Arxiu mensual: desembre de 2010

QATAR O ELS DINERS DE LA DISCORDIA

L’acord de patrocini de Qatar Foundation amb el Barça, i que es calcula que amb 5 anys aportarà uns 170 milions d’euros pel club, ha provocat una corrent de critiques amb arguments diversos, com el regim absolutista d’aquest país de l’Orient, o la profanació de la samarreta blaugrana després de 100 anys de vida del club, tot un seguit de raonaments que crec caldria matisar, i aclarir per arribar a la conclusió de que volem pel futur, viure en una mena de bombolla aïllada del món, o participar amb criteri de les oportunitats que ens ofereix aquest en el nostre benefici.

Segons informen alguns mitjans i segons Amnistia Internacional, a Qatar les dones segueixen sent objecte de discriminació, la pena de mort es vigent, i se sotmet abusos als treballadors estrangers, deixant de banda la prohibició dels partit polítics tot hi la llibertat d’expressió, i el poder de l’emir que controla la cambra governamental, tot donat per aquest acord de 30 milions per temporada amb aquesta fundació que compartirà espai amb Unicef, i que oficialment es dedica a l’educació, recerca i desenvolupament del país. Segons el directiu Javier Faus, es tracta d’una monarquia absolutista però tolerant. Rosell ho justifica per situar el club com a marca líder indiscutible del món del futbol. Cal dir que en el programa electoral de l’actual president blaugrana res es va dir sobre el tema, però es va critica molt els suposats negocis de Joan Laporta amb l’Uzbekistan, que segons el rànquing de llibertat de premsa al món es situa el 163 pel 121 de Qatar. De totes maneres la directiva diu fer aquest pas pel deute acumulat, ja que sinó no haguessin fet el salt.

Cal dir que per una banda si el club vol competir amb els clubs més poderosos del món, i donant per segur que no sempre el planter donarà una fornada tant important com l’actual, s’han d’utilitzar les armes que tothom fa servir, el demes es un romanticisme estèril, i al final  els socis i simpatitzants valoraran els títols aconseguits pel club, que donaran la seva vertadera dimensió. Els diners d’aquesta operació son molt importants, i donaran una empenta al projecte, i els que ara critiquen seran els primers a criticar si el club no pot estar lluitant com li correspon pels primers llocs mundials per falta de recursos. Dit això la directiva actual no pot fer demagògia, així com molts opinadors, no es pot dir que aquest estat oriental es una monarquia absolutista però tolerant, simplement es mentida, son dos termes oposats si es una monarquia absolutista on tot el poder rau sobre una família no pot ser tolerant, i més quan els partits polítics estan prohibits, i una representació important de la cambra es escollida directament per l’emir sense comptar amb l’opinió del poble, poden vendre l’acord per motius econòmics, però que no ens prenguin per imbecils, i més quan van estar criticant a l’Uzbekistan, i posant les mans al cap per la falta de drets humans en aquest estat, i ara es defensa o s’emmascara l’acord aconseguit en un altra, on el dret a decidir de la gent es inexistent.

La proposta d’Unicef es molt lloable, i un mèrit de l’antiga directiva, tant per l’acord, com pels valors que es volen transmetre i que el club els vol fer seus, ara be, si entrem en el terreny del purisme podríem dir que moltes d’aquestes multinacionals que patrocinen equips de futbol no tenen un comportament ètic molt lloable, o que el mateix estat espanyol amb la seva negació del dret a decidir i la seva persecució per exemple a la nostra llengua, qüestionaria la presencia del club a la lliga espanyola, o la celebració dels jocs olímpics amb un estat dictatorial com la Xina, no va fer enrere a cap estat mundial, i evidentment ningú fa aquestes afirmacions, per tan, cal dir que dins d’uns paràmetres cal saber aprofitar-se del sistema, i fer el possible per donar les eines per estar als primers llocs, sabent que la demagògia no es bona ni per un costat ni per l’altra, i que el sentiment sempre estarà per damunt d’aquestes decisions, i això no es pot comprar amb diners.

 

 

 



 

 

LA OFERTA CAROD: MÉS DEL MATEIX

El personatge que ha observat des de casa com el seu partit s’estavellava, fruit d’una  aposta que ell com a vicepresident ha defensat en tot moment, i que ara vol repetir d’una manera més encoberta amb un nou projecte, que dona fe que la llum d’aquest gran orador polític s’ha anat apagant, i ha passat de la previsió de l’estat propi pel 2014, a centrar el seu discurs en l’eix dreta i esquerra, i amb un tripartit infinit que nomes busca seguir donant tombs al mateix sistema pels segles dels segles.

