ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL MAPA DEL TEMPS A EUSKADI

Sense categoria

El govern no nacionalista, com el qualifiquen ells, del lehendakari Patxi Lopez, ha fet realitat un dels seus grans objectius de legislatura, canviar el mapa del temps a Euskal Telebista, per esborrar de la memòria dels ciutadans el territori d’Euskalherria, i perquè ningú tingui tentacions de modificar l’imperi espanyol, amb una línia ben marcada de la Comunitat Autònoma Basca, amb informacions del territori a l’estat francès i La Rioja, què es disfressarà amb informació de tota la comunitat abans esmentada, junt amb Castella i Cantabria. Tot un poti poti per emmascarar la realitat.

El nou director, Alberto Surio ha modificat l’espai meteorològic, una vertadera obsessió malaltissa de PSOE i PP tant a Euskadi com Catalunya, i que tal com fan amb l’esport han arribat a polititzar, i com si d’un gran perill es tractes li han passat el segell de constitucional.

 

En poc temps de govern, ja han suprimit ajudes a les famílies dels presos d’ETA, amb una nova demostració de racisme vers aquests ciutadans que son tractats molt diferent a la resta, han suspès el decret de l’èuscar com a llengua vehicular, no sigui que el castellà retrocedeixi irreversiblement, tema que a Catalunya ja sabem intenten una vegada si i l’altra també, ja s’ha remorejat un canvi d’himne i escut al territori basc per esborrar com mes aviat millor la identitat original del territori, i s’ha aprofitat per criticar el PNB i la permissivitat en els seu mandat de les forces policials amb ETA.

 

Tot una sèrie de mesures amb el govern, capitanejat per un president que ni tant sols domina la llengua del territori que dirigeix.  Son tot un exemple del que precisament criticaven al accedir als seus càrrecs, i la seves tesis de dividir la societat basca en dos fronts, precisament son ells els que estan fent més per confirmar-la amb la seva política identitaria, que curiosament sembla ser el que més preocupa a aquests nacionalistes espanyols de primera divisió que freguen la malaltia, amb fets com el del mapa del temps de la televisió.

 

De totes maneres han de saber que per molt que intentin esborrar la identitat d’un poble, aquest te memòria, i això no ho poden esborrar, que se’ns dubte ho farien si hi hagués els mitjans, creant una societat totalment robotitzada i ensinistrada al servei de la seva causa comuna, la creació d’aquest estat espanyol uniforme, què desprès de tants anys encara no han aconseguit.

 

Un govern  fruit d’un frau electoral, i què demostra que aquests dos grans partits comparteixen els mateixos objectius, i que a l’empara de la llei creada per ells mateixos, es creuen amb el dret de fer qualsevol cosa per arribar als seus fins.  Cal prendre nota  per futurs pactes, i per evitar que qualsevol d’aquests dos partits pugui accedir a un govern a Catalunya en un futur pel be de la democràcia, i del nostre sentiment com a nació sobirana.

UN ENGANY RERE UN ALTRE

Sense categoria

Aquest dissabte el President espanyol, Zapatero, ha inaugurat la flamant estació de Sol de Madrid, amb un cost de 570 milions d’euros, la meitat del que va costar tota la T1 del Prat de Barcelona.  Aquesta estació connecta amb temps record dues estacions del TGV, i  es la joia de les estacions de Rodalies de tot l’Estat, i una de les mes modernes d’Europa, em deixava un detallet important, que esta integrament finançada pel Ministeri de Fomento, a diferencia del que passa amb l’estació de La Sagrera a la capital catalana, i nomes es una part d’un ambiciós pla de 5000 milions de Rodalies a Madrid.

Efectivament, el ministeri ha pagat integrament les obres amb un túnel de connexió entre dues estacions, i la nova estació que es preveu amb una afluència de 70000 passatgers diaris, i podran viatjar del quilòmetre zero a Barajas, segons Zapatero l’esforç inversor a Madrid correspon amb la capital d’un país modern i capaç de competir globalment, amb noves inversions per remodelar les estacions existents, que com no podia ser d’altra manera sufragarà integrament el Ministeri.

Mentrestant la comparació amb Catalunya es totalment odiosa, unes infraestructures amb moltes més necessitats, degut a la seva poca inversió històrica, resulta que en tenen menys, i la generositat del Ministeri amb els diners provinents dels nostres impostos a Madrid es total, però quant arriba al territori català experimenta un canvi total d’actitud. El més recent exemple el tenim a La Sagrera, on les obres es faran amb diners avançats de les inversions per l’Estatut, i on la gran obra de l’aeroport de Barcelona en realitat es nomes el doble del que ha costat aquesta obra de rodalies a Madrid, en realitat una espècie de suport a l’aeroport madrileny, i on el primer vol de la nova terminal simptomàticament va ser com no podia ser d’altra manera a la capital espanyola, ja què la gestió evidentment no estan disposats a cedir-la , ja que el seu pla es molt clar i no deixa lloc a la improvisació, la gran megamadrid amb una sèrie de territoris de suport.

Aquest nomes es un bon exemple de les categories en que esta dividit l’estat. i on Catalunya sempre te les de perdre, alguns presidents autonòmics, curiosament els més beneficiat per la nostra solidaritat sense límits han insinuat que sembla què nomes te protagonisme el territori català en el finançament, i no els hi falta raó, malauradament el protagonisme serà per una nova presa de pel que aviat es concretarà, i què mantindrà l’espoli descomunal d’aquest territori amb la benedicció dels partits catalans, i on les xifres exposades donen com a resultat la impossibilitat de complir amb l’Estatut.

Aquests fets que no tenen res a veure amb el sentiment, i si molt amb la butxaca i amb el futur dels nostres fills, son un punt clau per entendre que amb aquest estat no hi ha res a fer, i què la discriminació ha arribat uns límits intolerables que nomes tenen una sortida que es la nostra pròpia autogestió, i això nomes s’aconsegueix amb un estat propi.

