Arxiu mensual: desembre de 2010

LA TRANSICIÓ DE CATALUNYA SEGONS MAS

Desprès de no sortir escollit en primera ronda, i ajornar el seu nomenament fins dijous, voldria destacar del seu discurs, aquesta transició de la nostra nació amb el concert econòmic com a primera etapa, i descartant  ara per ara la independència, ja que no vol provocar una fractura social, i nomes abordar aquells objectius que generin grans consensos i no ens portin a la derrota.

El discurs de Mas, ja ha provocat les reaccions dels altres partits, que no li han donat suport en primera instància, els socialistes neguen la nostra prosperitat perquè altres en puguin tenir, i creuen que el concert amaga en el fons un pacte amb els Populars a Catalunya i a Madrid, o un camí cap a la independència a terminis, insistint amb una transformació d’Espanya que ja no es creu ningú. Per part popular, una etapa de transició cap al dret a decidir seria una fractura social, i això no ho necessita Catalunya, i ha demanat aparcar debats estèrils. Puigcercos ha demanat el dret a decidir quan Madrid tanqui les portes al nou pacte fiscal, i ha reclamat com pensar fer per exercir aquests grans consensos, aquest ha respost que desprès que el TC hagi retallat qualsevol via per fer un estat plurinacional, ara cal fer el nostre camí de futur, perquè som una nació i nosaltres decidim, i ha insistit que els referèndums son per guanyar-los, posant l’exemple d’Escòcia que finalment no  l’ha celebrat en aquesta legislatura. Per Solidaritat en Joan Laporta, ha culpat a tots els partits des de fa 30 anys de permetre l’espoli que vivim, i ha centrat el seu primer discurs en la independència.

 

En Mas cau conscientment o inconscientment en el parany de que un referèndum per la independència provocaria una fractura social, una llegenda interessada del nacionalisme espanyol, i que no te ni cap ni peus, ja que la fractura ja hi es ara, un percentatge important, i en augment de la ciutadania vol un estat propi, i espera pacientment amb l’afegit de que si no trenca la legalitat espanyola no podrà dur a terme mai aquesta opció dins la democràcia invisible espanyola, per tant de fractura res de res, ens treu l’exemple escocès, i com li ha contestat encertadament Puigcercos, l’Alex Salmond no te una majoria al Parlament per dur a terme el seu objectiu, en el Parlament català si CIU vol, ja una majoria sobrada  per organitzar  una consulta d’aquest tipus, per tant dos situacions que res tenen a veure.  Respecte el concert econòmic, tot hi ser una proposta condemnada al fracàs, i una pèrdua de temps considerable, dos partits com socialistes i populars senzillament no el volen, i sembla els importa ben poc defensar l’estat del benestar dels seus votants, i els greuges que pateixen pel simple fet d’haver nascut aquí.  Son una clara mostra del tipus de votant que pot tenir aquests partits, que neguen la prosperitat dels seus ciutadans en benefici d’uns altres pels segles dels segles, ells ho anomenen solidaritat, i haurien de repassar el diccionari per saber el significat de la paraula.  Per part d’Esquerra, i amb el seu intent de netejar la seva imatge, ofereixen suport a la proposta econòmica, però parlen d’un nou motor pel país, ja que l’autonòmic ja no funciona, i es nociu per nosaltres mateixos, de totes maneres no cal oblidar que els últims 7 anys han estat col·laborant amb aquest motor ja caducat, i donant validesa a un finançament insuficient, i fent tots els papers de l’auca amb l’estatut caducat, per tant caldran noves cares, i una aposta clara i seriosa per guanyar credibilitat. Solidaritat ha defensat el seu projecte independentista, però crec que haurien de ser conscients que amb els seus 4 diputats han de fer una gran feina pedagògica en el Parlament, per generar il·lusió i aquests grans consensos que reclama en Mas, i això no admet cap frivolitat, ni caure amb una paraula buida sense projecte al darrere.

 

En definitiva, una transició nacional que ha de desemmascarar totes les parts, i decidir finalment si volem seguir com fins ara o ens volem fer grans, i creure amb les nostres possibilitats, i en Mas com a futur president no pot caure amb la mateixa mediocritat de sempre, o serà un més dels presidents del nostre parlament de fireta.

EL PAÍS QUE TENIM

Més enllà de l’elecció presidencial de la Generalitat, veiem aquest dies alguns exemples del país que tenim, com les propostes de resolució d’Iniciativa i d’Esquerra, què presentaran en la nova legislatura per reiterar la oposició del magatzem nuclear d’Ascó per part de la cambra, també les declaracions de l’expresident d’Esquerra Jordi Carbonell, en un llibre lamentant les reaccions per l’entrevista de Carod a Perpinyà, i la recent inauguració solitària del tram d’altra velocitat Figueres a Paris, i que contrasta amb la inauguració de l’AVE  Madrid a València amb tota la representació institucional al capdavant.

