ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

L?INDEPENDENTISME JA ELS FA POR

Sense categoria
Les presentacions dels cartells de campanya de PP i PSOE-C, indiquen clarament la seva preocupació per la proposta independentista, cosa que es positiva, i desmenteix quan la qualifiquen de minoria sense importància. Els Populars amb la seva campanya xenòfoba contra qualsevol tret distintiu català, ara volen debats en castellà, i coproduïts per les dues televisions publiques de Catalunya, i els socialistes presenten les seves noves tanques de precampanya que diuen “ni independentistes, ni de dretes”, posant l’estat propi com a primera opció, i seguint aquest camí ja encetat fa uns anys de no proposar res, sinó criticar a les altres formacions, sembla increïble que tinguin votants.

Alicia Sanchez, per part dels populars, ha proposat aquests debats en castellà, i que siguin dirigits per entitats independents, cosa que ha dit en la presentació d’un cartell de precampanya “Solucions per a la crisi”. No veu be els cara a cara Montilla – Mas, ja que a diferència de l’estat espanyol representen el 60% de població, i un 40% quedaria discriminat, i recalca que no volen una campanya de continus enfrontaments ja que la societat catalana esta cansada. Ha reivindicat la seva aposta es de rigor i bona gestió, en contraposició a les aventures independentistes que no prioritzen la sortida de la crisi.  Per la seva banda els socialistes presenten la campanya abans esmentada amb l’independentisme en els seu punt de mira, i que complementen amb un altra que diu “ser català es treballar dur i amb les idees clares”, segons ells volen dir que no pactaran ni amb el PP, ni amb els que volen portar el país cap a la independència. Diuen que volen claredat, i que ells es posicionen clarament per no portar el país a una via independentistes, ni amb referèndums, ni consultes. Lloa la sinceritat de Montilla, que no vol un tercer tripartit, ja que no accepten les condicions que obririen una crisi institucional inassolible per al país.
Realment, comencen per primera vegada a tenir por del moviment independentista, i això es una dada molt positiva. Per una banda els populars segueixen atacant la llengua catalana amb propostes amb debats en castellà, que no ho saben que la llengua catalana es la pròpia de Catalunya, i que aquests debats nomes son pels catalans, que pretenen que voti l’estat espanyol a les nostres eleccions per poder controlar el resultat, o ja posats, perquè no en fem en anglès perquè tot el món estigui alerta sobre les nostres eleccions, un tema que suposo deu treure la son a la resta del planeta. Ens volen vendre solucions per la crisi amb una campanya basada en atacar la nostra llengua, i amb la identitat com a bandera, d’altra banda com pensen sortir de la crisi amb el nostre espoli financer autoritzat de 22 mil milions, i a la cua amb inversions i infraestructures, es neguen a gestionar els nostres diners pel benestar dels nostres ciutadans, en nom d’una obsessió malaltissa per la identitat espanyola, que ho pretenen disfressar de bona gestió i seriositat. Els socialistes per la seva banda, ja ens col·loquen com els seus adversaris junt amb la dreta, aquest espantall que utilitzen per fer les seves campanyes, sense fer una sola proposta constructiva, deu ser un cas únic a la política, diuen que ser català es treballar dur i tenir les idees clares, crec que es una definició que no s’aguanta per enlloc, i presenta una proposta molt trista de les nostres aptituds, per altra banda rebutgen qualsevol referèndum o consulta a la ciutadania, amb un gest greu antidemocràtic que en qualsevol esta normal seria un escàndol, no volen saber la opinió de la gent, i renuncien a defensar el seu criteri en nom que una victòria del sí a l’estat propi portaria a una greu crisi institucional, cal dir que primer de tot això ho ha de decidir la gent i no ells, i segon que aconseguir tot el que comporta ser un estat no es una crisi, en el món civilitzat es la normalitat i la plenitud per la seva ciutadania.
En definitiva, i com va dir el President, cada quatre anys tenim el dret a decidir, doncs agafem-li la paraula i decidim el millor pel nostre futur.
 
 

 

 

LA FLAMA SEGUEIX BEN ENCESA

Sense categoria
Aquests dies veiem com la campanya d’Iniciativa es dedica a desacreditar la campanya convergent, amb la vella cantarella de les esquerres i les dretes, sembla que encara no hagin entès que sense poder real no hi ha una cosa ni l’altra, per la seva part, i gracies  a les pressions socialistes, TV3 ha retirat un vídeo del 2006, on Montilla ens deia que no tornaria a repetir el tripartit, més o menys com ara, i alhora CIU parla de trobar-nos fora de la Constitució, però seguint amb la seva ambigüitat calculada respecte al pas definitiu a donar.  Tanta misèria política, contrasta amb la il·lusió i frescor del Lipdub per la independència enregistrat a Vic, i que va batre el rècord mundial de participació amb 5771 persones, i ara vol ser el més vist a la xarxa, ambientat amb la cançó de la Flama d’Obrint Pas, i amb un missatge ben clar del futur que volem per la nostra nació.  Per si no l’heu vist encara, ho podeu fer des d’aquest bloc per col·laborar amb la seva difusió a nivell mundial.

L?AUTISME DE LA CAMPANYA ELECTORAL

Sense categoria

La campanya electoral catalana ha posat la maquinaria de tots els partits catalans a ple rendiment, el curiós del cas, es que desprès de veure la humiliant retallada estatutària, la croada contra la nostra llengua, el nou finançament, que simplement ens condemna a l’espoli fins a l’infinit, i uns ponts amb l’estat espanyol trencats i esmicolats, els partits segueixen fent-se l’orni, mirant a un altra banda, i fent veure que poden oferir propostes dins el mateix sistema actual, que saben ben be que son una fantasia sense cap sentit, i més quan veiem que les poques decisions del nostre Parlament son paper mullat, i per tant la sobirania popular ha quedat qüestionada i anul·lada davant la justícia espanyola.

La ofensiva i els esdeveniments son intolerables, però quan la dignitat esta sota mínims, i la mediocritat es a l’ordre del dia, poca cosa es pot esperar:

 

El PSOE-C i el seu increïble home normal, realment fan pena, han triat els interessos de l’estat per davant dels catalans, i ara esperen una bona sotragada, han malbaratat els seus 25 diputats a Madrid, i com va dir la Chacon, estan molt contents amb la retallada estatutària, i es dediquen a vendre fum amb el seu federalisme utòpic, i la seva disfressa de la realitat catalana per no fer evident la miserable realitat. Aquesta normalitat de que parlen, no pot ser aquesta, i no poden fer creure que aquest es el nostre destí per sempre. Aquest president es indigne del càrrec que ocupa, i mai ha volgut veure el vertader sentit de la cadira que ostenta, arribant a manipular la historia, i posant com exemples de voler els llaços units amb Espanya, a Macià i Companys, tota un declaració d’intencions que cal esborrar ràpidament.

