Arxiu mensual: abril de 2010

DEMAGOGIA O IL?LUSIÓ

Aquests dies continuen les proclames de recusacions de magistrats, i fins hi tot de canvi de llei del tribunal constitucional, en un estira i afluixa sense sentit, que els dos partits majoritaris a l’Estat espanyol desprès de fer-se un fart de riure, simplement han dit que no es canvien les regles del joc a meitat de partida, i que no es un tema important per Madrid el viacrucis d’aquesta llei d’anar per casa, què tant sols es la confirmació de la submissió catalana davant l’imperi, i d’una crua realitat de la que els nostres partits al Parlament no volen sortir de cap manera.

Aquest es el vertader problema, les regles del joc, aquestes fa prop de 300 anys que son dictades pels mateixos, mentrestant hi ha uns altres jugadors que tant sols poden jugar-hi sense cap dret a canviar res.  Per tant es fer el ridícul intentar justificar una situació indignant volent coses impossibles, com la recusació de membres del TC. Es una mica com el federalisme, l’estat no en te cap necessitat, i per tant es un debat mort i enterrat. Pel que fa a la recusació, fa riure que un president que amb els seus diputats a Madrid va votar en contra de la renovació de magistrats caducats ara fa un mes al Congrés, obeint com sempre les ordres del govern socialista, ara vulgui fer bandera de portar aquesta reivindicació al Parlament, no te cap legitimitat, i si es que algun cop ha volgut representar algú a Catalunya, se’ns dubte cada cop son menys davant el projecte esgotat que ens volen vendre tots plegats, per no voler, ni atrevir-se, a donar un pas endavant, i encarar el conflicte amb l’estat.
La resposta que podem esperar d’aquests partits, segurament i com sempre es totalment decebedora, però la resposta de la societat civil aquest diumenge se’ns dubte il·lusiona, i es un repte que cal assolir, les consultes del 25 d’abril a més de 200 municipis catalans, i més d’un milió de persones amb dret a vot posaran el llistó molt alt als organitzadors, i poblacions com Girona, Lleida, Reus, Valls, Manresa o Olot entre moltes altres, buscaran aquesta resposta democràtica en forma de vot davant la mediocritat política, i amb un missatge molt clar de que ja n’hi ha prou. Tot aquest capital el portarem a Ginebra a la seu de l’ONU, el proper mes de maig, i haurem donat un pas més cap al projecte de l’estat propi.
Molts mitjans que veuen el tema com invisible, estaran esperant la menor errada per amplificar-la, i qualsevol participació serà titllada de ridícula, però precisament avui hi ha una comparativa amb altres consultes, i son força aclaparadores, ja que institucions com la cambra de comerç a Barcelona, en les seves votacions a la presidència van enregistrar un 2,07% de participació, Omnium Cultural recentment un 3,2%, Col·legi de periodistes de Catalunya un 28%, eleccions a rectorats universitaris entre 10 a 16%, o consultes com les xemeneies de Sant Adrià del Besos 9,1%, tant sols el FC Barcelona com a gran institució catalana va superar les xifres amb 53%, amb la victòria de Joan Laporta.  Totes aquestes votacions o consultes mai han estat recriminades per la seva participació, però en canvi les consultes son mirades amb lupa, sense tenir en compte el buit informatiu i els recursos disponibles, què amb grans ciutats i nomes amb voluntariat es fa molt difícil de tirar endavant.
Aquesta serà la onada més important fins ara, i cal aconseguir un èxit i molts vots pel projecte independentista, que quan arribi l’hora de les eleccions al Parlament, per coherència nomes haurien de votar una opció que porti la declaració unilateral d’independència al Parlament per fer el somni possible, i deixar de donar vida forces polítiques, que mai han fet el pas, i que no el contemplen de moment.
 
 

TERESA CUNILLERA: EXEMPLE DEL SOCIALISME CATALÀ DESAPAREGUT A MADRID.

Aquesta diputada del PSOE-C al Congrés dels diputats de Madrid, te una dilatada trajectòria en aquest hemicicle, i actualment ocupa el lloc de vicepresidenta primera del govern socialista, o sigui el seu govern, i es un exemple clar de la inutilitat dels 25 diputats invisibles dels socialistes catalans, i que en una entrevista concedida a un digital deixa anar tota la paradeta propagandística d’aquest partit, per justificar els que es impossible de justificar.