Considera que els republicans han fet una campanya pèssima, rebutjant el govern del qual formen part, i centrant-se en el referèndum, recordant que la independència no nomes s’hi arriba des d’Arenys de Munt. No han volgut jugar a primera divisió, i s’ha preocupat més de formacions extraparlamentàries com Solidaritat i Reagrupament, proposant un referèndum d’independència en un context de crisi econòmica. Ens proposa que Esquerra s’integri a una plataforma electoral amb catalanistes del PSC i ICV, que aglutini el centre esquerra nacional, tal com CIU fa amb el centre dreta, i que  hi tinguin cabuda totes les sensibilitats. Ha admès converses amb altres polítics sobre el tema, i veu com a futur aquesta copia convergent però de l’esquerra, ha criticat que amb la situació econòmica el primer problema es la crisi i no l’estat propi, i que els republicans han donat per fet que estarien a l’oposició. No assumeix cap responsabilitat del desastre electoral, i demana la dimissió d’en Puigcercos per dignitat, fent befa de Solidaritat, i la seva independència rapida. La proposta seria per estar preparat per les eleccions espanyoles.

 

Realment trobo lamentable aquestes propostes d’un polític que va fer molt per l’independentisme, i que va portar una il·lusió i un salt qualitatiu important que se li ha de reconèixer, però arrel de l’entrada al govern, els despropòsits d’aquest personatge han devaluat la seva figura, defensant un  a posició esperpèntica a l’estatut retallat de Madrid, promovent una aposta per l’alliberament al 2014 com l’ultima meravella, i que  ara reposa en un bagul amb la clau ja perduda. Es treu tota responsabilitat del resultat, quan ell es un ferm defensor de l’estada al govern dels republicans, i la tàctica de la pluja fina que ha deixat despullada qualsevol ideologia nacional d’aquest partit. Es igual de responsable que en Puigcercos, del que coincideixo, si li quedes una engruna de dignitat hauria d’haver dimitit ja fa dies. Fa seves les tesis de l’espanyolisme ranci, quan  separa crisi i estat propi, quan precisament el segon terme es un eina per sortir-ne amb moltes més possibilitats, sense això les eines del govern per combatre la crisi son tant minses, que son inexistents, i amb el llast de l’espoli espanyol per acabar d’enfonsar Catalunya en la misèria actual. Ens proposa un tripartit secret amb les tres forces que ara formaven el tripartit, caient amb el parany del dreta i esquerra, com si això en una regió autonòmica sense cap poder real tingués cap importància, deixant de banda que son termes força caducats en les democràcies avançades. El seu odi a CIU es superior a qualsevol cosa, i no admet que la independència serà transversal, ja que diverses ideologies hi han de donar suport, i no nomes una esquerra tronada que es el que ens proposa.

 

Es el símptoma clar de la deriva dels dirigents del partit republicà, que definitivament han perdut el nord, i simplement obliden els seus objectius més vitals, per seguir donant tombs en aquest autonomisme, creant més i més plataformes, refundacions, i catalanismes de pa sucat amb oli pels segles dels segles, rebutjant la opció més seriosa, que es la independència al Parlament sense més excuses de mal pagador, com les que ens proposa Carod.

 

 

 

 

SISTEMA CORRUPTE ES I GUAL A POCA DEMOCRÀCIA

L’aposta per l’estat d’alarma, i el control militar per part del govern de Zapatero a l’Estat espanyol, per solucionar el conflicte dels controladors aeris, segurament, i arribats al punt de caos era una opció necessària, però això no amaga que darrera s’amaga una ineptitud governamental, i un sistema podrit que no fa res més que perjudicar la falsa democràcia on vivim, la ciutadania catalana en una recent enquesta ho confirma, ja que un 60,5% te la percepció que a Catalunya hi ha molta o bastant corrupció, i creuen que aquestes pràctiques es mantindran amb aquest estudi encarregat per la Oficina antifrau.

Zapatero aposta per prorrogar l’estat d’alarma per evitar problemes per Nadal, i ha defensat aquesta posició per tractar-se d’uns fets excepcionals, i una mesura excepcional per garantir el tràfic aeri, una situació que no es pot tornar a repetir per l’interés públic. Ha detallat les reunions per demanar els controladors que fessin marxa enrere, i ara amenaça amb responsabilitats penals segons la legislació militar, ja que no es tracta d’una vaga, sinó l’abandonament dels llocs de treball. El decret aprovat el 5 de febrer que regulava l’activitat dels serveis de transit aeri, i detectava greus deficiències econòmiques d’AENA, amb els increments salarials dels controladors, molt més alts que els seus homòlegs europeus, així com les hores voluntàries de feina, ja que fins ara eren 1200 hores ordinàries i unes 500 hores extres, per tant ha ampliat les ordinàries per reduir les extres, que tenen un cost tres vegades més alt que les altres. Uns salaris anuals de 305 mil euros que es veurien retallats a 200 mil euros fins el 2013, alhora s’exigeix disponibilitat el 365 dies de l’any. Així com suspendre durant tres anys la llicencia especial, que al complir els 52 anys es deixava de treballar, i es cobrava el salari fix fins a l’edat de jubilació.

