Mostra totes les entrades de ALBERT1969

EL FUM DE LA GENERALITAT

Ahir escoltàvem la portaveu Budó explicant que respecte el dret d’Oriol Junqueras a ser a Strasbourg el proper dilluns exercint com eurodiputat tenien previst garantir la seva presència amb diversos plans.

Francament i desprès de dos anys de desencís no es creïble, i nomes de cara a la galeria i del victimisme posterior es pot entendre declaracions com aquestes. La Generalitat no ha desobeït en res a l’Estat i tots ho sabem, per tant aquesta decisió depèn exclusivament del Tribunal Suprem i la seva decisió cosa que sembla dura però la realitat ho certifica.

Avui el TS haurà de decidir sobre aquesta qüestió així com la inhabilitació del President Torra, i aquesta decisió serà la que finalment acataran. De fet ja sabem que tot es belluga en el terreny de l’esperpèntic, ja que el Tribunal Europeu en el cas de Junqueras ho ha deixat molt clar i per tant un Estat democràtic alliberaria el vicepresident del seu segrest i anul•laria el judici il•legitim, en un Estat com Espanya això encara es discuteix i no soc optimista al respecte, ja que amb una democràcia low cost, trepitjar els drets de les persones no es un problema.

Un altra cosa es la manera de fer del nostre Govern integrat pels dos partits que segueixen amb la seva lluita fratricida per governar una autonomia, i alhora segueixen fent gests estèrils i falsos per semblar que es fa un altra cosa sense cap resultat tangible i saben que no han fet cap pas per complir el mandat de la República de la ciutadania.

Es un cas de respecte a la societat que ha traspassat tots els límits, si tant injust creuen que es, que evidentment ho es i més des de la sentència del Tribunal Europeu, ho tenen senzill, obrir la cel•la i emparar el seu dret com eurodiputat amb immunitat, no cal esperar res, evidentment no ho faran, ja que una cosa es la paraula i l’altra els fets i aquest últims ja sabem que son escassos per no dir inexistents.

Es el fum de la Generalitat.

PATRIMONI REIAL

Després de la investidura espanyola ha quedat clar que el Rei es patrimoni del feixisme més recalcitrant, i això ho ha promogut ell amb la seva gestió sense que sembli que li preocupi massa com diu en Jordi Barbeta. Alhora veiem com un cop aconseguit l’objectiu presidenciable, Sanchez comença a mostrar com es amb l’endarreriment de la formació de Govern, espero no sigui una premonició del que veurem els propers dies.

Només criden “Viva el Rey” els que cridaven “Viva Franco”

Jordi Barbeta

El debat d’investidura s’ha desenvolupat més o menys com estava previst i, es miri com es miri, l’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol tot i no aixecar grans expectatives ni generar entusiasmes sí que ha contribuït a traslladar la política espanyola de la histèria a la serenitat. Després vindrà el que vindrà, però avui la sensació és que la societat espanyola en general se sent més alleujada que ahir, malgrat els piròmans de la caverna. El més transcendent del debat d’investidura, el que ha marcat una inflexió, és el canvi definitiu de la ubicació política de la monarquia. Quan l’extrema dreta i la ultra ultra dreta, com ha dit Pablo Iglesias, s’apropien de la figura del Rei, el monarca té un problema i un problema greu de supervivència política.

A partir d’ara Felip VI no podrà anar pel món proclamant que Espanya és “una democràcia madura, sòlida i forta” com va dir al Fòrum de Davos a risc que li recordin que a Espanya ja només criden “Viva el Rey” els mateixos que abans cridaven “Viva Franco”. I s’ha arribat a aquest punt perquè el mateix cap de l’Estat ha volgut que sigui així seguint una estratègia a la defensiva contrària als seus propis interessos.

Felip VI va fer el discurs del 3 d’octubre pensant probablement que identificant la monarquia amb la unitat d’Espanya taparia els escàndols que afectaven la família i que van forçar un relleu exprés i gairebé clandestí a la Corona. Tanmateix, donant suport a l’“a por ellos”, el monarca s’ubicava immediatament en un bàndol, donant per perduts els republicans catalans, però sense tenir en compte la diferència entre l’opinió pública espanyola i l’opinió publicada, que és més espanyolista que veritablement espanyola. No tots els espanyols, ni molt menys, donaven ni donen suport a l’”a por ellos”.

