ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ZAPATERO I LES SEVES COLONIES

Sense categoria

El President espanyol Zapatero en la seva intervenció en l’Assemblea parlamentaria del Consell d’Europa, ha assegurat que les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla no son comparables amb Gibraltar, recordo colònia britànica què Espanya fa temps que reclama, i ha posat en marxa el discurs demagògic i imperialista d’aquest estat en matèria territorial.

Davant de les preguntes del representant suís per la situació d’aquestes dues ciutats que reclama el Marroc, va teoritzar que des del punt de vista històric, jurídic i polític no hi ha comparació, i la sobirania espanyola es inqüestionable, i què seguiran reivindicant Gibraltar amb un diàleg constructiu.

 

Les ànsies colonitzadores d’aquests imperis decadents, i què encara porten en els seus cromosomes aquest estigma del passat pensant què poden eternament dominar sota el seu jou un territori, sense demanar opinió a la població desprès d’haver-lo aconseguit fa molts anys per la força de les armes, i explotar-lo fins als seus límits, poc a poc es van esgotant.

 

Els arguments s’acaben, i es molt trist què un president d’un estat hagi d’utilitzar el recurs de dir què dos situacions iguals son diferents, simplement perquè un l’interessa i l’altre no amb dos punts de vista oposats.  La situació de Ceuta i Melilla evidentment es la mateixa que Gibraltar, i no pot reclamar una, sense cedir les altres, i per cert seguint aquesta filosofia mai he sentit una reclamació de la Catalunya Nord actualment sota el domini de l’estat francès, un altra greu contradicció.

 

Se’ns dubte l’esperit de Castella es guerrer per naturalesa, i allí on ha passat ha deixat un rastre de sang i destrucció què fan inassolible aquest concepte de “madre patria”, quan parlen dels territoris americans què per sort per ells van poder expulsar aquesta autentica plaga, per esdevenir estats independents.

 

Ara ens trobem el 2009, i precisament per les raons que esgrimeix en Zapatero, de la historia, jurídiques i polítiques, la democràcia s’imposa a Europa, i a mesura que la civilització avança els pobles tenen mes llibertat, i el dret de decidir el seu futur amb la creació de molts estats nous que fa pocs anys no figuraven al mapa, i d’altres que ja piquen a la porta, esclar què d’un estat què no reconeix el dret a l’autodeterminació d’una de les ultimes colònies que resta sota el seu domini com es Catalunya, no es pot esperar gaire cosa, i la seva esquizofrènia arriba a fer judicis sobre dictadors a llocs llunyans del planeta, quan les atrocitats del franquisme segueixen intocables, i ara es volen investigar les tortures de Guantanamo, quan la organització pels drets humans en el seu informe anual denuncia aquestes practiques en el propi estat.

 

Es inútil la pedagogia, no es volen adaptar a les circumstancies actuals, i així la convivència es impossible, quan a Gibraltar es pregunta a la població, aquesta majoritàriament vol pertànyer a la Gran Bretanya i no a Espanya, se’ns dubte es un detall que no interessa al govern espanyol pels seus nivells mínims de democràcia.

 

Europa sap molt be què te una taca al sud del continent on els drets segueixen sent vulnerats, i on aquest antic imperi es va reduint, i esperem aviat segueixi la seva dieta aprimant-se una mica més per la seva bona salut i la nostra.

L?OPTIMISME INJUSTIFICAT DEL CONSELLER SAURA

Sense categoria

Avui s’ha celebrat la reunió a Madrid entre el ministre Chaves i el Conseller Saura per tractar el tema dels traspassos pendents, i ens anuncien que a mitjans de juliol Rodalies de Barcelona i Inspecció de treball seran una realitat tant falsa com la personalitat dels dos personatges reunits, però experts en cortines de fum per amagar la realitat.

Saura ha insistit en que s’ha plantejat la necessitat de donar un nou impuls en el desenvolupament de l’Estatut, i ha alabat la receptivitat en què ha estat rebut, i des de la banda espanyola confirmen que falten uns petits serrells per tancar els traspassos, dient que complir l’estatut no es un assumpte senzill, amb el compromís de modificar les lleis estatals per fer-ho possible.

 

Per una banda les habilitats negociadores del conseller, son de tots conegudes, amb la seva actuació contra els estudiants amb protesta pel pla bolonia i una escomesa policial  totalment desproporcionada, pel  pacte amb la Vicepresidenta espanyola De la Vega, amb un termini què qui sap on para pel nou finançament, a canvi de no demanar la compareixença de Zapatero a donar explicacions sobre els tema, i pel seu si al nou Estatut la mateixa nit què es pactava a Madrid la seva definitiva retallada sense temps material per digerir-lo. Amb aquests precedents, les seves primeres impressions de donar un nou impuls al desenvolupament de l’Estatut son premonitòries, ja què nou vol dir què abans hi ha hagut un desenvolupament, cosa què es fals, ja què desprès de 2 anys aquest es sota mínims per la inoperància catalana i la negativa espanyola a tenir-lo en consideració, esperant la sentencia judicial per escampar els retalls què en quedin pel territori.

 

Ens parla de la receptivitat, quan crec què sap perfectament que Zapatero necessita aliats, i ha de suavitzar el seu maltracte a Catalunya a contracor, per aconseguir què aquests partits catalans fluixos de memòria i amb anhels de tocar cuixa al preu que sigui, donin el seu suport parlamentari, i sense oblidar què aquest socialista andalús no es precisament un amic, i nomes cal repassar hemeroteques i actuacions, per veure la simpatia què li produïm.

 

Dir què complir l’estatut no es fàcil, desprès de retallar-lo a consciencia, aprovar-lo, votar-lo el poble, i entrar en vigor, es poc més que un insult, es com si jo hem posen una multa al cotxe, i dic desprès de molts anys al volant què conduir no es fàcil.

 

Pel que fa a Rodalies, els dos governs necessiten un acord, què puguin esbombar evidentment sense llegir la lletra petita i a cop de titular, veurem com el traspàs no serà complert, o no vindrà amb la dotació econòmica per posar al dia el caducat servei de l’àrea metropolitana, o anirà a compte de les inversions previstes a Catalunya, o fins hi tot del finançament promès, però segur què no es or tot el que llueix, començant perquè la inversió prevista a Madrid ja es superior a la de Barcelona, amb moltes mes deficiències i necessitats de la segona, tot un senyal què les coses aniran com sempre, i ens volen fer empassar un nou gripau que doni munició al PSOE-C i la seva suposada defensa del territori, i doni aire a les seves dues crosses al govern, per vendre el producte a animes de bona fe.

