Arxiu mensual: novembre de 2010

LA RENÚNCIA I LES IRONIES DEL DESTÍ

Aquests dies de campanya electoral, han donat dues bones ironies les ultimes hores, una amb l’anunci del President Montilla de no tornar-se a presentar un tercer cop, i per tant no voler eternitzar-se en el càrrec segons les seves paraules, per altra banda la propaganda repartida per Ciudadanos als domicilis catalans, apart de les múltiples faltes gramaticals en català i castellà, diu clarament “Volem la independència”, cal donar-li la benvinguda al club a l’Albert Rivera.

Efectivament, el president català ha fet l’anunci de que serà per últim cop el candidat socialista a la presidència, i ha assegurat que aspira a governar una segona legislatura sense coalició, per fer el que queda pendent, i el que li convé a Catalunya, ha aprofitat per dubtar de si Mas pensa fer el mateix que ell, i ha advertit que Espanya o camina cap un model federal o es disparà el nombre d’independentistes, i ha afirmat que tots sabem que no es farà el referèndum, i que l’estat propi no pot garantir solucions per tot, i les sortides de la crisi que no son locals.  Per la seva banda Ciudadanos en els fullets enviats als domicilis, afirma voler la independència per una errada de conjugació, que deixa pas a tot un seguit d’errades gramaticals de mal veure, fins hi tot en el seu lema “Rebelate”, quan el tradueixen al català. La versió castellana tampoc s’escapa d’aquesta incorrecció constant. Rivera ho ha atribuït a qüestions tècniques, i ha reiterat que el català no esta en perill, i que no hi ha cap mena de problema lingüístic a Catalunya.

 

Aquest anunci del president, no representa el compromís ètic que ens vol ensenyar, ja que sap ben be que ha governat gracies a una coalició que l’ha permès sumar, però que el seu partit per si sol es un partit que a cada elecció va perdent suports, i que amb prou feines arriba al 25% de parlamentaris, i que segons les enquestes ara pot baixar de la barrera dels 30, i ser doblat per la força que pot quedar en primer lloc, sap perfectament que el seu progrés de fireta ens ha dut a la situació on ens trobem, junt amb la crisi mundial evidentment, i que la seva actuació amb l’estatut ha estat poc menys que vergonyosa, deixant ben clar que alhora de triar es queden amb el PSOE abans que defensar els interessos dels catalans, com han demostrat repetidament els seus 25 diputats a Madrid, aquesta realitat virtual que ens volien vendre, ha topat amb els límits que ha marcat l’estat, i que han fet esgotar els seus arguments, i que com si d’una plaga es tractes avisa de la multiplicació dels independentistes, i ens avisa que això no aportarà solucions, això no veig que ho digui a la resta d’estats europeus, ni tampoc a l’estat espanyol que tant s’estima, es veu que seriem l’únic cas mundial d’estat que amb totes les eines per fer-ho no podria aportar cap solució millor o pitjor, i en canvi depenent d’un altre, i sense cap poder si que ens en sortirem. Es senzillament d’un baix nivell que estic segur pot superar.  Sap que el seu final polític es proper, almenys a Catalunya, i per tant aquest anunci no te massa valor, perquè no ho feien per llei durant el seu mandat limitant els càrrecs a un temps determinat, com per exemple proposa Reagrupament, no ho han fet senzillament perquè no s’ho creuen, més o menys com la llei electoral.

 

Per la seva banda, te gracia que Ciudadanos per errada gramatical vulgui la independència, son ironies de la campanya, i no crec que li hagi fet cap gracia a l’Albert Rivera, ni als seus possibles votants desitjosos de fer sang amb la nostra identitat, i ampliar la seva espanyolitat pels quatre costats, i més amb declaracions de tant cinisme com les de la inexistència de cap problema de llengua del català, quan sap perfectament la realitat d’una llengua sense protecció com la nostra.

 

En definitiva, dos indicadors més de la grisor i baixa qualitat de la campanya electoral catalana, per la falta d’arguments i propostes per part autonomista, s’han esgotat les idees o ja no saben com enganyar a la gent.

 

 

L?ORGASME VIRTUAL I MALICIOS DEL PSOE-C

Aquestes ultimes hores podem veure fins on arriba la misèria que ens proposa la via autonomista, amb la nova burla del traspàs de trens regionals anunciat amb bombo i platerets, i per descomptat una bona foto per un plagi del traspàs de rodalies, o sigui fum sense cap tipus de vergonya, per altra banda tota aquesta Catalunya virtual que ens volen vendre, l’escenifiquen amb el nou vídeo de campanya socialista, on una jove votant amb la papereta d’aquest partit, simula un orgasme de plaer, suposo innocent, fruit de la ignorància amb una garantia de progrés ja caducada, o maliciós per tornar a enfonsar Catalunya en el pou on es troba instal·lada.