Un altre conflicte que ha explotat als nassos del govern espanyol, un cas més d’evitar un conflicte que ja fa anys que es cou, i com amb la crisi enganyar la ciutadania venen una realitat que no es tal. El sistema centralitzat d’AENA, que cap estat de primera línia europeu o mundial utilitza, ja que s’entén que la proximitat amb la gestió es la que coneix, i pot controlar millor aquesta eina econòmica de primer ordre, com son els aeroports, i contribueix a millorar l’estat del benestar de la ciutadania i el territori. Els estats ancorats en el passat i sense ganes d’evolucionar, per por de donar massa poder a les colònies que mantenen per imposició legislativa, i que no es creuen pròpies, sinó com una possessió. Alhora, aquest monstre crea aquest col•lectiu dels controladors amb unes condicions, que tot hi la gran responsabilitat de la seva feina que lògicament ha d’estar ben remunerada, no fins el punt de gaudir d’uns privilegis que sobretot en temps de crisi son insultants per molts altres col•lectius molt més humils, i que ja han rebut les conseqüències de la situació econòmica, i parlo de mileuristes que pateixen per arribar a final de mes. Es immoral que als 52 anys es puguin jubilar amb el sou fix per bandera o el sou estratosfèric, amb aquest parany de les hores extres que al passar a ser normals, ja no els semblen el mateix, uns greuges que els mateixos sindicats haurien de veure com inacceptables, no van defensar els treballadors amb el desgavell dels serveis públics a Catalunya, i ara volen defensar aquests privilegis desorbitats per aquest reduït col•lectiu. De totes maneres la vigilància militar un cop resolt el conflicte, hauria de tornar a les casernes que son el seu lloc, ja que una democràcia que ha de recórrer als estaments militars, dona una idea de la pobresa democràtica que amaga, i on com diu l’enquesta, la gent accepta amb normalitat la corrupció del sistema públic, sense votar o exigir les opcions que volen una regeneració d’aquest sistema, que bàsicament amb una bona llei electoral, un apropament dels servidors públics als seus administrat, i unes lleis que prohibeixin practiques com l’eternització dels càrrecs, un control patrimonial i un gran control de la despesa pública, que com vaig sentir molts cops en aquesta campanya electoral a en Ferran Pujol, candidat de Reagrupament per Tarragona, es comença perdonant una VISA, i s’acaba amb qualsevol dels casos de corrupció existents.

ESQUIZOFRÈNIA NACIONAL I DEMAGOGIA PER BANDERA

El Departament d’Acció Social i Ciutadania, ha decidit portar el programa electoral de Plataforma per Catalunya a la fiscalia per ser mentida,  i apart formentar l’odi i el racisme.  Per altra banda l’enquesta del diari ARA, ens diu que un 58% dels catalans estan a favor de decidir el seu futur en un referèndum, amb un empat entre partidaris i detractors, tot això amanit amb les consideracions que venen des de les Espanyes sobre el nacionalisme, amb un clar to xenòfob de Peces Barba, un dels pares de la Constitució, la Carme Chacon o el nobel Vargas Llosa.