 

 

ACTE DE SOBIRANIA O DE CINISME

Sense categoria

Aquesta es la sensació que vaig tenir quan plantats davant al Parlament junt amb uns pocs milers de persones, davant nostre deu diputats ens esperaven tal com sol·licitava l’Acte de Sobirania, per donar-nos respostes del perquè no l’exerceixen d’una vegada desprès de la constatació de la fi de la via estatutària, i la seva resposta  apart de respondre els crits de “Botiflers” que els envoltaven amb crits gratuïts d’independència, i signar el seu compromís una part d’ells, per tot seguit fer declaracions en la línia habitual ja esgotada, i fugir ràpidament amb la cua entre cames.

No era tant ingenu d’esperar que el mateix President Montilla ens esperes, ni el President del Parlament, què recordo una vegada més va votar no a la Iniciativa pel Referèndum d’Autodeterminació amb ordre clares del seu partit, cal recordar-ho per properes eleccions, ni cap conseller, ni fins hi tot una representació de la Mesa què es va atorgar poders de Tribunal Constitucional per tombar la Iniciativa abans esmentada.  Finalment 10 diputats, 2 de CIU: Josep Rull i Jordi Turrull i 8 d’Esquerra: Xavier Vendrell, Pere Aragones, Uriel Bertran, Carmel Modol, Miquel Carrillo, Anna Simó, Marina Llansana i Alfons Quera, complien el tràmit interpretant una obra teatral més què ja no es creïble, i fa temps què ho ha deixat de ser, i segurament per primer cop van rebre xiulets des d’una manifestació independentista, que ja en te prou de paraules buides, giragonses i fets inexistents.

 

Els dos diputats de CIU no van signar el manifest, ja què no volen crear expectatives que no es poden complir a curt termini. El típic missatge ambigu convergent que lliga molt amb el del seu President, Artur Mas, què l’altra dia ens deia que un referèndum ara empitjoraria les coses, i ahir ens deia que si falla el finançament i la sentencia del TC, Catalunya haurà d’iniciar un altra camí, evidentment jugant amb les paraules, per no dir la que tots sabem i mantenir aquest vull però no vull. Si aquesta es l’alternativa a la nul·la ambició nacional del tripartit anem arreglats.  El mateix de sempre, i tot i la cada vegada mes insistent pressió des de dins i des de fora, mantenint els mateixos paràmetres amb un discurs mes actualitzat.

 

Els vuit representants d’ERC, si que van signar, i això vist els fets del seu partit fins ara, es molt de cinisme. Més encara quan l’Anna Simó ens recorda les meravelles de la llei de consultes, què textualment diu ens permetrà fer els referèndums que vulguem amb una llei catalana impulsada pel seu grup. Caldria recordar-li les paraules del seu company Ausas, i el punt més brillant d’aquesta llei, què es que caldrà autorització de l’Estat per exercir qualsevol consulta, o sigui una llei que ja neix més morta que l’Estatut.  D’altra banda si signen per exercir un acte de sobirania, això es totalment contrari a la política portada pel seu partit, i concretament per la seva direcció que no en te cap intenció, i tant sols han servit d’acompanyants dels socialistes catalans en el govern, renunciant i acceptant el que ha fet falta.  Si el seu compromís es cert, demà mateix haurien de renunciar a la seva militància al partit que representen, i passar al grup mixt per defensar amb llibertat i coherència aquestes conviccions, però evidentment no ho faran, i seguiran actuant junt amb els seus companys de govern en contra de qualsevol canvi de situació de la nació catalana què pugui alterar els seus llocs de treball, com ja va demostrar la Mesa denegant per unanimitat la ILP.  No ens enganyareu més, si aneu de debò cal una demostració, per seguir fent aquesta opereta barata que fa temps representeu francament no cal.

 

Ara i cada cop més, aquests gestos de redempció ja no serveixen sinó van acompanyats de fets, i a les eleccions quedarà demostrat què cada cop més son paper mullat, que es traduiran en molts milers de vots menys a les urnes per les vostres candidatures.

 

Ara el que cal es agrupar tot l’independentisme en una sola direcció, i tenir una força que el pugui gestionar per donar l’impuls definitiu, i crec que ho aconseguirem.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

AVUI TOCA FER UN ACTE DE SOBIRANIA

Sense categoria

Avui es el dia perquè a les 17 hores a l’Arc del Triomf de Barcelona ens reunim el que estem farts de tanta incoherència, irresponsabilitat, submissió i claudicació dels nostres partits polítics, i exigim d’una vegada per totes respostes als nostres anhels de llibertat i pura democràcia.  Es una bona oportunitat per demostra que si sumem, guanyem.

Diverses plataformes donaran suport a la iniciativa, com Sobirania i Progrés, la Plataforma pel dret a decidir, Sobirania i Justícia o Deumil.cat, però els vertaders protagonistes ha de ser tota la societat civil què vol sortir d’aquest atzucac on ens trobem, i què el seu grau de desafecció ha arribat al límit suportable, i què creuen com diu el mateix acte de sobirania, que la via autonòmica no duu enlloc, i ha arribat al final, i nomes pot comportar la nostra desaparició com a poble, arribats en aquest punt cal exigir els nostres representants una reacció per acabar amb aquesta situació.

Primer es va enterrar simbòlicament l’Estatut el passat 11 de juny, i ara es busca la resposta dels parlamentaris per acabar amb aquest espiral d’autodestrucció que sembla no tenir fi, i què dia rere dia es va refermant.

Aquesta setmana hem tingut alguns exemples, com l’abstenció a Madrid dels diputats de CIU i ICV que ha possibilitat superes el primer tràmit parlamentari els pressupostos del 2010 presentats pel PSOE, i que tot hi la seva situació precària tant sols te que esperar quin grup català claudicarà, apart dels 25 socialistes catalans, claudicadors professionals, per fer prevaldre les seves iniciatives.

