ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES PERSPECTIVES DELS TRES PARTITS NACIONALS

Sense categoria

Desprès de les eleccions catalanes, els tres partits nacionalment catalans que conviuran al Parlament tenen grans reptes, i incògnites a resoldre, Convergència saber administrar aquesta gran majoria atorgada, i portar aquest dret a decidir sense límits que pregonen a un punt de no retorn, encara que les primeres reaccions ja no son bones, Esquerra amb la seva davallada, i el mirar cap un altre costat dels seus líders,que pretenen reformular un projecte amb les mateixes cares al capdavant, cosa que mai ha sortit be, encara que nomes sigui per higiene democràtica, i Solidaritat amb la tasca  de presentar un projecte e màxim de seriós possible, i aprofitar els mitjans per fer-lo créixer.

Segons les paraules del cap de campanya convergent David Madi, Espanya ha de saber que CIU posa el dret a decidir sobre la taula, refusa un pacte estable amb els populars per el seu anticatalanisme, i critica la campanya PSOE que han fet els socialistes catalans. De totes maneres en Felip Puig ja ha refredat les expectatives, assumint que el concert a la basca es inviable per Catalunya, donant validesa al seu frau amb els electors, ja que fa tres escassos mesos pregonava que era possible, així confirma les tesis de Madrid, i de fer un pacte fiscal que nomes inclogui els impostos des de Catalunya, i una solidaritat pactada assumible. Esquerra per la seva banda, busca en la dolenta gestió del seu últim congres l’origen dels seus mals, Puigcercos lluny de dimitir, pensa obrir  la direcció a persones noves i un nou full de ruta, tenint en compte que els caps de les 4 candidatures al Congres esmentat, dos ja no hi son, i en Carod es manté allunyat. Pel que fa al nouvingut Solidaritat, ja ha dit que no vol cessió de cap tipus per formar grup propi, votar no  a la investidura de Mas sinó es compromet a la declaració unilateral d’independència, volen via esmenes de lleis presentar les seves propostes, i agrupar tots els partits de la coalició en un de sol.

 

Poc a poc veurem com Convergència que no voldrà arribar a un carreró sense sortida al 2012 amb el Concert, anirà canviant la seva proposta, i utilitzant tots els mitjans al seu abast per donar-li forma, ja que no els veig organitzant consultes mal vistes per l’estat, en Puig sense cap rubor ja ho ha insinuat, i aquest peix al cove modernitzat es posarà en marxa per evitar els màxims riscs de desgast, de totes maneres l’ofec econòmic, la crisi, i la falta de poder real, i que seguirà en retallada, com ja hem vist avui mateix amb l’admissió per part del TC de la prohibició taurina, i que en els propers mesos aniran caient una rere l’altre moltes lleis del Parlament, nomes en aquest escenari caldrà veure si la dignitat nacional de CIU esta en forma, o simplement disfressaran la humiliació constant al Parlament en benefici del partit.  La dimensió d’Artur Mas s’enfrontarà a aquest repte, i veurem la capacitat i l’alçada de mires de la que es capaç. Per part d’Esquerra, es força inèdit que un partit amb una davallada i un càstig tant contundent per les seves apostes els últims 7 anys, no faci posar els càrrecs de la direcció a mans de la militància, i deixar pas a un projecte nou amb idees i cares noves per fer-lo atractiu, i sobretot guanyi credibilitat, una cosa que l’actual direcció ha perdut, i evidentment per moltes falses proclames que faci  no recuperarà.  Aquest partit te una cruïlla al capdavant, seguir amb els actuals dirigents, ara ja a l’oposició, seguir perdent bous i esquelles, i passar a ser un record del passat en benefici d’altres opcions, o fer un exercici d’humilitat, fer un canvi generacional, i optar per un full de ruta de consens que torni a impulsar aquesta formació al lloc que s’ha deixat prendre, per haver caigut a la temptació de les cadires a canvi de res, desvirtuant els objectius que mai tenia que haver abandonat.  Per últim caldrà veure la irrupció de Solidaritat, com es gestionada, tenen la responsabilitat de portar aquesta nova via de l’independentisme endavant, i crec que unes quantes idees de Reagrupament no els vindrien malament, i ja tampoc vindria d’aquí, desprès d’anar copiant el programa poc a poc, però amb una versió molt més directe i reduïda, que junt amb el carisma del candidat ha fet la resta. Fugir del personalisme, i mostrar un projecte integrador i generós, pot multiplicar els suports a mesura la crisi vagi ofegant cada cop mes el país.

 

De totes aquestes decisions, i d’altres s’esdevindrà el futur del projecte de l’estat propi per Catalunya els propers anys, i esperem siguin les millors pel país.

 

 

 

CATALUNYA HA EXERCIT EL SEU DRET A DECIDIR

Sense categoria

Com ens recordava el President Montilla, no hem de reclamar més poder de decisió, ja que cada 4 anys la població catalana te el dret a decidir en forma d’Eleccions al Parlament regional, i ahir ho varem fer amb el resultat que hem validat l’autonomia espanyola com el millor sistema per Catalunya, i no hem donat fe d’aquest augment de l’independentisme que ens donen les enquestes d’opinió, o clars exemples com la passada manifestació del 10 de juliol, tot s’ha demostrat una cortina de fum, que alhora de la veritat no s’ha fet visible, i s’ha optat majoritàriament per seguir insistint amb el nostre certificat de defunció com identitat pròpia, com deia aquell, descansi en pau.

Com a part implicada i il·lusionada per una opció, concretament Reagrupament que no ha obtingut representació, tot hi l’esforç, el treball seriós i l’argumentació rigorosa de tots els que hem defensat aquest projecte, hem vist com un cop més el tarannà del catalanet que es fa perdonar per la seva condició, que no vol cap canvi de rumb, no vol responsabilitats, i simplement vol la comoditat de mantenir-se en aquesta ratera com molt be la va definir en Salvador Cardús, tot hi ser l’últim de la filera, i a costa del seu benestar malmès, i com deia aquell, qui dia passa any empeny.

 

Ara veurem com l’excusa de la unió del projecte independentista, que d’altra banda hagués generat una trempera que ara no ho ha fet, i amb millors resultats, però un cop vist que això no era així, aquest gran augment de partidaris de l’estat propi ha passat de 21 diputats d’Esquerra a 14 entre Esquerra i Solidaritat, una xifra pràcticament testimonial, i que demostra excuses de mal pagador a banda, o bé que les enquestes son manipulades i la gent va confosa a les manifestacions, o que patim d’una esquizofrènia col·lectiva que ens portarà a la misèria com a poble.

 

El desgavell del tripartit era previsible, com a dada positiva la baixada conjunta del sector nacionalista espanyol format per PP, PSOE-C i Ciudadanos, que amb les sumes i restes acaben perdent escons, i configuren un grup ben definit, on el poc respecte a la llengua pròpia, i les retallades a l’autogovern son el seu cavall de batalla, per altra banda CIU frega la majoria absoluta, i amb el seu principal rival, que quan s’ha vist acorralat a triat clarament PSOE, l’independentisme de rebaixes d’Esquerra, i la nova formació extraparlamentària neutralitzada per un altre molt més recent, ha estat un passeig, i on ara de ben segur millorarà la imatge, tampoc costarà gaire, però es trobarà amb una caixa buida, un deute galopant, i una proposta econòmica ja rebutjada per tothom des de l’estat espanyol, i que segons com vagin les coses pot posar en un altra cruïlla a la federació convergent, en forma d’aplicar aquest dret a decidir sense límits, o en forma de pagar els plats trencats en un país sense recursos, i sense eines per fer front als problemes.