El departament de la Generalitat envia a la fiscalia el programa del partit d’Anglada, que va estar a punt d’entrar al Parlament, amb l’argument que els deu punts del seu ideari son mentida, i els vuit que fan referència al control d’immigració, fan apologia del racisme, com la negació del padró als immigrants sense papers, o la prioritat dels catalans a les escoles. Per un altre costat, ARA augura un empat tècnic entre detractors i favorables al referèndum independentista, amb la meitat de votants de CIU pel SI, i un 44% que creu que es viuria millor en una Catalunya independent, els favorables del PP superen en nombre als del PSOE-C, encara que un 67% creu que mai s’assolirà l’estat propi, amb un significatiu 35% del partit republicà. Pel que fa al Concert, ja una clara majoria favorable, però un 68% creu que tampoc s’hi arribarà. El problema de Sobirania a Espanya es pot comprovar amb les explicacions de Peces Barba, assegurant impossible un referèndum d’autodeterminació, ja que l’ha d’aprovar el Congrés i signar el Rei, deixant clar que les minories mai seran rellevants, alhora defensa que les autonomies ja han arribat al límit constitucional. Per la seva part Chacon, culpa al soroll de l’independentisme i la seva relació amb els republicans com a causa davallada socialista, en la línia del premi nobel Vargas Llosa, que ha definit el nacionalisme com el causant de les majors carnisseries de la historia, ja que no son les banderes o els himnes, sinó un grapat de persones les que tenen els nostres records, i ha definit com a plaga incurable i també a Espanya, el nacionalisme.
Realment que el partit de Plataforma per Catalunya te un marcat corrent de xenofòbia contra la immigració sense miraments, es una evidència, com de fet es una corrent que per Europa es va estenent aprofitant els conflictes i xocs culturals creats, precisament per una dolenta política en aquest tema tant important, i la nul·la gestió per part dels governs de torn, més preocupats dels vots i del que es políticament correcte, que de  gestionar aquest tema delicat amb una visió ampla i sense manies. Dit això voler portar a la fiscalia com diuen per ser mentida els seus 10 punts principals es d’una gran demagògia, i demostra el nivell dels nostres polítics, ja que aplicant aquest criteri, s’hauria de portar a fiscalia el programa de CIU, ja que la seva principal aposta es impossible, ho han dit els que l’haurien de fer possible, i fins hi tot la mateixa gent convergent un cop guanyades les eleccions, també el d’Esquerra amb un referèndum per l’estat propi que també com se sap es impossible, ja que com diu Peces Barba ningú donarà l’autorització, i la famosa Constitució amb poca vocació democràtica no accepta, per tant a la fiscalia, com també els socialistes i la seva aposta per recuperar el perdut de l’estatut, quan saben que el TC ha dictat sentència, i això ja no ho toca ningú, per tant a la fiscalia, i de retruc a Iniciativa i el seu federalisme, negat sistemàticament precisament pel que l’hauria de fer factible, a la fiscalia amb tots ells.
Pel que fa a l’enquesta d’ARA, ho ens hem tornat bojos o una esquizofrènia fatal s’ha apoderat del país, si aquest percentatge vol un referèndum d’autodeterminació, i alhora de votar el Parlament els resultats son els que son, alguna cosa es mentida, cosa que per altra banda ja detecta l’enquesta quan vora un 70% veu impossible, el que una majoria voldria consultar, i un empat tècnic reflexa el resultat, es un clar símptoma de la mentalitat desorientada i vençuda catalana.
En Vargas Llosa, cal felicitar-lo ja que ha descrit perfectament un cop més el nacionalisme espanyol, i el seu paper a la historia, encara que em temo que el seu racisme cap a qualsevol identitat que no sigui la seva no es la seva millor carta de presentació, almenys com a persona.
En definitiva, més proves per una nació decadent que necessita una regeneració urgent per poder portar-la per nous camins, molt més clars que aquests.
 
 
 

BONO I LA SEVA CONSTITUCIÓ

Aprofitant les celebracions  i els discursos institucionals per l’aniversari de la Constitució espanyola,  el President del Congrés José Bono, va tornar a fer una defensa de la unitat de l’estat espanyol per damunt de tot, i com una espècie de revelació divina que mai es podrà trencar, i alertant sobre la gent inconscient que vol trencar aquest sistema de pau i harmonia, que sembla ens porta el tractat immobilista que ahir feia 32 anys, i que sembla no te cap intenció de marxar de casa, ni fer cap modificació amb la seva conducta pels segles dels segles.

Efectivament, en Bono ha aprofitat per fer un elogi de la unitat espanyola, i alertar sobre els separatistes que volen posar punt i final a la igualtat entre els espanyols.  Ha advertit els que fent xantatge com els recents controladors aeris per defensar privilegis sempre son culpables, i perden davant l’estat, i els que ens volen separar saben que hi ha milions de persones que amb la Constitució per bandera no tenen por de la ruptura.  La carta magna garanteix la igualtat entre tots visquin on visquin, i critica els que exigeren les diferencies per damunt del que ens uneix, com la terra, l’idioma, el clima, els valors els afectes, la història i altres coses. El tractat impedeix que un espanyol  tingui més drets que un altre, ja que això seria el pitjor per la nació i la justícia.  Ha acabat defensant Espanya com a mare de tots els pobles.

Aquest fill de falangista, i exemple clar de la poca diferencia ideològica entre socialistes i populars, torna a posar sobre la taula una sèrie de tòpics per defensar un tractat amb clars tics antidemocràtics, i que si alguna cosa garanteix  es la submissió d’uns territoris respecte uns altres, i una desigualtat de drets flagrants.   Ens diu que els separadors volen posar punt i final a la igualtat entre els espanyols, vers al contrari, precisament volem un tracte de igual a igual, amb els mateixos drets i deures, cosa que ara no es així, aquests privilegis que ens parla son els que ell avala amb el tractat constitucional, i que permeten que un territori es vegi condemnat en nom d’una falsa solidaritat, a un espoli fiscal que fa que un 10% del seu PIB marxi a altres territoris, i no es vegi reflectit  amb el seu estat del benestar, alhora això produeixi una sèrie de greuges en forma d’inversions, infraestructures deficients,  serveis sanitaris, educació, i moltes altres oportunitats que s’esvaeixen, que evidentment deixen en més mala posició el que més ha aportat, i per damunt el que menys ha aportat i més ha rebut, en definitiva una desigualtat total, i que desmenteix el que visquin on visquin tenen les mateixes oportunitats, ja que pel fet de nèixer a Catalunya no es pot gaudir dels mateixos serveis i oportunitats que si he nascut un altre lloc.   Ens posa unes coses que ens uneixen falses, començant per l’idioma, que jo sàpiga el català i el castellà no son iguals, i no son la mateixa llengua, tot i la persecució que pateix la primera precisament en benefici de la segona, el clima no es cap valor en si,  ja que sinó altres territoris que formen part d’altres estats, també serien estat espanyol i no ho son, els valors, si es refereix als universals poden coincidir, els locals sap perfectament que cada poble te els seus, i per exemple la cultura de l’esforç a Catalunya, res te a veure amb el tarannà espanyol, la història, sap perfectament que per la força de les armes la compartim des de fa prop de 300 anys, però la nostra nació te més de 1000 anys d’antiguitat, i no es poden esborrar, i per dret de conquesta parlar d’una història comú.

