Arxiu mensual: octubre de 2010

FALSES COMPETÈNCIES I SUPRESSIONS PER LA PORTA DEL DARRERE

El president Montilla ha anunciat tot cofoi, junt el ministre de Fomento Jose Blanco, el traspàs del servei de Regionals a la Generalitat a partir de l’1 de  gener de 201,1 i amb unes condicions semblants a Rodalies, o sigui un engany o un miratge per seguir amb aquesta fantasia autonomista que volen imposar com sigui. Per altra banda el Partit Popular ja ha aprovat portar als nostres amics del Tribunal Constitucional, la prohibició del Parlament a les corrides de toros, amb l’argument que tant sols tenim competències reguladores, i no prohibitives. Es una paranoia que sembla no tenir final.

Efectivament, un cop de mà dels companys de Madrid al govern de la Generalitat, i especialment al grup socialista, amb una nova competència fantasma en forma de trens regionals, i que ja ha rebut el qualificatiu d’alt valor simbòlic i polític. Aquest no inclou els serveis AVANT, que son d’alta velocitat, i com sempre aquest acord de pa sucat amb oli no quantifica el cost de la operació, també com sempre no inclou infraestructures ni els trens abans esmentats, tant sols la inspecció, trajectes i tarifes, cosa que Blanco suposo que amb sarcasme ha qualificat d’aposta forta per Catalunya, i compliment íntegre de l’estatut. També com es costum els detalls econòmics es resoldran en aquesta imaginativa comissió bilateral, on un decideix i l’altre obeeix.  Per altra banda els recurs popular pels toros arribarà al TC, desprès de la reunió d’aquest partit amb diversos representants toreros, parlen de infringir diversos articles de la Constitució, també ajuda el PSOE que va confirmar que les competències sobre braus seran traspassades al Ministeri de Cultura.

 

Aquesta es la realitat de la imaginaria quota de poder catalana dins aquesta Espanya plural i fantàstica, una nova burla dels governs espanyols i català amb un traspàs fantasma com el de Rodalies, on l’anunci es simplement fum, ja que no s’ha acordat la quantitat que hauria d’acompanyar el traspà,s i on l’essència continua sota el poder central espanyol, i on el català simplement aplicarà les tarifes i corregirà els trajectes, aquesta es la gran competència que ens volen vendre.  Competències de fireta a preu d’or, per crear una mena de  il·lusió òptica en forma de nació seriosa, que en realitat es una autonomia de tercera sense capacitat per decidir res. Aquesta tàctica es complementaria amb la del nul respecte al Parlament català, i amb el poc que pot decidir, no assumir la seva majoria democràtica, i esperar l’aprovació, per tot seguir esquarterar la decisió al TC, ara ha estat el torn dels toros, que aniran al Tribunal i al final acabaran per imposició a ser legals en territori català, validant la tortura un altre cop, diuen que regular no es prohibir, aquesta si que es bona, aquest concepte avarca des de la prohibició a l’expansió més agosarada, tot es regular. A partir d’ara es veu que no. Quan es tracta de Catalunya, tot s’hi val per menysprear i ignorar que existim per imperatiu legal.

 

Aquesta es la situació on ens trobem, es un punt de no retorn, i el territori tant sols te els seus ciutadans per donar el tomb a la situació, i dir prou a tant d’engany d’aquí i d’allà. Cal parlar clar, i dir les coses pel seu nom, altrament i malauradament farem valida aquella dita que diu, que cada poble te el que es mereix, i jo crec que nosaltres ens mereixem molt més que aquesta misèria i demagògia habituals.

EL PSOE DEIXA LA SEVA FILIAL CATALANA AMB UN SOL MINISTRE

La remodelació engegada en el govern espanyol, per Zapatero, ha comportat la supressió del Ministeri d’igualtat i Habitatge, i el relleu en varis d’aquests, amb la substitució ja avançada de Corbacho a Treball, per incorporar-se a la cartera catalana, l’ascens de Perez Rubalcaba com a número dos espanyol, i amb la quota catalana tant sols amb la Carme Chacon, cosa que demostra per una part la submissió absoluta dels socialistes catalans a Madrid, i una representant que si alguna idea o objectiu te al cap, evidentment no son els nostres interessos. Les declaracions d’Iceta i la seva felicitat pels canvis, son un signe exacte de les diferencies de PSC i PSOE,  o sigui cap.

