Arxiu mensual: juliol de 2009

MONTILLA ? PUJOL: DUEL DE VAQUES SAGRADES

Ahir van coincidir en el temps dues cares d’una mateixa moneda, la del peix al cove, i la submissió permanent, combinada amb nul·la ambició nacional amb tots els matisos que es vulguin. Un va defensar sense posar-se vermell el compliment de l’Estatut en matèria de finançament davant les preguntes de la Terribas, i el segon va manifestar el seu rebuig  al mateix de manera oficial. Un país de contrastos i misèries.

Per un costat el rei del peix al cove durant 23 anys,, i responsable en part per la seva política de la paràlisi nacional del país, va sortir en defensa de la direcció de CIU per denunciar els incompliments i insuficiències del nou sistema de finançament, i esperonar qui no estigui d’acord a dir-ho sense por, ja que desprès de les rebaixes en el nou Estatut se n’ha d’exigir el compliment íntegre.

 

D’altra banda el President Montilla,  el mes gris de la història, i amb una prioritat clara que es el PSOE a Madrid per davant de les seves obligacions, desprès de retornar al corral dels barons socialistes, i  desprès de tancar l’últim acte de la gran comèdia del finançament, se’l va veure dubtós moltes vegades i defugint les preguntes d’una manera una mica matussera, va repetir molts cops que el finançament compleix el text estatutari i es el millor que ha tingut Catalunya, va criticar al partit de la oposició per la seva postura contraria, no va contestar que faria si el TC retalla l’Estatut, amb la cantarella de que creu que es constitucional, i es va alegrar que el perill de desafecció amb Espanya s’havia atenuat desprès de l’acord financer.

 

Respecte l’expresident Pujol, crec que es bastant de cinisme criticar la renuncia i el possibilisme controlat per l’Estat, quan es la medicina que ell va aplicar durant el seu mandat, i recordar-li que la rebaixa de que parla sobre l’Estatut en gran part be donada en principi pel pacte Mas-Zapatero a canvi de res, i per tant com es sol dir qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra.  Tot i la raó de CIU en criticar un acord dolent pel territori, la dignitat perduda durant els anys fa menys creïbles els seus escarafalls, en espera d’un canvi real cap al sobiranisme desacomplexat que no es produeix, i per tant es el mateix joc de sempre.

 

Pel que fa al President, molta incomoditat quan es denuncia els fets concrets que no compleix l’acord respecte l’Estatut, i que ell molt be sap, i negar-ho reforça el seu paper submís i gris que li ha reservat el PSOE a Catalunya, no es pot vendre fum indefinidament a la població, i alegrar-se perquè la desafecció segons ell ha minvat, ja que precisament potser ha de plantejar-se que el seu camí nomes condueix Catalunya a l’abisme, i precisament el que fa falta es volar sols i seguir el nostre propi rumb.  En el tema del TC, no dona cap solució per la més que possible retallada, el que dona idea que mes enllà de quatre discursos l’acatara sigui el que sigui, i aquesta covardia es indigne del càrrec que ocupa, i espero la ciutadania prengui nota per posar-lo en el lloc on li pertoca, es a dir en el paper marginal que ara pot ocupar el PP per exemple, i que amb els seus companys del PSOE-C, seria una comunió perfecte per una oposició al Parlament dels que volen posar fre a les aspiracions d’aquest país.

 

En definitiva dues visions què conflueixen en el seu intent d’evitar qualsevol canvi que pugui canviar la nostra relació amb l’estat, i així no anem enlloc.

 

 

 

 

EL CAS D?EN MARC BELZUNCES

En Marc un dels impulsors de la campanya per un Estat Propi, membre de Softcatalà, blocaire del Bloc gran del Sobiranisme, i col·laborador de l’estudi sobre l’independentisme a Catalunya presentat pel Cercle d’Estudis Sobiranistes entre d’altres coses, ha comes el greu delicte de ser coherent amb el seu propi sentiment i forma de pensar, al no acudir a la crida d’una mesa electoral en unes eleccions espanyoles.

