Mostra totes les entrades de ALBERT1969

UNA NOVA OPORTUNITAT

La nova formació a l’entorn del President Puigdemont i que ha d’ajudar a aclarir l’entorn Convergent, o més aviat presentar un projecte deslligat del llast o el pes del que en queda com el PDECAT, crec era un moviment necessari i ha de poder ser transversal, clar i sense falses promeses a l’estil “si vols que torni el President,vota el President”. Ha de mirar de relligar un espai independentista ara totalment fragmentat i dividit que ha dut a la desorientació de la societat catalana. Pel bé del projecte espero que tinguin sort i encerts.

L’envit de Puigdemont

José Antich

El president Carles Puigdemont ha llançat aquest dijous el seu partit polític, mitjançant un manifest a l’opinió pública, i ha donat a conèixer també una cuidada primera selecció de noms de l’independentisme que l’acompanyen així com la data del 25 de juliol per a la constitució oficial de la nova organització. La notícia marca un punt d’inflexió en les àrdues i fatigoses converses entre la Crida de Jordi Sànchez i el PDeCAT, que es donen definitivament per fracassades davant de les exigències dels segons a disposar com a partit d’una quota en la nova formació, una concessió que ni Puigdemont ni Sánchez no han estat disposats a acceptar.

A Puigdemont l’acompanya en l’aventura una part molt significativa dels referents i el relat del referèndum de l’1 d’octubre, la república i la independència del fins ara el seu espai polític. Així, estan presents presos i exiliats del PDeCAT com els consellers Turull, Rull, Forn i Puig, així com dirigents procedents de l’esquerra que ja han estat en eleccions anteriors candidats de Junts per Catalunya com Sànchez o Comín. No debades, el target al qual es dirigeix el nou projecte són els votants de l’1-O, els de Junts per Catalunya i els que no els han votat mai, segons especifica el manifest, titulat “Junts, per Catalunya”.

Però al costat d’aquesta nombrosa presència de pesos pesants de l’independentisme també hi ha una absència significativa com és la d’Artur Mas, el president que va posar en marxa el projecte independentista el 2012, després de la multitudinària manifestació de la Diada de l’11 de Setembre, que va designar a Puigdemont el 2016 com el seu successor al capdavant de la Generalitat i que ara haurà d’aclarir on vol quedar ubicat. No sembla que vagi a fer el pas cap a la nova formació, almenys, en aquesta primera fase constitutiva del mes de juliol, encara que Mas tampoc no s’alinearà amb l’actual direcció del PDeCAT

És un envit en tota regla a l’espai de l’independentisme, prescindint de tot llast partidista. Amb tot, el perímetre de la nova formació que liderarà Puigdemont no tindrà inicialment l’amplitud que es pretenia, en haver-se despenjat el PDeCAT d’una manera sonora. La formació que presideix David Bonvehí encarna ara, des del punt de vista ideològic, el sector més a la dreta de l’independentisme.

Per a uns, la ruptura amb el PDeCAT és una bona notícia ja que trenca la traçabilitat amb Convergència i amb molts dels problemes judicials que ha arrossegat. Per a d’altres, en canvi, que el PDeCAT quedi fora suposa un obstacle per defensar amb contundència que el nou partit agrupa el major nombre de sensibilitats de l’independentisme ja que hi ha hagut massa víctimes pel camí. No només això, sinó que, amb la ruptura, la marca Junts per Catalunya no la podrà utilitzar la formació de Puigdemont sense acord i els drets electorals i econòmics de comicis anteriors quedaran fora del seu abast. Emperò, també caldrà veure com resisteix el PDeCAT la tremolor de cames dels seus dirigents, que es comença a fer evident, per explicar als seus associats el trencament amb els seus més importants referents polítics i mediàtics, i, sobretot, l’assentar-se com una formació alternativa a Puigdemont.

