Arxiu mensual: setembre de 2010

OMPLIR DE CONTINGUT L?AUTOGOVERN

Aquesta es la frase que va pronunciar el president de l’estat espanyol Zapatero, en la festa de la Rosa socialista d’aquest cap de setmana, on ha presentat el PSOE-C com el partit de la convivència i la concòrdia, davant els agitadors de l’independentisme, i els que agiten l’anticatalanisme per bandera per treure’n rèdits. Tot això amb una perfecta comunió amb la cúpula socialista catalana, que considera en el seu manifest electoral, la sentència del TC com uns petits canvis sense transcendència.  Tota una declaració d’intencions.

 

Zapatero es va mostrar encantat a Catalunya, terra que diu admira, i que lluitarà contra aquells que la volen utilitzar electoralment referint-se als independentistes i al PP, garantint el seu model que ningú se senti més que ningú  en aquesta terra, unida a Espanya. Lloa l’Estatut, que comporta el major finançament, i major inversió en infraestructures de la historia, i acusa el PP de mirar cap un altra costat, davant la preocupació socialista, i amb una total sintonia amb el President Montilla, que segons el manifest defensa la utilitat de l’estatut, que queda més potent que l’anterior, i en vol el seu total desplegament i una reforma constitucional per un estat federal, acusant al PP de tots els mals amb la llei orgànica catalana, i reforçant el caràcter bilateral de les relacions catalanes amb l’estat, contraposat a una alternativa que es l’independentisme i l’embolic. També ha intervingut l’alcalde Hereu, que defensa que Catalunya no vol prescindir d’Espanya, i defensa ser el motor d’aquest estat.

 

El cinisme d’aquesta gent no te límits, i ens prenen per imbecils quan volen omplir de contingut una llei morta, que ells mateixos han ajudat a buidar, presentant esmenes a les 24 hores d’aprovar l’estatut original, estant a l’altre costat de la taula en la negociació, i posteriorment amb uns magistrats posats pel PSOE en el tribunal, que també volien escapçar el poc que quedava de l’Estatut, per no parlar del recurs del Defensor del Pueblo, per cert socialista, o declaracions com la felicitat de la  Chacon pels resultats, o el fi de l’autonomia proclamat pel mateix Zapatero.  Ells, junt amb el PP han deixat aquest text en un no res i completament buit.  Com pot parlar de les millors inversions o el millor finançament, quan cap any han complert la clàusula dels 7 anys amb inversions, i les infraestructures son de segona divisió, que ho sap que el nostre 10 % del PIB es espoliat, 60 milions diaris en nom de la falsa solidaritat, això per ell es el major finançament de la historia. Com pot acusa d’utilització electoral l’independentisme, quan ells porten  tota la vida enganyant per disfressar de color de rosa una simple autonomia de tercera a l’estat espanyol.

 

Quina utilitat te aquesta llei, de quin desenvolupament em parla, sinó en queda res, i els traspassos de competències o son ficticis com el de Rodalies, o simplement no existeixen.  De quina bilateralitat em parla, quan no ha existit mai entre un superior i un inferior, i a més la sentència l’ha esborrada per si quedava algun dubte. Com poden qualificar d’embolic la llibertat d’un estat propi, quan defensen un altre estat com l’espanyol amb totes les lloances. Hereu amb la seva mentalitat colonial aspira a ser motor d’Espanya, un estat mai pot ser motor de ningú, que no sigui d’ell mateix, el demes es un imaginari  reduït, on el mon s’acaba els Pirineus.  Es la oferta que ens ofereix el socialisme català, un federalisme utòpic, i una submissió pels segles dels segles.

 

En definitiva,  el mateix discurs popular amb altres protagonistes, i diferents paraules, no es pot anar contra el poble que et dona el poder, i ells ho fan amb tota la naturalitat i sense recança.

ETA ES REFERMA EN LA TREVA I ESPANYA SEGUEIX AUTISTA

La banda terrorista ETA ha fet un nou comunicat pocs dies desprès de l’anterior, on per si no quedava clar les seves intencions, es compromet a complir la Declaració de Brussel·les, que exigeix un alto al foc permanent, i verificable, i es mostra obert a negociar una sortida democràtica al conflicte basc per donar-lo per finalitzat d’una vegada per totes. Des de l’Estat espanyol  es segueix fent oïdes sordes a la proposta, i segueixen dient que això no s’hi val, i que nomes volen la dissolució i entrega d’armes sense negociar res, amb una actitud irresponsable i antidemocràtica, que defineix el tarannà d’aquest estat.

