Arxiu mensual: febrer de 2010

SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR 4 ANYS DESPRES

Avui fa 4 anys es produir un fet molt destacat per l’independentisme català, com fou la multitudinaria manifestació de Barcelona convocada per la Plataforma pel dret a decidir.  Feia pocs dies de la fi del culebrot de l’Estatut, què acabà amb el pacte  vergonyos d’en Mas i Zapatero, i les reaccions mediocres de tots els partits, què un cop més no havien estat a l’alçada, i completaven un procés força lamentable del que havia de ser un pas endavant en l’autogovern català, i què ha acabat sen un gran frau que ha tingut la virtud de fer entrar la via autonomica en via morta.

Aquesta gran plataforma, aplegar centenars d’entitats de tot tipus i malgrat el silenci informatiu ha que va estar sotmesa, sobretot per la no adhesió dels partits polítics, excepte ERC i Esquerra Unida i alternativa, la resta van teixir complicitats per defensar el text desfigurat que havien acabat acceptant despres d’un procés llarg i claudicant, què va provocar un gran desencis de la ciutadania que veia amb l’aprovació al Parlament del nou estatut un pas ferm endavant d’aprofundiment democràtic i de poder per Catalunya, va acabar convertint-se en la tomba del frau autonomic espanyol, posant al descobert totes les miseries des de Madrid, i sobretot de la classe política catalana, què es va dedicar amb una cursa desenfrenada a ser el protagonista i acaparar les portades, sense importar el més mínim les retallades que anava patint el recent estatut.

Aquell dia, centenars d’autocars de totes les contrades catalanes confirmaven que la campanya via internet, i el boca a boca havia lograt vencer el silenci oficial, i des de l’Arc del Triomf a la Plaça Catalunya de Barcelona es va lograr acumular centenars de milers de persones amb un clam de llibertat, i dir prou a tota aquesta farsa, i que alhora va ser el tret de sortida de moltes altres accions, com la manifestació per les infratructures, la marxa a Brussel·les, les consultes populars per l’autodeterminació, la ILP rebutjada per la mesa del Parlament, el creixement de les principals plataformes sobiranistes, i la creació d’una associació per portar un partit polític al Parlament amb l’opció de la declaració unilateral d’independència com a bandera, i què ara per ara representa Reagrupament, i tot un seguit d’actes i creixement del moviment independentista, en resposta a la desafecció política per la irresponsabilitat dels partits actuals, i el poder testimonial del Parlament, amb una llei màxima encara en el banc dels acusats del Tribunal Constitucional.

Aquell dia la explosió de llibertat va ser una gran sorpresa, i els mitjans oficials tot hi menystenir les dades de participació, i treient importància van haver de comunicar la noticia, i per uns dies aixecar la invisibilitat del moviment independentista.  Des d’aquella data han succeit moltes coses, i una de molt clara, la  mort de l’estatut, què era l’eina amb la qual els partits autonomistes havien de justificar els propers 30 anys de via autonomica, però ves per on han aconseguit l’efecte contrari, què es arribar als limits del sistema totalment insuficients per la subsistencia del territori català.

Ara es prepara una nova manifestació per la mateixa plataforma per donar suport a les onades de consultes, què s’han extes pel territori com una taca d’oli, i el mes de Maig anirem a Ginebra davant la seu de l’ONU per fer sentir la nostra veu, mentrestant la gran opció independentista pels comicis catalans de la tardor s’està teixint, i esperem arribi a bon port, ja que el temps no es indefinit.

En definitiva sempre es bo veure d’on venim, i a quin punt ens trobem, per veure els avenços reals del projecte de l’estat propi, i el cami recorregut es gran, però cal fer una altra esforç per arribar al final, i nomes depén de nosaltres aconseguir-ho.

 

 

 

CIU I PSOE-C: DEMOSTREN LA SEVA CARA REAL

Aquell famós lema utilitzat pel President Montilla de “Fets i no paraules”, ha estat aplicat perfectament per les dues formacions majoritàries en el Parlament català, una cosa han estat els seus gestos i discurs, i l’altra comprometre’s amb una votació, em refereixo els casos de la gestió de l’aeroport a Madrid, i el cas de la resolució de suport a les consultes per l’autodeterminació al Parlament, què han mostrat un cop més quina direcció volen aquests dos partits.