Suposo coneixereu el cas d’aquest jove que es va declarar objector de consciència d’Espanya, i per tant va rebutjar participar en una comesa electoral espanyola com a membre d’una taula per coherència, al declarar-se català i independentista, el Tribunal superior de Justícia no ha arxivat el cas, i demana 22 dies de presó o una multa de 18 euros diaris durant 44 dies, i una també de 18 euros durant 6 mesos junt a les despeses del procés, i una inhabilitació especial de 2 anys de dret per sufragi passiu.

 

Aquest delicte electoral, com es anomenat, i segons comenta en Marc, el vol fer arribar a les màximes instancies del precari estat de dret espanyol, i si cal a Europa, i ha entregat una carta on constata que com a català no pot col·laborar amb aquestes eleccions que no reconeix com a pròpies, i donat el seu compromís des de ben jove mai s’ha oposat a que cadascú fes el que li sembles mes adequat, i demana respecte per la llibertat individual i apel·la els mateixos valors de la legislació espanyola, com el dret a la dignitat, llibertat de ideologia, dret a l’honor i a la pròpia imatge.

 

De fet ell ho compara com si un simpatitzant del Barça un dia li diuen que es soci del Madrid, i per molt que insisteix que no, finalment com no li molesta ho deixa estar, i  un bon dia es fan eleccions al club blanc, i es cridat per estar a la mesa electoral o el posaran a la presó.  Es una democràcia basada en el segrest dels ciutadans.

 

Aquests son els casos esperpèntics que produeix aquesta falsa democràcia espanyola, admiro la valentia i honestedat d’en Marc amb els seus principis i la seva actuació coherent, i fent us de la llibertat segrestada per l’estat com ens diu, però l’estat no entén de coherències i si molt d’imposicions, i d’abús de poder, i sobretot de rebuig a qualsevol diferencia, es el que hi ha, i a les nostres mans esta el canviar-ho.

 

Actituds com la d’en Marc son un exemple que en molts altres àmbits son vàlids per mantenir la nostra dignitat intacta, i la nostra fe en que tard o d’hora les coses tornaran a la normalitat, i aquest malson serà un record en el passat.

 

 

EL PERIODICO: BUTLLETI SOCIALISTA AL SERVEI DEL PARIT

El titular d’avui d’aquest butlletí de la factoria de can PSOE-C no deixa lloc a dubtes, quan ens diu que queda superada la desafecció, s’entén la catalana respecte l’Estat Espanyol, tot degut a la generositat del PSOE amb el seu màgic sistema de finançament per Catalunya, i acompanyat d’enquestes on ens diu que fins hi tot CIU, el 50% del seu electorat avala l’acord tot hi la seva posició contraria.

Els mitjans poderosos del grup socialista estan per complir la seva funció, que precisament no es la d’informar, sinó la de col·laborar amb la propaganda en aquest cas del tripartit, si cal transformant la realitat, més o menys com poden fer d’altres amb altres opcions. Destaca aquest cap de setmana l’enquesta de suport a l’acord financer, i diu que un 60% de la població ho considera positiu, i un 20% n’és contrari, i destaca que el 50% de l’electorat de CIU també ho avala. Ens ven altres xifres com el baròmetre polític on fa augmentar en un els resultats d’ERC respecte les ultimes enquestes, com també ho faria ICV, tot plegat donaria com possible la reedició del tercer tripartit, encara que adverteix que un acord CIU i PP o CIU i ERC també podrien formar govern. Tanmateix ens valora el President Montilla com el segon millor valorat, gairebé empatat amb Artur Mas. Per últim ens parla de la superació de la desafecció catalana a l’Estat confirmada per Zapatero i Montilla, deixant al PSOE com el partit que millor sap interpretar la diversitat de l’Estat.