També les declaracions del Conseller Saura demanant respecte a l’Estatut, quan ell mateix es el primer que ha pactat prorrogues estúpides en el pacte del finançament, i que s’han incomplert com paper mullat, i ha comprovat que tres anys desprès cap traspàs s’ha fet efectiu, però la seva dignitat inexistent el permet seguir insistint.

Aquests dos exemples, i molts d’altres ens porten a la reflexió que ells no estan disposats a fer cap acte de sobirania, vers al contrari, seguir la genuflexió permanent davant l’Estat, i esmerçant el seu temps en buscar justificacions creïbles pels seus cada cop mes escassos votants, i ara la societat civil ha de dir prou, i preguntar si estan al nostre costat o democràticament els haurem de substituir per la seva pròpia vergonya si es que encara els en queda.

Ens veiem a Barcelona i no ens faran callar.

 

 

 

 

LES CONTRADICCIONS ETERNES D?EN JORDI PUJOL

Sense categoria

L’Expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en una conversa radiofònica, ha assegurat que entén el creixement de l’independentisme davant l’actitud agressiva de l’Estat Espanyol amb Catalunya, encara que com sempre no creu que l’Estat Propi sigui la solució, ja que no te sortida, tanmateix ens diu que el no independentisme tampoc ho te fàcil.  En definitiva l’ambigüitat de CIU amb persona.

S’ha referit al moment complicat que vivim, ja que tant PP com PSOE tenen una actitud negativa vers Catalunya, i s’ha referit a antics  dirigents de la seva època com Agustí Bassols amb la plataforma Sobirania i Justícia què aposta clarament per la sobirania. Ens argumenta que no podem esperar coses positives en el finançament o sentencia del TC, però que en un futur això pot canviar per la delicada situació econòmica espanyola.

 

Realment la mitificació que alguns han volgut fer d’aquest personatge què va ser durant 23 anys President de la Generalitat, amb el temps s’ha anat diluint i comprovant que nacionalment parlant va ser un fre per posar les bases per un estat català dins la Unió Europea. Cada declaració, es un nou exercici  de incoherències, ja que dir que l’independentisme no te sortida, no te cap base solida i es una temeritat, per dir que el no independentisme també ho te molt difícil realment ja es esquizofrènic.  Tant costa decidir-se.

 

Ell ho te molt clar, vol seguir lligat per sempre més a l’Estat Espanyol peti qui peti, i renuncia a la possibilitat d’emancipació nacional utilitzant els mateixos argument que l’Estat, es a dir una sèrie de dificultats insalvables que per decisió divina ens atorga  el paper de ser l’únic territori del món amb anhels nacionals, què  misteriosament hi te que renunciar per seguir servil i submís als desitjos de l’Estat, sacrificant la seva cultura, economia, la seva identitat i tot el seu potencial.

 

No ens intenti convèncer de les seves pors, i de la seva anima en el fons espanyola, ja que si les coses en un futur proper no pinten gens be, a llarg termini no hi ha cap indici que ens digui que han de canviar, em podria dir en que es basa per les seves afirmacions, perquè no vol fer-se gran com a nació, i prefereix esta supeditat amb un altra territori que fa servir el maltracte com a norma habitual pels seus propòsits.  Se’ns dubte la diferencia amb el President actual es inexistent des d’aquest punt de vista, els dos amb les seves peculiaritats tenen el mateix horitzó nacional.

 

Caldria què més sovint es recordes això, ja que en la fase  on ens trobem cal distingir be entre els nostres aliats, i els que simplement no volen canviar res i continuar indefinidament així, malauradament l’expresident Pujol tot hi la seva talla política es dels segons, i no farà  ni ha fet mai un pas pel procés d’alliberació nacional.

 

 

 

 

XIULADA O ULTRATGE A L?ESTAT

Sense categoria

La fundacion para la Defensa de la Nación Espanyola, presentarà avui una querella a l’Audiència Nacional contra les organitzacions Catalunya Acció i ESAIT promotors de la xiulada a la final de Copa del Rei contra el Borbó i l’himne nacional, aquesta organització ultradretana on ocupa un càrrec d’honor Vidal Quadras, ho denuncia per ultratge a Espanya.

Aquesta entitat hereva del franquisme mes ranci, i què sobreviu en un estat on la transició de la dictadura a una suposada democràcia es una broma,ja va denunciar al desaparegut Pepe Rubianes pel mateix motiu, i com a conseqüència de les seves declaracions.

 

Aquests últims dies també, i sobretot des de Ciudadanos, s’ha instat al Parlament de fireta català que condemni els fets de Terrassa, on TELE5 i l’ajuntament van muntar una pantalla gegant per seguir els partits de la Roja, i que va acabar amb la instal·lació cremada, i dures critiques sobre el violents que son els independentistes i sectaris.

 

Realment la xiulada a un himne i el seu representant es un acte de llibertat, davant dos territoris com Catalunya i Euskadi on els han imposat el representant posat pel dictador abans la seva mort, i un himne que ha esborrat el de la República, què seria el que legítimament ocuparia el seu lloc. L’alteració dels fets en les seves mentalitats colonials, van desembocar amb la censura televisiva, cosa que en una pretesa democràcia recorda a èpoques passades què no semblen tant llunyanes. Se’ns dubte no entenen que la imposició es una cosa, i el sentiment per molt que els hi dolgui es un altra, i davant un estat de dret tant corrupte i fidel a la causa de la uniformitat, calia aprofitar aquest mirall que brindava l’esdeveniment per fer sentir les nostres veus.