La comissió mixta estat-Generalitat, el nom ja fa veure que no es pot tractar de res seriós, s’ha reunit durant vint minuts per anunciar el traspàs de trens regionals a partir de l’1 de gener del 2011, i en plena campanya electoral. Aquesta nova burla a la societat catalana, consisteix en la transferència de la fixació d’horaris, tarifes i inspecció, mentrestant l’estat te les competències sobre el material, maquinaria i propietat, alhora es farà càrrec del dèficit calculat pel 2011, o sigui ni trens,  ni vies, ni estacions, ni tampoc els trens més moderns AVANT. Per part socialista la número dos Montserrat Tura, ha preguntat en un míting que qui somiava amb el traspàs de rodalies i regionals fa deu anys, i que ara ja son una realitat. Des de Convergència ja s’ha qualificat com un mal traspàs, que intentaran renegociar si arriben al govern. Per la seva banda les joventuts socialistes intenten pujar de to aquesta campanya gris amb el lema votar es un plaer, i una jove socialista que es disposa a emetre el seu vot el dia 28, entre esbufecs i gemecs propis d’un orgasme.

 

Aquest nou traspàs anunciat per una comissió mixta, que simplement es una concessió de l’estat a Catalunya, ja que com va deixar ben clar el TC, el tracte bilateral es impossible, per tant que no ens enganyin.  Ho han fet amb vint minuts, cosa lògica, el temps per fer-se un fart de riure, les salutacions de rigor, i anunciar un nou traspàs virtual en aquesta nació virtual que ens volen vendre els socialistes catalans, a l’estil de Rodalies, la Generalitat tant sols podrà decidir sobre horaris i tarifes, i a partir del 2012 fer-se càrrec del dèficit d’aquest servei, tot un negoci rodó que fa caure la cara de vergonya, i on afirmacions com les de la Tura, lloant la valentia d’aquests fets, donen idea del nivell de cinisme existent per aquestes latituds. Temps enrere era la negació a les nostres competències, i ara es la nova moda del traspàs virtual, que ens pren suposo a tota la societat catalana per imbecils, i ens vol vendre fum a preu d’or. La segona part es allò que se’n diu l’ètica, i que en plena campanya electoral no ho es negociar cap millora per intentar beneficiar-se d’ella, i no esperar un cop passades les eleccions. Per altra banda la grisor de la campanya es fa palesa amb aquest vídeo, on votar socialista es veu que produeix un plaer indescriptible, suposo que pels que volen aquesta Catalunya enfonsada en el pou de la mediocritat i la crisi financera més absoluta producte de l’espoli, deu ser un gran plaer, i dona joc al eslògan de la Catalunya de progrés, que amb set anys al govern ja veiem on ens ha portat.

 

Aquest es el joc que ens vol vendre aquest partit, i on la oposició amb tots els matisos que es vulguin vol seguir la partida, sense canviar les peces, i amb el mateix tauler de joc.  Crec que com diu l’eslògan de Reagrupament, ara sí, ara toca independència.

ENTRE LA XENOFÒBIA I LA PACIENCIA

En uns moments tant delicats com els que estem vivint, on degut a la crisi cada dia moltes empreses van tancant, i la mateixa Generalitat ha hagut d’emetre bons, i demanar als ciutadans la seva compra, ja que ningú deixa diners a una institució totalment amb l’aigua al coll, degut en gran part a l’acceptació de l’espoli fiscal que patim, veiem en un costat al PP, Ciudadanos o el PSOE-C, uns fent jocs, on la seva líder dispara contra immigrants i contra independentistes, en una clara mostra del seu tarannà feixista,  i altres com Esquerra, fent conferencies advertint als que tenen pressa i prometen una independència ràpida, que la resolució d’aquests processos es lenta, i no s’improvisa. El resultat de tot plegat es que la perjudicada es Catalunya.

Efectivament, el candidat d’Esquerra, desprès de grans titulars per denuncies al tracte fiscal en altres llocs comparats amb Catalunya, ens demana paciència als que volem corre molt, i diu que crear un estat no s’improvisa, i ha defensat aquest referèndum que diu que quan un poble es madur es imparable, a validat la teoria del seu cap de campanya Xavier Vendrell, dient que amb 30 anys haviem avançat molt, però que amb dos no recorrerem massa camí més, ha defensat el lloc català a la Unió Europea. Per la seva banda els populars seguint amb la seva campanya identitaria contra qualsevol aspecte català que es bellugui, ha ideat un videojoc fet per les noves generacions del partit, on l’Alicia Sanchez es converteix amb la Lara Croft, i volant damunt una gavina blanca, dispara a la cua dels aturats, als immigrants il·legals i a l’independentisme, per donar solucions als problemes, i aconseguir fusionar les dues cultures, la catalana i l’espanyola per enriquir-se.  Per la seva part el partit ultra Ciudadanos, el seu líder nega que hi hagi espoli fiscal a Catalunya, i davant la gran notícia de la declaració de patrimoni cultural immaterial de la humanitat al fet casteller, ha reaccionat  amb total indiferència, al·legant que hi ha problemes més importants degut a la crisi que vivim, tot un sìmptoma del tarannà d’aquest partit.