La banda reitera que la solució ha de ser democràtica, inclosos els compromisos que ha d’adoptar ETA, es dirigeix a la comunitat internacional amb la Declaració de Brussel·les com a base, on entre altres coses es demana una resposta adequada a l’estat espanyol. Denuncia la postura tancada de Espanya i França, i obre una nova oportunitat de negociació amb una proposta integral per la resolució definitiva, i amb un final on la clau es troba a Euskalherria. PSOE, PP, CIU I PNB no han trobat cap novetat en aquest nou comunicat, els socialistes opinen que ETA no esta madura per la democràcia, el PP senzillament diu que el comunicat no val, PNB no veu que la postura d’ETA sigui irreversible, i CIU nomes vol sentir que es lliuren les armes i es deixa de matar. El govern espanyol va més enllà, i creu que podria ser una estratègia per participar en les properes eleccions, i diu que la banda no pot donar lliçons a ningú i eludir responsabilitats. L’esquerra abertzale veu per primer cop el final del conflicte a l’horitzó.
La banda terrorista un cop més ha pres la iniciativa, i torna a presentar una proposta civilitzada, democràtica i responsable de diàleg, per solucionar el conflicte validant la Declaració de Brussel·les, on diu clarament un alto al foc permanent i verificable, i una negociació de totes les parts per arribar al final del conflicte. Crec que a pesar dels assassinats que evidentment han de ser condemnats i perseguits, ara la proposta, com també o era fa uns mesos, amb la treva trencada a Barajas, va de debò, i posar les bases per arribar a un acord.  A l’altra costat hi ha un estat pre-democràtic que evidentment no vol sentir res de paraules com diàleg o negociació, i si d’imposició i rendició, uns termes més propers als sistemes dictatorials, i que entenen a la perfecció, o veuen com una estratègia o sense cap validesa, quan la veritat es que l’única estratègia que hi ha, es que a l’estat espanyol la banda li serveix de perfecte excusa per cometre tot tipus de fraus des de la seva legalitat, i abusos per frenar l’independentisme basc, sense la banda, seria un cas com Catalunya, on saben perfectament que no hi poden fer res per aturar la voluntat majoritària de la gent, i neguen la seva validesa quan admeten la declaració internacional, i es posen al seu servei, més clar es impossible dir-ho, tampoc PNB i CIU semblen haver entès res, ja que tant sols volen la rendició incondicional obviant un conflicte polític de fons que no volen sentir a parlar.
Els dèficits democràtics espanyols, i la seva nul·la voluntat de diàleg, tornaran a frustrar una nova oportunitat de resoldre un conflicte, ja massa llarg, i que amb l’exemple d’Irlanda proper, hauria de ser una obligació resoldre amb tota naturalitat. L’Estat  ja va trencar la treva passada per no voler negociar res, i ara tornarà a malbaratar una nova oportunitat que hauria de  comportar la repulsa de la societat cap als seus dirigents, per irresponsables i autèntics còmplices de les morts que la banda va perpetrant.
 
 
 

LA FALTA DE PODER DECISORI, DESTAPA LES MISÈRIES

El consell de ministres espanyol ha debatut un informe interministerial sobre la ubicació del cementiri nuclear, i sembla que el País Valencià se l’emportarà, quedant Ascó descartada, per altra banda els Populars a Badalona fan demagògia barata amb la immigració en ple carrer, i per últim les avaries a Rodalies degut a la deficient xarxa elèctrica  continuen a l’ordre del dia. Els tres temes tenen en comú que la Generalitat no pot decidir res sobre ells, i tant sols pot fer la comèdia d’obrir grans debats que no porten enlloc.