 

Pel que fa als fets de Terrassa, i rebutjant evidentment qualsevol acte violent que encara ningú ha demostrat qui el va realitzar, es una provocació que amb diners públics i amb el precedent recent del Barça, s’actués d’igual forma amb la selecció espanyola, un recurs des dels seus últims èxits per polititzar l’esport i fer veure el que no es.  El sentiment per aquest equip esportivament com amb qualsevol altre es legítim, però la utilització del nacionalisme espanyol mes ranci i deformador de la realitat ja no ho es.  El problema rau que aquest nacionalisme es excloent, ja què la seva oficialitat nega qualsevol altre en el territori que ells consideren l’Estat.  Mentrestant, el nacionalisme català es reivindicatiu, i no exclou cap nacionalisme extern, simplement reivindica un anormalitat dins la Unió Europea, com es Catalunya.

 

Crec que es una diferencia clau que no comporta cap favoritisme, sinó el reflex d’una realitat, igual que una victòria del Barça es normal celebrar-ho a Catalunya, i no al mig del passeig de la Castellana de Madrid, per molt legítim que sigui comporta un sentiment de rebuig.

 

Per tant la associació feixista DENAES i Ciudadanos han d’entendre que la seva normalitat no deixa de ser pur colonialisme, amb ànims d’esborrar la nostra identitat què evidentment no es la seva.

CATALÀ I VALENCIÀ: UNA SEPARACIÓ XENOFOBA

Sense categoria

En la Comissió General de les Comunitats Autònoms del Senat, es disposarà d’intèrprets de gallec, èuscar, Català i Valencià, aquests dos últims també estan separats  a la web del Senat.  Aquestes intervencions son regulades en un article, on estableix que les sessions  d’aquesta comissió es podran fer en qualsevol de les llengües que tinguin caràcter d’oficials en qualsevol comunitat autònoma, segons la Constitució i els Estatuts com en aquest cas el Valencià, què ens parla d’aquest idioma inventat.

Aquesta distinció entre les dues llengües esmentades, ja s’aplicà últimament en altres sessions com la que va participar la ministra Elena Salgado, i on el cost de la traducció al valencià va costar 6500 euros.

D’altra banda el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha avalat un altre cop la unitat del català, ja què  ha ratificat la validesa de la titulació de filologia catalana, per quedar exempt de les proves de valencià en les oposicions dels docents, a més critica la conselleria corresponent per no complir amb mes d’una quinzena de sentencies com aquesta del mateix tribunal i del Constitucional, què ens diuen que no hi ha raó jurídica que no avali que amb aquest títol s’avala sobradament la llengua d’aquest territori anomenat oficialment valencià, i en l’àmbit acadèmic català.

Realment esperpèntic i ridícul aquesta lluita de l’Estat Espanyol per afeblir fins fer desaparèixer la llengua catalana, on en una decisió sense precedents arriben a inventar-se una nova llengua per separar-la de la seva original, en contra de les sentencies judicials com la que abans he comentat, i en contra de tota la comunitat lingüística, on cap expert en la matèria te el més mínim dubte de que les dues llengües en realitat es una, com pot ser la varietat a les Balears o a l’Alguer, per posar dos exemples.

Aquest objectiu que ja be de molt lluny en aquest estat amb vocació monolingüe, crea unes despeses com en el cas dels traductors a les institucions, o amb el recent exemple de la propaganda per les Eleccions Europees, que es diner públic pagat per tots absurdament, i què en altres estats deu provocar estupor i sorpresa, que un estat que teòricament compren tot el territori que ells anomenen Espanya, faci un tracte diferencial depenent de la part  de territori que busquem, i on amb el cas de les llengües tant sols el Castellà es valorat i la resta, sobretot el català, pel seu nombre de parlants, el tingui vetat per ser llengua oficial a Europa,  i el divideixi per estrènyer el cercle de la seva desaparició amb campanyes constants de desprestigi.

Això nomes te un nom, i aquet es xenofòbia i racisme lingüístic, què crec es un motiu més per la urgència en crear un estat propi, i poder salvar la nostra llengua per posar-la al lloc on li pertoca.

ILP: JUSTIFICACIONS SENSE COHERÈNCIA

Sense categoria

Els dos grans partits catalans i no dependents de Madrid, o sigui CIU i ERC comencen a parlar tímidament de la seva negativa  a la Iniciativa Legislativa Popular, perquè el Parlament fes una llei per un Referèndum d’autodeterminació, i sincerament com més obren la boca més queda en evidencia que els seus objectius estan molt lluny del què proposava aquesta iniciativa ciutadana.

Per part d’esquerra, el conseller Jordi Ausàs, va acusar ahir a tots els governs espanyols de no tenir la voluntat política de demanar l’opinió als ciutadans, i creu que l’Estat rebutjarà totes les propostes de referèndum desprès de l’aprovació de la llei de consultes.  En el marc d’una conferencia, va defensar la futura llei com l’eina per escoltar la voluntat del poble, i per combatre la desafecció cohesionant la població en els ideals democràtics.

 

Realment, molt de cinisme en aquest conseller d’ERC, que fa quatre dies un company seu de partit, i president del Parlament va votar negativament a l’admissió a tràmit de la iniciativa abans esmentada, per anticonstitucional i per declarar-se l’òrgan incompetent, quan el Parlament ha votat més d’un cop no renunciar al dret a l’autodeterminació.  A qui pretén enganyar, segurament segueix consignes de la direcció per engalipar a la gent de bona fe, però realment es molt trist aquest paperot. D’altra banda ja ens avisa que es una llei inútil i que naixerà morta, ja que l’Estat no autoritzarà  segons quines consultes, i això no redueix la desafecció, vers al contrari, l’augmenta per cinisme, i voler fer creure el què no es tradueix a la realitat, com deia aquell fets i no paraules.