Efectivament, el cinisme de la Maria Teresa Fernandez de la Vega ha quedat enrere, i la promoció de Rubalcaba com a número dos es un fet. En Miquel Iceta ja ha aplaudit la renovació com un revulsiu necessari, i respecte la seva minsa quota, ens diu que ells no els interessa tenir un ministre a Madrid, i amb la presencia qualificada de Carme Chacon es sent satisfet, junt amb un gran govern per acabar la legislatura, al mateix temps ha lloat el molt bon acord de finançament contradient les previsions dels experts internacionals. Ens diu que mai Catalunya ha tingut tant autogovern i tant bon finançament, i s’ha mostrat contrari al grup propi a Madrid, ja que el model actual ha resultat molt beneficiós, critica a CIU, i la seva postura contraria al Pressupost general, i ho compara amb el rèdit que ha tret el PNB.
Zapatero ha tornat a enganyar al personal, cosa que no es novetat, i d’una petita substitució, s’ha passat a una reforma en profunditat, i tornant a la vella guàrdia del partit socialista per salvar els mobles, i intentar remuntar les enquestes desfavorables contra els Populars. Que la Chacon sigui la cara catalana del govern espanyol, dona una idea de la nostra situació, una persona que s’ha oblidat totalment dels interessos catalans des de la seva cartera ministerial, i que va demostrar la seva satisfacció per la sentència estatutària. D’altra banda que aquesta presència quedi reduït a un, dona idea del pes singular del PSC dins el PSOE, o sigui nul, i que demostra el criteri dels 25 diputats a Madrid, que simplement i ignorant qualsevol interès o posició catalana, demostren que simplement obeeixen les regles del partit socialista espanyol. Que Iceta amb un espoli fiscal brutal que enfonsa el país, i un estatut que havia de reforçar el nostra autogovern totalment enfonsat, i amb la lliçó que no es podrà avançar més amb el sistema autonòmic, ens digui que mai hem estat millor, i que ho rebli amb el model  que tenen de col·laboració ideal amb els socialistes espanyols com si fos un pacte acceptat per les dues parts, quan es una simple submissió sense diferències.
Aquestes son les receptes que ens volen vendre els socialistes catalans, que simplement han perdut el nord i s’han convertit, si es que no ho havien estat sempre en un annex del socialisme espanyol, i que amb aquest fals progressisme que gasten, per exemple han donat el seu veto a la regularització de la televisió catalana al País Valencià, ho han pactat amb els Populars endurir una llei antidemocràtica, com es la llei de partits, per evitar que el seu frau al País Basc no es pugui acabar.
En definitiva, un partit a la deriva que representa no voler defensar el nostre estat del benestar, i  les nostres llibertats com a poble.
 
 
 

.





EL VETO DEL PSOE AL CATALÀ I EL FRAU DEL CONCERT D?EN MAS

La iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres que volia garantir les emissions de TV3 al País Valencià, i que donat el racisme popular en aquest territori, va recollir 650 mil signatures, ha vist frenada la seva tramitació pel govern socialista amb l’excusa del seu cost. Per altra banda, ahir en Mas ens deia que aquest Concert imaginari que vol demanar, nomes faria recuperar entre el 40 i 50% de l’espoli fiscal, o sigui una mena de peix al cove sense solta ni volta, que fa veure les inexistents diferencies a nivell nacional entre les dues màximes candidatures.

Efectivament, aquest ILP que ha superat en 150 mil les signatures necessàries per fer-la efectiva, i que simplement vol que s’aturi la xenofòbia catalana en el terreny audiovisual en terres valencianes, i una reciprocitat entre les diferents cadenes, ha vist com el govern socialista a Madrid ni tant sols ha admès a tràmit, per un cost enorme i inassolible, i negant qualsevol rerefons polític, insistint en la qüestió tècnica com a base, que sembla estar reservada a la televisió per a mòbils,  i ha insistit amb la responsabilitat dels populars. Per altra banda en una entrevista televisiva ahir, l’Artur Mas va desvetllar que aquest pacte fiscal que busca seguiria deixant 10 mil milions d’espoli anuals, i creu que un 70% de la població hi faria costat, cosa que no faria amb la creació d’un estat propi.

 

Realment es dur viure i aixecar-se  cada dia comprovant amb sorpresa i indignació, com segueix el maltractament diari per part de l’Estat a Catalunya, amb una actitud deplorable de la classe política catalana, i la indiferència de molta gent. Tots aquests que titllen el Partit Popular com el culpable de tots els nostres mals, i el dimoni més dolent, ja poden anar fent lloc per posar-hi els socialistes espanyols, i deixar de fer demagògia barata amb dos partits que quan es tracta del tema català son dues gotes bessones, ni 650 mil signatures han pogut evitar que a la primera, i amb una excusa barata, quedi avortada la petició tant simple en qualsevol racó civilitzat del planeta, com la reciprocitat entre cadenes, i l’intercanvi cultural que suposa les emissions televisives, i que ja amb la indiferència en l’època del ministre Montilla, suposo us sonarà el nom, ha estat una batalla per eliminar qualsevol rastre de la cultura catalana per terres valencianes amb actituds deplorables, i de genocidi cultural, que la ciutadania ha hagut de patir, per l’obsessió malaltissa espanyola de fer desaparèixer la nostra identitat al preu que sigui.

 

Per altra banda, ara resulta que a la proposta impossible de concert econòmic que ens vol vendre en Mas, ara s’hi afegeix que no es un concert a la basca, sinó una mena de peix al cove per reduir el robatori, i conformar-nos en que ens robin menys com a catalans solidaris que som. Francament això ja es una presa de pel intolerable. La societat catalana no pot donar una majoria absoluta aquesta falsedat, que seguirà marejant la perdiu de l’autonomisme amb una sola víctima, com som nosaltres.