Acaba defensant el que qualsevol independentista signaria, que ningú tingui més drets que un altre, com sap que actualment defensa l’estat espanyol, on les retallades de drets al territori català son el pa de cada dia, i la imposició la regla que defensa la Constitució que tant estima, i que tant de mal ens esta fent els que creiem en la llibertat, el dret a decidir, la democràcia i la justícia.

32 ANYS DE LA PRESÓ CONSTITUCIONAL

Avui dia de la Constitució, se suposa que l’Estat celebra el tractat dirigit pels hereus del franquisme, i que segons ells ens atorga un marc comú que garanteix llibertat, igualtat i fraternitat. Segons el president espanyol, parla  com el millor instrument per garantir la convivència, i un mecanisme per encarar problemes importants i seriosos, i com a garant de l’etapa de major llibertat i prosperitat de la historia d’Espanya, amb un model de l’estat del benestar, que suposo no inclou a Catalunya. Tot una sèrie de topics que xoquen amb la realitat catalana, i on el text ha estat un element més de repressió al llarg d’aquesta travessia del desert, des de la pèrdua de les nostres llibertats al 1714.

 

A Catalunya 110 municipis ja s’han declarat exclosos moralment de la Constitució, arran de la sentència del TC sobre l’Estatut, cal dir que molts d’ells van signar un manifest per imposar un referèndum sobre la independència des dels municipis. Es un tractat amb clars tics antidemocràtics, com la consagració de l’exèrcit com a garantia de la unitat del territori, la imposició d’una llengua per damunt de les altres,un sistema autonòmic, com a trampa perfecte per nacionalitats com Catalunya, Galícia i el País Basc, una monarquia imposada amb l’hereu nomenat pel dictador encara viu, i referendat per aquest nou tractat, obviant la República anterior a la dictadura militar, una rigidesa que gairebé deixa impossible la seva modificació, i tot una sèrie de normes que donen legalitat al maltractament constant de territoris com Catalunya, econòmicament i culturalment. Us deixo aquest vídeo on es parla concretament del tema de la llengua, i del tarannà espanyol al llarg de la historia, amb la seva obsessió per la uniformitat, i la imposició sobre les terres que han conquerit.

 

REAGRUPAMENT SEGUEIX BEN VIU I AMB EL MATEIX COMPROMÍS

La Junta directiva de Reagrupament es va reunir ahir amb els coordinadors, i es va decidir seguir endavant, ja que a pesar dels mals resultats electorals, sense representació al Parlament, l’assoliment de l’Estat Propi amb un full de ruta clar, la regeneració democràtica amb tota una sèrie de propostes per fer una democràcia de qualitat, i el treball amb el premi a l’excel·lència i l’esforç  com a base de la nostra econòmica, son tres eixos que cal seguir divulgant, i posant el granet de sorra per arribar a l’objectiu final de l’associació amb o sense el protagonisme, però amb la il·lusió de la feina ben feta.

Com a reagrupat, i implicat en el projecte, crec que els eixos abans esmentats son bàsics per construir no nomes un estat lliure, sinó un estat de qualitat, que es el que volem deixar als nostres fills, cal fer autocrítica de les coses que no s’han fet be, se’ns dubte la crisi del gener ha passat una factura molt alta, amb el pas de les hores cada cop veig més clar que aquella gestió de l’afer de les dimissions de la junta, la tornada, i finalment els retrets i rumors continus dels que van marxar, van obrir una ferida que no va acabar de cicatritzar adequadament, suposo que son pecats de joventut que amb un projecte que vol trencar el sistema existent, i per tant molt atrevit per la mentalitat conformista catalana es fa molt difícil. Per altra banda l’esforç de tots per fer més de 1000 actes pel territori, amb uns arguments seriosos i rigorosos, fugint de qualsevol estirabot i populisme, no ha acabat de quallar en una societat que no vol tanta lletra petita, i nomes grans titulars. De fet aquest ha estat el gran encert de Solidaritat, amb un estil més directe, i la tirada mediatica del protagonista com a eixos fonamentals que els han permès amb quatre mesos l’èxit aconseguit, i que de moment han començat amb bon peu no caient amb el parany d’aconseguir grup propi amb concessions a Esquerra, i no donaran suport a l’investidura de Mas, ja que no accepta el full de ruta cap a la independència, tenen una gran responsabilitat per portar el projecte a bon port, i crec que en les properes eleccions no podem cometre de nou l’errada de presentar varies opcions per la independència, ja que la societat no ho entén, i estic convençut de que molts votants decidits a donar el vot a les noves opcions, veient la divisió han optat  per la seguretat de CIU amb la pinça al nas, es el país que tenim i l’hem d’assumir.

