Arxiu mensual: agost de 2011

EL MÓN IMAGINARI CATALÀ

Uns dies de descans sempre donen perspectiva a les coses, però la realitat al tornar, et transporta a les misèries habituals, i que ara com no poden ser d’altra manera van molt marcades pel 20 N i les eleccions espanyoles, i on pel que es veu i juguem un paper cabdal o almenys això es el que donen a entendre entre uns i altres.  Jo que soc partidari de tot el contrari, no puc fer més que reflectir aquest cercle viciós on sembla no volem sortir.

Per part de la sucursal socialista, i la seva cantarella amb un grup propi que no es creuen ni ells, i més amb la més que probable candidata Carme Chacon, ministra de defensa espanyola, i que es va mostrar tant satisfeta per la retallada estatutària del TC, i que ara ens voldran vendre que va a defensar els nostres interessos, i algun passerell encara hi caurà de quatre grapes. Per part Popular, la Sanchez Camacho demanant als convergents que s’oblidin del pacte fiscal, ja que la prioritat es ajudar a sortir de la crisi a Espanya, aquesta si que es bona, que ho sap que portem molts anys regalant el 10% del nostre PIB a fons perdut en nom de la festa espanyola, i que ens porta a un declivi clar i sense fons, i encara vol que ara ajudem, segurament també ens pren per idiotes. Per un altra banda CIU i el seu pacte, que no deixa de ser una gran estafa en forma de peix al cove modern, i on Duran es permet dir que els populars tot i negar-ho ara, s’avindran a parlar del pacte posteriorment, i que lògicament el resultat del seu partit es fonamental, tot hi dir que la prioritat es l’economica, que jo sàpiga el pacte fiscal anava d’això no. Aquest català modèlic a Madrid per la seva submissió, es pensa que juga a primera divisió, quan en realitat no es ningú, i a l’estat espanyol ni un partit ni l’altre el necessiten veritablement per res. Per últim els independentistes amb l’oferta del líder de Reagrupament Joan Carretero, per formar coalició amb ERC i defensar els interessos nacionals de Catalunya a Madrid, crec que no se n’adona que teòricament es el que hi anaven a fer, encara que tots sabem, i més escoltant Ridao, que la seva prioritat es l’esquerra i no la part nacional,  i que de moment els republicans encara busquen que volen ser, i precisament molts dels que han portat aquest partit a l’abisme hi tenen molt a dir. Coincideixo  en que la Catalunya autonòmica s’ha acabat, i aquesta es decadència, estic completament d’acord, i precisament per això poca cosa hi tenim a fer en aquest parlament on els nostres interessos importen ben poc, per no dir gens, i on sempre hi tenim les de perdre, ja que mai serem escoltats, i al final caiem en l’error de col·laborar amb partits que res tenen a veure amb nosaltres, i fer el que més ens encanta, el victimisme i rebutjar responsabilitats, quan les tenim totes, i això ens porta com diu Carretero a no afrontar la realitat i somiar. Malauradament, caldria despertar i veure que ja n’hi ha prou de posar l’altra galta, com si fos una heroïcitat. Us adjunto un article del Quico Sallès a Nació Digital, què crec reflecteix amb altres paraules el sentit del meu article.

A pastar fang, Vicens Vives!

L’independentisme -el catalanisme de debò– mai no ha tingut prou força per capgirar la situació de derrota continuada. I no és que no hagi estat capaç per manca de raons o arguments, sinó perquè els enemics sempre han estat més i han anat més ben armats. Aquesta tragèdia ha portat a una altra tragèdia: fer com els cristians però en format low-cost. És a dir, inventar-se un heroi pacifista com Jesús de Natzaret per tapar el fracàs de la seva lluita a cop d’espasa.

Amb la intenció de reformular el catalanisme com un moviment pactista, de mel i mató i caramelles, Vicens Vives va escriure Notícia de Catalunya. I molts se’l van creure. De fet, encara n’hi ha molts que se’l creuen. La voluntat d’ésser com a mòbil primari de la psicologia catalana. Gran descobriment! Com si els espanyols, els hutus i els xukis no tinguessin voluntat de ser-ho.  

Aquesta abstracció pactista s’ha barrejat amb components tan perillosos com el club Súper Tres, els Bobobops i els casals d’estiu on es fan tallers de reciclatge d’envasos de iogurt. El resultat final d’aquest magma és oblidar que tots els estats neixen per la confrontació directa amb l’enemic amb més o menys nivell de bel·ligerància – que anirien des de la brutalitat de la substitució ètnica a una pau paccionada després de llargs processos bèl·lics soterrats o a pit descobert-.

Sense caure en l’ara o mai, el 20N s’enceta una nova etapa en què podríem posar en dubte tots aquests subproductes dels quaranta anys de la darrera dictadura i dels darrers trenta de dominació majoritària. Tota aquesta farfalla del “no farem mai res sinó portem els espanyols a la nostra causa” podria ser substituïda per la de “qui ha volgut, ja ha tingut prou temps per afegir-se”. És la meitat més un, i a qui no li agradi que foti el camp.

Ara bé, les opcions són poques, magres i improbables. Per una banda, una força catalanista que no acaba d’entendre que mai no serem espanyols ni volent. I per l’altra, una força política que amb vuitanta anys d’història, encara ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Foc o brasa. I a sobre, com a música de fons, Vicens Vives entonant  la instrucció donada als catalanistes: “Quan la guineu no les pot haver diu que són verdes”.