Efectivament, nomes començar la legislatura tant Iniciativa com els republicans volen reiterar el rebuig de la cambra a la instal·lació del magatzem nuclear a Ascó, ja que temen un canvi d’opinió dels convergents, i un cop acabades les legislatures aquestes resolucions queden en via morta, i s’acullen a les normatives pel dret a la ciutadania en afers  ambientals, i  recordant les declaracions del govern espanyol amb una decisió amb màxim consens territorial, i fent prevaldre l’informe tècnic que no el dona com a primera opció.   Per altra banda en Jordi Carbonell d’ERC, dona suport a Carod en el seu llibre de memòries, i lamenta la falta de suport per part de la direcció, i el seu sacrifici per una acció que mereixia el premi nobel. Finalment l’estructura radial que impera a l’estat espanyol, totalment centralista, i amb uns resultats econòmics pobres, s’ha demostrat amb el tram d’alta velocitat Madrid a València amb totes les autoritats en primer terme, beneint cada infraestructura on Madrid es el protagonista, i la resta la seva perifèria, això contrasta amb l’eix mediterrani un tram econòmicament molt més rentable, i amb molt més volum de passatgers i mercaderies,  on el mes calent es a l’aigüera.

 

Aquest es el país de la fantasia i la demagògia que tenim, on es vol tornar a fer el paperot d’aprovar una resolució sobre un tema on no es te cap poder de decisió, i on se sap perfectament que la decisió final esta a les mans del govern espanyol, que poc l’importa les resolucions de pa sucat amb oli del parlament regional català, es tracta un cop més de fer una cortina de fum, i una visibilitat i demostració de poder , que a la realitat es una presa de pel a la ciutadania, i a la mateixa institució, i on les tàctiques dels partits sense solta ni volta nomes son de cara a la galeria, sense cap efectivitat. En Jordi Carbonell, te raó quan defensa l’acció de Carod a Perpinyà, tot i les errades en les formes, els fets son totalment lloables, però van topar amb la mentalitat colonitzada de la classe política catalana, què no va poder admetre que un polític català actues com els politics de primera divisió, i es sortís del guió que tenia assignat. Es va veure clarament la mediocritat i l’autoodi dels catalans envers els seus, quan no fan el paper que l’estat espanyol ens te assignats. Per acabar el contrast entre la solitud de la inauguració del tram Figueres a París, amb la pompa del Madrid a València, es la clau de la política espanyola, on els criteris son un centre de totes les infraestructures com Madrid, i unes seus auxiliars, sense cap criteri econòmic, nomes polític, i deixant de banda el més lògic com l’eix mediterrani, que revolucionaria tota la part mediterrània, i una empenta per Catalunya i la seva maltractada economia.

 

Son uns clars exemples del país que el nou govern heretarà, i que sembla que no vol evolucionar vivint de la demagògia espanyola, i d’esquenes a una realitat esfereïdora que no fa res més que enfonsar-nos dia a dia, econòmicament i moralment.

LES PARANOIES DE L?ICETA I ZARAGOZA

Aquests dos personatges del socialisme català, han expressat els seus punts de vista, i Iceta ha advertit que la gran victòria de CIU no dona automàticament una majoria parlamentaria que li doni suport a la investidura, i al govern en general, i parla d’acords secrets amb el PP. Per la seva banda Zaragoza, assegura que el PSOE prous problemes te per posar-se amb els del PSC, dient que no es el seu treball, i no han estat ni se’ls espera per Catalunya.

Iceta adverteix sobre l’aritmètica parlamentaria, i aconsella a Mas buscar una majoria estable, dient que la situació de CIU es mes precària que la del PSOE al Congrés, i critica les veus demanant abstencions en la segona votació sense cap moviment per obtenir un suport permanent, cosa que potser vol dir que te un acord secret amb el PP, amb estabilitat garantida a canvi d’un futur pacte desprès de les eleccions espanyoles, o be en Mas no es prou conscient de la situació.  Demana transparència en el procés, ja que el país no pot esperar les eleccions espanyoles per afrontar els problemes. Per altra banda Zaragoza desvincula el PSOE de qualsevol directriu per la successió de lideratge als socialistes catalans, avala la campanya electoral, i es mostra convençut de la victòria a les municipals i també a Barcelona, ja que es basaran en clau local, i ells podent defensar una obra de govern, i pronostica que quedaran enlaire les mentides convergents.
Realment la paranoia d’aquests dos personatges no te límit, amenaces a Mas per formar un govern convergent quan ha tret 62 diputats, a 6 de la majoria absoluta, i PSOE-C 28 i sense suports excepte Iniciativa, que ens vol dir, que s’uniran els 6 partits per formar coalició de govern, crec que no vol veure la realitat de la situació, dient que la situació de CIU es precària, francament fa riure, i com sempre treu l’espantall del PP, donant per fet que es el dolent de la pel·lícula i ells son molt diferents, que no se’n recorda del País Basc on governen ben juntets, creu que encara poden enganyar a ningú amb el discurs de la por, quan ells fan la vertader por, demana transparència, suposo que la mateixa de la formació del segon tripartit,quan va ser expulsada Esquerra però mantenint tots els seus càrrecs de segon nivell, ja que sabien perfectament que si sumaven tornarien a pactar, deu ser aquesta la transparència que reclama, i per acabar diu que el país no pot esperar les eleccions espanyoles i aquests pactes que pregona, caldria recordar que han fet els socialistes catalans amb temes com l’Estatut, el finançament, els relleus de consellers com en Carod en el primer tripartit, per citar uns exemples, on han desaparegut, i simplement han acatat el que el PSOE ha decidit, igual que fan els 25 diputats a Madrid, amb vots molts cops contra els nostres propis interessos, es deu referir a aquest tipus d’espera. Es veu que no n’han tingut prou amb la patacada electoral, que volen seguir amb la seva tàctica de l’engany com a sistema.
En Zaragoza també nega que estiguin dirigits des de Madrid, quan no te cap argument per afirmar-ho, i quan s’ha vist clarament que quan han arribat a la cruïlla entre PSOE i Catalunya sempre han triat el primer, i ho han acabat pagant a les eleccions, i parla contradient totes les enquestes de victòries a les municipals com Barcelona per la gestió presentada, crec que amb exemples com la Consulta de la Diagonal, queda tot dit per veure la professionalitat i gestió acurada que ens volen presentar.
En definitiva, aquesta es la realitat del socialisme català, que no ha assimilat que el seu lloc per mèrits propis ha de ser residual a Catalunya, ja que els seus interessos son lluny d’aquí.
 