 

Pel que fa a CIU, el seu president Artur Mas, assegura que realitzar un referèndum d’autodeterminació ara empitjoraria les coses, ja que no es seriós posar data en una cosa tant important, i el 10 de setembre de 2010 no era la millor. Diu que mai han posat límits a la construcció nacional del país, però primer s’ha de construir la nació de portes endins ho es pot empitjorar tot.

 

Un altra que se li veu el plomall, es la primera vegada que sento en qualsevol lloc del món que consultar a la ciutadania sobre el seu futur li empitjora les coses, no serà que aquest partit amb les enquestes favorables per retornar al seu miserable poder a la Generalitat, no vol bellugar res per no variar la direcció de les coses, segurament soc un malpensat, però ho deixo a l’aire.  Per cert l’excusa de la data es deplorable, ja que ell sap que això era el menys important hi es podia canviar un cop avalada per les signatures necessàries. Diu que mai han posat límits, jo crec que si, i es l’autonomisme, sempre que ells remenin les cireres esclar, respecte la construcció de portes endins, crec que portem prop de 300 anys de construcció interna i ja en son prous, quan creu que es bona data el 3024, segurament si, però per aquelles dates crec que ja no hi haurà remei ni porta enrere.  Un cop mes la realitat de CIU surt a la llum, i la seva cortina de fum sobiranista es un miratge com qualsevol altra.

 

Nomes queda una solució, que es aquesta força transversal què sumi independentistes de debò de totes les parts, més els que s’han allunyat de la política, i anar amb un objectiu comú, que es l’Estat Propi, fent fora tota la mediocritat de classe política catalana actual. El dia 27 es la primera cita a Barcelona per demanar respostes, i a partit d’aquí no podem aturar-nos.

ETA: EL CAMÍ EQUIVOCAT

Sense categoria

El recent atemptat d’aquest grup armat amb el resultat d’una nova mort, no es una bona noticia pel procés d’autodeterminació del poble basc, ja què sembla seguir el joc a l’espanyolisme ranci, què necessita d’aquests fets per insistir en les seves posicions immobilistes i antidemocràtiques.

 

En les declaracions posteriors a l’atemptat, el nou lehendakari Patxi Lopez gairebé va tractar els governs anteriors de còmplices per no haver fet prou, i va fer visible aquesta divisió que segons ell volia evitar en la població. Diu que tot es defensable en democràcia, però no amb la violència.

 

Realment no cal ser gaire llest per veure les vertaderes intencions del personatge, president gracies a un pacte nacionalista espanyol fet per la ilegalització d’una part de la població, i d’un sector com l’esquerra abertzale què no pot treure el cap per la llei de partits, i que en les ultimes europees tot i el frau electoral espanyol, què sembla que nomes passa a l’Iran, però més aprop també, i tot i les irregularitats ha estat la tercera força al País Basc per davant del mateix PP.

 

La veritat es que la violència d’ETA retroalimenta a l’estat espanyol, i es l’excusa perfecte per amagar el vertader conflicte polític que viu aquest territori.

Cal recorda que en l’últim intent de diàleg, la treva es va trencar quan el govern espanyol que nomes va parlar de rendició i de la situació dels presos, però que quan es va derivar a parlar de política no en va voler saber res, això no era un diàleg per solucionar el conflicte fins el fons, sinó una imposició sense condicions, per tant amb aquest tarannà qualsevol intent de pau es veurà abocat al fracàs.  Donar les culpes als governs anteriors es força mesquí, i dir què tot es defensable en democràcia, es una gran mentida com ja va quedar demostrat amb la consulta pacifica i democràtica que Ibarretxe va veure negada a Madrid tot hi l’autorització del Parlament Basc, o els intents d’Otegi recentment, parlant d’una porta oberta al diàleg que l’estat espanyol com sempre no vol escoltar.

 

Realment fa riure la frase de Lopez, quan a Catalunya no se li respecta el seu Estatut aprovat pel poble, deixant en evidencia aquesta democràcia de baixa qualitat, i què gracies a la llei abans esmentada es pot deixar tothom al marge de les eleccions, i criminalitzar qualsevol sector no desitjat.

 

Per tant a Espanya no es pot defensar tot en democràcia, es una gran mentida, el dret a decidir es prohibit i perseguit, si be es cert que s’ha de condemnar la violència perquè no porta enlloc, aquesta es la coartada perfecta per la violència de l’estat de dret espanyol que no l’interessa una pau duradora, ja que quedaria en evidencia, i se li exigiria parlar del conflicte polític en els territoris que te sotmesos per llei, i això ho ha de camuflar de qualsevol manera i utilitzar totes les forces que te el seu abast.

 

Les persones amb influencia a la banda armada, haurien de convèncer que per aquest camí no arribaran enlloc, ja que es el que busca un estat tant poc democràtic com l’espanyol, què si a més te una excusa per no parlar, evidentment no ho farà.  

 

Crec que el futur de la llibertat del poble basc es arribar a veure que han de deixar amb evidencia l’Estat, derrotant-lo amb la força de la societat civil pacifica i carregada d’arguments, i no amb la violència que ara ja no te cap sentit, si es que algun cop n’ha tingut.

 

EL DIA 27 TOTS A L?ACTE DE SOBIRANIA

Sense categoria

El proper dissabte tots els que volem respostes del nostre Parlament sobre la burla i permissivitat d’aquesta presa de pel de l’Estatut, què ja ha quedat demostrat que es paper mullat, i sobre la decisió unànime de no voler saber res sobre el dret a l’autodeterminació tenim una responsabilitat, i com diria aquell estem convocats, a fer aquest acte de sobirania.

CRIDA AL POBLE CATALÀ

 

CAL FER un Acte de Sobirania!

 

 

El dia 27 de juny, a partir de les 5 de la tarda, farem un seguit d’accions que ens duran a plantar-nos davant el Parlament de Catalunya per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats, o no, a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre el projecte de Construcció Nacional.