 

 

 

FRIKIS O UN EXERCIT SILENCIOS

Aquests dies, almenys per la meva ciutat, veig molts grups de nois joves amb els seus colors taronges, i les seves banderes de diferents llocs que es passegen amunt i avall, i fan temps per anar a les Jornades Mundials de Joventut que organitza l’església Catòlica, amb el seu cap visible present a l’acte, i se’ns dubte porten a una reflexió més a fons per veure aquest fenomen que persegueix la societat des de fa molts segles, i que pot portar a multitud d’interpretacions racionals basades en la raó i el coneixement, i no amb la imaginació mal entesa.

Concretament a la meva ciutat, Tarragona, i en un recinte com la plaça de braus, més de set mil joves han celebrat una missa abans d’anar cap a Madrid, a veure el Papa de Roma. Desprès de rituals diversos relacionats amb aquesta fe religiosa, l’arquebisbe Pujol va fer una homilia, on es va dirigir als joves com el futur de la societat i de l’església, els demana tenir arrels i bases sòlides, i no creure amb falses il·lusions, i modes efímeres que deixen un buit espiritual. Rebutjant els diners, el consumisme, la violència, i exhorta a l’adoració de Déu com un acte de resistència contra tota forma d’idolatria.

Realment, caldria veure qui paga tots aquests actes, i tot el que comporten per la ciutadania en forma d’espais tancats, seguretat, habilitació per fer els actes, i moltes altres despeses, què no hi ha dret que els pobres contribuents hagin de pagar de la seva butxaca, en un estat laic, i que no tracta per igual a totes les confessions, això d’entrada. Pel que fa a aquestes onades de joventut que sembla tenen clar un sentit de la seva vida que els guia, i que en cas de no ser veritat, veurien que la seva vida s’ha basat simplement en fum, i l’han desaprofitat miserablement, la vida esta plena d’injustícies, però aprofitar-se de la gent, i fer-la seguir per un determinat camí sense una base solida, i nomes imaginaria es molt trist, i demostra que la condició humana es dèbil. Pel que fa a l’acte que esmentava a Tarragona, l’arquebisbe parla de la joventut com el futur de la societat, suposo que tots hi estaríem d’acord, ara demanar bases solides, i no creure amb falses il·lusions i modes que porten al buit espiritual, ja em sembla força cínic, precisament la seva fe es basa en una il·lusió, ja ho diu la mateixa paraula, ningú ho ha vist, i els representants que teòricament son els seus representants deixen en moltes ocasions molt que desitjar, i mostren les mateixes debilitats o més que la resta de la humanitat, per tant dir al fum una base solida em sembla preocupant, i respecte el buit espiritual, em sembla indignant aquesta excusa per tapar la vertadera personalitat de les persones basada en molts més conceptes com la raó, la intuïció, l’ètica o el sentit comú, què poc tenen a veure amb aquesta espiritualitat, un terme inventat per justificar moltes coses injustificables, i que ningú ha vist. Parla de rebutjar una sèries de coses, i adorar a Déu contra tota forma d’idolatria. Caldria dir-li que adorar a aquest Déu, també es una forma d’idolatria, però esclar aquesta submissió incondicional a un ser tot poderós que castiga i atorga favors als seus incondicionals es valida, i dignifica a la persona, ara qualsevol altra adoració o deuen considerar la competència, què s’ha d’amagar sota amenaces de condemna o perdició per sempre.

Es una estructura piramidal, amb un cap que recordo no respecta les lleis dels estats en matèria de família per exemple, ni la llibertat individual de les persones de triar les opcions de la seva vida, i que han de passar pel sedàs d’aquesta organització que s’atorga el sagrat poder de la veritat absoluta.

Realment la societat de la informació ha fet que vagin lentament perden la seva importància, però els governs també haurien de col·laborar, sobretot en els estats laics en deixar molt clar, que com qualsevol associació, els socis son els encarregat de subvencionar l’entitat i no els que no ho son, cal donar aquest pas per enfortir el respecte, i l’espai de llibertat individual de cada individu sense coaccions com aquestes, i posar per davant la racionalitat que els misteris de les confessions religioses,  i les seves fosques aspiracions.

Volia dir per la gent que te curiositat o habitualment llegeix aquest humil bloc, què fins diumenge no reprendrà l’activitat normal, ja que uns dies de vacances son necessaris per carregar piles, frase que per cert odio, però s’havia de dir.



UNA DE XENOFÒBIA, I UNA DE MESQUINESA

El secretari adjunt del PSOE a Madrid Daniel Fernandez, destapa segons ell, que la possible anada de l’Oriol Pujol al Congrés, es per assegurar el govern Popular per part de Duran, amb un suport que torni el d’aquests a Barcelona per qualsevol, menys el de cap objectiu sobiranista, i fa gracia sentir parlar de submissió a aquest diputat dels socialistes catalans. Per altra banda al partit Plataforma per Catalunya, segueixen els escàndols de xenofòbia relacionats amb la immigració, i què donen una idea clara  de les pretensions d’aquesta formació, que tant sols te una única obsessió malaltissa que no ens porta enlloc, més enllà del populisme barat.

