Arxiu de la categoria: General

RENDICIÓ

Escoltant el President Torrent o Pere Aragonès ahir mateix demanant un altra cop al Govern de l’Estat espanyol diàleg i el pacte d’un referèndum acordat, alhora amb la possibilitat cada cop més real de facilitar la investidura de Pedro Sanchez a canvi de res pren cos l’article de Jordi Galves i la frase de Roma no paga traïdors. Espero la societat catalana sigui prou madura per no admetre aquesta presa de pel de la seva propia voluntat.

Full de ruta per rendir-se

Jordi Galves

Per rendir-te has de fer el següent, mira. És igual si ets o no un independentista de Freedònia que lluita contra l’imperialisme de Syldàvia. Sempre es repeteix el mateix patró. Tenim primer un imperi que es nega a cedir. I, sempre, els insurgents que no es resignen, sempre el gest de Judes Macabeu i els seus germans, el dels zelotes, el dels bagaudes. Un poble que es nega a desaparèixer diluït dins l’imperi. No hi ha cap legitimitat que valgui contra la voluntat, contra la identitat, dels indígenes que volen ser tal com són i no esdevenir una altra cosa. Per extirpar la identitat local l’imperi utilitza la crueltat més extrema, de manera que enfronta els uns contra els altres, per no embrutar-se les mans, sàdicament, sempre els asteques acabaran lluitant entre ells perquè Hernán Cortés es quedi, al final, amb el país enter i totes les riqueses de Mèxic. Sempre els ibers acaben també entrematant-se ells amb ells, dividits en infinites faccions, traint-se sense descans, enduts per una inèrcia suïcida cap a la carnisseria. A totes les grans famílies sempre hi ha plets antics on furgar i nous ressentiments que afloren, dinàmics. A l’hora de la veritat és l’imperi de Roma qui imposa la pau i sotmet els vells germans enfrontats, els abraça i els ofega, els escanya sota una única i nova administració. Radical i absoluta, perquè el preu de la pau sempre és el mateix, l’extirpació de la identitat dels vençuts. Tant és que estiguem enemistats entre dreta o esquerra, entre mar i muntanya, entre ciutat i ciutat, entre nyerros i cadells. Aquí es pot rendir tothom que vulgui, qualsevol que s’hagi cansat de lluitar, o que vulgui cobrir-se el ronyó. O qui ja no vulgui que li peguin més. De manera que has de fer això que diré.

Faràs com van fer Àudax, Ditalc i Minur, els lusitans discordants, els partidaris de la rendició. Aniràs, en la negra nit, en secret, fins a la tenda del governador Marc Pompili Lenas. Allà, et serviran un vi fort i aspre, del color del mar al capvespre, del color de la sang renegrida, en una copa d’or, bellament treballada per esclaus grecs. Allà diràs que ja no vols més guerres, allà diràs que et rendeixes definitivament perquè no pots sostenir la lluita, perquè, sobretot, no tens esma per continuar aixecant l’espasa. I, quedaràs sorprès aleshores, el romà farà un mig somriure de menyspreu i et respondrà que no accepta la rendició, et dirà que tornis a alçar l’arma, que tornis al camp de batalla, que continues en territori enemic. En va t’agenollaràs, en va suplicaràs, en va demanaràs clemència. Roma no accepta la rendició, no hi ha escapatòria possible, no hi ha res més a parlar. Deixat que… Deixat que vulguis provar al Senat i al Poble de Roma que les teves paraules són sinceres. Diràs, per descomptat, que sí, que estàs disposat a fer el que vulguin els romans per salvar la teva pell miserable i, aleshores, només aleshores Pompili et dirà quin és el preu que has de pagar per poder-te rendir a Roma.