La teva implicació personal és imprescindible per a l’èxit de la convocatòria. Els que viviu lluny, busqueu els companys, organitzeu-vos, i veniu plegats. Si voleu organitzar un autocar, truqueu-nos i ens coordinarem (Rosa 692 047 183).

S’ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d’asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu. Ens sentim hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de la de Brussel·les el 2009.

 

? El mes de maig, vam fer un assaig de mobilització per Internet, consistent a enviar massivament una carta oberta al President de la Generalitat.

? El dia de Corpus, ens vam concentrar davant la Generalitat de Catalunya, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes. Ara en recollirem la resposta.

 

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

 

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA

UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

 

Grup Acte de Sobirania

 

DONAR TOMBS SENSE RUMB, AQUESTA ES LA QÜESTIÓ

Sense categoria

Aquests dies tenim dos bons exemples de la tàctica que utilitzen els dos partits que teòricament ens haurien de fer superar l’autonomisme, una amb el President Republicà, Joan Puigcercos i el seu Concert Econòmic, i l’altra de CIU, amb el seu president Artur Mas, amb la seva dèria per una consulta a la ciutadania sobre la resolució del TC a l’Estatut.

El republicà reflexiona en el seu bloc sobre el nul avenç del nou finançament, i el fracàs de la via federalista, pel qual reclama una negociació bilateral amb l’Estat, i amb el concert econòmic com a referència, què també serà clau per qualsevol pacte de futur a la Generalitat. Reclama coherència al PSOE-C, ja que a Euskadi donen validesa amb aquest sistema, i creu que el govern tard o d’hora s’haurà de plantar, ja que no es creu les promeses d’en Zapatero.

Pel que fa a en Mas, ens diu que si el Tribunal Constitucional dicta sentencia desfavorable a l’Estatut, s’hauria de consultar un altre cop la ciutadania sobre el text resultant., ja què es inconcebible que una llei votada pel poble la puguin modificar uns jutges polititzats a Madrid.

Pel que fa al primer cas, es absurd pensar que si ara no volen complir amb una llei aprovada, i amb un finançament d’anar per casa, el concert econòmic es fer volar coloms, i parlar per parlar, quan es va aprovar l’Estatut original a la Generalitat, ERC ja sabia que el PSOE a Euskadi donava suport al concert, per tant podia plantejar-lo directament, i no ho va fer pas.  Respecte a plantar-se, crec què desprès de l’incompliment de gairebé 1 any d’una llei, patint l’ofec què Catalunya rep, i tota la resta de promeses incomplertes, amb una mica de dignitat ja faria temps que haurien d’haver dit prou.  Què carai esperen, l’Estat porta 300 anys amb la mateixa política amb Catalunya, i hores d’ara no la variarà.  En comptes de perdre el temps, i volen engalipar la gent amb el sistema econòmic que ens han de donar, o la oficialitat de les seleccions, i mil i una reivindicacions més, no creu que ja ha arribat l’hora de demanar l’Estat propi, que ja de per si engloba totes aquestes coses i moltes més, jo crec que si, i pel vist els partits actuals representats al Parlament no ho veuen igual, però l’abstenció va pujant, ja què tots els enganys tenen un límit, i l’han sobrepassat amb escreix.

Pel que fa a en Mas i la seva consulta, crec que es un altra absurditat, aquest Estatut ja va néixer mort, ja que a les 24 hores un dels mateixos partits què l’havia aprovat ja portava esmenes a Madrid per canviar-lo, i desprès d’una negociació patètica, on comptava mes els mèrits de cara a la galeria  que el text en si, va acabar amb el seu pacte amb Zapatero, que va comportar més retallades, que entre altres coses tot i aprovar-lo la ciutadania, la meitat es van quedar a casa, una gran part estupefactes de veure tanta poca visió d’estat i mediocritat.  Ara s’acosta una nova retallada, i pretén que la gent voti aquests papers mullats, un autèntic frau democràtic, crec que no ho ha pensat prou, ja que com a presa de pel no te gracia, i ja en tenim prou d’humiliacions. Amb una mica de dignitat tocar dir no unitari, donar per acabada la via autonòmica, i consultar si la gent vol seguir la via de la llibertat o viure instal·lats amb aquest negoci ruïnós, i aquest insult constant amb un territori tractat com si fos de segona divisió.  Quants anys hauran de passar per posar el país per davant dels partits, aquesta es la qüestió?.

 

 

 

 

NEWSWEEK I EL RECORD COLONIAL

Sense categoria

La revista americana Newsweek, en una article titulat La carrega de l’imperi, ens diu que l’Estat Espanyol encara conserva set colònies en el seu territori amb tres milions d’habitants.: Illes Canàries, Ceuta, Melilla, Illes Balears, Illes Xafarines, Penyal de Vélez de la Gomera i Penyal d’Alhucemes, tot hi que apareixen en el gràfic, el text només parla de Ceuta i Melilla, i trobem a faltar altres territoris.

L’Autor del text ens diu que els imperis, vistos a si mateixos com a conquistadors, ocupants llibertadors, forces de pacificació o constructors de nacions, són paranys que consumeixen una enorme quantitat de recursos militars, econòmics i polítics i , en moltes ocasions parteix del prestigi d’aquells que el construeixen. Ens parla dels vestigis antics dels imperis.

 

De fet el colonialisme segons el diccionari, es la doctrina i actitud que defensen la colonització amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals. Se’ns dubte aquestes actituds son les pròpies de l’Estat Espanyol amb Catalunya, i altres nacions com Euskadi.