Tot un reguitzell de propaganda per fer-nos combregar amb rodes de moli, i fer passar un nou frau pel territori català per una gran  meravella gracies al poder socialista. El seu objectiu i la seva por es frenar l’independentisme creixent a Catalunya, i que ells amb les seves actuacions fan revifar cada dia, ara pensen confondre la població, que pel que fa al meu entorn ha perdut la confiança amb aquests partits polítics catalans, i es malfien de qualsevol acord amb l’Estat, i més si es com aquest que depèn bàsicament de la voluntat del govern de Madrid, què quan es tracta dels nostres interessos ja sabem que no es molt gran.

Pel que fa a les enquestes, evidentment els preocupa la baixada que s’augura a les dues crosses socialistes al govern, i per tant han de mantenir la seva moral alta, relativitzant i suavitzant els seus resultats per fer forta la seva cohesió, i ja pensar com va avançar en Saura amb el tripartit 3.

La valoració dels politics ens posen al President mes gris i supeditat al govern espanyol de la història de la Generalitat com el segon mes ben valorat, i gairebé empatat amb el primer. Unes dades que fan pudor a propaganda pura i dura, però que difícilment son una realitat, ja que se suposa que un President ha de desenvolupar la seva principal funció, què es la defensa dels nostres interessos, i evidentment aquest prioritza el govern del PSOE a Madrid, amb la supeditació dels seus 25 diputats a la defensa sense embuts del seu territori.

Es un clar exemple de tots els mitjans que posaran al seu servei per vendre el producte, diaris, TV3, Catalunya radio i opinadors a sou es posaran en marxa, però per desgracia per ells cada cop tenen menys influencia.



 

EL SENY I LA RAUXA

Aquestes dues paraules van molt lligades amb el caràcter català, i moltes vegades durant la història d’aquesta nació han estat manipulades perdent el sentit original, i perquè no dir-ho s’ha comes un abús sobretot de la primera,que com tots els abusos es perjudicial, i es revolta en contra teu, aquests dies tenim clars exemples d’això, i de les nostres maneres de disfressar la nostra covarda existència.

Segons el diccionari de l’IEC, el seny el defineix com una ponderació mental o la sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença i actuació.  Pel que fa a la rauxa es la determinació sobtada, pensada capriciosa. Segurament tots estarem d’acord que el terme just per una persona individual o per un poble es la combinació de les dues coses, i l’encert d’utilitzar una o l’altre segons ens convingui, i ens sigui de millor utilitat.

Tot això ho dic per la pregunta que es feia el Conseller Antoni Castells arrel de les negociacions pel nou finançament, i on preocupat per la situació del cordó umbilical entre Catalunya i Espanya, es qüestionava si entre aquestes dues poden seguir així les coses, i creu que no podem ignorar les lliçons que es desprenen dels fets, i de la futura sentència del TC, què portaria a demanar que hem de fer.  Això contrasta amb la posició d’en Miquel Iceta demanant seny per una futura retallada de l’Estatut.

Realment aquest seny que ens demana l’Iceta no crec que tingui molt a veure amb la definició abans expressada, ja que no es una justa percepció que la teva llei màxima que ha costat sang, suor i llàgrimes, degudament retallada i escapçada, finalment aprovada i votada per la gent, i ara un altra cop disminuïda per un grup de jutges espanyols polititzats, marcant un límit clarament insuficient pels anhels i el desenvolupament del territori català, requereix fer-se una gran pregunta, acceptar la situació i anar vivint amb totes aquestes limitacions i el futur hipotecat, o prendre una determinació sobtada o altrament dit fer servir la rauxa per dir prou, i agafar un altre camí, un cop comprovat que l’actual no porta a cap lloc, i que els nous aires sempre han estat positius per tots els territoris que amb un cop de rauxa han saltat la paret, i s’han guanyat el respecte del món pel simple fet de ser amos del seu propi futur, o sigui un estat amb tot el que això implica.