Realment aquesta política del tacticisme d’Esquerra per fer-se perdonar els pecats de set anys, amb grans declaracions certes i provocadores alhora, la veig com un tàctica desesperada, ja que tot seguit fa destrempar als seus seguidors, demanant aquesta llarga travessia que encara sembla quedar per aconseguir l’anhelat objectiu, li semblen poc 300 anys de camí, em semblen una eternitat, i dir que no es pot corre tant em sembla una presa de pel a la ciutadania, la seva via de referèndum dins la legalitata espanyola sap perfectament que no es possible, i si ho fos sap que les possibilitats de victòria independentista seria gairebè nul·la, un procés d’emancipació nacional no el pot dirigir el subjecte que et te sota el jou, es una evidència bastant clara, no es pot anar sempre amb el lliri a la mà, hem volgut convertir Espanya durant molt de temps, i el temps de la pedagogia ha passat, i el Parlament validat pel vot previ del ciutadà es la via única per aconseguir l’estat propi, la Unió Europea farà la resta, el full de ruta es molt clar, nomes falta la majoria necessària, que si fem cas a les enquestes hi hauria de ser, i la valentia per tirar-ho endavant, altra cosa si que es enganyar a la gent.

Pel que fa als Populars, i les seves ments malaltisses, sembla que la imposició, el pensament únic, espanyol esclar,  i la igualtat sempre des del punt de vista que un esta molt per damunt de l’altra, com en el cas de la llengua, es la recepta que ens volen vendre, busquen el populisme xenòfob que sempre els ha portat a no ser cap actor important a la política catalana, aquesta ultra dreta feixista es minoritària en aquest territori, i el racisme per sistema no els hauria de comportar més vots.  El tarannà de Ciudadanos, on qualsevol triomf de la cultura catalana provoca indiferència, amb l’excusa de la crisi, son dos coses que res tenen a veure, i la segona son capaços de negar l’origen de la malaltia, i per tant el seu discurs no s’aguanta per enlloc, i simplement volen l’assimilació i el robatori legal pels segles dels segles, tot un exemple de fals progressisme al servei dels enèmics del nostre país.

En definitiva unes actituds que ens porten a l’abisme on estem abocats, i que nomes votant independència sense complexos, com pregona Reagrupament, acompanyada d’una regeneració democràtica per construir un estat de qualitat ens traurà del pou, el demes es fer volar coloms.

LA REALITAT BASADA EN UN MÓN VIRTUAL

Aquesta falsa realitat es la que ens volen fer empassar des d’aquesta Catalunya virtual, que defensen els partits autonomistes existents al Parlament, i que demana perdó gairebé per existir, sense atrevir-se a exigir, ni aixecar la veu per no molesta,r i descobrir la realitat. Les xifres de la recaptació per via agencia tributaria no deixen lloc a dubtes sobre el greuge comparatiu del territori català, apart veiem com casos com el de la traductora marroquina que ha estat condemnada, tot hi la seva denuncia per haver estat insultada per parlar en català,  davant la Guàrdia Civil a les Balears.

 

Avui sabem que en el període 2000-2008, la recaptació per part de l’agencia tributaria ha estat de 1883,4 milions d’euros, en el mateix període Andalusia 280,7 milions, i Madrid 901 milions, el PIB català es semblant a Madrid, i en cavi ha patit el doble d’inspeccions fiscals, pel que fa a Andalusia, Catalunya nomes produeix un terç més, i en canvi a pagat sis vegades més. A aquestes xifres escandaloses, s’afegeix un dèficit fiscal a l’entorn del 8 al 10 % del PIB, mentrestant Andalusia rep un 4,5 %, i Extremadura un 17,8 %. Per altra banda la traductora marroquina ha estat condemnada a pagar 5 euros diaris durant 6 mesos, i una indemnització de 600 euros al capità de la Guàrdia Civil, per injuries greus. Aquesta va denunciar haver-li dit mora catalanista, en uns fets del 2007, on va entrar de traductora de castellà al cos de la Guàrdia Civil, i en una roda de premsa sembla que es va pronunciar el famós insult al dirigir-se ella en català a l’esmenta’t personatge, posteriorment fou acomiadada, tampoc semblar raonable que no es va deixar com a prova la càmera de vídeo de l’acte d’aquell dia, on es podia comprovar la resposta del Guàrdia Civil a la traductora.

 

Tota la indignació dels partits espanyols negant la evidència, i dels partits autonomistes catalans demanant perdó, queden en evidencia amb aquestes xifres totalment escandaloses, es el vertader drama de Catalunya, un tracte fiscal totalment desorbitat, i que permet amb la nostra sagnia i endeutament a altres comunitats amb molt menys, rebre una compensació molt elevada, a tot això no hem sentit cap xifra en sentit contrari amb els que han criticat la denuncia d’aquesta situació, simplement perquè no hi son, apart hem de sumar l’espoli dels 22 mil milions anuals, que posen el territori català en una situació com la que es troba, i on la Generalitat comença a endarrerir els pagaments per falta de recursos, aquest es el meravellós finançament que tenim, i que directament ens porta a la misèria més absoluta, i a la disminució del nostre estat del benestar en nom d’una llei divina, que sembla ens obliga pels segles dels segles a sacrificar la nostra població pel benestar d’un altre, sense dret a denunciar-ho.