 

La visió de la revista americana no analitza segurament la definició que trobem al diccionari, i no inclou aquests territoris on les raons econòmiques amb un espoli fiscal  sense comparació a tota la Unió Europea, i on sistemàticament li son negats els recursos necessaris, on fins hi tot quan hi ha una llei a complir com es el cas actual, resulta que es paper mullat, i quan en nom de la falsa solidaritat s’escanya un territori en benefici d’altres que acaben tenint més serveis que el primer, i amb la idea de ser la locomotora de l’estat que en un món global com l’actual no significa absolutament res, i es una limitació del propi territori. Pel que fa als raonaments polítics i morals son molt clars, ja què el poder cedit es totalment fictici, ja que be donat per un ens superior que a més te la potestat de interferir en aquesta subentitat quan li convingui. Tanmateix els raonament racials o ètnics també hi tenen cabuda, i només cal veure els atacs constants a la llengua que es menystinguda constantment per deixar-la en un pla residual, i qualsevol avenç per normalitzador que sigui, ràpidament es criticat en benefici del que ells anomenen llengua comuna.

 

Per tant, podríem afirmar què quan hi ha una diferencia de tracte tant gran, un component ètnic evidentment es decisiu, i el caràcter de Castella tradicionalment agressiu, i poc donat a comprendre realitats diferents dins el seu territori conquerit, la colonització es evident.

 

Aquest fet explica l’origen de moltes mentalitats, en particular en els nostres polítics adaptats hàbilment a la situació, i com a components essencials en qualsevol colònia, no volent arriscar ni una engruna per no perdre els privilegis adquirits per la seva lleialtat.  Això també es un fet normal en totes les cultures colonitzades durant molt de temps com es el nostre cas i que cal superar primer amb pedagogia, i ara toca amb fets.

 

 

EL PRESIDENT MONTILLA DONA SUPORT ALS SEUS AMICS

Sense categoria

Davant la pregunta de CIU en la sessió de control parlamentaria per formar un front comú de les forces catalanes a Madrid pel finançament, el President ha rebutjat l’oferiment perquè prefereix comptar amb els seus amics (PSOE), que fer caure al president Zapatero perquè torni el PP.

Alhora ha recordat a Mas, que l’actual executiu aconseguirà una xifra mes alta que la de CIU al 2001, ja que s’ha rebutjat l’ultima oferta que ja multiplicava per cinc aquesta xifra.  També ha demanat confiança amb la fermesa i determinació del govern, i tranquil·litat als catalans, ja què aquest govern impedirà que s’envaeixin competències de l’Estatut.

 

Realment molt trist que el President d’un territori reconegui sense cap pudor i obertament, què prefereix el seu partit abans que els interessos de la població que l’ha escollit.  Deu ser un cas únic a la història, i què el desautoritza totalment com a màxim càrrec català. El seu ordre de prioritats es no molestar i donar suport al seu líder natural a Madrid, per impedir qualsevol pèrdua electoral en benefici de l’altre partit, i desprès si queda alguna cosa, i queda temps defensar els nostres interessos. Com a català produeix vergonya que el màxim mandatari de la teva nació sigui un mer súbdit d’un altra.

 

Més ridícul encara fa que l’excusa es que la xifra que s’aconseguirà, serà superior a l’acord de l’oposició al 2001, presentant-ho com un gran mèrit, només faltaria que vuit anys desprès les xifres no fossin millors, es realment una obvietat i no un mèrit, es parla de si son justes i adequades i compleixen amb l’Estatut o no, aquest es el tema, no la comparació amb altres èpoques.

 

Respecte a la fermesa del govern, simplement sobren les paraules, quan s’inaugura la nova T1, sense gestió catalana i a mes amb declaracions del seu partit dient que no feia falta que fos determinant la posició de la Generalitat, i veient com el primer vol, casualitats de la vida, va ser a Madrid, tota una premonició, i quan gràcies a la fermesa el pacte de finançament aviat farà 1 any de no complir l’Estatut, sense atrevir-se  a dir prou.

 

La invasió de competències ja fa riure, no crec que es refereixi a les pendents de traspassar del nou estatut, ja què la xifra es zero desprès de 3 anys, i lleis com la de la dependència han envaït clarament les competències catalanes sense dir absolutament res.

 

En definitiva i com deia ahir, un parlament amb vocació de regional, i un president que sembla més el delegat de Zapatero a Catalunya, que un vertader president d’un territori.  Es el resum de la situació del país, molt trista, i què ens porta a coses inimaginables fa un temps, com la manifestació sobiranista del dia 27 per demanar explicacions al nostre Parlament, presentat com un autèntic escull pel projecte de l’Estat Propi, des que el dimarts la seva Mesa es va extralimitar en les seves funcions, fent un judici polític al dret a decidir de la població, i  aturant-lo per inconstitucional.

PARLAMENT NACIONAL O REGIONAL DE CATALUNYA

Sense categoria

Ahir la Mesa del Parlament, en representació de l’organisme i dels respectius partits que en formen part, va rebutjar la tramitació per una Iniciativa legislativa Popular a favor d’una proposició de llei per convocar un referèndum d’autodeterminació, amb l’aval record de més de 10000 promotors, i més de 7000 missatges demanant la seva admissió, però les competències del organisme i la sagrada Constitució Espanyola han estat l’excusa perfecte.

Efectivament, les il·lusions dels integrants de Deumil.cat i Catalunyaestatlliure, promotors de la iniciativa, i de tots els col·laboradors engrescats amb el projecte, junt amb els anhels de molta part creixent de la societat catalana sensibilitzada amb el tema, i què sobradament ha demostrat amb les dues grans manifestacions sobiranistes a Barcelona  dels últims anys,  la més recent al cor d’Europa, i la creació de multitud de plataformes i iniciatives que reclamen aquesta via, han quedat frenades per la mediocritat de la classe política catalana, i com ha dit un dels impulsors l’Enric Canela, s’ha demostrat que l’independentisme en aquests moments es extraparlamentari.