 

Cal posar una injecció de dignitat al Parlament, i això tant sols s’aconseguirà amb l’única alternativa a l’autonomisme tal com el coneixem, que es el nostre estat propi, i que com deia en Carretero, no necessita una majoria social com proclamen alguns, o un referèndum dirigit i manipulat per l’Estat, sinó una majoria al Parlament, amb la confiança atorgada per la ciutadania que doni un pas endavant, i faci honor a la sobirania que ja fa 300 anys que ha perdut el nostre Parlament, per desemmascarar tanta mentida, i aquesta oportunitat la tenim a la vora, la decisió es clara, o autonomia de segona o estat propi, aquesta es la decisió.

ASSEMBLEA SAGNANT BLAUGRANA

Aquest dissabte es va celebrar l’assemblea ordinària de l’entitat, que segurament representa més, o es més coneguda pel planeta, com es el Barça.  La nova junta de Sandro Rosell, va proposar una decisió als compromissaris que diuen pionera, com es la demanda de responsabilitat contra l’anterior junta de Joan Laporta, i un balanç econòmic negatiu. En un moment dolç com viu el club, aquesta decisió que sembla més presa des de la rancúnia o des d’interessos ocults, pot desestabilitzar un rumb triomfant amb un clar exemple del poc seny que demostrem, a pesar de la fama que en tenim.

Desprès d’haver aprovat els nous números presentats per la Junta, i d’un discurs amb pros i contres sobre l’acció judicial per part del president, els 1093 socis presents, van votar a favor de l’acció per 468 a 413 vots i 113 en blanc, donant llum verda a la proposta, i on la mateixa junta ha repartit el vot entre el si i el blanc.

 

Crec que la mediocritat d’una nació sense estat que te molt clar que els seus llocs de poder han de seguir unes directrius de submissió i un ideari, que en el cas de Joan Laporta no ha esta així, ha demostrat que la seva defensa de Catalunya com a subjecte de ple dret, ha anat lligat a una època d’èxits sense precedents, i posar el club amb la primera línia mundial sense renunciar al seu lloc de procedència, i reivindicar-lo com qualsevol altre club del món, fugint d’aquesta grisor catalana permanent.

 

Deixant de banda la seva gestió, amb encerts i errades, sembla curiós que una moció de censura contra l’antic president amb un 60% favorable, fruit dels milers de vots dipositats, no van tenir cap efecte, ja que no s’arribava al mínim exigit per forçar la destitució, i ara 400 socis que no arribaven ni al 50% de l’assemblea estiguin facultats per prendre una decisió, que dividirà el barcelonisme, crea un precedent perillós, dona carnassa als enemics naturals del Barça, i pot tornar a portar al club a la deriva i victimisme  habituals abans de Laporta.

 

Els entesos amb lleis, trauran mil i un arguments, articles, impugnacions i altres consideracions, però crec que la junta donant a aprovació els comtes rectificats, i obviant els que va deixar l’antiga junta, ja ha comes una greu irregularitat, i ha influït directament amb les posteriors  decisions. No donar a la junta sortint la oportunitat de defensar-se davant el soci no es ètic, i prendre decisions d’aquesta mesura que en la majoria dels casos duraran anys, i posaran en safata a tota la caverna mediatica les noticies blaugranes en els jutjats, i no en el terreny esportiu, poden fer molt de mal a la entitat, com reconeixia el mateix Xavi en el dia d’ahir.

 

Els odis personals mai son bons consellers, i el suport de determinats grups a aquesta junta, que clarament volen perjudicar el pas polític del president blaugrana fan olor de socarrim. Actuar amb seny i calculant les conseqüències forma part de qualsevol gestió, i en aquest cas i un cop més ens tirem pedres contra el nostre propi terrat, per les misèries humanes que venen donades per aquesta falta de poder real del país, que vol actuar i vendre una puresa que es converteix amb irresponsabilitat.

 

En definitiva, i deixant a banda el personatge Laporta, el que en sortirà escaldat de tot plegat es el club, que sembla no sap com aturar aquesta primera línia mundial on esta situat, i que sembla no es vol creure que pugui ser el seu paper amb normalitat.

EL PARTIDISME ACABARÀ MATANT LES CONSULTES

Els resultats pel que fa a la participació en l’onada de consultes d’aquest diumenge no son engrescadors, tot i la bona feina dels voluntaris, i sobretot referint-me a la ciutat més gran avui consultada que es Tarragona, han pagat les conseqüències d’una banda d’uns partits antidemocràtics com el partit socialista, que esta en contra de qualsevol opinió que pugui lliurement expressar la ciutadania, i a l’altre costat, partits com Esquerra i Convergència, que tant sols les utilitzen quan els convé, i per suposat pels seus interessos de partit, ja que no poden tolerar que la iniciativa tant sols correspongui a la ciutadania.