 

Senzillament no me’ls crec, i em repugna aquesta manera d’actuar i d’enganyar la bona gent, tot per no arribar al fons de la qüestió, i seguir amb la màxima de qui dia passa any empeny.

 

 

 

LA MENTIDA DEL CATALÀ A EUROPA

Sense categoria

El secretari d’estat espanyol per a la Unió Europea, Diego López Garrido, ha signat a Luxemburg l’acord que hauria de permetre als ciutadans catalans escriure al Tribunal de Justícia Europeu en la seva llengua, i rebre resposta en la mateixa llengua, segons el secretari demostra la voluntat i compromís del govern espanyol amb les comunitats que tenen llengua pròpia, una mentida més del govern Zapatero.

 

El Tribunal ja ha advertit que no acceptarà el català en documents de caràcter jurídic, i d’altres com subvencions o contractes de treball, i on el govern espanyol s’haurà de fer càrrec de les despeses de traducció.  Això vol dir què primer s’haurà d’enviar el text a Madrid per traduir-lo al castellà, i la resposta correra en l’ordre invers de Luxemburg a Madrid, i d’allí a Catalunya.

 

En definitiva Luxemburg tant sols admetrà les 23 llengües oficials de la Unió, i aquest conveni es començarà a aplicar quan l’Estat informi que es fa càrrec del cost de les traduccions, cosa què ja va ser denunciada per incompliment espanyol en aquest punt.

 

En definitiva una maniobra més per fer passar bou per bestia grossa amb uns titulars que si mirem el fons tants sols son una cortina de fum, perquè al final l’estat espanyol no vol al català com a llengua oficial a Europa, ni tant sols en el seu territori, com succeeix amb la prohibició de qualsevol llengua què no sigui el castellà en les seves institucions.

 

Si l’Estat volgués tal com va fer Irlanda amb el minoritari gaèlic, el català ja seria oficial, però no els interessa, i la seva xenofòbia esta per damunt d’aquestes coses intentant enganyar la bona fe de la població amb falsedats i esforços irreals per aconseguir l’objectiu, ells son l’obstacle com en moltes altres coses, i son ells qui frenen aquest procés esperpèntic, on realment la carta en català nomes aniria de Catalunya a Madrid i a la inversa, fent tota la resta de recorregut amb castellà, per tant no es cert que poguéssim dirigir-nos directament al Tribunal Europeu, i per si això no fos poc el tema esta paralitzat ja què l’estat no ha fet cap pas per assumir els costos de traducció, tota una presa de pel.

 

Tot te la seva lògica, ciutadans de segona, llengua de segona, i prohibició de internacionalitzar la llengua, i on interiorment a base de falses visions de perill del castellà i discriminació, afavorir el retrocés de les llengües minoritàries  per deixar-les en detalls folklòrics.

 

Definitivament, més del mateix amb la col·laboració dels mitjans afins tergiversant la noticia per fer-nos empassar el gripau, si volem conservar la nostra llengua entre moltes altres coses nomes ho podem fer amb un estat a favor, i ara per ara no el tenim.

 

 

 

ESQUERRA OBRE LES PORTES I LA DEMOCRACIA ES TANCA

Sense categoria

La situació d’Esquerra degut a les actituds despòtiques de la direcció ha provocat amb dos dies la baixa de dos militants de pes, Jaume Renyer i Joan Carretero, degut a la seva visió critica sobre el rumb del partit republicà, i sembla que l’amenaça de Carod d’aplicar disciplina al partit en el seu discurs de renuncia a la candidatura a la presidència es va fent realitat.

Jaume Renyer, el candidat a la presidència per un dels dos sectors renovadors, Esquerra Independentista, militant des de fa  prop de vint anys, i autor de nombrosos llibres sobre la independència i els valors republicans, ha decidit marxar al no trobar marge de diàleg, i constatar que la direcció no te intenció d’afrontar un conflicte contra l’estat espanyol per exercir el dret a l’autodeterminació.

 

Joan Carretero, líder de l’altre corrent, Reagrupament, i què davant la fusió dels dos sectors continuadors del rumb del partit aquests últims anys junt al PSOE-C, va escriure un article, i què com a bon doctor diagnosticava els mals i receptes per fer una candidatura transversal des del partit o un de nou amb l’objectiu de la independència unilateral, davant la decisió de la direcció primer de voler fer un judici davant d’aquesta al que es va negar, i ara davant la suspensió de militància i obertura d’expedient disciplinari, ha pres la decisió de marxar.

 

Dies tristos per aquest partit amb vocació independentista desada en un calaix per passar a ser un partit d’ordre  o madur com el defineixen ara, la direcció sembla instal·lada en un altra dimensió on no li preocupa la pèrdua progressiva de votants, mes de 300000, ni els negres auguris per les properes eleccions al Parlament català, on la seva opció sembla apostar per un tercer tripartit reforçant el caràcter d’esquerres i social de la formació, per deixar de banda la reivindicació, i aglutinar tota la bona feina que esta fent l’Estat espanyol per la creació de l’estat propi.

 

La prostitució de l’ideari independentista passarà molta factura, i si la marxa i degoteig de militants va en augment, les conseqüències poden ser molt importants, ja que una possible nova agrupació per molt que la desacreditin, si aconsegueix ser verdaderament transversal, i amb un objectiu clar cap a la sobirania i uns lideratges coherents, amb carisma, i no tacats per la ratera com la definia els partits catalans que segueixen el sistema espanyol en Salvador Cardus en un article l’altre dia, pot ser l’espurna per veure la llum al final del túnel, i el trencament dels esquemes actuals.

 

Crec que ERC encara pot tenir un paper important en aquest procés, però no amb el rumb actual totalment desdibuixada, i no amb els dirigents actuals què ja han perdut tota credibilitat, d’ells depèn canviar la ruta, o ser un altra desencís en el llarg camí cap a la Independència.

 

No volem esperar més, i els vents bufen al nostre favor, cal que tinguin una expressió política clara sense pors, ni mans brutes, i això ho pot fer ERC, o es pot fer sense ella, cal que decideixin en paraules del mateix Puigcercos que volen ser quan siguin grans.

