ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA VERGONYA ES REPETEIX

Sense categoria

Ho han tornat a fer, com si res hagués passat, benvinguda al Borbó i sopar a la mateixa taula dins la inauguració del Mobile. Uns fets que es van repetint i que dona idea on hem arribat i la falta de respecte a la societat catalana.

Ens pretenen vendre que el President cataà evita la rebuda del Rei i així el rebutja com un sol home. La realitat ja la sabem i és molt llunya a tot això. Som sempre rere la façana i el fum, hi ha la vergonya, de fet no ha participat en el besamans al monarca, encara que posteriorment l’ha saludat davant les càmares i s’ha sumat a la foto oficial amb Felipe VI i Pedro Sanchez. Posteriorment el sopar oficial a la mateixa taula davant per davant i sense cap vergonya.

Segurament son gests i tots els mitjans afins destacaran l’importància economica del Mobile i fins hi tot ens diran allò de que no es pot deixar una cadira buida i donar el protagonisme a qui no l’hauria de gaudir. La realitat es que una cadira buida molts cops és més plena i cridanera que quan hi ha algú a la mateixa. Que la Fira Mobile te una gran importància no hi ha dubte, però la societat catalana també mereix un respecte molt per damunt de qualsevol Fira. No es pot intentar esborra la història i el comportament i famòs discurs del Borbó el 2017 on es va posicionar contra Catalunya i ens va expulsa barroerament del seu regnat. Va ser un “a por ellos” més i això no es pot oblidar com han fet els nostres partits i dirigents principals. Anar a fer la gara gara al monarca cada any es d’una mesquinesa terrible, i encara ho és més quan conscients del tema intenten fer veure el que no es i vendre una imatge que no es real. El trencament del 2017 si et vols fer respectar com a poble hauria de ser total i no pots assistir a un sopar com si tal cosa i deixant el poble de Catalunya a l’alçada del terra i sense mereixer cap respecte.

La reculada dels nostres dirigents el 2017 no els dona dret a humiliar a la gent d’aquesta manera, hi pot haver mil fòrmules, des d’enviar algú de tercera fila per representar la Generalitat a simplement no assistir-hi i reunir-se nomes amb els organitzadors, la resposta de donar una imatge de normalitat total i cap problema no veig quin rèdit ens pot donar.

Una vergonya aliena que es el millor símptoma de la falsa normalitat que ens volen imposar.

NOMES 5 DIPUTATS

Sense categoria

Les paraules de Juan Carlos Unzue en l’acte al Congreso de Diputados encara resonen en aquelles parets i retraten un sistema de fer política sense humanitat i d’esquena precisament al que tindria que ser la seva prioritat, la gent.

Aquesta llei per malalts irreversibles com els afectats per ELA tindria que ser una prioritat, i així ho remarca Unzue que ha agafat les regnes per impulsar un objectiu aprofitant la seva popularitat i recursos com el seu darrer objectiu en aquesta vida, cosa que l’honora.

De fet, els diputats son persones escollides per la mateixa societat per gestionar aquesta mateixa societat i per tant no poden viure d’esquena als problemes en aquest cas d’una part de la mateixa. El que anomenem societat del benestar, precisament hauria d’incloure no deixar a ningú enrere com a principal objectiu, i sobretot la paraula humanitat que també hauria de ser important. Quan es fa l’acte i nomes hi ha 5 diputats de 350 fa vergonya aliena i així ho ha expressat Unzue amb ironia i posa en evidència un cop més l’objectiu de molts d’aquests paràsits que viuen d’un sistema polític com a eina de vida i molt lluny de realitzar les seves vertaderes funcions.

El dret a la vida i a una mort digna és la base principal d’aquesta humanitat i els malalts d’ELA una malaltia degenerativa han de poder gaudir dels recursos que molts no poden assumir per seguir la seva vida mentres dura en les millors condicions, i això hauria d’estar garantit, no nomes per quatre privilegiats que es poden permetre tots els aparells i assistència necessàris, sinó per tothom, ja que les vides haurien de ser totes igual d’importants. De fet la imatge dels diputat nomes amb paraules que van de cara l’electorat però sense res darrera és una constant en el metode que utilitzen.

Una vida digne, no s’hauria de demanar, hauria de ser una exigència compartida per tothom, sinó és així no te cap sentit les organitzacions com a societats i els sistemes que les regeixen, que es basen en el sistema públic o col·lectiu per garantir les condicions de totes les persones que les integren.

Ja sabem que les prioritats personals s’han convertit en l’objectiu, i la manera d’aprofitar-se del sistema en benefici propi una constant que veiem cada dia, però això hauria de ser castigat per la societat i pensar en un canvi de model que vertaderament tornes a la gent al centre de tot i l’ajut a les persones que malauradament han de suportar aquesta terrible malaltia és un obn exemple per fer aquest canvi.