 

El primer a abandonar pel seu fracàs ha estat Montilla, i la seva tornada a Madrid sembla difícil, ja que els Populars tenen tots els números per ocupar la Moncloa a partir del 2012, per cert no veig que hagi menyspreat els seus 570 mil votants, cosa que si ha fet repetidament amb una xifra molt similar que ha votat en les consultes per la independència, i amb la meitat de la població per contestar, deu ser que els números no son el seu fort.  A aquesta retirada per lògica hauria de seguir la d’en Joan Puigcercos ,que sorprenentment manifesta que vol seguir al front de la nau, i aquí els seus militants tenen la paraula per passar l’escombra dels seus dirigents i el seu projecte, o corren risc de convertir-se en una anècdota folklòrica, depenent de com Laporta gestioni la seva presencia al Parlament.

 

Potser aniria sent hora, si de veritat es creu en la independència, cosa que dubto, en aprofitar aquest altaveu als mitjans oficials, amb una gran coalició dels dos partits i Reagrupament, i amb 4 anys per davant per fer pedagogia amb molts més mitjans, i molta més pressió a l’aparell convergent, que en definitiva es la clau per donar l’empenta definitiva.

 

Malauradament, crec que el nul sentit d’estat català tornarà a passar per davant de qualsevol oportunitat seriosa, i els personalismes de poc recorregut tornaran a ser els motors principals d’un full de ruta, que depenen dels esdeveniments i la gestió que se’n faci, pot quedar definitivament mort i enterrat.

 

 

LA JORNADA DE REFLEXIÓ

Sense categoria
S’ha acabat el xou de les eleccions, els vídeos de caràcter sexual, les crides al vot útil, allò que va contra qualsevol norma democràtica i falta al respecte a la ciutadania, les promeses impossibles que es segueixen repetint, i la trama antidemocràtica dels blocs electorals televisius per protegir els partits existents al Parlament davant noves opcions. Avui toca reflexionar, bé, alguns com l’expresident del Barça sembla que no s’ha assabentat del que es pot fer, i el que no, però toca reciclar tota la informació, treure el gra de la palla, i pensar amb el cap i amb el cor, que volem per Catalunya.

Les ultimes misèries han estat per veure qui ha omplert més el Sant Jordi en els mítings finals, si CIU o PSOE-C, i fins hi tos s’afirma haver trobat lones amb figura de persones amb banderes socialistes, sigui cert o no, tampoc seria d’estranyar una indecència més de les comeses per tots aquests dies i manipular la realitat. Son 5363356 catalans cridats a les urnes per escollir els 135 diputats, caldria dir que aquestes no son unes eleccions qualsevol, ja que el context de crisi mundial que afecta especialment Catalunya per la seva doble crisi, i per altra banda l’oferta per primer cop del món independentista amb la formula validada a nivell de la Unió Europea, i que directament faculta dins el Parlament a fer aquesta declaració, cosa que nomes depèn de nosaltres, i per tant deixa l’estat espanyol al marge.
El cert es que més que propostes de dreta i esquerra, que en un territori sense competències per exercir-les son pura fantasia, i que en els estats normals ja estan en decadència, ja que el centre es el punt buscat per totes les formacions, i arribar així al major nombre de persones. Ja un eix que ha tingut molt de ressò a la campanya, que es seguir amb l’autonomisme com fins ara o l’estat propi, de fet el mateix President Montilla va declarar fa poc temps que els catalans teníem dret a decidir cada quatre anys, per tant cal fer-li cas, i exercir aquest dret que ningú ens pot privar. Triar qualsevol de les formules dels sis partits existents al Parlament es girar sobre el joc de l’autonomisme espanyol, i que comporta seguir indefens per les decisions que pren el govern espanyol de torn, amb un espoli fiscal de 22 mil milions d’euros, un 10% del PIB, totalment fora de lloc, i que ha endeutat la Generalitat fins a límits molt perillosos, i afecta l’estat del benestar en tots els serveis pels ciutadans, que altres territoris gracies a aquest espoli poden gaudir, cap control sobre Aeroport internacional amb el perjudici econòmic que això comporta, cap política sobre immigració, inversions per sota del que ens correspon any rere any, i un llarg etcètera de greuges, que complementaríem amb la persecució de la nostra llengua, que pot passar per un greu perill sense cap protecció oficial. Per l’altre costat tenim un estat propi que ens permetrà gaudir dels nostres recursos, i fer les polítiques en el nostre benefici, i alhora crear un sistema democràtic de qualitat que no ens porti als nombrosos casos de corrupció, defensar els nostres interessos en el concert mundial, i passar a ser una mena d’Holanda en el context europeu,cosa que evidentment significaria una millora molt significativa del nostre estat del benestar, i una sortida del pou en que ens veiem empesos per la mala situació de l’estat on ens trobem, nomes com a dada orientativa s’estudia un fons de rescat a Irlanda per valor de 15 mil milions, i nosaltres cada any en donem 22 mil a fons perdut, serveix per veure la magnitud de la tragèdia.
En definitiva, crec que pensant amb nosaltres i amb els nostres fills, decidir quin país volem, amb un atur galopant, sense oportunitats, males comunicacions i empobrit, o un país pròsper ni millor ni pitjor que cap altre, però amb un estat del benestar d’acord al que nosaltres produïm, demà podem donar el primer pas cap a una direcció o cap un altre, ningú podrà dir que no hem tingut la oportunitat de decidir-ho.
 
 

LES RECEPTES DE LA DEPENDÈNCIA

Sense categoria

Els últims mítings de campanya han dictat sentència, el partit socialista amb tots els seus caps espanyols al capdavant, una clara mostra del seu projecte de Catalunya, ara es d’agrair les paraules de Zapatero dient que no hi haurà concert econòmic, i no tornarà a negociar mai més el finançament català, una bona forma de desacreditar la proposta estrella convergent, que consisteix en fer gran aquesta mentida sense escrúpols. Per la seva banda Esquerra atia la por als Populars, recordant aquella vella campanya socialista, i deixa de banda el discurs de la normalitat de varies candidatures independentistes, que s’ha demostrat una autèntica hipocresia.

 

Els socialistes, per si algú en tenia algun dubte han deixat les seves posicions ben clares iguals a les dels Populars, amb les declaracions de Montilla de comprometre’s a reconsiderar les multes lingüístiques per no retolar en català si governen, i alhora aconseguir el seu reconeixement a Espanya i a Europa. Ha qualificat d’actius els seus caps a Madrid, on Zapatero ha tret la tàctica de la por a frenar la dreta catalana, ha deixat clar que el finançament ja es intocable, i ha demanat suport per un govern compromès amb l’Estatut, i presentant-se com a defensor del català, i contradient el no compliment dels convenis de traducció per part espanyola. Per la seva part la Camacho pel PP, ha equiparat nacionalisme amb deute i independentisme amb inseguretat.  Mas per el seu costat, vol defensar la dignitat nacional de Catalunya, i no posa límits al dret a decidir, on en Puig en avisa que si CIU no aconsegueix majoria absoluta, el país tindrà un problema. Els republicans utilitzen la tàctica de la por amb el PP per demanar ser la tercera força, i no dividir el vot.