Per una banda el Congres dels Diputats ha impedit que prosperes una proposició de llei presentada per CIU, perquè les institucions catalanes participin de forma determinant, tal com va aprovar el Parlament en la gestió del Prat, PP, UPyD i PSOE amb els inútils diputats catalans del PSOE-C, han estat suficients per tombar la proposta. Concretament es  proposava un consorci amb totes les parts implicades, i amb majoria determinant catalana, en contraposició al model del Ministre Blanco, què perpetua l’aeroport barceloní a ser una subseu de Barajas amb gairebé inexistents vols intercontinentals, i nul·la capacitat de decisió des del territori, amb un sistema ja obsolet a Europa. Per part dels socialistes catalans en aquest nou acte vergonyós han explicat que es tracta d’una proposició inoportuna, quan el ministeri esta elaborant una proposta sobre el tema.

 

Per un altra costat, la junta de portaveus del Parlament va rebutjar dur al ple una proposta  que demanava suport a les consultes sobre l’autodeterminació presentada per Esquerra, amb el vot negatiu de CIU, i què demostra la incoherència d’aquesta formació denunciada pels republicans, i què ha trobat la resposta de que aquest tipus de resolucions nomes son en casos d’excepcionalitat.

 

Realment un cop més s’ha demostrat que el 25 diputats socialistes catalans son un vot llençat a les escombraries pels seus votants, i una vergonya pels partits catalans, un cop més han triat Zapatero i el PSOE, a una proposta oportunista o no, es un altra tema, però de gran transcendència per l’economia catalana per la importància d’un model de gestió del Prat, com a la major part d’Europa amb majoria del territori, i ho han fet contra la resolució aprovada en el Parlament català de majoria determinant amb el vot del seu partit inclòs, tot amb l’excusa de la proposta del Ministre Blanco, què ja sabem que es un canvi de nom del consorci amb el mateix model centralista, i de veto a la internacionalització del Prat. Aquesta es la Catalunya optimista que prediquen, la de tirar-se pedres sobre el mateix terrat per mantenir la submissió absoluta respecte els designis de Madrid. Aquesta posició afecta a tots, i especialment en les consciencies d’aquests votants que deuen veure com el seu vot serveix per anar en contra d’ells mateixos, podríem dir que si que tenen projecte de país, com va negar i afirmar alhora en Maragall, però aquest país es Espanya, i Catalunya tant sols un problema secundari.

 

Per l’altre costat tenim a CIU, i la seva negació a donar suport a les consultes en el Parlament, quant molts dels ajuntament per ells governats han donat suport a la iniciativa, i molts dels seus militants i dirigents  han ajudat a fer-les possible, però quan es tracta de visualitzar el tema, aquesta ambigüitat calculada d’aquest partit surt al damunt la taula, i demostren que el seu dret a decidir es una frase buida que no vol dir res, i qèe nomes pretén enganyar algun votant de bona fe que es creu que vol dir saltar la paret de l’autonomisme, o com a mínim intentar-ho.

 

En definitiva, aquest es el projecte de les dues grans formacions catalanes, seguir exactament allà on estem, i augmentar amb les seves incoherències i traïdories la desafecció de la població.

RECTIFICACIÓ SOBRE RATIFICACIÓ: DISBAUXA ABSOLUTA AL GOVERN CATALÀ

El conseller d’Educació Ernest Maragall, desprès de les seves declaracions sobre la fatiga de la ciutadania sobre el tripartit, va ser prou valent per ratificar-les en un article a La Vanguardia, dient entre d’altres perles que el govern no tenia projecte de país.  Una vegada esvalotat el galliner, i amb la crida a l’ordre del President Montilla, què no accepta la dimissió del conseller, què a més en un acte deplorable per la política en general rectifica les seves pròpies declaracions, per justificar mantenir-se en el seu càrrec en un vodevil, què a can socialista ens han mostrat el factor més determinant per la desafecció de la població.

El secretari d’organització Jose Zaragoza, en una de les seves compareixences que destil·len cinisme pels quatre costats, ens diu que en Maragall havia de fer una rectificació, perquè el que volia explicar s’ha entès malament, i ressalta que entre el contingut de l’article sencer i el titular publicat eren dos mons diferents, però que de qualsevol manera rectificar es de savis, i què es un error que ell buscava un debat al voltant de la gestió del govern i de projecte de futur, i s’ha convertit en un debat de present i a més equivocat, ha acabat lloant la figura del conseller d’educació.

 El president Montilla no ha acceptat la dimissió de Maragall, a canvi de la rectificació d’aquest, dient que estava convençut que el govern si te un projecte de país, i què el seguirà tirant endavant, afegint que la seva reflexió era de registre i no d’anàlisi crític, i ha constatat que el govern ha desplegat un programa extens i ambiciós, i incomparable amb qualsevol altra etapa anterior.