Nomes 5 diputats.

LA CORRUPCIÓ NORMALITZADA

Sense categoria

El cas de Koldo García, l’ombra del que va ser Ministre Abalos i que va passar de porter d’un prostíbul a Conseller de Renfe sense cap qualificació i ara detingut per una trama de corrupció vinculada a la compra de mascaretes de la covid, es un nou exemple del fangar que sustenta la política o el sistema espanyol.

Efectivament, el personatge es investigat per cobrar comissions il·legalts en aquestes compravendes. Forma part de les persones detingudes pel frau de més de 50 milions d’euros en la venda de mascaretes a diferents administracions públiques.

Va començar com porter d’un prostíbul a Pamplona, va passar a ser vigilant de seguretat privada i escorta de càrrecs del PSN I UPN a Navarra. De fet en el seu historial ja figuren altres detencions com membre d’una empresa de seguretat i col·laborador de la policia amb baralles i lesions a altres persones que el van portar a la condemna de més de 2 anys que curiosament no va complir al rebre indult d’un tal Jose Maria Aznar. Desprès d’altres episodis violents fa fundar l’Agrupació socialista de Huarte i va començar la seva carrera política. Contractat com assessor per Abalos, Ministre de Transport va crèixer la seva estreta relació i va ser nomenat conseller de Renfe Mercaderies, sense cap mena de formació en el tema ni experiència i ho va exercir durant 2 anys. Ara queda esquitxat per aquest frau que el mateix ministre ha reconegut que Koldo va col·laborar a posar sobre la taula opcions per portar algunes mascaretes que es venien com FFP2 i evidentment no ho eren.

Aquest subjecte, es un clar exemple de la política podrida espanyola, una casta que s’ha convertit amb impunitat en un món apart de la societat a la que havia de servir i que l’ha escollit per representar. No hi ha dubte que un personatge amb les credèncials de condemnes, violència i maneres de fer no hauria d’haver arribat mai a assessor d’un Ministre i molt menys premiat com a Conseller de Renfe sense cap formació per exercir el mateix. Ara descobrim el cas de les comissions cobrades per les mascaretes que sense cap vergonya jugaven amb la salut pública en una època tant crítica com el covid. Cap escrúpol per fer negoci i arrodonir la seva carrera.

Una carrera que en un Estat normal, mai hagués arribat fins on va arribar, cap mèrit, i pel sistema corrupte dels partits i un sistema podrit el servei públic continua sent una màquina de fer diners i corruptel·la.

La corrupció normalitzada.

LA ILP DE LA VERGONYA

Sense categoria

Ahir, la Mesa del Parlament va admetre la ILP presentada per Solidaritat per la independència per tornar a debatre a la cambra la Declaració d’independència del 2017. Les reaccions i el sentit del vot fan venir força vergonya.

El resultat va ser que els dos representants de Junts van votar a favor, el de la CUP també, Esquerra es va abstenir i els dos membres socialistes van votar negativament. De fet la unió en aquest cas de Socialistes, Populars, VOX i Ciudadanos amb la mateixa línia d’amenaça i demanant la retirada de la mateixa per anticonstitucional i no entrar dins les funcions del Parlament ha provocat aquella unió que es reflecteix quan parlem de temes democràtics o nacionals, en aquest cas els dos alhora, una prova més de quin son realment els blocs existents que els nostres partits sembla intenten modificar amb l’absurd de dreta i esquerra o amb les preferències a Madrid creant diferències on no n’hi ha cap.

Tanmateix els del vot abstenció al millor estil convergent de l’època diuen que no volen crear falses expectatives, quan ells precisament van de bracet d’un d’aquest bloc anterior a canvi de res i han fet el possible per posar fre al procés d’independència tornant al més pur estil autonòmic, i de fet aquests gurus que saben que li interessa a la gent o quina es la seva expectativa ja els hem vist massa, i potser haurien de saber que ell son allà ja que son representants escollits per la gent, que es diversa i te la llibertat de saber quina es la seva expectativa i que li interessa i que no, sense cap tutela patètica com aquesta. Els que han dit que si Junts i la CUP, potser haurien de deixar de jugar amb aquest cinisme. Uns eren el Govern el 2017 i altres hi donaven suport en la part nacional i per tant saben que aquesta iniciativa arriba 7 anys més tard de desobeir les pròpìes lleis de desconnexió aprovades per la cambra i de no fer efectiva una Declaració d’independència en base al resultat del referèndum ja fet. Van fer marxa enrere, no tenien res previst, i ara amb una majoria independentista a la cambra tampoc hem vist que fessin activa la Declaració en cap moment, i ens volen fer creure que aquesta ILP en aquesta direcció els dona la solució.