 

Ens deixa un reguitzell de comentaris, com  el del futur de la sentència del TC, explicant que l’estatut es desenvolupa amb normalitat, i què te el convenciment que es plenament constitucional, i no vol opinar sobre una sentència negativa abans que es produeixi, lloa el paper de Zapatero i el seu compromís amb aquest text, i es negar a comentar el posicionament del socialisme català en cas de sentència adversa. Defensa la vicepresidenta De la Vega i la seva recepta, de que m’entres no arribi seguir treballant.  Per un altra banda diu que els governs socialistes pateixen unes oposicions que no tenen límit, i destaca la seva posició i fermesa amb la corrupció, així com les lleis aprovades pel govern espanyol amb minoria, i la seva lluita contra la crisi, a pesar de les traves del PP. Torna a lloar Zapatero del que destaca la seva col·laboració  activa, honesta i decidida amb el govern català, i posa com exemple el finançament. Pel que fa el tema del català, dona la culpa a la oposició de frenar el tema, i veu més racional començar pel Senat, i acaba defensant José Bono, i les seves acusacions sobre el seu patrimoni, del que creu que la extrema dreta no pot marcar l’acció política.

 

Segueix la cantarella socialista de no voler parlar de cap pla per la sentència negativa de l’estatut, quan es una evidència que en major o menor grau hi haurà castració del text, i per tant aquest amaga el cap sota l’ala, es deu simplement perquè el seu pla es acatar la sentència, i no hi ha cap pla B. El tema de lloar el compromís de Zapatero amb Catalunya, quan ha incomplert una promesa rere l’altre des del “aprovare el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”, fins al traspàs fantasma de rodalies, hi ha tot un seguit de mentides i incompliments com en l’aeroport, la llengua a Europa, el dret a decidir, un finançament que fa seguir l’espoli fiscal fins a l’extenuació, o unes inversions en infraestructures pitjors que amb altres governs espanyols, aquestes son les seves credencials per seguir treballant com diu De la Vega, i afegiria i pagant. Respecte la duresa de les seves oposicions, suposo que no ha repassat hemeroteca de quan ell estaven en aquesta posició, si ho fes callaria immediatament per dignitat o vergonya. El tema del català, suposo que per ella es poc important, ja que la seva submissió i autoodi li fa treure transcendència, i el fa justificar l’actitud espanyola consagrant una llengua de primera divisió i unes d’anar per casa una vegada i un altra, i s’atreveix a defensar en Bono, i criticar l’extrema dreta, quan son dos conceptes que no estan pas massa allunyats.

 

En definitiva aquest es un exemple dels diputats catalans, per dir alguna cosa del partit socialista, sempre apunt per votar contra els nostres interessos si fa falta, i mostrar la seva submissió, i preferències clares pel seu govern espanyol, per davant dels votants que els han portat als seus càrrecs.

AMENACES I RIALLES: UNA HISTORIA REPETIDA

Davant la petició dels partits catalans, la reacció dels dos partits espanyols sembla allunyada de les pretensions de la part catalana, i no semblen preocupats per forçar la maquina per renovar el TC ja caducat, més enllà de demanar una sentència rapida, veuen impossible l’acord, i suposo que com estat, tenen afers més importants que una simple llei orgànica d’una comunitat autònoma. Mentrestant el President Montilla, en la seva proclamació com a candidat de la filial del PSOE, reitera que el seu projecte es amb Espanya, o sigui molta xerrameca per no res.

Davant les excuses per retardar la sentència, què de cap manera interessa als partits catalans instal·lats al Parlament en campanya electoral, ja que posaria més dificultats per justificar el seu projecte autonomista,  han trobat el tema perfecte amb la renovació d’un tribunal, què evidentment no depèn de la Generalitat per la seva renovació, i si dels dos grans partits espanyols, que per part Popular ja han dit que es un intent de canviar les regles del joc, i que hi ha una majoria favorable per aprovar la constitucionalitat del text, per part socialista tant sols reclamen respecte a les decisions del tribunal, sense voler entrar amb cap tema de fons. 

Te raó Puigcercos quan diu que això de tenir un estatut al corredor de la mort, esperant que arribi el dia, no es de país normal, i que un President deixi tota la seva agenda per estar pendent de la resolució final, com recordo va fer ell mateix, dona entendre qui mana, i on esta el poder real que l’exerceix amb normalitat, com per exemple prohibint la participació de la Generalitat a la Conferència Europea de Joventut tot i que les competències son exclusives del govern català, en una clara mostra de la preocupació que tenen de les nostres reaccions i el seu vertader tarannà.