 

Aquestes son les posicions de la tropa autonomista, uns socialistes que s’apunten a la cursa dels populars contra les multes per no retolar en català, lògicament res diuen de les moltes normes que imposen el castellà amb sanció inclosa, i per acabar-ho d’adobar ens porten al rei del cinisme, el president Zapatero, que segueix jugant al joc dreta i esquerra que amb estats normals pot tenir la seva importància, però amb regions de tercera com Catalunya,es pura anècdota, ens parla del seu compromís estatutari, quan a les 24 hores ja posaven recursos per treure’n una part, van desaparèixer de la negociació, els seus membres al TC, molts estan a favor de les noves retallades, o el recurs del Defensor del pueblo socialista encara per resoldre, i ara ens diuen que creuen en aquesta llei totalment morta i enterrada, segueixen amb la demagògia amb el català, quan el consideren una llengua de segona, ni oficial a Espanya, ni molt menys a Europa, on sistemàticament incompleixen la seva part de traducció, i que es denunciat des de la Unió fent oïdes sordes, i per sobre de tot ens parla de la major etapa d’autogovern, competències i finançament de la historia, quan justament es al contrari, si això es el màxim ja se’l poden confitar, a més ens diu que el finançament miserable i que valida l’espoli financer crònic català ja es inamovible i no es tornarà a negociar, cosa que per altra banda deixa ben clar per si algú no ho tenia clar que el candidat convergent, ens enganya reiteradament amb la seva proposta estrella del concert, i no representa cap canvi, ni cap Catalunya millor, si de cas la Catalunya del partit prepotent, ja que segons Puig si no tenen majoria absoluta el país tindrà un problema, jo crec que el problema el tindrem precisament si la tenen. El PP equipara independentisme amb inseguretat, del qual dedueixo que Espanya deu ser molt insegura ja que es independent,  o es que això nomes afecta a Catalunya, ja m’estranyava a mi. Els republicans ara han trobat el seu filó en la seva cursa per ser els tercers en discòrdia davant el PP, i aprofiten per demanar el vot útil, jo els hi diria que els que votarem altres opcions extraparlamentàries, ens importa ben poc si queden davant o darrere el PP, ja que l’avenç nacional es si fa no fa el mateix, com han demostrat repetidament els 7 anys al govern, es una excusa que no cola, i no serveix per guanyar credibilitat.

 

Aquestes son les ultimes tàctiques dels partits autonomistes que habiten en el Parlament, a les nostres mans esta trencar tanta mediocritat, i crec que Reagrupament te les dues receptes que millor li poden anar contra tanta misèria, com son la independència i la regeneració democràtica, el demes es seguir la dita qui dia passa any empeny, amb la diferència que potser ja no serem a temps de tornar enrere.

 

 

 

PROU DE FER EL RIDÍCUL, SOM UN POBLE MADUR

Sense categoria

La proposta de l’Enric Garriga Trullols, un dels promotors per l’Assemblea de Reagrupats i Solidaris per una coalició conjunta, vull creure que amb tota la bona fe del món, i que es tracta de votar tots els independentistes de Barcelona a Solidaritat, i a la resta de circumscripcions tots a Reagrupament per unificar el vot, em sembla bastant surrealista, i més quan Laporta ja ha reiterat recentment que donar el vot a Reagrupament no servirà de res, ja que estar pitjor en les enquestes, i per tant el vot útil es el seu. Tota una declaració d’intencions.

Efectivament, el serial de la candidatura conjunta que es va transmetre en el manifest del 12 d’abril per una munió de personalitats, i que finalment va resultar impossible per les causes que ja tothom sap, ara, i davant la falta d’alternatives, ens diuen aquest pla B abans esmentat, es mitja Catalunya en vots a cadascú. Defensa que si no es fa així independentment de qui vagi a les llistes es perdrà una ocasió única per avançar cap a l’estat propi, ja que es poden perdre molts vots independentistes, i tots els esforços de molta gent i entitats quedar-se en un no res, provocant una gran vergonya i decepció com a poble. Per la seva banda, el candidat de Solidaritat, Joan Laporta ha fet una crida al vot útil, i s’atorga una millor posició, i menysprea el vot contrari, ha recordat que coincideixen ideològicament, però que va optar per una cosa nova, ja que la opció reagrupada venia amb el referent d’ERC, i ens diu que  si el seu partit es trobés en la situació de Reagrupament, ja s’hauria retirat  a favor de l’altra candidatura.

 

Crec que en qualsevol estat seriós es impensable que passin aquestes coses, ara be quan es tracta de Catalunya tot es possible, de totes maneres quan es presenta el projecte de l’estat propi no es pot anar amb frivolitats, i el rigor i la seriositat han de ser la guia per arribar-hi, altra manera farem riure o pena, segons com es miri, jo era un ferm defensor de la candidatura única, ja que no cal ser un gran cervell per veure que la llei d’Hondt pot dictar sentència en la nostra contra, dit això i anant enrere, veurem que fa gairebé 2 anys sorgeix Reagrupament amb les prioritats de l’Estat Propi, via declaració unilateral al Parlament, i una regeneració democràtica per ser un estat de qualitat, aconsegueix prop de 4 mil associats, dels quals un 70% no havien militat en cap partit, i nomes el 30% provenien d’Esquerra, CIU o altres formacions, ha fet un programa extens i seriós, dimarts a Reus va celebrar el seu acte número 1000, i que ha portat per tota la geografia catalana, ha elaborat unes llistes amb gent molt capacitada, i votades per una assemblea que alhora dona la conformitat a canviar, si s’aconsegueix aglutinar totes les forces en una gran coalició, d’altra banda neix una proposta com Solidaritat fa poc, fotocòpia com a mínim de la primera part de l’altra, ja que la part de regeneració no la toquen massa, que sorprenentment pretén diluir la primera amb els seus atacs al princip,i i posteriorment amb les que ells anomenen primàries per fer les seves llistes, coses ja de per si molt sorprenents. Per si no fos poc el seu cap visible, que  va fer esperar Reagrupament molts mesos, amb totes les facilitats per ser-ne el líder, confessa que la falta de diners el va fer anar enrere, i fer un nou projecte, i ara ens diu per la influència d’un partit ja existent , com Esquerra, fet ja desmentit per les dades abans donades, o sigui justificacions diferents per un mateix fet, que encara es fan mes sospitoses quan basant-se en les enquestes, la majoria no informatives,sinó manipuladores com qualsevol sap, torna a  erigir-se en la primera opció, i gairebé exigeix la retirada de l’altre per poques possibilitats, quan es l’original, la que més feina ha fet, i amb la base d’uns fets totalment no demostrables. L’Enric vol concentrar el vot repartint el pastis per circumscripcions per no perdre vots, en una maniobra ara per ara totalment absurda, ja que això es una democràcia, i la gent pot triar de totes les candidatures existents, la que vulgui sense imposicions, o amb desgrat, un cop avortada la fusió, significa que son dos projectes diferents, encara que coincideixin amb una cosa, per tant els seus camins son diferents, i no es pot tirar per la borda la feina voluntària de molta gent per capricis o receptes puntuals amb el mateix medicament, tant criticable es demanar el vot útil de qualsevol partit al Parlament, per evitar que un altre surti, o per treure rivals de la mateixa franja, que aquest suposat vot útil que es demana a l’independentisme.

 

Si ens creiem que som un poble madur, la gent ha de valorar les diferents opcions, i votar amb conseqüència el que creu que afavorirà més el seu projecte de país personal, altrament estarem donant validesa a aquella famosa immaduresa que se’ns atribuïa per part del líder d’un partit, que sembla te tot de cara per guanyar aquestes eleccions.

 

PROPERA ESTACIÓ: LLENGUA DE SEGONA I SENSE AUTONOMIA

Sense categoria

Amb la crisi mundial, i l’endeutament brutal de la Generalitat, amb un dèficit crònic,degut en gran part a l’espoli fiscal validat pels partits catalans, son moltes les veus que comencen a fer camí per la retallada de poder de les autonomies, i fins hi tot la seva supressió, per altra banda la Defensora del pueblo ha donat total validesa a la imposició legal de la llengua castellana, cosa que condemna a la llengua catalana a la segona divisió sense cap protecció.  La dependència te aquestes coses, i nosaltres en som un gran exemple.

El governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordoñez, ha demanat el compromís a les administracions per corregir el dèficit públic, i proposa a les autonomies que fixin un límit de despesa anual, amb un seguiment estricte pel seu compliment, i poder complir amb les exigències europees.  Ell mateix ja va culpar el sistema autonòmic de fastiguejar-nos a tots, i suposar un gran risc per Espanya, ja que son els culpables de l’augment del deute, mostrant-se partidari de retallar la sobirania econòmica dels parlaments autonòmics com el català.   Per altra banda la Defensora del Pueblo, Maria Luisa Cava de Llano, considera que les sancions per no retolar en castellà son correctes ja que la Constitució imposa l’obligació d’usar el castellà a Espanya, es la de tots amb el dret i el deure incorporats, per això demana correcció els que les critiquen, i  no passi el mateix que amb les aplicades per no fer-ho en català. Es partidària de les mínimes sancions, i aquest mínim imposa una llengua comuna a tots. En canvi en l’àmbit privat parla de la llibertat d’us de la llengua sense coartar al ciutadà, una clara contradicció que en el fons dona legalitat la imposició del castellà, i retallada de llibertats la del català.

 

L’endeutament de la Generalitat que es calcula a final d’any d’uns 40 mil milions, i un espoli fiscal del 10% del PIB, cosa inaguantable per qualsevol economia mundial, ha portat a un ofegament econòmic, on s’ha volgut sortir del pas amb els famosos bons, ja que no hi ha creditors que es refiïn de l’administració catalana, i que el proper any hauran de ser retornats amb un 8% suplementàri, que encara ningú explica com es tornaran, i més en un horitzó no gaire llunyà de la fi de les subvencions europees a l’estat espanyol, que comportaran un augment del nostre escanyament econòmic.  La crisi mundial ja ha portat la Unió Europea ha rescatar Irlanda, es parla de Portugal, i l’estat espanyol no esta molt lluny, per tant les mesures que demana la Unió ja han portat moltes veus espanyoles com el governador del Banc d’Espanya, ha demanar retallades en el poder autonòmic, i fins hi tot algunes veus i amb aquesta excusa, la seva supressió pel be de tot l’estat naturalment, i eliminant l’opció que ells saben validada per la Unió Europea, encara que no la reconeguin, de la declaració unilateral d’independència en el nostra Parlament, que es veuen cada cop més a prop, i que sense Parlament quedarà avortada. Es una corrent de fons que s’ha de tenir en compte, i de la qual seran responsables directes els partits catalans del Parlament, per voler seguir jugant a aquest joc macabre, anomenat autonomia catalana.

 

Pel que fa a la llengua, la Defensora del Pueblo per si algú no ho tenia clar deixa la nostra llengua, de segona categoria per imposició legal, es el concepte que te i tindrà l’estat espanyol del tema de la llengua, prou de fer el préssec, i demanar oficialitats a Europa, o més reconeixement, pràcticament som una llengua no oficial en el nostre territori, i on qualsevol normalització es interpretada com una imposició i retallada de llibertats a la ciutadania, mentrestant la llengua castellana es la comuna, de primera divisió, i on qualsevol sanció es perfectament legitima.  Per si algú no ho tenia clar, això es el que ens ofereix l’estat de les autonomies.

 

En definitiva, aquest es el present i futur que ens marquen les eleccions del 28, donar validesa amb això, i endinsar-nos en un pou sense sortida com a poble, pel qual tenim qualsevol de les sis opcions autonomistes que habiten en el Parlament, o fer el vot de la dignitat per anar d’una vegada per totes a favor nostre amb un estat propi, i a més de qualitat, com ens ofereix Reagrupament, nosaltres tenim la paraula, i desprès no s’hi valdran queixes estèrils.

EL CARA A CARA DE L?AUTONOMISME

Sense categoria

Aquest debat cara a cara entre Artur Mas i José Montilla, de moment negat per la Junta electoral i pendent dels recursos, ha rebut les critiques i recursos de la resta de formacions, bàsicament com diuen per deixar fora més del 40% de votants catalans, i per donar una clara  preferència i avantatge em aquests dos partits, que ja demanen compensacions horàries pel que queda de campanya, acostumats tots ells a aquests blocs electorals amb un temps pactat, i que per cert exclou qualsevol possibilitat a noves formacions, i deixa sense efecte qualsevol ètica periodística, en una situació que es paradigma de la democràcia de fireta que tenim.

Els populars i Esquerra, han presentat recursos contra el cara a cara, els primers diuen que no es pot permetre, i que es una trampa per ajudar aquests dos partits, i que no te sentit sense el que pot ser l’àrbitre de la partida, demana la Catalunya plural i la no exclusió de més d’1 milió de catalans, i denuncia el pacte amb els republicans pel referèndum d’autodeterminació, els republicans diu que s’ha de pactar amb 5 dies d’antelació, i que perjudica la resta de formacions, i discrepa de la situació espanyola amb dos partits que aquí no es així. Per Iniciativa, Joan Herrera demana no polaritzar la campanya, i respectar la pluralitat. Es recorda que el 41% dels votants quedaran en fora de joc, i es presentarà un cara a cara com els dos únics partits que es presenten a les eleccions. Cal recordar que el sistema de blocs electorals es una excepció dins la Europa democràtica, que respecta el pluralisme polític en els mitjans públics, i no s’imposa ordre en les noticies, minuts, i s’opta per la igualtat i proporcionalitat amb matisos, donant lloc a totes les formacions amb representació i extraparlamentàries per criteris bàsicament periodístics.

 

Fa gracia sentir els escarafalls d’aquests partits amb un sistema que ara diuen els perjudica, quan son ells que han marcat aquest cercle tancat, i de democràcia de baixa qualitat, per beneficiar precisament els seus interessos, i mantenir aquest bunker en que han convertit el Parlament, i on no volen cap nova formació que pugui denunciar la corrupció, els mals hàbits dels partits, i el sistema esgotat de l’autonomisme, que tots ells defensen amb mil arguments, que sense la negació dels grans mitjans que ara els mostren invisibles, el missatge es multiplicarà en poc temps, i quedaran constantment en evidència. Es un sistema que demostra la democràcia de fireta que tenim, on la societat ha passat a ser un espectador més, i els partits han confós democràcia amb partitocràcia, molt còmode per ells, però en contra de qualsevol ètica periodística, i informació imparcial per la gent. No es pot entendre aquests minuts obligats amb notícia o sense, i on es més important el temps en pantalla que el contingut de l’espai, per altra banda aquesta tàctica miserable arriba al seu límit, quan les formacions extraparlamentàries son ignorades per sistema siguin noticia o no, privant a la gent de tots els elements per exercir el seu vot amb conseqüència.

 

Ara, aquests partits que recentment van ignorar la queixa de Reagrupament per aquest sistema imposat, ara pot ser que tastin una mica de la seva medicina en forma de quedar en un segon pla, i sentin el que hem de suportar la marginalitat imposada, simplement per satisfer els seus interessos particulars, i la seva ratera, com molt be la va definir en un genial article en Salvador Cardús.

EL DEBAT DE LA VERGONYA

Sense categoria

Ahir a la nit TV3 va oferir el debat dels 6 candidats a la presidència de la Generalitat com anunciava, que en Josep Cuní, va modificar explicant que eren els 6 candidats dels partits amb representació parlamentaria, cal agrair la rectificació, ja que aquesta mesura antidemocràtica de silenciar qualsevol partit que ara no estigui representat a la cambra, un fet bastant insòlit a Europa, sobretot amb democràcies normals i no de fireta com la nostra. El resultat va ser l’explicació clara del perquè de la desafecció ciutadana per la política, amb un nivell molt baix, i carregat de propostes sense sentit.