Fernandez ens diu que Pujol no va a fer gimnàstica sobiranista, sinó a assegurar la submissió de Duran a Mas, i creu que es la millor garantia per una majoria absoluta popular.  Assegura que Duran va a Madrid a tornar el suport donat per l’Alicia Sànchez al Parlament, en favor ara de Mariano Rajoy al Congrés, i donar suport al conjunt de retallades socials, ja que el govern convergent depèn del PP. Avisa que treballen perquè això no passi amb el candidat Rubalcaba, què diu sinònim de coneixement, rigor, seriositat i experiència, i ho contraposa al govern català més de dretes que mai, i retallades ideològiques en sanitat, educació o serveis socials, posant l’exemple de regalar als seus amics milionaris l’import de successions, al mateix temps que retalla la renda mínima d’inserció. Per altra banda a PxC , Carles Bonet també deixa el grup a Salt, i va al mixt junt amb Martinez del mateix grup, i que va dimitir per rebre amenaces al no deixar la seva parella d’origen camerunès, creu que ell seria el següent, ja que la seva parella homosexual també es immigrant, i titlla la manera de fer del partit comparant-la amb el nazisme.

Aquest representant del teòric socialisme català a Madrid, s’atreveix a parlar de submissió, quan ells precisament viuen en el regne de la submissió, més aviat no existeixen, i parla dels canvis de cromos amb la dreta, i el coco dels populars, per ajudar-me a retallar tu per aquí, i jo per allà, ho qualifica de retallades ideològiques, que s’ha n’adona que si no es vol posar fil a l’agulla a l’estat propi, i amb la caixa buida, nomes quedar el camí de la retallada per indignant que sigui, que ho sap que els seu gran líder que ara marxa ha mentit repetidament i compulsivament a Catalunya, dia rere dia amb una promesa de l’estatut que encara es recorda, i que va amagar deliberadament una crisi que encara es va fer més aguda un any més tard, que sap que les mesures tant d’esquerres més populars, van ser el xec nadó per tothom sigui quin sigui la renda, o la subvenció dels 400 euros per l’IRPF genèricament, per posar dos exemples, suposo que ho deu trobar molt d’esquerra això, jo particularment ho trobo llastimós, i de tot menys d’esquerra, i ara ens amenaça amb l’entrada dels populars, què simplement amb un govern lligat de mans i peus per la crisi, que han ajudat a créixer, nomes pot continuar el mateix camí de les retallades. Fa gracia que parli de la capacitat i seriositat del candidat Rubalcaba, què va arribar a dir que ja tenia les solucions per la crisi, com a curiositat no les ha aplicat amb el seu temps de ministre, o ens enganyava abans o ara. En definitiva apart de la inutilitat dels seus 25 diputats, que han votat contra l’economia, la llengua, la cultura i molt més, sempre contra els interessos catalans, ara vol donar lliçons, tanta mesquinesa ja fa riure.

Per altra banda, la Plataforma per Catalunya del Sr. Anglada, mostra la seva cara fosca amb les últimes dimissions forçades o no dels seus membres, per les seves relacions personals amb la immigració, realment l’època de l’holocaust i el partit nazi ja han passat, però determinades actituds semblen que volen que tornin. Les persones son persones vinguin don vinguin, i els problemes son uns altres, la integració, la possibilitat de residencia, o la seva cultura, son coses a abordar sense manies, i deixant enrere aquest fals progressisme que també fa llàstima, però qualificar les persones, i marcar-les per les seves relacions, avui en dia es reprovable, i contrari a qualsevol codi ètic de comportament, nomes en temps com els que estem vivint tenen cabuda aquestes plataformes, ja que amb altres èpoques serien una anècdota, una mica es com la religió, una esperança en temps difícils o sortides desesperades, però tant sols es una cortina de fum, la realitat es molt diferent.

 

 

 

 




MISÈRIES DE VEURE PER CREURE

A vegades es veritat que la ficció supera la realitat, i això ho podem comprovar amb l’oferiment d’Oriol Pujol per ser número dos de Duran a Madrid, i la reacció d’aquest, rebutjant qualsevol proposta sobiranista pel pacte fiscal, i entrada al govern, per altra banda el nostre Parlament de fireta ara debatrà sobre la qüestió de les xapes com deia Aznar, un tema cabdal pel nostre futur com es pot comprovar, també tenim el dirigent socialista Iceta, que ens alliçona dient que una Espanya federal aniríem molt millor, suposo que ens deu prendre per autistes, i per últim el xou de l’església catòlica aquests dies amb la visita del Papa a Madrid, i el perdó als avortistes que n’estiguin penedits, com una oferta del mes de qualsevol supermercat.

En Duran no vol de contrapès a l’Oriol a Madrid, ja que vol liderar la negociació del pacte fiscal, i la possible entrada a un govern espanyol, no vol perfils sobiranistes ni mans lligades a Madrid, i troba ridícul un vigilant per ells, quan el seu partit no ho ha fet en el govern de la Generalitat. Al Parlament de la senyoreta Pepis, Esquerra presentarà una resolució pel tema de l’adhesiu CAT a les matrícules, i la seva legalitat per tapar la E sense cap sanció com deia Homs des del Govern, ja que no dificulta la identificació de la matrícula, i per tant doni ordres als cossos policials per no aplicar cap multa als conductors, el bloc espanyol amb Populars i socialistes volen una solució mixta, i Ciu es debat amb les seves pròpies contradiccions. Al grup socialista, el seu portaveu Iceta, defensa culminar l’estat de les autonomies amb un model federal que ens aniria molt millor, i assegura que el PP ho impedeix, deixaria clars les competències, el finançament i la cooperació. Per últim Rouco Varela, permetrà tots els sacerdots que perdonin els avortistes si estant penedits, i participen a les Jornades Mundials de Joventut on acudirà el Papa, diu que tothom te dret a una segona oportunitat, i nomes serà permès la setmana vinent, per poder gaudir d’una vida nova.

