Mostra totes les entrades de ALBERT1969

RESULTAT COMISSIÓ BILATERAL

Ahir els resultats de la Reunió en boca de la Ministra Batet van ser:

El Dret a l’Autodeterminació no existeix i ni parlar-ne de cap referèndum.

Els presos polítics es qüestió judicial, i per tant ho deixen en mans de Llarena

Lleis anul·lades pel TC i temes pendents els deixen en mans de les comissions sectorials per parlar-ne sense cap concreció.

Tenen un pla per Catalunya, que s’intueix passa per actualitzar Estatut del 2010 tampoc sense cap concreció.

Aquest seria el resum del diàleg i dels acords amb l’executiu de Pedro Sanchez.

Si algú encara vol seguir creient que aquest es el camí, endavant, però com sempre he dit els fets desmenteixen la mentida i la societat ha d’exigir el compliment de posar en marxa la República i deixar de jugar a un diàleg de fireta que no ens portat enlloc.

Crec que abans de marxar de vacances ho havia d’expressar i marxar més descansat.

Fins la tornada.

EL NAIXEMENT D’UNA NACIÓ

Ben Emmerson, advocat britànic, en l’acte de retorn a Waterloo del President Puigdemont, va dir la frase “Soc testimoni del naixement d’una nació”.

Una frase que convida a l’optimisme, i que segurament amb la visió des de la distància i la feina del Govern a l’exili i els seus advocats en les victòries judicials que desacrediten i desenmascaran a l’Estat espanyol es comprensible.

Des de dins, no hi ha dubte que veiem com el partidisme segueix ben viu i els intents desesperats de retornar a un autonomisme estèril o allargar el procés fins a l’infinit son enemics que cal combatre. De fet, mantras com “Eixamplar la base” o “Referèndum acordat” els escoltem sense vergonya dels líders de molts partits.

La primera l’escoltem sovint dels representants d’Esquerra, i com molts sabem es un parany mesquí que defineix be el partidisme. Crec que som una majoria independentista, ho hem demostrat. La unitat en forma de full de ruta compartit amb els tres partits per la República i posar aquesta per damunt de qualsevol partit, com per exemple en les municipals o alhora de fer passos endavant això seria eixamplar la base. Intentar fer veure sobretot per la suposada esquerra, que el PSC pot ser un aliat quan es culpable del 155 i amb clares intencions de curar el nostre anhel democràtic amb desinfectant com diu sempre un dels seus Ministres o obviant la gent proposant referèndum sobre possibles modificacions de la Constitució o Estatuts de retorn del 2010 que ningú ha demanat es fantasios, obrir la via Comuns amb aires de Tripartit no deixa de ser una fal·lacia que ens pot portar a molts llocs, però no a la independència que reclama el poble. Per tant prou d’intents d’engany que la societat no es mereix.

Pel que fa al segon, tornar a posar com objectiu el referèndum acordat desprès de 7 anys de tots els intents possibles per actuar a l’escocesa i encara no adonar-nos amb els cops de porta rebuts que això no es la Gran Bretanya i ni Rajoy, ni Sanchez, ni Rivera, ni Iglesias son Cameron es una burla cap a la ciutadania que no ens mereixem, i per altra banda deixa el Referèndum del dia 1 d’octubre en un no res, desprès de votar sota les porres i aconseguir una victòria clara i uns percentatges de participació equiparables amb altres referèndums perfectament validats.

Toca l’agost, les vacances, reflexió i aprofitar una segona oportunitat sense caure en aquests paranys dels nostres partits que com deia no ens mereixem, ni hem d’acceptar, ara toca veure el naixement d’una nova nació, la nostra, la de tots.

LA BILATERAL

Avui al Parlament Català es preparava per la reunió de la comissió bilateral amb l’Estat, tots no, de fet la CUP ja s’ha desmarcat amb l’argument de no caure en l’autonomisme pactista de sempre.

De fet, una reunió de les comissions bilaterals per abordar temes autonòmics que poques vegades s’han desencallat i amb els presos polítics sense novetat, una part del Govern a l’exili i una repressió desfermada del feixisme al carrer amb un resultat de l’1 d’octubre pendent de fer efectiu es un pel estrany i difícil d’explicar.