Respecte a les municipals, jo tampoc soc partidari de presentar candidatures de Reagrupament, tot hi respectar els associats que en els seus municipis vulguin presentar-s,e i amb el suport de l’associació es faci possible, però el projecte nacional poc te a veure amb la política del dia a dia municipal, on la gestió es fonamental.  Per les properes eleccions cal deixar els purismes a un costat, que tant de mal ens han fet a tots plegats, i anar de cara a barraca, això nomes s’aconsegueix deixant de banda els personalismes interessats, i fent pinya per l’objectiu final, amb una mena de coalició on tothom pugui conservar la seva personalitat original, i aportar les seves millors receptes, incorporant a les famoses llistes la gent més capacitada, però també la que aporti mes ganxo electoral ens agradi o no, ja que l’objectiu ha de ser el primer, vull creure que Solidaritat consolidarà el seu projecte, i fent les coses be pot agafar una molt bona posició, Esquerra ha de renovar la seva direcció, i tornar a l’aposta per l’estat propi sense condicionants, i disposats a formar part d’aquesta gran coalició deixant ideologies socials a banda,  com a garantia de crear una il·lusió que multiplicaria els resultats obtinguts, i es mostraria en condicions de fer uns grans resultats en front de l’autonomisme cada cop més apagat, i on CIU pot ser el darrer en pagar el seu conservadorisme en aquesta legislatura.

Des de Reagrupament ens espera com associació una tasca important, consolidar el projecte per tot el territori, fer actes transversals en benefici de l’estat propi, i molta generositat en les properes eleccions per no donar mai la imatge de posar pals a les rodes a un gran projecte sòlid, on es pot aportar sobretot aquesta regeneració democràtica que ningú més sembla defensar, i que es un actiu a explotar.

 

VAGA SALVATGE I EL VALOR DE SER DETERMINANT O IMPORTANT

La vaga de controladors aeris que ha afectat a tots els aeroports catalans, i especialment pel seu volum de viatgers, i les dates on ens trobem al Prat, ha causat el caos i una imatge força llastimosa, el mateix podem dir  del decret aprovat ahir pel govern espanyol sobre la privatització d’una part de la gestió aeroportuària, i on les promeses d’en Zapatero de donar una part determinant a la Generalitat, han quedat com sempre en falses promeses, i la deixa en un trist paper testimonial en un punt clau pel desenvolupament de l’economia catalana, i que com en molts altres àmbits en el sistema autonòmic queda condemnada al fracàs.

El president espanyol ha declarat l’estat d’alarma, el primer en aquest període democràtic de fireta, per obligar als controladors ha tornar als seus llocs, i amb el codi penal a la mà, pels que incompleixin la seva feina penes greus de presó, ja s’ha avisat que hi haurà acomiadaments, i les forces de seguretat seguiran vetllant pel compliment de les seves tasques als aeroports. Pel que fa a la famosa gestió del Prat, i segons la vicepresidenta Salgado, les comunitats participaran en la presa de decisions, disseny i planificació de la gestió, per tant tindran un pes important que no determinant. Aena crearà una societat amb capital públic, i entrada minoritàriament de capital privat amb un 49%, la navegació continuarà plenament en mans de l’estat, i la societat assumirà la gestió i explotació, amb una redacció força ambigua perquè el Congrés l’aprovi.
Realment els límits en un dret de vaga de tots els treballadors son clars, i més quan es parla d’unes conseqüències tant greus per un territori, i que afecten tanta gent, son sectors molt sensibles per l’economia, i deteriorament de la imatge externa d’un país amb tot el que això comporta, en aquest cas crec que s’ha de respectar el dret dels ciutadans, que al final son els grans perjudicats, en un context de crisi no es pot donar-li ales amb accions com aquestes, i la mesura per acabar-la crec que ha estat totalment lògica, i de les poques encertades pel gran demagog de la política espanyola, tot hi que cal dir que la imatge de l’exèrcit controlant al civil fa pensar en èpoques que l’estat espanyol encara no ha superat, no dic això gratuïtament, ja que les seves promeses durant la inauguració de la T1 de fer de l’aeroport del Prat un dels grans centres mundials, i amb una gestió determinant per part de la Generalitat, deixant enrere una gestió totalment fora de lloc en els països civilitzats, ara resulta que es privatitza una part, concretament el 49%, i per tant seguiran les majories on estan ara, i en les mans que estan ara, això de retruc deixa a la Generalitat en un paper testimonial, segons ells important, però de cap manera amb cap possibilitat de gestionar aquesta infraestructura de primer ordre per Catalunya, i el seu desenvolupament.  Es la tàctica del govern de Madrid acceptada per la mediocritat catalana, i son els traspassos o les gestions virtuals, o hem vist amb Rodalies, amb Regionals, i ara ho veurem en el Prat, aquesta es la política que ens donen amb el nostre assentiment.
Això es l’autonomia espanyola, el paper que ens te reservat a Catalunya, no arriba ni a secundari, es totalment residual, amb poques competències importants, per no dir cap, i d’aquestes algunes virtuals, com les que he esmentat abans, mentrestant i degut a l’espoli econòmic, el dèficit de les institucions catalanes continua creixent sense els instruments necessaris per fer-hi front,  i amb un estat totalment contrari als nostres interessos, amb aquest concepte radial d’estat, on tot surt de la capital espanyola, i res pot passar per davant d’això.  Hem desaprofitat una oportunitat valuosa per donar un pas, i donar el tomb a la situació, ara toca seguir obrint els ulls a cada cop més gent, que vegi que no es normal seguir aquest via crucis sense fi.
 