 

 

EL PRESIDENT MONTILLA I ELS SEUS FETS

Sense categoria

En un acte FETS PRESIDENT MONTILLA celebrat avui, acompanyat dels seus consellers i ministres i sense el logo del PSOE-C present, i on nomes tenia com objectiu incrementar la imatge positiva del President, aquest ha semblat què comença a preparar a la gent pel seu sí al finançament donat per Madrid, i què Zapatero vol resolt pel mes que be, i tot disfressat de fermesa i convicció.

Aquest ha demanat paciència als catalans, ja que calen uns quants dies més de feina dura, i ha denunciat  la manera d’entorpir de CIU en les negociacions què ha qualificat de poc patriòtica, ha revisat la obra de govern en aquests dos anys com els fets de SEAT o NISSAN com exemples, i ha reiterat que no acceptaran un acord a la baixa com els governs de Pujol, i què aconseguiran Rodalies, Beques o la participació decisiva a l’aeroport, defensant l’Espanya federal, i amb un horitzó al 2020.

D’altra  banda el ministre de justícia  Francisco Caamaño, diu què l’Estatut es constitucional i espera una bona sentencia, pel que fa a la nació diu què en el preàmbul no te cap valor jurídic, i què la sentencia es complexa.

Respecte al President, sembla què la comèdia arribarà el mes que be al final, i des de Madrid ja s’ha ordenat acceptar la proposta que segons Salgado no serà superior que la misèria de Solbes, i molt lluny de les necessitats catalanes, i ara miraran de disfressar-la com puguin per presentar-se com uns herois amb l’almoina a la butxaca i prop de 9 mesos de retard respecte la llei orgànica màxima catalana. Se’ns dubte tot un record d’ineptitud, submissió i finalment claudicació amb l’aval de les dues forces que els acompanyen, què per no perdre els seus llocs al govern signaran el que convingui com han fet fins ara.  Pel que fa als traspassos pendents, i tenint en compte què desprès de l’aprovació del text fins avui pràcticament no hi ha hagut cap traspàs, la seva teoria queda molt dubtosa per no dir impossible, ja què amb rodalies ha d’anar una forta inversió, amb beques fa molts anys que es reclamen i encara esperem, i l’aeroport segons les ultimes noticies la Generalitat no podrà decidir ni de quin color es pinten les parets del vestíbul, o sigui què el més calent a l’aigüera. Pel que fa a l’Espanya federal no calen comentaris, ja n’hi ha prou d’enganyar a la gent l’Estat serà uniforme com ara, i l’alternativa es una Catalunya independent, què vostès com la resta segueixen ignorant.

En Caamaño caldria preguntar-li que entén ell per bona sentencia, ja què l’advocat de l’estat esta per la interpretació restrictiva de molts dels articles què ens diu ja van ser degudament pentinats a Madrid, i per tant la cosa no pinta be, i sobre la opinió sobre nació, ja n’hi ha prou de que tothom pugui opinar sobre com ens diem, quan es una cosa que òbviament som nosaltres qui ho decidim i la història que portem darrere, i cap Caamaño de torn o qualsevol altre te cap dret a alterar el què es un fet els hi agradi o no.

En definitiva un acte de promoció del President que ens parla de pàtria, quan tots sabem quina es la seva, i més veient com l’acompanyen els seus ministres Chacon i Corbacho, uns personatges que en la seva ment no te com a prioritats els problemes del territori que els ha escollit.  Així que prou de demagògia barata, ja què es conscient que la seva grisor i mediocritat el fa incompatible amb el càrrec que ocupa.

 


REUNIÓ CARRETERO-LOPEZ TENA

Sense categoria

Llegim avui les trobades d’aquests dos polítics sobiranistes d’ERC i CDC respectivament, i què haurien parlat de la hipotètica nova formació interpretada en el seu article i proposada pel primer, amb l’objectiu de ser transversal i amb la finalitat de la declaració unilateral d’Independència.

El segon va rebutjar l’oferta dient què es troba molt còmode defenent els postulats del seu partit, però què  obria les portes a col·laborar amb iniciatives civils conjuntament, i on la seva bona entesa dona bones vibracions.

Realment crec què la interpretació què s’ha fet de l’escrit d’en Carretero ha sacsejat les consciencies i les pors de la classe política catalana, ja què amb reaccions diverses han tancat files ràpidament per no donar entrada al club privat a ningú més, ja què el pastis es petit i la gana es molta, per haver de repartir un altre tall.

Les nombroses iniciatives civils i el maltracte sense embuts de l’Estat, què ja no se n’amaga, fa créixer exponencialment  el nombre de partidaris de l’Estat propi com a via per solucionar els nostres problemes, i això junt amb la desafecció creixent pel desencís dels nostres partits acomodats al sistema espanyol dona unes possibilitats reals a una nova formació.

Des del seu partit li han obert les portes, ja què no volen què res pertorbi la pau en el seu rumb cap a un tercer tripartit, i conservar les quotes de poder amb quatre proclames molt escaients quant s’apropin les eleccions per acontentar els militants mes perplexos, i qui dia passa any empeny. Des de CIU arrosseguen el projecte amb vocació espanyola d’en Duran, i la indefinició clàssica de CDC amb el tema nacional, amb la cortina de fum de la Casa Gran i el dret a decidir no saben molt ben be el que, mentrestant els militants sobiranistes van guanyant terreny però no el suficient per imposar les seves tesis, pel què fa a la resta, ICV sempre de bracet amb els socialistes, i aquests amb els populars obeint les ordres de Madrid.

Per tant una opció desacomplexadament sobiranista, i trencant esquemes dreta i esquerra, units per l’objectiu de l’emancipació nacional , segurament es una opció que molts independentistes orfes de vot esperen, i què tant sols li mancaria que aquests líders sobiranistes d’altres formacions davant la impossibilitat de dur a terme el projecte en els seus partits, donessin el pas i el risc d’abandonar l’aixopluc del sistema, per la lluita sense aturador pel projecte, i ser la punta de llança en el Parlament amb un discurs clar i ètic, força proper el que va fer ERC fins el 2003, i què li va donar tants bons resultats abans de perdre el rumb.

Les iniciatives civils s’aniran multiplicant, però cal una vinculació política que les reculli com a representants de la sobirania del poble, i les proclami en el Parlament, tard o d’hora i si els partits actuals no rectifiquen el rumb, s’haurà de fer per culminar el procés i per vergonya dels partits actuals, què s’han acomodat a la legalitat espanyola, i de moment no pensen arriscar ni un pas per superar-la.