 

CIU diuen que es el canvi, i prometen un dret a decidir ambigu i amb moltes contrarietats, i un concert econòmic que saben que es irrealitzable, i apart finalment ens aclareixen que  tant sols reduiria a la meitat el nostre espoli, caldria dir-li que això no es concert ni es res, simplement parlar per parlar, i perdent la oportunitat de liderar la inauguració d’un nou estat dins Europa, per seguir gestionant les quatre engrunes que l’estat ens deixa, pels segles dels segles.

 

Esquerra, ara sembla viu, amb la clau d’un referèndum per la independència que saben impossible dins la legalitat espanyola, per tant la seva credibilitat, i més desprès de les seves baixades de pantalons durant els 7 anys de tripartit, i la seva pluja fina, que han pervertit el seu missatge original fins a límits que era difícil imaginar.

 

Iniciativa i el seu nou líder Joan Herrera, tant sols esperen que el tripartit sumi per apujar-se al carro, i segueixen amb el seu discurs de les esquerres i les dretes, com si això fos important amb un Parlament buit de poder, i sense possibilitat de decidir politiques importants per l’estat del benestar.

 

PP i la seva líder, han iniciat una croada malaltissa contra la identitat catalana, i son capaços de fer recursos contra reglaments que ells mateixos han votat en altres poblacions, es un deliri xenòfob, que busca el vot ranci  del nacionalisme espanyol anticatalà sense solta ni volta, tot en nom de la igualtat, sempre que aquesta no suposi l’ascens del català, i sempre sense cap respecte a les decisions del Parlament.

 

Ciudadanos, i la seva política xenòfoba contra qualsevol iniciativa catalana, i que ells han batejat com a Catalunya imposada per davant de la Catalunya real, una paranoia que arriba a utilitzar nens despullats en el seu vídeo promocional, quan van fer recursos contra l’espot de les seleccions catalanes pel mateix motiu, tot un exercici de coherència en nom de l’espanyolisme més cavernari.

 

De moment fora del Parlament, trobem la Solidaritat de Laporta i els tres tenors, com a portaveus a dit amb uns mètodes d’actuació més que qüestionables, i una puresa democràtica en les seves llistes més que dubtosa, però que com a part positiva porta la declaració unilateral d’independència com a objectiu principal.

 

Per últim Reagrupament de Joan Carretero, una aposta valenta  per la independència i la regeneració democràtica, i que posa l’eix de les decisions en un lloc que hauria de ser lògic pels moments que vivim, o sigui la tria entre autonomisme i condemna com a poble, o escollir la llibertat en forma d’estat propi, i alhora una aposta per un canvi del sistema, per fer-lo més transparent, i desemmascarar tota la brutícia existent. Aquesta es la meva aposta, què comparteixo plenament, i com diu l’eslògan “Ara toca, ara toca independència”.

EL RAONAMENT DE CIUDADANOS: ?AIXÒ NO ES KOSOVO?

Sense categoria

El portaveu de Ciudadanos, Jordi Cañas, resumeix amb aquesta frase la idea dels nous partits independentistes de proclamar  la independència des del Parlament, no li agraden, no tant sols per la idea, sinó pel mètode, ja que segons ell no gaudeix de representativitat suficient en el percentatge de votants per una decisió tant transcendental. Tot això, quan una nova llei aprovada per aquest parlament de fireta passa al Tribunal Constitucional, com son la prohibició taurina, amb un altre greuge a la democràcia.

Des del punt de vista de Cañas, un Parlament on les darreres eleccions tant sols va votar un 56% del cens, no es suficient per pregonar que hi ha una majoria social al darrere. Pensa que amb un 30% favorable del 50% de la ciutadania, no es pot fer un canvi de marc polític, i treu l’espantall de la violència, afirmant que en altres llocs la gent s’ha matat per això. Ataca el sistema electoral, on defensa que Barcelona hauria de tenir 101 diputats per la seva població, i no deixar que una minoria majoritzada de les comarques decideixi pel conjunt afers tant importants. Per altra banda, lloa l’esperit de Carod, amb la idea d’agregar gent diversa, i ho contrasta amb el populisme de gent com Laporta o Puigcercós.  Tot això quan els populars han portat al TC la prohibició taurina a Catalunya, en un altre acte d’indisciplina parlamentaria, i s’espera la sentència del recurs del Defensor del Pueblo contra l’Estatu,t que ja es remoreja que serà encara més dura que la dels populars.

 

Aquest partit utilitza tots els ítems de l’espanyolisme ranci, o sigui dir-nos que som i que no som, negar-nos la legitimitat de fer accions amb precedents clars en altres llocs, i que per una espècie de maledicció es veu que no podem fer, i deixar anar la por de la violència per barrejar-ho tot. Aquest portaveu ens parla del sistema electoral, i crec que no es pot concentrar tot a l’àrea de Barcelona per molta població que hi visqui, ja que sinó fomentem que a comarques, pràcticament els convidem a no votar, i això si que pot crear una divisió, on pràcticament una ciutat  decidirà per tot un territori, i evidentment això no pot ser, aquest una persona un vot evidentment te que portar factors de correcció, per involucrar a tota la ciutadania a escollir els seus representants d’una manera justa, i deixant clar que l’àrea de Barcelona escollirà més diputats que la resta per la seva nombrosa població, però no amb els percentatges que ens presenta.  Dit això, en una democràcia hi ha diversos factors que poden portar a la desafecció, un de molt clar, es la utilitat del nostre vot per una institució que gracies a partits com el seu deixa de tenir cap tipus de poder o legitimitat, ja que les lleis que s’aproven a la suposada representació de la sobirania popular, son modificades o anul·lades amb Tribunals aliens, que el poble no ha escollit. Quin sentit te doncs votar, si la funció principal que ha d’exercir un Parlament no es pot dur a terme. Per altra banda, si un partit o varis amb la proposta de declaració unilateral d’independència, obté la majoria al Parlament esta perfectament legitimat per dur a terme les seves propostes electorals, tothom ha tingut les mateixes oportunitats, qui no ha participat de la festa de la democràcia, evidentment demostra que simplement acatarà els resultats que es produeixin, sigui quin sigui el percentatge. Això te un nom, i es democràcia, i no ha de fer por.

 

Tornant al primer factor, sempre diem que les consultes obtenen baixa participació, entre d’altres coses perquè no son vinculants, al Parlament quan vostès o d’altres partits perden una votació, i directament la porten al TC, estant posant al mateix nivell no vinculant el Parlament. Per tant podem afirmar que Kosovo, si es Catalunya, i tots els racons del planeta. No som inferiors als Kosovars, simplement som iguals.

 

Per tant, amb estats com l’espanyol en plena ofensiva per terra, mar i aire contra Catalunya, econòmicament i culturalment, no hi ha un altra formula per canviar l’estatus polític, ja que degut a les mancances democràtiques, un referèndum es impossibl,e i en nom d’una legalitat imposada no tot s’hi val, o si Sr. Cañas.

