriba a una paranoia on sempre els catalans tenen les de perdre davant el gloriós imperi espanyol que defensen amb deliri. Aquesta es la convivència i pluralisme que volen imposar. Per altra banda, segueixen negant en un exercici de coherència, ja que mai han canviat d’idea la seva negativa a qualsevol pacte fiscal nou per Catalunya, ens consideren dins el regim comú com qualsevol altra comunitat que en forma part, i no hi veuen cap raó per canviar-ho, cosa que provoca paraules delirants d’en Duran reclamant als membres del tripartit suport per no posar els Populars amb una situació tant preferent a Catalunya, esclar que oblida que a Barcelona, Castelldefels, Badalona o a la mateixa Generalitat els pactes que han establert han estat amb ells amb l’excusa de la falta d’alternativa. Realment l’alternativa amb el nacionalisme espanyol més caspós sembla inalterable, ara be, quan es tracta d’acords amb altres forces, i en especial les catalanes apareixen totes les dificultats possibles. Francament no es pot culpar als altres del que tu fas sense cap obligació, i el suport i les quotes de poder que han establert en molts punts de la geografia catalana CIU i els populars son indecents, ja que moltes vegades la dignitat i la memòria s’han de tenir presents, i més quan al Parlament per exemple hi ha una majoria de partits catalans que podrien deixar aïllat al nacionalisme espanyol format per populars, socialistes i Ciudadanos, no s’hi val les critiques d’un costat i de l’altre, per acabar fent les mateixes errades amb companys diferents.

 

En definitiva uns populars que van ensenyant la seva cara més agre, i que espero la posin en practica per mirar de despertar consciencies, i veure si el poble de Catalunya te cap estima per exemple per la seva llengua o tant li fa, suposo que la prova del cotó aviat serà visible. Amb reserves encara confio en la dignitat del poble català per dir prou d’una vegada per totes, o així o espero.

 

 

LA PRESA DE PEL ESPANYOLA

Dos fets han succeït les últimes hores, que son un gran exemple de la monumental presa de pel que l’Estat espanyol utilitza quan es tracta de Catalunya. Una es la nova societat que actuarà com a Consell Rector de l’aeroport del Prat, i que el socialisme vendrà com una victòria per Catalunya, quan en realitat es simplement fum i més del mateix. Per altra banda, els arguments populars contra la independència que cada cop son més pobres, i fan riure per no plorar, ara la gran motivació per no ser lliures es la pèrdua turística d’algunes ciutats espanyoles. Tot forma part d’aquest tracte indignant dels dos partits, que son dues cares de la mateixa moneda.

Efectivament, el consell de ministres espanyol per intentar un gest que ajudi la campanya socialista catalana, aprova aquest consell rector aeroportuari, i que ven com un nou model, i on les institucions catalanes seran majoritàries, encara que ves per on la capacitat de decisió d’aquest nou consell serà nul·la sobre les línies o prioritats aèries, i tant sols supervisarà el bon funcionament de les instal·lacions, i impulsarà actuacions sobre l’entorn de l’aeroport. En concret el catedràtic Germà Bel, ja ha afirmat que vetar els preus del cafès, dels diaris o els aparcaments de cotxes posem per cas, es tot menys poder real. La societat seran dos vocals de la Generalitat, un de l’Ajuntament barceloní, un de l’àrea metropolitana, un escollit entre persones de reconegut prestigi econòmic i industrial catalanes, i quatre d’Aena, qualsevol acord necessitarà dos terços com a mínim o tres quarts, i s’ocuparà de l’esmentat amb consens i posició determinant de la Generalitat. Per altra banda el número 2 popular de Barcelona Jorge Moragas, considera que Catalunya hi perdria molt amb la independència, per exemple coses maques com les ciutats de Sant Sebastià o Sevilla, i denuncia que es vulgui renunciar a totes les riqueses d’una gran nació com Espanya.

 