 



DECISIONS PERSONALS I OBVIETATS

En Joan Puigcercos ha anunciat la seva retirada després del Congrés del seu partit a la Tardor, sabent que això li valdria per continuar en el càrrec fins llavors, en un procés que com acostuma a fer el partit republicà, segur que serà convuls, per la seva banda primera mesura de força d’en Laporta, i el repartiment de temps amb els seus companys de Ciudadanos, mentrestant des de les files de l’Artur Mas, es continua afirmant que es farà el govern dels millors, caldria preguntar com feia en Salvador Cardús en un article quin mèrit es això.

Efectivament en el consell republicà, i amb la crida a l’ordre del secretari general Joan Ridao, el president del partit ha obert la cursa per la seva successió, i per la renovació d’un nou equip de gent de consens, per posar-se al davant a partir de la tardor del 2011, s’ha recordat l’etapa de l’últim congrés amb 4 candidatures, i que no es va ser capaç de fer un relleu tranquil, per altra banda des de la direcció s’ha repartit la responsabilitat en clara al·lusió a Carod Rovira,  Pel que fa a la nova presidenta del Parlament, assegura que el concert econòmic es una bona solució per Catalunya, i ha afirmat que el pacte constitucional esta trencat desprès de la sentencia de l’estatut, i s’ha de dir que Espanya no entén que es Catalunya. Solidaritat per la seva part impugna la investidura  al considerar que encara no ha passat el període per formar el grup mixt, i contra el repartiment igual de temps ja que tenen 4 diputats per 3 Ciudadanos.

Crec que per dignitat, una paraula que no es fa servir massa en la nostra classe política, la direcció republicana desprès del daltabaix hauria d’haver dimitit per responsabilitat i honestedat, qualsevol altra cosa es marejar la perdiu, qualsevol empresa que de cop i volta perdi la meitat dels seus clients, no es trigarà massa a buscar responsables, i fer les substitucions oportunes, no poden clamar pel relleu tranquil amb l’exemple de les quatre candidatures, i les persones que han marxat d’aquest partit, i no dir al mateix temps el canvi de rumb que ha experimentat aquest partit, que era un vaixell que anava en una direcció, i que ha virat cap una altra de molt diferent, la tripulació lògicament era la mateixa, però molta es va sentir totalment enganyada, i va agafar el bot per marxar del vaixell, esta be repartir responsabilitats com alguns que es volen treure les  seves aportacions al desastre de sobre, però caldria aclarir la gestió que han fet en el govern aquests últims anys, amb la famosa pluja fina, per trobar les causes de la seva davallada espectacular. Pel que fa a la Núria de Gispert crec que fa unes errades de base, el concert no es una bona solució per Catalunya, senzillament perquè es impossible per Catalunya, com ja han dit per activa i per passiva les diferents autoritats espanyoles, per tant prou d’enganyar el personal, som una autonomia de regim comú com Extremadura, i aquest es el nostre paper dins l’estat espanyol, qualsevol altra cosa es fer volar coloms, parla de trencament del pacte constitucional, quan mai hi ha hagut cap pacte, l’Estatut es una simple llei orgànica autoritzada i sota la legislació espanyola, i com s’ha vist amb l’ultima reforma capgirat de dalt a baix sense respectar el Parlament, ni tant sols la decisió de la gent en votació, per tant de pacte res de res, els pactes son de d’igual a igual i no es el cas, no es que Espanya no entengui Catalunya, la entén perfectament i la vol així, no en vol saber res de fets diferencials, llengües diferents o espolis fiscals abusius, la vol tal com es, potser els que no hem entès el nostre paper sent una autonomia espanyola hem estat nosaltres, i aquesta es la vertadera qüestió, per altra banda i com diu en Cardús, fer un govern dels millors es una obvietat, algun govern ha fet  el dels pitjors, vull creure que no , es una aspiració molt pobre per tant de canvi pel país que es vol vendre, i esperem que darrera aquesta obvietat venuda com una novetat, i descartada la proposta estrella per impossible, ens expliquin quin pla tenen per Catalunya, no estaria mal saber-ho per no caure en paranys o males interpretacions.