És clar. Ho has endevinat. Hauràs de vendre la teva ànima al diable. Hauràs de trair els teus que es mantenen tossudament en la lluita contra l’imperi. Tu, precisament tu, els hauràs de vendre. I aleshores, com embriac d’un vi estrany, pertorbat el cos i ja sense interior, sense l’interior que ja no és teu perquè l’has venut a Roma, entraràs en la tenda de Viriat mentre dorm i el tornaràs a matar a traïció. És una història molt antiga i sempre es repeteix. I sempre acaba igual. Quan el governador romà, al final, no compleix el que s’havia acordat. Per què? Perquè Roma no paga traïdors.

ESTEM SOLS

Ahir a Strasbourg si es que calia va quedar demostrat que ningú mourà un dit per nosaltres, i menys Europa. Els diputats escollits suspesos, el repartiment de càrrecs amb Borrell de Cap de la Diplomàcia i les crispetes del Boye guardades al calaix.

Un nou bany de realitat, aquest grup de burocrates vigilants dels lobbys economics europeus ens van enviar el missatge de càrrecs com Lagarde o com un acudit, el cap de Diplomàcia en la figura dialogant i moderada de Borrell, tot com deia aquell “atado y bien atado”.

Per altra banda, la prohibició matussera dels nostres tres representants ja es un fet. Un missatge que no lliga amb unes crispetes que ja estan una mica sucarrimades i les promeses de ser on no es pot ser sense un risc evident. Els exiliats son lliures però no a tota la Unió, i França es un dels llocs que no poden trepitjar si no volen veure com el sistema abusant de tot i sense via judicial els pot segrestar i tornar a l’Estat per ser engarjolats amb uns Tribunals com ja hem vist sense cap garantia i amb la revenja com a metode de dictar sentències. Com a exemple veiem com el TC valida aquesta setmana el 155 aplicat que inclou disoldre un Parlament escollit democràticament per la gent, això es la democràcia en estat pur.

Tanmateix veiem com allò de que Europa es un altra cosa, tampoc es així, podem gaudir d’amistats però Estats que es mullin per nosaltres no els trobarem, es un club que Estats com Espanya son validats com exemplars en totes les facetes i això ja ho diu tot.

En aquest Estat ja veiem com el club del 155 sense excepcions no ens donarà mai res, i l’ùnic que es podia donar una mica de peixet com Podemos, escoltem aquests dies com podria deixar el nostre dret d’autodeterminació al calaix per uns pactes de Govern.

Arribats a aquest punt, cal admetre que més enllà de victòries puntuals judicials a la Comunitat, no tenim suports, ni els esperem. Per tant estem sols i dividits, el pitjor que podia passar.

Si tothom arriba a aquesta diagnosi, la recepta es fàcil, unitat per damunt dels partits, i la unilateralitat en base als mandats democràtics on la societat estigui disposada a tot fins al final amb els nostres partits o sense, una revolució de baix a dalt com sempre s’ha dit que normalment es imparable. Ara toca fer-ho efectiu i no caure amb més enganys.

LA NO DEMOCRÀCIA

Avui els nostres representants escollits democràticament en unes eleccions lliures al Parlament Europeu no poden prendre possessió dels seus càrrecs i ostentar la representació que el poble els ha donat. Això a Europa es diu democràcia.

Efectivament, Junqueres, el President Puigdemont i Comin no poder exercir els seus càrrecs i la tergiversació del terme democràtic ja es insultant a la població. De fet escoltem constantment que la Unió es un espai de llibertat, de drets i de democràcia, i veiem que senzillament es mentida. Ho podem veure repetidament amb la falta de qualsevol humanitat i gestió amb els refugiats, amb els lobbys econòmics que sustenten l’arquitectura europea i amb uns valors democràtics que s’han trencat ja fa molt de temps.

A l’Estat espanyol, podriem preguntar perquè ens van deixar votar uns candidats amb tota llibertat dins uns partits, quan sabien perfectament que si eren escollits serien vetats en la seva tasca deixant el poble amb un pam de nas. Es totalment un frau de grans proporcions que avui tornem a viure i que malauradament ens estem acostumant amb una normalitat que mai s’hauria de produïr.