 

El cas de les Balears es simptomàtic don arriba el racisme lingüístic que practiquen els cossos policials espanyols, aquesta traductora pel simple fet de denunciar aquests insults per expressar-se amb normalitat en la seva llengua, ha estat víctima del sistema, i amb un judici ajornat dos cops, i amb proves no admeses com les del vídeo, ha estat condemnada per injuries, es ben be el món al reves, i una prova clara de quina es la llengua perseguida i vexada per sistema, davant de la imposada per llei natural.

 

En definitiva, aquesta es la realitat del país on ens toca viure si no hi posem remei, i aquest esta a les nostres mans si som valents, i capaços de dir prou a tanta hipocresia, i deixar enrere sense por aquest malson autonomista.

DITES PLENES DE CINISME

Aquestes últimes hores la campanya catalana, ha entrat en un espiral d’episodis que retraten molt be on esta situat cadascú, un Puigcercós traient pit, i dient que a Andalusia no paga ni Déu, i descobrint la sopa d’all amb l’espoli fiscal, les reaccions d’altres partits, pràcticament demanant perdó per existir com es habitual, i sobretot des de territori espanyol sense contestar amb xifres a la mà, ja que aquestes son ben clares, uns Ciudadanos que amb els seus discursos de llibertat, ara ens imposa una Selecció esportiva per decret, i un Zapatero per part del PSOE, que critica al Partit Popular per fer política contra Catalunya, i alhora per la seva part aquest demana a Esquerra que demani perdó, ja que es impropi els insults en una campanya, en aquest cas contra Andalusia.

A la contestació des de terres andaluses, qualificant de monstruoses la frase d’en Puigcercos, aquest ha contestat que el que li sembla monstruós es el dèficit fiscal de 20 mil milions d’euros que any rere any afecta a Catalunya, i parla del cansament de la gent per aquest tema. Jo diria que primer de tot cal tenir molta barra per denunciar aquest espoli, quan el seu partit des del govern es va omplir la boca amb el nou finançament, i va fer la comèdia final per donar-li l’aprovat, i reconeixent que no complia el 100 % l’estatut retallat, per tant no es pot donar validesa a la continuació de l’espoli, i ara denunciar-lo com si fos una gran cosa, desprès diria que si hi ha aquest espoli monumental vol dir que altres territoris paguen molt menys del que els pertocaria, es de calaix i no cal ser un gran economista, i més quan la contestació des de terres andaluses no ha anat acompanyada de xifres que ho desmenteixin, senzillament perquè no poden.  La reacció d’altres partits quan es diu les coses clares, i no es viu amb aquesta realitat virtual que ens volen vendre, es demanar perdó, aquesta actitud tant catalana que ens ha portat de moment a 300 anys de ser una colònia espanyola. La reacció de la Camacho de no faltar el respecte, quan ella cada dia falta al respecte, i a la dignitat d’aquest poble amb una actitud de xenofòbia amb la llengua, i en els temes que desautoritzant al Parlament van directament als tribunals, com a prova del grau de respecte nul que te per Catalunya.  El mateix que Ciudadanos, que amb boca d’en Rivera ho resumeix amb “no, no volem que vostès usin l’esport per construir la seva nació, nosaltres ja en tenim una, en referència a la Roja”, el tarannà d’aquest partit ultra queda reflectit, quan ens imposa la seva selecció, i condemna un altre a l’ostracisme per reial decret i sense dret a replica, aquesta es la llibertat i igualtat que tant l’omplen la boca. Per últim un Zapatero crític per la utilització i atacs a Catalunya de l’altre partit espanyol, quan ell ha estat un dels grans botxins amb el nostre territori, per retallar l’Estatut, no complir ni el poc que ha quedat amb inversions, negar la oficialitat de la llengua a Europa, com recentment s’ha denunciat, o donar validesa a una llengua virtual com el valencià, com a arma per afeblir el català, ha legislat sistemàticament contra els nostres interessos, i ara pretén dir que ha estat millor que els Populars, es d’una demagògia monumental.

 

Fora d’aquest joc entre partits que no volen canviar res, trobem Reagrupament, que avui mateix pateix l’últim intent per desacreditar-lo, en forma de suposada petició a Joan Carretero per abandonar, i deixar via lliure a Solidaritat veient que no te possibilitats, es francament indignant que un projecte seriós, i perillós sobretot per la seva aposta per la regeneració democràtica, hagi de patir atacs tant mesquins com aquests, ja que amb l’excusa de les enquestes, que normalment mai donen representació a l’independentisme, es vulgui destruir un partit per beneficiar un altre, es el joc brut que es viu a la campanya catalana, i on finalment la ciutadania te que sentenciar i posar les coses al seu lloc.