La posició Iceta ja no te arguments possibles, sinó son de tipus de guany personal, cosa en aquest cas menyspreable, o sentimental, que en aquest cas no te perquè canviar, ja què el sentiment esta en el cor de les persones i aquest no canvia per un canvi polític o administratiu.  Per tant la pregunta d’en Castells ell mateix sap que te una resposta clara, i que tant sols depèn de la nostra voluntat i de superar les nostres barreres mentals.

Per tant prou de discussions de poca volada, quan a l’estat espanyol es fan enquestes sobre catalanofòbia, cal tancar aquesta carpeta, i veure que en el món queda un marge molt gran per explorar, i que nomes ho podrem fer si anem com a nosaltres mateixos en total llibertat, cosa que mai aconseguirem amb un interlocutor que per molt que digui la Esperanza Aguirre, ha mostrat sobradament que no ens estima gens.

 

 

LA PARAULA DE MODA A L?ESTAT ESPANYOL: CATALANOFOBIA

El diari El Mundo, un dels representants oficials de la premsa rància nacionalista espanyola, ha fet una enquesta sobre si els seus lectors sentien catalanofòbia, amb el resultat d’un 56% de vots afirmatius, què segons diuen representen la majoria del conjunt d’espanyols, i que acompanyen amb les reflexions d’en Pedro J, que va repetint que Catalunya es la mes afavorida en el nou model de finançament, fruit d’un pacte bilateral i un xantatge d’ERC al govern espanyol.

Donen fe del seu odi principalment a la classe dirigent catalana que recordem en definitiva ha estat votada democràticament pel poble, però esclar aquest tipus de premsa les llibertats de les persones no son massa ben valorades, per tant aprofita per llençar tot tipus de mentides sobre els suposats beneficis en el finançament català, com que s’endura el 35 % de l’increment quan nomes disposa del 16 % de població, cosa que res te a veure perquè nomes te en compte la partida extra dels 11000 milions i no dels totals, en els quals es descobreix la mentida, un altra perla, es que serà una de les comunitats que mes rebrà de l’estat i una de les que menys aportarà, o que a damunt del tracte de favor ens fem els ofesos, això si, deixant clar què no tenen res en contra dels catalans.

 

Es el típic racisme i odi visceral contra el territori català que evidentment mai han cregut com a seu, sinó com una terra per drets de conquesta, i això els permet tractar-la diferent a si fos considerada una part integra de l’estat. Ho hem vist molts cops, com amb el boicot als productes catalans que en definitiva haurien de considerar seus, la prohibició d’OPAS empresarials si l’empresa es catalana, i el canvi d’actitud si be de qualsevol lloc del planeta, els atacs constants a la llengua que veuen mes com un perill que molesta, i no com una llengua que haurien de considerar propera , i molts altres exemples que ens donen la raó de que amb Espanya no hi ha res a fer.

 

Ara que els hi hem fet la feina bruta de declarar mitjançant l’acceptació del suposat nou model que la nostra llei orgànica superior es paper mullat, i què l’Estat no ha tingut ni que mentir amb les xifres, ja que nosaltres solets les hem venut com la gran meravella, sense la confirmació de la part que te el veritable poder, ni així podem sortir ben parats en aquesta Espanya en la qual es impossible entendre’s, i com deia en Salvador Cardus en un article avui, ens  agradar donar rellevància amb fets de curta volada com el finançament i la sentencia del TC, amb els quals no s’havia de fer res, ja que els gestos son inútils, i ni en el millor dels casos en els dos afers ens tornaria l’horitzó polític que l’Estatut va esborrar.

 

Tot això el conseller Castells, ara convertit amb heroi negociador pel govern català ho sap ben bé, i seguir dient despropòsits com a justificacions d’aquesta nova errada política, li farà perdre la poca credibilitat que li quedava com a part més catalana dins el PSOE-C, i ja se sap que la dignitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre.