GUARDANS, EL FEIXISME I LA FIRA D?ABRIIL

Sense categoria

Suposo que us preguntareu que tenen a veure aquests tres conceptes agrupats en una mateixa frase, però les declaracions del personatge, i la obertura del recinte on es realitza aquesta festa andalusa coincideixen en espai i temps, i ens poden donar respostes clares sobre el risc del totalitarisme nacionalista del què ens adverteix aquest treballador del Ministerio de Cultura.

L’exeurodiputat de CIU, i fitxat recentment pel govern espanyol de Zapatero, segueix la seva deriva, i finalment es mostra tal com es, un autèntic nacionalista espanyol afirmant que Catalunya corre el risc de patir un totalitarisme nacionalista, perquè alguns creuen que només son catalans els què pensen com ells, hi ha què les seves idees son millors què les dels altres i les poden imposar, excloent del país els què no ho veuen així, es la definició de feixisme.

 

D’altra banda i a pesar de la crisi existent, on el numero de parats no para de créixer, i l’ofec econòmic de l’Estat al territori català no obeint una llei orgànica anomenada estatut, i oferint unes engrunes de finançament què no solucionaran en res la situació, i augmentaran el dèficit ja de per si escandalós a l’Europa Occidental, la fira d’Abril manté intactes les subvencions atorgades per la Generalitat, Diputació i Ajuntament, curiosament comandades pels socialistes catalans, i on l’alcalde Hereu considera una expressió dels catalans i de la Catalunya plural i diversa, i on per cert diversos membres de la FECAC (Federació d’entitats culturals andaluses a Catalunya) han passat pels jutjats per irregularitats acusats d’estafes en temes de subvencions, però 225000 euros aniran a parar a aquesta fira, quan d’altres s’han reduït o anul·lat, i amb la mentida d’inflar la suma de visitants què no arriba ni de bon tros a la què dona la organització.

 

En Guardans avisa d’un risc de totalitarisme nacionalista, i efectivament el pateix, però es l’espanyol, què ell deu considerar constitucionalisme o universalisme, ja què en tot el món com sabem l’únic nacionalisme es el català, la seva definició de feixisme es molt bona, però no es tracta d’imposar o excloure, sinó de coherència, i per molt que li pesi en aquest personatge, Catalunya te una història, una llengua, una cultura, una identitat i unes maneres de fer diferents de l’Estat, ja què es una nació diferent, i evidentment si des d’un càrrec públic representes aquest territori no ho pots fer defensant uns altres valors aliens al territori que representes, tenim un bon exemple en els 25 diputats del PSC a Madrid, evidentment no representen Catalunya, son fets, i això s’ha d’assumir o caure en la mes pura mediocritat i hipocresia, perquè vostè ja ha decidit pel seu sentiment o interès personal, i ser català apart de viure i treballar a Catalunya com deia en Pujol hi ha la qüestió del sentiment i els valors, què funciona en tots els territoris del món, i nosaltres per molt què ho neguin som iguals que la resta del mon.

 

Si parlem d’imposicions, la vergonya de la Feria d’Abril per motius únicament politics i estratègics electoralment no son de rebut, aquesta subvenció a una entitat dubtosament fraudulenta, quan entitats autòctones passen penúries, i una expressió contradient Hereu evidentment gens catalana, son una autentica vergonya, i més ho seran els politics mediocres assistint a la fira, i pensant què donen imatge de pluralitat, una pluralitat mal entesa i imposada totalment amb una demagògia aberrant, ja què apart de finançar els seus deutes històrics inventats i les seves prestacions i infraestructures a costa del nostre espoli i els serveis de segona categoria dels nostres ciutadans, també hem de pagar les seves festes a preu d’or en el nostre territori, una submissió més inacceptable, i què fa urgent una fugida endavant cap a l’Estat Propi, i alliberar-nos d’aquest llast dels què han vingut sense integració, i dels d’aquí què fan el joc pel seu propi interès,  a pesar de l’enfonsament del país.

FETS DE SANT JORDI

Sense categoria

Avui diada del llibre i la rosa podem veure accions o declaracions què segueixen la línia de mediocritat de la resta de l’any, i què ni tant sols aquest dia on la cultura te un fort arrelament, son motiu per abandonar aquestes practiques què veiem cada dia en els nostres polítics, i els de l’Estat.

El president de la Generalitat, José Montilla, i davant de les continues preguntes sobre el nul servei dels diputats socialistes catalans a Madrid, ha assegurat què aquests s’utilitzen més del què la gent pensa, respecte al finançament ens diu què no li agrada ser presoner de les xifres, assegurant què no son maximalistes.

 

També ha causat expectació la presencia del líder del PP Mariano Rajoy a la recepció al Palau Pedralbes per Sant Jordi, fet què ha aprofitat el seu partit per alabar el seu compromís amb Catalunya què cada cop serà mes fort, i on per cert el president popular ha assegurat que no retiraran el recurs contra l’Estatut al TC, per la seva part des d’ERC, la seva portaveu Anna Simó, li ha desitjat un bon esmorzar,  i què conegui la realitat catalana en la seva diversitat.

 

Respecte el primer tema, crec què ja esta be de burlar-se de la gent, em vol dir quan i perquè han utilitzat els seus 25 diputats a Madrid, què jo sàpiga mai han trencat la disciplina de vot del PSOE, sigui la votació favorable a Catalunya o no, i arribant al deliri de votar una cosa al Parlament i la contraria al Congres de Madrid, per tant ens han demostrat què la seva prioritat es el govern de Zapatero, i no podem comptar amb ells per defensar els nostres interessos, pel què fa al finançament ningú li diu que sigui maximalista, simplement què compleixin una llei orgànica anomenada Estatut què no volen fer, amb això n’hi hauria prou, i el canvi de ministres al govern estata, amb el canvi d’actitud del nostre amic Chaves avui mateix s’ha vist refredat per la ministra Salgado què avalat la misèria oferta per Solbes com definitiva, o sigui que haurà de triar i fer bona aquella frase què va pronunciar que estimava Zapatero, però més a Catalunya, ara te la oportunitat de donar-li validesa, o fer les maletes del palau de la Generalitat per dignitat del càrrec què ocupa.