Em sembla d’una hipocresia i falsedat, què ja ha creuat tots els límits que es podien creuar, un conseller diu que el seu govern no te projecte de país, cosa per cert que es una gran veritat, però això es un altra tema, i la reacció del President sorprenentment i donat la pèrdua de confiança que això pot generar, no el cessa, i el manté en el càrrec, igual que ja ha passat per exemple amb en Saura i Baltasar per no fer cap trencadissa, i esgotar la legislatura peti qui peti. Encara més mediocre es la rectificació d’en Maragall dient que les seves paraules no eren un anàlisi crític, si el que va dir no es critica, no se pas que ho pot ser.  De totes maneres s’ha de donar les gracies un cop més en Jose Zaragoza, per tractar-nos d’imbecils directament, dient poc menys que no sabem interpretar correctament un article com el que va escriure el conseller d’educació, i què l’hem d’aplaudir ja que rectificar es de savis.

La posició del President en aquest assumpte l’ha fet quedar com un titella, què l’únic objectiu de govern que te es esgotar la legislatura, diguin el que diguin i facin el que facin els seus consellers, tot es perdonable, i qui dia passa any empeny.

Em recorda aquest capítol al que ha succeït a Reagrupament, i que ha provocat que tothom fes sang i escarni d’uns fets podria dir semblants, però amb una resolució molt diferent, la junta de govern d’en Carretero perd la confiança en quatre membres d’aquesta per raons diverses, i tot hi que les formes no van ser les mes adequades, va acabar passant el més normal en aquests casos, la dimissió d’aquestes quatre persones. En aquest cas un membre ataca el seu propi govern, i continuarà fins al final amb una rectificació de les seves pròpies paraules, què demostra la seva mediocritat i la mena de President que tenim, a més dels nervis dins el PSOE-C davant les eleccions properes.

Jo personalment,  i parlant de la resolució final del conflicte, en el cas de Reagrupament es d’una lògica fora de tot dubte, i en el cas socialista es un escàndol més a suportar per aquests venedors de fum, què les fortes ventades sembla ha esvaït la boira, i es comencen a veure les seves vergonyes.

 

 

 





LES REFLEXIONS D?EN DAVID MADÍ

El secretari de comunicació i estratègia de CDC, David Madí vol recollir tot el malestar que diu que te la societat catalana amb el tripartit, i ens diu que el 70% de la població vol un canvi, i el 65% esta en contra de la repetició del tripartit. El seu gran objectiu com a director de campanya, es que el vot descontent no marxi de CIU altres opcions futures com Carretero o Laporta.

Ens diu que la política catalana esta en el pitjor moment de la democràcia, i fa una crida per reconciliar-se en el futur, aposta per la renovació de candidats fugint de les polèmiques amb Unió, defensa models com el batlle de Vic sobre immigració, què ja desborda alguns municipis, i això fa augmentar discursos populistes com el d’Anglada.  Ens explica l’espot de campanya inspirat amb Braveheart, i què representa segons ell la unitat dins de Catalunya  tal com la veu CIU, i que seguirà durant la campanya amb una explicació de totes les propostes per retornar la gent fastiguejada de la política a la il·lusió, proposant un gran canvi amb un govern fort i amb una direcció, per fer una altra política econòmica i nacional de respecte a Catalunya i dret a decidir, què recuperi l’autoestima i el prestigi, i sobretot des d’un govern que no es limiti a un repartiment de cadires com l’actual, i acaba no volent parlar d’altres candidats encara inexistents, i preveient un càstig dur a Esquerra pel que ha fet aquests anys.

En David es el típic convergent que de l’ambigüitat en fa bandera, ens parla del pitjor moment de la democràcia, quan sap perfectament que aquesta es de baixa qualitat des del dia que es va presentar la Constitució amb clars tics franquistes, i què no podia ser que ens portes a cap altre lloc que el que hem arribat, defensa les propostes de Vic sobre immigració, i alhora critica els discursos populistes d’Anglada. Ens vol fer creure que Braveheart representa la unitat del catalanisme segons CIU, quan sap perfectament que representa l’alliberació d’un poble que estava sotmès a un altre, o sigui la independència, cosa que no en parla. Vol fer un nova política econòmica i nacional amb un augment d’autoestima i el dret a decidir, però no explica com faran una nova política econòmica i nacional amb el poder irrisori de la Generalitat, i un Estatut mort i enterrat, tot hi que anomena el dret a decidir que fa riure, ja què no explica que vol decidir, i el més important com aplicarà els resultats si no vol donar un salt endavant en l’autogovern. Respecte el repartiment de cadires, es la funció principal d’un govern, que no pot fer política real per manca de poder, i ho sap perfectament.

