Arxiu mensual: octubre de 2011

COP DE PORTA A L?ESTAT RADIAL ESPANYOL (2)

Si ahir parlava del sentit comú de la Unió Europea,  i del cinisme del govern espanyol per recollir la medalla d’una opció que mai ha defensat, també volia parlar del més preocupant del tema, i es que un cop Europa ha validat el projecte, en aquest cas els diferents projectes, i en sufragarà una part, ara be la part més difícil, que es que al final la decisió passa a les mans més perilloses que son l’Estat espanyol, i la seva recepta del cafè per tothom, i on tots sabem que no serà el mateix invertir en un quilòmetre en territori català que en qualsevol punt de l’estat.

Desprès de la condició imprescindible europea de figurar en la xarxa de transports prioritària, i tenir garantida una part del finançament per aquesta infraestructura bàsica pel creixement i desenvolupament de les nostres empreses i exportacions. El problema es que la inclusió a la mateixa xarxa de diferents propostes, deixant de banda la paranoia de foradar els Pirineus, fa que la cosa es compliqui, ja que el ramal inclou una bifurcació per Saragossa i Madrid amb el que es recupera el corredor central, encara que Europa ja ha avisat que no deixarà ni un euro  per una obra poc realista i immensament cara. De fet, ha inclòs tots els altres corredors demanats l’eix cantàbric mediterrani, l’Atlantic, i l’anomenat “Madriterrani” que comentava, i que portarà les mercaderies del nord d’Africa a Barcelona passant per Madrid, i que confirmen el caos, i les interpretacions diverses de la resolució comunitària ona abans del 2020 no se sap ben be que es prioritzarà. El pastís europeu representa uns 32 mil milions d’euros, i Madrid sembla te la decisió de dir on posar els diners, i com els reparteix, de totes maneres i degut a la crisi es veu impossible que l’Estat pugui fer front a projectes impossibles.

 

En definitiva, que Europa ha pres i ha indicat el camí lògic i correcte, però ha deixat a l’Estat espanyol la decisió final, per veure si es coherent o fa una aposta més decidida per projectes que evidentment no afavoreixin a Catalunya, i la seva economia amb aquesta paranoia que sempre han utilitzat, o fins hi tot endarrerir les obres amb poca inversió de la prevista o execució, per intentar evitar l’inevitable. Per tant ens trobem que el fons es adequat, però l’acció depèn de l’Estat espanyol, i això per experiència no es la millor garantia pels nostres interessos, que en definitiva haurien també de ser els seus, la recepta espanyola del cafè per tothom aplicada a les autonomies, ara es pot repetir amb les infraestructures, i seria un exemple més, de que l’Estat espanyol no es creu unitari, ja que si així fos poc l’importaria invertir més en territori català que en altres, però tots sabem que no es així, i una cosa es formar part, i l’altra ser una conquesta d’aquesta part, i aquesta es la vertadera consideració cap al territori català, una espècie d’enemic a casa que no es pot afavorir, i encara que sigui perjudicant el conjunt mai ha de sortir beneficiat. Per tant, i desprès de l’eufòria final, ara be la feina més difícil. Encara es recorda com les gasta l’estat en aquest tema, per una banda sabem que el govern socialista no ha apostat mai pel nostre corredor, digui el que digui el cinisme de Blanco, per aquesta banda ho tindrem resolt, ja que la victòria Popular sembla clara a les eleccions espanyoles, i ara caldrà veure si aquesta partit utilitza el sentit comú o el seu nacionalisme espanyol radical com a mesura de les coses, encara recordo que per rebre el suport de l’estat a les Olimpíades de Barcelona, a canvi la primera línia d’AVE va ser Madrid-Sevilla, i no la normal cap a Barcelona, i la connexió amb França, sense importar el cost que això representava, i les inútils inversions amb infraestructures radials posteriors que poc a poc es van anar descobrint, i que indiquen el grau de xenofòbia que guia l’Estat.

 

En definitiva, la via més rapida per assegurar aquesta obra es un estat propi, altra cosa es una aposta arriscada i perillosa.

 

 

 

 

COP DE PORTA A L?ESTAT RADIAL ESPANYOL

Sembla que la Unió Europea ha posat damunt la taula el sentit comú, i l’eficiència econòmica, que l’Estat espanyol i el seu concepte d’infraestructures radial al voltant de Madrid, junt amb la seva xenofòbia a Catalunya no ha posat mai. El Corredor Mediterrani fins Algesires amb connexió a tota la mediterrània es un fet, i de totes maneres haurem d’aguantar el cinisme del govern espanyol amb el Ministre Blanco al capdavant, penjant-se les medalles d’una aposta que ha intentat evitar fins l’últim instant, fugint de qualsevol criteri lògic, i volent fer passar gat per llebre a Brussel·les, que lògicament no ha caigut al parany.