 

Pel que fa a Rajoy, em sembla molt hipòcrita aquesta fixació què per exemple no es va produir quan Zapatero va sortir al balcó de la Generalitat en el primer tripartit, o quan avui mateix en la mateixa recepció la ministra de defensa Chacon, què també hi era, i bàsicament a fet el mateix per Catalunya que el president del Partit Popular, què fins hi tot ha estat increpat al carrer, cosa que no succeeix amb altres personatges com els què he comentat.  Li demanen que retiri el recurs de l’Estatut, però l’actitud dels dos partits espanyols es la mateixa, uns han fet un recurs al TC, i els altres simplement l’incompleixen i es queden tant amples, son dues cares de la mateixa moneda.

 

Els dos tenen el mateix objectiu, seguir l’espoli de Catalunya utilitzant la demagògia uns i els fets directes els altres, cal posar tothom al seu lloc, i no caure amb la trampa de si no guanyo jo be l’altra, perquè tant dona, son el mateix, uns amb careta i altres a cara descoberta, cal convertir-los en residuals a Catalunya, si nacionalment volem ser forts i mentalment conservar la nostra identitat.

 

CATALUNYA RADIO: FORA CROSTA, FORA AUDIÈNCIA

Sense categoria

Segons les ultimes dades dels Estudis Generals de Mitjans per les emissores radiofòniques a Catalunya, i desprès de molts anys de liderat, Catalunya Radio ha perdut la primera posició en benefici de RAC 1, i pateix un sotrac considerable, coincidint amb l’arrencada de la crosta nacionalista, com ho definiria en Joan Ferran (PSOE-C).

Efectivament, RAC 1 es lider absolut de les set del mati a les vuit del vespre, amb programes com el Món a RAC1 de Jordi Basté, Minoria absoluta de Toni Soler o Versió RAC1 de Toni Clapes, i les xifres totals parlen d’un primer lloc amb 469000 oients, Catalunya Radio 454000 i Cadena Ser 452000 com a dades més destacades.

 

Son unes dades importants, ja què coincidint amb un dels objectius socialistes amb el beneplàcit dels seus dos socis de govern, què com tots sabem es anul·lar la visió catalana dels mitjans sobretot en els públics, i donar una visió mes aigualida, i amb una realitat espanyola sense complexos, això va provocar la destitució d’algunes persones, entre elles i com a més destacat l’Antoni Bassas, i la substitució per d’altres afins al regim, i què han canviat el format i llenguatge dels seus programes eliminant qualsevol referència nacional catalana, el què en Joan Ferran anomenaria la Crosta, i qèe tant s’ha fet notar per exemple en els telenotícies de TV3, on a vegades tant sols falta treure el mapa del temps dels Països Catalans per un de l’Estat Espanyol, i la confusió amb qualsevol noticiari d’altres cadenes seria una realitat.

 

De totes maneres la baixada espectacular d’oients en una emissora què dominava a plaer a cada estudi realitzat, denota què molta part de la població no s’identifica amb aquesta manera aigualida dels mitjans, i busca la nostra visió de les coses, i sobretot basada en Catalunya com en qualsevol altre lloc del món, i com fan sense anar mes lluny les emissores espanyoles amb una diferencia, què al ser nosaltres la paraula es nacionalisme o radicalisme, ja què ni tant sols podem explicar les coses des dels nostres propis ulls.

 

Es un bon símptoma i un reves per l’estratègia socialista, què ara i com a prioritat ja anunciada començaran a aplicar a Euskadi, per intentar canviar la visió mental de la gent, i on els fets de casa nostra passen a ser secundaris davant els fets de l’Estat que pretenen presentar com universals.

 

Internet i la seva xarxa ha estat un element molt valuós per la lluita per la llibertat d’un poble com Catalunya, ja què no es pot controlar i ràpidament s’estén pel territori, però cal uns mitjans nacionalment forts en premsa, radio i televisió per fer arribar les iniciatives i els mitjans què els successius governs volen amagar, i aquests son una part molt important de l’èxit, ja què com hem vist amplifiquen  les noticies que els interessa i ignoren les perilloses pel sistema.

 

Crec què comunicació i internacionalització son dos claus per la consecució de l’Estat Propi, i què els índexs reflecteixin què la gent fuig de la desnacionalització, es una bona noticia què no hauria de passar inadvertida.

ICETA I LA DEMAGOGIA PERMANENT

Sense categoria

El portaveu del PSOE-C, ha advertit davant la imminència de la reunió Montilla-Chaves per tractar els temes relacionats amb el desenvolupament de l’Estatut, què la relació dels socialistes catalans amb el PSOE esta en joc,  ja què sinó es compleix  la llei catalana, afecta a Catalunya com a poble, i la sobirania del poble espanyol, ja que les corts van donar validesa a la llei.

El president català portarà la cartera plena d’incompliments, com els aeroports, rodalies, beques i el finançament, i espera un acte de sentit comú del govern Zapatero per no cometre un altre injustícia. Seguint amb el portaveu, davant la denuncia ens diu que hi ha en joc a part de l’estabilitat dels dos governs, la coherència del projecte federal del PSC, la Espanya plural de Zapatero, les relacions dels dos partits, i l’encaix de Catalunya i Espanya.

 

Una nova amenaça què fa riure d’aquest col·laborador del govern espanyol què no te la mes mínima intenció de canviar les coses, ja què ja ha demostrat de totes les maneres possibles les seves prioritats per l’Estat, a més, i com els terminis del finançament i de forma cíclica suposo perfectament calculada per l’aparell socialista, va repetint aquestes amenaces què desprès mai es veuen a la realitat, ja què a Madrid mai s’han fet notar, ja què el vot sempre es captiu del PSOE, i moltes vegades contra Catalunya, i a més basa la seva crida amb un Estatut què cal recordar a les 24 hores d’haver-ho  aprovat al Parlament amb el seu vot favorable ja estaven presentant esmenes a Madrid, per començar la retallada encarregada per Zapatero.

 

Respecte als termes Espanya plural i projecte federal, son en boca d’aquest senyor un insult a la intel·ligència, ja què mai han existit a l’estat espanyol, què es basa en la seva uniformitat i el menyspreu a qualsevol diferencia, i en unes autonomies totalment controlades  què ja han tocat sostre, i on a més el poder central sempre ha ignorat quan li ha convingut.