El monarca no sembla gaire ben assessorat quan insisteix en els seus discursos intentant agradar i assegurar-se el suport de les forces més reaccionàries de l’Estat. El missatge principal en el discurs de la Pasqua Militar resulta dubtosament democràtic quan proclama “el compromiso del Ejército con España y la Constitución”. Per aquest ordre! Separant els dos conceptes i posant un per davant de l’altre, qualsevol militar pot considerar, com ja han afirmat alguns inspiradors, que ha arribat l’hora d’intervenir.
Els reis no són elegits, però basen la seva legitimitat en un consens social fora de dubte. Quan un rei deixa de ser estimat per una part dels ciutadans, quan deixa de ser una figura indiscutible, només pot mantenir-se en el càrrec per la força o sotmetent-se a la voluntat popular democràticament expressada. I no sembla que el referèndum monarquia / república formi part de l’agenda del nou govern “progressista”.

Ara bé, ha començat una legislatura molt difícil per al govern PSOE-Unidas-Podemos, un govern legítim que el bloc de la dreta ha decidit boicotejar sistemàticament des del Parlament i des de les institucions de l’Estat que dominen. I estant disposats a fer-ho abanderant la figura del Rei. Si Felip VI no és capaç de desmarcar-se i desautoritzar-los i les forces reaccionàries de l’Estat aconsegueixen enderrocar el primer govern de coalició d’esquerres sota la dinastia borbònica, el que vindrà després serà un compte enrere, més llarg o més curt, però inexorable cap a la tercera república.

TOLERÀNCIA ZERO

La ratificació per part de l’Eurocambra dels nostres 3 diputats: Puigdemont, Comin i Junqueras, que ja apareixen en la web del mateix i son esperats com qualsevol altra escollit el proper dia 13 en la sessió de la cambra.

Això pèr un Estat membre nomes hauria de ser una resposta, en el cas dels exiliats deixar de fer el ridícul amb les euroordres i en el cas de Junqueras el seu alliberament i nul·litat del procés judicial posterior tal com mana el Tribunal Superior Europeu.

Espanya, no tant sols no fa això de moment, sinó que el Tribunal Suprem encara no ha pres la decisió, i les parts com la Fiscalia fan cas omís, i l’advocacia de l’Estat ho defensa parcialment, dret a assistir al ple i posterior retorn a la presó. Per si fos poc aquest organ d’arrels feixistes com la JEC que es creu per damunt del be i del mal, ordena la seva inhabilitació com eurodiputat i deixa en un no res les més elementals normes democràtiques, els Tribunals superiors europeus que lògicament son també els espanyols i els drets dels votants i de l’Eurocambra.

En definitiva, un xoc, anava dir de legitimitats, però no es així, nomes hi ha una legitimitat i tots els Estats membres l’han de complir, sense alternatives. Si el dia 13 Junqueras no es a la sessió parlamentària i amb la nul·litat d’un judici que mai es podia dur a terme per la seva immunitat hi haurà un frau monumental que entenc la Unió Europea no pot tolerar.

Fins aquí hem arribat, si fa els ulls clucs, el poc prestigi i seriositat que se li suposa definitivament haurà passat al cubell de les escombraries sense remei.

Tolerància zero amb el feixisme, ja està be la broma.

AIXÒ ES UN COP D’ESTAT

La decisió d’avui de la Junta Electoral Central per inhabilitar el President Torra immediatament i retirar-li l’acta de Diputat, i per postres negar el dret d’Oriol Junqueras al seu escó d’eurodiputat es senzillament un cop d’Estat.