 
 



 

MENTALITATS COLONIALS I GENT VALENTA

Un exemple ben clar d’aquesta mentalitat que no veu res més lluny de l’estat espanyol, es el líder d’Unió Duran i Lleida, que els rumors l’anomenen a les travesses per ser Conseller en Cap, tot hi la seva predilecció per Madrid. En un altre costat trobem el republicà Joan Tardà, que ha titllat en una sessió de corrupte en les seves funcions al Tribunal Constitucional, i que finalment fruit de la seva suposada valentia, ha retirat en el diari de sessions les seves paraules desprès de la conversa amb el socialista Bono.

Aquests dos personatges son dos clars exemples de la mentalitat que porta en el seu ADN una bona part de la societat catalana, en Duran i Lleida, no s’ha volgut definir sobre el seu futur laboral, tot hi reconèixer estar molt a gust a Madrid, i que cal un pes pesat a la capital espanyola, ja que ha d’estar ben cobert, parla de la seva repartició de papers amb en Mas, un a Catalunya, i un a Madrid, ha confirmat que la repetició del concert basc es inviable, però si un pacte fiscal per recaptar tots els impostos i pagar una quota a l’estat i per la solidaritat. Per la seva banda en Joan Tardà, ha matisat en el diari de sessions del Congrés les seves paraules de corrupte al TC, per “exerceix de manera impròpia les seves funcions”. Tardà va dir aquestes paraules sobre el Tribunal, i concretament el nou membre Francisco José Hernando, qualificat com a personatge nefast i fomentador de la catalanofòbia, recordant les seves paraules de que obligar a parlar català als jutges a Catalunya no tenia sentit, ja que era  com si li demanessin aprendre a ballar sevillanes. En Bono el va instar a rectificar aquestes paraules, cosa que finalment va acabar succeint.

 

En Duran, es d’aquells tipus de personatges estimat a les Espanyes, ja que s’ha fet perdonar el ser català, demostrant aquesta mentalitat servil i submisa, i sobretot amb Madrid i l’estat espanyol com a referència única en el seu cap, cosa que lliga amb la seva afirmació de tenir un pes important a Madrid, ja que com ha dit més d’un cop ell no vol la independència, i per tant la dependència te el seu epicentre concretament a Madrid, on es prenen totes les decisions importants, segueix amb el cinisme convergent de titllar d’impossible la seva proposta estrella en forma de concert, i tot seguit ens diu que vol un pacte que bàsicament igual que el Concert i que sap del tot impossible, tot plegat sona a un nou pacte del Majestic, venen un acord miserable com la gran meravella mundial, amb la diferència que el context de crisi, i dèficit aberrant no s’escamparan amb fum, cosa que en Duran intentarà més o menys com ha fet sempre. Pel que fa en Tardà, i la seva crítica al nou membre pel TC, fill de falangista, i personatge important al règim dictatorial, i que amb el seu menyspreu al català en l’àmbit judicial, demostra el seu tarannà xenofòbic i amb tics profundament antidemocràtics, aquests son els personatges de la gran instància espanyola judicialment parlant ,i que com deia el republicà exerceix de manera corrupta les seves funcions, com ha demostrat amb la sentència de l’Estatut, però fent honor a aquesta valentia de campanya, li ha faltat temps per acceptar els suggeriments de Bono, per cert un altre fill de falangista, per rectificar i deixar uns termes molt més suaus. Es l’exemple de la falsa valentia que pregonava en Puigcercós, i que ha semblat una burla desprès de 7 anys de abaixar-se els pantalons cada dos per tres, i que finalment els votants han castigat durament.