Aquest 5% de participació a Tarragona, es un pur reflex de la situació que abans explicava, una iniciativa que ha revolucionat, i fet tremolar els estaments autonòmics, precisament per no poder esta sota el seu control, uns intents en principi judicials que no han sortit efecte, i ara la tàctica dels partits ha estat perjudicar-les amb la seva mesquinesa habitual. El PSOE-C, i concretament a la capital del Tarragonès, no ha mostrat cap tipus de suport a la consulta, a pesar de ser una consulta, recordo la base de qualsevol democràcia, i al final ha optat per posar uns preus abusius a la cessió de locals, i obligar així a l’organització a disposar tant sols de 19 col·legis electorals per una població de 140 mil persones, i amb una publicitat mínima, que ha fet entre d’altres coses la baixa participació existent. Un partit que es vol dir democràtic, mai pot estar en contra de iniciatives com les consultes ciutadanes, recordo que a democràcies de veritat com per exemple a Suïssa, cada any es fan centenars de consultes a la població, a nivell local i nacional, i es el més normal del món. Aquí els socialistes, igual que els populars, segueixen parlen de consultes il·legals, quan la justícia mai ha dit això, i a més les consideren tant sols independentistes, quan recordo que hi ha les paperetes del si i les del no, tothom es lliure de votar el que vulgui. Les paraules d’Iceta respecte la polèmica de la cessió d’urnes a Barcelona decideix, i la seva sentència dient que si hi ha un conseller de governació del seu partit, no es cediran urnes a una entitat  privada per fer una consulta, son un insult a la democràcia, i una clara expressió dels conceptes que aquest partit ens pot oferir. No volen saber la opinió de la gent, i caldria dir que aquestes urnes, com la resta de la Generalitat les paguem tota la població amb els nostres impostos, per tant tenim tot el dret a utilitzar-les per la seva finalitat, o son propietat privada del dirigent socialista.
Pel que fa Esquerra i el seu paper galdós a Tarragona per posar un exemple, son també culpables d’aquesta baixa participació, ja que formen part del govern municipal, i més enllà de paraules buides i mocions de cara a la galeria, poca cosa han fet que aferrar-se a la cadira, i no cedir un pam del seu poder municipal costi el que costi, i per damunt de qualsevol  principi que se li suposa en aquest partit. No dubto que molts militants, com de moltes altres formacions, han col·laborat amb aquesta iniciativa civil, però els partits i les seves tàctiques mesquines haurien de saber mantenir-se al marge, i no intentar quan convé fer-se la foto de rigor amb les entitats, i quan de veritat poden posar el seu granet de sorra prioritzar altres assumptes, i mirar cap un altra costat, com en el cas de Tarragona que explicava.
En definitiva, unes consultes que si volen continuar vives, hauran de seguir lluitant amb els pocs mitjans, però també intentar evitar la seva utilització per fins partidistes, que aconseguiran portar-les al fracàs.
 

ELS PUNTS FOSCOS DE LA NO UNITAT

Un cop passat el dia 15, recordo que era l’últim dia per presentar coalicions a les properes eleccions, aquesta pretesa i buscada unitat entre Reagrupament i Solidaritat ja ha passat a la història, ara venen les acusacions i repliques per seguir perdent el temps, i afavorir el contrari del que busquen les dues formacions. Com que soc conscient que des de l’aparició del segon moviment s’ha abocat moltes mentides sobre els reagrupats, fruit de la visibilitat mediatica dels d’en Laporta, voldria donar veu a un escrit publicat a Tribuna.cat, i que crec s’acosta força a la veritat sobre el tema.

Reagrupament ha treballat fins l’últim dia en una proposta de coalició per anar junts a les eleccions de la tardor. Dilluns dia 11 d’octubre, Reagrupament torna a oferir una proposta (com havia fet anteriorment) sense rebre cap altra contra-proposta. Aquesta es concretava en assumir el 100% del programa de Solidaritat (els reagrupats sempre han pensat que era un calc del seu), oferir “cremallera” en totes les circumscripcions (un i un alternatius d’ambdues formacions) i cedir el cap de llista per Barcelona, entenent que aquesta és la circumscripció que més possibilitats inicials té de sortir.

Segons diverses fonts, Reagrupament va fer aquest oferiment mitjançant els representants de l’assemblea de Reagrupats i Solidaris, tal com aquests els van demanar. La voluntat de Reagrupament ve de lluny: es crea a partir de buscar els màxim consens al voltant de l’independentisme (cosa que el fa diferent a Esquerra on es fixa en l’eix esquerra-socialdemòcrata).

En els dies previs a la 3ª Assemblea de Reagrupament, com ja ha sortit en diversos mitjans, Joan Carretero ofereix el lideratge a Joan Laporta. També accepta el canvi de nom que exigeix l’expresident del Barça i presentar-se sota el nom de Democràcia Catalana.

Sembla ser que Reagrupament accepta tots els noms proposats per Laporta (algunes fonts afirmen que no eren tants com algú poguera pensar en un inici) però té dubtes en el protagonisme que pot tenir Anna Arqué. Això incomoda a Joan Laporta i entra en crisi la negociació.