 

Pel que respecta a l’encaix dels dos territoris, no crec què sigui un tema què provoqui discrepàncies entre el partit mare i la sucursal, ja què el seu nacionalisme espanyol es fora de tot dubte. Nomes cal veure la reacció d’alegria amb l’anunci de Carod de deixar el testimoni a Puigcercos en el partit república i soci de govern, i el silenci sepulcral davant l’article de Carretero plantejant una cosa que molesta i molt, fins hi tot als mateixos partits catalans, com es parlar seriosament de la Independència, la qual nomes convé treure per fer retòrica buida de contingut de tant en tant.

 

Avui en Chaves, expert en deutes històrics, se li podria regalar per la proximitat de Sant Jordi algun llibre sobre les balances fiscals catalanes, i sabrà realment que es un deute històric, no en la seva imaginació, sinó a la realitat, però esclar entre companys de partit seria massa esperar.

 

Quatre estirabots d’Iceta, principis d’acord que sempre queden en principi, acords per acordar un altra reunió, i si hi ha sort algun altra termini què ja no be d’un, i sempre queda be de cara a la galeria. Aquest es el joc què hem de suportar, i a les nostres mans esta el canviar-lo.  A que esperem per fer-ho realitat.

ROUCO TORNA A LA CARREGA

Sense categoria

L’arquebisbe de Madrid i President de la Conferencia Episcopal Espanyola, Rouco Varela, durant l’obertura de l’assemblea d’aquest organisme religiós, ha tornat a oferir la versió mes rància de si mateix, crec què la única que te, i entre altres barbaritats, ha dit què el crim de l’avortament enfosqueix la historia de la humanitat, tota una declaració de principis.

Efectivament, ha criticat la reforma de la llei d’avortament dient què vol reduir la democràcia al mecanisme empíric, mitjançant l’aprovació de lleis què representen una espècie de denominador comú d’opinions i interessos de la societat, a pesar què es tracta del dret a la vida.  Tampoc ha faltat la critica a l’assignatura de l’educació per la ciutadania, reivindicant el dret dels pares a educar els seus fills amb valors morals i religiosos què lliurement assumeixen i cultiven, en contraposició a la imposició legal d’aquesta assignatura.

 

Se’ns dubte aquesta rèmora del franquisme més ranci segueix donant lliçons de moralitat a base de barbaritats, què no crec que ni els mateixos fidels de la religió que representa es creuen.  La seva preocupació per la vida humana es commovedora, però al llarg de la història la vida sembla no haver importat gaire a la religió catòlica, sobretot dels què no s’hi ha apuntat, des de les croades contra els musulmans, passant pel tribunal de la inquisició, la colonització d’America, les diferents dictadures amb el suport d’aquesta església, fins hi tot el nazisme per posar alguns exemples, no han seguit aquesta dèria del Sr. Roucco que insisteix amb l’avortament, un fet què la ciència ha permès fer amb moltes més garanties, i què impedeix els fills no desitjats o amb problemes insuperables o que suposaran una carrega familiar injusta.

 

El que enfosqueix la humanitat molts cops es la religió, la seva i moltes altres què han provocat guerres, mort i destrucció del pensament lliure des de la seva existència.  Respecte a la critica a la democràcia i al joc de majories i minories, es compren què amb una organització com la seva, on aquesta paraula brilla per la seva absència amb una estructura totalment piramidal, i on el esser espiritual adorat es per damunt de tots i ningú pot gosar contradir sinó vol ser víctima de tot tipus de càstigs divins, però en els afers terrenals què la majoria guanyi hauria de ser normal amb el degut respecte a la minoria, evidentment.

 

Respecte als valors religiosos i morals i la imposició d’altres valors, crec què durant molts anys els valors únics obligats han estat els religiosos i la prohibició de diferents visions en el pensament i no han dit mai res, per tant, i com sempre he defensat a l’escola s’aprenen les coses terrenals, i uns valors ètics de convivència què junt amb els pares han de formar els individus en el conjunt de la societat.  Pel que fa a valors religiosos, entren en un terreny espiritual personal què ja te les escoles religioses o els centres de cada congregació per impartir-los a qui vulgui, com el què vol practicar balls de saló va a una acadèmia especialitzada, i mai se li passarà pel cap demanar què a l’escola sigui obligatori.

 

El temps evoluciona, però aquesta institució segueix ancorada en el passat. i el què es mes greu subvencionada en un estat teòricament laic, i on els convenis amb aquesta església de l’època feixista continuen vigents amb lleugeres modificacions, donant idea del poder fàctic què encara representen avui en dia.

LES REACCIONS DE LA MEDIOCRITAT PER POSAR FRE A POSAR LA DIRECTA

Sense categoria

Desprès de l’article d’en Carretero, les diferents reaccions dels dirigents del mateix partit, i dels altres no s’han fet esperar, i tots amb un denominador comú desacreditar i passar full el mes ràpidament a una reacció democràtica i de dignitat davant de tanta humiliació de l’estat,  en forma de prioritat absoluta per la creació de l’estat propi, i què els partits actuals i sobretot els què es diuen nacionalistes haurien de tenir al cap per retornar la il·lusió de la gent.

Primer destacaria les declaracions del portaveu adjunt del PSC al Congrés Daniel Fernandez, què ajuden a entendre el tarannà d’aquest partit i les grans dosis de cinisme d’aquesta sucursal, què actualment talla el bacallà al govern català, ens diu que Zapatero en el comitè federal va demostrar què es respectuós amb les singularitats de Catalunya i l’Espanya plural.

Podem observar com aquesta presa de pel  en forma de reiterats incompliments amb Catalunya, es observada pel PSOE-C com el fet més normal del món, ja què aquest es el seu objectiu principal, convertir el territori en una regió qualsevol sense cap tret distintiu identitari.

A Catalunya, per part de CIU, Felip Puig, teòricament sobiranista, ha titllat  què hi ha una desafecció entre l’electorat mes radical i ERC per la base del nou partit que es la declaració unilateral d’independència, i critica els dirigents actuals per haver venut el govern a l’espanyolisme del PSC.

O sigui que per la ment del Sr. Puig, una petició d’independència va associada al radicalisme, fa temps que aquest senyor se li ha vist el llautó, i simplement juga amb les paraules, però la seva aposta no deixa de ser fer el joc al sistema espanyol actual.