El que sí que és del tot evident és que Catalunya comença a endinsar-se a la zona de màximes turbulències electorals. Ja no es pot, segurament, especular gaire més sobre si Puigdemont serà o no serà candidat en les pròximes eleccions al Parlament ja que sembla tenir tots els números perquè la resposta sigui sí i la seva posició la de número u. El fet que el president Quim Torra quedi fora dels signants obeeix a la necessitat de preservar-ne una mínima encara que innecessària institucionalitat del càrrec. Una circumstància supèrflua sense cap mena de dubte ja que tothom sap que el seu espai electoral és el de Puigdemont. Altres consellers de la Generalitat com Buch i Puigneró també han quedat fora, segurament, per no obrir un debat sobre la permanència al Govern d’Àngels Chacón, molt alineada amb el PDeCAT.

Pel que fa al calendari electoral es manté encara una gran incertesa encara que, certament, queda delimitada entre principis d’octubre i potser febrer ja que estirar la sentència d’inhabilitació del president Torra que durà a terme el Suprem a la tornada de l’estiu no deixa gaire més marge. Quim Torra defensa gairebé en solitari davant de la cúpula restringida de JxCat la primer opció: convocar les urnes a l’octubre. En canvi, són majoria els que aposten perquè el Suprem l’inhabiliti i s’allarguin els terminis al màxim, posant així en evidència la intervenció de la justícia espanyola al calendari electoral català.

EL TERCER GRAU

Finalment els presos polítics tindran el tercer grau, si el Tribunal Suprem no ho impedeix, i alguns cinicament vendran això com una concessió o fins hi tot un regal.

Cal dir clarament que senzillament segueixen la normativa i el reglament penitenciari com qualsevol altra, i per tant de regal res, i de gràcies cap. Ens hem acostumat massa a donar les gràcies per coses que veritablement ja ens tocavem i ara segurament interessadament no serà una excepció. Alguns ho utilitzaran pels seus pactes polítics, altres per treure pit, donat que la idea de la República els queda lluny, i altres per dir que son privilegis novament a Catalunya.

Cinisme en tots els casos. La veritat es que mai haurien d’haver entrar rera les reixes per uns crims inventats i que a sobre no van fer, cosa que dona un toc exòtic a la història. De fet son a la presó per intentar dur a terme una República que mai van arribar a intentar materialitzar, ni sembla que en tenien intenció com vam veure. Per tant una doble farsa que ara després de més de 2 anys a la presó i si finalment la justícia espanyola no ho impedeix serà molt més lleugera amb un règim de semillibertat.

Això no ens hauria de distreure del vertader objectiu, que es exigir la materialització del mandat de l’1 d’octubre i no utilitzar precisament aquest per aturar qualsevol proposta per anar endavant o per encobrir les vertaderes lluites polítiques autonòmiques esclar.

Alegria immensa per aquest pas endavant dels nostres presos polítics, però sent conscient que la lluita continua i els partits han de ser una peça clau per arribar al final, per tant exigència màxima. El que sembla un aclariment de l’espai convergent crec es positiu, i el PDCAT pot ser la propera Unió amb una desaparició per defensar un projecte antic i fora de context que nomes pot estar al servei dels mateixos que van aplicar el 155 i d’una realitat que ha tingut el mèrit de emportar-se per davant molta part del Règim del 78 instaurat a Catalunya.

El tercer grau ha de ser un pas, i el vertader homenatge dels partits hauria de ser el retorn a la unitat i l’objectiu final aquest cop de veritat i sense enganys.

ACUSACIÓ SENSE VERGONYA

La Generalitat manté l’acusació contra dos joves detinguts en les protestes per la sentència del Procés a Girona sense cap vergonya.

De fet en demana una condemna de 3 anys i mig per llençar pedres contra una furgoneta dels Mossos i lesionar dos agents durant els disturbis en el marc de la protesta per la sentència contra els líders independentistes. Per la seva banda la Fiscalia augmenta fins 9 anys de presó i multes. De fet els perits han assenyalat que la pedra suposadament llençada fes la trajectòria que diuen els Mossos.

Cap de les dues lesions van requerir assistència mèdica i una no es va documentar aquella mateixa nit, sinó fins una declaració posterior que va apareixer aquesta agressió. En Benet Salellas, advocat defensor ja considera desproporcionat la petició de la Generalitat per lesions tant lleus ja que implicaria ingressar a la presó.