Avui a Strasbourg segurament alguns esperen que Puigdemont i Comin es presentin i així poder efectuar la detenció via ràpida amb el conveni signat amb l’Estat francès per temes terroristes i que ara uns representants democràtics els volen fer passar pel mateix tràmit estalviant que la justícia amb una euroordre tingui que validar els delictes, ja que com han pogut comprovar a Bèlgica, Suïssa, G.Bretanya o Alemanya el resultat ha estat negatiu pels interessos espanyols que com a bon Estat amb clares mancances democràtiques vol utilitzar el joc brut per aconseguir els seus fins amb la mirada cap un altre costat de la Unió.

Entrem en una espiral perillosa on hem vist com els nostres drets individuals i col·lectius han estat eliminats sense compassió i el nostre paper ha quedat clar que es secundàri en el sistema. Cal una nova revolució pacífica però efectiva per tornar a un espai on les persones siguin la base principal i els lobbys de poder secundàris, malauradament la direcció presa cada cop es més contraria i no sembla que es tingui que canviar.

Potser en un futur Estat aquest europeisme hauria de ser replantejat en benefici de la mateixa societat catalana.

TOT ESCRIT

Quan escoltem opinadors o partits interessats en dubtar de com serà la sentència no deixa de ser cinisme pel broc gros i una manera de justificar la propia inoperància i col·laboració necessària amb un relat fictici per blanquejar l’engany del judici farsa i una sentència que el mateix Estat no es pot permetre amb absolució pel seu propi funcionament i tàctica repressora amb Catalunya.

La sentència no pot ser absolutòria

per Víctor Alexandre

El 17 de setembre d’enguany farà exactament quaranta anys que el director Josep Maria Forn –que ara en té 91– va estrenar la seva pel•lícula “Companys, procés a Catalunya”. Feia quatre anys que Franco havia mort i Forn va aprofitar l’obligada adequació de l’Estat espanyol a unes formes mínimament democràtiques per dir coses que abans no li haurien estat permeses. Recordem, en aquest sentit, que la censura ja li havia massacrat l’adaptació cinematogràfica de la novel•la de Manuel de Pedrolo, “M’enterro en els fonaments”. Cito “Companys, procés a Catalunya”, que és un film excel•lent, perquè quaranta anys després de la seva estrena hi conflueixen tot un seguit de fets que el converteixen en referent polític, des de la història que narra fins al títol.

Hom, en esmentar el títol d’aquest film, tendeix a obviar la coma, com si totes quatre paraules anessin seguides, cosa que desvirtua el veritable missatge de la frase, perquè és justament en la coma on rau el sentit de tot plegat. N’hi ha prou de fer-ne la prova oral, per adonar-se’n. La coma implica una pausa, i és en aquesta pausa on hi ha l’èmfasi reflexiu que mostra el que va significar el judici-farsa contra el president Companys. No ens deixem entabanar pel fet que les conseqüències, amb l’afusellament posterior, no són les mateixes que les del judici-farsa del 2019. És obvi que l’Estat espanyol no pot fer el 2019 el que va fer el 1940. Només faltava això! Encara haurem de donar gràcies que no afusellin el president Puigdemont! Però també és obvi que el marc ideològic espanyol que va dur a terme aquell judici és exactament el mateix que el del judici-farsa d’aquests darrers mesos. En el del 1940 no es processava cap home, es processava un país; el procés i les vexacions a l’home només eren el pretext per humiliar allò que, pel seu càrrec, representava: Catalunya. Calia vexar i humiliar Catalunya, i Companys, com a president, era l’home ideal.