Un dia per recordar, un Estat ancorat en un règim passat i una concepció dictatorial de la democràcia segueix embogit i avui un organ menor com la JEC s’atreveix a destituir un President escollit per un Parlament sobirà que alhora ha escollit un poble. Tot per una pancarta que reclamava drets fonamentals i que no va retirar a temps. Senzillament es un acte que defineix perfectament un Estat perillós pels drets de les persones i de la societat en general.

No ens trec responsabilitats, ja que vam permetre la destitució d’un President escollit per l’aplicació del 155 i posteriorment vam veure com finalment l’Estat escollia qui havia des ser el nou president i qui no podia ser-ho, i ara molt em temo acceptarem que un altre President sigui expulsat.

Dit això, potser ha arribat el moment de la desobediència institucional i no acatar aquesta cacidada antidemocràtica, un xoc de legitimitats que per força ha d’acabar amb una nova República o com a mínim un nou referèndum per validar-ho. A cada nou pas embogit i repressiu de l’Estat acceptat, es una invitació al següent i així evidentment no podem continuar.

Europa crec que també hauria de fer algun gest, ja que la desobediència als Tribunals Europeus no pot quedar impune. En clau interna crec que el pacte de la vergonya del PSOE amb Esquerra i la famosa taula de negociació del fum ja ha rebut els primers acords, i com veiem segueixen en la mateixa direcció d’abans, si els queda una engruna de dignitat han de votar no amb aquesta investidura i forçar així noves eleccions espanyoles, altra cosa seria una burla macabra a una societat ja prou colpejada per la repressió sense límits i uns representants incapaços de donar un pas endavant.

Caldria ara recordar als senyors de VOX, Ciudadanos, Populars, PSOE i Podem que això es un cop d’Estat, i que com a societat democràtica que som hem de dir prou amb aquesta venjança sense límit i aquests atacs sense fre per un nacionalisme caspós i miserable contra un poble que senzillament vol decidir el seu futur a les urnes.

LA COMÈDIA APROP DEL FINAL

La comèdia de la negociació per la investidura de Sanchez entre PSOE i ERC està aprop del seu final.De fet la posició de l’advocacia de l’Estat servirà per vendre aquest fum sense sentit i aquesta burla a la societat catalana, sobretot aquella que fa, ha fet i farà mans i manigues per arribar a la nostra República.

Un informe que es presentarà com un mèrit, i un gest, quan simplement diu el que seria normal, complir amb les resolucions judicials que venen des d’Europa com no pot ser d’altra manera. Repeteixo no es cap gest i ni tant sols va una mica més enllà demanant la nul·litat de la sentencia, cosa lògica si es diu que gaudia d’immunitat i no podia ser jutjat seria obvi anul·lar el procediment a partir d’aquí i demanar a la cambra europea el suplicatori per poder jutjar-lo. Ni tant sols això.

Fum i més fum, pel que fa a les condicions dels republicans, crec que els presos seguiran a la presó, la repressió seguirà com fins ara, la taula negociadora no inclou el dret a l’autodeterminació i si el fum de millors competències autonòmiques que per cert mai arribaran, i ni tant sols el dèficit fiscal sembla que mai serà debatut i molt menys abonat. Aquesta es la taula de la vergonya i el mal negoci per Catalunya que ERC es a punt de permetre per benefici únicament partidista, una autèntica vergonya sense nom que posa la cirereta a tota la sèrie d’enganys del procés i que la societat suposadament ha d’acceptar sense més.

Les victòries judicials a Europa, la mobilització de la gent, la bona gent d’aquest país pot quedar amb res per una Generalitat totalment nul·la per avançar cap al final, i uns partits ja preocupats exclusivament del pastís autonomista de Catalunya i posar un embolcall que faci oblidar tota aquesta cursa cap un objectiu plenament democràtic i que un Estat que rebutja la democràcia, i que ha utilitzat la nul·la separació de poders, la repressió, la violència i tot el que ha calgut per evitar la democràcia i que ara amb la col·laboració catalana sembla ho validarà com si tal cosa.

Una comèdia que si es acceptada com si res a Catalunya, demostrarà que tot era fum, i sobretot una prova del cotò per entitats com l’ANC que amb el seu posicionament i fets pot quedar en un no res.