El debat ens va portar el que més o menys esperàvem, Artur Mas vol administrar la majoria que li atorga totes les enquestes, i per tant no vol soroll i sobretot cap risc, per tant es va limitar a caminar sobre segur, i contestar amb rapidesa totes les situacions compromeses que se li van plantejar, hàbil per esquivar la proposta de Puigcercos d’anar junts amb el concert econòmic a Madrid, deixant clar que un referèndum per la independència  el perdríem, i per tant no el vol assumir, posant la falsa coincidència amb el Quebec, i alhora defensant la proposta impossible que l’estat espanyol ja ha dit per activa i per passiva que no donarà a Catalunya, es una mena de peix al cove, però sense peix per entendre’ns, a la insistència sobre la imposició del català de Rivera, el va descol·locar amb les 500 normes de l’estat que imposen el castellà, i fins hi tot al President Montilla li va demanar suport per la seva investidura per evitar el pacte que li donaven amb el PP, va deixar clar que te ofici, però que sustenta la seva Catalunya millor des de l’immobilisme, i proposta falsa, junt amb l’ambigüitat que tracta el tema de l’estat propi fent vertaders equilibris per intentar quedar be amb tothom, com sempre han fet. A l’altra banda el President Montilla, va fer el seu paper gris i decebedor, es va entestar amb la seva defensa de l’estatut, sembla ser que encara no s’ha assabentat que el TC l’ha deixat en res, i això ja no ho toca ningú més, amb la part positiva va defensar el català davant els atacs del PP, que menys, i es va posar amb un jardí al final reptant al debat cara a cara amb un contrincant mol millor que ell, i on diverses vegades el va instar a no mirar les dades de fa 20 anys per justificar les actuals. En Joan Puigcercos va denunciar l’espoli, un tema que en qualsevol lloc normal, seria el tema principal, i que tothom accepta amb normalitat, i va canviar la seva condició de pacte de referèndum, per la de concert econòmic, que no li va acabar de resultar, va ser enèrgic, però el minut per demanar el vot el va trair la falta de credibilitat que arrossega el seu partit, amb les seves actuacions al govern els últims 7 anys, i la seva proposta de referèndum que sap impossible, jo francament no veig a Zapatero o a Rajoy signant l’autorització per fer-lo, es pura demagògia, i sap perfectament que la davallada pot ser important. L’Alicia Sanchez pel PP, va seguir el seu discurs populista, i nacionalment ultra espanyol, deixant ben clar que no pensa respectar res de la identitat catalana, insistint amb el tema de la llengua, sorprenentment amb castellà, un frikisme digne d’estudi, i atacant els números de la Generalitat, sense mencionar les comunitats on ells governen, i les seves dificultats, sembla han encetat una competició per esborrar la nostra identitat per tots els mitjans possibles. En Joan Herrera per Iniciativa, va abusar com sempre del terme de politiques d’Esquerra contra la dreta, quan sap que aquest no es el tema, quan no hi ha poder polític, no es poden fer ni unes politiques ni unes altres, i es va mostrar disposat a un nou tripartit com a bona crossa socialista que son. Per últim en Rivera i els seus Ciudadanos, va mostrar la seva cara més xenòfoba contra la nostra cultura i economia, curiosament en el tema de la llengua, el va fer en castellà, clara mostra de quina igualtat ens vol vendre, i sobretot es va guanyar a pols el terme de mal educat per la seva interrupció constant a altres candidats, per la seva falta d’arguments seriosos, i la seva fixació contra la llengua i les sancions.

 

Aquesta es la classe política que tenim, tàctica de baixa volada, mentides, i sobretot retrets mutus, ja que les giragonses que han de fer tots per justificar aquest model autonomista esgotat, comporta moltes contradiccions, malauradament l’independentisme extraparlamentari no hi estava representat, ja que hagués desemmascarat constantment moltes de les falsedats que ens volien vendre els 6 candidats.

ENQUESTES HABITUALS I LA IL?LUSIÓ RENOVADA

Sense categoria

Avui  la Vanguardia publica una  nova enquesta on dona gairebé la majoria absoluta a CIU, una davallada significativa als socialistes, i una gran davallada a Esquerra, com es normal i habitual alguna possibilitat remota per Solidaritat, i no se’n sap res de Reagrupament, aquesta formació ha fet a Barcelona l’acte central amb un ple a l’auditori amb més de 2000 persones, i on s’ha incidit amb aquest aire fresc que pot entrar al Parlament per fugir de l’autonomisme dòcil de les altres formacions, i portar una autentica regeneració democràtica al Parlament que cap grup en vol sentir parlar.

Aquesta enquesta atorga  uns 65 diputats a CIU, fregant la majoria absoluta, una pèrdua de 5 diputats socialistes quedant en 32, i la meitat dels republicans que passarien entre 10 i 12, superats pel PP amb 14, i una pèrdua d’1 o 2 per Iniciativa que es quedaria en 10, i Ciudadanos amb 4.  Solidaritat amb una baixa participació estaria entre 0 i 1, i cap altre formació apareix com a novetat. Segons això el tripartit no sumaria, els convergents tindrien la majoria absoluta a tocar, i el bunker del parlament estaria tancat per qualsevol nova formació. Pel que fa a l’acte central de Reagrupament, formació ignorada pels grans mitjans, i que ha finançat la campanya sense recorre als crèdits bancaris, i amb originalitat amb la venda de productes com la Carreterina, que ja han receptat al mateix president Montilla, Herrera o Ridao per posar uns exemples, i servei bàsicament per estimular la dignitat, i el projecte de l’estat propi. Com deia ple a vessar a l’Auditori i un líder com Joan Carretero ironitzant amb les enquestes negatives, i dient ben clar que el dia 29 no alliberarem el país, però es posarà la primera gran pedra per la propera legislatura donar el salt, instant a tots els associats i simpatitzants a portar el missatge de l’estat propi, i la regeneració democràtica fins a l’últim minut de campanya. Víctor Alexandre, Carles Mora o els quatre caps de llista han pres la paraula entre d’altres, amb critiques a la baixa democràcia amb els blocs electorals, o la pèrdua de valors d’Esquerra i la seva falsa valentia perdent una gran oportunitat, alhora que es feia referència a tots els casos de corrupció que s’han d’acabar.

Veritablement aquesta nova enquesta segueix presentant els mateixos tics que les anteriors, amb una clara vocació de quasi majoria absoluta convergent, i la davallada del tripartit, especialment Esquerra, i sobretot encara que es reconegui l’augment independentista, curiosament cap nova formació amb aquest esperit entra al Parlament. Es la tàctica de tota la campanya d’amagar o marginar les noves formacions, i especialment Reagrupament, i evitar qualsevol missatge que surti del cercle autonomista o del cercle de 6 partits del Parlament, on com deia l’anunci del debat aquesta nit a TV3, debat dels 6 candidats a la Presidència, quan hauria de ser de 6 dels possibles candidats, ja que donen per fet que no existeix ningú més. Es d’una baixa qualitat democràtica que fa esfereir, i una vegada més una taca a la dignitat perduda del poble català, que veu com Catalunya es va ensorrant, i simplement se li ofereix el producte continuista amb diferents versions. Pel que fa concretament a la formació que m’ha fet tornar la il·lusió  per la política, i concretament pel projecte de l’Estat propi, Reagrupament ha fet una demostració de força amb l’únic suport de la gent normal, i la dignitat per bandera. Una aposta sincera i coherent per l’estat propi amb la declaració unilateral al Parlament, única forma possible dins l’estat espanyol, i la recepta de la regeneració democràtica amb les llistes obertes, limitació de mandats, circumscripcions petites i moltes propostes per convertir aquest parlament de ni nis, ni estudien ni treballen, alguns no se’ls coneix cap aspecte laboral fora del Parlament, en un vertader parlament democràtic, i amb total respecte per la gestió del diner públic. Polítics no professionals que un cop assolit l’objectiu es dissoldran com associació, i deixaran pas als partits que hauran de gestionar l’estat català, que evidentment haurà de ser un estat de qualitat.

 

 

DUES CARES DE LA MATEIXA MISÈRIA

Sense categoria
A Catalunya, candidats com l’Albert Rivera de Ciudadanos, ha defensat la llengua valenciana diferent de la catalana, la Montserrat Caballé ens parla des de la seva mentalitat espanyola, de que no es pot obligar a ningú a parlar el català, i Maria Lapiedra fa un vídeo de suport a Solidaritat, posant un punt més de frikisme a la manera que te de defensar aquesta opció el partit de Laporta. A l’Estat espanyol, avui concretament el diari el Mundo es publica l’esquela, en homenatge a dos dictadors sanguinaris com son Franco, i el fundador de la falange Primo de Rivera, amb un acte que defineix molt be el tarannà d’aquesta publicació.