PLANTEM CARA: LA RECEPTA POSTUMA DE JOAN SOLÀ

Sense categoria

El lingüista Joan Solà ens ha deixat avui a l’edat de 70 anys, catedràtic de llengua i literatura catalanes a la UB, i vicepresident de l’Institut d’estudis catalans, s’ha caracteritzat pel seu amor i aprofundiment amb la llengua, i el seu comprimís amb la plena sobirania política catalana.  Tot un exemple, precisament en l’època que la sentencia del TC vol reduir la nostra llengua  a una anècdota, que deixi la nostra identitat totalment esborrada.

Aquest gran defensor del català, va rebre el 2009 el premi d’honor de les Lletres catalanes, on va denunciar la subordinació del poble català, i va confiar en la recuperació de la nostra autoestima i dignitat, per assoli el nostre propi estat, i poder recuperar la situació greu que viu la nostra llengua. Va donar suport a les consultes, i estava relacionat amb les forces polítiques que volen assolir la independència com a mesura urgent. Aquesta lamentable mort, succeeix en un moment on la croada contra la llengua catalana des de l’estat espanyol es brutal, vull recordar l’impuls des de les files socialistes de la tercera hora de castellà, els recursos per la porta del darrere de la llei del cinema, d’acollida o de consum al TC, amb l’objectiu d’afeblir el català, i recentment els recursos dels populars al reglament lingüístic de l’Ajuntament de Barcelona, i del grup xenòfob contra la nostra llengua Convivència Cívica, a la Diputació de Lleida, que el Tribunal Superior de Justícia ha dictaminat en suspensió cautelar, precisament aplicant les conseqüències de la sentència a l’Estatut, que aniran laminant la presencia del català com a llengua pròpia. Els articles on es posava el català com a llengua preferent o única, simplement normalitzaven una practica habitual d’us lingüístic, i on definia la llengua pròpia i vehicular en el català, tots han estat suspesos, i això tant sols es el començament, la immersió lingüística a les escoles es l’objectiu  prioritari a desfer.

La mort d’en Solà es una gran pèrdua per Catalunya, i en el seu últim llibre ens deixa una recepta clara, si volem recuperar la nostra dignitat, i salvar la nostra identitat, que es plantar cara. PSOE i PP tenen exactament els mateixos objectius, fer-nos desaparèixer com a poble, i acabar la seva tasca d’assimilació, avui han votat junts la prohibició  a poder gaudir de les nostres seleccions esportives, amb llibertat per escollir als nostres esportistes, i utilitzant aquella tàctica del poli bo i el poli dolent van escapçar l’estatut ja retallat prèviament, i l’han deixat ferit de mort, i especialment pel que fa a la nostra identitat, la nostra negació com a nació i la condemna del català com a llengua de segona, i on amb la seva legalitat s’arraconés al català de tots els àmbits en benefici del castellà definitivament. El PSOE-C avui ha criticat les paraules de Mas, de que la Constitució ens expulsa, ja que ho consideren la norma fonamental de convivència, caldria preguntar de quina convivència ens parla, de l’espoli econòmic de per vida, amb el nostre empobriment com a territori, i la retallada de les nostres possibilitats per el tracte discriminatori en inversions, o per la persecució constant de la nostra cultura, llengua i identitat diferenciades.  Aquesta norma te molt clar els seus objectius, i l’estat de les autonomies també, i un d’ells es la nostra desaparició com a poble. Ja fa temps que estem fora d’aquest tractat semi franquista que no ens vol com realment som, sinó com li agradaria que fóssim a cop d’imposició.

Realment costa de creure que tinguem tant poca dignitat, i amor propi per no defensar la nostra llengua davant aquests greus atacs. Tant poc ens importa la nostra identitat, tant poca estima tenim al nostre poble, si els nostres avantpassat aixequessin el cap, no s’ho creurien, i veurien que el seu sacrifici va ser en va. Amb l’estat espanyol no hi ha res a fer, la seva legalitat esta feta per anar en contra dels nostres interessos, i la nostra única sortida es el nostre propi estat, el dia 28 de novembre podem donar un pas molt important per assolir-lo, sinó ho fem, i seguim donant confiança als de sempre, que res volen canviar, no serem dignes de la historia i la llengua d’aquest poble, que  haurà entrat en una fase terminal.

 

LA FEINA BRUTA I ANAR PER FEINA

Sense categoria
A la primera part trobarem l’independentisme català, amb una excel·lent oportunitat en les properes eleccions, i encaparrat en crear divisió i autodestruir tot allò que tant costa de crear, primer va ser l’agressió constant a Reagrupament per part de Solidaritat, i ara la divisió en els empresaris per l’estat propi que tant bona feina fan.  Mentrestant Duran i Lleida per part de CIU, deixa ben clar en una entrevista, que Catalunya no es possible com a nació sobirana, i el tripartit escenifica l’ultima comèdia d’amor i odi, deixant el PP la seva campanya contra la nostra llengua que no te aturador.

Els retrets que es poden llegir per la xarxa entre membres de Reagrupament i Solidaritat no ajuden amb res a l’objectiu final, i fan el joc precisament als nostres adversaris, que veuen aquesta mesquinesa intel·lectual autodestructiva que es repeteix al llarg de la historia. Ara li ha tocat al Cercle Català de Negocis, que amb la figura del seu president Josep Carner, ha vist com una junta virtual l’ha rellevat del càrrec per denunciar certes practiques de Solidaritat, i que al cap d’unes hores ha demostrat que l’acte es totalment nul, ja que la junta legal mai s’ha reunit per tractar el tema. Per la seva part els socialistes semblen esforçar-se per allunyar-se d’aquest vaixell que s’enfonsa anomenat tripartit, i reneguen del seu passat immediat, encara que la seva reedició es qüestió numèrica el 29 de novembre. Per la seva banda en Duran parla d’utopia sobre l’estat propi, reclama l’ànima hispanista del partit, que pot defensar els interessos catalans i projectar la seva posició a Espanya, deixant clar que no tenen cap intenció de fer cap referèndum en cas de victòria electoral. El PP  continua amb la seva croada contra la llengua pròpia de Catalunya, i ara ha presentat les seves queixes sobre la llei del cinema a Europa, amb l’argument que restringeix de manera discriminatòria l’accés al mercat de les pel·lícules produïdes en una llengua diferent a la espanyola, fins hi tot a l’Ajuntament de Barcelona, ha portat als jutjats la llei lingüística, ja que portava en alguns articles el català com a llengua preferent, i demanaven el mateix tracte al castellà.
Realment la mesquinesa supera la intel·ligència en molts casos, i desprès de una unitat impossible, ara la bel·ligerància entre les dos forces va en augment, sembla que el projecte elaborat de Reagrupament fos víctima constant d’atacs pel seu desprestigi, i veritablement tant sols es una eina per arribar a l’estat propi, i això hauria d’estar per damunt de qualsevol altra consideració. Realment la tasca del cercle ha estat impagable, i no es mereix ser víctima de tanta mediocritat i mals interessos. Malauradament a l’altra banda ho tenen molt clar, en Duran deia ben clar, com si d’una maledicció o profecia bíblica es tractes, que la nostra sobirania era impossible, deixant de banda el seu nacionalisme espanyol caldria que dones alguna raó de perquè nosaltres som diferents a la resta del món, o som tant beneits que no sabem caminar sols, la seva idea caduca de defensar Catalunya i Espanya alhora ja fa riure, ja que a l’altra banda nomes es defensen ells mateixos, i evidentment no ens consideren iguals, per tant aquesta posició a dues bandes no te cap sentit, i deixa ben clar que tothom que vulgui la independència catalana, i doni el seu vot a CIU, serà un vot llençat directament per perpetuar l’autonomisme més ranci, aquell que tant be representen els populars, que segueixen la seva croada per fer desaparèixer la nostra llengua, i on qualsevol intent d’equiparar les dues llengües, com en el cas del cinema, es  totalment atacat i desprestigiat, tant fa les normatives que a l’estat protegeixen el castellà, i les poques que simplement intenten posar al mateix nivell la nostra llengua, la qüestió es fer-la desaparèixer, i deixar-la en una llengua folklòrica, com de fet ja es amb molts àmbits, com el mateix cinema.
En definitiva cal sentit d’estat, cosa que es la clau de l’èxit, i on l’estat espanyol ens pot servir de mestre, i nosaltres aprendre molt.
 