 

La mesa formada per Benach (ERC), Clotas i Santos (PSC), Luna (PP), Miralles (ICV) i Castellà i Coromines (CIU), va negar aquest dret a la ciutadania en una iniciativa jurídicament impecable, què primer va ser endarrerida per ridículs defectes de forma, i ara rebutjada per no poder el Parlament legislar sobre el tema, i no ser competent amb la matèria d’acord amb la Constitució i l’Estatut, o sigui es una iniciativa anticonstitucional i antiestatutaria.

 

Es dona la circumstancia què el Parlament ha votat fins a quatre cops resolucions favorables a la no renuncia al dret a l’autodeterminació, o sigui què es una resolució totalment política, pel que fa al PSC i PP podia ser previsible el seu rebuig, ja que ells ja tenen el seu model d’estat consolidat, i son contraris a qualsevol consulta a la població què pugui alterar aquests paràmetres que ells defensen per damunt de qualsevol interès dels seus propis votants.  La cosa es mes greu amb ICV, CIU i ERC què en les seves declaracions ideològiques contemplen aquest dret que ara han negat.

 

CIU segueix demostrant que la seva aposta pel dret a decidir segueix sent una cortina de fum, per molt que dins la organització hi hagi molts independentistes què malauradament no son la majoria, i segueix apostant quan arriba l’hora de la veritat per no bellugar res que perjudiqui el seu únic objectiu, què es la recuperació del poder a canvi del que sigui, i pactant el que convingui, poca cosa ha canviat, apart de gestos estèrils què es perden en el temps.

 

El cas mes extremadament greu, es la negativa del Sr. Benach d’ERC, què m’imagino que segueix la deriva d’aquest partit, ja podem dir ex-independentista, i que veient la seva submissió total als socialistes catalans, l’esperpèntic boicot a Zapatero en la seva inauguració de la T1, on Carod (el del referèndum al 2014….) se’l veia molt còmode amb el paper patètic que tenien reservat les autoritats catalanes, i ara la negativa al dret a l’autodeterminació, completa un cicle de conversió d’aquest partit en una eina molt útil per saltar la legalitat vigent, a una simple marca blanca del socialisme català.

Aquest maldecap què els hi venia al damunt amb unes possibles eleccions a la cantonada no se’l podien permetre, i han mostrat la seva vertadera cara, la de les proclames i ganes de menjar-se el món en època preelectoral, què ràpidament s’oblida, ja que son paraules buides en el vent, i que tanquen la porta als nassos a una part molt important de la població.

 

Ara cal tenir memòria, i no oblidar-nos del fets tant transcendents i covards com aquests, per saber que cap d’ells mereix el nostre vot en les properes eleccions, amb l’esperança d’aquesta força transversal que aglutini l’independentisme, i ens deslliuri d’aquests traïdors als seus suposats principis.

 

La resposta ha de ser contundent en el proper acte de sobirania, el dia 27 de juny a Barcelona per demanar respostes i actuar amb conseqüència.

 

 

LA T1, UNA OBRA QUE PRETEN AMAGAR LA REALITAT

Sense categoria

Avui el Ministre de Fomento, José Blanco, i el President Espanyol Zapatero, tenen marcada a la seva agenda una visita a la colònia catalana per engegar la maquinaria de la demagògia, què tant be dominen, i cantar les virtuts i l’esforç inversor de L’Estat amb el territori català, evidentment amagant totes les mancances, i incompliments que com deia aquell “ara no toca”.

La primera conseqüència ha esta patètica, i digne dels partits polítics catalans encara en fase adolescent, ja que les baralles per atorgar-se la paternitat de l’obra han esta a l’ordre del dia, i s’han remuntat fins al famós pacte del Majestic entre CIU i PP que l’han presentat com embrió de l’obra, i la resta de formacions, especialment els membres del govern han defensat aquesta inversió com a mèrits seus.

 

El mes trist d’avui, i que els mitjans intentaran amagar, es que molts espais actuals es buidaran per omplir la nova terminal, que per cert no te ni AVE, ni metro que enllaci amb ella, i el més important no te una nova gestió controlada per les mans catalanes per fer-la créixer, i no seguir sent una subseu de Barajas.

 

Hem vist tots els polítics catalans al voltant de Zapatero per sortir a la foto, i en especial es curiós veure integrants d’un partit que mostrava el seu desacord amb tot plegat, i que anunciava una mena de boicot virtual, ja que a l’hora de la veritat el vicepresident Carod estava a primera fila, i tot hi que molts direu com a representant del govern, jo crec que la dignitat i la coherència no poden permetre aquestes coses.

 

Com no podia faltar, hi ha hagut noves promeses, amb un nou model compartit entre govern i Generalitat, i un nou finançament en breu en el què nedarem en l’abundància.  Pel que fa a la primera, de paper decisiu res de res, ja que apart dels convenis de veto de l’Estat amb diversos territoris a Barcelona,  AENA sembla es dividirà en dos entitats diferents, i una s’encarregarà de la gestió dels aeroports, amb un 30 % iniciativa privada i dues filials, una per Barajas i una per El Prat, on la Generalitat obtindrà com a màxim un 19 % i un 51 %, es a dir majoria per l’Estat  Amb això un altra engany per la societat catalana que veu com el control absolut continuarà a Madrid, i a la practica res canviarà.

 

Pel que fa al finançament, els números estant molt lluny, i evidentment l’ofec econòmic premeditat al territori català, mereixia una resposta de no col·laborar amb aquest bany d’imatge del president espanyol, i expressar el rebuig a la seva presencia per inaugurar unes obres pagades amb els nostres diners, i què darrere no hi ha cap gestió que els acompanyi.

 

En definitiva. més fum espanyol com ens tenen ben acostumats, i on el principal partit del govern català te que escollir entre Catalunya o Zapatero, i sembla que no estant disposats a renunciar al segon, i sobretot si les seves dues crosses segueixen donant-li suport incondicional a canvi d’aquestes autentiques preses de pel.