Efectivament, en Rivera no es mulla per la unitat de la llengua catalana, i ha declarat que no vol obrir polèmiques però defensa que l’estatut valencià deixa ben clar que la seva llengua es diu valencià, i ha defensat la seva llibertat per fer-ho dels seus dirigents, i tractar com dues llengües diferents, vol cenyir-se a terme jurídics, i no vol obrir debats filològics, amb una mostra més de l’estima que te per la nostra llengua. Per la seva part Montserrat Caballé diu que veu tensió lingüística a Catalunya, i ha remarcat que estar orgullós de la teva llengua no es obligar a parlar-la, es una exageració, amb la seva estada a Suïssa va aprendre a ser trilingüe, i diu que ningú s’enfadava, era una riquesa.  La actriu porno Maria Lapiedra, ha fet un videoclip de suport a Laporta i Solidaritat Catalana, on es veuen imatges en bikini amb estelada en mà pel centre de Madrid. Per últim el diari el Mundo publica una esquela especial del recordatori del 35 aniversari de la mort del dictador Franco, i també del fundador de la Falange Primo de Rivera, es refereix al primer com l’anterior cap d’estat, i insta a saber més l’homenatge en una web que fa publicitat en la mateixa esquela.
El líder de Ciudadanos fa un pas més en la seva croada particular contra la llengua catalana, i defensa una denominació inventada d’una llengua, pel fet que uns governants xenòfobs l’han feta oficial en un estatut d’autonomia, i deixa en segon pla la opinió dels experts en la matèria, i de les diverses sentencies judicials que demostren la unitat d’una sola llengua. M’agradaria veure si l’estatut andalús poses aquesta denominació, i no el castellà, quines serien les seves paraules. Si en un altre estatut ens diu que la terra es quadrada, suposo que en Rivera ho defensarà igualment, tant de racisme lingüístic es d’un baix nivell que no ens mereixem. La Caballé i la seva ment espanyola, s’oblida de mencionar que qualsevol estat te una llengua, i aquesta es vehicular per tota la població, no es qüestió d’obligar, es de normalitat, no conec cap francès a França que decideixi no parlar-lo, i fer la seva vida en un altra llengua, segurament pensaríem que s’ha tornat boig, en canvi la cantant creu que amb el català si que es pot fer, i en el nostre territori, es la nostra llengua pròpia, i per tant lluita per sobreviure amb una que la Caballé no menciona, i que per llei es preferent, i amb dret i deure, cosa que es veu que ja no li sembla malament, un altra que se li veu el llautó. Pel que fa a la actriu porno, no es pot desvirtuar un projecte tant seriós i transcendent, com es la creació d’un estat propi, amb coses com aquesta, l’independentisme pot perdre credibilitat per culpa de partits com aquest, que creuen que tot s’hi val per fer veure el projecte, i no es així, altrament estarem fent la feina bruta a l’autonomisme de la resta. El tema del Mundo, i el seu homenatge a aquests dos dictadors feixistes sanguinaris, senzillament nomes pot passar en un estat on la transició ha estat inexistent, i tot es permès per la part que va manar 40 anys, la falange segueix legal, els càrrecs de governs franquistes han seguit la seva carrera política, i la memòria històrica ha quedat a l’oblit, aquesta es la realitat que molts enyoren a l’estat espanyol.
En definitiva, varies versions sobre el mateix tema, disfressar la realitat per fer caure en un parany,  a més d’un ciutadà innocent.
 
 
 
 

 

 

 

 

LA RENÚNCIA I LES IRONIES DEL DESTÍ

Sense categoria

Aquests dies de campanya electoral, han donat dues bones ironies les ultimes hores, una amb l’anunci del President Montilla de no tornar-se a presentar un tercer cop, i per tant no voler eternitzar-se en el càrrec segons les seves paraules, per altra banda la propaganda repartida per Ciudadanos als domicilis catalans, apart de les múltiples faltes gramaticals en català i castellà, diu clarament “Volem la independència”, cal donar-li la benvinguda al club a l’Albert Rivera.

Efectivament, el president català ha fet l’anunci de que serà per últim cop el candidat socialista a la presidència, i ha assegurat que aspira a governar una segona legislatura sense coalició, per fer el que queda pendent, i el que li convé a Catalunya, ha aprofitat per dubtar de si Mas pensa fer el mateix que ell, i ha advertit que Espanya o camina cap un model federal o es disparà el nombre d’independentistes, i ha afirmat que tots sabem que no es farà el referèndum, i que l’estat propi no pot garantir solucions per tot, i les sortides de la crisi que no son locals.  Per la seva banda Ciudadanos en els fullets enviats als domicilis, afirma voler la independència per una errada de conjugació, que deixa pas a tot un seguit d’errades gramaticals de mal veure, fins hi tot en el seu lema “Rebelate”, quan el tradueixen al català. La versió castellana tampoc s’escapa d’aquesta incorrecció constant. Rivera ho ha atribuït a qüestions tècniques, i ha reiterat que el català no esta en perill, i que no hi ha cap mena de problema lingüístic a Catalunya.

 

Aquest anunci del president, no representa el compromís ètic que ens vol ensenyar, ja que sap ben be que ha governat gracies a una coalició que l’ha permès sumar, però que el seu partit per si sol es un partit que a cada elecció va perdent suports, i que amb prou feines arriba al 25% de parlamentaris, i que segons les enquestes ara pot baixar de la barrera dels 30, i ser doblat per la força que pot quedar en primer lloc, sap perfectament que el seu progrés de fireta ens ha dut a la situació on ens trobem, junt amb la crisi mundial evidentment, i que la seva actuació amb l’estatut ha estat poc menys que vergonyosa, deixant ben clar que alhora de triar es queden amb el PSOE abans que defensar els interessos dels catalans, com han demostrat repetidament els seus 25 diputats a Madrid, aquesta realitat virtual que ens volien vendre, ha topat amb els límits que ha marcat l’estat, i que han fet esgotar els seus arguments, i que com si d’una plaga es tractes avisa de la multiplicació dels independentistes, i ens avisa que això no aportarà solucions, això no veig que ho digui a la resta d’estats europeus, ni tampoc a l’estat espanyol que tant s’estima, es veu que seriem l’únic cas mundial d’estat que amb totes les eines per fer-ho no podria aportar cap solució millor o pitjor, i en canvi depenent d’un altre, i sense cap poder si que ens en sortirem. Es senzillament d’un baix nivell que estic segur pot superar.  Sap que el seu final polític es proper, almenys a Catalunya, i per tant aquest anunci no te massa valor, perquè no ho feien per llei durant el seu mandat limitant els càrrecs a un temps determinat, com per exemple proposa Reagrupament, no ho han fet senzillament perquè no s’ho creuen, més o menys com la llei electoral.

 

Per la seva banda, te gracia que Ciudadanos per errada gramatical vulgui la independència, son ironies de la campanya, i no crec que li hagi fet cap gracia a l’Albert Rivera, ni als seus possibles votants desitjosos de fer sang amb la nostra identitat, i ampliar la seva espanyolitat pels quatre costats, i més amb declaracions de tant cinisme com les de la inexistència de cap problema de llengua del català, quan sap perfectament la realitat d’una llengua sense protecció com la nostra.

 

En definitiva, dos indicadors més de la grisor i baixa qualitat de la campanya electoral catalana, per la falta d’arguments i propostes per part autonomista, s’han esgotat les idees o ja no saben com enganyar a la gent.