 
 

INTERPRETACIONS A LA CARTA DE LES ENQUESTES

Sense categoria

La campanya electoral avança, i avui hem conegut el racometre de Rac 1, on CIU frega la majoria absoluta, els socialistes segueixen amb mínims històrics, Esquerra confirma el seu enfonsament, i es dona possibilitats a Solidaritat, i com sempre es deixa fora del Parlament a Reagrupament.  Crec que  hi ha coses que fan olor a socarrim, i que no canviaran en el que queda de campanya, fruit d’unes tàctiques ben estudiades, i amb uns objectius molt clars que cal denunciar.

Efectivament, en aquesta enquesta els convergents es quedarien a 2 o 3 escons de la majoria absoluta, el PSOE-C baixaria 10 diputats, i arribaria als 28 amb prou feines, els populars perdrien un, però amb 13 recuperarien el tercer lloc, Esquerra confirma la seva trencadissa, amb una baixada de prop de 10 diputats, per aconseguir 11 o 12, Iniciativa seguiria entre 9 i 11 diputats, Ciudadanos sorprenentment augmentaria un per arribar 4. Pel que fa al partit de Laporta tindria possibilitats entre 0 a 3 diputats per Barcelona i Tarragona, seguit per Reagrupament que es quedaria fora.

 

Crec que la ciutadania hauria de reflexionar, i veure que una majoria absoluta de CIU seria molt perillosa pel país, un líder que no vol passar a la historia, i simplement vol ser un gestor més de la grisor autonòmica catalana, simplement ens farà perdre 4 anys més sense cap poder real, i amb una proposta econòmica que quedarà oblidada i guardada amb un calaix, substituïda pel peix al cove, que tants enganys ha portat en aquest país. Pel que fa als socialistes, la seva deriva nacionalista espanyola, i l’abandonament total de la defensa dels nostres interessos, els augura una forta baixada que crec molt positiva per Catalunya, i crec que amb la negativa de reeditar el tripartit, i la negació de la sociovergencia, s’han tancat totes les portes per anar al govern, conscients que la davallada es important, pel que fa als Populars, i el seu discurs de la por i la demagògia amb la immigració, no els portarà millors resultats, tant sols mantenir la seva bossa de votants rancis, que al iguals que els socialistes, sembla que el seu propi futur els importa ben poc. Esquerra confirma les previsions, i patirà un càstig sever, crec que guanyat a pols, i amb unes promeses electorals que tenen molt poca credibilitat, ja que els fets sempre donen i treuen raons, i la veritat es que els fets han deixat aquest partit històric amb credibilitat zero. Iniciativa lògicament ha de notar el desgast del gover,n i un líder que ha protagonitzat espectacles lamentables aquí i a Madrid, deixant la dignitat del país per terra.

 

Pel que fa a Ciudadanos, costa de creure que un partit que ha acabat dividit en tres parts, i amb un sol discurs xenòfob contra la llengua catalana, i qualsevol identitat pròpia, pugui treure rendiment. Solidaritat sembla que des de l’establishment es considera el mal menor a pagar per visualitzar l’independentisme, i li dona possibilitats sempre per influir en els possibles votants mobilitzats per l’estat propi, que amb diferencia de Reagrupament, una opció més consolidada i seriosa, mai li dona cap oportunitat. Si mirem per circumscripcions, he arribat a llegir que Solidaritat no treu representació fora de Barcelona per culpa de Reagrupament, crec que aquest titular ja delata per on van les intencions, ja que la lectura podria ser a la inversa, i naturalment no es fa. Una enquesta de 1000 persones, on 18 opten per Solidaritat i 12 per Reagrupament mai pot ser significativa, si que ho es quan una te més mitjans econòmics, i ha utilitzat la mentida com arma electoral contra la segona, primer en forma de OPA hostil, i ara provocant en certa mesura l’afer del Cercle Català de Negocis, i sempre negant la unitat.

 

Son coses que donen a pensa,r i entendre que la vertadera arma que fa por a la classe autonomista es Reagrupament,  i que  volen apagar com sigui la seva flama, i evitar entri al Parlament, i pugui gaudir d’uns mitjans que amplificaran el seu missatge mil per mil, i que ara te prohibits.

 

En definitiva, cal mobilitzar el votant independentista i l’esperit del 10 de juliol, que nomes passa per votar una opció descaradament independentista, i no més del mateix.

ALGUNS SON MÉS IGUALS QUE ELS ALTRES

Sense categoria
Es curiós veure com el que per alguns es digne de portar a la justícia, i la malifeta més  malèvola del món, per altres es un fet normal, o el que per alguns es un fet normal durant 7 anys, ara es un record dolent del passat i mai desitjat, parlo de l’espot de Ciudadanos, i la utilització d’un menor despullat, i  el rebuig al tripartit per part del President Montilla, deixant-lo en un gran servei del passat que sembla no convé repetir.