MORAL DE VICTÒRIA

Aquesta frase pronunciada aquest cap de setmana per en Joan Carretero, son d’aquelles frases que et fan mirar les coses amb optimisme, en el dia d’ahir vaig estar en una parada bona part del dia, informant i repartint informació de Reagrupament, i les diferents persones que s’atansen, i pots establir un diàleg et fa adonar que queda molta feina per fer, i que les inèrcies son difícils de capgirar, per altra banda i concretament en el nostre moviment, veient la voluntarietat de la gent, la il·lusió i les ganes que intenten suplir la falta de recursos monetaris amb els recursos humans, et fa adonar també que tota aquesta feina no pot acabar en un no res, i que Catalunya ha de reaccionar tard o d’hora.

Crec que la independència i la regeneració democràtica es una cosa massa seriosa com per frivolitzar amb la seva presentació al mercat electoral, la pedagogia i els arguments han de ser el pal de paller per guanyar la confiança, i vèncer les pors al desconegut de l’electorat, o dic per exemple pel fitxatge de l’artista porno Maria Lapiedra per Solidaritat, que amb tots els respectes, crec fa més mal que be, ja que dona una idea més aviat friqui, que d’una opció real i rigorosa. Desprès veiem els que ara de sobte son valents, quan han tingut 7 anys per demostrar-ho al govern, i no han estat capaços de mostrar aquesta dignitat que ara volen vendre, malbaratant un capital molt valuós per la nostra causa, i que intenten recuperar a partir d’una mentida com el referèndum irrealitzable dins l’estat espanyol. Just a l’altre costat el cinisme espanyolista representat per Ciudadanos, Populars i socialistes, ens arriba les paraules de la candidata popular, dient que no vol campanyes basades en temes identitaris, quan tots sabem que de moment es de l’únic que parlen amb els recursos contra les normatives lingüístiques, i contra qualsevol norma relacionada que en surti del Parlament, no tenen altres arguments.
Ahir em vaig trobar diferents casos que et donen a pensar, el cas d’una senyora gran que ens va assegurar que sempre havia votat convergent, i que ara també ho faria, naturalment sense saber aclarir-nos que li havia beneficiat amb ella això, i a la pregunta de l’espoli de 3000 euros per persona a l’any, va contestar que li era igual, i es va quedar tant ampla, se’ns dubte un cas a estudiar, la validació d’un robatori com si fos el més normal del món, un altra cas la pregunta de que faria el Barça en una Catalunya independent, jo soc molt culer, però si he de triar entre Catalunya o el Barça, evidentment trio la primera, de totes maneres davant la seva preocupació,  crec que la lliga espanyola seria la primera que trucaria a la porta per evitar la marxa dels blaugranes a un altra lliga, sinó seria un desastre per la lliga espanyola, i la seva economia, es de calaix.  Recordo un altre que ens deia que havíem de fugir del nacionalisme fanàtic referint-se a nosaltres, cosa que ens va donar peu a donar-li la raó, ja que es un dels motius per fugir d’Espanya, i per últim una senyora que va negar que ningú li robes res, i posteriorment ens va dir que era castellana i mai votaria cap partit català, es el súmmum de la no integració, primer una vena als ulls per negar una realitat com l’espoli fiscal, avui en dia assumida i demostrada mil cops, i l’altre no voler integrar-se a la societat on vius, has format una família, i desenvolupes la teva existència, un cas clar d’auto exclusió que no porta enlloc.
Son diferents tipus de personalitats, que en el fons son fruit d’aquesta democràcia de fireta que l’estat espanyol ens ha imposat, per fugir de la dictadura sense canviar massa el sistema, i portant a un regim polític totalment viciat. Precisament aquestes son les receptes de Reagrupament, declaració unilateral d’independència, regeneració democràtica per canviar el sistema, i democratitzar-lo, i treball,que evidentment va per premiar la cultura de l’esforç, l’excel·lència, i no els ni nis, com aquest fals progressisme ens vol fer creure. Nomes queda dir per fer una crida a ser agosarat, i dir prou a tanta hipocresia amb la força del vot.
 
 

LES PROPOSTES DE LA CURSA ELECTORAL

Fins a 114 candidatures al total de quatre circumscripcions catalanes,  es presentaran com oferta electoral perquè la ciutadania doni i tregui la seva confiança, per un costat tenim els partits instal·lats al Parlament que defensen en diferents versions la legalitat espanyola per la via autonomista, i busquen propostes impossibles per seguir remenant les cireres, i no encarar nous camins, precisament aquests son els que proposen les forces que volen donar el salt, i buscar un nou futur per Catalunya fugint de la mediocritat existent.