Finalment prendran la decisió, i sembla que Zarra serà l’escollida pel cementiri, cosa que ja ha portat les critiques des de les institucions valencianes, que no estan d’acord amb la decisió que podria ser definitiva la propera setmana. Des de Catalunya satisfacció de la Generalitat per la seva negativa d’Ascó, i no tanta a la població que hi va votar favorablement. Per exemple en Sergi de los Rios per part d’Esquerra, valora que la lluita contra la ubicació a la població de l’Ebre ha donat els seus fruits, i en destaca la resolució aprovada al Parlament, des de l’eurocambra l’Oriol Junqueras lamenta que el govern espanyol vulnera que aquestes decisions ambientals s’han de prendre en un procés transparent i participatiu.  Per la seva banda Alicia Sanchez Camacho aprofita la decisió de Sarkozy a França i la seva expulsió de gitanos, l’ha defensada amb una diputada francesa en els carrers de Badalona on hi ha una forta immigració, cosa que ha provocat les típiques ires d’aquest fals progressisme d’Esquerres. Per últim les rodalies catalanes segueixen el seu via crucis amb avaries elèctriques per les seves deficient instal·lacions.
Aquesta lluita que es referia el diputat d’Esquerra, i la resolució al Parlament, ha quedat demostrat per si algú en tenia algun dubte, que era pura comèdia dels partits catalans, fent una gran bola amb un tema on no poden decidir res i tothom ho sap, pur tacticisme electoral, i demagògia per fer veure que el Parlament es de primera divisió, i en contra en aquest cas de la població implicada.  La veritat es que com en gairebé tot l’Estat ha decidit, ho confirmarà la propera setmana, i segons els seus criteris ha escollit perquè te el poder real per fer-ho, aquesta es la grandesa de la autonomia catalana. Pel que fa l’Alicia i els problemes amb la immigració, fan absoluta demagògia amb l’adaptació dels nouvinguts, quan precisament ells son els primers que no accepten una situació normal de la llengua catalana en el seu territori, no accepten la solidaritat entre els necessitats del territori, i si amb l’obligat espoli a l’estat espanyol, i tracten la opció independentista amb un menyspreu i falsedat fora de dubte, per tant no son els millors ambaixadors per parlar d’integració en un territori, i concretament amb el suport a les expulsions franceses, quan a l’estat han donat via lliure a tota la immigració, i no han aplicat mai una política decidida per afrontar el tema lluny del políticament correcte, i dels tics del progressisme barat. Per últim en el tema de Rodalies apreciem com les infraestructures catalanes, en aquest cas en mataria elèctrica, segueixen sota mínims, i amb una alarmant falta d’inversions, que comporta el maltracte cap a Catalunya, i en aquest cas amb un traspàs fantasma com ha estat el de Rodalies.
 
En definitiva, son tres temes que demostren la falta absoluta de poder d’una autonomia de tercera com la catalana, per decidir res important per molt que vulguin fer un miratge, i un debat que no te cap finalitat.
 
 
 



 

ELS SOCIALISTES HAN ESCOLLIT EN CONTRA DE CATALUNYA

El socialisme català, desprès de la desfeta de l’Estatut, i d’arribar als límits del que pot suportar un territori normal amb un maltracte que no te aturador, s’ha trobat totalment descol·locat, i amb una espècie de suïcidi polític ha triat anar en contra dels seus propis votants i del seu territori, la no coalició amb Ciutadans pel Canvi, la fugida de militants històrics com en Sobreques, el no demanar perdó del President per no ser independentista, o la indignitat de Miquel Iceta rebutjant un concert econòmic per Catalunya si d’ell depengués son més que suficients.

Definitivament han arribat al final, i s’han quedat sols defensant un text, com l’Estatut absolutament mort, i amb l’esperança falsa de poder recuperar els llençols perduts per altres vies, que evidentment mai tornaran, segueixen amb la seva fantasia federalista, quan es una opció minoritària a l’estat espanyol, i en el seu partit, i en un intent barroer i maldestre d’aturar l’augment de la via independentista, fan servir tots els mitjans per evitar-ho junt amb els populars. El seu portaveu, Miquel Iceta rebutja avui el concert econòmic, ja que no li agrada, encara que el donin a Catalunya, defensa moltes maneres d’obtenir més rendiments, sense deixar la solidaritat amb les altres comunitats espanyoles, i es burla de la independència, ja que sembla com una vareta màgica per resoldre tots els problemes. Per la seva banda la marxa de Sobreques continua fent mal, i Daniel Font parlamentari, diu que el PSC continuarà sent la garantia del catalanisme polític i la catalanitat, i titllen l’historiador d’ancorar-se a la dreta. Tampoc Ciutadans pel Canvi donarà suport a les llistes, i es vol quedar al marge. Finalment el President,  desprès de titllar de decadència la independència, ens diu que no ho ha esta mai, i no demanarà perdo per no ser-ho, i defensa la seva via legal.

 

La proposta falsa de CIU sobre el Concert econòmic per Catalunya ja ha tingut resposta socialista per part de l’Iceta, i suposo que en un cas únic al món, un polític escollit pels seus votants va en contra del benestar d’aquests en benefici d’uns altres, i per afegit en contra del progrés del seu territori per beneficiar un altre. Defensa la solidaritat malentesa amb l’Estat, que se’n diu espoli i sagnia fiscal del 10 % del PIB, i en canvi rebutja ser solidari amb la seva ciutadania, entre la qual hi ha els seus votants, i per afegit el seu territori en benefici d’un altre que no te cap interès per nosaltres, apart dels diners. Es el tarannà socialista que en Font defineix com a garantia de catalanisme, en un exercici de cinisme sense precedents, ja que aquesta definició sense solta ni volta, com a mínim vol dir que la teva prioritat es Catalunya, cosa que el partit socialista ha demostra amb escreix que no ho respecta. Pel que fa al president cadascú es com es i pensa el que pensa, sempre amb respecte a totes les posicions, cosa que en Montilla al equiparar l’estat Propi amb decadència, o al recomanar a la gent que no voti a les consultes populars, simplement demostra que no te arguments vàlids, i que no ha entès els principis fonamentals de qualsevol democràcia.