El President Montilla segueix insistint amb el seu projecte amb Espanya amb un autogovern fort, però de la ma dels altres pobles d’Espanya, i incorporant elements del federalisme, culpant al PP de totes les campanyes anticatalanes i de l’afer del TC.  Realment que el nostre President segueixi insistint amb un projecte que ja es mort, i es inviable com cada dia es demostra, es d’un radicalisme fora de mida, i quan a tot això es barreja la paraula federalisme ja fa riure, es un terme que a l’estat espanyol es inexistent, i que no te absolutament cap suport, per tant es invisible, i parlar d’ell com una possibilitat es enganyar a la ciutadania i un frau electoral considerable, i més quan altres projectes com l’estat propi ben visibles son menyspreats sense contemplacions. La culpabilització del PP es recurrent, però caldria recordar que les campanyes xenofòbiques contra Catalunya han vingut d’un costat, i de l’altre, i els recursos en podem trobar un del defensor del poble que es socialista, per tant més enganys per fer campanya.

La resposta primera de la societat catalana pot venir el proper diumenge quan mes de 200 municipis votin en les consultes per la independència, i cada vot favorable sigui un argument més per portar el vertader projecte emergent entre la societat catalana, què es l’estat propi, que evidentment ja no estarà pendent de cap tribunal constitucional, ni de cap decisió a 600 quilòmetres de distància que passi per davant de les decisions de les nostres institucions.

 



NO VOLEN SER PRESIDENT DE CATALUNYA, I SI VOLEN SER PRESIDENT D?UNA COMUNITAT AUTONOMA DE RÈGIM COMÚ

Els líders dels nostres partits polítics sembla que volen aplicar aquest concepte, aquesta es una sensació que va expressar el periodista Miquel Calçada al rebre el Guardó nacional del CIEMEN, junt amb líder independentista gallec Xosé Manuel Beiras. Aquest referent sense complexos alhora de parlar o actuar amb la seva catalanitat, i explicar pel món els drets del poble català, que passen per la independència com a única opció de subsistència política, econòmica o cultural.  Les declaracions dels nostres líders desprès dels fets del Constitucional, donen molta raó a les sensacions d’en Calçada.

Els nostres representants al Parlament, després de gairebé quatre anys de deliberació d’un grup de magistrats totalment polititzats, alguns d’ells caducats, i on sembla la part més favorable a fer una sentència totalment dura contra el text esta guanyant la partida, la única cosa que saben demanar es la renovació del tribunal, precisament per la circumstància abans expressada, i fins hi tot el President ha dit que es dirigirà a Zapatero i Rajoy per demanar que es posin d’acord en el tema, i diu que mantindran la calma i serenitat durant tot el temps.
Ernest Benach,  amb la seva línia de negar l’opció de l’estat propi, com ja ha fet dos cops amb les ILP presentades, també va demanar la renovació immediata del tribunal, i va fer una crida a la unitat. El mateix va fer el Conseller Saura, què a més va demanar que no es faci sentencia fins desprès de les eleccions, segurament per evitar més mesquinesa abans que la ciutadania deserti definitivament de les urnes catalanes. Per part de l’oposició, en Mas i Duran demanen exactament el mateix, i Lidia Santos pel PSOE-C, fa referència a l’absoluta precarietat del tribunal, obviant que un dels recursos contra el text es del socialista defensor del poble. PP i Ciudadanos defensen que volen saber ja la sentència, perquè la constitucionalitat  es el mes important pels catalans. Una nota discordant va ser en Puigcercos, que diu que no cal perdre un minut més amb el TC, i seguir el camí del dret a decidir, llàstima que tampoc va recordar que la seva opció era votar si a aquest text, i que nomes la militància va forçar el no de la seva formació.
Realment el fil comú de tots els nostres representants es seguir insistint a jugar amb aquest joc amb les cartes marcades, què es diu estat espanyol, i defensar el que ells anomenen el pacte, i que senzillament es plasmar  la submissió absoluta, i l’atzucac d’un territori sense futur, sinó pren el seu propi rumb amb urgència. Ara troben en la petició de renovació del tribunal, una justificació perfecta per seguir passant el temps amb aquest immobilisme que els caracteritza, i aquesta falta total de dignitat que evidentment es una de les causes més important de desafecció de la ciutadania, què ja no es veu representada per aquests personatges, què no volen defensar els nostres interessos, i si els seus particulars.
Ningú amb una mica de sentit de país, i un pel de dignitat aguantaria més temps aquesta comèdia amb un sol perjudicat, que com sempre es Catalunya, i que degut a la mediocritat d’aquests representants interessats segueixen la partida amb el convenciment que es una derrota assegurada, però sense cap pla per capgirar la situació.
 