 

Aquests set anys de tripartit han tingut una cosa molt positiva, que es la prova del cotó amb el nou estatut, per renovar el nostre contracte fictici amb l’estat espanyol, en realitat es una relació de submissió, i s’ha vist que era una utopia aquesta mena d’autonomia 2.O, utilitzant termes informàtics, que demanava Catalunya, la magnitud de la tragèdia ha estat molt gran, i encara més la resposta indignant de la nostra classe política, que ni amb la manifestació de més d’1 milió de persones, cridant majoritàriament una consigna en forma d’independència molt clara, han preferit mirar cap una altra costat, i intentar amagar un debat que per primer cop sembla ocupar un espai central en aquestes eleccions, un pas que de per si ja es una victòria.

 

Els socialistes catalans amb la seva garantia de progrés, un eslògan, que amb la crisi profunda, els aturats en augment,  i la manca de poder que patim ja es una broma macabra, de totes maneres, ens diuen que no pactaran amb el PP, partit amb el que coincideixen amb moltes coses, i que tant a Madrid, com sobretot al País Basc, han pactat sense rubor, defensar l’estatut, un altra broma, ja que no ho han fet mai, i ara ens volen fer creure que el que el TC ha sentenciat ells poden recuperar no se sap ben be com, i per últim que no toleraran cap referèndum il·legal, cosa inaudita en un partit que es vulgui dir democràtic, ja que aquests es caracteritzen per defensar postures en una consulta, però no per prohibir-la. Per la seva banda en Mas crida al vot útil, un mot que va molt be per portar a la ciutadania cap enlloc, i que les coses no canviïn mai, però no es bo per higiene democràtica, torna a insistir amb aquest pacte fiscal que sembla s’ha convertit, l’altre broma de mal gust com era el concert econòmic, i que al final es convertirà en anar a pidolar a Madrid uns calerons més, com han fet sempre, amb això diuen la Catalunya millora, es una millora que tant sols veuen ells. Per Esquerra, i la seva gent valenta com diu la seva campanya, apel·len a la por al PP com a tercera força, una estratègia ja molt cansada, i que no ens porta enlloc, critiquen a les formacions independentistes que al principi els semblaven una normalitat, i  proclamen un referèndum que saben impossible a la legalitat espanyola, un resum perfecte de la deriva d’aquesta formació des de la seva entrada al govern. Per part d’Iniciativa, es segueix insistint amb la vella cantarella de barrar el pas a la dreta, ignorant que amb el poder que actualment te el territori català, això es una qüestió que ja no importa a ningú.

 

A la banda més radicalment xenòfoba, els Populars i Ciudadanos porten la croada contra el que consideren el perill independentista, i per exemple la líder popular Sanchez Camacho va haver de rectificar unes declaracions on afirmava que renyava el seu fill si parlava català, cosa que dona fe de l’odi, i el racisme que practiquen contra qualsevol element de la identitat catalana.

 

Fora del parlament, el recent partit d’en Laporta, que aprofita la imatge d’aquest per vendre el producte independentista, i Reagrupament una formació molt més consolidada amb un líder sòlid com en Carretero, i que apart de defensar la declaració unilateral del Parlament, fomenta la regeneració democràtica, una qüestió molt urgent, i que cap altre partit s’atreveix a mencionar, i que es una qüestió clau per tenir un estat, però evidentment un estat de qualitat.

 

La ciutadania te la paraula, i el país cada cop demana amb urgència prou de mediocritat i més dignitat.

INICI DE CAMPANYA: DIEM PROU A L?AUTONOMISME

Avui es dona el tret de sortida a les eleccions catalanes, promeses, grans obres de govern, un gran canvi, i retrets ben calculats de tots tipus entre la representació dels partits autonomistes que actualment ocupen el Parlament, ara be, darrera tot això hi ha un denominador comú, que es seguir jugant al mateix joc de les autonomies que fa més de 30 anys que patim, i obviant qualsevol alternativa que no sigui aquesta, prioritzant el poder pel poder, encara que sigui tant esquifit com el que l’estat espanyol cedeix a Catalunya.

Si les noves opcions com Reagrupament no porten aire fresc a aquesta mena de diputació regional en que s’ha convertit el Parlament, i poder així fer forat des de dins del sistema, el govern que en surti s’enfrontarà a una situació sense aturador d’espoli fiscal, i uns atacs constants a l’autogovern català per part dels tribunals de torn, i una croada contra la nostra identitat des de del propi estat espanyol, per deixar per exemple la nostra llengua en una posició anecdòtica.

 

Un exemple d’aixó, es el vídeo de Ciudadanos on defensa el suposat sentit espanyol dels catalans, amb una sèrie de personatges que fan una teràpia de xoc de catalanitat, amb problemes com ser seguidor de la roja, o el gust pels toros, acabant dient que ningú no ens ha d’imposar la llengua en la que parlem. Per la seva part, el Ministeri d’Educació espanyol, ha fet la petició a la Comissió europea que es diferencií el català del valencià, en les ajudes als cursos per a Erasmus, posant en dubte la unitat de la llengua, en contra de tots els filòlegs i sentencies judicials existents. Alhora, i en referència a la qualitat democràtica de l’estat que ara ens domina, observem el silenci espanyol contra la repressió del Marroc al Sàhara, què en principi reivindicaven reivindicacions de tipus social, amb l’excusa de considerar-ho un problema de la comunitat internacional, i més quan s’ha sabut que el ministre marroquí havia informat  al govern espanyol prèviament a l’atac perpetrat aquests dies.