 

 

 

 

 

 

NI TRENS A L?AEROPORT, NI ORDINADORS A LES ESCOLES

Dues noves promeses del president espanyol van pel camí de l’incompliment per variar i qu´`e tenen com a perjudicada, també per variar a Catalunya, es tracta de l’arribada del tren d’alta velocitat a la T1 del Prat, i dels ordinadors personals a tots els alumnes de cinquè de primària junt amb altre materials digitals, en el pla “Escuela 2.0”.

 

En primer lloc el ministeri de Foment no preveu que entre la futura estació del Prat i la T1, coneguda familiarment com la T5 de Madrid, circuli el tren d’alta velocitat. Va ser una promesa anunciada pel ministeri el 2007, desprès de les reclamacions de l’ajuntament de Barcelona, Generalitat i Cambra de comerç, però finalment el projecte ha quedat amb res, i la via serà pel tren convencional. Actualment la nova terminal ja esta en funcionament, i no hi arriba ni el tren, ni el metro que es preveu cap al 2012, curiosament el mateix any on Catalunya rebrà una pluja de milions en forma de fum pel nou finançament.

 

Pel que fa al segon tema en el debat de l’estat de la  nació, l’espanyola em refereixo, Zapatero va treure el seu decàleg de promeses per amagar la seva incompetència, i una d’elles relacionada amb el canvi de model econòmic, van ser els ordinadors pels alumnes de 5é de Primària amb cofinançament amb les autonomies. La Generalitat ja tenia un pla previst per aquest tema, i al final de  200 centres escolars públics o concertats, nomes 70 compliran amb la promesa del president espanyol, i aquests acabaran pagats pels pares (uns 250 euros), Al final el conveni entre el pla català i l’espanyol encara resta per signar, i el proper curs no hi haurà més increment d’ordinadors per l’alumnat.

 

En la primera qüestió, es realment lamentable que un estat que inverteix una quantitat  per riure comparada amb Madrid, que no vol cedir el control de la gestió per seguir discriminant a Barcelona en benefici del de sempre, que tenen signats convenis d’exclusivitat a Barajas per evitar vols intercontinentals al Prat, i que ara tampoc vol fer unes connexions a l’alçada del que requereix les instal·lacions, no sigui cas que millores les nostres possibilitats de desenvolupament.

 

En el segon tema, un altra promesa buida d’un expert en la matèria com Zapatero, què com moltes altres coses, nomes queda el titular del dia i darrere es fum, els pares han tingut que gratar-se la butxaca, i molts alumnes no podran gaudir d’aquests avenços pels seu futur, cosa que en altres territoris si poden fer, i en molta part amb els diners aportats generosament per Catalunya, crec que li diuen solidaritat, que traduït al català es espoli.

 

Son dos exemples més de que les promeses del govern  espanyol sempre acaben perjudicant el de sempre, i on el tracte discriminatori no te límit, entre altres coses perquè ningú es capaç de dir prou.

 

 

CORNUTS I PAGAR EL BEURE

Aquesta frase feta es molt apropiada pels catalans, i especialment en els últims 300 anys, on el maltractament constant de l’Estat tant sols ha provocat entre la classe política conformisme, possibilisme i resignació.  Una mena de col·laboració amb l’enemic que no sembla tenir massa lògica amb el pas del temps, i més quan aquesta societat acaba per dir-te el nom del porc,  tinguis la posició que tinguis.

 

En efecte, desprès de que el govern català hagi donat validesa a aquest nou frau en forma de finançament, i auto rebaixar-se la llei màxima catalana ara per ara, anomenada Estatut, i que pel vist fins ara no obliga absolutament a res, ara arriba la segona part, aquest fum que s’ha venut, i aquests gestos de fer veure que s’estava negociant, quan realment per negociar una cosa han d’haver dues parts, i aquí nomes una decidia, per tant de negociació res de res, com deia de moltes parts de l’Estat s’ataca directament a Catalunya exigint igualtat de tracte.