Efectivament, les misèries humanes sempre acaben sortint, i en aquest cas en Duran es mou com peix a l’aigua per Madrid, i no vol ningú que li pugui fer ombra, i menys en clau sobiranista, ell es nacionalista espanyol de cap a peus, i per tant no admet cap discrepància en el tema, de totes maneres si aquest personatge es l’encarregat de negociar aquest pacte fiscal, vol dir que anem arreglats, caldria preguntar de quina part estar, com pot ser que no vulgui  gent en clau catalana, un pacte fiscal per Catalunya es fa per afavorir els nostres interessos i no els espanyols, i em sembla que això el Sr. Duran ni ho te, ni ho vol tenir clar, i segueix la seva faceta de sobredimensionar el seu partit, quan compara portar Oriol Pujol a Madrid, amb que una persona d’Unió gairebé faci ombra a Mas a la Generalitat,  també caldria explicar-li que el seu partit es molt minoritari dins CIU, i per tant la comparació sobra, i de pas dir-li que deixi de fer aquest joc patètic de peix al cove, i intentant ajudar al govern espanyol si potser des de dins, i que es preocupi més dels nostres interessos, sembla que no evoluciona de cap manera, i no vol veure els nostres anhels reals.  Al Parlament sembla que ja no saben com passar l’estona, donat que de les coses importants, cap la decidim nosaltres, i ara toca les matrícules i l’embolic del govern de CIU, exhortant a posar el CAT sense problemes davant la pluja de multes al carrer, crec que es un problema tant menor que fa riure, si volem un CAT a la matrícula, sent un estat el tindrem automàticament sense cap problema, mentrestant i dins l’estat espanyol, i el seu tarannà, res amagarà la E espanyola, crec que es força clar. Per altra banda, Iceta ens diu que amb un estat federal estaríem molt millor, jo li diria i amb la independència no estaríem molt millor, per les mateixes raons que defensa el federalisme imaginari i utòpic dins l’estat amb millor finançament i cooperació en termes correctes, caldria explicar-li que tot això augmenta exponencialment sent un estat. Per tant prou de prendre el pel a la gent, i el discurset federal que ja cansa, i més d’un partit que si el seu federalisme es el que practica a Madrid amb el PSOE anem arreglats. Per últim la oferta de la setmana de l’església catòlica, amb el tiquet de les jornades de joventut, regalen una absolució complerta per les mares avortistes, i una oportunitat amb totes les despeses pagades per anar al cel com uns bons minyons, això si, han d’estar penedits de les seves malifetes, i de decidir sobre els seus assumptes personals, que s’han cregut, ells o elles en aquest cas simplement han d’obeir les lleis celestials, que per guiar els seus passos ja esta l’església, realment la paranoia d’aquesta gent arriba a límits difícils de comprendre amb els ulls de la racionalitat o el sentit comú.

 

 

 

 

LES CONSULTES MAI PODEN SER NEGATIVES DINS ELS PARTITS

He llegit aquests dies algunes critiques al procés de consulta als adherits a Solidaritat, per la seva participació a les eleccions espanyoles, o per les primàries d’Esquerra, cada cop més properes entre Ridao i Bosch, per escollir el candidat per les esmentades eleccions, i crec que els fets en si son desitjables, i altament positius per impulsar aquella regeneració democràtica, i que molts cops amb les estructures tancades dels partits no passen de la porta de la direcció, i on la militància poca cosa pot dir. Deixant de banda que aquest també es un dels motius del distanciament entre la població, i els seus representants o organitzacions polítiques, que veuen el ciutadà simplement com un vot cada 4 anys i poca cosa més, i com estem veient els últims temps, una bona part de la societat en comença estar farta de ser un zero a l’esquerra.

Concretament, Solidaritat pregunta fina el 28 d’agost a tots els seus adherits, decidir si es presenten a les eleccions espanyoles amb quatre respostes, on una diu que si, però junt altres forces, i en cas de no trobar aliats, presentar-s’hi igualment, la segona seria igualment que si, però en el supòsit anterior, no presentar-s’hi en solitari, la tercera seria la seva presentació en solitari, i la quarta no presentar-se. La direcció per tant si la suma de les tres diferents opcions SI sobrepassen el 50%, impulsarà la més votada, si la del NO fa el mateix, presentaran l’opció negativa a la seva assemblea. Per altra banda a Esquerra tenen clar que presentaran candidatura, però no el candidat, sembla que Ridao l’actual número u a Madrid ja te els avals  per aconseguir-ho, i mentrestant el candidat presentat pel futur president del partit Oriol Junqueres, que es l’Alfred Bosch, està en el camí de fer-ho i sembla que el 17 de setembre la militància decidirà, cosa que ja ha provocat critiques d’altres partits que els acusen de desorientació i confondre l’electorat.

