Arxiu mensual: juny de 2011

LLEI ELECTORAL I JOCS SENSE ESTAT

Sembla que es torna a reactiva la possibilitat d’estudiar una llei electoral, desprès de l’últim fracàs, i si no volen que sigui un brindis al sol, hauran de cedir tots els partits, deixar els seus propis interessos a casa, i veure quin es el sistema que pot acostar més la ciutadania al sistema democràtic, i que lògicament respecti les proporcionalitats del territori. Per altra banda es vol reactivar la idea de Carod Rovira del projecte dels Jocs de Nacions sense estat, perquè Catalunya pugui competir amb altres territoris amb la mateixa situació, i sembla que el bucle es repeteix per no encarar els problemes, i les seves solucions.

El fracàs de final de la legislatura passada, el ridícul de 30 anys buscant una llei electoral, i les demandes de la societat indignada, que vol un millor mètode participatiu, han tornat a portar a l’agenda la llei electoral catalana, que recordo necessita dos terços de la cambra per ser aprovada, i mentrestant es va aplicant la llei orgànica general espanyola,  les divergències son la representativitat del territori  (CIU i ERC), i la més propera a un vot igual una persona (PSOE-C i ICV).  El setembre o octubre es podria formalitzar una nova ponència al Parlament, i el govern prioritza l’acord amb el grup socialista per fer una majoria forta, i es vol fer la primera meitat del mandat, discutint si s’aprofita la ponència ja engegada la legislatura passada, de totes maneres la resta de partits ja han dit que si s’afavoreix als partits majoritaris no hi donaran suport.  Per altra banda el govern vol recuperar els Jocs proposats per Carod el 2007, i que per la crisi econòmica es va deixar abandonat, i ara per la promoció del reconeixement internacional esportiu català, es volen impulsar aquests jocs, i es diu que la política esportiva es basarà en l’excel·lència, els valors i la nació.
Realment es lamentable que cada legislatura els partits portin propostes de com fer una millor participació de la població amb una nova llei electoral, que desprès xoca amb els interessos de tots els partits. A final de la passada legislatura, i amb les eleccions a la cantonada, evidentment el fracàs estava cantat, ara haurem d’esperar generositat, i deixar el partit en un segon pla, en cas contrari passarem 30 anys més per vergonya aliena, i del sistema  català en particular. La proposta socialista d’un ciutadà igual a un vot, per dir-ho d’alguna manera, i disfressat de progressisme d’anar per cas ,dona avantatge als socialistes, ja que el seu vot majoritari es concentra a l’àrea metropolitana, lloc on hi ha la majoria de població catalana, i per tant amb clara supremacia en aquest supòsit sobre les comarques, a l’altre costat la proporcionalitat ha de venir molt mesurada, i personalment crec que s’hauria de fer servir un sistema anglès, amb l’apropament del diputat del barri que tingui contacte directe amb els seus electors, per altra banda caldria un factor de correcció per aquells vots dels que no quedin en primer lloc, i evitar que quedin inservibles. La gent vol participació, i contacte proper amb els seus representants, i sobretot transparència, i una fugida dels blocs actuals en el Parlament, on cada diputat pugui lliurement votar moltes qüestions, que no tenen perquè coincidir amb els seus companys de partit, que defensen un altre col·lectiu. Semblen coses de sentit comú, però els interessos no deixen que es facin realitat.
En el tema de la proposta abandonada de Carod, rebutjada per inviabilitat econòmica, crec que ara estem pitjor, i es una competició que no interessarà a ningú, ja que els participants, molts d’ells no seran de primera línia, i es com una mena de jocs d’anar per casa, per territoris que no tenen la valentia d’alliberar-se dels seus estats pertinents, una mena de cortina de fum que no porta enlloc, i que dona idea de que es reconeix que som una simple regió amb ben poques aspiracions, tot plegat molt trist, i una gran pèrdua de temps, si volem ser un estat, siguem valents i automàticament en el terreny esportiu estarem als grans esdeveniments mundials, competint com nosaltres mateixos, altra cosa es fer el ridícul, i conformar-se amb unes engrunes, que hores d’ara no tenen cap sentit.
 
 
 

 

 

 

LA DEMANDA CATALANA PER EUROPA NO PASSA PER L?ESTAT ESPANYOL

Aquests dies veiem denuncies dels eurodiputats catalans a les continues traves i pals a les rodes que l’estat espanyol utilitza per frenar l’interes europeu pel corredor mediterrani, una infraestructura bàsica per Catalunya, i que  tant sols un interès polític espanyol justifica la seva motivació, ja que tècnicament no n’hi ha cap. Per altra banda, la futura entrada de Croàcia com a nou membre  de la Unió, implicarà l’entrada com idioma oficial del croat, i es vol aprofitar per forçar l’entrada del català, demanant un ajut ingenu a l’estat espanyol que saben perfectament que mai arribarà.