El judici-farsa del 2019 contra mig govern català (si l’altre mig no fos a l’exili estaríem parlant del govern sencer), a més de la sagnant agressió espanyola de l’1-O, les amenaces estatals de tota mena –econòmiques, policials, jurídiques i militars–, les maniobres governamentals amb implicació de la Casa Reial per promoure la fugida d’empreses i crear alarma social, el boicot a la projecció internacional de Catalunya i l’aplicació del 155 comandada pel Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, constitueix una versió actualitzada del procés del 1940. És com veure el remake de “Psicosi” de Gus Van Sant: cares noves, algun avenç tecnològic, color en comptes de blanc i negre…, però, fet i fet, un calc matusser de l’original de Hitchcock.
Ignoro quan se’n farà pública la sentència, però, com a judici polític que és, no hi ha dubte que apareixerà en el moment estratègic que interessi a l’Estat espanyol. Si volguessin, podrien dictar-la avui mateix, atès que fa dos anys que la tenen escrita. Tot el que hem vist no és res més que pura escenificació. És veritat que els ha sorgit un ull de poll, amb el pronunciament del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides exigint l’alliberament immediat dels presos polítics sense “ni tan sols penes petites”, per la senzilla raó que, com diu, “no hi ha res que ho justifiqui”. Però ja hem vist que la resposta espanyola ha estat digna d’un Estat fanfarró que, atrapat en la seva impotència intel•lectual, opta per calumniar els qui el posen en evidència. Amb tot, es tracta d’un escull amb el qual Espanya no hi comptava i que l’obliga, per més que dissimuli, a reescriure les psicòtiques pàgines del seu guió. De fet, les calúmnies contra l’ONU són una demostració de ràbia i un intent de guanyar temps.

Sigui com vulgui, els dos anys de presó preventiva que porten a sobre els presos polítics ja són una condemna. Són dos anys robats de la vida de nou persones que, en virtut dels principis democràtics més essencials, van complir el mandat del Parlament del seu país i de la ciutadania. Estem parlant, doncs, de mesures d’extrema gravetat dutes a terme per un Estat totalitari que, consegüentment, hauria de ser expulsat de la Unió Europea; llevat, és clar, que el referent humanístic de la Unió Europea sigui Turquia.

El trasllat dels presos polítics de Madrid a Catalunya –que es fa en només vuit hores, o en dues i mitja en TGV, o en una en avió–, amb dues nits i gairebé tres dies de viatge, talment com si fóssim al segle XV, tot passejant-los com a bèsties salvatges caçades, indica l’estadi mental de l’Estat espanyol. El món ha evolucionat, però ells continuen atrapats al segle XV. El segle XVI ja els sembla massa avançat, imaginem-nos el XXI. Espanya escarneix els nostres governants democràticament escollits perquè, amb el seu escarni, pretén no sols escarnir-nos a tots, pretén també escarnir la idea de llibertat de Catalunya. La religió inquisitorial fonamentada en la ‘unidad de España’, que imposava el règim feixista que va processar Companys, és exactament la mateixa que ens imposen PSOE, PP, Vox i Ciudadanos. Exactament la mateixa. Heus aquí perquè la sentència no pot ser absolutòria: no pot ser-ho perquè, si ho fos, Espanya, arribat el cas, no podria tornar a fer el que ha fet.

OPERACIÓ RECULADA

Una bona reflexió de Àstrid Bierge sobre la reculada dels nostres partits i els seus lligams amb els partits estatals. Pel que fa l’ANC crec que ha caigut en el parany segurament fruit del control de seguir insistint amb una idea que si no es amb unitat no funciona i si no es amb una direcció tampoc i oblidant que potser tocaria denunciar i desemmascarar aquesta reculada i connivència amb els poders factics de l’Estat.

Els pactes amb el PSC

per Àstrid Bierge

El fet que JxCat i ERC sumin més de quaranta pactes municipals amb el PSC, que els convergents estiguin negociant amb ells per la Diputació de Barcelona i que els republicans es plantegin afavorir la investidura de Sánchez, demostra fins a quin punt els dirigents del Procés tenen pensat seguir fent saltironets enrere amb el somni humit de normalitzar un neoautonomisme en el qual es puguin tornar a sentir segurs. La unitat estratègica ja existeix i es basa en la reculada. Però com que això no ho poden dir, es barallen a estiracabells per veure qui s’empesca l’excusa guanyadora.