 

En definitiva, una deriva cap al no res d’aquest partit, que dia si i dia també hauria de fer obrir els ulls als seus votants fidels, per no utilitzar el seu vot en contra d’ells mateixos.  Es pot defensar qualsevol posició, però no anar en contra del que es evident, com es la màxima que diu que el millor pels teus interessos es decidir tu mateix, i no que ho decideixi un altre per tu, i més quan aquest va en la teva contra per sistema.

LA NORMALITAT DE BON PREU I LA DECADÈNCIA DE MONTILLA I MAS

La cadena de supermercats Bon Preu, abanderada en la defensa del català, ara ho aplicarà al seu fil musical, on vol apropar la música feta al país, i on amb un 60% sonarà en els seus establiments amb especial atenció a la feta en llengua catalana. Per altra banda el President Montilla equipara Independència amb decadència, amb un nou menyspreu a una part molt important de la ciutadania, i per la seva part, en Mas segueix les seves propostes impossibles, amb l’objectiu de que la Generalitat sigui administració única en matèria d’infraestructures.

A Bon Preu volen acabar amb el fil musical de les modes del moment en exclusiva, i oferir en la seva política de proximitat al client, la música de casa nostra en un percentatge important. Des de la conselleria de Cultura han destacat la intervenció empresarial en pro de la cultura del país, què farà que públic no potencial conegui la nostra oferta, i pugui endinsar-se com un fet normal en qualsevol estat normal del món. L’acord amb la Generalitat preveu renovar les novetats musicals, i l’organització de dos concerts a l’any amb avantatges pels seus 800 mil clients setmanals.  A l’altre costat el President en resposta a la alternativa marcada per Felip Puig, en forma de Independència o decadència, ell equipara les dues,  i diu que la majoria de catalans no esta per aquestes aventures, alertant de la fractura social. Per últim en Mas ara ens ven una formula semblant el concert econòmic, per les infraestructures on el Ministeri de Foment espanyol no intervindria a Catalunya. Vol autonomia total sobre el tema per la importància de les futures obres al país, i reclama el deute de les inversions previstes en l’Estatut.

 

Realment una molt bona iniciativa la dels supermercats Bon Preu, que no fa res més que actuar com s’actuaria en qualsevol estat normal, i normalitzar la nostra llengua, i la nostra cultura en els productes i el seu etiquetatge, com en  les coses auxiliars, en aquest cas la música, sense que això suposi anar en contra de ningú, simplement a favor del nostre país. En el tema de la música feta a casa nostra, esta clar que si nosaltres no hi donem difusió, ningú ho farà per nosaltres, com el cas de la llengua. La consciència com a poble, i degut a la nostra dependència, comporta una pèrdua d’autoestima que casos com aquest ajuden a aturar.

 

El president Montilla es totalment indigne, quan equipara la màxima llibertat que pot gaudir un territori, que es tenir un estat propi amb la decadència, quan precisament aquesta es la que progressivament patim tant econòmicament com culturalment, per la nostra dependència de l’estat espanyol. Es pot defensar qualsevol opció, però no amb la base de la mentida i el menyspreu, i menys quan ets el representant d’una població, què indirectament a partir d’escollir els seus representants al Parlament ha fet possible el seu càrrec. Cap estat el món es queixa pel fet de ser-ho, es de sentit comú, prendre les teves decisions en funció de les teves necessitats, gaudir de tots els teus recursos, i decidir sobre els tots els temes que ens afecten, sense la validació d’un tercer que normalment no respecta els nostres interessos, no es pot dir de cap manera, i amb aquest cinisme que es decadència, es senzillament entra a la normalitat, la que ens vol negar el president català.

Pel que fa en Mas, segueix sense cap tipus de realisme en les seves propostes, ara apart del concert econòmic, vol decidir i gestionar les infraestructures, i cobrar els diners  que ens deu l’Estat en matèria d’inversions.  Sap perfectament que les tres coses dins l’estat actual son impossibles, caldria una reforma constitucional que no es farà mai, deixi d’enganyar a la ciutadania, i proposi l’únic que nomes depèn del nostre vot, que es la declaració unilateral d’independència al Parlament. Tota la resta es fer volar coloms, o frau rere frau.

 

En definitiva, dos opcions o estils de país, el desacomplexat dels Supermercats Bon Preu, i el cinisme d’en Montilla i Mas que ja passa de mida.