A la part positiva, es veure el revulsiu que pot provocar si les signatures son moltissimes i la vergonya aliena que els hauria de provocar als nostres partits que encara en voldran treure rèdit i convertir aquesta iniciativa en la ILP de la vergonya.

LA IMPUNITAT PER BANDERA

Sense categoria

Veiem com anul·len una multa al locutor Federico Jimenez Losantos, no calen més consideracions per demanar fer esclatar cerveseries a Alemanya en repressalia per l’alliberament del President Puigdemont quan hi va estar detingut.

Efectivament, una multa de gairebé de 20000 euros per comentaris d’aquest estil a l’alliberament del President Puigdemont l’any 2018. l’Audiència Nacional ha anul·lat ara aquest import inflingit per la Comissió Nacional de Mercats de la Competència CNMC. El locutor va qualificar la decisió del Tribunal alemany de clatellada a Espanya per par de la Unió Europea i va avisar que no ho perdonarien amb paranoies tals com recordar els 200 mil alemanys ostatges a les Balears o la petició ja dita de les cerveseries de Baviera entre d’altres. De fet la CNMC va considerar que creava un clima d’hostilitat cap a la ciutadania alemanya, que ara l’Audiencia Nacional, institució hereva del franquisme ho transforma en llibertat d’opinió i que no poden ser considerades com injurioses a cap col·lectiu.

Escoltar l’Audiència Nacional parlar de llibertat d’opinió, quan Valtonic va haver de prendre el camí de l’exili per dir en una cançó que “los Borbones eran unos ladrones”, cosa prou demostrada avui en dia, o el cantant Pablo Hassel també empresonat ja fa 3 anys i tractat com un gran criminal pel simple delicte de les lletres de les seves cançons senzillament fa riure. En Losantos deixa ben clar que els Tribunals alemanys no valen, i nomes son vàlids aquests hereus de la justicia franquista. Realment les seves paraules inciten a l’odi contra un col·lectiu en aquest cas l’alemany i per tant la multa era prou justificada.

Un cop més veiem la doble vara per medir les coses, pel enèmics del règim i per les persones del propi règim com Losantos, un miserable que n’ha dit de l’alçada d’un campanar i segueix sota el paraigues del Règim espanyol com si res, el mateix que es capaç d’aprofitar la mort d’un turista per una aturada cardiaca en un aeroport amb accions criminals del Tsunami o titllar de terrorisme la concentració a l’aeroport o inventar moltes i moltes proves amb informes falsos policials per implicar a persones sempre relacionades amb Catalunya. En definitiva una nova vergonya d’uns Tribunals totalment desacreditats i sense cap control, on els jutges han perdut la seva funció per passar a treballar per un règim que no admet dissidència ni altres opinions diferents a l’oficial.

Una nova mostra de la impunitat per bandera d’aquests personatges tant foscos.

GALICIA: MÉS DEL MATEIX

Sense categoria

Els resultats de les eleccions gallegues no han aportat massa sorpreses i la cinquena majoria absoluta Popular deixa ben clar el poder d’aquest partits des de la falsa transició espanyola fins el dia d’avui.

Tantes legislatures seguides de domini i ocupant els llocs claus de governabilitat, no seria desitjable per cap democràcia, i menys una de fireta com l’espanyola. Les xarxes clientelars que es creen i les coaccions amb la població son uns mals que ja marquen els resultats, i la gracia de la democràcia es l’alternança de poder, amb acords amb els temes fonamentals i variacions en la resta de temes, depenent quin partit ho gestiona. Això explicaria en part aquests resultats, per l’altra la poca seriositat de les teoriques Esquerres, més preocupades de les seves quotes de poder a Madrid que del territori on anaven a presentar-se. Així veiem en un costat el Partit Popular acaparant tot el vot conservador i sense competència i a l’altre costat l’alternativa real el BNG que es veu perjudicada per les candidatures d’un socialisme en caiguda lliure i sobretot un Podemos i Sumar cadascú a la seva i que no han obtingut cap representació però han deixat els seus vots a les escombraries. De fet amb els seus vots pel BNG podrien haver canviat 2 o 3 diputats que haguessin alterat el resultat. Tanmateix el resultat per vots es favorable al pol d’esquerres sobre el de dretes i per tant la societat també ha dit la seva en global. Això son especulacions ja que les regles son iguals per tothom i evidentment tothom les ha acceptades.