Es una mostra més de l’anomenat Govern efectiu o independentista, que en realitat i per la porta del darrera no perd oportunitat de condemnar dos joves independentistes evidentment enfadats per la cruel sentència del judici farsa i dona tota la credibilitat a una unitat dels Mossos que ja ha tingut bastants episodis polèmics. De fet com es diu els dubtes son més que raonables tant per les proves tècniques pericials com per tractar-se d’unes lesions tant lleus que ni tant sols van necessitar de cures mèdiques i alguna com he dit va apareixen no aquella nit, sinó posteriorment el que semblaria més una revenja que un altra cosa.

La Generalitat però segueix el doble joc de donar anims a la gent per la protesta i semblar que es troba al seu costat i per altra utilitzar les forces policials per reprimir les legitimes protestes i molts cops violentar-les sense remei. Es un joc cinic i miserable que defineix molt bé les tàctiques dels nostres partits realment i com s’han convertit en un element coactiu més del 155 sense miraments, segurament l’efectivitat de que es parlava es devia referir amb això.

LA LLENGUA DE TV3

La polèmica de la Consellera de Cultura dient que veu massa castellà a TV3, i que hi ha vegades que no sap si veu una cadena nacional o estatal ja ha estat contestada des del Govern per Budó afirmant que ells no poden fiscalitzar la cadena catalana i Carrizosa per Ciutadans ja hi ha sucat pa acusant la consellera de taliban supremacista.

Ja la tenim servida, una paraula o gest a favor del català n’hi ha prou perquè els que voldrien veure morta aquesta llengua llencin tota la seva caballeria i perquè molts d’aquí gairebé demanin perdó per atrevir-se a aixecar el cap.

Crec que TV3 es la televisió nacional de Catalunya amb uns indexs de qualitat i d’audiència molt destacables que hem de conservar, qualsevol nació amb un mitjà de comunicació tant potent l’ha de cuidar i aprofitar en aquest cas per ser un referent amb la llengua propia del país. No hauria de ser cap cosa estranya utilitzar la traducció amb entrevistes amb gent de llengua castellana o seguir emetent programes de divulgació de la mateixa llengua greument amenaçada per un Estat que tots sabem que des del Decret de Nova Planta ha volgut enterrar aquesta nosa que es la nostra llengua en benefici de la llengua de l’imperi que crec que si parlem de mitjans audiovisuals tindria el 95% en exclusiva en la seva llengua i potser em quedo curt.

Per tant no en tenen prou amb això sinó que del poc que podem triar una quota també ha de ser per la llengua castellana. Concretament a la sèrie que vam veure ahir a la cadena on el castellà va ser molt utilitzat no ho veuria tant greu, ja que parlem d’una serie de ficció però cal esmerçar esforços perquè l’imaginari català i la llengua sigui també amb normalitat la joia de la corona.

Quan Carrizosa parla de Talibans supremacistes es perquè per ell no n’hi ha prou que amb mitjans com deia més del 90% siguin en castellà, que en el cinema sigui difícil trobar versions en català o amb l’etiquetatge sigui també complicat trobar-lo en la nostra llengua per posar uns exemples. Per ell qualsevol engruna per petita que sigui sera supremacisme ja que la voldria nomes a casa i finalment desapareguda, de fet l’objectiu de creació del seu partit.

Es més preocupant aquells que demanen perdó per parlar la llengua que parlen i diu molt poc del nostre país.

ARA EL PNC

Ja tenim un nou partit a Catalunya amb Marta Pascal al capdavant i una conseqüència de l’anomenat grup de Poblet, per entendre-ho millor l’antiga Convergència o una Unió de Duran i Lleida actualitzada.

De fet ens diuen que volen un espai d’acord i transversal, no comparteixen plantejaments de confrontació i volen trobar-se amb molta gent sempre en positiu. Pel que fa al referèndum, el volen acordar amb l’Estat espanyol rebutjant l’unilateralitat, una via escocesa en diuen.

La facilitat de la nostra classe política per insultar la intel·ligència de la societat catalana no te límits. Aquest artefacte de fet, segurament unit al PDECAT podria fer tornar el catalanisme espanyol que era hegemònic fa més de 10 anys i que era aquell de submissió amb l’Estat espanyol sense fissures, presentant uns guanys inexistents, peix al cove es deia i sense cap intenció de donar mai un pas endavant que no fos tutelat per la veu de l’amo. De fet tot això no difereix massa del comportament dels nostres partits des del cop d’Estat del 155, però això seria un altre tema.