 

 

 

 

 

ELS SOUS DE LA VERGONYA

Un estudi fet per la CUP a la meva ciutat, Tarragona, ens parla dels sous dels regidors de l’ajuntament, descobrint unes xifres més  aviat obscures, i que demostren la urgència d’una regeneració democràtica del nostre sistema polític, i la manca d’ètica i moral d’aquests politics que s’omplen la boca amb la paraula honestedat i sacrifici, quan darrere veiem que res més lluny de tot això.

 

Les xifres son esfereïdores, i ja aviso que poden ferir sensibilitats, i més amb temps de crisi com els que vivim, dels 27 regidors d’aquest consistori, n’hi ha 8 amb doble càrrec, o sigui doble sou, cosa que ja indica el sistema podrit que trepitgem, i com a dubtós honor trobem els 5 amb més guanys, en primer lloc en Sergi de los Rios per part d’Esquerra, amb més de 130 mil euros l’any, 45 mil com a regidor, i 85 mil com a parlamentari, a banda assisteix a 26 comissions de les quals un cop al mes cobra 150 a 200 euros per cada una, en segon lloc l’alcalde Josep Felix Ballesteros (PSOE-C), amb més de 114 mil euros anuals, repartits entre l’alcaldia i la diputació, i més de 29 comissions a  cobrar, en tercer lloc la candidata convergent Victòria Forns, amb més de 100 mil euros com a regidora i parlamentaria, apart de 17 comissions, en quart lloc el candidat Popular Alejandro Fernandez, amb més de 90 mil euros anuals com a regidor i a la diputació, apart de 12 comissions, i en cinquè lloc Albert Vallvé de Convergència, com a regidor i a la diputació, apart de 10 comissions.  Cal dir que això son sous base, i que no parlem de dietes, ni d’assistència a plens i a reunions de comissions, ni els sous d’alguns amb triple feina com a professors universitaris,  que s’haurien de sumar a aquestes xifres astronòmiques.

 

Nomes entre els cinc esmentats, parlaríem de 524 mil euros en sous anuals que si sumarien els conceptes que abans he descrit, es senzillament una presa de pel a la ciutadania,  i una prova clara del nivell de falta d’ètica del sistema. Els sentim en campanya parlant del seu sacrifici com a gestors i servidors públics, i amaguen deliberadament aquest botí totalment injustificable, i aquest autèntic saqueig dels nostres diners que tant be gestionen al seu favor. Entenc que tota aquesta classe política no vol sentir a parlar de la regeneració democràtica, on els mandats haurien de ser limitats, i no enquistats com el cas de l’Higini Clotas en el Parlament, i que hauria de ser incompatible dos càrrecs públics en entitats diferents, com els exemples dels regidors que abans esmentava, i per tant un doble sou que agafen sense rubor i amb una dedicació que dona molts dubtes de ser rigorosa i a ple rendiment. Es totalment humiliant els tripijocs diversos per seguir fent fortuna a costa del diner públic amb comissions poc transparents, dietes, i altres conceptes que acaben d’arrodonir aquest abús d’una democràcia de fireta.

 

Si comparem els seus sous amb els sous mitjans de molta de la classe treballadora, amb més hores de dedicació, i simple mileuristes amb dificultats per arribar a final de mes, trobaríem una causa de la desafecció entre la ciutadania i la seva corrupte classe política, on podem estar d’acord que a més responsabilitat més recompensa, però de cap manera amb aquestes xifres esperpèntiques,  i aquest  malbaratament dels diners que haurien de ser més controlats i millor gestionats, i que aquest sistema corrupte posa en safata, per aquests personatges sense escrúpols, que fan del teòric servei públic la seva professió, i de l’espoli el seu mode de vida, ajudats per un sistema on tant sols cada quatre anys han de donar la cara per seguir la seva vida fàcil, amb unes llistes tancades i configurades des de dalt de les cúpules dels partits, i que res tenen a veure amb els mèrits i la capacitat per gestionar els nostres recursos.

 

En definitiva, un autèntic escàndol que reclama una regeneració, i unes mesures per substituir  aquest sistema corrupte, per un que s’acosti a uns estàndards de les democràcies consolidades europees, i a un futur estat de qualitat.