Cal veure com fins hi tot un partit normalment en la lluita per ser campió d’aquells que es queden a les portes de les institucions, com son el partit animalista PACMA ha aconseguit més vots que Podemos i el ego de Yolanda Diaz per aquest nou invent de Sumar amb auguris venuts abans d’hora ha quedat en res com era d’esperar. El PSOE segueix en caiguda lliure, ja que moltes de les seves polítiques com hem vist els darrers anys s’assemblen massa als Populars, i la gent sempre prefereix l’original a la copia barata.

Sense la generositat d’aquests partits que son carn de desaparició com ho ha estat Ciudadanos, el BNG no ha pogut donar el salt definitiu per optar a la presidència i donar un aire diferent més enfocat a Galicia i no a Madrid, encara que la seva pujada porta bons auguris pel futur si ho saben gestionar.

Galicia potser comença a despertar, desprès de ser el bressol del Dictador Franco, un President autonòmic en forma del genocida Fraga Iribarne i exceptuant una legislatura sempre majories absolutes dels Populars per fer i desfer sense cap preocupació pel fet nacional gallec. Caldrà esperar 4 anys més i mentrestant un impuls per Feijoo i la seva carrera a la presidència espanyola deixant els sectors d’Aznar i Ayuso a la banqueta.

Galicia: de moment més del mateix

IDENTIFIQUEM ELS OBSTACLES

Sense categoria

Llegeixo una entrevista a Xose Manuel Beiras, lider històric del BNG gallec i ens diu que ” Si no canvies el règim podrit no hi ha camí per l’autodeterminació”, la subscric en la seva totalitat i la trasllado a Catalunya.

Ahir mateix el President Aragonés ens diu i admet que en l’aplicació de l’amnistia caldrà batallar alguns casos que no seran d’aplicació i immediata i alhora defensa el referèndum com eina per resoldre conflictes polítics. Caldria preguntar doncs, si ara admet això, perquè van votar que sí a la proposició de llei d’amnistia a Madrid i han criticat als que no ho han fet com irresponsables, no els importen aquesta gent que en quedarà fora o al lliure criteri judicial espanyol. Respecte la segona, el 2017 perquè no van aplicar el resultat del referèndum i ara el defensen com eina de resolució. Tota una hipocresia.

També, aquesta setmana hem vist amb el delinquent que estomacava dones al Metro de Barcelona com nomes per la pressió per les xarxes el van detenir, ja que sinó amb la identificació marxava cap a casa. En el mateix sentit alumnes de Girona que es negaven a parlar en català a classe per exemple. Les dues per no exercir des de Catalunya el que fan els Estats normals, fer complir la llei per protegir la nostra llengua, no com opció, sinó com obligació i amb conseqüències per qui no ho faci i castigar els delinquents com es mereixen i estudiar si se’s pot fe fora si son immigrants que evidentment no s’han adaptat i son delinquents. Tant un cas com l’altres no son exercits en nom d’aquest bonisme sense fre que ens perjudica i on les normes simplement no s’apliquen.

Avui Vicent Partal ens parlava del tracte vexatori al Cantant Pablo Hassel quan porta 3 anys a presó que no son culpa de la Generalitat, però si el tracte discriminatori rebut respecte altres presos polítics com hem vist, per si no fos prou vergonya tenir a presó un pres per motius de llibertat d’expressió coartada pel règim.

Quan el 2017 no es va arribar fins al final, no va se culpa de la gent en la major part, va ser culpa dels nostres que vam descobrir que ni preparaven el que ens havien venut, ni estaven disposats a obeir el resultat del referèndum. Ara 7 anys desprès veiem com han tornat a la roda autonòmica espanyola com si tal cosa amb receptes de fa 20 anys i promeses que saben son fum. Per tant acusar l’Estat espanyol, ja sabem que es defensarà per interés propi i la Unió Europea ja sabem que no vol canvis fins que siguin irreversibles i acceptats com ha passat sempre.

Per tant, el principal obstacle per arribar a la independència aquest moment son les nostres institucions, gestionades pels nostres partits. Això ho hem de dir clar i identificar els obstacles reals.

DEMANANT EL PERDÓ

Sense categoria

La frase del Conseller Campuzano dient que el Govern espanyol està disposat a indultar quei quedi fora de l’amnistia, defineix perfectament el nivell d’ambició d’un Govern que li queda molt lluny resoldre la independència.

Ens diu que no hi pot haver mai una llei blindada al 100%, i que el Govern espanyol està obert a indultar els que no estiguin inclosos, afegint que això ho sap tothom ja que volen tancar la via de la repressió definitivament. Ens parla que les lleis estan sotmeses sempre al control dels jutges en la seva aplicació i acusa Junts de ser irresponsable pel seu vot negatiu. Diu que el gen convergent dins Junts ja no existeix sinó el tema s’hauria resolt fa temps i ja s’hauria pactat.