 

Tanmateix tant de bo el tracte fos igual, ja seria un pas molt important que malauradament no es així, i per exemple La Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, ja ha anunciat que votaria no al nou model, ja què no pot permetre que els serveis públics dels seus ciutadans els pacti Zapatero amb ERC, i ho considera un gran xantatge. Els principals rotatius i opinadors també han expressat el seu malestar pel tracte diferencial català que es intolerable.

 

Realment quan l’odi es tant gran, i a més es tant assumit que els catalans tenim l’obligació de pagar i callar, quan es parla encara que sigui fum, l’anticatalanisme es dispara i sentirem a dir tot tipus de disbarats, tal com passar amb l’Estatut,una mica el mon a l’inrevés, ja que no obtenim res significatiu i hem d’aguantar tot tipus d’improperis sense solta ni volta.

 

Sort que els nostres herois del tripartit, tots cofois, avui signaran un nou acord que ens mantindrà lligats i espoliats uns quants anys més, i mentrestant suportarem tot tipus d’insults i  improperis, a veure si alguna anima de bona fe s’ho acaba empassant.

 

Malauradament per l’establishment català, i malgrat els seus mitjans de desinformació  i opinadors a sou, molts analistes independents, i crec que l’independentisme en general, rebutja i no accepta aquesta obra teatral, que per cert també representa a l’oposició CIU atacant el que ells sempre han fet i defensat.

 

Tot plegat un bon exemple del que ens espera d’aquí al final del procés per la creació de l’estat propi, que pel nostre be esperem sigui prou aviat per ser-hi a temps.

 

 

 

 

 



 

LES CONTRADICCIONS DE LA MEDIOCRITAT

Avui tenim dos casos per recordar, i sobretot com a lliçó de les misèries polítiques que ens venen aquests personatges, el cas curiós de la candidata a les Eleccions Europees pel PSOE-C, la Maria Badia, que avui votarà en una de les vice-presidències al Parlament Europeu al seu clatell favorit, ho dic pel seu rètol electoral, Vidal Quadras, i per altra banda el Conseller Joan Saura en una entrevista ha insinuat que els partits de govern ja tenen decidit una nova reedició del tripartit a les properes eleccions, cosa que pels votants es d’agrair aquesta sinceritat.

 

Efectivament, la candidata Maria Badia que es feia passar per la número u, quan en realitat davant seu hi havia gent com la famosa Maleni, silenciada i amagada gelosament a Catalunya, es va passar tota la campanya apart de no fer cap proposta com va sent habitual en les ultimes campanyes socialistes, on tants sols es parla de la por que el PP guanyi, i en aquest cas d’en Vidal Quadras, objectiu favorit de les critiques de la candidata, i ara ves per on arriba el moment de votar la presidència  al Parlament Europeu, i gracies a l’acord de socialistes i conservadors de repartiment del càrrec, haurà de votar la persona que tant repudiava com a Vicepresident, i així avalar-lo en una mostra més de cinisme polític, encara més fort ja que el grup socialista tenia un altra opció de pacte per deixar fora als conservadors del poder, però tal com fan al País Basc, i cada cop en més llocs han ajuntat les seves forces.  Un altra frau electoral d’aquesta candidata sense cap tipus de credibilitat.

 

En segon lloc el Conseller Saura en una entrevista on ha lloat la presa de pel del finançament, i sentint-se un heroi pels serveis prestats, ha assegurat que els tres partits de govern tenien absolutament decidit la reedició del tercer tripartit, si la segona part es pèssima, imagineu-vos la tercera, i fa una gran valoració dels resultats, creu que serà possible una majoria d’esquerres què serà positiva per Catalunya.  Tot i la rectificació d’Esquerra, que ja deu preparar la seva campanya amb la famosa equidistància que ja no creu absolutament ningú, es tota una revelació que els votants puguin saber quines opcions els esperen, si sumen un nou tripartit amb els socialistes al capdavant dominant la situació, i seguint enfonsant el país, un altra amb CIU amb aquell discurs ambigu, un canvi de cares per seguir remenant les mateixes engrunes, ja que no aspiren a res més, i segurament una tercera que optarà per la via de la declaració unilateral per la Independència, actualment nomes formada per Reagrupament, i esperem per aquelles dates amb moltes més incorporacions.