Aquest fet sorprèn a les parts negociadores, doncs feia molt poc temps que es coneixien  Arqué i Laporta. Tot i així, Reagrupament, per tal d’arribar a un acord a l’Assemblea del 10 de Juliol, ofereix la inclusió de l’Anna Arqué (únic no de RCat a Joan Laporta), i que Joan Carretero es reservi la presidència de Reagrupament però no figuri com a candidat, per tal de donar tot el protagonisme a l’expresident blaugrana, i erigir-se en la figura que vetlli pel compliment dels compromisos electorals. Tampoc va ser acceptat.

Setmanes més tard sorgeix la Crida a la Unitat de l’independentisme feta per López Tena i Beltran, juntament amb Laporta, que enlloc d’iniciar un treball de ponts i diàleg amb totes les forces emplaçades es concreta en una nova opció electoral tancada a qualsevol pacte més enllà del 4 de setembre (segons el seu propi reglament fet pels mateixos tres polítics).

Aquesta circumstància deixa astorats a Reagrupament i a la majoria de l’independentisme de casa nostra. Allò que havia d’unir es converteix en una opció més i divideix.

Les setmanes següents s’espera trobar alguna aportació ideològica nova que justifiqui l’aparició d’aquest nou actor polític. Més enllà de com s’autogestionarà Solidaritat tot indica que es replica l’aportació feta per Reagrupament: Declaració d’Independència i s’obvia la Regeneració Democràtica que conserva Reagrupament.

Fins a l’aparició de Reagrupament no hi havia un full de ruta que trenqués el sil·logisme: referèndum – majoria social – mentrestant governar. Joan Carretero col·loca en l’escenari polític la declaració de sobirania per part del Parlament de Catalunya. Allò que semblà una fugida endavant s’ha convertit en la veritable alternança aquestes eleccions: o declaració o  continuar essent una comunidad autónoma de regimen común (amb tots els matisos dretes-esquerres que es vulguin).

En els actes públics que ha fet Solidaritat ha deixat clar que tenen una llista tancada a qualsevol pacte que no hagi passat per la seva metodologia interna d’escolliment. Això ha produït que des de Reagrupament es vegi com a impossible aquesta coalició.

Per acabar, cal tenir en compte la gent que ha conformat Solidaritat en les seves àrees de responsabilitats internes (segons el propi organigrama) i que formen part de la llista electoral són persones que van marxar de Reagrupament fent manifestos, declaracions i acusacions que avui dificulten la concòrdia necessària.

 

En definitiva, son unes dades més per evitar caure amb paranys que no ens porten enlloc, ara cal seguir treballant, i sobretot demanar al vot independentista que no es quedi a casa, i opti per alguna de les dues opcions segons el seu criteri, que com a reagrupat li recomanaria aquesta opció, però per damunt de tot posar la papereta a l’urna. Serà l’única manera d’aconseguir representació de diputats independentistes disposats a tot en el nostre Parlament, i això no depèn de la unitat o no, sinó de la mobilització de la població i la seva ambició pel projecte.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA COLONITZACIÓ PORTA A LA PÈRDUA DE LA DIGNITAT

Avui 15 d’octubre es commemoren  els 70 anys de l’assassinat per part del regim espanyol del President Lluís Companys, una figura que passaria a la categoria de símbol en qualsevol estat, amb multitud d’homenatges, i que en una simple autonomia de tercera espoliada, amb uns politics acomplexats que son capaços de posar pals a les rodes a qualsevol bri de llibertat, com les consultes populars, combinat amb un estat com l’espanyol, incapaç de reconèixer cap mal a l’època dictatorial.

La democràcia virtual que practica l’estat espanyol durant els últims 30 anys, es incapaç de passar comptes amb el passat, i per tant d’un gest tant simple i normal, com l’anul·lació dels judicis fantasmes de una dictadura sagnant com el del President Companys, recordo l’únic president escollit democràticament a l’Europa occidental assassinat. Un estat l’espanyol que ha de veure com estats com l’Argentina, volen jutjar els crims del franquisme, i ell   simplement vol passar full amb una llei de la memòria històrica, que ni busca responsabilitats, ni culpables, ni res de res. En definitiva una transició dirigida i controlada pels hereus de l’antic regim, que evidentment han defugit de qualsevol acusació i han posat un tel de colors anomenat democràcia, per tapar totes les atrocitats comeses.  Amb aquestes variable,s es impossible pensar amb una neteja de la memòria del president català, sinó es amb un estat propi que  veneri els seus mites, com tots els estats normals del món.