Aquesta defensa de la Justícia amb una mitja veritat no es de rebut, aquesta sabiem ahir mitjançant la seva comissió d’Ètica que els magistrats poden manifestar-se contra l’amnistia i les decisions del poder legislatiu quan considerin que està en perilla l’Estat de Dret i la independència judicial, defensant el seu dret a manifestació. Aquests que han reinterpretat el paper del poder judicial en una democràcia, que no es altra que aplicar les lleis que realitza el legislatiu, en cap cas oposar-se a aplicar-les fins hi tot abans que siguin una llei i molt menys a manifestar opinions polítiques, ja que el seu principi de neutralitat hauria de ser la garantia pels que son jutjats i això en cap cas ho compleixen com hem vist amb els judicis del procès i la farsa que han protagonitzat.

Una llei no pot estar blindada, però ha de ser executada no hi ha dubte, el poder judicial no pot interferir el legislatiu en una democràcia normal. El Conseller confia amb aquest poder corrupte, i ens diu que el Govern espanyol ja te previst els indults, una promesa més que si mirem el currículum no seria pas de fiar i molt menys de donar-ho per fet, quan son instigadors i col·laboradors d’aquesta repressió des del minut zero fins avui. De fet admetre culpabilitats amb un indult imaginari, es admetre que el 2017 va ser un delicte i no un exercici de democràcia que es el que era. El típic discurs de la submissió demanant perdó per desobeir l’amo tant català per desgracia.

El Govern hauria de triar entre si vol estar amb el poble o amb la repressió i formar-ne part. Malauradament ja veiem que han triat la segona opció i per tant son un obstacle a combatre per retornar el poder al poble.

Demanant el perdó.

.

ELS DRETS HUMANS SEMPRE PRIMER

Sense categoria

El Tribunal Europeu dels Drets Humans avala la prohibició del sacrifici d’animals amb el ritual Halal i Kosher. Una decisió que ja ha aixecat polèmica amb les comunitats islàmiques i jueves clamant per la seva llibertat religiosa.

El Tribunal s’ha pronunciat així sobre aquesta pràctica per obtenir la carn que consisteix en matar amb un tall al coll vaques,cabres, ovelles o aus amb un patiment llarg de l’animal que es dessagna durant hores i sense un atordiment previ, buscant i protegint el benestar animal i sense que entengui que es cap restricció de la llibertat religiosa. A Bèlgica ja es va prohibir el 2017 obligant a aquest estaborniment elèctric i no letal que respectava l’esperit del sacrifici religiós. Diverses associaicons jueves i musulmanes o van impugnar. De fet el TJUE també va dir que es pot prohibir sempre que la mesura respongui a un objectiu d’interès general reconegut com el foment del benestar animal. Tanmateix el TEDH també ho vincula amb la moral pública i aquesta canvia amb el temps i nega que la prohibició sigui discriminatoria.

La comunitat islàmica de Catalunya ja ha alçat la veu contra la decisió dels Tribunals i demana respecte al dret a llibertat religiosa. Crec que cal abordar el tema d’arrel cosa que els nostres partits no faran ja que els vots van per damunt de tot i el bonisme passa per damunt de qualsevol cosa, però evidentment en un Estat modern i democràtic cal dir molt alt que els Drets Humans son vinculants i de prioritat absoluta i que les creences o religions no estan per damunt de les mateixes i pertanyen a l’àmbit privat de les persones però no com a fonament per una societat madura. Tothom ha de poder creure amb el que vulgui, nomes faltaria, però hi ha una sèrie de drets que ens obliguen a tots com a persones, i el respecte als animals és un. La tortura no cap en cap societat, ni la humana, ni la dels animals, per tant aquestes pràctiques ancestrals van contra la dignitat animal i l’evolució dels temps ens permet dir que no es poden permetre. El món evoluciona i les religions no, aquest es el problema. De totes maneres el món som tots i les creences de determinats col·lectius que no poden estar per damunt de la resta.

Crec que atrocitats com aquestes no tenen cabuda en nom de res ni ningú i si els nostres partits i institucions ens representessin a tots ho deixarien ben clar sense embuts. La vida la marca l’evolució i els drets i deures que han d’anar evolucionant i no creences com a metodes de control per impedir el creixement humà i la llibertat.

Els drets humans sempre primer.

EL MÓN REAL

Sense categoria

No hi ha dubte que el cinisme del món en general davant qualsevol guerra no deixa dubtes. El negoci passa a ser el primer i la tragèdia humana un efecte secundàri que arriba a la gran hipocresia quan el missatge que es dona precisament es en direcció contrària amb el suport d’una part de la societat que s’empassa l’engany i l’amplifica.