 

 

 

 

LA OFERTA DE LAPORTA

Aquesta tant preuada unitat que es demana des de molts sectors a l’independentisme, ara per ara extraparlamentari, sembla que nomes te un objectiu, que es la desaparició de Reagrupament.  Des de l’aparició de Solidaritat amb uns portaveus o junta, per cert no votats per ningú, cosa que no lliga amb aquesta puresa democràtica que tant pregonen, una sèrie de mentides sobre fugides de reagrupats, adhesions que no eren tals, rebuig a llistes conjuntes, i ara aquesta oferta crec que prepotent del Sr. Laporta en forma de que nomes segueixi la candidatura amb més suports, això si, sense especificar com es quantifica aquesta aposta.  No em sembla un bon senyal de unitat.

 

Ens parla de que la força que reuneixi menys adhesions deixaria via lliure al projecte més sòlid, per tal de no disgregar el vot independentista, i afavorir l’objectiu. Assegura que la resta de partits parlamentaris, les seves propostes estrella necessiten una reforma constitucional inviable, i per tant no son certs. Per un altre costat no ha tancat la porta a presentar-se a unes futures eleccions espanyoles, ja que s’haurà de parlar amb l’estat, la Unió Europea i les Nacions Unides.

 

Crec que els tres líders de Solidaritat, repeteixo escollits per ells mateixos, i no amb assemblea com ha fet Reagrupament, tenen moltes contradiccions entre ells, i això comporta pèrdua de credibilitat, fa una setmana en Lopez Tena no s’ha cansat de repetir el normal i desitjable d’haver-hi varies candidatures independentistes, ara en Laporta ens diu tot el contrari. Una declaració unilateral al Parlament ara defensada com a única via, i demostrant amb un estudi elaborat pel mateix Tena, que el referèndum proposat per ERC es paper mullat, ja que cal una reforma constitucional amb el suport impossible de PP i PSOE,  la pregunta seria si es que això no ho sabien quan presentaven ILP’S al Parlament, i defensaven com a única via el referèndum, i negaven el que ara defensen, quan ens enganyaven abans o ara.  El mateix Tena ha repetit en moltes entrevistes que no vol una coalició amb Reagrupament, quan molta gent demana la unitat. Reagrupament ha ofert tot i més, inclòs el liderat de Laporta i posar l’Associació a la seva disposició, per cert un Reagrupament amb un programa electoral elaborat per més de 600 persones, una estructura cada cop més gran, i més de 3500 associats que paguen la seva quota, amb una llarga feina de presentacions per tot el territori. Solidaritat no te cap programa electoral conegut, i es desconeix exactament quans associats te exactament, cosa que a les seves obscures primàries sembla que no s’ha presentat cap acta oficial amb el procés, i els números canvien depenent com bufa el vent.

 

Han intentat des del principi una mena d’Opa hostil contra Reagrupament, quan els seus teòrics enèmics electorals son els partits autonomistes, i quan uns obren les portes de l’acord ells semblen posar cada cop més pals a les rodes per no fer-ho possible.  De fet en la visualització real del suport al carrer, i en un dia com la Diada, es va veure en la manifestació, i en altres actes una gran diferència entre la gran representació de Reagrupament, i la minsa de Solidaritat, amb predilecció pel futbol del seu president inclosa.

 

Ara aquesta nova oferta esta condemnada al fracàs i no porta enlloc, ja que no es pot avaluar aquests suports sobretot a Solidaritat, i es parla de fer una llista unitària, no de fer desaparèixer una associació en benefici de l’altra, i proposat pel que ha arribat més tard i amb menys estructura.  Crec que més enllà de l’efecte mediatic del expresident blaugrana i de la seva novetat, s’ha de tocar de peus a terra, i fer les coses amb rigor i seriositat, que en definitiva serà el que premiarà el futur votant.  Encara hi son a temps a rectificar, però crec que els egos d’aquests tres personatges mai acceptaran que les coses no funcionen com voldrien, sinó amb respecte per tothom, i feina seriosa amb encerts i errades, com la que fins ara ens ha ofert Reagrupament.

EL PACTE D?ARENYS DE MUNT I LES FALSES INTENCIONS

El diumenge es signava el compromís d’Arenys de Munt, per impulsar el dret a l’autodeterminació, amb l’adhesió de Reagrupament, Solidaritat, Cercle Català de Negocis, Suma Independència, Oriol Junqueras, i una llarga filera de persones i associacions, de totes maneres això contrasta amb les males intencions diàries d’alguns, què fan sospitar que no volen el que realment pregonen, i si entretenir el personal per anar guanyant temps, i endarrerir la consecució de l’estat propi.

Aquest es el text signat en l’aniversari de la primera consulta popular en aquest poble, un fenomen inèdit a tota Europa, i un triomf de la democràcia participativa amb una lliçó per la classe política:

EL COMPROMÍS D’ARENYS DE MUNT

Fa un any, el 13 de setembre del 2009 es va celebrar a Arenys de Munt la Consulta sobre la Independència.