Sembla que no volen observar que els temps han canviat i això ja forma part del passat amb blanc i negre i dels Estatuts de pa sucat amb oli que eren el pal de paller de la gestoria anomenada Generalitat. Una menjadora per partits i professionals d’aquesta forma de vida evidentment sense responsabilitats ja que el poder es zero.

Es diuen transversal, fa riure per no plorar. Una paraula que ja ha perdut tot el seu valor, ja que negar la sobirania i apostar perquè els plantejaments que no agradin a l’Estat es desin al calaix mai pot ser transversal. A l’apartat del Referèndum ja es de traca, diuen que el volen acordar amb l’Estat, per fi han descobert una cosa que no havia pensat ningú, mireu si era senzill. Segurament tots ells els últims 10 anys i concretament els darrers dos han estat vivint en un altra galàxia llunyana i no saben que això a l’Estat espanyol ja s’ha provat del dret i del reves i no es possible. De fet no n’hi ha prou amb actuar com Escòcia, falta una Gran Bretanya amb un lideratge en un context concret que accepti la democràcia plena com va ser el cas i com no ho es aquí.

Per tant demanar això equival a dir no volem la independència, i això ja ens ho coneixem. El respecte a la gent hauria de ser sagrat i aquesta no es la millor manera de començar i intentar encara que sigui amb poca influència trencar la majoria independentista al Parlament cosa que bàsicament serà mèrit dels tres partits que en formen part.

Un nou parany de l’Estat a la vista.

LA IMPUNITAT PER BANDERA

Ahir vam veure entrar Fèlix Millet a la presó, no m’atreviria a dir per quan de temps, però com diu Iu Forn un gran actor i rei del desvergonyiment absolut. Un sistema corrupte que personatges com aquests en son els seus tributs i ens quedaria per saber qui ha manegat aquests fils, cosa que em temo mai sabrem del cert, coses del sistema.

Fèlix Millet i l’estafa de l’estampeta

Iu Forn

El teatre català i mundial va perdre un gran actor, però hem guanyat algú que ens ha trufat la crònica político-judicial de moments memorables que barregen desvergonyiment, sordidesa i picaresca. Quan aquesta tarda he vist Fèlix Millet entrar a la presó no he pogut evitar recordar algunes de les situacions més SEN-SA-CI-O-NALS que aquest personatge ens ha ofert els últims anys.

Millet va aprofitar el seu estatus social per enganyar un munt de gent que volia aparentar o entrar en un món al qual no hi pertanyia per dret de sang. Ell tenia la clau d’accés a la burgesia barcelonina i la va usar, convertint-se en una barreja de Lazarillo de Tormes, Oncle Garrepa i Dioni que tenia l’únic objectiu de guanyar diners i més diners.

I així va ser com va pensar la meravellosa estafa al seu consogre. Al casament de la seva filla, Millet va aconseguir organitzar el convit a la platea del “seu” Palau de la Música. Sense pagar un cèntim, esclar. Però li va cobrar al futur consogre la meitat del “lloguer” de la sala. Brillant.

O aquella altra poc coneguda de quan va canviar les butaques del Palau. Molta gent va estar disposada a pagar el que fos per endure-se’n una a casa com a record i es van acabar aviat. Però Millet havia vist el negoci. Què va fer? Anar al Palau de la Música de València i comprar-los un munt de butaques que tenien abandonades en un magatzem. Les va revendre com a seients originals del Palau de Ia Música, que ho eren, però, esclar, no del de BCN.

I la no menys oportuna situació del 26 de febrer del 2014, dia que havia d’anar a declarar pel cas de l’hotel del Palau. Just quan es va aixecar del llit per anar al lavabo va ensopegar amb la catifa i va caure. Tretze dies va estar ajornada la seva declaració. Aquell va ser l’inici dels moments de mala salut de ferro que ens han regalat altres grans moments com la seva gran frase “voy muy medicao” o els passejos en cadira de rodes amunt i avall de la Ciutat de la Justícia durant el judici pel Cas Palau.