No vol parlar d’altres candidats que en el fons sap que li impediran tenir una gran majoria, i segueix el silenci informatiu que apliquen tots els mitjans del regim per aquest perill que se’ls acosta, i no perd oportunitat per vaticinar aquesta penitencia a Esquerra pel que ha fet, se’ns dubte la memòria es fràgil, i no vol recordar els peixos al cove vergonyosos que ha venut CIU, i els seus pactes tant amb el PSOE com amb el PP, cosa que en tenim un exemple recent amb el seu oferiment al govern espanyol en el tema de la crisi, deixant Catalunya en segon pla, aquesta es la direcció que es referia, mirar cap a Madrid com han fet sempre.

Si aquesta es l’alternativa anem arreglats, cap indici d’ambició, i simplement el canvi pel canvi, l’autonomisme es un gos amb diferents cares, però els mateixos collars.



LA RENUNCIA A UN PROJECTE DE PAÍS

El conseller d’Educació, Ernest Maragall sembla haver destapat el pot de les essències, i continua la seva croada en clau catalana dins el PSOE-C, cosa que per si sola ja l’honora, i desprès de parlar de la fatiga catalana pel tripartit, ara ens diu que han renunciat a un projecte de país, cosa que si apartem la cortina de fum que normalment intenta dissimular les accions sense transcendència del govern català, es una gran veritat, i què ja ha posat nervis en els seus socis de govern, què segueixen amb el seu interès perquè res canviï, i anar fent.

Efectivament, en un article a La Vanguardia, el conseller apart de la frase que encapçala aquest escrit, reitera que el tripartit ja no te vigència política, i considera imprescindible el grup propi a Madrid, cosa que hauria de donar al President Montilla ple poder per a liderar Catalunya, alhora i amb el suport del Conseller Castells, i com a contestació al President avisa que negar el debat lliure i la realitat es sempre un error. Els socis de govern  ja han opinat, per part d’ICV, i amb una gran incomoditat s’han afegit a les critiques, i podrien demanar fins hi tot el cessament del conseller, ja què consideren legítim la critica al tripartit, però no  es raonable, ni lleial de part de dos dels seus consellers. Pel que fa a Esquerra, considera un destorb i una actitud estèril traslladin al govern els debats interns del seu partit, i ha defensat la feina feta per aquest govern com la llei del cinema, consultes, vegueries, educació i d’altres importants pel país, assegurant que quan girem la vista enrere veurem la gran feina oferta.

El conseller Maragall, i per sorpresa de tots comença a denunciar el que cada cop mes gent veu, i no s’atreveix a dir, desprès de dir que  el tripartit ja esta esgotat, ens diu que no te projecte de país, i evidentment es així, desprès d’un intent de perpetuar l’estat autonòmic amb un nou estatut, això ja forma part de la historia, i la realitat s’ha imposat amb un futur amb nomes dues vies, la que seria mes natural, què es la independència, i què es qualificada pel president per camins inviables sense cap tipus d’argumentació, i l’altra es la obstinació absurda de seguir amb el mateix camí, què fins ara amb uns maltractes constants de l’estat, i unes previsions gens optimistes, i on el govern català per la seva falta de poder real, enlloc de governar ha de buscar justificacions i lleis fantasmes per dissimular, com poden ser la de vegueries, el finançament o les rodalies, què es venen d’una forma, però en el fons son simplement fum.

Respecte les reaccions dels socis de govern, nomes fan que refermar la mediocritat existent, Iniciativa veu amenaçada la seva posició en un govern que tant sols es possible amb la formula actual, i s’atreveix a demanar dimissions de dos consellers  per expressar els seus raonaments, quan en el seu interior te dos consellers, què en qualsevol altre govern responsable faria temps que haguessin estat cessats o haguessin presentat la dimissió. Pel que fa Esquerra tampoc vol soroll, i curiosament fa una defensa de l’obra de govern basada precisament amb aquestes lleis fantasmes que abans esmentava, i què per vergonya no haurien de ser posades com a marc de referència de la gestió del govern català.

En definitiva, defensar un projecte que es mort i enterrat demostra la desesperació d’aquests partits, què no volen admetre que no podran mantenir per molt mes temps aquest camí, i hauran de deixar pas a una via que ja fa temps que hauria de ser el debat central en el parlament, i què esperem que la propera legislatura sigui la definitiva per sortir d’aquest món virtual, i irresponsable, i entrar en un món real i pràctic.



 

LLEI ELECTORAL: AL 2010 TAMPOC I ANAR FENT

El fracàs de la ponència electoral consumada l’altra dia, ha servit per fer una bateria de retrets entre els partits actuals, els quals amb la responsabilitat que els caracteritza, han fet prevaldre els seus interessos de partit al be general, i la vergonya aliena que suposa que desprès de 30 anys de suposada democràcia, i aquest cop sense poder donar les culpes a Madrid, encara estem com al principi, i la nostra pròpia mediocritat ens impedeixi fer una llei electoral moderna, i més raonable que l’actual,què inclogui un canvi en el sistema de les llistes de cada partit.