En Ramon Tremosa, eurodiputat català ha assegurat que l’estat espanyol va boicotejar i evitar la visita conjunta d’un conjunt d’eurodiputats al Port de Tarragona el passat març, i on tant sols van poder veure el de Barcelona, tot com a mostra del nul interès espanyol de que els ports catalans estiguin connectats a la resta d’Europa amb la via ample ferroviària, i que provocaria la pèrdua del monopoli que ostenta Renfe. Assegura que no hi ha cap raó tècnica per no impulsar el corredor mediterrani, però nomes reben pals a les rodes. Des del mateix port tarragoní, ja s’ha insistit que la data del 2020 com implantació definitiva del corredor, els deixarà fora de joc, i el impedirà el creixement amb el corresponent greuge que això suposarà per l’economia catalana. Per altra banda, els eurodiputats catalans presentaran al Parlament un manifest a favor de l’oficialitat europea de la nostra llengua, i demanen al govern espanyol aprofiti la propera entrada del croat, i que requereix la unanimitat del Consell europeu, i els insten a condicionar si es necessari amb el vot d’un, la implantació de l’altre.

 

Aquesta comèdia ja fa molt que dura, i potser que els nostres eurodiputats es dediquin a denunciar la xenofòbia de l’estat espanyol vers Catalunya, i no perdre el temps amb demandes, que sabem del cert que l’estat espanyol no desitja, i per tant farà oïdes sordes, no volen el nostre desenvolupament econòmic desmesurat, ni la nostra internacionalització cada cop menys depenent del mercat espanyol, qualsevol estat que ens consideres una part igual que la resta del total, hauria fet mans i mànigues per apressurar el corredor mediterrani,  un projecte necessari, i que revitalitzarà l’economia i les infraestructures catalanes entre d’altres, altra cosa es la condemna a l’ostracisme, o que quan hi arribem altres ha s’hagin posicionat. A l’estat espanyol això li es igual, es capaç contra l’opinió majoritària europea d’impulsar un altre corredor totalment il·lògic a traves dels Pirineus aragonesos, molt més car, i sense cap perspectiva econòmica, ni més ni menys que moltes vies d’alta velocitat totalment deficitàries de l’estat, ja que aquest no planifica les infraestructures en termes econòmics o logístics, sinó en termes purament politics, i sobretot que mai afavoreixin el desenvolupament català.  Fa anys que posen traves per impedir aquest corredor, i les demandes catalanes cauen en un sac sense fons davant la perplexitat europea. Pel que fa al català, caldria dir, per si no s’ha assabentat els nostres eurodiputats, que l’estat espanyol al igual que el terreny econòmic tot gira al voltant de Madrid, en termes lingüístics tot gira al voltant del castellà, llengua oficial i única, la resta no les consideren seves, i son enemics de la primera, per tal eviten qualsevol avença que puguin tenir, i l’oficialitat europea nomes s’aconseguirà sent un estat, com ho es Croàcia, tant fa el numero de parlants, la historia o la legitimitat, es una qüestió de genocidi lingüístic, que te com objectiu convertir la llengua catalana en una anècdota folklòrica, i no de cap situació casual com l’entrada croata a la Unió.

 

En definitiva, no enganyem més a la gent, amb l’estat espanyol, el català no serà oficial a Europa, ni aconseguirem el corredor mediterrani just quan el necessitem, amb un estat propi tot això serà una realitat, ja que l’estat que tindrem anirà a favor nostre, i el d’ara es l’enemic principal.

 

 

MAS COLLELL I LA RESPONSABILITAT MAL ENTESA

Amb el vot favorable de CIU i Laporta, i l’abstenció dels Populars, es van tombar totes les esmenes als pressupostos de la Retallada, i per tant van donar llum verda a seguir la seva tramitació fins al final. El conseller va demanar responsabilitat a la resta de formacions, amb uns comptes excepcionals per a un moment excepcional, amb un nivell de despesa que torna fins al 2007. Crec que en Mas Collell s’equivoca en la excepcionalitat, ja que la situació va camí dels 300 anys, i les nostres limitacions han anat augmentant fins al desgavell i crisi total actual.

Aquesta aritmètica parlamentaria, va fer possible seguir el curs parlamentari del primer pressupost que decreix, i que tot i així duplica el dèficit previst per l’estat espanyol amb un 2,66% per un 1,3%. Ens diuen que suposa un sacrifici, però en cap cas un desmantellament de l’estat del benestar. Els popular deien haver fet el pas per sentit comú, els socialistes van criticar aquesta mena de pacte, i l’anomenen tripartit de dretes amb Convergència, Unió i els Populars, i acusen la casa gran  de conviure amb la catalanofòbia. Tant Esquerra com Iniciativa defensaven la gestió del tripartit, i atacaven aquest pacte, de fet en Boada va arribar a dir que sort de l’endeutament generat per ells que ara el govern podria destruir les bases creades. De fet, avui s’ha sabut que concretament a Salut es reordenen els serveis, i l’assistència més complexa  com la cardíaques concentrarà en 6 o 7 hospitals al voltant de Barcelona, i es deixarà de fer a les altres grans ciutats catalanes, amb l’allunyament dels pacients, i un estalvi calculat d’uns 15 milions anuals, també reduirà els punts d’atenció urgent, alguns tancaran a les nits, i altres deixaran el servei amb un estalvi de 50 milions d’euros.