Finalment la Generalitat es suma al cinisme de l’acte de celebració pel corredor mediterrani de la Cambra de Comerç, on el ministre José Blanco, serà l’encarregat d’atorgar-se els mèrits d’un projecte que mai ha defensat, però que amb el seu cinisme habitual converteix en un acte de redits electorals, basats en una gran mentida d’una defensa inexistent. Tant populars com republicans ja han anunciat que no hi participaran per oportunista i electoralista, tot hi que els socialistes catalans pretenen fer creure que res te a veure l’acte coincidint amb el dia de la presa de la decisió Europea. La decisió ha estat validar el corredor mediterrani fins Algesires, i no escapçar el mediterrani per desviar-se cap a Madrid, en l’anomenat familiarment corredor “Madriterrani”, això implica que els ports mediterranis seran connectats per línia ferroviària de mercaderies amb el centre i nord d’Europa, l’opció defensada per l’Estat espanyol central ha estat descartada per desorbitada i fora de lloc, i seran els Estats que l’haurien de pagar per ser una realitat, tot hi així la presidenta Aragonesa ja ha anunciat que han perdut una batalla i no la guerra, i Catalunya encara haurà de pressionar a Madrid perquè pagui la part que li correspon, i no deixi el projecte en via morta. Realment el 50% del PIB que aporten Catalunya, País Valencià, Illes Balears, i Múrcia a l’Estat, son un argument més que suficient, i les amenaces de retirar els fons de cohesió a l’estat espanyol si no compleixen la seva part del contracte, de totes maneres esta previst connectar Saragossa i Madrid a partit d’Algesires. L’Estat que ha utilitzat tots els seus recursos per impedir el fet, com intentar impedir fa sis mesos la visita d’alts càrrecs de la Comissió a Catalunya, i tot intentant que la nostra economia no rebi un impuls i sobretot no augmenti la seva exportació, i disminueixi encara més la dependència del mercat espanyol.

 

Realment el cinisme del govern socialista espanyol no te límits, desprès d’haver defensat fins l’últim moment el delirant Corredor Central, que foradava els Pirineus, ara, i desprès de la decisió europea, i amb un intent desesperat per tallar el corredor original per passar per Madrid no reeixit, fruit d’una política radial, on la capital espanyola es el centre de l’Univers, i sigui o no viable ha de ser el punt zero de tot, com deia, el Ministre cantarà les bondats d’un projecte que ha combatut, i al qual mai ha donat suport amb un cinisme insultants que nomes pot generar menyspreu, per aquests personatges casposos que dirigeixen els destins espanyols, i on Catalunya mai pot ser afavorida, encara que tota la lògica des de tots els punts de vista aconsellin un tema, i que demostra, si es que calia, que evidentment Madrid no es el centre de res.  Europa ha vist la paranoia que envolta aquests personatges, i on tots tenen un objectiu molt clar, com es intentar perjudicar el territori català, i que provoqui un sotrac en la seva economia, i una dependència total del mercat espanyol, cosa que els allunya els fantasmes d’una possible separació.

 

Catalunya i la zona mediterrània poden haver comprat un bitllet per la seva internacionalització dels seus productes, cosa que també els farà més lliures, alhora de prendre decisions sense cap hipoteca a l’espatlla, obrir finestres i obrir-se al món, es el camí, tot i els entrebancs de la rèmora d’Estat que hem d’aguantar, aquest camí ens ha de portar a la llibertat, i deixar enrere aquest llast pesat i dur que ens envolta i perjudica.

 

 

LA MOTXILLA DE LA VERGONYA

El nostre sistema polític ha estat pervertit pels mateixos partits que havien de defensar-lo davant actituds bel·ligerants, però el cert es que ha quedat demostrat que amb Institucions on el mateix partit ha pogut gaudir d’un poder de llarga durada, les conseqüències han estat negatives, tenim un clar exemple en la Diputació de Barcelona, un clar feu socialista, on les quantitats milionàries que rebien els alts càrrecs un cop cessats, es un cas greu i intolerable, i que ha provocat la denuncia de Solidaritat contra Montilla, Corbacho i Fogué per malversació de fons públics sense vergonya.

El ple de la Diputació de Barcelona va acordar incoar un expedient de revisió d’un decret de la institució amb data de 2004, aprovat per tots els grups, excepte el PSOE-C, i que insta a la revisió del complements salarials que la Diputació blindava des del 2004, els sous dels alts càrrecs emprats en aquesta administració. Al llarg de 10 anys  el complement anava disminuint un 10% cada any, era conegut com la motxilla, i quan eren presidents els tres personatges esmentats anteriorment, fins que es va decidir revisar la seva legalitat, els beneficiaris no es coneixen encara, i a més van ser adoptats per la presidència i no per el ple, i apart escapen del seu marc legal. Per part socialista, es diu que ningú de CIU i PP ha qüestionat la legalitat, i no hi ha cap informe jurídic contrari, eren unes garanties pel personal funcionari i laboral que per motius aliens eren cessat del seu lloc de treball, i diuen que cap alt càrrec s’havia acollit a la mesura. Per part de Solidaritat, s’insisteix que el decret permetia que alts càrrecs a dit se’ls atribuís un complement salarial durant 10 anys sense cap criteri, i es responsabilitat penal.