 

A Catalunya, els nostre polítics tant sols reclamen amb la boca petita aquesta atrocitat històrica, i alguns fins hi tot accepten els enganys de l’estat com una proesa aconseguida. Un exemple molt clar el tenim amb l’afer de les consultes populars, on el conseller de governació d’Esquerra de la Generalitat, s’ha compromès a col·laborar amb la plataforma Barcelona Decideix, amb la cessió d’urnes i assessorament, com han fet en qualsevol elecció de diverses entitats, la sorpresa ha estat quant el president català, ha ordenat que no es col·labori amb aquesta en concret, ja que com han pregonat per tot Catalunya, els socialistes no volen donar cap suport de l’administració, ja que son un simulacre que no tenen cap validesa legal, i no encaixa amb l’actual ordenament jurídic. Sembla ser que  els republicans no accepten aquesta ordre presidencial.  Es demostra així la poca consistència democràtica del partit socialista, que a més utilitza falsedats per impedir la llibertat de la gent i el vot, segurament el més sagrat en qualsevol democràcia. Caldria recordar que desprès de tots els recursos a la justícia que van presentar amb la primera consulta d’Arenys, va quedar pales que no hi havia cap il·legalitat per poder aturar aquest fenomen de llibertat, que ha agafat per sorpresa als acomplexats partits catalans, i que ha creat admiració a tota Europa, per l’altre costat l’intent d’apropiació dels republicans, no fa res més que constatar les seves limitacions.

 

A Tarragona, on es celebra aquest diumenge la consulta, l’Ajuntament governat per socialistes i republicans, ha posat uns preus abusius als locals per entorpir el màxim la consulta, i per acabar-ho d’adobar, els republicans per salvar les seves contradiccions, han presentat una proposta a corre-cuita de suport a la Plataforma que evidentment socialistes i populars han tombat, cosa normal amb partits tant poc democràtics com aquests. Vertaderament lamentable l’actitud d’Esquerra en aquesta localitat, còmplice de totes les traves a la consulta, i que un cop més valora més les engrunes de poder, en aquest cas en forma de regidories locals, que la defensa d’uns valors i llibertat que es dona per fet que els dos partits abans esmentats no tenen a la seva agenda. Es la  hipocresia d’aquest partit, que ha fet perdre qualsevol credibilitat, i que ara ho pagarà a les properes eleccions.

 

En definitiva, en una simple colònia, la dignitat es un be molt escàs, que tenim a les nostres mans recuperar el 28 de novembre votant independència, i deixant enrere tanta mediocritat.

EL PRESIDENT ENS DIU QUE JA TENIM UN ESTAT

Cada dia que passa, i s’apropa el 28 de novembre  descobrim coses noves, ara el President Montilla, s’erigeix com a portaveu d’una majoria catalana que avantposa el diàleg al xantatge,  i que vol desfer l’encanteri de l’independentisme, assumint que ja tenim un estat propi, que ens hi volem quedar, però amb un reconeixement nacional. Alhora el Partit Popular segueix anunciant les seves anades i vingudes del Tribunal Constitucional, per desfer el que el Parlament de fireta català aprova democràticament, tot un exemple de valors i respecte cap al poble que els tria.

Efectivament, el portaveu d’aquest suposat estat que volem una majoria, aspira a que aquest reculli les nostres aspiracions i voluntats. Va contraposar el peix al cove convergent a la Catalunya solidaria dels que es volen quedar, i el concert econòmic es veu insostenible per el conjunt de l’estat, alhora que creu que unes bones relacions, no es poden basar en el conflicte permanent o el ressentiment, i reclama la Catalunya solidaria dels que es volen quedar, i defensa l’exigència del seu diàleg amb la defensa dels nostres interessos. Per altra banda la Alicia Sanchez Camacho, ha anunciat recursos cap al TC per la llei del cinema i la llei de consum, ja que vulneren el dret dels catalans ha utilitzar la nostra llengua castellana, i s’ha de respectar la llibertat i els drets d’igualtat de les dues llengües oficials. Recordo que la llei del cinema simplement equiparava les dues llengües en les copies a meitat i meitat, i la del consum, protegia els consumidors per ser atesos oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.

 

Algú li hauria d’explicar al President Montilla, que si vol defensar la dependència, com a mínim ho faci amb un mínim de dignitat, dir que ja en tenim un d’estat amb tots els escarafalls, es una burla a la població, ja sabem que estem per drets de guerra, no cal oblidar-ho dins d’un que precisament no entén de diàlegs, i molt menys d’escoltar les nostres aspiracions, i encaix en aquesta estructura.  Si que entén molt d’imposició i de pensament únic, i també de solidaritat, aquesta que reclama el President, i que es traduïda a l’Estat espanyol com a presa de pel o espoli sense fi, i que ens ha portat a baixar el nostre nivell de benestar  fins on ara ens trobem, i no gaudir del que generem, ja que la nostra solidaritat fa que d’altres ho gaudeixin per nosaltres. Alhora tenim un desenvolupament molt controlat, on peces claus com les infraestructures, els aeroports o les nostres comunicacions, son i seran clarament insuficients per obra i gracia d’aquest estat que es veu que ja tenim. Quan un te un estat, a la resta del planeta, es perquè normalment vetlla i cuida els teus interessos, quan no es així, com es el nostre cas, evidentment deixa d’interessar, i es converteix amb un llast que cal deslligar, i volar amb llibertat.