Efectivament, la segona campanya electoral de Ciudadanos, es similar a la primera, on recordo el candidat Albert Rivera sortia despullat, però ara hi ha diversa gent despullada acompanyant el candidat, i demanant acabar amb les imposicions catalanistes, el típic discurs xenòfob d’aquest partit, amb la curiositat que un menor d’edat de raça blanca també camina completament despullat a l’anunci. Caldria pensar en la campanya per les seleccions catalanes, on uns nens amb samarreta vermella no deixaven jugar uns altres, i finalment tots es treien la samarreta, i que simplement per constatar una realitat va ser retirat per les demandes d’aquests partits nacionalistes espanyols, per utilització de menors.  Per altra banda el President Montilla renega del tripartit, i el dona per enterrat amb un eslògan que posa “punt i apart”, i on donen a entendre que encara que els socis sumin no el reeditaran. Aposten per un executiu monocolor del seu partit, ja que creuen que així mantindran la coherència, i no volen sacrificar els seus principis. Defensen un govern amb catalanisme social i recuperar el creixement econòmic, i la cohesió social defensant Catalunya, i al mateix temps bastint ponts amb Espanya.
Realment les demandes judicials de PP i Ciudadanos contra la Plataforma per les seleccions catalanes, per fer veure la realitat que practica l’estat espanyol amb les seleccions esportives, amb una persecució de tot el que no sigui la roja per decret, en aquest cas a partir de la visió més tendre i natural d’uns nens que juguen simplement a futbol, i fer veure el racisme, i persecució de la situació, va ser retirat entre insults i rius de tinta, però mira per on el nen despullat a l’espot de Ciudadanos, que també deu reclamar aquestes imposicions imaginaries d’aquest ultres espanyols, no son motiu de la seva retirada, i tot s’hi val.  Crec que es una burla a la ciutadania,  que sempre hagin de pagar els mateixos per qualsevol cosa.  La democràcia ens diu que tots som iguals davant la llei, però això es veu que no es així, alguns son més iguals que altres, i quan es tracta de malbaratar qualsevol iniciativa que es surti del pensament únic i impositiu espanyol, la cosa canvia.
El president menysprea 7 anys de govern, que hauria de recordar que si no es pels seus socis no hauria estat en el lloc de poder, i fruit de la seva major experiència com a partit, i la fam dels seus socis fent el que més s’assembla a les seves politiques en solitari. La mentida mai es bona consellera, i dir que si sumen no reeditaran, saben perfectament que simplement no es veritat, perquè ja s’ha vist dos cops, i no hi ha motius per pensar que es podria tornar a repetir una tercera, oblidant totes aquestes condicions que ara amb la boca gran pregonen tots els partits, però que curiosament, i saben els resultats s’obliden ràpidament el dia següent de les eleccions. Diuen que volen recuperar l’economia defensant Catalunya, però bastint ponts amb Espanya.  Un altra mentida, mai han defensat Catalunya, que els hi preguntin als 25 diputats de Madrid, i per altra banda el creixement econòmic català convivint amb l’espoli financer espanyol es inviable, i ells no el volen reconèixer, i a més s’omplen la boca de la solidaritat, que en els nostre cas es robatori de per vida sense dret a replica.
En definitiva, alguns son més iguals que altres, i la població ho hauria de castigar el 28 de novembre.
 

MAXIMINO MARTINEZ ENS MARCA EL CAMÍ

Sense categoria
La polèmica per l’entrega dels Premis Principe d’Asturias a la Roja pel seu triomf al passat Mundial de futbol, ha portat unes declaracions que son tot un indici del camí que hem de seguir, i que fa segles que ens indiquen, i que amb la nostra obstinació no volem escoltar. La negació de Guardiola de deixar  els seus jugadors a la recollida, excepte el lesionat Xavi, ha equiparat per aquest president de la Federació asturiana de futbol, la nacionalitat portuguesa de Mourinho amb la catalana de l’entrenador blaugrana, per justificar la negativa a recollir l’homenatge.

Aquest premi que s’entregava un divendres, quan recordem el Barça juga partit de lliga el dissabte, va provocar la negativa de Guardiola a cedir els jugadors per aquest acte, cosa que ha estat interpretat per la premsa mediatica espanyola, i reflectit amb personatges com aquest, com un menyspreu o ofensa, i on aquest dirigent ha qualificat d’estrangers als dos tècnics abans esmentats, i ha atribuït un desconeixement dels que signifiquen aquests premis, cosa que el president de la comunitat asturiana Revilla, ha criticat pel mateix tema.  El club blaugrana ja ha enviat una queixa formal per declaracions impròpies d’un dirigent esportiu, i ha mostrat el seu respecte per totes les institucions, per altra banda una actitud molt pròpia del catalanisme acomplexat. Tot plegat el dia que molts dels principals polítics catalans com Saura, Camacho, Puigcercós o Duran, afirmaven que no en compraran per la seva situació financera. On també en Jordi Pujol confessava no tenir arguments per rebatre els independentistes, i ha reconegut el seu fracàs pel seu pla d’encaix i entesa amb Espanya.
Ens ho diuen cada dia, aquest senyor ens posa l’horitzó en situar-nos al mateix nivell estatal que Portugal, no ens ho pot dir més clar. Les raons lògiques de Guardiola per no deixar anar als jugadors 24 hores abans d’un partit oficial a un premi son d’una lògica aplastant, i en tot cas son problema dels organitzadors d’aquest premi, ara be portar això al terreny de la política, quan ens diuen que no s’ha de barrejar esport i política, i que la Roja es un exemple d’unió per un objectiu, es un parany, en el quall ells mateixos han caigut, sempre som tractats com a diferents, econòmicament, culturalment i socialment, i fins hi tot amb actes tant poc importants com aquests. El comunicat del club es un reflex de la submissió de Rosell, i la seva política del bon catalanet, que gairebé demana perdó, i s’amaga del seu idioma, com el famós discurs en castellà a les penyes, el respecte s’ha de produir en les dues direccions, i no nomes unidireccional com fins ara.
Per altra banda els nostres polítics emeten uns bons per intentar salvar la delicada situació monedaria de la Generalitat, de la qual son còmplices per acceptat el nostre espoli com el més normals del món, i contradient les normes de qualsevol venedor, ens diuen que no en compraran perquè no s’ho poden permetre, la seva vergonya arriba a límits insospitats.  Just el dia que el gran anestesista de tot un país durant prop de 30 anys, reconeix que ja no li queda cap més argument per seguir enganyant a la gent sobre els perills de la independència, tot un símptoma de la situació real catalana.
En definitiva, ens ho diuen de tot arreu, tothom posa el seu granet de sorra per donar el pas definitiu, nomes falta que la dignitat del poble aquest 28 de novembre faci cas, i ho assoleixi amb el seu vot. Tanta gent amb la mateixa direcció no es pot equivocar, seria una irresponsabilitat mirar cap un altre costat.
 

.

JOAN RIGOL: EL TÍPIC SI, PERÒ NO

Sense categoria

L’expresident del Parlament (99-2003),  i exconseller de Treball i Cultura, acaba de publicar el seu últim llibre “Política, les meves conviccions”, en que reflexiona sobre diferents aspectes polítics, i en especial l’encaix de Catalunya amb Espanya. La conclusió es que tot hi afirmar que no hi ha recorregut amb la nostra relació actual amb l’estat espanyol, segueix insistint amb el nostre encaix, amb una unitat d’acció dels diputats catalans a Madrid. Es tot un exemple de l’esquizofrènia nacional que hem de patir.