 

 

 

 

COMENÇA LA NOVA PARTIDA CATALANA

Avui s’ha encetat una nova legislatura a la cambra catalana, una cambra sense massa poder, podríem dir testimonial, i on el poc que te molts cops no es respectat, i acabar en mans dels tribunals espanyols, el que els diputats han decidit amb una pila de lleis aprovades recorregudes, i fins hi tot el que ha validat la ciutadania com en el cas del nou Estatut. Els catalans hem volgut un nou parlament autonòmic i aquí el tenen, canvi de govern, amb la convergent Núria de Gispert com a presidenta de la cambra, i la formació de Joan Laporta com a novetat destacada.

Segons la nova presidenta en aquesta legislatura s’haurà de combatre els interrogants de la relació Catalunya – Espanya, la crisi i la desafecció. Destaca les queixes de Esquerra i Iniciativa per no ser presents a la mesa, on si figuren els populars com a tercera força, junt amb socialistes amb Higini Clotas i els seus 30 anys de parlamentari, i convergents en majoria. Per altra banda la petició de Ciutadans en el grup mixt, de la cessió d’algun diputats del PP o PSOE-C per ser grup propi, i no quedar presentant les proposicions de lleis que si podrà presentar Solidaritat amb majoria en aquest grup, i de caire independentista.

La veritat es que crida l’atenció la lluita contra la desafecció en una campanya força frívola pels vídeos exhibits, i on els partits de govern criticaven al seu mateix govern, i CIU no volia soroll per conservar el seu clar avantatge, amb el numeret final del debat cara a cara que a corre-cuita van proposar sabent que era impossible, tot plegat no ha convidat tot hi la  petita pujada de participació a engrescar a una bona part de la ciutadania, un exemple de la pobre democràcia que vivim,  son els 30 anys de diputat d’en Clotas per part socialista, que amb tots els respectes, per ètica haurien de ser limitats per transparència de portes endins i també de portes enfora. El segon eix amb la crisi, no depèn de Catalunya, i com que en conjunt hem decidit que volem més autonomia lligada a Espanya aquest es el preu que s’ha de pagar, observar cap on va la barca a la deriva espanyola, ja hem comprovat que la proposta de Concert es una gran mentida per impossible, i qui n’ha volgut obtenir rèdit com en Joan Ridao a Madrid n’ha sortit escaldat, amb la seva pregunta sobre la viabilitat del projecte, la ministra va rebutjar la proposta un cop més, com havia fet Zapatero per irresponsabilitat, i va recordar que fa un any  amb Esquerra escenificant la comèdia de la negociació final amb èxit, es va aprovar el nou model de finançament, i fins hi tot els republicans van fer campanya dient que havien plantat cara a Madrid, quan tots sabem que era fals, i la davallada dels republicans en una part es deu als seus actes en el passat que no s’esborren tant fàcilment. Ara junt amb Iniciativa, expressen les seves queixes per no tenir representació a la Mesa, però els números son els que son, i els populars sumen gairebé tants diputats com els dos grups junts, i per tant la queixa no te cap raó de ser, i més quan recordo en el consell de garanties estatutàries els republicans van preferir donar la majoria nacional espanyola amb un membre del PP, i marginant a Convergència, per tant, i com deia abans els actes del passat tenen conseqüències, i no es poden oblidar. Respecte la relació Catalunya – Espanya, serà la mateixa, econòmicament es una ruïna per Catalunya, i nacionalment es assimilació i molt poc respecte a la nostra identitat com a poble.  Ells no canviaran i no en tenen cap necessitat, el problema tant sols es nostre, i hem escollit seguir la comèdia, ara amb les acusacions als convergents d’un futur pacte amb els populars, quan els que acusen d’això suposo han oblidat de la presidència socialista durant 7 anys a la Generalitat, que es veu segons ells no es el mateix, quan tots sabem que formen part del mateix bàndol, el mateix gos amb diferents collars com deia aquell, i així anar passant, i agreujant la nostra situació per no atrevir-se a donar un pas endavant, es el que te la política catalana, repetir les mateixes errades un cop i un altra, i veure com les oportunitats per canviar cada cop son més reduïdes.

 

 

ESQUIZOFRENIA PER TOTS ELS GUSTOS

Els fets son tossuts, i sembla que estan en una mena de competició per qui la fa més grossa, i qui fa l’acte que provoca més vergonya, en tenim dos exemples amb el criteri del dret a decidir que aplica l’Estat espanyol, i que ara serà vàlid per la futura Sudan del Sud, i que sistemàticament es negada a Kosovo. Per altra banda CIU i PSOE han unit esforços a Madrid,  per aprovar a ajudes a les concessionàries d’autopistes de Madrid en una situació delicada, i amb una maniobra legislativa digne d’estudi, tant per la vergonyosa ajuda aprovada, com per la manera de fer-ho.