 

 






 








 



PROU ESTATUTS DE FIRETA, ENDAVANT AMB LA CONSTITUCIÓ CATALANA

Després del fracàs de la ponència per resoldre l’estatutet català, on l’anul·lació del voltant de 15 articles i la retallada en 20 més sembla no es suficient, la presidenta ha encarregat la nova ponència a un dels magistrats més bel·ligerants contra el text, Guillermo Jimenez, que lògicament presentarà  més endavant una sentencia més restrictiva, i que sembla podria tenir la majoria necessària. Els partits del Parlament català que segueixen insistint amb la via autonomista, respiraran tranquils davant les eleccions, però no sembla que vulguin reaccionar, esperant aquesta llarga agonia que utilitzant un símil religiós, acabarà amb la crucifixió final, i un estatus per Catalunya que amb prou feines arribarà a Comunitat de tercera dins l’estat espanyol.  Davant d’això Acte de Sobirania ha elaborat el següent manifest.

ACTE DE SOBIRANIA

 Celebrem la sentència: brindem per la independència

Davant el conflicte plantejat per l’Estat Espanyol amb una sentència que atenta contra la sobirania del poble català, per totes les raons que s’han expressat fins ara, i per 27 raons més, els catalans, com va fer el poble nord-americà el 4 de juliol de 1776, des d’avui mateix, ens COMPROMETEM a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la tutela de la ONU i construir UN ESTAT PROPI.

A tal fi les organitzacions i plataformes que hem convocat aquest acte,

FEM UNA CRIDA

·         PRIMER, a la participació massiva del més d’UN MILIÓ DE PERSONES que el proper diumenge 25 d’abril estan convocats a exercir el seu dret de vot en els quasi 200 municipis on es farà la Consulta Popular sobre la Independència de Catalunya. Que ningú es quedi a casa, perquè el que alguns pretenen és negar-nos el nostre dret de decidir.

·         SEGON, als catalans DECIDITS de la resta de la nació a treballar units per organitzar, poble a poble, barri a barri, ciutat a ciutat, la Consulta Popular sobre la Independència de Catalunya. Així mateix, saludem i animem a tots els equips que ja estan organitzant noves onades de consultes i, en especial, els centenars de barcelonins que treballen per organitzar-la a la capital de Catalunya.

·         TERCER, als representants de la societat catalana en l’àmbit econòmic, social, cultural i polític, a anar a Ginebra el proper dissabte 8 de maig a acompanyar els qui van a presentar davant de l’ONU el conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya, per fer-lo visible a nivell internacional, així com a expressar quins són els nostres anhels i el nostre full de ruta per resoldre el conflicte.

·         QUART, al poble de Catalunya a participar en una gran mobilització el dissabte dia 12 de juny, per reivindicar que, un cop liquidat el procés autonomista-estatutari, cal avançar en l’exercici de l’autodeterminació fins a l’alliberament nacional. Per la democràcia, la feina, la solidaritat i la independència.

·         CINQUÈ, a tots els equips organitzadors de la Consulta Popular sobre la Independència de Catalunya, tant dels municipis on ja s’ha fet, com dels que l’estan organitzant, perquè facin seva la convocatòria de la CONFERÈNCIA NACIONAL PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA del proper 4 de juliol. D’aquesta conferència n’haurà de sorgir una institució representativa de la nació catalana completa i dotada d’una gran autoritat moral per traçar el full de ruta i vetllar pel procés d’autodeterminació del conjunt de la nació catalana.

·         I, finalment, EXIGIM als candidats a les properes eleccions al Parlament de Catalunya a que incloguin en el seu programa el COMPROMÍS d’exercir el dret a l’autodeterminació convocant un referendum vinculant o proclamant unilateralment la independència de Catalunya des del Parlament dins la propera legislatura.

Per acabar, les entitats organitzadores d’aquest ACTE DE SOBIRANIA, recomanen a tothom que tregui les banderes al balcó en aquesta data assenyalada, per festejar la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i perquè il·luminin la marxa del poble cap a la llibertat.

VISCA CATALUNYA LLIURE

UN PAÍS LLIURE UN PAÍS MILLOR

Barcelona, plaça de Sant Jaume, abril de 2010.

 10 mil en xarxa per l’autodeterminació    Sobirania i Justícia
 Sobirania i Progrés                                 Cercle Català de Negocis
 Comissió de la dignitat                           Plataforma pel dret de decidir

CONTRADICCIONS ENTRE L?ESPANYA I EL CATALANISME

A la presentació del llibre del diputat del PSOE-C al congrés espanyol, Daniel Fernández  “A favor d’Espanya i el catalanisme”, han coincidit el President Montilla i  l’exdirigent de CDC Miquel Roca, que no han pogut evitar expressar les seves sensacions sobre les relacions d’aquestes dues realitats totalment oposades, i ara un altra cop posades en dubte amb la possible sentència del TC, i que tant preocupa als partidaris de la via autonomista, per les seves conseqüències al adonar-se que potser han estirat massa la corda, i al final es trencarà en mil bocins.