En Joan Puigcercos ha convidat a abandonar el partit a aquests militants, i parla de l’espai de centre dreta independentista, i referma que la seva intenció es sumar i solucionar els temes que preocupen a la població. En Joan Ridao veu positiu dos fets pel partit que el faran mes fort, l’anunci de renuncia d’en Carod, i la fugida del sector Carretero si s’acaba materialitzant. En Josep Huguet ha frivolitzat el tema dient que la Independència no  es fa  fent proclames a la muntanya, sinó amb acció de govern què creï identitat nacional. Per últim en Carod recorda l’escissió del PI, d’Àngel Colom de fa molts anys, i l’ha comparat amb aquest possible nou intent condemnat al fracàs.

Verdaderament les reaccions, no per esperades deixen de ser tristes, i davant la proposta assenyada de sortir de l’atzucac on ens trobem amb una formació política transversal amb les que hi ha o una nova, amb l’objectiu de donar el pas què reclama una bona part de la societat civil, la reacció es el descrèdit per amagar el màxim la idea davant la mediocritat habitual. En Puigcercos segueix insistint amb l’eix esquerra-dreta, com si la creació d’un estat propi fos una exclusiva de una de les dues opcions, en Ridao se n’alegra de què els descontents abandonin per no haver d’incomplir els estatuts, com passa actualment amb el referèndum intern pel finançament, Huguet apel·la a l’acció de govern per assolir l’objectiu, suposo no es deu referir  la dels dos tripartits, ja què la diferencia amb els anteriors 23 anys es imperceptible, i la pluja fina i la gestió social es el què ens han venut per davant de qualsevol salt en el tema nacional, i per últim Carod fa un comparació desafortunada, ja què el temps, els protagonistes i la situació no es la mateixa, per tant apart del seu desig de què si fructifica fracassi, no es correspon amb la realitat, i més aviat sap què restaria força a Esquerra, i per tant quotes de poder en propers governs.

Tot plegat es previsible, i demostra un cop més la negativa de les direccions actuals ha avançar en el terreny nacional desacomplexadament, i plantejar el conflicte amb l’estat definitivament sense caure amb la demagògia de sempre.

 

 

 

 

LA RECEPTA CARRETERO, UNA EMPENTA PER CULMINAR EL PROCÉS

Sense categoria

Desprès de la confirmació i escenificació de la retirada com a candidat d’en Carod en  benefici de Puigcercos, i aquestes noves maneres de tancar una direcció mixta i unes llistes electorals compartides pels dos sectors, per arraconar als sectors crítics, i sense voler cap discussió interna a ERC en nom de la maduresa i la cultura de govern, el líder d’un dels sectors, en Joan Carretero de Reagrupament ha trencat el seu silenci, i ha analitzat la situació.

La constatació de la alegria dels socialistes catalans pel rumb d’ERC, se’ns dubte no es un bon presagi per l’independentisme, i l’arraconament de l’assemblearisme per la imposició en aquest partit tampoc, com no ho es l’entrada en aquesta direcció del dos sectors oficials què alhora es repartiran els llocs en les llistes electorals, donant per fet què no hi haurà cap més candidat a la presidència, i amb especulacions lamentables com el canvi d’en Benach a les llistes de Barcelona, enlloc de Tarragona per por de no sortir escollit, i seguir mantenint la seva cadira en un nou govern segurament tripartit si es què suma.

El líder de Reagrupament ha trencat el seu silenci des de Puigcerdà amb un article a la premsa titulat Patriotisme i dignitat, i on desprès de repassar els últims fets vergonyosos del govern Zapatero, com el pagament del esperpèntic deute històric a Andalusia, en comparació a la almoina anunciada pel finançament català, i la nova retallada que el TC tard o d’hora farà al ja de per si insuficient Estatut Català,  tot plegat provoca una desafecció a la població que deixa espai per plataformes civils com Deumil.cat triomfin en les seves iniciatives, com la manifestació a Brussel·les per l’autodeterminació amb un sobiranisme transversal que per força al final s’hauria de veure traduït políticament, i on ara nomes hi ha gestió i pluja fina sense rumb. Reclama un nou canvi de relacions amb l’estat, i on els partits no donin suport a Madrid a ningú a canvi del famós peix al cove, sinó sempre per avenços importants i justos en l’autogovern.  Per això proposa que l’independentisme conti amb un referent electoral clar, amb una candidatura d’ampli espectre amb un eix central com es la declaració unilateral de la Independència posteriorment validada en un referèndum com a sortida de l’atzucac on ens trobem, i també amb uns alts valors ètics com a bandera, en contraposició a la classe política actual.

Crec que davant la que sembla decisió dels partits actuals que haurien d’abanderar aquesta opció, i no s’atreveixen seguint sempre amb la legalitat espanyola com excusa, i marejant la perdiu per no avançar gens, es una proposta força engrescadora, i què com la recent creació del partit Força Catalunya provinent de la plataforma Catalunya Acció, sembla comença a veure’s en força la creació fugint de personalismes i de l’eix dreta-esquerra, un partit transversal amb un objectiu clar, en forma de creació de l’estat propi per damunt de legalitats ridícules, i que mobilitzi tota aquesta societat civil què desencantada s’ha quedat orfe de vot, i què amb unes persones al capdavant integres acabin de culminar el procés iniciat per les plataformes civils, i deixin de perdre temps en lluites internes en els partits existents, què semblen molt llargues i gairebé impossibles de guanyar, mentrestant les direccions actuals tinguin les seves quotes de poder i s’entestin en frenar el procés per benefici personal, i anar marejant la perdiu sense solta ni volta quan els argument ja s’han esgotat, i Catalunya vol una solució ara, què evidentment no passa per Madrid, i que mira a Europa, què amb tota seguretat no posarà traves si la majoria de catalans ho volem, per raons sentimental o econòmiques, i sobretot per simple supervivència davant aquest estat què te pressa per acabar la feina començada fa prop de 300 anys.

 

 

CAROD I ELS GESTOS DE CARA A LA GALERIA

Sense categoria

Ahir segons diuen per sorpresa, en una Conferencia del Partit Republicà d’en Joan Puigcercos, el vicepresident del govern Carod Rovira va renunciar a encapçalar el partit en les properes eleccions al Parlament, en benefici del primer, i això ha començat a recollir qualificatius de generós i valent, i també de maduresa de partit, què crec no s’ajusten a la realitat.

Efectivament, crec què es un acte llargament pensat i decidit de fa temps, per unes raons molt concretes, com son veure què un enfrontament intern amb l’actual president del partit acabaria amb derrota, i tal com el va evitar en les primàries a la direcció, ara ho ha tornat a fer a canvi de ser el numero dos i home fort de govern, i coses què segurament es guarden en secret per deixar via lliure en Puigcercos.