Francament crec que amb aquests temps on els partits son simples màquines al servei del poder, i de la direcció corresponent i els seus aliats, es molt interessant obrir les portes, i que les decisions vertaderament importants les decideixi el conjunt dels adherits per salut democràtica i transparència, en aquest cas SI, i segons la meva opinió ha fet el correcte, i lluny d’altres processos similars amb llistes ja confeccionades  com un pack, i una igualtat d’oportunitats qüestionable, ara el militant podrà escollir l’opció que cregui més convenient, i això sempre es bo. Jo no soc associat de Solidaritat, però la meva opinió seria el no presentar-se, ja que crec que els independentistes no hi  tenen res a fer al hemicicle espanyol, excepte si hi hagués el compromís de no votar cap qüestió espanyola, deixar els seients buits quan no es parli de res que no afecti a Catalunya, i explicar clarament les nostres intencions com  a nació, com que això ho veig difícil, per no dir impossible, no veig que el Congrés o el Senat sigui l’àmbit on s’hagi de discutir la nostra sortida de l’estat espanyol, vers al contrari es el pitjor lloc.  De totes maneres els solidaris ho podran decidir lliurement, i no com altres partits que nomes discuteixen el qui, però no el fons de la qüestió, com es el cas d’Esquerra, què com a mínim segurament votaran al seu candidat en un procés on podran escollir entre el passat carregat d’errades amb el tripartit com es en Ridao, i l’aire fresc del cap de les Consultes populars a Barcelona, i escriptor Alfred Bosch, què tot i no ser militant d’aquesta formació seria la meva opció preferida pel nou que pot aportar, i per d’alguna manera incloure la societat civil dins d’aquesta llista, encara que caldrà veure el programa a portar per ser més equànime.

En definitiva, la tant pregonada regeneració i renovació democràtica, ha de començar pels mateixos partits i els seus mecanismes de participació, d’altra manera es un frau que poc sedueix a la població interessada,  i els que tant ho critiquen queden ben retratats per les seves maneres de fer.

 

 

ELS ENTORNS I PRETENSIONS DEL SOCIALISME CATALÀ

Veiem aquests dies com s’articulen corrents i plataformes dins del grup socialista de cara al seu Congrés, per cert ajornat com a bon acte de submissió davant la seva prioritat, amb Rubalcaba com  a primera persona, aquest deu ser l’exemple del federalisme que pregonen. Ara Montserrat Tura vol un model de finançament federal, i reformar la constitució com a eixos del seu moviment, crec que no sap de quin Estat esta parlant, ja que demanar impossibles sona a engany permanent. Per altra banda l’Entesa al Senat perilla, i ells ho volen evitar per seguir presentant ena aquesta cambra inútil un projecte d’esquerres catalanistes i federalistes juntes, amb la típica demagògia d’Iceta.

Un moviment anomenat Per sumar canviar,  i que recull les persones properes a la Tura, han fet publiques les seves propostes que es resumeixen en aconseguir un estat netament federal, recuperant l’Estatut aprovat pel poble, i articular jurídicament el dret a l’autodeterminació, de fet la plataforma ja ha penjat les seves propostes del projecte federal, d’una millor democràcia i propostes generals del socialisme, que per exemple reclama un model de finançament federal, davant la proposta del concert amb igual finançament per càpita a igualtat de competències en totes les comunitats, mecanismes de solidaritat, per tal que un esforç  similar doni dret a serveis similars, i ampliar els percentatges de recaptació i gestió catalanes. Vol reformar la Constitució per enfortir el reconeixement de Catalunya com a nació, el senat sigui una vertader cambra territorial, i la plena cooficialitat del català a l’estat entre d’altres coses. Ja en el Congrés, vol un grup propi per votar el mateix en totes les institucions on estant representats.

Estem davant d’una nova fantasia de la factoria socialista, on l’exconselllera Tura vol destacar en un sector concret amb unes propostes utòpiques, i on la capçalera federal ja no enganya a ningú, quan deixaran de dir bestieses amb un sistema que cap partit vol, i que no te cap majoria al darrere per aplicar-lo, Espanya mai serà federal, no forma part del seu adn impositiu, vol recuperar un estatut, que per si no ho sabia el Tribunal Constitucional amb totes les potestats per fer-ho, va retallar a consciència, deixant-ho en una eina totalment inservible, i deixant les coses molt clares, per si algú no els hi tenia, parla de legislar el dret a l’autodeterminació, quan la reacció per una simple consulta sense cap efecte vinculant, ja varem veure quina va ser, i la Tura encara parla d’un dret elemental reconegut per les nacions unides, què evidentment la precarietat de la democràcia espanyola mai reconeixerà. Per altra banda, reclama un model federal de finançament, una espècie de cafè per tothom actualitzat, i on tothom aportarà i rebrà serveis pel seu esforç, una cosa que com ja se sap es impossible, perquè la funció catalana dins l’estat espanyol, es donar generosament un espoli fiscal igual a un 10 % del seu PIB pels segles dels segles, cosa que sembla encara no ha descobert, i es un dels nostres principals topalls pel nostre desenvolupament. La paranoia arriba amb una reforma de la Constitució, cosa impossible sense una majoria que no ho vol, entre ella el seu partit, i per reconèixer Catalunya com a nació, quan ha estat esborrat fins hi tot del preàmbul estatutari, i no en volen sentir parlar, igual que la cooficialitat del català, cosa totalment ridícula, ja que com sabem, l’estat espanyol nomes te una llengua i la resta son anècdotes, principalment el català que viu arraconat i agredit dia si i dia també. Finalment vol votar el mateix en totes les institucions, quan sap perfectament que a Madrid no hi ha llibertat de vot dins el grup, i ells son un número més dins el PSOE, sigui a favor o en contra de Catalunya, com ja han demostrat moltes vegades.

En definitiva un conte irreal, què  a aquestes alçades ja no cola, o potser es que s’ha equivocat de partit, realment te un problema greu.