 

Pel que fa al PP i la seva xenofòbia contra la llengua catalana, demostra la seva baixa qualitat democràtica, i el nul respecte al nostre Parlament, i la sobirania popular que representa, quan cada llei aprovada, i que simplement vol assistir a un pacient greu com es la nostra llengua pròpia, principalment per culpa d’un altra imposada que gaudeix de tots els privilegis, va per la porta del darrer,a  i deixa fer la feina bruta al TC per tornar a la normalita,t i a l’objectiu de seguir amb una llengua de primera divisió i una de tercera, en nom d’aquesta falsa llibertat, que es veu consisteix, per exemple que jo no puc exigir en una empresa a Catalunya que m’atengui amb la llengua pròpia del territori, o consisteix en que jo veig retallats els meus drets, ja que una pel·lícula no la puc anar a veure amb el meu idioma, ja que la quota fins ara es del 4% insignificant. Aquesta es la igualtat que vol aquest parti,t que junt amb el PSOE-C i Ciudadanos, forma aquest nacionalisme espanyo excloent, que no vol saber res de cap identitat o cap llengua que no sigui la seva.

 

El dia 28 de novembre pot ser el primer pas per canviar tot això , esta a les nostres mans, i les paperetes de Reagrupament estaran en els col·legis electorals, i si no us agraden, les de Solidaritat, però cap vot independentista pot fugir d’estudi, aquesta propera legislatura, fora complexos, i ha de ser el pas previ a la declaració unilateral d’independència. Ja n’hi ha prou de fer el joc a aquells que ja tenen ara un estat que defensen i imposen.

EL CARA A CARA VIRTUAL I COM PRENDRE EL PEL A LA GENT

Sembla ser que el que en qualsevol democràcia es un fet contrastat i absolutament normal, com per exemple, amb la ultima campanya americana, on la infinitat de debats cara a cara van servir per apropar els missatges a tot el territori, aquí es un fet sobrenatural i perfectament calculat, on el que s’analitza son les repercussions en la imatge del candidat, i no la transparència del debat argumental.  Per altra banda, n’hi ha que sembla que han descobert ara que les aspiracions de més autogovern per Catalunya, han acabat amb l’estat autonòmic.

El PSOE-C sembla ha donat per trencades les negociacions per un debat cara a cara entre els dos principals candidats, Montilla i Mas, per les declaracions del convergent Felip Puig, de considerar un insult a la intel·ligència dels electors fer un dels dos debats en castellà. Els socialistes segueixen defensant que volen arribar a la màxima audiència, sobretot els indecisos i abstencionistes, i titlla de greus les declaracions de Puig, que semblen negar que una part de la població veu cadenes de difusió estatal, parlin la llengua que parlin. Per embolicar-ho encara més, en Duran es a favor d’un debat en castellà per tot l’estat, ja que els resultats catalans també poden tenir conseqüències a tot  l’estat.   Per un altre costat, en Ridao per part d’Esquerra ha assegurat que el pacte PSOE-PP per la renovació del TC, posa fi al desenvolupament de l’autogovern català, ja que els magistrats escollits no tenen cap sensibilitat autonòmica, i mantindran la línia engegada fins ara, sense fer cas als candidats presentats pel parlament català a Madrid.

 

Realment la deriva socialista cap aquest nacionalisme espanyol ranci que pot practicar Ciudadanos o el Partit Popular, sembla no tenir aturador.  Ara resulta que totes les lloances per la immersió lingüística, la promoció del català en tots els àmbits, queden en un no res, ja que per arribar a una part important de la població catalana, s’ha de fer un debat en castellà, donant per suposat que amb la llengua pròpia de Catalunya no l’entendrien, i amb aquesta paritat que signaria el mateix Albert Rivera, i la seva realitat virtual. En aquest cas estic d’acord amb en Puig, que es un vertader insult, i una desqualificació a la identitat catalana, que no pot acceptar desvirtuar la realitat admetent que te dues llengües per igual com a dos tresors, quan tots sabem que no es així.  No m’imagino altres estats fent debats amb llengües que no siguin la seva pròpia per arribar a més gent, o el mateix estat espanyol en la seva campanya electoral, fent debats en català per exemple, per arribar millor a la ciutadania.  No ho faran perquè el tema de la cooficialitat es pura demagògia, i tots sabem que hi ha una llengua de primera divisió, i unes de tercera que sobreviuen nomes per la forta identitat dels seus pobles respectius, i no pel suport i promoció de l’estat. En Duran i la seva mentalitat hispanocentrica, encara va més lluny, i els vol fer per tot l’estat, desvirtuant encara més les nostres pròpies eleccions, que no veig que els pot importar a un senyor d’Extremadura posem pel cas.  Aquest seguiment dia a dia a nivell mundial, nomes el conec amb el cas americà, i amb la lògica de que es la primera potencia mundial, cosa que crec que Catalunya no ho es. De totes maneres aquest debat entre dos autonomistes, tampoc li veig un gran interès per contrastar idees més enllà de la façana, i donant per suposat que tal com va succeir a l’estat espanyol amb els debats Zapatero – Rajoy, tot estava previst i calculat abans de començar, sense cap espai a la improvisació, fruit de la poca qualitat democràtica.