Però l’anècdota que retrata millor el personatge és de la seva primera estada a la presó de Brians 2, on hi va anar a parar condemnat pel ja esmentat cas de l’hotel del Palau. Millet va comprar-se un televisor a l’economat del centre penitenciari per 150 euros del novembre del 2015. Són uns aparells molt senzills que no tenen ni carcassa posterior per evitar que s’hi amaguin objectes i que fora d’allà no tenen gaire utilitat. Una regla no escrita diu que quan el reclús surt en llibertat, el deixa als companys interns que no poden pagar-ne un i així els fa servei. Encara avui tinc clavada a la retina la imatge de Millet sortint per la porta de la presó… carregant la TV sota el braç!!! IN-SU-PE-RA-BLE!!!

El nostre home ara torna a estar empresonat. Veurem quant de temps i si en té alguna de preparada. Mentre, servidor de vostè seguirà donant-li voltes a la idea que perquè existeixi un Millet, ha d’haver algú que l’alimenti. Dit d’una altra manera, perquè Millet pogués fer tot el que va fer, va necessitar la col·laboració de molta altra gent que es va beneficiar dels seus tripijocs. I que avui dormiran a casa.

I no és cap disculpa, però per poder fer la famosa estafa de l’estampeta cal que algú tingui prou cobdícia com per intentar enganyar algú que es fa passar per babau i que finalment és el llest.

EL PARANY DEL 50 +1

El nou full de ruta de l’ANC aproa la unilateralitat i ens diu que si a les properes eleccions es supera aquella mitica xifra del 50% més un de vot de partits independentistes ja podem anar endavant.

Caldria donar molts matisos, ja ens van enganyar un cop els partits amb el Referèndum, com deien i crec la millor eina democràtica perquè la ciutadania decideixi situacions com aquestes amb llibertat i tota la legitimitat del poble que posteriorment el Govern de torn ha de implementar com no pot ser d’altra manera. El que va passar a Catalunya ja ho sabem, no es van obeir les lleis del Parlament aprovades amb sang, suor i llagrimes i que donaven cobertura al Referèndum i posteriorment al periode de transició, i tampoc es va obeir el mandat de la ciutadania a favor del si,i que a pesar de tot amb un 38% de participació i l’etiqueta legal de vinculant era suficient per anar endavant, ja que altres referèndums sense les porres policials damunt els caps dels votants i amb menys percentatges no han estat mai discutits i han estat aplicats.

Aquest famós mandat que ara sembla amb peticions de nous referèndums ja no serà mandat deixant encara més a la societat catalana amb cara de tonto, ens volen vendre una nova eina la de superar la barrera de la meitat de vots en unes eleccions autonòmiques al Parlament, es veu que amb això aconseguit, l’Estat immediatament comvocarà una reunió per acordar amistosament la separació i tots els partits espanyols ho validaran, així com la Justícia espanyola sense cap impediment.

Crec que marejar la perdiu d’aquesta manera nomes fa que augmentar el desencis i la deriva dels nostres partits clarament amb l’aposta autonòmica per bandera, i que no ens ho mereixem.

Tots sabem que superar aquesta meitat, un 60 o un 80% de vots no significarà res de res. Primer perquè els nostres partits no es comprometran a una cosa així,i si algun ho fa es més que dubtòs que no quedi en el terreny de les promeses electorals com ja hem comprovat aquests dos últims anys de Parlament de fireta i en segon lloc com ja he dit, l’Estat mai acceptarà això com un canvi de tractament del nostre cas.

Per tant l’ANC i segurament de bona fe, amb aquesta aposta sap que no va enlloc, i crec que la solució es més senzilla, implementar un Referèndum ja fet i sense enganys i complir amb el mandat que se li havia confiat. Tractar als ciutadans com a nens amb propostes màgiques i sense cap resultat mai pot ser la solució.

TV3 I EL VIRREI

El programa FAQS de TV3 d’aquest passat dissabte ens va deixar la presència del Virrei Enric Millo ara a la Junta d’Andalusia i oferint unes respostes dignes d’un gran miserable sense escrúpols.