És que és de traca. Mentre abranden la indignació dels independentistes per les injustícies i els maltractes que estan rebent de l’Estat, ells van i hi pacten. I no val que es justifiquin apel•lant a les singulars dinàmiques de la política municipal. Algú que s’hagi presentat en una llista del PSC, per molt que sigui el Pepet de Can Joanet de Castefollit de la Roca, és algú que forma part d’un partit polític que lidera un estat autoritari i que vol acabar amb la nació catalana. Mira Pepet, haver muntat un nou partit.

Si fan manetes amb el PSC és perquè, per molt que parlin d’estat d’excepció, el que volen és poder fer política com si aquí no hagués passat res. L’Elisenda Paluzie, que tot això ho sap perfectament, no se n’està sortint. En comptes de muntar una altra manifestació per demanar als partits allò que és evident que no volen complir -“Objectiu Independència”-, l’ANC hauria d’intentar de deixar en evidència la manca de compromís dels partits amb l’alliberament nacional. Suggereixo una idea: aprofitant la bona iniciativa sobre el consum energètic, es podria fer una llista de totes les relacions políticoeconòmiques que hi ha entre les institucions catalanes liderades per independentistes i les oligarquies espanyoles, és a dir Telefónica, Endesa, Indra, Cellnex, Avertis i etc. Si l’ANC fes això, si l’ANC s’atrevís a tocar tendre de veritat, potser la gent començaria a entendre que els pactes amb el PSC són només la punta de l’iceberg.

NO ES NO

Els presos polítics de Junts per Catalunya demanen abstenció amb la votació per la investidura de Pedro Sanchez, i això sembla una petició en sentit contrari al procés que vivim.

El Govern de Pedro Sanchez ha dit mil i un cops que no parlarà d’autodeterminació ni res semblant amb les forces catalanes, no ha bellugat un dit perquè la seva advocacia demani absolució pels presos polítics al no haver-se demostrat cap delicte, ha exercit un cordó sanitari amb les forces independentistes catalanes a Madrid, ha repetit que mantindria el control financer a la Generalitat, o sigui una continuació del 155 sense fi. Com sabem es una de les forces del 155 i veiem com per exemple el seu ministre ultra Borrell ara intentarà tancar delegacions catalanes obertes recentment al món i així podriem seguir fins a l’infinit.

Això es el PSOE, i els presos en demanen abstenció per facilitar investidura del seu presidenciable, cosa que ja van fer un cop a canvi de res i ara amb totes les mostres de repressió i duresa, diria odi contra Catalunya a la taula volen tornar a repetir.

Francament, costa molt d’entendre aquesta manera de fer. No es diu la veritat, es continua demanant diàleg on no n’hi ha, es continua demanant referèndums que mai s’acceptaran i en definitiva es continua el qui dia passa any empeny esperant una sentència que tots sabem dura,i a damunt posem l’altra galta. Crec que ja seria hora que el poble aixeques la veu i digues prou a tant d’engany i farsa dels nostres partits i exigir la veritat i el full de ruta real que volen aplicar sense embuts per no continuar manipulant una societat que ja sembla molt desorientada pel que veu.

Com deia aquell,no es no.

UN ORGAN CENSOR

Les paraules de la presidenta Carme Forcadell al judici i anteriorment defensant que la Mesa del Parlament mai pot ser un organ censor sembla han caigut en l’oblit amb l’abstenció d’Esquerra per no admetre la ILP sobre la DUI a la cambra catalana.

La fase on ens trobem des de la no aplicació del mandat de l’1 d’octubre i la Declaració per la porta del darrera deixant la de davant oberta de bat a bat pel 155 i tota la repressió posterior acceptada sense resistència porta a decisions com aquestes que deixen en un no res allò de “fer República”, “eixamplar la base” o “dialeg per un referèndum acordat”.