 

Realment la casta política ha esdevingut un oasi, en aquest cas no el català, sinó de privilegis i corrupció, evidentment no tothom, però si amb una tendència on els llargs períodes de mandat amb un mateix color acabant convertint-se amb un reclam per la menjadora d’uns quans a compte del diner públic. Aquesta nova esquitxada, en aquest cas a la diputació, on els assessors i càrrecs a dit dels partits son el menjar de cada dia, i una practica abusiva sense aturador. En aquest cas, i directament des de presidència d’un organisme governat sempre pel PSOE-C, blindava els càrrecs posats a dit amb un sobresou durant 10 anys posteriors indiscriminadament, i suposo que per pagar serveis prestats, i no precisament a la ciutadania, la via correcte era el ple que va estar passat per alt, i a sobre legislant sobre un tema en el qual no ho podien fer. Aquesta recompensa milionària per engreixar les butxaques, i pagar els favors al partit de torn, era un cercle viciós que dona idea de la corrupció que es pot instal·lar quan no hi ha control sobre la despesa política, i l’ètica mes elemental.  Segons la justícia, podrien ser 8 anys de condemna, i 20 d’inhabilitació, crec que ja seria hora de desemmascarar aquesta trama que entre altres coses permet un sistema corrupte que els ciutadans també hem permès, i que amb la democràcia de fireta espanyola ha agafat una dimensió i uns valors perduts, que mai haurien d’haver desaparegut. El diner públic es sagrat, i les lleis no haurien de permetre segons quins moviments amb uns mecanismes de control que han de proposar els mateixos polítics que desprès son els principals beneficiats. Els esmentats anteriorment tenen llargues carreres a la vida pública, i això a vegades provoca confondre el que es teu amb el tot es meu, i el cercle no te aturador, el mateix expresident ara esquitxat per aquest afer, encara recordo quan es va publicar els càrrecs que ostentava la seva dona sense cap mena de rubor, i mai més se n’ha parlat.

 

Cal acabar amb això, els partits en una democràcia estant per servir els ciutadans i gestionar un govern, no per ser agències de col·locació i jugar amb el diner públic, i posteriorment vendre la seva anima a les entitats bancàries o el poder financer establert amb canvis de favors mutus i condonacions misterioses dels crèdits demanats. Aquest sistema necessita un canvi profund, i pel que fa a Catalunya, sense un estat propi, es pràcticament impossible.

LES ACTITUDS DAVANT UN PROCÉS DE PAU

Avui es celebra la Conferència de Pau a Sant Sebastià amb líders de la talla de Gerry Adams, líder del Sinn Féin o Kofi Annan ex-secretari general de l’ONU, i amb un full de ruta damunt de la taula per la resolució del conflicte basc, i la fi de la violència, de totes maneres, per part de l’Estat espanyol la negativa a qualsevol diàleg es la marca de la casa, i des de les seves mancances democràtiques, tant sols esperen un cessament definitiu de la banda, i entrega d’armes, amb una actitud irresponsable i autista respecte les vertaderes causes del conflicte.

El rotatiu The Guardian avança que aquesta setmana ETA podria anunciar el final de la lluita armada desprès de més de 800 víctimes, i constatant que es la voluntat manifestada pels presos de la banda, i així com l’alto el foc existent actualment.  Les personalitats que intervindran a la Conferencia, molts son experts en resolucions de conflictes d’aquest tipus com Irlanda o Sud-àfrica per posar un exemple, tot i aquesta esperança des del costat espanyol, els mitjans ho qualifiquen  de teatre, i amb una negociació per sota, on l’esquerra abertzale desactivaria la banda militar a canvi de la legalització de SORTU i l’alliberament d’alguns presos. Es parla de desconfiança, i una manera airosa de sortir i acabar de la banda. La conferencia de Pau organitzada per Lokarri amb organitzacions expertes en el tema, i on les resolucions seran presentades avui mateix. Cal dir que per exemple PP i UPyD ho rebutgen, i PSE hi assisteix amb moltes reticències. Els executius basc i espanyol tampoc  hi assistiran, i el Ministre Blanco ho respecta, però tant sols espera el comunicat de l’abandonament definitiu de les armes, i el Ministre Jauregui ho considera una cobertura d’ETA per justificar l’abandonament de la violència, i diu que la democràcia ha derrotat ETA, i no ha de pagar cap preu. Per la part Popular Esteban Pons desqualifica els membres de la Conferència, ja que diu no en tenen ni idea del conflicte.