El President ha expressat la inviabilitat del projecte espanyol sense una Catalunya que vegi reconeguda la seva realitat nacional, i respectada la seva aportació, i ha definit el text estatutari com la voluntat de ser majoritària, i un pacte polític amb la llei de lleis, ha destacat la voluntat catalana de participar en el projecte espanyol com qualsevol altra, i es vol allunyar de l’independentisme radical. De totes maneres ha destacat que amb això no n’hi ha prou, i exigeix lleialtat recíproca, i que el problema català sigui un problema de l’estat per tenir un projecte hispànic a Catalunya. Per la seva part en Roca ha ironitzat sobre els membres del Tribunal inquisidor, i ha demanat fermesa en la creença de la constitucionalitat de l’estatut, ja que altra cosa aniria en contra del mateix estat. Ha demanat la transversalitat del catalanisme, i ha rebutjat per exemple el model basc, ja que canvia tots els règims fiscals pel valor de la convivència. En Daniel Fernández ha dit que si la sentència es positiva els donarà la raó, i si es negativa enfortirà el PP, i ho ha comparat amb la final de la lliga de Campions, i si es juga a casa o fora.

 

El títol mateix de llibre, ja es una contradicció amb si mateix, ja que son dos termes que no son sinònims precisament, el President que com es sabut barreja tots aquests conceptes, encara que sempre des de la perspectiva espanyola, cosa que es enganyar al personal, sap que la realitat nacional catalana mai ha estat reconeguda a l’estat espanyol, i mai ho serà, seria tant com reconèixer dos realitats diferents, i evidentment no es un pacte com diu, ja que son dos nivells diferents, i sobretot un amb poder decisori i un que ha d’acatar el primer, respecte la llei de lleis, com pot comprova des que va sortir del Parlament ha sofert constants retallades, i ara un cop votada rebrà la retallada final, deixant el text a la mida espanyola evidentment. Pel que fa al radicalisme, i aquesta voluntat de participar al projecte espanyol, crec que es un supòsit que deu estar a la seva ment, ja que encara no ho han preguntat mai quin tipus de relació volem, i això no es radicalisme, sinó democràcia. La seva posició d’imposició d’un model contranatura, menystenint qualsevol opinió de la ciutadania si que s’acostaria al terme radical amb més exactitud.

 

Pel que fa en Roca, un dels pares de la Constitució rígida i amb articles molt poc democràtics, el defineix perfectament, el no voler un sistema de finançament com el basc que canvia per la convivència.  Es una gran barbaritat no voler administrar els nostres recursos en el nostre benefici, en benefici de l’espoli continuat per les arques de l’estat espanyol. El desqualifica totalment com a defensor dels nostres interessos, i el situa a l’altre costat de la barrera, d’on no s’ha mogut mai.

En definitiva, observem els nervis d’aquests defensors de l’actual situació catalana pels segles dels segles, en benefici d’un altre que fa i desfà com vol, una prova més de la mesquinesa d’aquests personatges.

LES CREUS DE SANT JORDI, DIGNES DE LA SUBMISSIÓ CATALANA

En aquesta setmana on sembla que l’Estatut penja d’un fil, i tots els partits es preparen per un nou acte de submissió i justificació indigne, i on sembla que el terme nació desapareixerà per sempre.  La veritat es que una nació que permet que la seva llei màxima i votada pel poble, depengui de 12 magistrats totalment polititzats, no es mereix aquesta distinció, i dona com a certa la realitat de que les nacions o estats tenen constitucions, i els estatuts queden per les comunitats autònomes o altres especies de tercera divisió.

Les mancances nacionals poden quedar reflectides de moltes maneres, però una ben clara son els premis o distincions atorgades pels seus governs,  i aquest passat dimarts es van concedir les creus de Sant Jordi, on seguint la línia dels últims anys, i entre els mereixedors d’aquest premi apareixen personatges que no han fet res per Catalunya, i que fins hi tot han estat elements combatius contra la cultura o la llengua del país, en un acte més de vergonya aliena, i què donen fe del desprestigi d’aquests guardons.