 

Rigol afirma que el catalanisme esta cansat, nomes la idea de la independència engresca aquest sector de la població, hi ha el convenciment que nomes un estat propi ens pot protegir, i aquest no passa per l’estat espanyol, ni tant sols la vella i caduca idea del seu lideratge. Poca gent creu que es possible catalanitzar Espanya, ni econòmicament, ja que les grans empreses son a Madrid, ni culturalment amb un objectiu uninacional, això porta a pensar que nomes independents resoldrem els nostres problemes. Sorprenentment per la seva militància convergent, també critica el peix al cove, ja que nomes dilata inútilment la nostra agonia, i renega de l’estat autonòmic, que qualifica de greu errada per part catalana. Malgrat tot això no acaba de declarar-se independentista, ja que no ens ho resoldrà tot, ni te prou massa critica. Finalment avoca un camí intermedi entre la independència i el possibilisme, basat en l’actuació catalana en les institucions espanyoles, cadascú amb la seva ideologia, però amb unitat d’acció per fer valdre els nostres drets per damunt de tot, i reclamar l’estat plurinacional i plurilingüistic, un estat comú per totes les nacions que l’integren. Acaba apuntant que a pesar de la sentència del TC, segueix creient amb aquesta formula.

 

Realment, per la categoria del personatge, i els càrrecs que ha ostentat, veig un símptoma increïble de contradiccions del voler i no voler, i de docilitat típica catalana. Ens dona una sèrie d’arguments basics per agafar el camí de l’estat propi, donant per fet que tots els intents de seguir units a l’estat espanyol amb respecte s’han esgotat, fins hi tot critica la tàctica preferida de l’anestesia general, que el president Pujol va administrar al país, com era el peix al cove, engrunes miserables per no afrontar la realitat, però sorprenentment com aquell fill que ja s’ha fet gran, però per comoditat no vol emancipar-se, no vol deixar d’intentar la missió que rebutjava fa uns instants, a més amb una formula que sap perfectament impossible, com es la unió catalana a Madrid, sap perfectament que els 25 diputats socialistes nomes obeeixen ordres del PSOE, i deixen de ser catalans, igual que els del PP, i els convergents i Esquerra prioritzen les seves tàctiques partidistes a qualsevol acord de país, per tant una formula inviable, igual d’al·lucinogen que reclamar un estat plurinacional, i amb respecte a la diversitat, quan sap perfectament que l’estat espanyol es de pensament únic, i no te cap necessitat de canviar, ens ho ha dit una i mil vegades, seguir insistint amb el mateix, es pot arribar a qualificar de malaltia obsessiva que no ens porta enlloc.

 

 Una prova més de la covardia i els interessos de la nostra classe política, que més enllà de les proclames, no esta disposada a desobeir la veu de l’amo, i actuar amb dignitat, i amb una societat que sembla adormida o totalment impassible, segueix receptant projectes impossibles, i donant giragonses per no enfilar la direcció més recta, i dit sigui de pas més coherent i inajornable, si volem resistir com a poble.

 

FALSES COMPETÈNCIES I SUPRESSIONS PER LA PORTA DEL DARRERE

Sense categoria

El president Montilla ha anunciat tot cofoi, junt el ministre de Fomento Jose Blanco, el traspàs del servei de Regionals a la Generalitat a partir de l’1 de  gener de 201,1 i amb unes condicions semblants a Rodalies, o sigui un engany o un miratge per seguir amb aquesta fantasia autonomista que volen imposar com sigui. Per altra banda el Partit Popular ja ha aprovat portar als nostres amics del Tribunal Constitucional, la prohibició del Parlament a les corrides de toros, amb l’argument que tant sols tenim competències reguladores, i no prohibitives. Es una paranoia que sembla no tenir final.

Efectivament, un cop de mà dels companys de Madrid al govern de la Generalitat, i especialment al grup socialista, amb una nova competència fantasma en forma de trens regionals, i que ja ha rebut el qualificatiu d’alt valor simbòlic i polític. Aquest no inclou els serveis AVANT, que son d’alta velocitat, i com sempre aquest acord de pa sucat amb oli no quantifica el cost de la operació, també com sempre no inclou infraestructures ni els trens abans esmentats, tant sols la inspecció, trajectes i tarifes, cosa que Blanco suposo que amb sarcasme ha qualificat d’aposta forta per Catalunya, i compliment íntegre de l’estatut. També com es costum els detalls econòmics es resoldran en aquesta imaginativa comissió bilateral, on un decideix i l’altre obeeix.  Per altra banda els recurs popular pels toros arribarà al TC, desprès de la reunió d’aquest partit amb diversos representants toreros, parlen de infringir diversos articles de la Constitució, també ajuda el PSOE que va confirmar que les competències sobre braus seran traspassades al Ministeri de Cultura.

 

Aquesta es la realitat de la imaginaria quota de poder catalana dins aquesta Espanya plural i fantàstica, una nova burla dels governs espanyols i català amb un traspàs fantasma com el de Rodalies, on l’anunci es simplement fum, ja que no s’ha acordat la quantitat que hauria d’acompanyar el traspà,s i on l’essència continua sota el poder central espanyol, i on el català simplement aplicarà les tarifes i corregirà els trajectes, aquesta es la gran competència que ens volen vendre.  Competències de fireta a preu d’or, per crear una mena de  il·lusió òptica en forma de nació seriosa, que en realitat es una autonomia de tercera sense capacitat per decidir res. Aquesta tàctica es complementaria amb la del nul respecte al Parlament català, i amb el poc que pot decidir, no assumir la seva majoria democràtica, i esperar l’aprovació, per tot seguir esquarterar la decisió al TC, ara ha estat el torn dels toros, que aniran al Tribunal i al final acabaran per imposició a ser legals en territori català, validant la tortura un altre cop, diuen que regular no es prohibir, aquesta si que es bona, aquest concepte avarca des de la prohibició a l’expansió més agosarada, tot es regular. A partir d’ara es veu que no. Quan es tracta de Catalunya, tot s’hi val per menysprear i ignorar que existim per imperatiu legal.

 

Aquesta es la situació on ens trobem, es un punt de no retorn, i el territori tant sols te els seus ciutadans per donar el tomb a la situació, i dir prou a tant d’engany d’aquí i d’allà. Cal parlar clar, i dir les coses pel seu nom, altrament i malauradament farem valida aquella dita que diu, que cada poble te el que es mereix, i jo crec que nosaltres ens mereixem molt més que aquesta misèria i demagògia habituals.

EL PSOE DEIXA LA SEVA FILIAL CATALANA AMB UN SOL MINISTRE

Sense categoria
La remodelació engegada en el govern espanyol, per Zapatero, ha comportat la supressió del Ministeri d’igualtat i Habitatge, i el relleu en varis d’aquests, amb la substitució ja avançada de Corbacho a Treball, per incorporar-se a la cartera catalana, l’ascens de Perez Rubalcaba com a número dos espanyol, i amb la quota catalana tant sols amb la Carme Chacon, cosa que demostra per una part la submissió absoluta dels socialistes catalans a Madrid, i una representant que si alguna idea o objectiu te al cap, evidentment no son els nostres interessos. Les declaracions d’Iceta i la seva felicitat pels canvis, son un signe exacte de les diferencies de PSC i PSOE,  o sigui cap.