 

Realment, una molt bona oportunitat per posar fil a l’agulla amb una resolució normal en el món civilitzat d’aquests tipus de conflictes, i que amb una dimensió internacional ja ha triomfat per exemple a Irlanda o Sud-àfrica, i on un full de ruta ben definit, i el diàleg del que agrada i del que no, es la clau. De totes maneres ja una part que odia el diàleg, que te greus mancances democràtiques, i que esta interessada a mantenir el conflicte armat pels segles dels segles en benefici dels seus interessos. Es vertaderament lamentable veure com hi ha partits que no en volen saber res de la democràcia, i simplement volen una rendició sense més, i sense parlar del conflicte de fons. Per part popular, la desqualificació  i intent de desprestigi d’organitzacions que ja han demostrat la seva vàlua en aquest tipus de conflictes no mereix ni comentari, però si una profunda reflexió del tipus de polítics, i partits que guien la democràcia espanyola. Per la part de l’executiu, i com ja van fer amb el passat procés de pau trencat a Barajas, no en volen saber res de diàleg, tant sols rendició, i parlen de triomf de la democràcia sobre la banda, no se a quina democràcia es refereix, però en una de qualitat el dret a decidir es fonamental, i un conflicte d’aquest tipus te un rerefons polític que cal abordar, no estem parlant d’atracadors de bancs com ens volen fer vendre, i per molt rebutjable que sigui la violència, i el rebuig total a aquesta manera de procedir que no porta enlloc, hi ha un tema que cal dialogar, i on la ciutadania basca, i te un paper fonamental, exercint el dret de decidir democràticament el seu futur lliurement, i sense la coacció espanyola permanent.

 

Aquest seria el vertader triomf de la democràcia, però això es impensable en un estat espanyol ancorat en el passat, i on l’esquerra abertzale esta donant una gran lliçó, actuant ara si amb normalitat, com ja ho han fet altres en diversos llocs del món, per suposat, i com ens passa a Catalunya el nostre cas mai es comparable amb ningú, quina casualitat.

ELS AMICS DE CATALUNYA

Realment la campanya dels dos partits espanyols a Catalunya es d’un cinisme que espanta, ahir sense anar més lluny, el candidat socialista Rubalcaba donava suport a la Chacon, i es va permetre criticar Rajoy, el candidat Popular, dient que es presentava com l’amic dels catalans, desprès d’haver recorregut l’estatut i atacat als catalans, i tot seguit es va  dedicar una sèrie de mentides una rere l’altre sobre la defensa de Catalunya del seu partit, que es per llogar-hi cadires.

Per una part Montilla enyora l’era federal de quan Catalunya i Espanya caminaven juntes, i vol recordar les idees d’esquerres del president Macià, tot comparant la crisi i les dificultats d’aquella època amb les actuals, de totes maneres, les ultimes enquestes li donen una baixada d’uns 9 diputats, passant dels 25 als 16, i amb CIU i PP molt a prop d’ells. Pel que fa a Rubalcaba, lloa Catalunya per ser el motor del progressisme espanyol, i haver estat clau per entrar a la Unió Europea, criticant Rajoy per presentar-se com amic. Diu que sense els catalans no s’hagués consolidat la democràcia, ni hi hauria llei de l’avortament, i un sistema de salut publica de qualitat, i espera el suport a les urnes. Promet protegir els aturats, i admet alguns errors en la gestió de la crisi, però diu que no es el mateix demanar un esforç salarial als mestres, que tancar quiròfans, i anuncia que cada diputat del PSOE serà un defensor dels hospitals i l’escola publica.  Per últim advoca pel corredor mediterrani, i que serà inclòs en la xarxa prioritària europea, tot hi que no ha aclarit quina es la proposta espanyola, i amb un cinisme descomunal acusa al PP de refusar aquesta infraestructura en els pressupostos del 2003.

Realment, tinc una debilitat per desemmascarar aquest partit espanyol, enèmic número u de Catalunya, i sempre presentat com un llop amb pell de xai, crec que els Populars no amaguen les seves intencions i les apliquen quan governen i quan estan a l’oposició, en definitiva son coherents, i no enganyen. En canvi el socialisme espanyol o català, que en definitiva es el mateix, viu del cinisme i la demagògia constant per amagar les seves vertaderes accions. En Montilla enyora l’era federal quan Espanya i Catalunya anaven juntes, seria bo que expliques a quina època es refereix, que jo sàpiga Espanya sempre ha estat una estructura centralista i a cop d’imposició, sense cap suport pel federalisme, i si Catalunya ha caminat junt a l’Estat, ha esta precisament per aquest cop d’imposició, i sempre amb la claredat de que un te el poder i dicta les normes, i l’altra simplement les executat, això no es federalisme i molt menys anar junts, de fet no se a quin món viu l’expresident, i de moment les enquestes continuen donant una gran sotragada al seu partit que espero dit sigui de pas es confirmi, i més sentint el seu candidat Rubalcaba, que be a donar suport a la candidata de Catalunya, en aquest cas no calia ja que els dos tenen la mirada bastant lluny d’aquí. Caldria dir que la democràcia no s’ha consolidat en absolut, te unes mancances alarmants, i cada dia en tenim nous exemples, pel que fa a la vella estratègia de ser motor d’Espanya, crec que Catalunya ha de superar aquesta mentida de visió reduïda, i mirar més enllà per anhelar ser motor però d’Europa, cosa que Rubalcaba evidentment no en parla, admet errades puntuals en la gestió de la crisi, home ni ha una de fonamental, amagar la crisi durant tot un any, i degut a això haver de prendre mesures molt més radicals per fer-hi front dirigides des d’Europa, si li sembla que això es una errada puntual o tenim clar, ens parla de que els inútils diputats catalans a Madrid indignes del territori que representen i dels seus votants, i que recordo ho han votat tot en contra dels interessos catalans, quan el PSOE  li ha convingut sense dir res, diu que lluitaran pel sistema públic de salut i educació, quan saben perfectament que amb l’espoli fiscal català, difícilment es pot mantenir.  Per últim el gran cinisme del corredor mediterrani, i les culpes als populars, quan sap perfectament que el ministre Blanco va signar junt amb França pel corredor central, i mai ha apostat clarament pel Corredor mediterrani, esgotant fins els últims dies per intentar que no sigui l’escollit amb la decisió europea, a qui vol enganyar.