Ho vam veure amb el deute grec que davant les peticions de condonacions, els Estats que més ho demanaven, seguien venen armament a Grècia per seguir el seu negoci com si res, i ara ho veiem a la franja de Gaza, on molts Estats condemnen a Israel per la seva intervenció militar a Gaza i la gran quantitat de morts que ha provocat. Condemnes, gests i grans declaracions que pretenen amagar que el negoci armamentistic no s’atura i segueix sense cap tipus d’ideològia que no sigui el negoci pur i dur.

Espanya ara hem sabut que va liderar les exportacions d’armes a Israel malgrat que van anunciar que estaven suspeses i de les declaracions internacionals de Pedro Sanchez condemnant aquest genocidi i obrint la porta a reconèixer un Estat palestí. Tot fals. De fet el novembre passat Espanya va vendre material militar a Israel per valor d’un milió de d’euros segons una investigació.

De fet el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares denunciant com la resta del Govern aquestes massacres va manifestar el desembre que des del 7 d’octubre no es produeixen exportacions d’armes espanyoles a Israel i ho va tornar a repetir el mes de gener on preguntat per un embargament total, va respondre que per descomptat Espanya ho havia realitzat. La investigació ens diu que això va en sentit contrari i que bombes, granades, torpedes, missils, cartutxos i altre material ha estat venut el passat novembre pel valor d’un milió d’euros, convertint amb l’Estat de la Unió més exportador, un 52% del total. Ara ens diuen que aquestes vendes son llicències autoritzades abans del 7 d’octubre i que es material per demostracions i no per la guerra, quan els reglaments ens diuen que es pot revocar el permís de venda si hi ha indicis racionals que el seu us serà per la guerra, com tot indica és el cas.

Una mentida descoberta en aquest cas, i que posa de manifest aquest cinisme del discurs a l’opinió pública per un costat i el negoci brut i milionari per un altra. Un cop més la vida humana no te cap valor i els negocis en tenen el màxim.

Benvinguts, al món real.

NO HI HA BONS I DOLENTS

Sense categoria

Les paraules de Feijoo i la seva proposta a concedir un indult condicionat al President Puigdemont estan portant cua i tornem a veure com des dels Republicans i la seva orbita es torna a criticar parlar amb els Populars amb la distinció falsa de bons i dolents que ens venen.

De fet va fixar unes condicions que seria entrega a la justícia, complir la condemna, demanar mesures de gràcia i una renúncia al referèndum i la independència de Catalunya per la via unilateral. Cal dir que les eleccions gallegues son properes i les majories no es veuen clares. Alhora sabem de les negociacions dels populars prèvies a la investidura de Sanchez amb el President Puigdemont han estat un fet i la trama russa que vol barrejar el President a la mateixa Unió Europea no sembla acabi sent creïble fora de les fronteres, pel seu caràcter esperpèntic. Les queixes del President per aquesta situació segur han fet temer que parles sobre aquestes negociacions que podrien posar més dificultas encara als Populars en terres galleges i també en general pel seu discurs crític amb qualsevol contacte per la part socialista.

Unes paraules que com deia, ja han trobat critiques ja que no lliguen amb el clàssic bons i dolents que ens venen els d’Oriol Junqueras i tot el seu aparell mediàtic. La realitat i des del punt de vista d’un partit que es digui independentista li hauria d’importar ben poc la governabilitat d’Espanya i el partit que l’ostenta, més si es tracta de dos partits muntats des de la farsa de la transició franquista i ben controlats pel règim com son Populars i socialistes. Respecte a Catalunya els dos volen el mateix i en aquest context negociar amb els dos seria el normal. Els dos van aplicar el 155, i els dos ens han enganyat repetidament amb les peticions catalanes fonamentals, i per cert els dos contraris a la democràcia més elemental i el poder de decidir de la societat catalana.

Aquest indult condicional, no te cap sentit en qualsevol Estat normal, ni tampoc amb aquest. Una nova ocurrència en un Estat corrupte on tot es possible en benefici del poder en un sistema tacat. La pantalla ara es l’amnistia i aquesta ja es veu que serà paper mullat i la part judicial no pensa fer les funcions que li corresponen com s’encarrega de demostrar Garcia Castellon per exemple dia rere dia. Aquesta renúncia explicita que demana de fet ja la vam veure el 2017 al no seguir endavant i culminar el vot popular i posteriorment acatar el 155 i tornar a ocupar el seu lloc en el sistema autonomic espanyol, per tant no cal tornar-hi.

Ni bons, ni dolents.

LA LLISTA DE LA DISCÒRDIA

Sense categoria

La quarta llista o Llista Cívica impulsada per l’ANC és un artefacte que confesso en aquests moments porta molta discussió i preguntes sense resposta que haurien de ser aclarides abans d’iniciar qualsevol projecte.