 

Son tres vies, les dues primeres representen la submissió actual i passada amb un component nacional cada cop mes petit, i la segona ha de significar el despertar de la societat civil que ja esta cansada de tant d’engany i demagògia, i simplement vol ser un estat normal, per aquest cop si mantenir una relació bilateral amb Espanya i la resta d’estats del món. Jo particularment m’inclino per la tercera i esta en les mans de tots nosaltres fer fora aquests farsants de pa sucat amb oli de les regnes que guien els destins del nostre poble.

 

 

PRIMER TRAÏCIÓ, ARA JUSTIFICACIÓ VERGONYOSA

Una vegada confirmat que en el nou finançament hem passat full a aquest capítol de la nostra trista història, amb una submissió i actitud vergonyosa més per afegir al llarg currículum de la mediocritat política catalana, ara toca  el capítol no menys trist de les justificacions de tots els líders politics d’aquests partidets cofois  per haver cedit un cop més, i validat un nou engany.

L’últim a escenificar la resistència, en Joan Puigcercos, president d’ERC, ens diu avui que segurament no es el finançament que es mereixen els catalans, i què no resol el problema de fons, i atribueix l’acord a la pressió del govern per pactar a la baixa.  El President Montilla va solemnitzar l’acord dient que es un èxit de país que farà gran Catalunya, la seva gent i els seus valors, tot hi reconèixer que incompleix l’Estatut, Joan Herrera per ICV, demana responsabilitat a CIU, i al PP no promoure l’anticatalanisme per les Espanyes. Pel que fa a CIU, Artur Mas diu que te una obligació patriòtica de defensar els ciutadans, i per això no avala ni el model, ni les xifres que incompleixen la carta catalana i la deixen en paper mullat.

 

Pel que fa a ERC, gran cinisme al reconèixer que no es el que ens mereixem i que no ens resol el problema, això ja l’invalidaria per ser el nostre representant, i ens be a dir que accepten aquestes rebaixes amb mes punts foscos que clars per no baixar encara més.  Realment en qualsevol estat del món, unes declaracions així serien motiu de dimissió, ja que un acord que nomes parla de xifres el 2012, i que queden a l’aire, ja que el mateix Ministeri no les ha avalat, què es un acord entre tots i res de bilateralitat, i que la mitjana queda molt confosa amb aquestes partides complementaries que dependran del govern de torn a l’Estat, evidentment es un pèssim acord, i indigne d’un partit que teòricament aspirava a la Independència del país.

 

Pel que fa al President, quan diu èxit de país, deu voler dir d’Espanya, ja què es l’únic que com sempre amb els catalans surt beneficiada, i respecte que la farà gran amb prop de 21 mil milions d’espoli fiscal i que no es reduirà, es una mentida de grans dimensions.

 

ICV, en la seva línia ja preveu que el PP aprofitarà aquest pacte de fum per capgirar-lo, i intentar rebaixar-lo encara més, ja que els catalans no tenim dret ni a l’almoina que ens donarà Zapatero.

 

L’Artur Mas tenia previst sortir amb un altra foto com a protagonista principal, i aquest cop s’ha de conformar amb el paper secundari, desprès d’haver pactat l’estatut retallat amb Zapatero on feia el paper principal, i ho critica per deure patriòtic que es veu que aquella nit a la Moncloa es va deixar al pont aeri, un altra actitud mesquina la critica el que ells sempre han fet amb tots els governs d’en Pujol.