Aquest es l’autèntic amic de Catalunya, i com diu la dita, amb amics com aquests no fan falta enèmics.

 

ASSASSINAT DEL PRESIDENT COMPANYS: NI PERDONEM, NI OBLIDEM

Avui fa 71 anys de l’afusellament del nostre President a mans dels soldats franquistes espanyols al Castell de Montjuic, tot hi que a Castelldefels el govern municipal de PP i CIU nomes vol parlar de mort, evidentment no va ser un accident, sinó l’assassinat de l’únic president a Europa escollit democràticament, i on tants anys desprès, l’Estat espanyol, el seu botxí, no ha estat capaç de demanar perdó i anul·lar el judici amb aquesta democràcia de baixa qualitat que ens volen vendre.  Avui el moviment del 15 M tornarà a sortir al carrer per tot el planeta a demanar noves formes de democràcia, i un canvi global, els catalans tenim motius per demanar canvis, i fer que la mort del nostre president màrtir, no quedi  a l’oblit, i el somni de l’estat propi esdevingui una realitat.

FETS REALS I LES VELLES RESPOSTES DE L?INDEPENDENTISME

Aquests dies podem comprovar com aquesta unitat magnificada en forma de coalició entre Esquerra i Reagrupament, i que a pesar d’un bon candidat en la persona de l’Alfred Bosch, comença a caminar amb dubtes més que raonables amb la renovació de la formació republican,a amb l’exemple del trencament i soroll a Girona. Per altra banda, una última enquesta sobre un referèndum d’independència dona un 42% afirmatiu per un 37 % contrari, havent invertit la tendència de la passada enquesta, i des de l’apartat nacionalisme espanyol, els populars segueixen carregant contra les ambaixades catalanes, i la ministra Chacon i els seus projectes de defensa, tenen factures que podrien superar 43 vegades el dèficit sanitari català, i desprès critica les retallades de l’estat del benestar, veure per creure.

Sembla ser que la renovació de l’Oriol Junqueras no acaba d’imposar-se a tot arreu, i aquest desig d’obrir aquest partit a la societat civil, una molt bona aposta, no esta ben vista en segons quins sectors enquistats en la febre del tripartit, i la possessió de les poltrones per damunt de qualsevol reivindicació nacional. Concretament a Girona, l’escollit era en Quim Torra, una persona que podia connectar amb la societat, però que ha estat rebutjat en benefici de la Teresa Jordà ex alcaldessa de Ripoll, i perquè no dir-ho amb ben poques possibilitats. Se’ns dubte la vella guàrdia prefereix un mal resultat a aquest aire fresc o obrir les finestres, cosa que ja ha provocat les friccions amb el seu soci de Reagrupament, i que en definitiva dona la imatge de sempre, una unitat de pa sucat amb oli, amb un projecte on els personalisme amenacen a fer esquerdes per qualsevol lloc. Per altra banda l’enquesta de l’ARA, elaborada per GAPS dona un augment de 5 punts  per l’independentisme, un 42%, i una davallada similar dels partidaris de seguir igual, un  37%, i segueix la tendència a l’alça en aquest tipus d’enquestes per l’estat propi. Pel que fa als partits nacionals espanyols, els populars consideren immoral mantenir les delegacions de la Generalitat mentre es retallen prestacions socials, insisteixen sempre amb el mateix tema, i per un altre costat la Chacon podria augmentar les factures militars en 36800 milions d’euros els últims 15 anys, una despesa que no permet emprar els diners per el manteniment de la gran quantitat de material adquirit, i que son desorbitades comparat amb els pilars bàsics de l’estat del benestar.

 

La sacralització de la paraula unitat porta aquestes coses, que darrera les paraules de cara a la galeria, hi ha les mateixes misèries de sempre, primer els retrets mutus amb Solidaritat i la seva no entrada, i ara la desobediència de Girona per la renovació, i seguir amb els vells tics de sempre, què han abocat al partit republicà als pobres resultats actuals, i el que es més greu, la sensació, a pesar de persones que ja han mostrat la seva validesa, com el mateix Oriol Junqueras, que es un vaixell que no vol canviar de rumb, i la societat vol en temps de crisi sobretot apostes segures i que generin confiança, i les continues picabaralles en aquest independentisme polític català no ajuden a fomentar aquesta rigorositat que mereix un objectiu tant ambiciós. Es cansat seguir sentint retrets, i culpabilitzacions en una espècie de deja vu que sembla no volen abandonar sota l’aparença de seriositat encoberta. La veritat es que a pesar d’aquesta rèmora la societat segueix mostrant a cop d’enquesta que cada cop vol mes l’estat propi, i els resultats poc a poc cada cop son més clars a favor de l’opció sobiranista, la cosa te un doble mèrit, i potser mostra que serà la societat civil que no entén de misèries, i demagògia de poltrones, i va per feina la que tirarà endavant el projecte a pesar dels partits habituals.