 

 

L?ORGASME VIRTUAL I MALICIOS DEL PSOE-C

Sense categoria

Aquestes ultimes hores podem veure fins on arriba la misèria que ens proposa la via autonomista, amb la nova burla del traspàs de trens regionals anunciat amb bombo i platerets, i per descomptat una bona foto per un plagi del traspàs de rodalies, o sigui fum sense cap tipus de vergonya, per altra banda tota aquesta Catalunya virtual que ens volen vendre, l’escenifiquen amb el nou vídeo de campanya socialista, on una jove votant amb la papereta d’aquest partit, simula un orgasme de plaer, suposo innocent, fruit de la ignorància amb una garantia de progrés ja caducada, o maliciós per tornar a enfonsar Catalunya en el pou on es troba instal·lada.

La comissió mixta estat-Generalitat, el nom ja fa veure que no es pot tractar de res seriós, s’ha reunit durant vint minuts per anunciar el traspàs de trens regionals a partir de l’1 de gener del 2011, i en plena campanya electoral. Aquesta nova burla a la societat catalana, consisteix en la transferència de la fixació d’horaris, tarifes i inspecció, mentrestant l’estat te les competències sobre el material, maquinaria i propietat, alhora es farà càrrec del dèficit calculat pel 2011, o sigui ni trens,  ni vies, ni estacions, ni tampoc els trens més moderns AVANT. Per part socialista la número dos Montserrat Tura, ha preguntat en un míting que qui somiava amb el traspàs de rodalies i regionals fa deu anys, i que ara ja son una realitat. Des de Convergència ja s’ha qualificat com un mal traspàs, que intentaran renegociar si arriben al govern. Per la seva banda les joventuts socialistes intenten pujar de to aquesta campanya gris amb el lema votar es un plaer, i una jove socialista que es disposa a emetre el seu vot el dia 28, entre esbufecs i gemecs propis d’un orgasme.

 

Aquest nou traspàs anunciat per una comissió mixta, que simplement es una concessió de l’estat a Catalunya, ja que com va deixar ben clar el TC, el tracte bilateral es impossible, per tant que no ens enganyin.  Ho han fet amb vint minuts, cosa lògica, el temps per fer-se un fart de riure, les salutacions de rigor, i anunciar un nou traspàs virtual en aquesta nació virtual que ens volen vendre els socialistes catalans, a l’estil de Rodalies, la Generalitat tant sols podrà decidir sobre horaris i tarifes, i a partir del 2012 fer-se càrrec del dèficit d’aquest servei, tot un negoci rodó que fa caure la cara de vergonya, i on afirmacions com les de la Tura, lloant la valentia d’aquests fets, donen idea del nivell de cinisme existent per aquestes latituds. Temps enrere era la negació a les nostres competències, i ara es la nova moda del traspàs virtual, que ens pren suposo a tota la societat catalana per imbecils, i ens vol vendre fum a preu d’or. La segona part es allò que se’n diu l’ètica, i que en plena campanya electoral no ho es negociar cap millora per intentar beneficiar-se d’ella, i no esperar un cop passades les eleccions. Per altra banda la grisor de la campanya es fa palesa amb aquest vídeo, on votar socialista es veu que produeix un plaer indescriptible, suposo que pels que volen aquesta Catalunya enfonsada en el pou de la mediocritat i la crisi financera més absoluta producte de l’espoli, deu ser un gran plaer, i dona joc al eslògan de la Catalunya de progrés, que amb set anys al govern ja veiem on ens ha portat.

 

Aquest es el joc que ens vol vendre aquest partit, i on la oposició amb tots els matisos que es vulguin vol seguir la partida, sense canviar les peces, i amb el mateix tauler de joc.  Crec que com diu l’eslògan de Reagrupament, ara sí, ara toca independència.

ENTRE LA XENOFÒBIA I LA PACIENCIA

Sense categoria
En uns moments tant delicats com els que estem vivint, on degut a la crisi cada dia moltes empreses van tancant, i la mateixa Generalitat ha hagut d’emetre bons, i demanar als ciutadans la seva compra, ja que ningú deixa diners a una institució totalment amb l’aigua al coll, degut en gran part a l’acceptació de l’espoli fiscal que patim, veiem en un costat al PP, Ciudadanos o el PSOE-C, uns fent jocs, on la seva líder dispara contra immigrants i contra independentistes, en una clara mostra del seu tarannà feixista,  i altres com Esquerra, fent conferencies advertint als que tenen pressa i prometen una independència ràpida, que la resolució d’aquests processos es lenta, i no s’improvisa. El resultat de tot plegat es que la perjudicada es Catalunya.

Efectivament, el candidat d’Esquerra, desprès de grans titulars per denuncies al tracte fiscal en altres llocs comparats amb Catalunya, ens demana paciència als que volem corre molt, i diu que crear un estat no s’improvisa, i ha defensat aquest referèndum que diu que quan un poble es madur es imparable, a validat la teoria del seu cap de campanya Xavier Vendrell, dient que amb 30 anys haviem avançat molt, però que amb dos no recorrerem massa camí més, ha defensat el lloc català a la Unió Europea. Per la seva banda els populars seguint amb la seva campanya identitaria contra qualsevol aspecte català que es bellugui, ha ideat un videojoc fet per les noves generacions del partit, on l’Alicia Sanchez es converteix amb la Lara Croft, i volant damunt una gavina blanca, dispara a la cua dels aturats, als immigrants il·legals i a l’independentisme, per donar solucions als problemes, i aconseguir fusionar les dues cultures, la catalana i l’espanyola per enriquir-se.  Per la seva part el partit ultra Ciudadanos, el seu líder nega que hi hagi espoli fiscal a Catalunya, i davant la gran notícia de la declaració de patrimoni cultural immaterial de la humanitat al fet casteller, ha reaccionat  amb total indiferència, al·legant que hi ha problemes més importants degut a la crisi que vivim, tot un sìmptoma del tarannà d’aquest partit.

Realment aquesta política del tacticisme d’Esquerra per fer-se perdonar els pecats de set anys, amb grans declaracions certes i provocadores alhora, la veig com un tàctica desesperada, ja que tot seguit fa destrempar als seus seguidors, demanant aquesta llarga travessia que encara sembla quedar per aconseguir l’anhelat objectiu, li semblen poc 300 anys de camí, em semblen una eternitat, i dir que no es pot corre tant em sembla una presa de pel a la ciutadania, la seva via de referèndum dins la legalitata espanyola sap perfectament que no es possible, i si ho fos sap que les possibilitats de victòria independentista seria gairebè nul·la, un procés d’emancipació nacional no el pot dirigir el subjecte que et te sota el jou, es una evidència bastant clara, no es pot anar sempre amb el lliri a la mà, hem volgut convertir Espanya durant molt de temps, i el temps de la pedagogia ha passat, i el Parlament validat pel vot previ del ciutadà es la via única per aconseguir l’estat propi, la Unió Europea farà la resta, el full de ruta es molt clar, nomes falta la majoria necessària, que si fem cas a les enquestes hi hauria de ser, i la valentia per tirar-ho endavant, altra cosa si que es enganyar a la gent.

Pel que fa als Populars, i les seves ments malaltisses, sembla que la imposició, el pensament únic, espanyol esclar,  i la igualtat sempre des del punt de vista que un esta molt per damunt de l’altra, com en el cas de la llengua, es la recepta que ens volen vendre, busquen el populisme xenòfob que sempre els ha portat a no ser cap actor important a la política catalana, aquesta ultra dreta feixista es minoritària en aquest territori, i el racisme per sistema no els hauria de comportar més vots.  El tarannà de Ciudadanos, on qualsevol triomf de la cultura catalana provoca indiferència, amb l’excusa de la crisi, son dos coses que res tenen a veure, i la segona son capaços de negar l’origen de la malaltia, i per tant el seu discurs no s’aguanta per enlloc, i simplement volen l’assimilació i el robatori legal pels segles dels segles, tot un exemple de fals progressisme al servei dels enèmics del nostre país.