Les excuses dels repúblicans per evitar la seva tramitació en definitiva els ha posat al costat de l’unionisme, aquells que també de tant en tant s’omplen la boca de la solució de diàleg amb la falsedat de no acceptar ni els nostres drets ni segons quins temes i aquells que reclamen respecte per les decisions judicials quan ja fa temps que han condemnat als nostres presos polítics amb campanyes contra un possible indult que per força implica culpabilitat incloses.

Ens diuen que no volen més gests i si coses solides per arribar al final, quan no es aquest el camí que sembla segueixin. Les seves excuses legals fins hi tot han estat desmentides per l’informe del lletrat del Parlament que no posava pegues a la seva tramitació i posterior discussió en la cambra catalana. Tota un declaració d’intencions que es el nostre principal problema i engany al poble.

No ens enganyem, Espanya i els seus poders no canviaran, mai pactaran cap referèndum i molt menys per Catalunya, això es P3. Defensar el contrari o alimentar esperances es cinisme amb grau superior. Donar vots a canvi de res o obeir cegament qualsevol decisió del Suprem fins hi tot per no poder decidir qui seria el nostre President, es claudicació i res a veure amb fer República.

Ara eliminant les funcions bàsiques de la nostra Mesa com ens deia la Carme, arribem al punt màxim de la mala direcció que han pres en aquest partit, que sembla molt més preocupat per consolidar una hegemònia dins una Autonomia espanyola que complir amb els mandats de les urnes i les lleis aprovades al Parlament precisament per donar cobertura amb aquests mandats.

A la divisió independentista i la falta de full de ruta compartit ara afegim la censura de la nostra Mesa Parlamentària.

EL SISTEMA PODRIT

Com be diu Iu Forn amb la seva ironia habitual, la crisi de Ciudadanos es un gran exemple d’un sistema podrit on els valors i el respecte a la ciutadania ha passat a un segon terme i els càrrecs i llocs de poder com a sistema de vida en primera posició.

Nart, Toni Roldán i la platja postrevetlla

Iu Forn

Al mig del debat sobre si l’estat de les platges després que la ciutadania hi vagi a celebrar la revetlla demostra que som una societat porcament incívica, insolidària i egoista amb l’espai aliè, arriba a les nostres pantalles “La imatge de com queda la sorra en el fons és una metàfora sobre com funciona per alguns la política”. Dos exemples ho confirmen.

Javier Nart, eurodiputat de Ciutadans. Avui ha descobert que ell i el seu partit no estan d’acord en l’estratègia. I en algunes cosetes més. Té tot el dret. Només faltaria. Sorprèn que no se’n hagi adonat fins avui, però ja se sap que l’interessat sempre és l’últim a saber-ho. Es veu que s’ha llevat, ha mirat per la finestra i ha exclamat: “Això nostre ja no és el que era”. I ha anunciat que dimiteix com a membre de l’executiva del partit. Ara bé, conserva l’escó d’eurodiputat obtingut tan recentment que ni n’ha pres possessió.

O sigui, mantindrà durant cinc anys un seient que ha guanyat anant en una llista amb les sigles d’un partit que ja no és el seu perquè ell ho ha decidit així. I cobrarà el sou corresponent. I no haurà de donar explicacions a ningú. Ni tan sols a si mateix. I s’estarà allà fins als 77 anys!

El mateix dia que un altre destacat membre de Ciutadans, Toni Roldán, s’ha adonat del mateix que Nart i també ha decidit plegar. Però Roldán plega de veritat i no només una miqueta. Ell deixa l’escó de diputat al Congrés. No està d’acord amb la situació i ho deixa. No fa com Nart, que diu que no hi està d’acord i es queda assegut a l’escó esperant que passin els dies. Roldán és la prova que demostra com es fan les coses quan no estàs d’acord amb les coses.