 

Llum verda a aquesta responsabilitat mal entesa, i a aquestes retallades que afecten per primer cop als pilars de l’estat del benestar, i treuen i resten el model de la nostra societat, amb un bon exemple amb la nostra assistència sanitària amb tancaments de plantes d’hospitals, retallades de personal, i serveis, i ara allunyament de tractaments centralitzats en un sol punt, amb els inconvenients que això pot suposar  per uns sectors de la  població determinats, així com la retallada de serveis urgents, que es un deteriorament dels nostres serveis clarament. Evidentment, que no es un desmantellament total del nostre benestar, però es un endarreriment,  i deteriorament clar dels serveis que rebem, i tot això quan el nivell de vida i el que aportem en forma d’impostos directes i indirectes segueix la seva pujada imparable.  Per tant no hi veig ni el sentit comú dels populars, ni la responsabilitat, i evidentment no ho veig excepcional, ja que aquests que tant critiquen les mesures igualment van validar l’espoli descomunal a que estem sotmesos, i vertadera causa de la nostra crisi i empobriment general. Curiosament, caldria recordar que aquests que critiquen la catalanofòbia del PP, governen junt amb ells al País Basc sense cap rubor, i concretament fa poques setmanes van votar en contra del fons de compensació a Madrid, que es reclamava legítimament Catalunya, i que hagués pogut evitar algunes d’aquestes retallades, per tant els campions d’anar sistemàticament contra els interessos catalans no son vàlids per acusar a ningú del mateix tema. Pel que fa a la resta de tripartit, defensar la seva gestió econòmica, desastrosa des de tots els punts de vista, es d’un cinisme  que no te nom. Un capítol apart mereix el diputat Joan Laporta que ara avala un números de la Catalunya autonòmica amb totes les falsedats que això implica, cal una mica de coherència, un valor que amb el clar exemple del personatge esmentat, es pot comprovar com es perd a velocitats de creuer.

 

En definitiva, i pel que fa a la sanitat unes mesures que podrien aportar un estalvi de 65 milions que son res comparat amb els 22 mil que ens roba l’estat espanyol anualment. Tota una paranoia que sembla no te límits.

ELS INDIGNATS, ARA INDIGNEN

Algunes de les legitimes reivindicacions d’una democràcia verdadera, i mesures per canviar el sistema eren molt benvingudes, però el moviment s’ha anat degradant fins arribar a la indignació, però en aquest cas de la resta de la societat. Les accions avui contra els parlamentaris escollits pel poble son indignes, i com ha dit el president Mas, han creuat una línia que es sagrada en qualsevol democràcia, el respecte als escollits pel poble, i la utilització de molts canals per fer veure el desacord, però mai la violència o la coacció com hem vist aquest matí.

La indignació entre la classe política era evident, diversos consellers i el mateix President, han hagut d’accedir al Parlament amb helicòpter, altres han rebut pedrades, empentes, pintura, insults, i tot tipus de gestos, protegits per un cordó policial, molts d’ells han hagut de superar el bloqueig dels indignats dins els furgons policials, i alhora de començar la sessió la meitat dels diputats encara no havien pogut entrar. Aquests han aprovat una moció de condemna, i alguns ens diuen que fa 34 anys de les primeres eleccions, una conquesta de llibertat, des de la dictadura, i ara creuen que han estat escollits per fer sentir la seva veu i la dels seus votants, i per tant tenen el dret d’entrar al Parlament. Els diversos portaveus han demanat discutir aquests pressupostos per poder defensar els indignats, com el cas de Laia Bonet pel PSOE-C, que ha anunciat el seu vot negatiu per mostra la indignació per les retallades.

 

Realment, ha estat un episodi molt trist el viscut avui, i que ha desautoritzat i desmuntat les teories d’una demanda d’una democràcia real, ja que com deia aquell, no es això companys, no es això. No es pot coartar als representants del poble, podem estar d’acord que el sistema esta podrit, que es indigne les condicions laborals d’aquests treballadors públics, o de la poca participació de la ciutadania a la democràcia que tenim, ara be, utilitzar la violència per impedir als nostres polítics fer la seva feina es tot un altra cosa.  Es indigne el pressupost de les retallades, però també ho eren els anteriors del tripartit, i no vaig veure ningú bellugar un dit, i ho eren, perquè tots parteixen de la base d’avalar un robatori de l’estat en forma del 10% del nostre PIB anual que va  i no torna, aleshores  es d’un cinisme espantós que la representant socialista mostri indignació per les retallades quan el seu partit es tant responsable com el que mes d’haver validat el tema esmentat, i haver estirat més el braç que la manega, com a cortina de fum per tapar la indignitat, i recentment votar contràriament al fons de compensació que ens tocava, i ara deixar la caixa completament buida, el govern actual que per cert segueix avalant l’espoli, encara que això perjudiqui greument l’estat del benestar dels seus ciutadans, no te més remei que anar-lo retallant fins a límits insospitats, ja que no hi ha recursos per dissimular-ho, ja que sinó segur que ho farien.  Es indigne sacrificar-nos sempre els mateixos en benefici d’uns altres, però son els representants que ha escollit la població, i això s’ha de respectar amb tota la discrepància que es vulgui.

 

Es curiós veure els indignats tant bel·ligerants amb un parlament de fireta amb ben poc poder, i en canvi l’origen de la nostra crisi, o sigui l’estat espanyol sembla queda oblidat, alguna cosa fa olor de socarrim, i pot acabar amb un ball de bastons, que desprès els típics progres de sempre criticaran amb rotunditat, però res diran de la primera provocació, i les primeres accions indignes, ni de nomes veure el culpable subsidiari, i no dir res del principal.

 

En definitiva, un final trist per un moviment que ha donat tots els arguments necessaris al sistema, per utilitzar els seus sistemes de seguretat i defensa, amb l’aval de la major part de la ciutadania.