 

Aquestes i moltes altres, son les constants que haurà de trampejar qualsevol govern autonomista que surti de les eleccions, un grup xenòfob com Ciudadanos, que fa bandera de la llibertat, sempre que aquesta coincideixi amb els seus arguments, cal dir carregats de topics, i posant uns suposats problemes com ser seguidor de la roja, o agradar-te els toros, que tant sols contemplen com a problema ells i la seva ment malaltissa, hi pot haver seguidors de la roja, com de la selecció australiana i no passa res, a més que jo sàpiga el dret dels animals i estar contra qualsevol tortura, poc te a veure amb cap qüestió de catalanitat, per últim dir que estic d’acord amb la no imposició de cap llengua, com ara succeeix amb el castellà per decret, i l’arraconament de la nostra llengua pròpia a una posició  virtual. Aquest atac paranoic queda molt clar amb aquesta divisió des del govern entre valencià i català, en contra de tota lògica, i amb l’únic objectiu d’afeblir la llengua catalana, suposo que també podrien demanar ajut pel castellà, extremeny i andalús posem el cas, però no ho faran, ja que l’únic objectiu es acabar amb la llengua catalana davant la perplexitat europea. Pel que fa a la qualitat democràtica, aquests silencis i postures amb l’actuació marroquina, donen una bona idea dels seu tarannà, no reconeixen Kosovo i el seu procés democràtic, i ara giren la vista davant les atrocitats d’aquest regim sobre el Sàhara, ja que ells en el context del Marroc, farien el mateix amb Catalunya o el País Basc, però malauradament per ells, dins la Unió Europea no poden arribar aquests extrems.

 

Aquest es el futur que ens espera, amb aquesta idea absurda de buscar el nostre lloc a l’estat espanyol sigui com sigui, amb el rebuig i el menyspreu per resposta.

DURAN I LLEIDA EN ESTAT PUR

El President d’Unió, ens visualitza clarament el canvi convergent que tant pregonen en forma de negació a la Catalunya independent, submissió al poder estatal, per qualsevol proposta, com el mateix Concert que evidentment ja aclareix, que no seria el mateix que el País Basc, i desitjant una Catalunya prospera i justa, que evidentment no explica amb quines solucions màgiques, ja que nomes existeix en els seus somnis nacionalment espanyols.

En Duran nega la Catalunya independent, ja que el seu pare viu en un poblet d’Aragó, i això suposaria que visquessin en països diferents i separats per una frontera, utilitza els arguments més topics dels enemics de Catalunya, dient que no es viable per motius legals, ja que Espanya i la Unió Europea no ho acceptarien, sense esmentar que aquesta ultima s’ha mostrat favorable a les ultimes secessions democràtiques. Ens parla de que no figura la proposta en el programa electoral, i que en un referèndum no guanyaria l’opció independentista, per suposat nega demanar un concert com el que gaudeix el poble basc, i nomes es demanaria un nou pacte quan les circumstàncies fossin les adequades, es a dir una majoria social a casa, i que el govern espanyol vulgui parlar-ne.

 

Quan des del govern tripartit es parla de subvencionar la generació ni-ni, donant-se la paradoxa de premiar la nul·litat, i no la cultura de l’esforç, un valor a la baixa, i que no deu entrar amb aquesta política social que tant ens volen vendre des de l’orbita de les esquerres, i que amb barbaritats com aquesta ja es veu que no va enlloc, i prepara una societat cada cop més aferrada a les subvencions, i amb menys iniciativa, ara ens be en Duran per explicar-nos el vertader canvi que ens volen encolomar, un canvi de cares per gestionar les engrunes autonòmiques, i una nul·la ambició, això li diuen la Catalunya millor.  En Duran fa unes argumentacions ofensives per la intel·ligència mitjana de la població, ja que a la Unió Europea, no crec que sigui cap problema el lliure transit de persones i mercaderies, i per tant aquesta frontera que planteja com un mur elevat sense possibilitat de traspassar, nomes existeix a la seva ment, però a la realitat la relació amb el seu pare seria exactament la mateixa, parla de la viabilitat que no es legal, evidentment que la legalitat espanyola no ho contempla, però parlem del dret d’autodeterminació de tots els pobles, i la llibertat de la ciutadania a exercir el dret a decidir, cosa per damunt de qualsevol legalitat, i on la Unió Europea ja ha acceptat favorablement els cassos que s’ha trobat, i el nostre simplement seria un més. Ens parla d’un referèndum que degut a la manca de democràcia espanyola es inviable, però li diria que amb la meitat de la població consultada  amb uns mitjans totalment esquifits, més de mig milió de catalans han donat el si a l’estat propi, a l’espera del resultat a Barcelona. Per últim, al final ens ensenya les seves cartes, i mostra el peix al cove com a projecte de futur, amb la diferència que ara tot el peix esta venut, i ens pren per imbecils quan condiciona el concert que per suposat tampoc es concert, o sigui una mica d’almoina més a una majoria social catalana, i les ganes del govern espanyol a parlar-ne, quan sap perfectament que el nostre finançament el decideixen a Madrid, i ni volen ni tenen cap necessitat de modificar-lo, cosa per altra banda ben natural.