En un altre capítol de vergonya política catalana, la nova llei electoral ha mort, cosa que ja havia fet abans de començar, ja que un canvi de sistema no es proposa nou mesos abans de les eleccions tenint tota una legislatura per davant, i a més amb uns partits que no pensaven cedir als seus càlculs electorals de guanys i pèrdua de vots.  Per tant una comèdia més que avui ha posat punt i final. Les diferencies entre la formula per escollir els diputats, les circumscripcions electorals, la proporcionalitat del territori, i el tipus de llistes a votar han estat esculls insalvables.

De fet Catalunya es l’únic territori sense disposar d’una llei electoral pròpia, i per tant es regula amb una disposició de l’estatut del 79, què apunta cap a la normativa espanyola mentre no s’aprovi una de pròpia. Les quatre províncies son la divisió amb un nombre d’escons per cadascuna dels 135 totals, 85 per Barcelona per la major concentració de gent, i llistes tancades en els partits. L’aprovació de la nova llei requereix dos terços del Parlament, i es fa imprescindible el vot socialista i convergent, cosa que els dos partits han seguit ignorant amb tota la època de govern de CIU, i ara amb el tripartit, ja que l’estatut antic instava a aprovar-la en un breu període de temps.

Aquest tancament ha portat  a un conjunt de retrets, i un conjunt d’excuses de tots els partits, com CIU que argumenta que no vol que Lleida, Tarragona i Girona perdin pes, i no vol assumir el repartiment de diputats més proporcional amb la divisió per vegueries. Mentrestant la resta de partits tampoc han volgut cedir en alguns punts, tots amb els seus interessos per bandera.

Aquesta es la imatge dels partits catalans què provoca una desafecció totalment justificada de la població amb fets vergonyosos com aquests, on la queixa constant de tots els problemes en direcció a Madrid, aquest cop no es possible, i per tant 30 anys de demora es molt de temps, i no te cap justificació real que no sigui fer una comèdia de tant en tant per fer la nova llei, i què queda en res. Ningú vol perdre representació en els seus punts on l’ha aconsegueix, i sembla que ningú vol cedir a unes llistes obertes, i no tancades i manegades per les direccions dels partits com agencies de col·locació, així com no volen arribar al sistema de circumscripcions petites amb l’exemple anglès, on els diputats tenen que guanyar-se els seus vots entre els seus ciutadans propers, i això evidentment no els interessa gens ni mica.

En definitiva una cortina de fum més, com moltes altres que cada cop interessen a menys gent per la seva poca transcendència, i la urgència de renovar aquest sistema, i aquests partits que porten el desprestigi i la vergonya a unes institucions què no se les mereixen.

 

 



.

LA FATIGA CRÒNICA DE CATALUNYA

El vice-president de la Generalitat Josep Lluis Carod Rovira, ha donat la seva versió de la fatiga maragalliana, i ha encertat dient que es Catalunya la que esta fatigada des de l’Estatut, llei que va portar un sentit de frustració nacional important.  Respecte a les declaracions del conseller d’Educació, el defensa dient que es el que honestament creia, i així ho ha manifestat, donant la recepta de la política per sortir d’aquest atzucac.

En Carod ha constatat que la campanya electoral ja ha disparat el tret de sortida, i ha lamentat la situació que es produeix en el govern a partir d’ara, on el soroll prendrà protagonisme per damunt de la feina diària, i demana sensatesa per no prendre mal. D’altra banda critica al govern espanyol per anar una mica de sobrat en els últims anys, quan hi havia bonança econòmica, declarant que estaven a l’alçada de França o Itàlia, i ara que la crua realitat s’ha acabat imposant tot s’ha enfonsat demanant modèstia sana.

 

Que en Zapatero i el seu govern ha portat una gestió pèssima de la crisi, ara ja es un fet, què ha intentat enganyar a tothom fent promeses que desprès han quedat amb paraules al vent es una evidencia, i què finalment se li ha vist el llautó,  i no te un programa definit i sòlid per tirar endavant es una realitat, però de totes maneres aquesta fatiga crònica que ens diu Carod que be de l’estatut, no s’ha de ser un gran estadista per veure que la llei que havia de permetre donar un salt endavant amb tots el àmbits a Catalunya, i dotar-la d’eines per avançar en l’autogovern, i fer una mena de segona transició, abans d’afrontar nous reptes, ha estat un fracàs absolut, però amb l’avantatge de demostrar la mediocritat de tots els partits davant aquest repte.