Crec que TV3 segurament es la Televisió Pública més plural que existeix a l’Estat, ho podem comprovar amb les tertúlies, en els debats o en el tractament de les informacions per exemple, es un fet crec que reconegut i de prestigi fora de les nostres fronteres. Tanmateix crec que aquest dissabte va creuar una ratlla que poc te a veure amb la pluralitat, convidar Millo, una persona crec que hauria de ser non grata a tot el territori i ignorada de per vida, no pot gaudir de minuts de prime time a la nostra televisió i poder desplegar el seu cinisme sense límits i les seves mentides basades en la seva ideològia feixista. De fe forma part d’un Govern amb l’ultradreta de VOX, cosa que va valorar positivament i això ja ho diu tot.

Un personatge miserable que va ser capaç de dir que el seu objectiu es que no hi hagués morts el dia 1 d’octubre i ho va aconseguir, i que no sabia res de les actuacions judicials de la policia aquell dia, tot això sense treure el manual de greuges contra TV3 que curiosament desprès va dir que sempre l’han tractat molt bé i que tenia excel·lents professionals, gran contradicció i contra l’independentisme i la divisió que ha provocat a la societat.

Realment menyspreable, com va vomitar odi contra nosaltres amb la seva situació de privilegi que inclou per cert en el seu departament la famosa partida per protegir el castellà en terres inhospites com Catalunya, tot un exemple d’aprofitament del diner públic.

Aquest personatge segueix trobant hordes organitzades de gent per enfrontar-se a la policia el dia 1 d’octubre, i això resideix nomes dins la seva ment malalta que segueix negant la realitat, i trobant la situació normal i controlada, ja que el primordial era impedir la democràcia com sigui.

Tot una idea del context on ens trobem i que segueix defensant que la llei es democràcia i caldria recordar-li que fins hi tot les dictadures més terribles tenien lleis.

Una vergonya per la televisió pública i una humiliació més pels votants del dia 1 sigui quina sigui la seva opció.

PARTITS AUTONOMISTES

El judici a Laura Borràs es un magnific exemple de com miserables poden ser els nostres partits, independentistes de butxaca que alhora de la veritat son part i legitimen el règim del 78 en benefici propi.

La Comissió de l’Estatut dels diputats del Congreso ha aprovat un dictamen favorable al suplicatori per aixecar la immunitat a la diputada catalana i això passarà definitivament al plenari. En el cas Esquerra ha optat per no votar però ja hem escoltat que malgrat no creguin amb els judicis de la justicia espanyol no poden fer els ulls grossos a la corrupció, el mateix escoltem dels cupaires que demanen que deixi l’escó amb un gest exemplar i que el sentit de vot conjunt es inutil ja que la votació es perduda i nomes Junts per Cat ha votat contrariament.

Aquest cas deixa clar una cosa que segurament ja sabiem. Els nostres partits diuen clarament i tampoc cal ser molt llest per avisar que els judicis espanyols son poc menys que una farsa com hem vist els últims 2 anys amb el Procés, però alhora envien a l’escorxador la diputada catalana. De fet el seus càlculs tant sols son electorals, autonomicament parlant esclar i eliminar una forta rival com podria ser Borràs es una oportunitat. De fet per exemple els cupaire demanen deixi l’escó per generositat, caldria preguntar generositat per qui, per acceptar la culpabilitat i participar d’aquesta nova cacera de bruixes contra l’independentisme i la segona es de traca, diuen que tant fa el seu vot conjunt ja que ho tenen perdut, caldria recordar que com el 100% de les votacions a Madrid, cosa que ens torna a la pregunta de que coi i fan amb aquesta cambra inutil pels nostres interessos i sense possibilitat d’incidir en la mateixa.

El fet de Borràs, sense proves concluents dels seus contractes quan presidia la Institució de les lletres catalanes es una mostra més del que son els nostres partits i les seves prioritats. Una estratègia conjunta i clara cap a la independència hauria de ser la defensa de la diputada i un vot negatiu conjunt molt clar, però la realitat es que la col·laboració amb el règim del 78 i el joc de poder autonòmic ha passat a ser la seva prioritat, si es que mai ho havia deixat de ser.

Partits autonomistes que de ben segur no ens portaran a la culminació de l’Estat propi.