En definitiva, son els catalans clàssics que per la seva condició, busquen la més mínima oportunitat per fer-se perdonar, i tancar-se en el seu raconet de l’estat espanyol, i no d’un món globalitzat que ens espera amb les seves oportunitats.

 

 

L?OBSTINACIÓ SENSE CONTROL NI SENTIT COMÚ

Les valoracions i reaccions pels resultats electorals es van succeint, i podem veure clarament la ceguesa i l’odi acumulat d’alguns personatges, que fora de qualsevol realitat, segueixen insistint amb un món que nomes existeix en el seu subconscient. En aquest paradigma hi podem trobar el republicà i exconseller Huguet, la Rosa Diez de UPyD, i també el socialista Raimon Obiols, tots ells amb receptes i consideracions que ratllen l’absurditat i la paranoia.

En Josep Huguet, desprès de la situació incòmode que viu en el seu partit diu que es el moment de fer autocrítica, però també de fer una direcció que representi tothom amb una nova estratègia, i una implicació de tota la base tant en èpoques de vaques grasses om ara de clara davallada, no entendria un altra manera de fer. Demana autocrítica per aquells que es van escindir de la seva formació, en referència al Regrupament de Carretero i el seu rotund fracàs, i divisió de l’independentisme, que ha portat les seves receptes a ser extraparlamentari, pel que fa a Solidaritat també els suspèn per creure’s l’aglutinador del sobiranisme, i veure els resultats obtinguts, i finalment suspèn alguns opinadors per donar mes suport a aquestes noves formacions que al seu partit.   Per la seva part Obiols i la seva plataforma Nou Cicl,e participarà activament en les propostes que obrin els socialistes, i veu una perspectiva de futur del parti,t i diu que ha de vetllar per qualsevol intent de desmuntatge dels serveis públics de la Generalitat, i promoure acords estratègics per lluitar contra la crisi, i la causa comuna de l’autogovern català. Per últim la Rosa Díez, ha valorat negativament el 0,17% de suport obtingut, i ha posat l’exemple de la CORI amb molts més votants que ella, i admet que el seu discurs no qualla a Catalunya, amb la llibertat lingüística, la competència d’Educació de tornada a l’Estat central, o el rebuig al concert econòmic.

 

Segurament, i a diferència del cinisme de Mourinho, afirmant que la golejada i lliçó de joc per part del Barça al seu equip era de fàcil digestió, no es pot aplicar a Huguet, que s’oblida de la disbauxa ideològica del seu partit aquests últims 7 anys, prioritzant les cadires del govern per damunt de qualsevol objectiu, i que els votants finalment han castigat deixant aquest històric partit en una situació residual, i una greu crisi d’identitat, per ell l’origen de tots els mals son les noves formacions que es veu no poden existi,r ja que es pensa tenia l’exclusivitat d’aquest fals independentisme que han practicat, torna a anomenar escissió a Reagrupament, quan els seus associats en un 70% eren verges anteriorment en el món polític, critica les receptes reagrupades, quan qualsevol signaria la proposta d’estat propi amb la única via valida a l’estat espanyol, i les propostes de regeneració d’un sistema que el facin més obert i democràtic, cosa que segurament no li interessa sentir, una pena que l’odi no deixi veure la realitat, pel que fa a Solidaritat, menysprea que en quatre mesos entri al Parlament amb 4 diputats, si més no ho veig agosarat, caldria recordar el suport i mitjans del seu partit a la campanya, i la invisibilitat de les dues formacions esmentades, una cosa que evidentment no assenyala i no li interessa veure, ja que viu en el seu món que ja s’ha acabat. Pel que fa a Obiols, es vol erigir amb el seu partit el garant de la lluita contra la crisi, i l’autogovern, quan precisament han patit la gran davallada per marxar del govern amb els índexs més alts d’atur mai vistos, i unes finances sota mínims, sense voler plantar cara al TC, i la retallada estatutària, i triant el PSOE abans que els nostres interessos sempre que han hagut de decidir, nomes son garantia d’exercir de guardià de Zapatero a Catalunya, menyspreant els nostres interessos, i de pas als seus votants. La Rosa Diez no s’ho explica, però amb els tres exemples del seu programa que ens diu ho hauria de veure clar, es un partit totalment xenòfob, que vol deixar el català a nivells residuals, vol reduir les nostres minses competències, i ens vol condemnar a l’espoli per sempre més, jo diria que no son el tipus de propostes que fan amistats en un territori, i més quan aquestes opcions tant clares ja tenen PP i Ciudadanos per defensar-les amb el seu discurs nacionalment espanyol.

 

En definitiva, tres opcions que aviat formaran part del passat, i de la mediocritat que hem de suportar en aquest període de la nostra historia.