Es allò que molts cops hem explicat. Un resultat el 21 de desembre, un programa de respecte a l’1 d’octubre i la seva aplicació del resultat, una majoria parlamentària, i de moment simple gestió autonòmica i obediència a cadascuna de les decisions arbitraries de la Justícia espanyola i el Govern a Madrid, tot amanit amb retòrica de República, però simplement això. Aquesta dualitat de fet no es pot allargar en el temps, ja que la gent passat l’estiu amb la Diada aprop i tots els fets que ens esperen ha de fer possible tornar a empenyer als partits a fer efectiva la República per damunt d’ells i per damunt d’un poder espanyol impotent que veu com la tàctica de la violència no ha funcionat, la de la repressió i presó tampoc i el problema democràtic segueix i seguirà al carrer.

Les alenades d’aire fresc que ens arriben de Waterloo son vitamines per mantenir ferm el convenciment de que no hi ha marxa enrere i que a pesar dels nostres partits i molta part de les seves cupules autonomistes el procés no te, ni tindrà aturador.

El que representa les bilaterals no te cap sentit en aquest context, això es simple autonomisme del de sempre amb els resultats de sempre i ara aquesta pantalla ja ha estat superada i cal advertir al Govern que no s’impliqui en aquest cercle viciós ni amb els poders orgànics de l’Estat. La ciutadania ja ha decidit i tornar a la roda del hamster del referèndum pactat es vertaderament llastimós.

Volem bilateralitat entre la societat i el nostre executiu, i això vol dir fer efectiva la República.

LA REALITAT ESPANYOLA

S’apropa l’agost i amb ell aquest periode vacacional que sembla convida a la reflexió i veure com afirmacions que semblaven contundents queden en un no res o en altres direccions com es el cas dels nostres presos polítics.

Realment hem venut que amb les decisions dels Tribunals europeus sobre la rebel·lió i la no acceptació de les euroordres els nostres presos polítics tindrian gairebé els barrots oberts i la llibertat a tocar i no sembla que hagi de ser així.

La decisió de denegar de nou la llibertat dels mateixos per part dels Tribunals, afirmant que no veuen cap canvi que ho justifiqui, el risc de fuga, i que de cap manera un Tribunal alemany incidirà en les decisions espanyoles no son un bon presagi.

Espanya segueix el seu curs, i no el podem barrejar amb la racionalitat, amb la justícia europea o la democràcia normal. No variaran els seus objectius i malauradament nomes queda l’opció República per aconseguir una negociació per ells, la resta es demanar un impossible.

PP i PSOE son la mateixa cosa amb aquest aspecte i molts d’altres, darrera una cara més ambable no s’amaga cap canvi de fons, i com abans admetem això millor i deixem de voler enganyar la gent dient que hi pot haver possibles aliances o que els ciutadans s’oblidin que son complices actius del 155 millor per tots.

De fet veiem com Ministres com Borrell deixa clar que el Dret a l’autodeterminació no existeix per ells i sembla que aquí no entenen el missatge o no el volen entendre que encara es pitjor.

Per la part Popular, el nou President Casado s’acosta encara més al feixisme i les amenaces de seguir aplicant el 155 o canvis al codi penal per convertir els referèndum en il·legals son el seu programa i on el diàleg es negat de dalt a baix i on la repressió i imposició es la recepta.

Aquesta es la partida, i la reflexió que l’estiu ha de passar pels caps dels nostres dirigent, o avancem en la República efectiva o autonomisme de tercera oblidant els presos polítics. No hi ha camí del mig, ni parlar de fer un aplicant el contrari. Tard o d’hora la ciutadania exigirà responsabilitats i veurà un engany que comença a ser preocupant.

LA RESPOSTA

La resposta de l’Estat a la no fer efectiva la República i un pas enrere, ha estat la repressió, el control del Parlament que veiem obedient en tot i per tot i la impunitat feixista que l’Estat ens ha enviat pels carrers per acabar la feina que la violència policial va començar. A l’altre costat nomes les victòries judicials a Europa per part dels nostres exiliats però que no semblen de moment fer firar el rumb a l’Estat espanyol.

‘Kale borroka’ unionista

per Oriol Jara

La violència és objectivament dolenta? Hem de condemnar qualsevol acció violenta o només si no compartim l’objectiu de l’atac en qüestió? Sembla prou evident que la violència és un territori prohibit per a qualsevol demòcrata. L’assumpció que cap ideologia justifica l’ús de la violència és el fonament del nostre sistema i de la convivència entre els ciutadans europeus. La legitimitat només es pot aconseguir per vies pacífiques, democràtiques i justes. L’atac físic a altres persones és intolerable i no ens hauria d’importar quina suposada ideologia fa servir un energumen per justificar les seves agressions. Aquesta és la pedra angular de l’independentisme. La violència està fora del terreny de joc. No és que sigui l’últim recurs, és que no és un recurs. És un motiu d’orgull i una mostra de maduresa que la cultura política de l’independentisme hagi crescut arrelada a la pau i a la democràcia i no a la violència o a la tirania.