Efectivament, el cinisme de la Maria Teresa Fernandez de la Vega ha quedat enrere, i la promoció de Rubalcaba com a número dos es un fet. En Miquel Iceta ja ha aplaudit la renovació com un revulsiu necessari, i respecte la seva minsa quota, ens diu que ells no els interessa tenir un ministre a Madrid, i amb la presencia qualificada de Carme Chacon es sent satisfet, junt amb un gran govern per acabar la legislatura, al mateix temps ha lloat el molt bon acord de finançament contradient les previsions dels experts internacionals. Ens diu que mai Catalunya ha tingut tant autogovern i tant bon finançament, i s’ha mostrat contrari al grup propi a Madrid, ja que el model actual ha resultat molt beneficiós, critica a CIU, i la seva postura contraria al Pressupost general, i ho compara amb el rèdit que ha tret el PNB.
Zapatero ha tornat a enganyar al personal, cosa que no es novetat, i d’una petita substitució, s’ha passat a una reforma en profunditat, i tornant a la vella guàrdia del partit socialista per salvar els mobles, i intentar remuntar les enquestes desfavorables contra els Populars. Que la Chacon sigui la cara catalana del govern espanyol, dona una idea de la nostra situació, una persona que s’ha oblidat totalment dels interessos catalans des de la seva cartera ministerial, i que va demostrar la seva satisfacció per la sentència estatutària. D’altra banda que aquesta presència quedi reduït a un, dona idea del pes singular del PSC dins el PSOE, o sigui nul, i que demostra el criteri dels 25 diputats a Madrid, que simplement i ignorant qualsevol interès o posició catalana, demostren que simplement obeeixen les regles del partit socialista espanyol. Que Iceta amb un espoli fiscal brutal que enfonsa el país, i un estatut que havia de reforçar el nostra autogovern totalment enfonsat, i amb la lliçó que no es podrà avançar més amb el sistema autonòmic, ens digui que mai hem estat millor, i que ho rebli amb el model  que tenen de col·laboració ideal amb els socialistes espanyols com si fos un pacte acceptat per les dues parts, quan es una simple submissió sense diferències.
Aquestes son les receptes que ens volen vendre els socialistes catalans, que simplement han perdut el nord i s’han convertit, si es que no ho havien estat sempre en un annex del socialisme espanyol, i que amb aquest fals progressisme que gasten, per exemple han donat el seu veto a la regularització de la televisió catalana al País Valencià, ho han pactat amb els Populars endurir una llei antidemocràtica, com es la llei de partits, per evitar que el seu frau al País Basc no es pugui acabar.
En definitiva, un partit a la deriva que representa no voler defensar el nostre estat del benestar, i  les nostres llibertats com a poble.
 
 
 

.

EL VETO DEL PSOE AL CATALÀ I EL FRAU DEL CONCERT D?EN MAS

Sense categoria

La iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres que volia garantir les emissions de TV3 al País Valencià, i que donat el racisme popular en aquest territori, va recollir 650 mil signatures, ha vist frenada la seva tramitació pel govern socialista amb l’excusa del seu cost. Per altra banda, ahir en Mas ens deia que aquest Concert imaginari que vol demanar, nomes faria recuperar entre el 40 i 50% de l’espoli fiscal, o sigui una mena de peix al cove sense solta ni volta, que fa veure les inexistents diferencies a nivell nacional entre les dues màximes candidatures.

Efectivament, aquest ILP que ha superat en 150 mil les signatures necessàries per fer-la efectiva, i que simplement vol que s’aturi la xenofòbia catalana en el terreny audiovisual en terres valencianes, i una reciprocitat entre les diferents cadenes, ha vist com el govern socialista a Madrid ni tant sols ha admès a tràmit, per un cost enorme i inassolible, i negant qualsevol rerefons polític, insistint en la qüestió tècnica com a base, que sembla estar reservada a la televisió per a mòbils,  i ha insistit amb la responsabilitat dels populars. Per altra banda en una entrevista televisiva ahir, l’Artur Mas va desvetllar que aquest pacte fiscal que busca seguiria deixant 10 mil milions d’espoli anuals, i creu que un 70% de la població hi faria costat, cosa que no faria amb la creació d’un estat propi.

 

Realment es dur viure i aixecar-se  cada dia comprovant amb sorpresa i indignació, com segueix el maltractament diari per part de l’Estat a Catalunya, amb una actitud deplorable de la classe política catalana, i la indiferència de molta gent. Tots aquests que titllen el Partit Popular com el culpable de tots els nostres mals, i el dimoni més dolent, ja poden anar fent lloc per posar-hi els socialistes espanyols, i deixar de fer demagògia barata amb dos partits que quan es tracta del tema català son dues gotes bessones, ni 650 mil signatures han pogut evitar que a la primera, i amb una excusa barata, quedi avortada la petició tant simple en qualsevol racó civilitzat del planeta, com la reciprocitat entre cadenes, i l’intercanvi cultural que suposa les emissions televisives, i que ja amb la indiferència en l’època del ministre Montilla, suposo us sonarà el nom, ha estat una batalla per eliminar qualsevol rastre de la cultura catalana per terres valencianes amb actituds deplorables, i de genocidi cultural, que la ciutadania ha hagut de patir, per l’obsessió malaltissa espanyola de fer desaparèixer la nostra identitat al preu que sigui.

 

Per altra banda, ara resulta que a la proposta impossible de concert econòmic que ens vol vendre en Mas, ara s’hi afegeix que no es un concert a la basca, sinó una mena de peix al cove per reduir el robatori, i conformar-nos en que ens robin menys com a catalans solidaris que som. Francament això ja es una presa de pel intolerable. La societat catalana no pot donar una majoria absoluta aquesta falsedat, que seguirà marejant la perdiu de l’autonomisme amb una sola víctima, com som nosaltres.

 

Cal posar una injecció de dignitat al Parlament, i això tant sols s’aconseguirà amb l’única alternativa a l’autonomisme tal com el coneixem, que es el nostre estat propi, i que com deia en Carretero, no necessita una majoria social com proclamen alguns, o un referèndum dirigit i manipulat per l’Estat, sinó una majoria al Parlament, amb la confiança atorgada per la ciutadania que doni un pas endavant, i faci honor a la sobirania que ja fa 300 anys que ha perdut el nostre Parlament, per desemmascarar tanta mentida, i aquesta oportunitat la tenim a la vora, la decisió es clara, o autonomia de segona o estat propi, aquesta es la decisió.