El referèndum convocat el proper 9 de gener, i signat en el tractat de pau de la guerra civil del Sudan sota la tutela de l’ONU, i que pot donar el naixement d’un nou estat al cor de l’Africa, ha estat beneit per l’estat espanyol, que el reconeixerà en cas positiu, i ha desvinculat aquesta decisió del no reconeixement de Kosovo 2 anys desprès de la seva independència, amb l’excusa que aquesta va ser una declaració unilateral, i per tant es una qüestió de legalitat internacional, tot un despropòsit que es confirma amb la defensa del dret a decidir pel Sàhara, i la negativa del mateix per Catalunya o el País Basc.  Pel que fa a la polèmica ajuda a Madrid, no s’ha presentat en els pressupostos generals on corria el perill de ser tombada,  sinó com esmena amb la llei del servei postal universal que liberalitza el sector, una ajuda de 80 milions d’euros a retornar en tres anys, i que per altres grups catalans s’ha titllat de rescat a un model que es el contrari al de Catalunya. El transit a les vies que gestionen aquestes concessionàries ha estat per sota del 80% del que s’havia previst, i ara aquestes tenen dificultats per retornar els crèdits amb un deute de prop de 5 mil milions, amb aquest acte CIU no vol rescatar els peatges pels usuaris, però si les constructores i concessionàries.
L’Estat espanyol aplica el dret a decidir a la carta, i donarà suport al Sudan i el nega a Kosovo, diu que per qüestions de legalitat internacional, suposo que no deuen saber que el Tribunal de Justícia de la Haia va validar la declaració unilateral, en referència a Kosovo amb tota la legalitat i validesa, per tant no se que entenen ells per legalitat, i per altra banda les eleccions, siguin per uns partits polítics o els referèndums per qualsevol qüestió, son totalment democràtics i vinculants, per tant qualsevol partit amb aquesta proposta independentista, i que rebi el suport de la ciutadania, te tot el dret a complir les promeses electorals, cosa que l’estat espanyol no esta acostumat, ja que no respecte cap llei ni cap sobirania parlamentaria, amb l’exemple de l’estatut català com a gran prova. Per altra banda ,si defensen aplicar el dret a decidir del Sàhara respecte els Marroc, com es que el neguen a Catalunya, quan el vot i la opinió de la ciutadania es la clau de la democràcia, no serà que la baixa qualitat democràtica espanyola no contempla respectar la opinió de la població, i si que contempla la imposició sense miraments, una mena de sistema mixt entre dictadura i democràcia, que es el que ens ha portat la falsa transició, i que deixa en evidència cada dos per tres per la falta de respecte a la llibertat.
CIU amb en Duran com a cap visible, un cop més ha guardat la dignitat en un calaix a Madrid, i ha preferit donar suport als lobbys empresarials, que defensar els interessos dels catalans, es vertaderament esperpèntic no presentar esmenes per alliberar els peatges de les nostres autopistes, que recordo a una gran part de l’estat espanyol son autovies gratuïtes subvencionades en gran part amb el nostre espoli econòmic, però en canvi corren a rescatar aquestes grans concessionàries a Madrid, es el clàssic paper convergent, i on més es veu quins son els seus interessos, i en que consisteix el seu dret a decidir, fan bona aquella frase de cornut i pagar el beure, que desgraciadament els catalans la tenim tant present.



CATALUNYA ES POT PERMETRE NO TENIR DUES VEUS FORTES A MADRID?

Aquesta es una de les afirmacions preguntes que el vicepresident català Carod Rovira, ens va deixar anar davant les càmeres televisives, on va explicar aquest projecte de l’esquerra catalana per les eleccions espanyoles, amb membres dels tres grups del tripartit, ha  confessat que ell no encapçalaria aquesta candidatura, ja que no se li ha perdut res a Madrid, i afirma que a Catalunya tot, assumeix la responsabilitat de la desfeta d’Esquerra, però nomes de la part que pertoca el govern, i ha explicat idees interessants sobre la campanya electoral viscuda.

En Carod que encara conserva aquesta oratòria fàcil, dona la impressió d’estar aconsellat més per la ràbia interna que pel sentit comú, es nega a participar a la campanya pensant eximir-se de la seva part de responsabilitat, com un dels pares de l’aventura del tripartit, i francament el cinisme te un límit. Es pregunta que vol ser Esquerra quan sigui gran, i ser un partit amb vocació de majories o jugar a regional, ha reconegut problemes greus del govern, per imposar-se als partits que hi formaven part, i ha defensat la signatura del segon tripartit demanant que amb perspectiva es veurà aquesta gran obra de govern, i ha demanat que les joventuts del partit tinguin menys influència, així com la estupefacció d’un partit fent campanya, i renegant del govern del qual formava part, i justificant el resultat electoral, ja que en èpoques de crisi la gent busca seguretat i no aventures.