 

Enguany, un d’aquests casos es Alberto Aza Arias, del que es destaca la sensibilitat envers la llengua i la cultura catalanes. Aquest personatge, diplomàtic espanyol i d’ascendència asturiana , va iniciar la seva carrera diplomàtica al Gabón, va seguir per Alger, Roma i Madrid.  Posteriorment va ser assessor  a la Moncloa de Suarez, on va conèixer i preparar els viatges del Rei d’Espanya, i desprès de diferents càrrecs va seguir a Suarez en el CDS sense èxit, i va tornar a la diplomàcia, concretament a Lisboa, i va seguir per Washington i Mèxic, fins arribar al Regne Unit on va encarar assumptes com la reclamació espanyola de Gibraltar.  Amb la victòria del PP a les eleccions espanyoles, va ocupar diversos càrrecs, i arribar al de cap de la casa del rei. Es va casar amb una catalana, i parla perfectament la nostra llengua, la seva màxima il·lusió diuen es acompanyar al rei per posar la bandera espanyola a Gibraltar.

 

Aquests son tots els mèrits del personatge per rebre aquesta especial distinció catalana, ser un diplomàtic espanyol, representant d’aquest estat per diferents llocs del món, una vida política amb Suarez i el Partit Popular, i una il·lusió en forma de recuperar Gibraltar per l’imperi espanyol, recordo que va ser un regal, i que els ciutadans del lloc volen ser anglesos, encara que com es sabut el dret a decidir, i la opinió de la gent no son coses que importin gaire l’estat. Si el fet de casar-se amb una catalana i aprendre la nostra llengua es tot el que ha aportat per la distinció, es un altra vergonya sense precedents, i fruit del tarannà socialista, molt allunyat de la vertadera vocació d’aquests premis, on apliquen aquest universalisme que prediquen, i que curiosament sempre comença i acaba a Espanya.

 

Altres anys hi ha hagut casos semblants, i això demostra el nivell de poca dignitat nacional catalana dels seus governants, i un intent cada cop més clar d’eliminar qualsevol diferencia identitaria amb l’estat espanyol, amb paraules com solidaritat, responsabilitat o pluralisme lingüístic, que curiosament sempre van en una sola direcció, i perden tot el seu significat real, per acabar sent un llast que ofega el territori sense remei, i què rep humiliacions en tots els àmbits amb resignació.

 

En definitiva un acte delirant més per acabar tard o d’hora amb la identitat i cultura catalanes, o com dirien altres amb la crosta.

 

 

ELS HORITZONS NACIONALS IDENTICS D?EN MAS I MONTILLA

Si l’altre dia el President Montilla es definia com a catalanista, i apart espanyol i federalista, tot un poti poti digne d’estudi, ahir el cap de l’oposició Artur Mas, amb el seu pas per tercer grau de la Terribas, també es definia com a catalanista, defugint un cop i un altra, una pregunta tant simple com si era independentista o no, aquest terme sembla estar de moda, i es tant ampli que gairebé més de mig món ho deu ser sense saber-ho.  A la cimera que es celebra a Estats Units, no m’estranyaria que Obama, Sarkozi i la Merkel en un moment o altra, es definissin com a catalanistes. Es el mot ideal per dir tot sense dir res, una contribució brillant de la semàntica catalana a la humanitat.

Fins a sis vegades, i de diferents maneres ha insistit la Terribas amb voler saber si en Mas era independentista, i ha trobat l’ambigüitat del discurs convergent en aquestes matèries de sempre, i amb diferents versions, ha pintat la opció sobiranista com minoritària, i una errada nacional greu, i ha volgut demostrar la seva honestedat al no presentar una moció de censura, acceptant fer el referèndum nacional que ha plantejat Esquerra, i què li hagués donat la presidència, la raó segurament es mes simple, aquesta condició no entra en els seus plans de futur, qualificant-ho de drecera impròpia. Ha plantejat el seu model ideal com una confederació de pobles ibèrics, on es tractes de tu a tu a Madrid, al igual que defensa Montilla, i tot seguit contradient-se ell mateix dient que amb Estat propi Catalunya sen sortiria, com fa Dinamarca. Mas aposta pels temes que ens uneixen com el concert econòmic, i ha utilitzat l’excusa i apropiació del que preocupa als ciutadans, què es la crisi. Ens diu que la historia del país s’ha forjat  amb un miler d’anys, i ha comparat el territori amb un gran transatlàntic que no es pot portar a la deriva, i s’ha de fixar molt bé el rumb.  Finalment, i sobre el tema que ens ocupa ha reconegut que les ganes de canvi de la societat no nomes son pel seu partit, sinó per les consultes populars, i altres iniciatives civils.
Realment no hi ha alternativa nacional, el mateix horitzó que marca el tripartit, es el mateix que marca Convergència, no volen saber res de referèndums, ni de sobirania plena, ni de llibertat sense embuts.  Utilitzen arguments falsos com la minoria social pel projecte, quan mai ha estat preguntat per les urnes, utilitzen la crisi econòmica que quotidianament es la preocupació ciutadana, fent una barreja barroera amb l’objectiu de l’estat propi, com si aquest no portes incorporat una sortida mes fàcil de la crisi, al disposar i dirigir tot el nostre capital en el nostre propi benefici. Qualifica de dreceres impròpies aquests camins, cosa que recorda molt al President Montilla, això si es contradiu quan assegura que Catalunya, se’n sortiria com un estat tant desenvolupat com Dinamarca, cosa que es veu que no l’interessa.  Vol demanar un concert econòmic, cosa que sap inviable dins l’estat espanyol, i te el somni federalista quan també sap positivament que l’altra part ni vol, ni li fa falta.  De totes maneres no ens diu que per tractar de tu a tu a Madrid, primer s’ha de ser un estat com ells, i posteriorment si volem renunciar a part de la nostra sobirania i benestar com un cas únic a la historia, es pot parlar de federació.  Respecte la metàfora del transatlàntic, no contempla que fa prop de 300 anys que el capità del vaixell no mira pels interessos de la tripulació, i per tant el més assenyat es agafar el comandament, i portar aquest vaixell a bon port.
En definitiva, ha quedat molt clar que més enllà d’una gestió millor o pitjor, i un govern més seriós o no, cosa que amb el tripartit no costa gaire, l’alternativa al projecte autonomista, es l’estat propi, i a les eleccions, i haurà una alternativa que ha de fer forat, ara per ara representada per Reagrupament, i que ha de ser una gran coalició per encarar l’objectiu sense més dilació.
 