ASSEMBLEA SAGNANT BLAUGRANA

Sense categoria

Aquest dissabte es va celebrar l’assemblea ordinària de l’entitat, que segurament representa més, o es més coneguda pel planeta, com es el Barça.  La nova junta de Sandro Rosell, va proposar una decisió als compromissaris que diuen pionera, com es la demanda de responsabilitat contra l’anterior junta de Joan Laporta, i un balanç econòmic negatiu. En un moment dolç com viu el club, aquesta decisió que sembla més presa des de la rancúnia o des d’interessos ocults, pot desestabilitzar un rumb triomfant amb un clar exemple del poc seny que demostrem, a pesar de la fama que en tenim.

Desprès d’haver aprovat els nous números presentats per la Junta, i d’un discurs amb pros i contres sobre l’acció judicial per part del president, els 1093 socis presents, van votar a favor de l’acció per 468 a 413 vots i 113 en blanc, donant llum verda a la proposta, i on la mateixa junta ha repartit el vot entre el si i el blanc.

 

Crec que la mediocritat d’una nació sense estat que te molt clar que els seus llocs de poder han de seguir unes directrius de submissió i un ideari, que en el cas de Joan Laporta no ha esta així, ha demostrat que la seva defensa de Catalunya com a subjecte de ple dret, ha anat lligat a una època d’èxits sense precedents, i posar el club amb la primera línia mundial sense renunciar al seu lloc de procedència, i reivindicar-lo com qualsevol altre club del món, fugint d’aquesta grisor catalana permanent.

 

Deixant de banda la seva gestió, amb encerts i errades, sembla curiós que una moció de censura contra l’antic president amb un 60% favorable, fruit dels milers de vots dipositats, no van tenir cap efecte, ja que no s’arribava al mínim exigit per forçar la destitució, i ara 400 socis que no arribaven ni al 50% de l’assemblea estiguin facultats per prendre una decisió, que dividirà el barcelonisme, crea un precedent perillós, dona carnassa als enemics naturals del Barça, i pot tornar a portar al club a la deriva i victimisme  habituals abans de Laporta.

 

Els entesos amb lleis, trauran mil i un arguments, articles, impugnacions i altres consideracions, però crec que la junta donant a aprovació els comtes rectificats, i obviant els que va deixar l’antiga junta, ja ha comes una greu irregularitat, i ha influït directament amb les posteriors  decisions. No donar a la junta sortint la oportunitat de defensar-se davant el soci no es ètic, i prendre decisions d’aquesta mesura que en la majoria dels casos duraran anys, i posaran en safata a tota la caverna mediatica les noticies blaugranes en els jutjats, i no en el terreny esportiu, poden fer molt de mal a la entitat, com reconeixia el mateix Xavi en el dia d’ahir.

 

Els odis personals mai son bons consellers, i el suport de determinats grups a aquesta junta, que clarament volen perjudicar el pas polític del president blaugrana fan olor de socarrim. Actuar amb seny i calculant les conseqüències forma part de qualsevol gestió, i en aquest cas i un cop més ens tirem pedres contra el nostre propi terrat, per les misèries humanes que venen donades per aquesta falta de poder real del país, que vol actuar i vendre una puresa que es converteix amb irresponsabilitat.

 

En definitiva, i deixant a banda el personatge Laporta, el que en sortirà escaldat de tot plegat es el club, que sembla no sap com aturar aquesta primera línia mundial on esta situat, i que sembla no es vol creure que pugui ser el seu paper amb normalitat.

EL PARTIDISME ACABARÀ MATANT LES CONSULTES

Sense categoria
Els resultats pel que fa a la participació en l’onada de consultes d’aquest diumenge no son engrescadors, tot i la bona feina dels voluntaris, i sobretot referint-me a la ciutat més gran avui consultada que es Tarragona, han pagat les conseqüències d’una banda d’uns partits antidemocràtics com el partit socialista, que esta en contra de qualsevol opinió que pugui lliurement expressar la ciutadania, i a l’altre costat, partits com Esquerra i Convergència, que tant sols les utilitzen quan els convé, i per suposat pels seus interessos de partit, ja que no poden tolerar que la iniciativa tant sols correspongui a la ciutadania.

Aquest 5% de participació a Tarragona, es un pur reflex de la situació que abans explicava, una iniciativa que ha revolucionat, i fet tremolar els estaments autonòmics, precisament per no poder esta sota el seu control, uns intents en principi judicials que no han sortit efecte, i ara la tàctica dels partits ha estat perjudicar-les amb la seva mesquinesa habitual. El PSOE-C, i concretament a la capital del Tarragonès, no ha mostrat cap tipus de suport a la consulta, a pesar de ser una consulta, recordo la base de qualsevol democràcia, i al final ha optat per posar uns preus abusius a la cessió de locals, i obligar així a l’organització a disposar tant sols de 19 col·legis electorals per una població de 140 mil persones, i amb una publicitat mínima, que ha fet entre d’altres coses la baixa participació existent. Un partit que es vol dir democràtic, mai pot estar en contra de iniciatives com les consultes ciutadanes, recordo que a democràcies de veritat com per exemple a Suïssa, cada any es fan centenars de consultes a la població, a nivell local i nacional, i es el més normal del món. Aquí els socialistes, igual que els populars, segueixen parlen de consultes il·legals, quan la justícia mai ha dit això, i a més les consideren tant sols independentistes, quan recordo que hi ha les paperetes del si i les del no, tothom es lliure de votar el que vulgui. Les paraules d’Iceta respecte la polèmica de la cessió d’urnes a Barcelona decideix, i la seva sentència dient que si hi ha un conseller de governació del seu partit, no es cediran urnes a una entitat  privada per fer una consulta, son un insult a la democràcia, i una clara expressió dels conceptes que aquest partit ens pot oferir. No volen saber la opinió de la gent, i caldria dir que aquestes urnes, com la resta de la Generalitat les paguem tota la població amb els nostres impostos, per tant tenim tot el dret a utilitzar-les per la seva finalitat, o son propietat privada del dirigent socialista.
Pel que fa Esquerra i el seu paper galdós a Tarragona per posar un exemple, son també culpables d’aquesta baixa participació, ja que formen part del govern municipal, i més enllà de paraules buides i mocions de cara a la galeria, poca cosa han fet que aferrar-se a la cadira, i no cedir un pam del seu poder municipal costi el que costi, i per damunt de qualsevol  principi que se li suposa en aquest partit. No dubto que molts militants, com de moltes altres formacions, han col·laborat amb aquesta iniciativa civil, però els partits i les seves tàctiques mesquines haurien de saber mantenir-se al marge, i no intentar quan convé fer-se la foto de rigor amb les entitats, i quan de veritat poden posar el seu granet de sorra prioritzar altres assumptes, i mirar cap un altra costat, com en el cas de Tarragona que explicava.
En definitiva, unes consultes que si volen continuar vives, hauran de seguir lluitant amb els pocs mitjans, però també intentar evitar la seva utilització per fins partidistes, que aconseguiran portar-les al fracàs.