Aplicat a la moda aquesta d’anar a passar la revetlla a la platja i deixar-ho tot fet una merda, Roldán seria la família que hi va carregada amb quilos de menjar i beguda, menja i beu i quan considera que ja en té prou agafa una bossa buida, hi diposita totes les restes generades i les llança a un contenidor.

En canvi Nart seria la família que va carregada amb quilos de material, ho endrapen tot, s’ho mamen tot, i quan toca marxar, deixen les restes allà mateix pensant que ja vindrà algú a netejar-ho. I aquest algú, naturalment, no són ells. I si l’endemà la merda ofega a qui vingui a la platja, és el seu problema perquè els Nart ja no seran allà. Als Narts de torn els llepa un peu i part de l’altre la resta de la humanitat. Que els bombin molt perquè la qüestió és jo, jo, jo i jo. I finalment jo.

I el més sensacional de la metàfora és que costa d’entendre com és possible que les mateixes persones que fan el viatge d’anada a la platja arrossegant quilos de material no siguin capaços de carregar els envasos i els recipients buits de tornada. Al menys fins un lloc on dipositar-los. Coi, si pesen menys!

Bé, i qui diu viatge d’anada i tornada a la platja diu a l’escó que, com la platja, és de tots. En aquest cas de tots els que han votat el partit, no a tu.

ANIVERSARI SENSE PENA NI GLORIA

Els 5 anys de la coronació de Felipe VI com a monarca espanyol i com diu en Jordi Barbeta ha passat amb més pena que gloria, olor de naftalina i sensació de fi de cicle amb una institució caduca, hereva de la Dictadura i amb el posicionament a favor del “A por ellos” que ha marcat un abans i un després amb les seves funcions. Ha perdut la neutralitat, i ha equiparat la unitat espanyola barrejada amb la monarquia i amb els catalans al punt de mira per sobreviure. Tot plegat molt trist i indigne en el segle que vivim i amb una teorica democràcia mantenir l’herencia del Dictador.

Felip VI està molt agraït al procés i als catalans
Jordi Barbeta

En complir-se cinc anys del relleu de Joan Carles I per Felip VI al capdavant de l’Estat, hem hagut de suportar tota la parafernàlia reverencial dels mitjans de l’establishment competint entre ells per veure qui era més més obedient amb les consignes d’exaltació a la monarquia. És interessant subratllar que, en aquesta ocasió, els elogis desmesurats es referien tant o més a la monarquia que al monarca, senyal que el que més angoixa és la continuïtat del règim.

Per exagerades i fins i tot repugnants que siguin les adulacions, difícilment es pot amagar la realitat. Un rei estimat pel poble tindria en els seus primers cinc anys de regnat el balanç més entusiasta i, vet aquí que des que es va coronar Felip VI, la seva reputació i la de la monarquia ha passat del no-res a la més absoluta misèria. Les demostracions de suport i afecte es nota que són tan artificials que recorden els actos de desagravio que s’autorganitzavaFranco.

Certament, bona part dels problemes anaven en el pack de l’herència. L’abdicació de Joan Carles I va ser un acte de servei, sembla que en absolut voluntari, per assegurar la continuïtat de l’empresa familiar. Es va fer acceleradament i gairebé en secret en comprovar que l’ascens fulgurant de Podemos i de l’independentisme català suposava tota una amenaça al règim. Tot va ser tan precipitat que experts constitucionalistes han posat en dubte la legalitat del procediment, molt especialment el traspàs de poders com a capità general i cap de les Forces Armades. Els mateixos que acusen de cop d’estat els fets d’octubre al Parlament de Catalunya, avalen el relleu al capdavant de l’Estat que es va fer impedint el debat parlamentari. La coronació de Felip VI ha estat la més trista que es recorda, sense els fastos propis de les celebracions de la reialesa, sense reis ni reines ni princeses; de fet, sense convidats internacionals.