EL TRIBUNAL DE LA INQUISICIÓ EN CRISI PROFUNDA

El vicepresident del TC, i dos magistrats més han presentat la dimissió d’aquest tribunal, com a protesta per no haver estat renovats, ja que el seu mandat caducava el novembre passat, i per cridar l’atenció per la seva renovació per part dels dos principals partits espanyols, les reaccions han estat a l’alçada de l’esperpent d’aquesta institució,  amb critica  a Bildu o al nacionalisme, sempre culpable de tots els mals segons la caverna espanyola i catalana.

Tant Eugeni Gay el vicepresident, com els magistrats Vera i Delgado, se senten part d’un tribunal segrestat per la incapacitat dels partits de la renovació totalment polititzada, el President del tribunal Pascual Sala, ha desestimat la dimissió per la seva funció institucional, i el volum de feina acumulada. Es una crisi de grans proporcions, i be desprès de l’afer de l’Estatut amb quatre anys de retard, la renovació de membres que ja portaven 3 anys caducats, una vacant encara pendent per mort del magistrat, i que deixa la composició amb 5 progressistes i 3 conservadors, termes que francament fan riure. El PP i PSOE es culpen mútuament per no haver estat capaços d’acordar les renovacions, i crear la paràlisi actual, pels populars es va insinuar que la sentencia sobre Bildu, podria tenir a veure amb les renuncies, per la seva banda Albert Rivera per part de Ciudadanos, dona la culpa als pactes amb els nacionalistes de populars i socialistes, que acusa d’utilitzar el tribunal pels seus fins, i s’ha referit a l’Estatut o  a l’esquerra abertzale, i ha reblat que els nacionalistes no acaten les sentencies del TC quan no els agraden, i això esta destrossant la democràcia.

 

Realment que en un estat democràtic la separació dels 3 poders es bàsica, hi podríem estar tots d’acord, a l’Estat espanyol clarament no es així, i els partits polítics manipulen aquest tribunal en funció dels seus interessos, i el fan servir per complir els seus objectius, fa gracia sentir a parlar del sector progressista i el conservador, quan amb el tema estatutari la discussió era si cremar el text o estripar-lo en el millor dels casos. Aquesta falsa democràcia espanyola s’ha dotat de mecanismes d’autodefensa per blindar-lo davant de qualsevol atac.  Davant de tot la sagrada Constitució, pràcticament impossible de modificar, i amb alguns articles com el de la missió de les forces armades dignes de qualsevol dictadura de tercera, en segon lloc la cambra principal, el Congrés on bàsicament populars i socialistes es reparteixen el pastís institucional, i en aquest cas el judicial sense cap vergonya, una segona cambra diuen de representació territorial, com es el Senat, que no representa absolutament res, i tant sols serveix com a cementiri d’elefants, i jubilacions daurades de polítics esgotats, i on dia a dia es demostra la inutilitat de l’organisme que amb la seva eliminació estalviaria molts diners, ja que mai representarà les nacions dins d’aquest estat, perquè el mateix no les reconeix com a tals, i en tercer lloc un tribunal com el Constitucional digne hereu dels tribunals d’altres èpoques, i que s’encarrega de fer la feina bruta per no empastifar directament els partits, però totalment dirigit, sense complir cap llei i garantia, com s’ha demostrat amb les renovacions, i en el cas estatutari català passant per sobre de la decisió popular en un referèndum, cosa sagrada en qualsevol democràcia vertadera. Les reaccions han estat les de sempre, i curiosament els que acusen els nacionalistes de no fer cas a les sentencies quan no agraden, critiquen profundament l’afer de Bildu, un partit perfectament democràtic, i que com s’ha vist representa una part molt important de la població basca, vetada fins ara per aquest estat pre-democràtic, en Rivera culpa els nacionalistes de destrossar la democràcia, quan recordo el seu partit contrari a deixar decidir el poble lliurement cap on vol anar, i amb una xenofòbia constant cap a la nostra identitat, i en particular contra la nostra llengua, que el deixaria inhabilitat per donar lliçons de res, i menys de pensament democràtic.

 

En definitiva, un nou afer vergonyós d’un estat que no vol evolucionar, i on les seves mancances van sortint a la superfície cada dia, i malauradament ens arrossega amb ell, si no reaccionem d’una vegada per totes.

ACAMPADES PER LA CARA I L?ESPOLI INVISIBLE

A l’acampada dels indignats de Barcelona, es va votar en assemblea la retirada i finalització de la mateixa, però la veritat es que nomes un 20% han fet cas, i la resta segueixen una ocupació pública que ja no porta enlloc. Per altra banda un grup de doctors en economia i professors universitaris, ha presentat un llibre on s’analitza els efectes econòmics d’un procés cap a la independència catalana, desmentint molts arguments interessats, i posant l’ull al terrible espoli fiscal que patim, i que sembla invisible, ja que tots els nostres partidets donen per fet que entra dins la normalitat.