 
 

 

 



 

LA PARANOIA DE L?ESTAT ESPANYOL

La sala penal de l’Audiència nacional ha absolt avui als cinc directius del diari Egunkaria, acusats de pertànyer a la banda terrorista ETA, per impulsar un diari que va ser clausurat per ordre del jutge Juan del Olmo el 2003, en una de les decisions mes esperpèntiques i aberrants que es recorden de l’estat de dret espanyol, i què marquen el seu nivell de democràcia pràcticament nul, i amb la sola obsessió d’acabar amb qualsevol opció que atempti contra el pensament únic oficial.

 

Efectivament la sala presidida pel magistrat Javier Gómez Bermúdez, considera que el tancament provisional o cautelar d’Egunkaria, únic mitjà de premsa en èuscar, no tenia cap cobertura constitucional directa, ni cap norma legal que la permetés, descartant qualsevol indici de delicte.  Dignidad i Justicia i Victimes del terrorisme, les parts acusadores, demanaven entre 12 i 14 anys de presó pels directius del diari, per entendre que ETA estava darrere del rotatiu, i el fiscal ha assegurat que en 13 anys de publicació mai va publicar cap article que hi demostres el seu suport ideològic. Recordo que el 2003 es va ordenar l’embargament preventiu per 6 mesos, que es van anar prorrogant. El 2004 els directius van ser detinguts acusats de col·laboració amb ETA, i ara han estat posats en llibertat sense càrrecs, però amb un diari forçat a la liquidació, i venut per administradors designats pels tribunals.

 

Aquesta sentència arriba com es normal tard i malament, però deixa en evidència l’estat dret espanyol i la democràcia de fireta existent.  L’excusa de la violència de la banda terrorista, ha servit a l’estat per aplicar les seves formules antidemocràtiques, i imposar els seus criteris per damunt del be o del mal. En aquest cas violant un dels punts vitals de qualsevol sistema democràtic, la llibertat de premsa, i la no censura en aquest apartat.  Arbitràriament va liquidar un mitjà basc i amb visió basca, on lògicament utilitzava la seva llengua amb normalitat, les acusacions fetes per associacions tant ràncies com les abans esmentades han quedat amb res, però el mal ja esta fet, unes detencions des del 2004, i un diari totalment aniquilat injustament, i on la sentència d’avui ja no pot fer marxa enrere.

 

Aquest es el sistema judicial espanyol, que encara te els vicis d’antigues èpoques, i pot perpetrar episodis tant nefastos com aquests en plena Europa Occidental, on sembla que les dictadures ja formen part d’un record llunyà, i on les democràcies civilitzades semblen guanyar pes, amb una clara excepció pel que fa a l’estat espanyol.

 

El diàleg i la visió oberta de les coses no forma part de l’imaginari espanyol, i per tant Europa ha de saber que el conflicte basc no es resoldrà fins que la part espanyola evolucioni a una democràcia plena, i accepti el dret a decidir lliurement dels pobles per damunt d’idees imperialistes del passat, imposades per tots els mitjans violents o no, que tenen a l’abast.