 

Mentrestant a Madrid els Zapatero, Solbes i Salgado de torn veuen contents com amb gairebé la mateixa proposta de fa sis mesos, han acabat aquest nou conte, que els catalans com no s’han barallat finalment per acceptar.

 

Francament, molt trist tot plegat, i es un preludi de la sentencia propera del TC, com deia abans un període fosc i trist de la nostra historia.

 

 

L?ENGANY ES CONVERTIRÀ EN REALITAT, PUNT I FINAL

Aquest post acaba la trilogia encetada amb la Crònica d’un engany 1 i 2, ja que com era de preveure la comèdia s’ha acabat, i en aquest cas a diferencia de l’obra Milennium d’en Larsson, no hi haurà un quarta part amagada en algun lloc ja que el partit català que faltava per tancar l’acte ho ha fet seguint el seu nou tarannà de partit d’ordre, i abandonant camins inviables com diria el President Montilla, i provocant una desafecció creixent que ha provocat que l’independentisme esdevingui extraparlamentari.

Fa uns dies a l’acte de Sobirania davant el Parlament Català, els parlamentaris que van donar la cara, van ser rebuts amb els crits de botiflers, i avui la direcció republicana ha fet honor a aquest crit espontani fent el que tants cops havia criticat en CIU, acaparar la atenció, fer veure que encara resistia els paranys espanyols, i finalment una bonica foto en forma d’herois per haver venut un cop més els interessos de tots els catalans. Crec que ja no podran criticar mai més el peix al cove d’en Pujol, o l’afany de protagonisme d’en Mas, ja què ells han fet exactament el mateix.

Segons els experts aquest nou model no respecta l’Estatut, i deixa enlaire moltes xifres que dependran de la voluntat del govern estatal de torn,  i a més es parla d’unes xifres que com diu l’Elisenda Paluzie en el seu bloc ja es reclamaven en el 2006, i ara amb sort s’aconseguiran el 2012, evidentment el valor monetari no es el mateix. La lletra petita del contracte encara no ha estat enviada a les diferents comunitats, i si totes hi guanyaran les xifres no quadren per enlloc, a més junt amb la retallada estatutària que serà el següent pas deixarà Catalunya de bracet amb el seu espoli fiscal per molts anys.

El PSOE-C ja prepara la seva maquinaria propagandística per vendre l’acord com la meravella del segle, i ICV tant  sols demana unitat en el govern, o sigui dir si o si. Faltava Esquerra, on en boca del seu President s’ha omplert la boca dient que s’havien aconseguit els seus dos objectius, està per sobre la mitjana, i retallar una tercera part el dèficit fiscal, així com aconseguir els 3800 milions addicionals al quart any amb un dia històric i d’inflexió pel país.

Aquests dos objectius com ja s’ha explicat no estant gens clars, i el cert es que un cop més una llei orgànica aprovada a les Corts, amb Referèndum i tots els pasos reglamentaris no es complirà, i respecte a la reducció d’un terç de l’espoli fiscal, sobren els comentaris per la falsedat de l’afirmació. Pel que fa al dia històric segurament es cert, perquè si algun independentista dins aquest partit tenia alguna esperança d’esmena com el moviment crític d’Uriel Bertran què ha vist com la seva petició de referèndum es paper mullat, i per coherència haurien de pensar amb la força transversal per la Independència ha definir de cara a les eleccions pel 2010 com a possible sortida, en aquests moments formada per Reagrupament, però encara sense tancar.

ERC ha certificat que la tàctica política i el poder han passat per davant del país avalant aquest nou engany, i això amb un partit teòricament independentista no te perdó, per molt que els altres partits, en particular CIU evidentment ha obrat així diverses vegades.  Es la classe política que tenim, i a les nostres mans esta el canviar-la i optar per un nou camí. Tant de bo aquesta nova mesquinesa sigui el punt que faltava perquè molta gent obri els ulls i vegi que amb Espanya no hi ha res a fer.