 

Per altra banda els populars, curiosament no parlen de les ambaixades espanyoles, si es una despesa tant prescindible que les tanquin, o per exemple l’augment de la despesa militar que hauria de fer caure la cara de vergonya a la candidata socialista a Catalunya, i que no te cap justificació quan la crisi afecta el moll de l’os de la societat, i quan a sobre acusa la dreta i les retallades socials, i a canvi ens dona aquest exemple incoherent.

 

En definitiva, hi ha coses que no canvien, i sembla es van repetint, potser ja aniria sent hora de canviar-ne algunes.

LA VIOLÈNCIA DEL NACIONALIME ESPANYOL REAL

Ahir van  succeir una sèrie de fets, què donen a entendre que aquest nacionalisme que volen presentar com a normalitzat, enfront d’altres que son presentats com excloents i perillosos, fets com el regidor de l’Ajuntament de Masquefa, i el seu deliri per la bandera espanyola, fets com arrancar un bust del president Companys a Lleida, o el concert neonazi que s’havia de celebrar a Barcelona organitzat pel partit xenòfob i ultradreta Democràcia nacional, cal la deguda publicitat al tema, ja que amb altres circumstàncies, i diferents actors les difamacions arriben molt i molt lluny.

Efectivament, la policia local ha detingut al regidor del partit independent Força Masquefa, i abans del PP de la mateixa localitat per haver atropellat amb el seu cotxe, i posteriorment colpejat a un exregidor del consistori, i un altre veí del poble. Els fets van passar quan  l’esmentat regidor va penjar una bandera espanyola en una barana situada davant l’ajuntament, i sense cap autorització, i posteriorment ser despenjada per les víctimes del succés. Cal recordar que aquest personatge l’any 2006, ja va repartir un pamflet rebutjant l’estatut, ja que segons ell afavoria a gossos, golfos, lladres, borratxos, drogoadictes, i gent que se li pot anomenar gentussa. Cal dir que el regidor haurà de ser intervingut quirúrgicament per les ferides rebudes. Per altra banda a Lleida uns brètols van arrencar el cap d’un bust d’en Companys, i van ser enxampats quan el carregaven al cotxe, i per últim la polèmica creada per la prohibició a Sabadell del concert neonazi, i que finalment s’anava a fer en un local a Barcelona, i on per exemple es va trobar al número 1 municipal Plataforma per Catalunya a Cornella que volia assistir a aquest acte organitzat pel partit feixista Democràcia Nacional, finalment no es va poder fer degut als aldarulls, per cert el mateix grup va celebrar la hispanitat a Montjuic amb una protesta contra Òmnium, i amb crides de consignes contra la independència, i on l’entitat catalana va ser acusada de no treballar per la festa nacional espanyola.

 

Aquest nacionalisme que  sembla invisible, i que curiosament es demostra inflexible amb qualsevol altre molt més pacífic, mostra tot el seu caràcter violent amb dies com els d’ahir, pensats per la imposició i la uniformitat sense fissures del regim, i que veu com en determinats territoris la cosa no els acaba de funcionar, i es demostra un cop més que un sentiment no es pot imposar per llei, sinó que ocupa una parcel·la de llibertat infranquejable. En tenim varis exemples, i que cal denunciar que no son tractats igual als mitjans espanyols, cosa en principi saben del seu tarannà normal, ja que amplifiquen qualsevol ferida identitaria però nomes per una sola part, però ja no tant justificable, quan son mitjans catalans els que segueixen la mateixa via de desinformació interessada. El subjecte de Masquefa, ja amb antecedents per la seva propaganda estatutària, no ha pogut reprimir els seus sentiments primaris, i ha arribat a l’agressió sense contemplacions per imposar el seu criteri, i veure que no es majoritari, i apart es improcedent per els seus desitjos, realment la inhabilitació per qualsevol càrrec públic hauria de ser immediata, ja que no compleix els estendards mínims democràtics, ara bé, en una democràcia com l’espanyola, qualsevol cosa es possible, ja que contra Catalunya tot es lícit i en tenim molts exemples. Uns altres que haurien de pagar per la seva incívica conducta, son els dos joves que van arrencar el bust d’en Companys, i en un dia tant assenyalat, fa pudor de socarrim, i un altre cop de voler imposar per la força un nacionalisme que segons ells sembla no existeix, i potser, com a mínim simbòlicament fa més mal, es el concert neonazi de Democràcia nacional, el primer hauria de ser prohibit a qualsevol lloc, es impensable en un estat vertaderament democràtic, que en qualsevol local públic es pugui transmetre la xenofòbia i el racisme violent d’aquests personatges, i en segon lloc que el partit esmentat amb tota la seva simbologia feixista sigui legal, demostra un cop més la falsedat de la transició, que permet que personatges com aquests puguin seguir fent de les seves, i difonen el seu odi i les seves misèries humanes a societats teòricament civilitzades.