De llavors ençà, en diverses onades, centenars de pobles i ciutats han celebrat també consultes.

Entenem que amb aquest ampli moviment la ciutadania expressa  el dret a l’autodeterminació com a poble, que són drets  reconeguts per les Nacions Unides en el Pacte Internacional dels drets Civils i Polítics que va entrar en vigor el 1976 i va ser ratificat per l’Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977 i pel Parlament de Catalunya en tres ocasions (Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989, Resolució 679/V d’1 d’octubre de 1998, Resolució de 4 de març del 2010).

Amb motiu del primer aniversari de la primera consulta nosaltres, càrrecs electes dels municipis que han celebrat les consultes  i  representants polítics del poble català al Parlament Europeu, a les Corts Espanyoles i al Parlament de Catalunya, ens comprometem a  què les forces polítiques a les quals pertanyem proposin al Parlament, que sorgirà de les eleccions previstes per aquesta tardor, treballar  per construir la majoria social que possibiliti poder exercir el nostre dret a l’autodeterminació, un cop podem donar per trencat  el pacte constitucional, i la celebració d’un referèndum vinculant que permeti convocar tot el poble català per tal que es manifesti sobre la conveniència que Catalunya esdevingui un estat independent quan  es  pugui tenir la certesa que  tindrà un resultat positiu.

Així doncs, atès que segons l’article primer del Pacte Internacional del Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides el poble català té dret a determinar lliurement el seu estatut polític i a procurar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural,

DEMANEM a les Nacions Unides i a totes instàncies de cooperació entre països la seva atenció sobre aquesta inquietud del poble català i el seu suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació reconegut per la legislació internacional.

Arenys de Munt, 12 de setembre del 2010

 

Aquest fet simbòlic, contrasta amb la farsa del Concert econòmic proposat per CIU, i on amb un estudi jurídic elaborat, ha quedat demostrada la seva inviabilitat, ja que s’hauria de modificar la Constitució, cosa impossible sense el vot socialista i popular,que evidentment no tenen a la seva agenda aquest finançament català. Per acabar-ho de rematar el President Pujol ens diu que els problemes de la relació amb Espanya no es la de construir un estat, sinó la de consolidar una nació.  Realment això ja passa de mida, aquest autèntic tap per les nostres legitimes aspiracions nacionals, no pot obtenir cap majoria absoluta en el Parlament, ni tant sols acostar-s’hi, es més del mateix amb diferents cares. No son prou madurs per assumir les responsabilitats que comporta governar un Estat, per tant han de deixar pas a gent més capacitada que te molt clar que nomes hi ha una relació possible amb l’Estat, que es la de tu a tu, en igualtat de condicions, i això nomes s’aconsegueix amb un estat propi, i una declaració unilateral en el Parlament.

 

Falten un mes i mig per les eleccions, i la ciutadania no pot ser enganyada un altre cop, hem d’aconseguir ser ciutadans normals en el món, cosa que amb l’estatus actual mai aconseguirem.

LA DEFENSA DE L?ESTATUT I LES AMENACES FANTASMES

Els dos partits ara per ara majoritaris a Catalunya,semblen ocupats en una batalla per veure qui diu la falsedat més gran o la hipocresia més creïble. En Felip Puig per part Convergent, amenaça l’Estat en que si manté la mateixa actitud desprès de la recuperació econòmica, posaran sobre la taula el legítim dret a decidir, per la seva part des de les files socialistes insisteixen que el nou model de finançament en els propers anys, acabarà donant un rendiment com el Concert econòmic, i encara en aquesta cursa en Duran i Lleida per Unió, critica no haver practicat cap política d’estat per part del tripartit en els 7 anys de govern. Es ben be de riure per no plorar.

El dirigent de CIU ha dirigit aquesta amenaça a l’Estat, i ens dius que ara ni Catalunya esta preparada per un referèndum, ni la situació econòmica ho permet, però potser si en un futur, i es mostra decebut al comprovar que la nostra realitat nacional no cap a la Constitució.  Ens diu que Catalunya no pot seguir el ritme de l’Europa moderna, sinó es te més poder i recursos gestionats per nosaltres, tot i que matisa que això no significa trencar amb Espanya.  La sentència del TC ha fet canviar el pensament de molts catalans, i ha posat Catalunya en un carreró sense sortida, on CIU fins ara no tenia necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació que ara contempla.  Duran ha secundat les paraules fen una crida a aquells que albiren una Catalunya sense límits, nomes el seu partit els hi pot garantir. Per la seva part la diputada socialista Rocio Martinez, ha dit que es poc seriós renegar d’un sistema econòmic en el marc de l’Estatut, just quan fa dos anys que funciona, i que esta donant bons fruits. El model el defineix com a bilateral, solidari, just i transparent i amb vocació de perdurar en el temps. Critica que CIU mai va demanar el concert econòmic ni al 78, ni al 2006 ni amb els seus 23 anys de govern, i demana com aconseguirà i amb qui aquest concert.