 

La resposta a la pregunta d’en Carod, es que es pot permetre no tenir-ne dues, no tenir-ne una, i senzillament no tenir-ne cap. Aquesta mentalitat hispanocentrica, i que sempre rau a Madrid com a punt clau de les nostres reivindicacions, hauria de saber el vicepresident que forma part del passat, què tant sols es defensada pels que precisament no volen deixar de ser una autonomia espanyola mai de la vida. Com diu ell, allà Catalunya ho ha perdut tot, amb 10, 20 o 40 diputats, sempre serà una minoria davant la aclaparadora majoria socialista i popular, que no dubten en unir esforços quan es necessari com en el cas basc, la pedagogia a l’estat espanyol s’ha acabat, el peix al cove s’ha foradat i no en queda res, i la independència no es pidola a l’estat que et te sota el seu jou, simplement s’agafa per la força democràtica de la societat madura, i que sap el que vol. Fa gracia sentir veus que desprès de l’èxit dels 8 diputats republicans a Madrid, afirmaven que seria l’últim cop que aquesta formació s’hauria de presentar en aquests comicis, ara els mateixos parlen de representació unitària a Madrid, una unitat per altra banda impossible, els socialistes ja han escollit, i no ho han fet per Catalunya evidentment, i els altres el màxim que poden aspirar es a arreplegar quatre engrunes per aquí i quatre per allà, i al final donant suport uns pressupostos que simplement avalen l’espoli que patim, i no compleixen ni amb les inversions que per llei marca l’estatutet.

 

A la pregunta de que volem fer quan siguem grans, esta clar que volem un estat per decidir a favor nostre, i a aquest no s’hi arriba amb coalicions estranyes en un parlament que no es el nostre, i que sistemàticament va a la nostra contra sense cap tipus de respecte per la nostra cambra, es tant senzill com això. El que si que li donarà la raó, es a les campanyes esperpèntiques de socialistes i republicans renegant d’un govern compartit durant 7 anys, i que no es la millor carta de presentació per un electorat, renegar de tu mateix i fer veure que tot era un miratge, tanta demagògia i mediocritat al final te un preu.  Crec que la única plataforma conjunta que hauria de tenir sentit, es la de la independència,  i aquesta admet la dreta, l’esquerra i el centre, perquè no cal oblidar que primer s’ha de triar ser un estat, i desprès ja veurem quin color li donem, que al llarg del temps, i com tots els estats del món passarà per tota la gamma, depenent de la gestió de cada moment.

 

Ja n’hi ha prou de fer el passerell, i jugar a fer propostes impossibles i sense sentit, quan davant tenim el futur,  i aquest no ens esperarà indefinidament.

L?ESTRATÈGIA DEL FALS BILINGÜÍSME

La plataforma per la llengua, considera que  les paraules destapades per wikileaks sobre la conversa privada de la Ministra de Cultura, la socialista González-Sinde, i l’ambaixador dels Estats Units, considerant la llei del cinema  de desequilibrada i antinatural, son una clara demostració de la discriminació que pateix una comunitat lingüística com la catalana, alhora el Diari El Mundo, engega una nova campanya sobre les multes lingüístiques, ara a les Illes Balears, i el rebuig de diversos col·lectius sobre aquest sistema que nomes sembla fatal quan es tracta d’una llengua en concret.

La ministra va fer una clara mostra de demagògia, discriminant una part de l’estat que representa, en negar el dret a veure cinema en la seva llengua, cosa que considera antinatural, en canvi no nega pas a la comunitat castellana aquest dret que el considera natural. La plataforma abans esmentada considera que ha de defensar la pluralitat lingüística i els drets de tots, deixant de banda que es una falta de respecte, i de poca democràcia cap a un Parlament, que va aprovar la llei amb un 87% de suport. La seva conversa amb l’ambaixador assegurant que treballaria per evitar la seva aplicació, va culminar amb un esperpent total, afirmant que fins i tot els catalans prefereixen veure el cinema en castellà. Per altra banda dures critiques al pla de normalització lingüística a les Illes, on es diu que hi ha molts empresaris contraris a ser multats si com a mínim no tenen el seu rètol en català, i clamen pel criteri de lliure empresa, i reclamen que son un territori bilingüe, fins hi tot es critica l’exigència del nivell C en segons quins llocs.
Un vertader escàndol les declaracions de la ministra socialista, d’un ministeri que te transferides les seves competències a les comunitats, i per tant la seva sola existència ja es una absurd, i més quan el seu objectiu es el racisme lingüístic sistemàtic, amb afirmacions de tant cinisme com que es antinatural que un ciutadà català vulgui accedir a la seva cultura amb el seu idioma, i concretament en el cinema, passar d’un percentatge insignificant a meitat i meitat amb el castellà per poder escollir, i fer honor al bilingüisme que tant parlen, dir que preferim el castellà, quan no hi ha oferta en cap altre llengua es senzillament cínic, i mereix la rectificació immediata o la dimissió,  per no respectar a tots els ciutadans per igual, ja que hauria de saber que el bilingüisme amb el que s’emparà vol dir dos per igual, cosa que concretament en el cinema no quadra, amb un 97 a 3 a favor del castellà, però si amb un 50 a 50, ara be, si la ministra considera el català una llengua que no ha de defensar com es evident, i que no forma part de la seva cultura, en tot cas com a nota folklòrica arribem al cap del camí, i allà on ens porta la nostra pertinença a un estat que no vol la nostra identitat, simplement esborrar-la, i a cop d’imposició com porten fent des de fa 300 anys, imposar la que consideren llengua única, per altra banda el seu poc esperit democràtic, li permet dir que treballarà per no complir una llei aprovada per una parlament democràtic, cosa que dona fe de que va el sistema autonòmic que des de Catalunya molts s’entesten en seguir.
Per altra banda, a les Illes no es parla de les més de 500 lleis que obliguen al castellà, però si de la normalitat del bilingüisme, que es que la retolació inclogui la llengua més desafavorida, i pròpia del lloc sense cap censura per cap altra, es veuria normal, com ho es que a Roma una botiga retoli en italià, i desprès amb el que vulgui, però quan parlem del català la cosa canvia, la imposició sempre es dolenta, però encara ho es més atacar-ne una i defensar-ne un altra com el més normal, res te a veure amb la lliure empresa, i si amb la normalització i la lluita contra aquesta xenofòbia lingüística, que practica l’estat espanyol contra qualsevol llengua que no sigui la castellana.