La comèdia aprop del final.

UNA PREOCUPACIÓ

El discurs del Borbó per Nadal va deixar oberta la porta a una definició per Catalunya que segurament no seria esborrada, manipulada o criticada encara que sigui en un preàmbul no normatiu.

De fet ja no som una nació, molt menys un Estat, ni tant sols una nacionalitat encara que la sagrada Constitució ens defineixi així, ja se sap que aquesta s’aplica d’una manera per uns territoris i d’un altra per Catalunya amb el gran exemple d’articles de l’Estatut en altres iguals totalment acceptats i esborrats en el català. Com deia el Rei espanyol ens va titllar de preocupació seriosa per referir-se a Catalunya, aquest concepte donç beneit pel monarca ja es pot copiar per posar-lo en l’article 1 del proper Estatut sense recança i amb la tranquil·litat que es mantindrà ferm i un gran pas endavant del nostre territori.

Tanmateix el monarca, després de posicionar-se amb els súbdits del “a por ellos ” i rebutjar els catalans amb una gran mostra de diplomàcia i sabiduria política, ara ho ha tornat a fer i ens torna a deixar de banda deixant clar que ja no es el nostre Rei i per tant les nostres ansies de República son fonamentades i han de ser augmentades.

Veiem aquests dies deixant de banda l’anècdota reial d’un personatge tant miserable per la seva actitud amb el poble, el mateix que encara esperem demani perdó per trucar a les empreses personalment per la seva sortida de territori català, un altra mesquinesa impune que ja ha quedat en l’oblit a l’estil de l’operació farsa amb els CDR i el gran grup terrorista internacional que ara amb la seva sortida de presó sense proves tampoc escoltarem cap perdó dels Iceta, Arrimada, Casado, Sanchez i una llarga llista de partits, de fet gairebé tots que van fer caldo gros en una nova gran mentida.

Així arribem al final del 2019, i esperem pel proper un canvi en els nostres partits que acompanyi la voluntat popular per culminar un procés que ja no es pot allargar més en el temps, i passar de ser una preocupació a una realitat ben definida.

LLIBERTAT PER NADAL

Aquest video deixar clar que el clam escoltat a l’Auditori de Barcelona al finalitzar el Messies de Handel, hauria de ser agafat pels partits i acabar amb aquesta infàmia d’una vegada per totes. Independència i llibertat pels nostres presos. Nadal es una bona prova.

Bon Nadal.

OBEIR LES LLEIS NO ES CAP GEST

Avui sabem que des de Moncloa ja s’han habilitat els darrers dies de desembre per una possible investidura i tant de les files socialistes com Podemos intenten posar pressió a Esquerra per poder acabar les converses i formar el nou Govern espanyol encapçalat per Pedro Sanchez.

De fet les veus ens diuen que hi ha contactes discrets entre PSOE i els repúblicans encara que de portes enfora ens diuen que resten aturades esperant el posicionament de l’advocacia de l’Estat sobre la sentència dictada per l’Alt Tribunal Europeu i la immunitat d’Oriol Junqueras.

Cal dir alt i clar que si estem veient un nou sainet i no te reacció de la societat catalana ja podem acatar tot el que vingui. Un nou engany que en aquest cas els repúblicans volen posar en safata a la ciutadania amb aquest tripijoc d’esperar un posicionament favorable de l’advocacia estatal a la sentència europea, de fet això no es cap gest, acatara les llei i complir les sentències en qualsevol Estat normal democràtic, es una obvietat, i aquestes no poden ser un premi. Estaria a l’alçada de quan escoltem que compliran amb l’Estatut, bé, tots sabem o sabíem que això era una obligació no pas un privilegi, i ara per justificar el pacte de la vergonya ens volen vendre una nova i miserable bola.

En aquest cas, amb el seu líder a la presó, saben el posicionament dels eurodiputats socialistes espanyol per evitar donar la credencial a Puigdemont i Comin com hem llegit en les filtracions existents i com el silenci complice de Sanchez i el seu partit sobre el tema ja es fa molt sorollos ie exemple del que son.