 

Francament el Sr. Puig cada dia queda més en evidència, ara es fa el gallet fent una amenaça que tothom sap que el seu partit no complirà, ni pot, i diu que ara no estem preparats, encara que no se sap ben be perquè, deu ser aquella immaduresa que tant els agrada comentar, i per acabar-ho de rematar diu que ara no per la situació econòmica, quan precisament es el motiu més urgent per aconseguir un estat, i poder decidir com sortir-ne, vol més  poder i recursos, quan Espanya ja ha dit ben clar quin es el límit, i quin es el paper que nosaltres ens toca fer, ho diuen ara, i ho han dit sempre dretes i esquerres tant se val, que no escolta el Sr. Puig. Encara es més esperpèntic quan confessa que  fins ara no tenien necessitar del dret a l’autodeterminació, quan es un dret inalienable a tots els pobles, i on el que hem anat fent aquests últims 30 anys es anar buidant els nostres recursos en benefici de l’estat, fins arribar a la situació actual, que ho considerava una situació ideal aquest personatge. Nomes faltava en Duran donant lliçons de polítiques d’Estat, i de no posar límits a la voluntat catalana, quan s’ha caracteritzat sempre pel seu nacionalisme espanyol, aquest si que sense límits.

 

La resposta socialista tampoc te pèrdua, una lloança a un sistema financer que l’únic que fa es perpetuar l’espoli fiscal actualment de 22 mil milions pels segles dels segles, i no respectar el nostre rànquing un cop fetes les sumes i restes, i on totes les decisions corresponen al Consell general de política financera que de bilateral no en te res, i que segueix rebutjant els límits a la solidaritat com pretenia Catalunya, en definitiva un 10% del PIB perdut cada any, d’això en diu la diputada arriba al concert econòmic, i un sistema just i transparent. Francament el cinisme es de campionat.

 

En definitiva, aquestes son les promeses dels partits autonomistes que a falta de bons arguments, llencen falsedats una rere l’altre, la ciutadania te a la seva ma castigar-los amb la força del vot.

EL DIA DE LA PULSIÓ SEPARADORA

Ahir va ser una Diada on varem seguir reivindicant el nostre estat propi per justícia i per dignitat, i sobretot amb tots els arguments econòmics, culturals i de tot tipus que ens donen suport, es com aquella pel·lícula del Dia de la marmota on cada dia es tornava a repetir, doncs amb  les Diades passava el mateix, però aquest any a Barcelona crec es respirava un aire diferent, que potser dona a entendre que la nostra lluita esta a punt de donar un salt important per encarar la recta final, i tornar a casa amb els deures fets, i a gaudir com qualsevol ciutadà del món amb un estat propi.

Vaig arribar a Barcelona per reunir-me amb els meus companys de Reagrupament, i vaig poder veure una part de l’ofrena floral a Rafel de Casanovas, on enguany unes tanques i les forces de seguretat allunyaven al poble dels seus representants per tal de no ser escridassats, francament trist trobar com a solució talla el lligam entre la ciutadania i els seus representants en una democràcia es matar-la, quan el més senzill es preguntar-se els motius per arribar fins aquí.  Tot seguit, i amb una bona passejada vaig fer cap a l’ofrena organitzada per l’associació al monument al General Moragues, un heroi oblidat, estil Braveheart per entendre’ns, amb un final èpic, i que com des de fa 300 anys s’ha encarregat l’estat espanyol de intentar esborrar de la nostra manipulada historia per sempre més. Enguany sense parlaments, ja que l’autoritat portuària volia cobrar prop de 1800 euros per realitzar l’acte, ja que el considerava polític, realment aquests socialistes ja no saben que inventar per aturar aquesta pulsió separadora segons el president català.  Un dinar al Pla de Palau d’allò més agradable, i amb una gran assistència, on els caps de llista, excepte el de Lleida per l’agenda de ser alcalde de la seva població, van fer els seus discursos que van transmetre la il·lusió del moment, i el nostre eslògan “Independència, ara si, ara toca”. A recollir el material a la nostra seu, i cap a la mani, que valoraria sense entrar a si érem 13200 o 18100, com un èxit de participació i entusiasme col·lectiu. No vull estar de dir, i  certificat també per mitjans diversos que érem la formació amb més gent de les que allí estaven representades, cosa que es un reflex del treball seriós que s’està realitzant per tot el territori, i una consolidació d’un projecte que no es flor d’un dia, ni una foguerada passatgera, sinó un treball fosc de temps, que amb encerts i errades dona els seus fruits.