INSTRUMENTALITZAR I ENCAIX: DOS TERMES PER LA VERGONYA

Tornem enrere, i torna a l’escenari el tema de les matrícules o xapes com les deia Aznar, segons Homs es perfectament legal portar el CAT, però segons tots els cossos de seguretat, què suposo es guien per la legalitat vigent no, ja que les multes estan a l’ordre del dia, i per acabar-ho de reblar Felip Puig no posaria el distintiu al cotxe oficial, ja que seria instrumentalitzar un vehicle que forma part de tot el poble, i que es veu que amb la E sola no ho fa. Per altra banda alguns com Joan Herrera, encara estan preocupats per solucionar el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya, francament fa riure per no plorar.

La falta de poder, i de veritables ganes de donar el pas endavant que el país necessita, fa ressuscitar la vella tàctica de cíclicament tornar a posar damunt la taula temes, què a aquestes alçades sonen ridículs, i sense cap transcendència, el portaveu Homs va declarar que jurídicament era possible posar l’adhesiu CAT damunt la E a les matricules, i que trobava a faltar gent que ho fes, també es va afegir a la festa el conseller d’interior Felip Puig, que per una banda diu que si el multen particularment presentarà un recurs, però que es contrari en un cotxe oficial per no instrumentalitzar un vehicle del poble. El PP ara ens proposa un model mixt amb els dos distintius, i de forma voluntària, i a la realitat les multes pel tema es segueixen imposant amb nous casos cada dia que passa. Per altra banda, tenim declaracions com les de Iceta, que diu que CIU i Populars ja tenen pactat el pacte fiscal pel seu futur acord, i que serà un miratge, alhora defensa que el seu grup a Madrid tingui veu pròpia, però dins el PSOE. Mentrestant Joan Herrera per Iniciativa,  vol solucionar el problema d’encaix català, i no cendrar-lo nomes amb el finançament.
Realment es lamentable que un govern que es diu seriós perdi el temps amb aquestes bajanades, que a aquestes alçades de la pel·lícula son totalment banals, i a més ho faci d’una manera barroera, amb un portaveu que ens exhorta a fer una determinada acció totalment legal, però que al carrer es desmenteix cada dia per les sancions imposades pels diferents cossos policials, demostrant que no entra dins la legalitat cap matricula que no sigui l’actual amb la E i la numeració, cal entendre que l’estat espanyol es totalment uniforme i harmonitzador, per tant aquest model es l’oficial i no n’hi ha d’altre, les declaracions d’Homs son una presa de pel a la ciutadania, o aquell tic que es creu de cara a la galeria sobiranista, i que en el fons fa molta pena. Per rematar la jugada, en Puig no vol instrumentalitzar un vehicle que es del poble, i cau a la seva pròpia trampa amb aquest altre tic de cara a la galeria, ja que portar el CAT instrumentalitza, però portar la E no, això ell li diu tot el poble, suposo que la part important del poble que te la seva identitat catalana es de segona categoria respecte a la que te la identitat espanyola, i que gaudeix d’aquests privilegis, es la vella cançó de sempre on tot el relacionat amb l’Estat espanyol i la situació actual de les coses per injusta que sigui es normal, en canvi el mateix des de la visió catalana es anormal, i sobretot divideix la societat. Queda molt clara la mentalitat d’aquests polítics, on nomes faltaven els populars amb un sistema mixt voluntari, què no mereix comentari pel ridícul i interessat que es.
Es el mateix cas d’Iceta i Herrera, un vol tenir veu pròpia a Madrid, però dins el PSOE, quan sap perfectament la normativa d’aquesta agrupació en forma de vot unitari, a qui pretén enganyar, i a sobre denuncia un pacte secret amb els Populars, com si ells no farien el mateix si l’aritmètica ho permet, i aprovarien una comèdia de pacte on els interessos catalans quedaran a la cua com sempre. El mateix podem dir d’Herrera, què encara somia amb encaixos impossibles, no s’ha adonat que Espanya nomes entén assimilació que es molt diferent que encaix, i això ja es un tema superat, un encaix es de dos peces per igual, i nosaltres mai serem iguals dins l’estat, no crec que sigui tant difícil d’entendre, com per seguir repetint la mateixa historia pels segles dels segles.
 
 
 

 

 



5 ANYS D?UN NOU ESTATUT AUTONÒMIC MORT I ENTERRAT

Aquest text, norma bàsica de la pobre autonomia catalana, compleix avui 5 anys de la seva entrada en vigor, i sembla la majoria de partits opten per altres possibilitats, desprès de veure com la norma ha passat per un via crucis interminable, i desprès de l’ultima retallada al TC ha quedat pràcticament en un no res, i que evidentment no solucionarà els problemes de la ciutadania, ridícules sonen aquelles paraules del llavors president Pascual Maragall a Sant Jaume de Frontanyà, on ens deia que l’estat espanyol quedava pràcticament residual a casa nostra, el temps ha demostrat que era justament al contrari.

 

De fet, desprès de la retallada estatutària, el PSOE-C va optar per recuperar les peces perdudes modificant lleis estatals, cosa que ha estat un fracàs, Iniciativa va optar per un referèndum amb varies opcions, alguna d’elles tant utòpiques com un estat federal, Esquerra va apostar per superar l’Estatut, gracies al vot de la militància en contra de la mediocre direcció, CIU desprès d’aconseguir la foto més desitjada per desencallar el tema amb Zapatero, ara aposta per un concert econòmic, perdó, pacte fiscal, que no apareix al text. Curiosament Populars i Ciudadanos demanen aplicar el poc que ha quedat, i modificar lleis com la d’Educació i codi consum, tot per acabar amb la llengua catalana costi el que costi. Curiosament dels líders que hi eren llavors, tant sol el President Mas segueix en actiu.  Cal recordar que el setembre del 2005 i amb un 90% del Parlament favorable veia la llum l’estatut original, i aprofundia sobre els drets històrics, la nació, la llengua i les competències. De totes maneres i incomplint la promesa de Zapatero de respectar el text, quan va arribar a Madrid, va ser escapçat brutalment acabant amb el pacte Mas – Zapatero, i referendat pel poble amb un escàs 49% de participació amb la valoració d’aquest nou text, que gràcies als recursos al TC de populars, defensor del poble, i algunes comunitats autònomes, amb el resultat de declarar 14 articles inconstitucionals, i reinterpretant 27 més, amb un text tant mutilat que ja no el coneix ningú.