Aquest divendres es va decidir desmuntar el campament, i es va donar el marge del cap de setmana per fer-ho possible, però de moment l’aspecte gairebé es el mateix, i tot segueix al seu lloc, i molts sembla que estan determinats a seguir-hi de manera indefinida, tot hi la decisió assembleària.  Per altra banda, en aquest llibre que esmentava s’analitza un possible boicot espanyol, que en tot cas seria menys greu que l’espoli que patim, i arriben a la conclusió que apart d’això, no hi haurà altres conseqüències per l’economia, i institucions catalanes, que seguiran sent obertes, i integrades a la Unió Europea, i integrada a l’euro. El llibre titulat “Sense Espanya”, i escrit per Modest Guinjoan, Xavier Cuadras. Distingeixen entre els boicots personals, i els de les empreses, el primer es emocional i limitat en el temps i sense gaire repercussió real, com el boicot del cava amb un impacte molt moderat en el seu dia, per les empreses seria molt menor, ja que la dependència econòmica catalana de l’espanyola s’ha anat reduint, i per altra banda les empreses prenen decisions racionals, i no pagaran més si no hi ha grans raons per justificar-ho. Com exemple si el boicot fos d’un 40% dels consumidors, i del 20% d’empreses, el descens del PIB seria d’un 4%, i hores d’ara el dèficit fiscal es d’un 10%, per tant el balanç seria molt positiu.

Crec que els indignats estant superant uns límits que poc tenen a veure amb les reivindicacions positives del primer moment, sobre la falsedat del sistema polític i econòmic que vivim, ara i desprès d’haver votat el desallotjament, sembla que alguns no volen fer cas ni a les pròpies decisions democràtiques del moviment, que te que trobar nous canals per expressar-se, i estan ocupant un espai públic cada cop menys ideològic, i cada cop més pervertit el missatge i la imatge davant la societat. A la llarga no pot acabar massa be la cosa, i haurien d’entendre que  tot comença i acaba, i aquesta etapa arriba a la seva fi, i toca fer propostes per altres canals i nous projectes que no envaeixin els drets de la resta de ciutadania. La idea principal es bona, però la forma també es important, i no donar arguments al sistema per actuar, i desvirtuar el que es important del despertar d’una porció de la societat. Pel que fa al llibre, desmunta la gran teoria espanyola de la davallada econòmica pels boicots espanyols a Catalunya, cosa que de ser veritat, primer confirma el tarannà tant poc democràtic de l’estat espanyol, que contra tota lògica reaccionaria tant lamentablement a la decisió democràtica d’una societat, i per altra banda amb l’exemple posat al llibre es pot comprovar com les hipotètiques pèrdues d’una economia catalana, cada com més internacionalitzada, i per tant menys dependent, res tenen a veure amb l’espoli fiscal que ara patim, i que fetes les sumes i restes no hi ha color entre un 4% de pèrdues, i un robatori d’un 10% de la nostra economia, i que sembla el govern català ignora, i ho considera amb tota la normalitat, com la gran part de l’oposició, en una posició indignant, i que tard o d’hora ha de fer aixecar el poble demanant dignitat als seus dirigents, i no retallades per voler mirar cap un altre costat.

En definitiva, nous arguments favorables a la independència, i que tothom hauria de veure com l’única sortida possible, i nous reptes per un moviment que s’acabarà desvirtuant per culpa d’una part ,que res te a veure amb la idea original.

 



 

RUBALCABA, BONET I BARBERÀ JUGUEN PER QUI LA DIU MÉS GROSSA

Aquests tres personatges, sembla que o be no han entès res, cosa que no em crec, o ens prenen per uns autèntics estúpids, cosa que ja s’acostaria més a la realitat. Rubalcaba en la seva visita al PSOE català, no entén els pactes entre convergents i populars, els quals els fa responsable de la catalanofòbia, en Carles Bonet per Esquerra, defensa un tercer tripartit, i un partit republicà clarament socialdemòcrata, obviant la realitat d’aquest partit. Per últim l’alcaldessa de València, la popular Rita Barberà en el seu sisè mandat fa un discurs de dignitat, i regeneració democràtica. Deu ser un concurs de fer veure qui la diu més grossa.

El vicepresident espanyol i candidat del PSOE a les properes eleccions, ha visitat  la seu de la filial socialista a Catalunya, i ha mostrat la seva perplexitat pel fet que un partit català com CIU oblidi que el PP es genuïnament anticatalà, i símbol de la catalanofòbia més atroç. També ha parlat de no voler interferir en el debat intern del PSC sobre tenir grup propi a Madrid, ja que cal respectar la seva autonomia, encara que ha dit ja es coneix la seva opinió contraria. Respecte a Bildu, i el seu èxit electoral, esperava arribar a pactes amb altres formacions, i poder frenar els seu ascens. Pel que fa a Carles Bonet, possible candidat a la presidència d’Esquerra, proposa reformular el partit perquè sigui un referent socialdemòcrata també per els federalistes, i aposta clarament per un tercer tripartit, i buscar aquesta formula com en mes llocs millor, posant com exemple el grup d’entesa al senat que s’hauria de traslladar al Congrés. La seva valoració de l’enfonsament, es per no mostra una imatge solida a l’electorat, i que quan la principal preocupació ciutadana es la crisi, es dediquessin a impulsar consultes sobiranistes. Per últim Rita Barberà escollida alcaldessa de València per sisena vegada, ha instat a la classe política a la regeneració de la vida pública, encara que rebutjant la falta de respecte, i ha reclamat la dignitat de la política.