Ja de tornada pels carrers barcelonins varem trobar-nos amb els parlaments d’Esquerra, i el seu líder Joan Puigcercos, amb un abrandat discurs de fugida d’Espanya, i una defensa del seu full de ruta per assolir-ho. M’estalvio els detalls, ja que tanta hipocresia junta es difícilment digerible. Poso la radio ja en el cotxe, i sento la Camacho demanant una diada més oberta i plural, i que l’acte pel català no exclogui el castellà, i al President tornant a dir allò dels camins inadequats. Crec que la Camacho no sap que va passar el 1714, o almenys la seva xenofòbia catalana no li deixa reconèixer, la mateixa que no li fa pair un acte a favor d’una llengua, no significa cap atac a un altre, i pel que fa al President, caldria dir per qui son inadequats, per Espanya, per ell, pel seu partit o per qui, crec que per la població catalana, i el seu estat del benestar futur son l’única via de sortida, i el president d’un territori el primer que ha de fer es respectar la seva ciutadania.

En definitiva un dia complet per carregar piles, i encarar aquesta recta final de campanya, què ha de començar a marcar l’inici de la fi d’aquest forat negre on viu Catalunya.

 

LA FALTA DE DIGNITAT DE LES AUTORITATS DEL PAÍS

En el discurs del President Montilla per la Diada, i realitzat aquesta nit, torna a demanar esforç per superar la desafecció amb Espanya, i demana unió davant la pulsió separadora, entre altres missatges tendenciosos i indignes de la màxima autoritat d’un territori. Per altra banda el President del Parlament Ernest Benach,  també fa gala de la seva nul·la coherència, i ens diu que no es pot declarar la independència de forma unilateral, com propugnen algunes forces independentistes. Dos grans exemples del que es pot dir o fer quan la dignitat ja no existeix.

El president ens reclama aquest esforç per superar la desafecció amb Espanya, i demana unitat per vèncer la crisi, i els entrebancs del Tribunal Constitucional, ha admès la duresa dels últims mesos, però que la recuperació econòmica es comença a veure. Com si res ha copiat un paràgraf de la carta enviada als alcaldes, i ens comenta que la indignació ja va ser expressada a la manifestació del 10 de juliol, parla de que no s’ha invalidat l’Estatut, i que aquest es vigent i útil, i ell el defensarà al límit, encara que ha malmès el sentiment d’afecte dels catalans amb Espanya, i que ho hem de superar amb la màxima unitat política i social, imposant el diàleg per damunt de la cridòria, i la concòrdia per damunt de l’enfrontament.  Per la seva banda en Benach,  apart de negar la possibilitat de la declaració unilateral, espera que a les eleccions arribi l’esperit de la manifestació del 10 de juliol, i parla de 3 diputats independentistes al Parlament el 1990 als 21 actuals, i per acabar diu que per ell es tant important ser independentista com ser socialment just.

Realment indignant que el President d’un territori que s’autoanomena nació, i que teòricament li preocupa el màxim benestar, i desenvolupament per la seva ciutadania, demani esforç per superar una desafecció creada en aquest cas per l’estat que amb els seus fets i actituds, ens ha dit que no ens vol amb la nostra identitat mil i un cops., de pas titlla la opció independentista carregada d’arguments de pulsió separadora.  Ens vol enganyar amb la recuperació econòmica, ja que sap que l’Estat serà dels últims a sortir-ne, i Catalunya precisament per la falta de poder real poca cosa hi pot fer. Parla de l’Estatut com a vigent i útil, un text totalment desnaturalitzat i que en alguns aspectes ha quedat igual o per sota del 79, i on amb la retallada del moll de l’os ja es mort i enterrat, i una via autonòmica totalment esgotada. Parla d’afecte cap a Espanya i de diàleg abans de cridòria, crec que si algú et roba cada any 22 mil milions d’euros, d’afecte més aviat poc, pel que fa a la cridòria, sembla que el President ens convidi a acceptar l’inacceptable i ho trobem absolutament normal. Realment l’enemic el tenim a casa.

Pel que fa en Benach, recordo que ha votat dos cops contra el referèndum en forma d’ILP, i ara ens vol defensar aquesta opció que els dona marge per seguir remenant les cireres autonòmiques molts anys més, i rebutja la declaració, que curiosament ha estat avalada recentment  pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea  en el cas de Kosovo. Respecte la seva tria d’independentista i justícia social, crec que la segona millorarà amb la primera, i primer cal fer el país i desprès governar-lo, i naturalment desacreditant Reagrupament i Solidaritat no dona un gran exemple.

 Son els dos màxims mandataris catalans, i el seu cinisme els porta a fer aquestes intervencions, atrevint-se  a manipular la gent, i vendre les seves mentides i intencions de la forma millor que saben.