 

El partit socialista, què ara es vol erigir en gran defensor d’aquesta llei morta i enterrada com a últim recurs per evitar la irrupció amb força de l’independentisme, va ser el primer en esmenar-lo, i el primer que ha beneit uns traspassos buits de contingut, com el de rodalies, finançament, o la futura gestió de l’aeroport.  En canvi ha tingut l’encert de poder veure que la llei ara pendent d’un tribunal amb més poder que la voluntat popular, marca els límits de la via autonomista, i que son clarament insuficients.  Per la seva banda ERC i ICV han seguit aquesta disbauxa del tripartit, volent emmascarar la seva gestió amb lleis tant inútils, com la de vegueries, què simplement canvien el nom a les províncies actuals, o la de consultes populars amb autorització espanyola final que poca utilitat pot tenir, o el desacord final amb una llei electoral que pels càlculs partidistes de cada partit ha fracassat. A la oposició CIU ha seguit amb el seu model de peix al cove, i la seva ambigüitat que no porta enlloc.

 

Per tant la recepta que ens dona Carod es la política, segurament es veritat, però la política  amb valentia i donant els passos necessaris, i no la que veiem cada dia, què es basa en intentar justificar aquest poc poder real del Parlament amb lleis que venen fum, i no deixen veure la crua realitat.

 

Davant això la frustració nacional es clara, i la visió de cada cop més gent, ens porta a reclamar el nostre dret a decidir el nostre futur sense més esperes innecessàries, ni excuses de crisis, ni camins inviables.  Aquesta es la vertadera fatiga, i tothom veu una solució força clara, què es diu Estat Propi.

LA FATIGA DEL TRIPARTIT I LA NO ALTERNATIVA DE L?OPOSICIÓ

El conseller d’Educació,  Ernest Maragall, fent honor al seu cognom, ha fet esvalotar el galliner amb la seva afirmació de que Catalunya està fatigada de la fórmula del tripartit, i dona la predicció de que no sumaran en les properes eleccions, ni donaran suport a experiments ni artefactes inestables, mentrestant Artur Mas intenta justificar la seva proposta de pacte d’estat per salvar l’econòmia espanyola, potser algú tindria que recordar-li que la catalana va de mal en pitjor precisament per culpa d’aquesta que vol salvar.

Efectivament, el conseller ha donat sortida a les seves impressions sobre el futur de l’actual govern, i aprofita per dir que això fa tendir a una fragmentació, enlloc d’un retorn a les grans forces, un atac clar a les noves forces que segurament entraran al Parlament, demanant un liderat fort als socialistes catalans, amb veu pròpia a Madrid. Des del PSOE-C ja han tret ferro a l’assumpte, i han provocat incomoditat als seus socis, on des d’Iniciativa s’ha respost donant les culpes als seus socis majoritaris de govern, amb lleis poc d’esquerres com la d’Educació, i des d’ERC, en Carod, ha tret importància a una opinió individual, i també ha parlat de fatiga recordant el 50% escàs que va anar a votar per l’Estatut.

 

Pel seu costat, l’Artur Mas ha dit un cop més que no vol fer de salvavides d’en  Zapatero, sinó ser responsable i salvar l’economia espanyola, no vol un pacte estable, ja què els governs han perdut el respecte per Catalunya, i diu sentir-se decebut pel president espanyol, ja que no permet  avançar en l’autogovern català, no ha donat prioritat als ministres de CIU a Madrid, i tot hi la decepció no se sent traït per aquest personatge.

 

Realment aquests últims mesos de legislatura son tota una prova de la mediocritat d’aquest tripartit, i la seva poca cohesió, degut entre moltes coses a la falta de poder real per governar, i que fa girar la vista cap a altres activitats, ara toca començar la precampanya electoral, i cada partit escombra cap a casa seva per marcar perfil propi, i esborrant que han estat en el govern en aquest temps, el PSOE-C diu que aspira a governar sol, Iniciativa ataca als altres dos partits per les lleis que no ha donat suport i han aprovat, i Esquerra vol treure el seu perfil més independentista per intentar recuperar la seva fugida de votants que ja sembla inevitable. El toc de gràcia l’ha donat el conseller Maragall, i la seva fatiga de tripartit i les seves prediccions poc alleujadores pel seu partit. Te tota la raó, aquest govern de fireta ha creat una gran desafecció política,  ja què ha creat confusió, i ha portat Catalunya a un carreró sense sortida d’on no volen sortir, i segueixen insistint en una formula esgotada i sense futur ,què es l’autonomisme espanyol.