Aquests personatges mostren un cinisme compulsiu fora de mida, en Rubalcaba diu no entendre el pacte amb els populars, amb la vella tàctica del poli bo i el poli dolent, i els acusa de tots els actes de xenofòbia contra Catalunya, llàstima que obvia que ells porten anys exactament amb la mateixa tàctica, que tants rèdits donen per les Espanyes, i no diu res de les promeses i incompliments del seu govern amb Catalunya, una rere l’altre, i el maltracte i ofec econòmic en matèria d’inversions i infraestructures, per no parlar de la cultura o la llengua catalana, igual de menyspreada per un que per l’altre, i sobretot una falta de lleialtat institucional total, amb el tema estatutari o totes les lleis que s’han derivat com el mateix fons de compensació, crec que hores d’ara tothom pot entendre que son la mateixa cosa, i igual de nocius pel territori català, pel que fa al grup propi, ja no enganyen a ningú, la indignitat dels seus 25 diputats votant sistemàticament contra Catalunya ja no te perdó, i  han demostrat sobradament que el seu interès principal no es el territori que representen, i la seva lenta baixada cada cop més acusada així ho demostra. Pel que fa a Bildu, suposo que es refereix als pactes entre populars i socialistes que han propiciat un dels fraus electorals més grans de la historia, aquestes son les tesis democràtiques d’aquest personatge que tots coneixem prou be. En Carles Bonet sembla que no vol o no pot enterar-se de res, i dona validesa a una aposta per un tercer tripartit, i no en te prou que utilitza les típiques receptes del nacionalisme espanyol, que prioritza la crisi a qualsevol qüestió nacional català, com si una no fos la solució de l’altre, suposo que nomes li falta demanar el carnet del PSOE on si trobaria molt més a gust, ja que en un partit independentista on es dona suport a unes consultes democràtiques no sembla siguin del seu agèrat. Com he dit sempre millor que trií l’original que la copia barata en que s’ha convertit el partit república, renunciant a tots els seus principis a canvi del poder. Un altre personatge desorientat o interessat que segueix a la seva realitat virtual.  Per últim que la Rita Barbarà parli de regeneració democràtica, es un insult a qualsevol principi democràtic, i una presa de pel constant, 6 legislatures amb el tarannà ranci popular son l’antítesi de qualsevol dignitat i sobretot honestedat, on a València sembla fa riure.

En definitiva, tres personatges que els uneix el cinisme de les seves reflexions, i que evidentment s’han de desemmascarar per conservar la dignitat de tots.

 

 

 

 



LA GRAN ENSARRONADA DE RODALIES I LES SENTÈNCIES A LA CARTA

La gran cortina de fum que es el traspàs de Rodalies, negociat pel tripartit, va oferir el magnífic acord que permet Catalunya decidir els horaris dels trens i poca cosa més, fins hi tot el que es donava per fet, com era el possible canvi d’operador pel 2012, ha estat ràpidament negat pel govern espanyol, i ha mostrat la gran ensarronada a la part catalana. Per altra banda, es curiós com dos tribunals diferents tracten la xenofòbia i el nazisme de diferent manera, i les dues parts es poden considerar victorioses, veure per creure.

 

El Conseller Recoder va insinuar que a partir del 2012 una part del servei de Rodalies, podria optar per una operadora diferent a Renfe, ràpidament l’anomena’t virrei Morlan, que va residir a Catalunya en el temps dels desgavells de rodalies, avisa que la norma no permet canviar d’operador, i ho veu inviable aquesta legislatura, ja que la llei del sector impedeix a cap altre operador el servei que no sigui Renfe. Explica que el Parlament Europeu ha trigat més del previst a posar-se d’acord sobre la legislació d’alliberar el transport ferroviari, i que aquest es el camí a seguir, encara que es mostra contrari al canvi, ja que llavors el criteri nomes es el negoci. Per la part catalana s’aferren al text acordat en el traspàs, i a exemples com Regne Unit, Alemanya, Dinamarca o Suècia, que ja han fet el pas sense cap trauma. La realitat es que no es te poder sobre la xarxa, les estacions, trens ni vies, per tant nomes queda la gestió del servei amb preus i horaris dels bitllets, i patint la manca d’inversions. Per la seva part el Suprem condemna una associació de Madrid per promoure l’odi als jueus, dies desprès d’absoldre els neonazis de la llibreria Kalki de Barcelona.  La primera condemna fins a dos anys de presó per promoure la discriminació per raó d’ideologia, religió o creença, i la revista que editaven era clarament neonazi. La segona no considera un delicte difondre idees del genocidi, llevat hi hagi incitació a l’odi, arribant així a un contrasentit.

Una presa de pel consentida i amb majúscules el tema de rodalies, les famoses comissions bilaterals van a arribar a acords patètics com aquests, que tant sols i virtualment acceptaven traspassos sense cap sentit, ja que gestionar horaris i preus no es cap traspàs, ni atorga cap poder sobre el servei de rodalies, fins hi tot la lletra petita per canviar d’operador ha quedat amb un no res, ja que amb l’excusa de la legislació europea que havia de canviar, no s’han fet les modificacions estatals necessàries, i ni es preveuen, apart es mostra contrari, ja que llavors amb tot el cinisme nomes val la part de rendibilitat, cosa que xoca amb l’estructura radial espanyola sense solta ni volta, i amb molts trams deficitaris i esperpèntics.  De totes maneres, no anomena varis estats que ja han liberalitzat el servei abans de la normativa europea, es un cas clar d’engany premeditat a Catalunya, com es pràctica habitual, caldria donar les gracies al tripartit per aquest nou gran servei al territori.