Prou de mentides, el gest hauria de ser el final de la repressió policial i judicial i el respecte a la ciutadania amb un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya amb totes les garanties i reconeixements, just el que ja han dit que mai pensen fer. Per tant quina mena de Taula demanen, per negociar que.

Ja es prou greu intentar negociar amb els del 155 i repressors compulsius, com per fer-ho a canvi de fum i menys intentant prendre el pel a la bona gent del país que sap perfectament que obeir les lleis no es cap gest.

APROFITEM LA VIA OBERTA

Oriol Junqueras diu en una entrevista que en cap cas s’ha d’aturar les negociacions amb el PSOE i la seva investidura fent bona l’argumentació de la Ministra Calvo volen separar les dues qüestions.

La realitat es que Espanya fa 24 hores que incompleix la llei i les resolucions judicials, allò que era el seu principal argument, ja que el líder d’Esquerra ja hauria de ser en llibertat i camí d’Estrasbourg per la seva acreditació com Europarlamentari, i el més calent es a l’aigüera.

De totes maneres i esperant esdeveniments del nacionalisme ranci i caduc espanyol, no puc estar d’acord amb l’Oriol sobre les negociacions, evidentment han de ser aturades del tot, primer complir la llei i la seva acceptació com no pot ser d’altra manera i posteriorment el referèndum damunt la taula amb totes les garanties per fer cap pas, en cas contrari no hi ha res a parlar. No tornem a cometre l’errada de perdre de vista l’objectiu com si no hi fos.

El que demostra la sentència

per Àstrid Bierge

La sentència europea demostra de nou que els motius que va donar la gent de JxSi per no aplicar el mandat del referèndum, no responen a la realitat. Demostra que la independència és perfectament possible i que és molt més barata del que ens han volgut fer pensar els dirigents catalans d’ençà de l’1-O.
Si fem memòria, van justificar l’enretirada amb dos arguments. En primer lloc, van dir que hauria costat molts morts. Ho van explicar Puigdemont, Marta Rovira i molts altres. Sergi Sebrià va parlar de “violència il•limitada” i Oriol Soler, un any després, va omplir les ràdios de frases dramàtiques. “L’Estat havia decidit anar a la guerra i intentava ensenyar que, si continuàvem, ens mataria”.
En segon lloc, van dir que la comunitat internacional no ens empararia ni ens protegiria. Concretament, que Europa ens havia deixat tirats i que havia permès allò que no es podia permetre.
La sentència demostra que no estem desemparats per la justícia europea i que l’estat espanyol no pot fer tot el que li doni la gana. Un tribunal ha tornat a dictar una sentència contrària als interessos d’Espanya i Espanya no desacatarà Europa perquè no pot fer-ho.

Tant Europa com Espanya tenen límits. Naturalment, els escuren al màxim a favor dels seus interessos -que no són la independència de Catalunya- però hi ha línies vermelles que no poden travessar. El que no podem pretendre és que és posin a ells mateixos entre l’espasa i la paret. Això ho hem de fer nosaltres. Però no perquè Puigdemont pugui traslladar-se de Waterloo a Perpinyà, sinó per fer efectiva la independència.
No deixa de ser curiós que els mateixos dirigents que van dir que l’Estat ens mataria, ara estiguin pactant amb els suposats assassins que el lideren -sigui al Congrés o a la Diputació de Barcelona- o que segueixin apel•lant a la seva capacitat de sit and talk. No deixa de ser curiós que els mateixos que van dir que Europa ens havia abandonat, confiïn i es refugiïn en la seva justícia.
Ni l’Estat pot venir-nos a matar ni Europa pot il•legalitzar la nostra autodeterminació. Aquesta és la gran notícia de la nostra era política, que el cost de la independència és molt més barat que en èpoques passades. La mala notícia és que els dirigents no estan aprofitant aquest avantatge històric. Per això només n’han tret càstigs i derrotes, perquè han anat a mitges. Les petites victòries, com la d’ahir, són molles si tenim en compte que les condicions democràtiques que les fan possibles, també servirien per fer la independència.