 

Per tant anul·lada la seva gran aposta, la pregunta seria que ens ofereixen, la resposta es més del mateix, sense cap perspectiva de futur pel país, amb aquest espoli que Duran valida, no pot donar-nos cap argument per una Catalunya millor.

 

En definitiva, esperem que la ciutadania vegi el dia 28 que això no es cap canvi, i que la vertadera il·lusió es la llibertat, i la nostra normalització com estat propi.

DIFERENTS VERSIONS DEL MATEIX OBJECTIU

Ahir es van presentar els eslògans de la campanya de CIU “Una Catalunya millor”, i del PSOE-C “Garantia de progrés”, al mateix temps que en una presentació d’Esquerra, en Carod Rovira ens comentava “que es diuen coses raríssimes, com que al  gener Catalunya serà independent” i lloava la feina feta de govern pensant en el país d’aquí 10 o 15 anys, també veiem com el President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals Enric Marin, proper als republicans, no feia cas a les recomanacions del Consell Assessor en forma de comunicar les noticies que generaven els partits ara sense representació parlamentaria, com per exemple Reagrupament o Solidaritat, negant qualsevol possibilitat de visualització.  Diferents formats i persones, però amb el mateix objectiu de perpetuar el sistema autonòmic actual.

El president de CIU ha demanat modèstia, ja que res esta guanyat, i ha presentat l’eslògan escollit demanant fer campanya en positiu, i aspirar a millorar la feina, la formació, l’economia, l’educació i en definitiva la credibilitat i identitat, pel que fa als socialistes criden que volen més Catalunya, més estatut, i més justícia social, i volen capgirar les enquestes desfavorables, remarcant que no pactaran ni amb la dreta, ni amb els independentistes, i va enumerar les promeses en forma de llocs de treball i impuls social. Per la seva banda en Carod, parla de la bona feina del govern i lleis pensades pel país d’aquí 10 o 15 anys, i ha menyspreat les noves opcions independentistes, que titlla de projectes per mitja dotzena de convençuts, deixant enrere la resta de catalans, encara que per altra costat des del CCMA la persona posada pels republicans, nega qualsevol visualització d’aquests projectes, amb una clara decisió poc transparent i democràtica.

 

Els dos lemes de campanya son una broma més d’aquesta campanya de baixa intensitat, i de mediocritat absoluta catalanes, sense més finançament, sense més poder polític, i amb retallades diàries a les nostres competències, i atacs constants a la nostra identitat, parlen d’una Catalunya millor aspirant a millorar coses essencials, sense recursos ni sense el poder per decidir i incidir sobre aquestes matèries, el peix al cove s’ha acabat, ja que tot el peix ja esta venut, i l’estat espanyol ha deixat ben clar els límits, seguir jugant i enganyant a la gent amb aquest joc es d’un cinisme i irresponsabilitat fora de mida.  Per la seva banda el socialisme fa tota una sèrie de promeses en l’àmbit social ,que saben impossibles, per la senzilla raó que ells avalen l’espoli que patim, i confirmen i accepten la manca de poder polític per actuar com un govern de veritat, que tant sols viu del fum que ha venut tota la legislatura, com recentment la propaganda  de la instal·lació de l’empresa de cotxes xinesa Chery, que finalment anirà a terres turques, demostrant que sense poder, i sense ser un estat, poques oportunitats es tenen, cosa que fa que aquest progrés que volen vendre una mentida amb lletres majúscules. Els socis republicans del govern es dediquen a marginar i menysprear les noves opcions, que ja veuen amb preocupació, cosa que demostra en Carod, que sembla ha oblidat completament aquell objectiu del 2014, i ara ja ens parla de 10 a 15 anys, i suposo que quan arribem allí ho allargarem 15 més i anar fent.  Ja n’hi ha prou d’enganys sobre el projecte de l’estat propi, el seu full de ruta ha estat el poder pel poder, i el que abans definien com a normalitat en forma de varies opcions independentistes, ara titllen de projectes amb mitja dotzena de convençuts, i amb to de burla per la immediatesa que es pretén la independència, quan demostren que tant sols volen allargar les coses per no arribar-hi mai, i ara ja no hi ha excuses, utilitzen el joc brut dels mitjans oficials, que no fan cas del consell assessor, i marginaran qualsevol opció que ara no estigui al Parlament, en una clara mostra de protecció pels que no volen deixar les seves quotes de poder, i de mancances democràtiques.

 

En definitiva, son diferents versions de la misèria política que ens envolta, que des de diferents àmbits, tant sols volen arribar al poder encara que sigui per gestionar quatre engrunes, abans de voler donar el pas que el país necessita urgentment.