 

Per últim la desesperació d’en Ridao, i els magistrats contraris a Catalunya que capitanejaran el futur TC, no es res més que pura demagògia, ja que el Sr. Aja proposat pel govern català, i fundador del Foro Babel, no era precisament un gran entusiasta de Catalunya, i aquest si tenia la benedicció d’Esquerra.  De totes maneres que l’autogovern ha arribat al màxim, es un fet ja constatat fa temps i validat per les decisions i òrgans de poder espanyols, no es un descobriment d’ara. El més increïble es seguir apostant dins el mateix sistema sabent tot això, i no voler canviar-lo sense falses promeses com un referèndum impossible dins aquesta legalitat.

 

En definitiva, un miratge autonòmic que esgota els arguments entre els seus partidaris, si es que mai n’hi ha hagut cap.

EL DIA EN HONOR AL GENOCIDI, NO GRACIES

Avui dia 12 d’octubre, evidentment aquest bloc no fa festa, es el dia que teòricament celebren el descobriment d’Amèrica, i aquest concepte lligat a la hispanitat, que tant bon record ha provocat als països llatinoamericans que la van patir amb primera persona, amb un genocidi cultural i humà difícil de pair, al mateix temps i sota la influencia de Castella, altres nacions hem patit aquesta manera de fer durant la historia plena d’imposicions, i drets de sang que res tenen a veure amb el nostre tarannà.

Catalunya, es una nació amb una consciència nacional, una identitat forjada al llarg de la historia, i una manera de fer molt allunyada de la celebració del genocidi de la hispanitat, que com a festa nacional es va començar a celebrar el 1918, però fins el 1939 amb la dictadura franquista no agafa volada com el dia de la raça, i l’exaltació de l’afany colonitzador de Castella, que contrasta amb la progressiva pèrdua de poder de l’imperi fins el dia d’avui, on tant sols les ciutats de Ceuta i Melilla al Marroc, i les nacions sota control de Castella, com son Galícia, Euskadi i Catalunya segueixen sota el poder hispànic, amb el dubtós honor de ser les ultimes colònies. De fet el president Pujol, ja va intentar canviar aquesta festivitat pel dia tradicional català de Sant Joan, ja que l’Estat te dues festes nacionals, la del 12 d’octubre i el 6 de desembre, honorant la Constitució, però el govern de  Felipe Gonzalez ho va rebutjar. Aquesta edició i seguin el perfil indigne del càrrec que ostenta, el President Montilla torna a la desfilada al costat de la Carme Chacon, què ja ha argumentat que en moments com aquests no s’està per aventures inconstitucionals, i que Montilla al emigrar de Cordoba i treballar i estudiar alhora,  esta més preparat per sortir de la crisi. A Barcelona la manifestació de grups feixistes en una decisió sorprenent es torna a portar al mig de Barcelona. Aquesta Espanya orgullosa, i amb la boca plena de plurinacionalitat, resulta que te una llei que permet ilegalitzar partits com Batasuna, i per altra banda defensa que totes les idees son defensables amb democràcia.
Realment, crec que aquests que parlen de la Catalunya irreal per reivindicar la nostra catalanitat, haurien de reflexionar, i veure el fervor de la festa al nostre territori, i la participació a les manifestacions amb tocs feixistes de cada any. Francament no veig el milió i mig de persones del 10 de juliol reivindicant la unitat de la pàtria. La història no es pot canviar, ni amagar, però el paper hispànic a les terres americanes no es per estar orgullós, un genocidi cultural i sagnant indigne de qualsevol civilització, i que marca el tarannà de Castella, i que suposo deixa en evidència aquells que encara volen promocionar allò de “la madre patria”. Aquesta demostració de força militar en plena crisi ,es força immoral, i suposo que deu ser la violència que es referia en Corbacho per un procés d’independència pacífic. La Chacon un cop més, qualifica d’aventures tot el que no esta a la Constitució, posant per davant aquesta llei hereva del franquisme per davant de la democràcia i la llibertat de les persones. Al seu costat el president català demostra que ha perdut qualsevol engruna de dignitat, i davant la nostra situació critica davant l’estat, demostra la seva submissió i prioritat pels líders del seu partit a Madrid, davant dels interessos de la població catalana, per altra banda res de nou.
Un poble per ser valorat i respectat, ha de mantenir unes quotes de dignitat, i evidentment el President Montilla no arriba als mínims exigibles. El suport a un acte que honora un estat amb un passat tant tenebrós, i un present amb greus mancances democràtiques, que no tenen cap previsió de canviar, es un acte que posa fi a aquest període gris de la Generalitat, i que resumeix força be el període que ens ha tocat viure.
En definitiva, avui no hi ha res mes a celebrar, que desitjar que el proper 12 d’octubre ens mirem aquesta festa com una cosa llunyana, i que formi part del passat del nostre propi estat.
 
 
 

.