 

Ahir els dos sectors oficialistes del partit i què en el fons remen en la mateixa direcció han oficialitzat la seva unió, i compartiran la direcció, les excuses son variades com donar estabilitat al partit i al govern, evitar lluites internes en unes clares referències als sectors crítics, i demostrar què el partit ha crescut i vol seguir amb la tàctica d’apropar els sectors catalanistes del PSOE-C, i fugir de la immaduresa, donant estabilitat al govern i al partit entre d’altres coses.

 

El gest ha estat  aplaudit pel primer partit del govern de la Generalitat, què veu com te molt ben lligats als seus socis de govern, i podrà seguir la seva marxa sense ensurts, i entre les frases del discurs de Carod destacaria que vol guanyar eleccions i no congressos, i què en el partit s’hi ha de posar ordre i disciplina.

 

Francament la trajectòria d’en Carod es llarga i amb moments de gran brillantor. Però en els moments en què ens trobem crec que insistir en un projecte que no porta enlloc més què a mantenir les quotes de poder d’uns quants a canvi de res, es un suïcidi, i desorienta l’electorat independentista què es queda orfe d’opcions.  No es pot qualificar de lluites internes el fet d’aplicar el què s’acorda en els congressos, com es el legítim referèndum intern pel finançament, ni amenaçar amb ordre i disciplina, la seriositat no vol dir abandonar l’assemblearisme i tancar la direcció amb nul·la participació de la militància, aquest no es el tarannà d’aquest partit.  La immaduresa tant sols la dona abandonar un projecte nacional, per un de simple gestió social, amb el joc de l’eix dreta-esquerra.

 

El soci principal de govern ja ha donat prous mostres de la seva submissió al PSOE per davant dels nostres interessos, i la complicitat d’ERC en el govern. Com ja he comentat algun cop la credibilitat i maduresa es guanya defensant un projecte amb convicció què il·lusioni la gent des del govern o des de la oposició, però sense canvis de rumb. Ara esta més clar que mai què la època autonòmica ha arribat a la seva fi, els límits que marca l’Estat han estat assenyalats, i son clarament insuficients per Catalunya, les enquestes i els moviments socials cada cop reclamen mes la sortida en forma d’Estat Propi abans no sigui massa tard, i políticament tan sols s’espera un partit què sense embuts encapçali aquest projecte per damunt de tot, i com  a prioritat absoluta.

No pot ser què el partit que tenia mes números per fer aquesta funció es converteixi en un més dintre del joc de la legalitat espanyola, i es conformi en gestionar les engrunes què queden per repartir, tanta ceguesa política sembla impossible, però malauradament i malgrat les previsions pessimistes i la desafecció creixent, segueixen volen insistir amb la mateixa tàctica suïcida, més preocupats dels càrrecs i els personalismes, què del projecte de l’Estat Propi.

 

Quan una nau porta el rumb canviat no es soluciona amb un canvi de capità, sinó què ha d’anar acompanyat d’un canvi de rumb, i no sembla què sigui el desig de la direcció republicana, que malgrat tot esperem siguin conscients què el temps s’esgota, i no es pot anar d’esquena a la societat, ni al teu electorat.

L?UNIONISME PSOE-PP VA AGAFANT FORMA

Sense categoria

En els últims temps aquests dos partits, socialment diferents, però que amb política nacional son com dues gotes bessones, van estrenyent el cercle pel projecte definitiu d’aquesta Espanya uniforme davant el què ells anomenen com a nacionalisme, què no es res més què el dret a la diferencia.

Si primer va ser Navarra, on el suport socialista a la marca blanca del PP, la UPN va permetre un govern nacionalment espanyol davant les forces locals, desprès, i davant un frau electoral espectacular per la ilegalització d’una part de la població, i incomplint, com es norma amb el socialisme, la promesa de no pactar amb el PP per part de Patxi López al País Basc, les forces anomenades constitucionalistes, què no es res més què una evolució de la Espanya per imposició esta apunt de començar una legislatura amb el PSE i PP de bracet governant, i amb l’objectiu de fer passes enrere amb la llengua basca, i la imposició de la concepció estatal per damunt de la del territori com a bandera.

 

Ara ha tocat l’Ajuntament de Barcelona, on la presa de pel de la cessió del castell de Montjuïc ha tornat a unir aquestes dues forces per aprovar el projecte de consorci què el gestionarà, i on les imposicions son tantes què es pot considerar un nou incompliment de Zapatero com es habitual, una nova cortina de fum d’aquesta rèmora democràtica anomenada Estat Espanyol, on no es preveu cap rehabilitació al president Lluís Companys, afusellat en el recinte i amb promesa de De la Vega inclosa, i on el ministeri de defensa cogestionara el centre per la pau, una contradicció esquizofrènica, i on la primera vice-presidenta recaurà en la Carme Chacon, coneguda pel seu oblit del territori què li va donar l’empenta política, i què deixa en una segona vice-presidència al mateix president de la Generalitat. Una manera de canviar per no canviar res, una cosa també molt habitual en el govern espanyol quan es tracta de Catalunya.

 

CIU, ERC i ICV s’han oposat al projecte per considerar-lo totalment insuficient, davant l’entesa dels dos partits abans mencionats.

 

Crec què en clau de futur, i davant la pobre situació en que esta i quedarà el govern català desprès del pobre finançament què no solucionarà res, i la sentencia retallada de l’estatut, l’eix dreta i esquerra quedarà totalment obsolet per l’eix unionisme i independentisme, en el primer els dos partits abans mencionats amb una defensa a ultrança  d’aquest imperi caducat què no vol evolucionar, i què no admet cap variació que no sigui la uniformitat oficial, i en el segon, on aquest curiosament tripartit ha de defensar els nostres interessos per damunt de la legalitat imposada, i defensar l’Autodeterminació com ja han aprovat en els estatuts respectius per damunt d’altres projectes socials què sense finançament per dur-los a terme passen a un segon ordre de preferències.

 

Es el nou mapa que poc a poc es va dibuixant, i què correspon a la ofensiva espanyola per culminar la seva feina colonitzadora, i deixar el tema tancat per sempre, la responsabilitat dels partits es posarà a prova en aquesta cruïlla de la història, i hauran de decidir de quin costat estant, fugint del tacticisme i esquemes actuals que ja no s’aguanten per enlloc.