En cinc anys de marge, Felip VI no ha estat capaç de remuntar el desprestigi de la institució que representa i, en canvi, les mobilitzacions republicanes creixen considerablement. El CIS no pregunta sobre partidaris de la monarquia o la república, no fos cas que Sa Majestat s’ofengués, i El Confidencial, que no sembla precisament un mitjà amic de revolucions, ha publicat una enquesta en la qual el suport a la monarquia només supera en 8 dècimes el 50%, però preveu un futur difícil per a la institució quan dos terços dels joves espanyols prefereixen la República.

Em sap greu haver de dir-ho, però observant enquestes i posicionaments, si algun fet ha millorat al conjunt d’Espanya la popularitat del Rei va ser el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, quan va prendre partit contra les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. Felip VI va voler aprofitar els fets de Catalunya per fer un discurs que el legitimés, com el seu pare es va legitimar amb el que va fer durant el cop d’estat del 23-F. Certament són discursos incomparables en situacions diametralment diferents, però en tots dos casos l’objectiu prioritari no era pas salvar la Constitució, sinó la monarquia. De fet, la Constitució va ser traspassada quan estableix que el Rei “arbitra i modera”, quan el que va fer va ser prendre partit i radicalitzar la situació.

A l’octubre de 2017, la monarquia borbònica s’estava morint i Felip VI i els seus assessors van trobar en el conflicte català l’ocasió de rehabilitar-se. Comptaven que a Catalunya i segurament al País Basc la seva intervenció no agradaria, però seria molt celebrat a l’Espanya de l’“A por ellos” si aconseguia embolicar-se amb la bandera rojigualda en un moment molt oportú. Des del 3 d’octubre, el Rei encarna més que mai la unitat d’Espanya i ha convertit els republicans en antiespanyols. Ser ara republicà a Espanya és com donar suport als catalans i a la independència. Són, si fa no fa, traïdors a la pàtria, com en temps de Franco. Fins i tot Podemos ha relegat progressivament la qüestió republicana als seus discursos.

Sí, sí. Sap greu dir-ho així, però el procés li ha anat de perles a Felip VI. Ha d’estar molt agraït als catalans, que l’han convertit en un heroi a la resta d’Espanya quan semblava que no trigaria a fer les maletes com el seu besavi. De fet, sempre he dubtat sobre això: I si resulta que els catalans no han fet altra cosa que mossegar l’ham?

EL CINISME D’ICETA

El líder socialista català ens diu que l’independentisme no accepta que tenim un problema dins de Catalunya. Està orgullós dels pactes transversals als Ajuntaments i critica l’actuació del President Torra per evitar a Santa Coloma de Farners un pacte de Junts pel Cat i PSC. Parla de primer acords a Catalunya i desprès el diàleg amb Espanya.

Cal molt de cinisme per fer aquestes afirmacions, aquest mantra dels seus companys unionistes sobre el problema intern de Catalunya es una mentida que repetint mil i un cops volen que quedi en la nostra memòria. Quan una part tant important d’un poble reclama un afer, en aquest cas la independència del país, la democràcia ha de donar sortida en forma de vot i decisió de la gent que lògicament com qualsevol tema dona dues opinions, positiva i negativa i la perdedora simplement ha d’acceptar la majoritària, això no es diu problema intern, es diu democràcia. Altra cosa son els interessos de l’Estat representants pels seus partits com els d’Iceta amb una posició molt concreta i que deixa la gent sense els seus drets per cert.

Els pactes transversals poden ser molt bons, però els pactes entre les forces del 155 i avaladores de la repressió i contra els drets del poble en el context on ens trobem no son de rebut amb les forces que precisament van ser agredides per intentar complir amb el seu mandat electoral donant la paraula al poble. Es a dir posar en el mateix sac els botxins i les victimes no es normal.

Respecte el diàleg, es deu referir al del seu partit, inexistent i amb el mantra de no parlar precisament del tema i si de solucions que ningú ha demanat.

Per tant el cinisme d’Iceta segueix al màxim i no sembla que la tàctica hagi de canviar.