 

Aquesta es la democràcia que ens ofereix l’estat, i aquest es el nacionalisme que es veu que no existeix, però que quan es manifesta ningú ho diria.

 

DIA 12 D?OCTUBRE: RES A CELEBRAR

Com cada dia 12, i esperant sigui l’últim com a dia festiu, un desig que espero sigui realitat com més aviat millor, arribem a aquesta data on s’ha substituït el “dia de la raza”, instaurat en el franquisme, i que davant l’agressivitat davant els territoris colonitzats, es va substituir pel “dia de la hispanidad”, un eufemisme que posa en relleu el tarannà d’imposició violent que amaga la suposada festa, i que aquí ve vestit de receptes que sabem perfectament que no funcionen, com la resistència a ultrança contra Espanya del president Pujol, o l’ajornament de la votació en el Parlament del Pacte fiscal per desprès de les eleccions espanyoles, hi ha coses que no canvien.

Efectivament, el president Pujol ens proposa aquesta resistència contra Espanya, ja que la idea plural ha fracassat, i cal trobar un solució. Ens explica que el TC no mereix cap tipus de confiança, ja que esta totalment polititzat, i això vol dir que un estat no funciona, amb una dècada per Catalunya de una decepció rere l’altre, i demana una resistència creativa contra un estat que s’ha cregut un nou ric que ha sofert un daltabaix, i li costarà molt sortir d’aquesta crisi. Demana que els líders diguin la veritat, encara que això posi en risc els seus càrrecs corresponents, per retornar la credibilitat. Des de l’estat espanyol ja no van voler que Catalunya no celebres aquesta diada el 1980, quan va ser demanat pel govern Pujol, i volia modificar el calendari festiu, i va obligar a fer marxa enrere en la petició, ja que la imposició d’aquest sentiment es preferencial per l’estat espanyol. Ara en Mas, en un altra marxa enrere accepta ajornar el debat al Parlament sobre el Concert econòmic fins desprès de les eleccions espanyoles, precisament davant les peticions dels dos principals partits espanyols de la cambra, populars i socialistes, i ja corre el rumor del perill que suposa de no voler aigualir el nou model en nom del consens, precisament un model presentat per sorpresa pel govern amb les conclusions de l’IAE.

Realment, en Pujol s’equivoca aquest anar en contra d’Espanya, ja que la qüestió es anar a favor de Catalunya, i això no necessita anar en contra de ningú, es ni més ni menys el que fan tots els territoris seriosos, ja sabem que les institucions politiques i judicials espanyoles fan la seva feina, i aquesta inclou mantenir l’estatus que actualment te Catalunya, i intentar poc a poc fer desaparèixer la seva identitat diferent, en benefici d’un projecte unitari que no entén de diferencies, ens parla d’una dècada de decepcions, jo diria que 300 anys de decepcions, l’estratègia de l’estat sempre ha estat la mateixa, i ha anat evolucionant amb els signes del temps, però amb un objectiu final. El que ratlla el cinisme, es demanar els líders la veritat encara que els costi els càrrecs, ben be s’ho podia aplicar en la seva persona, i en el seu mandat quan ens va vendre uns pactes i un suposat tracte i model català amb Espanya, que ha quedat demostrat que era molt lluny de la realitat que ara vivim. Evidentment el concepte plural i l’estat son incompatibles, i per tant el calendari i en especial la festa per celebrar el genocidi a les Ameriques, i la imposició d’un idioma i una manera de fer han de ser iguals per tothom, la diferencia es que un a un els estat americans han anat prenent el seu rumb propi, i ara pràcticament Catalunya i el País Basc, queden com testimoni d’aquest gran imperi que va ser, i que no tornarà. Aprovo la decisió del President Mas de no assistir  a la desfilada militar espanyola, com si van fer els seus antecessors, en unes decisions que tot hi els simbolisme trobo vergonyants i fora de lloc, però alhora discrepo en l’aplaçament del debat al Parlament de la principal i inconsistent aposta convergent, com es el pacte fiscal per desprès de les eleccions espanyoles, i la incomoditat dels dos principals partits espanyols i els seus càlculs electorals, amb aquesta decisió dona a entendre que no es cap pacte, ni molt menys d’igual a igual, ja que la supeditació als interessos de les eleccions espanyoles, i a aquests partits que a Catalunya volen ser llop amb pell de xai denoten una inferioritat, i el que es pitjor una mentalitat que no ens pot portar res de bo, si el que pretenen es aigualir les conclusions, crec que pot ser la mort definitiva d’aquest govern, i una irresponsabilitat ja viscuda amb l’estatut, i que amb aquest possible nou deja vu, acabaria amb qualsevol credibilitat davant la ciutadania, ja farta de tanta demagògia barata.