Per altra banda, que dues sentències del mateix tema siguin contradictòries, ja es esperpèntic, però quan es tracta de condemnar la xenofòbia, en aquest cas expressada pel nazisme no hi pot haver ambigüitats possibles, amb incitació o sense, no es pot promocionar i publicitar aquesta barbàrie, i xacra de la humanitat impunement, ja límits que no es poden creuar, de totes maneres en estats on el dictador sanguinari amb 40 anys de morts, i crueltat a la seva esquena, es definit pels seus diccionaris com es fa, i mai hi ha hagut cap culpable condemnat, en una època que gairebé no se’n pot parlar, qualsevol cosa es possible, i més quan partit com la Falange o Alianza Nacional d’aquest tipus d’ideologies son perfectament legals, es el que te les mancances democràtiques.

LA XENOFÒBIA DE CAMPS I LA VERGONYA DEL PRESSUPOST

La majoria del poble valencià, com a mínim els que van anar a votar, suposo veuen acomplerts els seus desitjos de veure com actua un govern amb clares mancances democràtiques, i on la persecució del català segueix sent un dels seus cavalls de batalla, ara  fixats en el sistema educatiu, i com es habitual l’eliminació d’una llengua perseguida, i per altra banda el desallotjament dels indignats amb violència, i recordant les imatges de la dictadura que se’ns dubte enyoren. En un altra historia, al Parlament Solidaritat ha presentat esmena a la totalitat als pressupostos de les retallades convergents, i alhora presenta una proposta alternativa basada en un estat propi, i on els números evidentment poden fer posar vermell a més d’un.

La supressió de les línies en valencià a l’ensenyament d’aquest territori, es el primer regal del govern presidit per Camps al seu poble, sense cap mena de diàleg, i amb un clar perjudici per les 230 mil famílies que escolaritzen els seus fills en català, que  veuen com amb l’excusa de les tres llengües (castellà, anglès i valencià), aquesta última  es sacrificada sense escrúpols amb una nova mostra de xenofòbia lingüística. El cas es que sota la falsa doble línia existent entre català i castellà existents, el nou decret amb clara imitació de Galícia també governada pels populars, i intentant frenar la demanda creixent en català, i a la practica introdueix assignatures obligatòries en castellà el que ara era la línia catalana, i amb l’excusa de l’anglès impedir que algun valencià pugui exercir els seus estudis amb normalitat amb català, es un autèntic genocidi lingüístic. Per altra banda, el tarannà d’aquests personatges ha quedat reflectit amb l’actuació policial contra els indignats que es manifestaven pacíficament davant la seu parlamentaria, amb imatges dignes d’altres règims de mal record. Per altra banda, Solidaritat presenta un pressupost alternatiu sense espoli, i amb un augment d’ingressos del 91%, 42 mil milions d’euros, i un increment de despesa naturalment que podria donar un superàvit d’un 5%, convertint les finances catalanes entre les mes sanejades d’Europa, i les inversions per departaments augmentarien espectacularment.

 

Realment, l’obsessió malaltissa del govern popular valencià per destruir per complet la seva identitat, i en particular la llengua catalana, no sembla tenir límits, volen una substitució plena en clau espanyola, i no dubten en eliminar qualsevol obstacle amb l’ajuda d’un estat amb greus mancances democràtiques, que tot el que sigui afeblir a les nacions que te sota el seu control ja li esta bé.  Primer ha estat una eliminació de TV3, un mitjà que podia portar una visió diferent al pensament únic que pregonen, i que ni una iniciativa popular multitudinària va poder fer enrere, ja que el govern socialista va acabar de fer la feina bruta, rebutjant el tema, son com dues gotes d’aigua. Ara no n’han tingut prou, i desprès d’un seguit de despropòsits per posar una llengua inventada diferent a la catalana a cop d’actuacions esperpèntiques, ara toca la segona part, que es eliminar-la de l’ensenyament, per aconseguir l’únic objectiu que volien aconseguir, que no es altra que imposar la llengua castellana, com a única i sense rivals.  A cop de decret, i sense cap tipus de consulta, deixen a una part creixent any a any de la població fora de cursa, i així culminar aquest genocidi sense nom, que curiosament la majoria dels votants valencians avalen amb el seu vot, es una paranoia digne d’estudi. Els seus mètodes amb els que protesten contra el regim, els hem vist aquests dies, i no s’allunyen gaire dels que utilitzava el regim dictatorial per dispersar qualsevol discrepància, això si tenen la gran barra i cinisme, de voler portar en el seu programa electoral, poder condemnar als polítics corruptes, se’ns dubte amb el president valencià, en tenen un gran exemple.

 

Per la seva banda Solidaritat, en aquest cas ha fet molt be de no avalar aquests pressupostos restrictius, i de retallades socials, bàsicament per un motiu, deixant de banda la crisi, que es avalar el nostre espoli fiscal amb l’estat, aquesta actitud que amb la crisi mundial ha arribat al límit mereix denunciar aquesta indignitat, i mostrar quins serien els números  gestionant els nostres propis recursos, i sent solidaris amb qui vulguem i amb la quantitat que decidim. Els sacrificis s’han de fer quan no toca altra remei, i totes les solucions estant esgotades, en aquest cas tenim el problema localitzat, i l’única solució que tant sols depèn de nosaltres, un altre cas de paranoia inexplicable, i de flagel·lació voluntària difícil d’explicar.