 

 

 

 

 



REFERÉNDUM NACIONAL I EL ARA NO TOCA D?ESQUERRA

La coordinadora de les consultes per l’autodeterminació ha aprovat presentar una iniciativa popular al Parlament per convocar un referèndum vinculant sobre la independència, i desprès de l’onada massiva de consultes el 25 d’abril, posarà fil a l’agulla per recollir les 220000 signatures necessàries que marca la llei.  Mentrestant el president d’Esquerra Joan Puigcercos, ja ha demanat prudència a la coordinadora per no caure en dreceres ni preses intempestives, ja que el que es planteja es massa seriós, i ha recordat el seu compromís de consulta per la propera legislatura per qualsevol pacte.

Efectivament, el 25 d’abril prop de 190 municipis, i 1270000 persones, podran exercir el seu dret a vot en la consulta per l’autodeterminació, amb ciutats tant importants com Girona, Lleida, Reus o Manresa, i un cop realitzat s’acostaran a la meitat de poblacions del territori consultades.  La coordinadora nacional a partir de la llei de consultes, vol recollir aquestes signatures per presentar la demanda de Consulta nacional vinculant, i així marca l’estratègia per un cop acabades les consultes, de moment el 20 de Juny, seguir aquest full de ruta i posar la pilota a la teulada del Parlament, què haurà de donar una resposta i actuar amb responsabilitat davant la demanda de la societat civil.  Per la seva part el President d’Esquerra, en un article ja ha demanat prudència davant aquesta demanda, i ha insistit amb la seva proposta de consulta per qualsevol pacte electoral futur que posarà damunt la taula, i per això creu que ara no es el moment, demanant fugir de precipitacions, i no fer el joc els que volen que la iniciativa fracassi, demanant no suplantar la legitimitat del Parlament.

 

Posar un objectiu en qualsevol activitat a la vida, sempre es una bona notícia, un estímul per seguir treballant i una llum al final del túnel on es vol arribar. Les consultes son i han estat un fenomen únic a Europa, i fruit de la voluntat popular per superar el nivell tant baix de democràcia, i el nul poder del nostre Parlament, alhora que d’immobilisme dels nostres partits actuals.  Es una situació que els ha superat totalment, i que els ha fet veure que l’anestesia que tots plegats han anat subministrant al poble no ha estat suficient per adormir-lo, i ara s’ha revelat amb una iniciativa, que a pesar dels pobres mitjans a fer sevir, i la posició contraria d’alguns partits i mitjans de comunicació en general, ha recollit ja mes de 250000 vots pel si a l’estat propi, què ara s’hauran de sumar els que es recolliran el proper 25 d’abril, amb un exemple de civisme i democràcia que ha fet avergonyir a la majoria de partits amb les seves justificacions, i tremolar a l’estat espanyol que no pot  recorre a  la violència, com excusa per desenvolupar el seu estat de dret repressiu.

 

Davant d’aquesta futura demanda, recordo ja presentada dues vegades en forma d’iniciativa legislativa popular, i rebutjada per la mesa del parlament, en Joan Puigcercos fa servir el topic pujolia de “l’ara no toca”, amb l’excusa de la precipitació, i del programa electoral d’esquerra, que portarà el tema de la consulta com a condició pel pacte, demanant no substituir al Parlament.  Les esperances en aquest partit per portar la nostra causa, fa temps que han passat a millor vida, i la seva trajectòria en el govern l’avala, evidentment les eleccions s’acosten, i les previsions no son optimistes, per tant han de recuperar la seva versió original a corre-cuita, però amb un greu problema de credibilitat. La societat civil no en te la culpa d’això, i evidentment ha d’anar a  la seva, i seguir el seu propi full de ruta que cap partit ha volgut marcar en el terreny nacional, per tant no substitueix al Parlament, simplement l’estimula a recollir el sentiment d’una part molt important de la població, i que no ha estat atesa pels interessos partidistes instaurats a la política catalana. L’argument de la precipitació desprès de 300 anys, fa riure per no plorar, i sembla més un crit desesperat, que una opció seriosa. La realitat es que els partits han quedat superats, i negant un cop i un altra els anhels de la societat nomes provocaran mes desafecció i  descrèdit del Parlament, què es veurà com una institució d’esquenes al poble que l’ha triat, que un cop i un altra insisteix amb decidir el seu futur democràticament, i no el preocupa gens ni mica el futur personal dels membres ara instal·lats a l’organisme sobirà, que tant sols i amb un exercici de mesquinesa i demagògia insuperables, posen pals a les rodes a un procés democràtic amb excuses de mal pagador.

 

En definitiva, tornarem a veure les reaccions d’aquesta cortina de fum que es el Parlament, que s’entesta en justificar la seva misèria, per no encarar un procés que la societat reclama.