 

 

 

 

 

EL MIRALL DEL QUEBEC I LA DISCRIMINATORIA LLEI DEL CINEMA

El president Mas s’emmiralla amb el Quebec, i el seu pacte fiscal amb la visita del primer ministre quebequès,  que va afirmar que Canada es una federació molt descentralitzada, o sigui res a veure amb l’Estat espanyol.  Per altra banda la Comissió europea ha respost al recurs de dos eurodiputats populars sobre la llei del cinema, avalant l’increment de l’oferta en català, i considera que el castellà rep un tracte privilegiat, posant al descobert la xenofòbia espanyola i les misèries de la nostra classe política.

En Mas ha rebut el ministre quebequès al Palau, i assegura que Catalunya aspira a tenir un pacte fiscal similar al Quebec, per la seva part aquest ha respost que Canada es una federació molt descentralitzada, i això permet un alt nivell d’autonomia fiscal, i gaudir d’una  bona situació en aquest context de crisi, amb una economia diversificada, i amb gran atenció a salut i família i una gran presencia de la societat del coneixement. Per la part catalana, s’ha  reiterat la gran relació entre les dues comunitats.  Per altra banda  amb el recurs popular contra la llei del cinema en català, ens hem trobat amb unes conclusions que segurament no s’esperaven cap de les dues parts, ni la caverna espanyola, ni la timidesa catalana,  els populars consideraven que s’imposava als exhibidors la llengua catalana, en canvi  Brussel·les ha avalat el doblatge de la llengua catalana, i ha criticat el tracte privilegiat del castellà també en la nova llei, i per tant engegarà un procediment d’infracció a l’estat espanyol per no garantir un tracte equitatiu, ja que la norma no obligar a doblar el films que tenen la seva versió original en castellà, es basa en la lliure competència, ja que els productors que no produeixin les seves obres en una de les dues llengües oficials estan discriminats respecte les espanyoles o llatinoamericanes, la clau es la llengua pròpia, i per tant hi ha un idioma forani que esta més beneficiat que els altres, com es el castellà. A part la llei no inclou quotes per doblar el castellà, ja que totes son doblades. Si no es modifica la llei es portarà el cas al Tribuna del Luxemburg, al mateix temps el conseller de cultura va passar per alt bona part de l’articulat, signant amb les distribuïdores un augment progressiu del català a les sales, i no el 50% que marca la llei.

 

El President segueix insistint compulsivament amb el seu pacte fiscal, vull creure concert econòmic, altra cosa ja seria  per riure, fins al punt de posar-ho com a punt essèncial a les eleccions espanyoles, sent conscient que cap dels dos partits espanyols te cap intenció de parlar del tema, i això ho notaran en el seu vot desmotivat, per altra banda l’exemple del Quebec te una cosa molt clara, què el grau de democràcia i descentralització de Canada res te a veure amb les mancances democràtiques i centralització de l’Estat, per tant es un exemple que no ens val, de res serveix les enquestes amb un ampli suport o la bona salut econòmica que pot gaudir el Quebec, i el seu sistema financer, això ja ho sabem, però el petit detall es que nosaltres dins l’estat espanyol mai tindrem aquest sistema, per tant insistir amb les seves bondats es parlar per parlar, i una presa de pel a la ciutadania, què evidentment ja sap que millor gestionar els teus diners que regalar-los a un altre, poder es l’hora de tocar de peus a terra, i aturar aquest mon imaginari que ens volen vendre des del govern, fruit de no voler donar el pas endavant necessari.

 

Per altra banda, les conclusions europees sobre la famosa llei del cinema, deixen per una part en evidència la caverna espanyola, i el seu ranci nacionalisme espanyol que nomes entén amb una sola llengua per imposició, i que eliminaria per decret qualsevol diferencia, una cosa que per altra banda ja sabíem, però encara em sembla més greu que deixa en una gran evidencia la misèria de la classe política catalan,a i li diu que han venut una llei un cop més com la setena meravella, quan en realitat es una cortina de fum que dissimula nomes a la façana el gran domini d’una llengua, què no es la nostra sobre la pròpia del territori, i amb tota la mesquinesa, es donada a la societat com un avenç significatiu, encara agreujat pels acords posteriors que ni tant sols la respecten, i deixen la llei en impresentable i una gran presa de pel. Evidentment el castellà no es la nostra llengua pròpia, i com a llengua junt amb moltes d’altres de fora, no pot gaudir d’aquest privilegi, i que deixa en una situació ridícula la nostra.  Primer al govern anterior, i ara al govern actual els hauria de caure la cara de vergonya de ser tant poc valents i respectuosos amb la nostra llengua, què tant sols ens te a nosaltres per defensar-la, i amb la seva actitud la porten directament a la seva desaparició.

 

Europa fa treure els colors sobretots als catalans, ja que sembla li importa més el nostre idioma que a nosaltres mateixos, i un poble que no te estima per la seva llengua, demostra una autoestima molt baixa, una nova lliçó per la nostra por i mediocritat.