 

 

INDEPENDÈNCIA: SI O NO EN EL CEO I PRIMERA PARADA WESMINSTER

Una proposta al Parlament d’Esquerra, ha obtingut el suport majoritari amb CIU, Iniciativa i Solidaritat, per tal de que el Centre d’Estudis d’Opinió amb la seva enquesta oficial, pregunti directament pel suport a un referèndum d’independència, i no la pregunta esbiaixada i disfressada que hi havia fins ara. Per altra banda, el proper dilluns un grup de catalans farà una acte d’agraïment als parlamentaris anglesos, que van fer una moció en aquesta vella cambra en favor dels drets dels catalans, desautoritzats greument amb l’afer de l’estatut, i que han ajudat a internacionalitzar el conflicte català amb l’estat espanyol.

 

La pregunta que es feia abans al CEO, era una manera de donar mil interpretacions a les respostes i mantenir aquesta ambigüitat del que no vol saber la realitat, un estat federal, autonomia, regió i estat propi eren les opcions, i les sumes i restes eren moltes i variades. El vot negatiu de PP, PSOE-C i Ciudadanos marca clarament els dèficits democràtics d’aquests partits que senzillament no volen sentir l’opinió de la gent ,dels temes que no els interessen. Caldrà estar atents als resultats, i veure si es confirma aquest empat, o fins hi tot la via favorable a l’estat propi. Per altra banda una iniciativa catalana donarà les gracies i entregarà les adhesions recollides als diputats que han mostrat el nostre problema en la seva cambra, tal com rememoren els fets entre 1705 a 1714 de  mal record per nosaltres, i on es van perdre les llibertats del nostre poble.

 

 

 

El 20 de juny del 1705, a la ciutat de Gènova, els comissionats catalans Domènec Perera i Antoni de Peguera i l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe, van signar un pacte pel qual la corona anglesa prometia “la seva garantia perpètua per a assegurar els privilegis i lleis del Principat”, en moments en què la nació catalana lluitava contra els exèrcits espanyol i francès per salvaguardar la seva llibertat i el seu sistema constitucional, que va ser finalment suprimit pels decrets de Nova Planta. La corona anglesa, malauradament, no va complir el seu compromís i deixà el poble català a la seva mercè en manifesta inferioritat davant dels ocupants. Ja el mateix 1714 diputats anglesos van fer sentir la seva protesta pel que s’anomenà “el cas dels catalans”.

El 14 de juliol de l’any 2010, catorze diputats al Parlament de Westminster representants dels pobles del País de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, van presentar una moció perquè el Parlament britànic aprovés un acord de suport al dret de Catalunya de decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure entre els pobles lliures de la terra.

Com a mostra de reconeixement i d’estima s’ha endegat una campanya de recollida d’adhesions que farem arribar personalment als diputats britànics. Les adhesions poden fer-se a través d’aquesta pàgina web casdelscatalans.cat.

Per això convidem tothom a adherir-se al manifest adjunt i fer-lo extensiu a totes aquelles persones que vulguin manifestar el seu agraïment pel suport rebut que, ben segur, suposarà l’inici d’una nova etapa que ha de cloure amb el reconeixement internacional de la nació catalana. A aquest efecte el dilluns 13 de juny a la tarda tothom que ho desitgi podrà participar en l’expedició que es farà a Londres per al lliurament als diputats del Parlament de Westminster de les adhesions obtingudes.

 

 

Als membres de la cambra dels comuns
del Parlament Britànic

IL·LUSTRES SENYORS,

Williams, Hywel

Llwyd, Elfyn

Edwards, Jonathan

Wishart, Pete

MacNeil, Angus

Weir, Mike

Lucas, Caroline

Hosie, Stewart

Whiteford, Eilidh

George, Andrew

Hancock, Mike

McDonnell, John

Durkan, Mark

Hemming, John

Il·lustres Senyors Diputats,

Els Diputats, els altres càrrecs electes, les entitats i els particulars sotasignats, reconeixem l’alta significació de la Moció que vau presentar el dia 14 de juliol de 2010, el text de la qual és el següent:

«Aquesta Cambra constata que més d’un milió de persones varen assistir a la protesta de Barcelona del 10 de juliol de 2010 a favor dels drets de Catalunya; acull amb satisfacció la continuïtat del debat sobre la constitució de Catalunya; accepta que Catalunya és una nació; reconeix que els resultats de les consultes sobre la independència han obtingut una majoria favorable; mostra la preocupació pel fet que la voluntat democràtica del poble de Catalunya expressada al referèndum del 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia fou desautoritzada pel poder judicial de Madrid en sentència de juny de 2010; fa palesa la seva afegida preocupació de que futurs desenvolupaments constitucionals a Catalunya que tinguin lloc amb el suport del govern i el poble de Catalunya topin amb revisions judicials per part d’organitzacions que no són neutrals ni independents; i reclama que l’Estatut del 2006 sigui dut a terme tal com fou referendat a les urnes i que es reconegui als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu propi futur.»

Us manifestem el nostre profund agraïment per aquesta vostra actuació que valorem com una mostra de la solidaritat de les nacions d’Anglaterra, d’Escòcia, de Gal·les i d’Irlanda envers la nació catalana, i com un exemple per a una Unió Europea que desitgem que esdevingui una veritable unió de pobles lliures.

GRÀCIES, THANK YOU, DIOLCH