En definitiva unes actituds que ens porten a l’abisme on estem abocats, i que nomes votant independència sense complexos, com pregona Reagrupament, acompanyada d’una regeneració democràtica per construir un estat de qualitat ens traurà del pou, el demes es fer volar coloms.

LA REALITAT BASADA EN UN MÓN VIRTUAL

Sense categoria

Aquesta falsa realitat es la que ens volen fer empassar des d’aquesta Catalunya virtual, que defensen els partits autonomistes existents al Parlament, i que demana perdó gairebé per existir, sense atrevir-se a exigir, ni aixecar la veu per no molesta,r i descobrir la realitat. Les xifres de la recaptació per via agencia tributaria no deixen lloc a dubtes sobre el greuge comparatiu del territori català, apart veiem com casos com el de la traductora marroquina que ha estat condemnada, tot hi la seva denuncia per haver estat insultada per parlar en català,  davant la Guàrdia Civil a les Balears.

 

Avui sabem que en el període 2000-2008, la recaptació per part de l’agencia tributaria ha estat de 1883,4 milions d’euros, en el mateix període Andalusia 280,7 milions, i Madrid 901 milions, el PIB català es semblant a Madrid, i en cavi ha patit el doble d’inspeccions fiscals, pel que fa a Andalusia, Catalunya nomes produeix un terç més, i en canvi a pagat sis vegades més. A aquestes xifres escandaloses, s’afegeix un dèficit fiscal a l’entorn del 8 al 10 % del PIB, mentrestant Andalusia rep un 4,5 %, i Extremadura un 17,8 %. Per altra banda la traductora marroquina ha estat condemnada a pagar 5 euros diaris durant 6 mesos, i una indemnització de 600 euros al capità de la Guàrdia Civil, per injuries greus. Aquesta va denunciar haver-li dit mora catalanista, en uns fets del 2007, on va entrar de traductora de castellà al cos de la Guàrdia Civil, i en una roda de premsa sembla que es va pronunciar el famós insult al dirigir-se ella en català a l’esmenta’t personatge, posteriorment fou acomiadada, tampoc semblar raonable que no es va deixar com a prova la càmera de vídeo de l’acte d’aquell dia, on es podia comprovar la resposta del Guàrdia Civil a la traductora.

 

Tota la indignació dels partits espanyols negant la evidència, i dels partits autonomistes catalans demanant perdó, queden en evidencia amb aquestes xifres totalment escandaloses, es el vertader drama de Catalunya, un tracte fiscal totalment desorbitat, i que permet amb la nostra sagnia i endeutament a altres comunitats amb molt menys, rebre una compensació molt elevada, a tot això no hem sentit cap xifra en sentit contrari amb els que han criticat la denuncia d’aquesta situació, simplement perquè no hi son, apart hem de sumar l’espoli dels 22 mil milions anuals, que posen el territori català en una situació com la que es troba, i on la Generalitat comença a endarrerir els pagaments per falta de recursos, aquest es el meravellós finançament que tenim, i que directament ens porta a la misèria més absoluta, i a la disminució del nostre estat del benestar en nom d’una llei divina, que sembla ens obliga pels segles dels segles a sacrificar la nostra població pel benestar d’un altre, sense dret a denunciar-ho.

 

El cas de les Balears es simptomàtic don arriba el racisme lingüístic que practiquen els cossos policials espanyols, aquesta traductora pel simple fet de denunciar aquests insults per expressar-se amb normalitat en la seva llengua, ha estat víctima del sistema, i amb un judici ajornat dos cops, i amb proves no admeses com les del vídeo, ha estat condemnada per injuries, es ben be el món al reves, i una prova clara de quina es la llengua perseguida i vexada per sistema, davant de la imposada per llei natural.

 

En definitiva, aquesta es la realitat del país on ens toca viure si no hi posem remei, i aquest esta a les nostres mans si som valents, i capaços de dir prou a tanta hipocresia, i deixar enrere sense por aquest malson autonomista.

DITES PLENES DE CINISME

Sense categoria

Aquestes últimes hores la campanya catalana, ha entrat en un espiral d’episodis que retraten molt be on esta situat cadascú, un Puigcercós traient pit, i dient que a Andalusia no paga ni Déu, i descobrint la sopa d’all amb l’espoli fiscal, les reaccions d’altres partits, pràcticament demanant perdó per existir com es habitual, i sobretot des de territori espanyol sense contestar amb xifres a la mà, ja que aquestes son ben clares, uns Ciudadanos que amb els seus discursos de llibertat, ara ens imposa una Selecció esportiva per decret, i un Zapatero per part del PSOE, que critica al Partit Popular per fer política contra Catalunya, i alhora per la seva part aquest demana a Esquerra que demani perdó, ja que es impropi els insults en una campanya, en aquest cas contra Andalusia.

A la contestació des de terres andaluses, qualificant de monstruoses la frase d’en Puigcercos, aquest ha contestat que el que li sembla monstruós es el dèficit fiscal de 20 mil milions d’euros que any rere any afecta a Catalunya, i parla del cansament de la gent per aquest tema. Jo diria que primer de tot cal tenir molta barra per denunciar aquest espoli, quan el seu partit des del govern es va omplir la boca amb el nou finançament, i va fer la comèdia final per donar-li l’aprovat, i reconeixent que no complia el 100 % l’estatut retallat, per tant no es pot donar validesa a la continuació de l’espoli, i ara denunciar-lo com si fos una gran cosa, desprès diria que si hi ha aquest espoli monumental vol dir que altres territoris paguen molt menys del que els pertocaria, es de calaix i no cal ser un gran economista, i més quan la contestació des de terres andaluses no ha anat acompanyada de xifres que ho desmenteixin, senzillament perquè no poden.  La reacció d’altres partits quan es diu les coses clares, i no es viu amb aquesta realitat virtual que ens volen vendre, es demanar perdó, aquesta actitud tant catalana que ens ha portat de moment a 300 anys de ser una colònia espanyola. La reacció de la Camacho de no faltar el respecte, quan ella cada dia falta al respecte, i a la dignitat d’aquest poble amb una actitud de xenofòbia amb la llengua, i en els temes que desautoritzant al Parlament van directament als tribunals, com a prova del grau de respecte nul que te per Catalunya.  El mateix que Ciudadanos, que amb boca d’en Rivera ho resumeix amb “no, no volem que vostès usin l’esport per construir la seva nació, nosaltres ja en tenim una, en referència a la Roja”, el tarannà d’aquest partit ultra queda reflectit, quan ens imposa la seva selecció, i condemna un altre a l’ostracisme per reial decret i sense dret a replica, aquesta es la llibertat i igualtat que tant l’omplen la boca. Per últim un Zapatero crític per la utilització i atacs a Catalunya de l’altre partit espanyol, quan ell ha estat un dels grans botxins amb el nostre territori, per retallar l’Estatut, no complir ni el poc que ha quedat amb inversions, negar la oficialitat de la llengua a Europa, com recentment s’ha denunciat, o donar validesa a una llengua virtual com el valencià, com a arma per afeblir el català, ha legislat sistemàticament contra els nostres interessos, i ara pretén dir que ha estat millor que els Populars, es d’una demagògia monumental.

 

Fora d’aquest joc entre partits que no volen canviar res, trobem Reagrupament, que avui mateix pateix l’últim intent per desacreditar-lo, en forma de suposada petició a Joan Carretero per abandonar, i deixar via lliure a Solidaritat veient que no te possibilitats, es francament indignant que un projecte seriós, i perillós sobretot per la seva aposta per la regeneració democràtica, hagi de patir atacs tant mesquins com aquests, ja que amb l’excusa de les enquestes, que normalment mai donen representació a l’independentisme, es vulgui destruir un partit per beneficiar un altre, es el joc brut que es viu a la campanya catalana, i on finalment la ciutadania te que sentenciar i posar les coses al seu lloc.