 

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DE LA MEDIOCRITAT POLÍTICA

En aquests dies de declaracions esperpèntiques, com les d’en Carod i la seva plataforma d’Esquerres, les d’en Laporta, i la meditació sobre l’alcaldia a Barcelona, o les des socialistes com Teresa Cunillera, donant llargues al debat sobre el grup propi, fruit de la seva nul·la voluntat de creure que son un partit diferent al PSOE, avui arrenca el vot anticipat de la Consulta a Barcelona sobre la independència, la més transcendent de totes les que s’han fet fins ara,  exceptuant la simbòlica d’Arenys de Munt, també la pau que ha tornat al Cercle Català de Negocis, el lobby empresarial per l’estat propi que seguirà presidit per Ramon Carner.

Efectivament aquestes giragonses polítiques tant lamentables, ens porten les últimes hores les reflexions de Joan Laporta, i la seva possible candidatura per les municipals a Barcelona, una decisió un pel estranya per una persona que fa 15 dies es presentava com a president a la Generalitat, amb el resultat de la seva entrada al Parlament, i que ara no lligaria amb la seva presentació per unes altres eleccions locals, donant la imatge si fos el cas, del típic poder pel poder, i no d’un projecte seriós, que en el cas de la independència no te massa a veure amb la gestió local, i que ha de refermar la il·lusió que ha creat amb la seva tasca parlamentaria, i no amb la promoció o ego personal d’una persona concreta. Per altra banda la Teresa Cunillera diputada del PSOE-C al Congrés, davant les aigües remogudes del seu partit per la davallada electoral, va demanar al anomenat sector catalanista d’aquest partit que deixin de demanar i discutir el tema del grup propi, ja que ho veu inoportú, ja que amb ell o sense han guanyat i perdut eleccions. Se’ns dubte es la perfecte diputat tipus del PSOE-C, preocupada nomes pel PSOE i la política espanyola, i oblidant totalment els seus orígens i els seus votants, la típica excusa que mai es moment per debatre res que trenqui els lligams del socialisme català i espanyol, o sigui submissió per sempre, quan parla de resultats, potser s’hauria de preguntar si anar contra els interessos catalans a Madrid sempre que ha calgut al socialisme espanyol hi ha tingut alguna influencia o li sembla normal, suposo que la seva ment totalment espanyola no acceptarà cap contradicció amb votar una llei al Parlament i el contrari al Congrés, caldria dir que en qualsevol estat normal si.

Per altra banda Barcelona decideix comença a caminar, es un projecte molt ambiciós, on les xifres res tindran a veure amb les consultes ja realitzades fins ara, i la repercussió mundial tampoc, cal aprofitar aquest fet mediatic de la capital catalana, i que el resultat global que ja començarà a ser visible sigui tota una declaració d’intencions, i un toc d’alerta de la societat civil a la classe política, per obrar en conseqüència amb aquest fenomen novadors, i que ha obert una via per captar el suport real de l’estat propi, encara que sigui amb uns mitjans modestos i sense el suport públic. El 10 d’abril pot ser un altra data clau pel camí de la nostra independència, i cal aprofitar-la i no que quedi en l’oblit com la manifestació del passat 10 de juliol.  Un altra bona notícia es l’aclariment del conflicte en el Cercle Català de Negocis, on la junta de Ramon Carner, torna a agafar les regnes, i proposa seguir la tasca d’aquest lobby empresarial per l’estat propi, i les seves conferències carregades de dades per donar la idea dels avantatges de l’estat propi, i el maltracte des del punt de vista econòmic que patim per seguir amb Espanya, es un altre factor clau per seguir avançant, i fer pedagogia interna, ja que l’externa s’ha de donar per finalitzada.

En definitiva, dues bones notícies per seguir avançant en el nostre camí de la llibertat, i una prova que les divisions no porten enlloc, i la unitat per un objectiu comú, i sense posar per davant cap protagonisme, es la via valida pera aconseguir-ho.