Realment no se per que ens prenen, em venen molts adjectius al cap, però per respecte i educació no els diré, el nou gran model que ens volen vendre el socialisme espanyol, es una mica com el finançament o la llei de dependència posem per cas, simplement fum, ni descentralització perquè gestionem des del punt de vista dels nostres interessos el nostre aeroport i es converteixi en un focus econòmic de primer ordre, ni res de res. Aena reconverteix el seu model centralista, i tant sols de protecció a l’Aeroport de Madrid amb un model igual amb diferents noms, un consell amb majoria catalana amb unes pobres funcions com ja he explicat, i que encara  necessitarà acords amb els quatre representants d’Aena, ja que els dos terços significarien 6 membres, per tant ni tant sols son determinants per decidir com diu en Germà Bel, la tarifa dels aparcaments de vehicles, francament una presa de pel que mereixeria la condemna immediata, i el rebuig total a aquesta burla sense precedents,cosa que encara no he vist per enlloc. El tema important com son les línies i prioritats aèries seguiran a les mateixes mans de Madrid, que s’ocuparan de que l’aeroport del Prat no deixi de ser un gran aeroport de low cost amb nul·les o poques connexions intercontinentals, i on les inversions majoritàries com fins ara seran per Barajas, que a més compta amb els famosos convenis signats per l’Estat espanyol amb diverses capitals mundials, per atorgar-se la exclusivitats d’aquests vols que realment son els importants. No se que en dirà la Sra. Chacon d’això, però si gasta el mateix cinisme que amb el Corredor Mediterrani, suposo que ho presentarà com una gran victòria catalana, evidentment amb el segell socialista al capdavant. Per altra banda les ocurrències populars per rebutjar la nostra independència, cada cop son més esperpèntiques, ara resulta que renunciaríem a la riquesa d’una gran nació, jo diria que al contrari, abraçaríem i aprofitaríem la riquesa que nosaltres generem, i ara marxa per no tornar mai més, que no han sentit a parlar de l’espoli fiscal, crec que precisament el de Sevilla o el de Sant Sebastià no, el primer rep, i el segon gaudeix d’un concert econòmic. Per altra banda, i com qualsevol ciutadà de la resta del planeta podrem anar de turisme a aquestes dues ciutats, i tota la resta de poblacions espanyoles quan ho desitgem, i a l’inrevés, no es necessari ser d’un estat per visitar-lo, que ho saben els personatges com en Moragas, algú li hauria d’explicar.

 

En definitiva, uns nous exemples del tracte indignant que rebem, i el que es més greu sense resposta catalana.

 

 

 




 

DEBAT SENSE COS A COS I GUARDANT LA ROBA

Veien el debat ahir a TV3 entre els candidats, entenem perfectament la desafecció creixent de la població amb els seus polítics, i el poc interès per les qüestions que ens ocupen, amb rares excepcions, els diàlegs entre candidats confrontant propostes van ser escassos, i els discursos prefabricats en qualsevol míting de campanya la tònica general. Es va poder veure la lluita entre els dos grans partits espanyols per un costat, i les intervencions de la resta per un altra, i on la crisi i les retallades van centrar bona part de les intervencions, i on cal destacar algunes afirmacions falses que amb molt de cinisme van ser expressades sense rubor.

Crisi, pacte fiscal, i les relacions catalanes amb Espanya van ser les notes destacades d’aquest tediós debat, podria dir gairebé inexistent, i on els monòlegs eren la nota predominant. Es curiós i condemnable com la candidata socialista Carme Chacon, recordo ministra de defensa del govern espanyol, quan parla d’aquest ho fa des de fora, quan ella en forma part totalment, també veure que les propostes com la dació del pagament hipotecari per exemple, o porta en el seu programa electoral, quan ara ja han tingut la oportunitat de posar-lo en marxa, quan ho pensa fer quan siguin minoria, es una burla constant, com posant-se medalles pel corredor mediterrani ensenyant mapes de les infraestructures, quan fins l’últim dia com se li ha recordat han lluitat pel esperpèntic corredor central, i sense cap suport al corredor mediterrani. També es curiós les culpes de la crisi i les retallades, quan ells precisament son els principals culpables d’aquesta, primer amagant el tema, i desprès i concretament amb Catalunya amb la manca d’inversions, i el magre finançament català, fins hi tot negant el fons de compensació i exigint resultats, francament la seva defensa de lluita contra la crisi sense retallar costos es un eslògan sense solta ni volta, i segurament fruit de la seva desaparició aquests últims 4 anys. En Jorge Fernandez Diaz, i a pesar de la seva afonia, se’l va arribar a sentir que no hi havia conflicte lingüístic a Catalunya, potser els hauria de dir als seus companys espanyols, i la seva lluita per deixar el català en una anècdota, pel que fa a la crisi poques propostes, i esperant que les enquestes es facin realitat per posar en practica el seu programa de veritat, i sobretot insistint amb l’augment de l’atur desmesurat provocat entre altres coses per la mala gestió de govern espanyol, i amagant que en les comunitats on governen les taxes son similars.

En un altra bloc en Duran i Lleida, va reclamar com sempre aquesta centralitat que sembla la seva obsessió, i va defensar un pacte fiscal que ves per on i com un lapsus va expressar amb un 9% de dèficit comparat amb Alemanya on el topall es el 4%, o sigui que ja ens dona pistes sobre aquest nyap de peix al cove actualitzat que es la seva autèntica intenció, i que s’allunya totalment del concert econòmic, fins hi tot el vaig sentir defensar el dret a decidir tímidament, amb aquelles giragonses que en plena campanya volen nomes esgarrapar vots com sigui. Alfred Bosch per la coalició ERC-RCAT, va anar millorant durant el debat, i realment va posar la llaga en l’espoli fiscal i la nostra capacitat nul·la de decidir que amb el llast espanyol es impossible, res més lluny de la veritat, però potser a Madrid quedarà totalment aïllat sense veu, també va exaltar altres candidats amb els sous dels parlamentaris, i els seus privilegis, que ràpidament van voler ser tapats per la resta, i que en temps de crisi son totalment esperpèntics i poc ètics. Per últim en Joan Coscubiela per Iniciativa, insistint i desmarcant-se de les reformes fiscals que sempre han perjudicat als mateixos, i també defensant el dret a decidir dels catalans.