Jo en principi era favorable a impulsar aquesta opció però cal dir que cada dia que passa tinc més dubtes i aquests crec que poden ser generals. En primer lloc la manera de triar les persones que en formen part, i més enllà d’això els caps visibles que lògicament haurien de ser figures de la societat civil i allunyades d’altres formacions per no crear sospites. En aquests moments crec que els impulsors ja haurien de tenir una llista dels mateixos i un sondeig fet amb els mateixos. En segon lloc cal pensar que si aquesta llista assoleix una majoria absoluta cap problema ja que no es vol fer autonomisme, sinó proclamar la independència. Cal ser realista i encara que la bossa de votants independentistes orfes és amplia, no crec que sigui el suficient per assolir això, encara que si per entrar folgadament al Parlament amb una nova campanya. Un cop allà i sense majoria, cal veure quina és la funció, ja que és necessitaria el suport de les tres formacions actuals que ja van renunciar el 2017 a la independència i que sense un estimul suficient o obligació dubto que incondicionalment s’adhereixin a la causa. Si això passa quina és la funció dels diputats escollits, ocupar les cadires 4 anys, està exposats a campanyes poderoses per associar-los a qualsevol de les formacions existents, com ho expliquem.j

Cal pensar que el poder de les formacions actuals i els mitjans no en seran uns grans amics i faran el possible pel fracàs de la mateixa, i el que es pitjor la divisió de l’ANC com objectiu, cosa que seria una greu errada pel moviment i que el deixaria tocat per aquesta part.

Aleshores, cal pensar molt bé cada pas, i sobretot resoldre tots aquets dubtes i escenaris en aquest nou context que es vol reforçar. El 2010 una gran majoria social va arrossegar els partits allà on no volien anar, ara parlem d’una cosa diferent i amb experiències de noves llistes que ja hem vist que no han passat d’anècdotes, pel poder tancat existent i pel sistema electoral existent a Catalunya.

El moviment és il·lusionant però cal veure i estudiar també la possible presència del President Puigdemont com a cap de llista i el seu efecte mediàtic. Crec que es positiu un altre espai per recuperar el vot desencisat independentista, però si es vol arribar a l’objectiu cal una coordinació efectiva i vençer reticències poderoses que son difícils de controlar.

Es la llista de la discordia.

DECISIÓ DE FUM

Sense categoria

La proposta d’AENA per ampliar l’aeroport del Prat, no hi ha dubte que es un caixa o faixa. El que es qualificaria com un xantatge que no canviarà ja que el poder total de decisió és a les seves mans.

Tots sabem de la necessitat de vols intercontinentals i la manera d’ampliar la infraestructura per competir al primer nivell, cosa que els dos partits catalans Junts i Esquerra comparteixen, també comparteixen aquesta denuncia al xantatge abans explicat de fer la proposta d’AENA o res. També en tenim un exemple amb l’inversió aprovada de 2400 milions a Barajas que el Govern espanyol ja ha anunciat i que no seria una prioritat en qualsevol Estat. Han denunciat que el PSC va votar a favor del traspàs dels aeroports a Catalunya i van acabar rectificant. La consellera ha dit que sense capacitat de de decisió, no serem un hub intercontinental.

Un altra tema recurrent i que sempre arriba a la mateixa conclusió pels anys dels anys. S’ha demanat mil cops però la resposta sigui quin sigui el Govern a Madrid sempre es la mateixa, les administracions catalanes no decideixen sobre el seu aeroport, com a màxim s’ha arribat a proposar un conveni amb participació minoritària catalana i el poder de decisió igualment d’AENA, o sigui res. Tots veiem com passen els anys i la política centralista on nomes existeix Barajas amb inversions com la que he descrit sense problemes i tot el suport i alhora procurant que Barcelona mai pugui arribar a aquest nivell encara que això costi moltes inversions perdudes i molt creixement de l’econòmia sense possibilitats. Es una política que ja coneixem i que no canviarà.

Escoltar la Consellera dir que sense poder de decisió no serem un hub intercontinental, ni fàrem una gestió en benefici d’aquesta infraestructura cabdal per un país, es de molt de cinisme per part del seu partit i de la resta, que tenen prou proves per veure que això no canviarà i nomes amb la independència seria possible, per cert una independència que van frenar el 2017 per si han perdut la memòria. Per tant dir ara el que fariem amb poder de decisió es una hipocresia que la gent no es mereix.

La societat catalana sap que una autonomia es una autonomia i un Estat es un Estat, i això traslladat a Catalunya i Espanya te unes conseqüències invariables que tots coneixem.

Mentrestant,anirem prenen decisions de fum.