 

Les paraules profètiques d’en Maragall i el seu terme residual, es perfecte, ja que Catalunya es tal com ha quedat desprès d’aquesta batalla inútil, i de trist final.  Aquesta es la democràcia espanyola, i la inutilitat de la cambra catalana on el seu text aprovat va ser ben aviat paper mullat, i mesos i mesos per arribar a un acord, un cop votat, es va haver d’anar on hi ha el poder real, i tornar a negociar punt a punt, perdent bous i esquelles, i oferint aquesta copia barata  amb un referèndum on molts dels que ara en reneguen promocionaven el si, dient les mil i una meravelles dels resultats, que el  temps s’ha encarregat de desmentir.  Vist en perspectiva, es va veure molt clar com actua l’estat espanyol, utilitzant els populars per fer la tasca més visible, i el PSOE amb una tasca menys visual, però igual d’efectiva per desdibuixar el text català, i on ni tant sols la opinió de la gent afectada per la llei te la més mínima importància, davant la catalanofòbia que corre per l’estat, i la democràcia de fireta existent, on l’estat de les autonomies es una simple excusa per tenir-ho tot ben lligat. Encara va ser més fort comprovar la mediocritat dels nostres partits, i la poca autoestima de la seva ciutadania. Uns partits que on van dir negre ara es blanc, i on es van malbaratar moltes energies en un fracàs total que tant sols ha servit per fer obrir els ulls a més d’un, i veure que el nostre sostre es l’actual per imposició legal, i on la mesquinesa dels partits a Madrid per ser els protagonistes va ser patètica, i va donar la mesura de la categoria dels nostres governants.

 

En definitiva, 5 anys desprès d’aquest malson suposo que tothom ha entès que les nacions serioses no tenen estatuts d’anar per casa, sinó constitucions, per definir un marc propi, es un pas que molts partits ni tant sols contemplen, i encara intenten vendre un fum que ja no va enlloc.

 

LA CRISI DE L?ESPECULACIÓ SEGUEIX BEN VIVA

Davant la situació delicada del mercat financer, el Banc Central Europeu s’ha decidit intervenir, i comprar bons italians i espanyols per la crisi de deute que pateixen, i donat la situació creada a Estats Units, volen evitar més rescats financers, alhora volen posar fil a l’agulla al segon rescat grec que deixarà endeutat a aquest estat pels segles dels segles, i on els de sempre evidentment engreixaran les seves butxaques, i faran negoci com si res hagués passat, es els sistema econòmic que tenim, i els governs simplement son presoners d’aquestes grans entitats financeres.

La rebaixa de deute als Estats Units, ha provocat un nou agreujament de la crisi, ha fet baixar aquest estat a la segona categoria financera, i ha creat més pànic per les repercussions a la Zona Euro. Ara sembla que els estats que porten les regnes del desastre, com son Alemanya i França, es comprometen a portar a terme el segon rescat grec, què preveu intervindrà la banca privada, de fet el sector privat es preveu abocarà 106 mil milions entre el 2011 i el 2019. De fet, i pel que fa Espanya, ha deixat ja sense entreteniments que oferir a Zapatero, que tant sols ha respost amb un nou consell de ministres en ple agost, i un prec per vendre deute, de fet la prima de risc ha augmentat un 30 %, cada nou ajust social a la població requereix un altre amb més rapidesa. Desprès de la pausa amb l’aprovament del rescat grec, els mercats han tornat a caure en picat. De fet el president espanyol ja ha  fet una reforma laboral amb acomiadament més barat, congelant les pensions, allargant la jubilació, la rebaixa i congelació del sou dels funcionaris, la supressió del xec nadó, o la deducció dels 400 euros a l’IRPF, i molts altres càstigs que ara ja no serveixen per aturar la sagnia. De fet ara es preveu una onada de nous sacrificis, i un sostre de despesa autonòmic, junt amb la remor del retorn de competències a l’estat central per falta de pressupost.

 