 

Per la seva banda l’alternativa no ofereix res de nou o engrescador, més enllà d’un canvi de cares, i més sensació de cohesió al ser un partit sol, però volen transitar per les mateixes formules del tripartit, amb un estatut mort i enterrat com objectiu, i el peix al cove com a sistema fins a la fi del món, cosa que ja s’ha vist amb la seva preocupació per l’economia espanyola, enlloc de preocupar-se de com salvar la catalana, què s’enfonsa sense remei per la seva dependència de l’altra, i on l’alternativa de desfer-se d’aquest llast no es contemplada amb excuses varies, i ambigüitat calculada.

 

La fatiga es crònica en general, i tant sols un projecte il·lusionant d’estat propi pot fer acostar la gent a les urnes, quan un maltractador abusa de la seva dona un dia si i l’altra també, la solució no es perdonar-lo i seguir fins la fi dels nostres dies, sinó alliberar-se, i deixar enrere el malson amb una vida nova i un futur net i clar.  Això tant senzill aplicat al territori, sembla ser que els partits actuals opten per la primera via, i esclar la fatiga es evident, i els experiments inestables també.

ROSA DIEZ I JOAN FERRAN: NACIONALISME ESPANYOL EN ESTAT PUR

El socialista Joan Ferran, l’amic de la crosta, en el seu bloc lloa la habilitat de Duran i Lleida i el seu sentit d’estat, amb l’oferiment d’un pacte per la greu crisi econòmica, en contraposició  a les derives sobiranistes dels convergents a Catalunya, en una clara mostra que tant sols es preocupa la seva posició. Per l’altra costat tenim la líder de UPyD Rosa Díez, aquesta força xenòfoba que ens trasllada la seva versió de la situació a Catalunya, i on  el principal problema sembla ser la defensa de la identitat pròpia i l’independentisme en general.

En Ferran, en el seu bloc creu que el més intel·ligent realitzat per Convergència aquesta legislatura, es oferir un pacte d’estat a Zapatero per demostrar la falta de responsabilitat del PP, i el sentit comú d’en Duran,  i veu curiós actuar a Madrid amb sentit d’estat, i en canvi a Catalunya navegar per les aigües de la indefinició o sobiranisme. Ho veu un intent per acontentar els seus electors més moderats, i retornar a la centralitat política. Els moviments tàctics d’en Duran contrasta amb l’obsessió per nous fenòmens com Laporta o Carretero. Per això acaba recomanant la triple “s”, de solvència, seriositat i seguretat, què ofereix Montilla, i que Duran amaga a Madrid.

 

Per altra banda Rosa Díez,  assegura que la determinació d’alguns catalanoparlants de no canviar de llengua quan es dirigeixen a l’administració o a castellanoparlants, es una actitud acomplexada, ja que denota poca confiança en la seva llengua. Denuncia les sancions per exercir el teu dret en llibertat amb la rotulació dels establiments, o com per exemple la nova llei del cinema, on diu que si a Catalunya no es veu cinema en català, no es per falta d’oferta, sinó perquè els ciutadans no opten per anar a les sales on s’ofereix cinema en català. Ens diu que el desenvolupament autonòmic ha arribat als seus límits, ja que es tant ampli, què només queda l’independentisme per tenir més competències, i que aquest sector no li genera cap problema, sempre que acceptin que  es voti a tot Espanya, ja que afecta a tots els espanyols.

 

El nacionalisme acèrrim espanyol d’en Ferran, fa que la seva mirada sempre sigui espanyola, i que defensar una aposta com l’estat propi sempre s’hagi de desqualificar d’una manera o altra. Vol crear una imatge de CIU totalment distorsionada, ja que mai ha fet cap aposta sobiranista, ni aquí, ni allà, i fa el que fa sempre, el peix al cove i la indefinició nacional com a bandera, sempre procurant que res es bellugui. El que ja fa riure es la triple “s” que ens vol vendre del President Montilla, solvència, si es vol interpretar com a submissió i perdre un llençol a cada bugada ho trobo encertat, seriositat, no crec que sigui molt seriós tenir una pila de diputats a Madrid per votar contra els nostres interessos, i tenir com a prioritat Zapatero i el seu govern, abans que el govern que ell presideix, i seguretat, es deu referir a la seguretat que amb ell i el seu partit, Catalunya mai deixarà de ser espoliada, i mai deixarà de rebre una presa de pel rere l’altre sense cap temptació de dir prou. Es la demagògia d’aquest diputat, què representa el partit socialista de Catalunya en la seva versió majoritària.