En definitiva un debat calculat, i sense massa confrontació on crec no va animar massa gent a emetre un vot decidit, i va semblar més un acte més de la campanya de promoció dels candidats.

ELS ONZE SEGONS DE GLORIA I LES ENQUESTES INCOMÒDES

Una nova enquesta de l’Institut de Ciències Politiques i Socials apareguda, dona uns resultats molt semblants al CEO pel que fa al suport majoritari de Catalunya per la independència, curiosament des que aquests resultats comencen a ser habituals, els nostres polítics i opinadors han deixat d’escampar-los als quatre vents. Per altra banda al País Valencià, el repartiment de temps en el debat polític electoral televisiu ha causat una situació curiosa i esperpèntica alhora, en aquesta trista democràcia espanyola.

Efectivament, una nova enquesta del ICPS son semblants a les ja conegudes, i a la pregunta del referèndum de la independència, un 43,7 votaria SI, un 25,1 NO i un 22,3 d’abstenció, si ho traslladem a dades reals d’un referèndum real, obtindria un 63,3 favorable per un 36,4 negatiu. Pel que fa per partits, fins hi tot un 24% del PSOE-C i un 16% dels populars hi serien favorables. Pel que fa  a la pregunta de que hauria de ser Catalunya: 30,5 estat independent, 34,4 comunitat autònoma, 24,1 estat federal i 4,4 regió. Uns resultats que corroboren les diferents enquestes que últimament van succeint. Al País Valencià la junta electoral ha desestimat el recurs presentat pel repartiment de temps del debat televisiu a Canal 9, i finalment la propera setmana per cada bloc del debat, el PP obtindrà 8 minuts, el PSPV uns 7 minuts, EUPV 24 segons, i Compromís tant sols 11 segons. El consell televisiu havia acordat en principi que tots els grups tinguessin el mateix temps, però els socialistes van presentar recurs per repartir el temps proporcional als resultats electorals del 2008, i ara ho han ratificat.

 

Realment esperançadores les enquestes que van sortint a la llum, tant oficials com la de la Generalitat, com d’altres de prestigi, i que de forma anual van fent sortir les seves dades, sembla que provisionalment, i de manera estable prop d’un 65% dels votants en un referèndum donarien la seva validació a un estat propi, i això ja superaria els requisits exigits per Europa en el cas de Montenegro, i a més amb un altre dada que cada cop es més transversal els partidaris de la sobirania plena, fins hi tot en partits espanyols com populars i socialistes hi ha un percentatge important de gent favorable, que segurament deixa sentiments de banda, i sap dels avantatges de decidir per tu mateix, i no haver de suportar un robatori a fons perdut que impedeix entre altres coses el nostre desenvolupament, i el de les futures generacions. Ara sortirà el president amb la cançoneta de la divisió com excusa principal, però esclar, ningú entendria i basant-nos en les dades de les enquestes, que un 65% veies retallats els seus drets per un 35% minoritari que son contraris, la majoria guanya, es així de simple, i els partits ara busquen excuses per no admetre que segurament ja som una majoria suficient per donar un pas endavant, i no entorpir més la prosperitat d’aquest país.  Cal veure que la crisi no serà eterna, i que els aires centralistes i de regressió autonòmica bufaran fort aquests propers anys, per tant no cal esperar més, el tren passa, i ara ja esta a l’estació esperant, es qüestió d’agafar-lo o esperar indefinidament un altra tren que potser ja no caldrà que passi.

 

Pel que fa al País Valencià, crec que la democràcia exigeix que a una campanya electoral hi hagi debats de tot tipus, i com més propostes i enfrontaments entre els candidats, més informació objectiva pel votant, tots els partits, en aquest cas valencians tenen dret a un temps igual per presentar el seu programa en igualtat de condicions, el recurs socialista retalla els drets dels partits minoritaris en aquest moment, per intentar que nomes dos partits tinguin veu per la ciutadania, i això es un cop d’autoritarisme que recorda altres èpoques, i no les d’una democràcia moderna. Els resultats del 2008 ja s’han traduït en representació a les institucions, aquest es el premi, no el de silenciar a la resta, en base a aquestes votacions en un espai de temps determinat. Compromís amb 11 segons, caldrà que afini molt per intentar articular una frase que defineixi cada tema, i això es una burla al poble, i als mateixos representants. Aquesta es la democràcia que gasten aquests partits, i d’això li diuen pluralisme.