La situació es molt greu, però encara ho es més una població espanyola que no ha criticat i acorralat a un govern, que va amagar durant molt de temps aquesta punxada de la bombolla immobiliària i va fer viure un estat imaginari per sobre de les seves possibilitats i que nomes ho ha  anunciat quan la situació ja era insostenible, i s’havien de prendre mesures exigides des dels estats que tallen el bacallà a Europa. Recordo que per intentar enganyar a la població amb l’atemptat dels trens per part popular, la reacció va ser immediata, però ara sembla que la gent s’ha adormit, el primer que calia fer era castigar d’alguna manera les especulacions bancàries que sense cap codi ètic havien contribuït decisivament al crac que ara ens veiem abocats, però pel contrari se’ls va deixar diners per refer-se amb un interès baix, i ara seran els primers en comprar deute de l’estat a un interès més alt, i traient uns sucosos beneficis, com sempre la població treballadora acabarà pagant la festa dels peixos grossos del capital, que mai en sortiran perdent, segurament no guanyaran tant com volien guanyar, però mai perdre, es un cercle viciós, on l’ase dels cops sempre son els mateixos. Com deia un eurodiputat irlandès l’altra dia al plenari europeu, on va titllar d’hipòcrites a l’eurocambra, ja que simplement amb el cas grec, han exigit unes mesures impossibles de complir amb tres mesos, i donat un crèdit que hauran de tornar amb els seus interessos pels segles dels segles, alhora va descobrir els contractes militars del nombrós exèrcit grec, i curiosament França i Alemanya havien fet vendes molt importants en els últims anys, o sigui que al final el diner deixat era utilitzat per comprar armament als mateixos que l’havien deixat, que s’aprofitaven i feien negoci del caos financer d’aquest estat mediterrani. En definitiva, i com deia una vertadera hipocresia que el sistema capitalista ha creat, i segueix explotant al màxim, potser si seguim per aquest camí, i en temps de penúries al final se’ls pot girar en contra, potser ja va sent hora que aquests pirates moderns que nomes viuen de l’especulació, acabin notant les conseqüències, i no els mateixos de sempre, què ja en comencen a estar una mica farts de la comèdia que els ha tocat viure.

 

 

 



 

 

 

SANTI VILA I EL CANVI DE DISCURS DEL BLANC AL NEGRE

Santi Vila, el convergent alcalde de CIU de Figueres, i que rebutjava la independència, i la titllava de ridícula a vegades, ara ens diu que si no hi ha pacte fiscal, el camí del secessionisme es imparable, i que fins hi tot els alcaldes moderats com ell han d’avalar aquestes consultes, tot hi que no sigui el desitjat matisa. Es un canvi significatiu, encara que amb defectes de forma, fruit del típic joc amb les paraules d’aquest partit, i què es un especialista amb equilibris a la sintaxi.

Efectivament, el batlle insta a tots els alcaldes catalans a avalar la via de la consulta per entrar en un procés de ruptura, si fracassa el pacte fiscal, que creu es un objectiu estratègic, i nomes el veu viable si el partit guanyador a les eleccions no obté majoria absoluta, i necessita el seu suport, sense això ho veu perdut, es considera moderat, però veu la via sobiranista imparable, encara que un procés no desitjat. Creu que tindrem un problema estructural des del punt de vista de l’estat constitucional, i per tant no veu viable l’objecció fiscal com proposa Òmnium, i si la secessió, ja que el país no pot ser enviat un altre cop a la frustració, i l’objecció no es la resposta ja que no es pot demanar als ciutadans que incompleixin la llei. Defensa la seva força a Madrid, ja que es l’únic partit que pot portar una agenda catalana a debat.

Aquest personatge pateix tots els tics dels nostres polítics, i especialment dels del partit que ara governa Catalunya, ha passat del menyspreu absolut als partidaris de la llibertat, i el dret a decidir del seu poble, cosa ja de per si incompatible amb qualsevol demòcrata i persona que estimi el seu país, i ara ens parla de la clau de tot, que es el pacte fiscal, primer ens hauria de definir en que consisteix, ja que de pactes ni pot haver de tota mena, de concert econòmic com es deia abans de les eleccions nomes n’hi ha un, però ja ha desaparegut del llenguatge, per tant es poden vendre per un plat de llenties i també serà un pacte de peix al cove pels propers anys venut a preu d’or. Em sembla que l’Estat amb la sentència del TC a l’estatutet, ha deixat ben clar on vol arribar, i ho ha dit amb claredat, ara pretén colar-nos un pacte fantasma que precisament la part que l’ha de validar, ja  ha dit que no, i que mai avalarà, ell ho dissimula amb el joc de les majories, però oblida que amb qüestió nacional els dos partits espanyols uneixen forces quan cal, i de fet es una idea que es va repetint insistentment els últims dies, ja que a diferència dels catalans, ells si que tenen sentit d’estat, i saben que han de fer per no rebre coaccions, encara estem a les beceroles en aquests temes.  Veu un procés de ruptura com imparable com alternativa, sembla que força terrible, i destaca que els moderats com ell hi haurien de donar suport, encara que no ho desitgin. Presentar la llibertat d’un poble i el seu dret a decidir com una cosa menor o alternativa de segones, ja denota la responsabilitat del personatge, ara declarar-se moderat perquè no ho desitja encara que hi donaria suport, ja denota una esquizofrènia digne de menció, hauríem de veure que vol dir per ell moderat, suposo que validar que la gent no te dret a decidir el seu futur, validar l’espoli fiscal incontrolat al nostre territori, els atacs constants a la nostra llengua i cultura, i les retallades del nostre estat del benestar, i empenyorament del nostre futur pel tracte que rebem de l’estat.  Això ell en diu moderat, jo ho qualificaria més aviat de mediocritat, submís o paranoia sense cap sentit, però mai moderat, aquest terme es pot emprar quan en una balança hi ha dues opcions amb avantatges i inconvenients, ara be, quan una es un llast pel nostre desenvolupament, i la nostra mort segura com a poble amb el pas dels anys, i l’altra es la normalitat d’un estat, i prendre amb millor o pitjor encert les decisions que ens pertoquen, no te cap sentit.

Realment, un dia s’hauria de fer un diccionari dels termes que s’han arribat a inventar o prostituir per justificar el que cada cop es més injustificable, i amb això els líders convergents han fet una autèntic màster acadèmic per la posteritat.