 

La Rosa Díez, la política amb més valoració a les Espanyes, cosa que dona una idea del nivell en que es belluguem, fa unes declaracions esperpèntiques on afirma que no canviar d’idioma, sempre un catalanoparlant per suposat, denota falta de confiança, quan precisament simplement es normalitat utilitzar en el teu territori la teva llengua, i exigir a l’administració o a qualsevol que tinguin un respecte per la llengua del territori.  Parla de la llei del cinema, i s’atreveix a dir que un 3% de pel·lícules en català no es falta d’oferta, sinó els gustos dels espectadors, sobren els comentaris. Ens parla dels límits de l’autonomisme, degut a les grans competències imaginaries obtingudes, deu ser amb els seus deliris feixistes, perquè a la realitat, la Generalitat en poques coses te poder decisori, es més, de les importants cap. Per rematar-ho diu que la independència l’haurien de votar a tot l’estat, si em vol dir algun exemple en el món que això hagi succeït que el digui, ja avanço que no el trobarà, ja que es un absurd que el territori colonitzador pugui votar per alliberar el colonitzat, tot un personatge grotesc aquesta Rosa Díez, i la seva xenofòbia contra qualsevol identitat diferent a la seva.

 

En definitiva dos exemples clars de com les gasta el nacionalisme espanyol, davant d’això cal reaccionar, i nosaltres tenim la paraula.

 

 

LES MISÈRIES DE CIU I EL TRIPARTIT AL DESCOBERT

Tard o d’hora les intencions reals d’aquests partits acaben sortint a la llum, i darrera el miratge de les grans declaracions per les properes eleccions que s’acosten, s’amaga la trista realitat que en el cas de CIU, i el seu oferiment de ma estesa a Zapatero degut a la crisi, converteix el dret a decidir en un peix al cove actualitzat.  Per altra banda el tripartit i els seus vetos en la comissió d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan, dona entendre el seu grau de transparència.

 

CIU ha fet una crida als dos grans partits espanyols, i especialment el govern del PSOE per negociar el seu suport, i oferir un full de ruta que doni confiança en aquesta època de crisi, que segons Mas aparca les diferencies, i crida a fer pinya per sortir d’aquest forat econòmic. La posada en qüestió de la continuïtat de l’economia espanyola en la zona euro pel desgavell d’aquest estat, ha de portar un pla a curt i llarg termini amb un suport de la federació que ampliaria les expectatives socialistes, què fins ara han prescindit dels convergents, trobant altres majories alternatives.

 

En un altre tema, el tripartit ha vetat la compareixença en la comissió investigadora de l’incendi dels bombers de la brigada de reforç d’incendis forestals dependents de Medi ambient, què si van fugir del foc en que van morir cinc efectius, i tampoc vol els responsables de l’agencia estatal de meteorologia que en el seu dia ja van qüestionar la teoria del llamp.  Finalment s’han consensuat altres compareixences menys incomodes, i entre elles els consellers Saura i Baltasar, els dos principals responsables polítics de l’assumpte.

 

Respecte el primer cas, aquesta es la vertadera alternativa que ofereix la federació convergent, ser decisiu a Madrid per poder vendre a preu d’or l’almoina que aconsegueixi a canvi, altrament dit peix al cove, què sempre han practicat. Tota la xerrameca buida dels enganys a que ens ha sotmès el president  espanyol actual, les promeses incomplertes, l’estatut de mínims que obtindrem, no son cap obstacle per deixar aquella famosa ambigüitat del dret a decidir per fer contents els seus enganyats militants sobiranistes, i a la primera oportunitat corren a tocar cuixa a Madrid, i des d’allí intentar ser decisius a Catalunya, com ja van fer amb el famós pacte estatutari demostrant la concepció de Catalunya que realment tenen, i les seves aspiracions de millora de l’autogovern.  Per dignitat els problemes dels espanyols que ens arrosseguen a nosaltres, no els hem de resoldre pas nosaltres, ja que tant si se’n surten com si no, el tracte vers Catalunya no variarà, ara als partits com CIU que ja els hi esta be aquesta autonomia de tercera, si en son ells els responsables, i faran el possible per aconseguir-ho, intentant minimitzar el màxim el debat nacional, què tanta incomoditat els crea.

 

En el tema Horta de Sant Joan, en qualsevol país normal, hi hauria dos dimissions damunt la taula, que son el conseller Saura i Baltasar, per ineptitud manifesta en la seva gestió, però com que aquí som diferents, es crea una comissió per investigar les responsabilitats, on es veta la versió de les persones que resulten incomodes al govern català, i que podrien contradir la versió oficial, per salvar el cap del dos irresponsables abans esmentats, tot un exemple de democràcia, transparència i responsabilitat. Primer les cadires i desprès la ètica més elemental.

 

En definitiva dos exemples que ens demostren que les properes eleccions, la tria ha de ser autonomisme de tercera amb qualsevol dels grups parlamentaris actuals, o la via de la independència ara per ara  mostrada per Reagrupament, i espero que per una gran coalició amb el mateix objectiu.  De nosaltres depèn.