LA PERSECUCIÓ TOTAL

Sense categoria

La decisió dels fiscals de la Sala del Tribunal Suprem per una majoria absoluta de demanar imputar per terrorisme el President Puigdemont pel Cas Tsunami Democràtic, conjuntament amb altres persones i els casos com la Trama Russa o les imputacions als CDR deixen ben clar que la Llei d’Amnistia es un zero a l’esquerra.

Aquesta paranoia judicial sense cap base ni fonament en qualsevol Estat democràtic, deixa ben clar que la posició de Pedro Sanchez és dèbil i que la llei i la seva negociació per tornar-la a presentar es simple paper mullat. De fet queda molt clar que qualsevol text serà interpretat d’una determinada manera per l’aparell judicial de l’Estat amb una finalitat política concreta i sense aturador, per tant el teatre de les noves reformes de la Llei, és simplement teatre per part de tots.

Apart de l’objectiu prioritari, com es el President Puigdemont, moltes altres persones quedaran en indefensió per aquesta bogeria judicial espanyola i pagaran les conseqüències amb llei o sense i això que sabem i veiem a cada pas que fan cada dia, no pot comportar ni el Teatre de Junts amb blindatges imaginaris que no existeixen, ni amb declaracions miserables d’Esquerra donant pressa per aprovar la llei sigui com sigui, en un acte de vergonya aliena de grans dimensions.

Arribats a aquest punt, caldria deixar de banda la llei d’amnistia i abordar directament els problemes d’un Estat amb estructures podrides i que li cal entre d’altres coses una revisió democràtica i una neteja a fons de l’aparell judicial perquè es comporti com el que hauria de ser un poder de l’Estat que fa complir la llei i no interfereix amb els altres poders. Aquest és el vertader problema, i no cap altra, sense resoldre això, no es pot avançar en res i ho saben perfectament. La segona part es que aquesta estructura no canviarà i segueix ancorada en el passat i amb una repressió present i futura, per tant els partits catalans si entressin amb aquests aspectes pot ser que el seus votants es preguntessin que coi fan col·laborant amb això com si tal cosa i blanquejant aquesta farsa, cosa que els portaria a la conclusió que no tenen cap intenció de fer altra cosa per conservar les seves quotes de poder i el seu modus vivendi per damunt de qualsevol cosa.

Aquesta reflexió no els interesa i per tant seguiran amb aquesta farsa de lleis que son fum i que malauradament molta gent en pagaran les conseqüències sense remei.

VEURE PER CREURE

Sense categoria

Llegeixo una notícia on diu que estudiants d’ESO es rebel·len contra el Català i no el volen parlar ni amb la professora de llengua catalana, i això a Girona, tot un simptoma de com van les coses en aquest apartat.

Sembla un broma, però no ho es. Una professora de català de secundària de Girona té cinc classess de 3r d’ESO en peu de guerra ja que diuen els obliga a adreçar-se-li en català a la classe de llengua catalana. Explica que si no ho fan els hi abaixa la nota de català del trimestre, i la reacció dels alumnes ha estat amb frases com “Pero esto es injusto”, “Nadie habla en catalan”, “No lo puedes ordenar, tenemos libertat para hablar en castellano” com alguns exemples.

La professora no dona crèdit al que escolta i alerta que no sap de que serveix explicar la història de Catalunya o la Dictadura franquista de 40 anys de durada si quan acabem la classe el catalanoparlant li diu a l’immigrant de torn “¿Me dejas tu boli?”, i això no es bilinguisme, es acceptar que amb el castellà en tenen prou. Això ho amplifica a altres àmbits de la societat on com deia la filologa Carme Junyent “El que mata el català és la indiferència. Ja pot tenir molt de prestigi que, si no s’usa, malament”.

Realment, aquest es el monstre que hem creat, bàsicament per culpa nostre, tant de les nostres institucions i la seva defensa de la llengua de fireta i de bona part de la societat que actua com avalador de que la nostra llengua es de segona categòria i no fa falta. El cas de Girona evidentment ja és marcat d’origen, ja que parlar en català a la classe de llengua catalana no es una opció, seria la normalitat, igual que la de llengua castellana, ningú se li acudeix fer-la en un altra llengua diferent. En canvi en el cas del català la percepció canvia, fruit del que abans deia. Es barreja la llibertat per parlar en castellà que res te a veure amb una classe de llengua catalana, i per cert una llibertat que es veu el català no la té. De fet aquesta paranoia és fruit per exemple de quan en un Restaurant no hi ha carta en català o no ens atenen amb la nostra llengua com marcaria la llei i no ens queixem ni ho denunciem. També quan esborrem el català amb un immigrant i li donem la idea que no li farà falta mai.

Una societat amb poca autoestima i uns governs que simplement es neguen a aplicar la llei. Veure per creure.