En altres moments històrics, moviments independentistes com ETA han utilitzat la violència per aconseguir els seus objectius polítics. Aquesta actitud salvatge ha estat criticada sense miraments pels partits espanyols en general. Cap ideologia, deien, cap, podia ser defensada per la violència. I tots hi estàvem d’acord. La violència resta legitimitat a un projecte ideològic i, per tant, qualsevol projecte que intenti aconseguir les seves fites violentament serà condemnat pels demòcrates. Malauradament, no ens vam adonar, llavors, que paral·lelament a aquest discurs hi havia una ideologia (un projecte polític) que sí que estava sent defensat amb la violència. Espanya. Una idea que justificava tortures, assassinats sumaris i la creació d’un grup terrorista para-militar. Però no hi pensàvem gaire. Assumíem, fidels creients de Hobbes, que l’estat s’ha de defensar per defensar els seus ciutadans. Que la violència és consubstancial a l’estat. Malgrat que els mateixos partits que la justificaven ataquessin la violència “dels altres”.

Doncs bé, ja hi tornem a ser. El projecte nacional i nacionalista espanyol torna a utilitzar la violència sense miraments per defensar una idea política. La seva. Des de les agressions de l’1 d’octubre (i dies posteriors) fins al reguitzell de violències de major i menor intensitat que hem patit els darrers mesos. Creus atropellades, persones agredides, periodistes amb el nas trencat, casals populars incendiats… I el pitjor no és que hi hagi ciutadans concrets que, per defensar el seu nacionalisme, decideixin actuar amb violència. Hi ha una cosa molt més terrible: la condescendència dels partits unionistes. La mirada amable d’aquells que justifiquen la violència ideològica.

Quan el mes de març uns nazis van incendiar l’Ateneu de Sarrià (pintant amenaces de mort a les parets del local), la diputada de Ciutadans Lorena Roldán va dir: “Mostrem la nostra solidaritat amb els veïns, que deuen haver passat una nit preocupats per aquest incendi”. Ni una paraula del fet en qüestió: que uns feixistes cremin un edifici per defensar la unitat d’Espanya. Quan un grup de salvatges van agredir uns ciutadans a Canet de Mar per haver plantat creus grogues a la platja, l’Enric Millo va enviar una carta als alcaldes instant-los a mantenir la “neutralitat” i va demanar vetar l’independentisme del carrer per evitar la violència (la violència contra l’independentisme, curiosament). Per la seva banda, Carlos Carrizosa, de Ciutadans, va dir que no es poden convertir les platges en “cementiris ideològics” i que no es podia permetre que ningú s’apropiés de l’espai públic. Aquest mateix cap de setmana, després que un personatge atropellés creus grogues a Vic (i posés en perill tots els vianants de la plaça) el senyor Albiol, del PP, va dir una frase que espero que passi a la història d’aquest polític i del seu partit: “Sense compartir-ho, puc arribar a entendre-ho. Puc entendre que la gent estigui farta”. Pot entendre la violència si és per defensar la unitat d’Espanya, entenc. Però no ens hauria de sorprendre, el mateix PP va tenir una resposta sorprenent davant l’agressió al periodista Jordi Borràs. Van dir que no ho condemnarien fins que no quedés clar que el Jordi Borràs era efectivament la víctima. Ciutadans va ser una mica més subtil. Van dir que l’agressió demostrava la fractura social a Catalunya. No, senyors, l’única fractura que demostrava era la del nas del Jordi.

La violència es pot exercir de moltes maneres. Però no ens enganyem. Només s’exerceix si algú la compren, la defensa i l’empara.

AIXÍ, NO.

Malauradament ens hem acostumat a viure la mediocritat d’alguns polítics amb normalitat i aquell tot s’hi val per arribar a les meves fites personals i vendre un relat pervers i mentider que repetit i amplificat pels mitjans afins acabi portant resultats.

A la ciutat on visc, Tarragona en podem veure dos exemples recents. En primer lloc Begoña Floria, portaveu del Govern municipal socialista a la seva compte de tuiter amb una imatge de les Piscines Picornell amb les graderies buides i uns waterpolistes a la piscina amb el missatge de que ningú ha criticat això a Barcelona i fent comparació amb les critiques rebudes per les graderies buides en els recents Jocs del Mediterrani.

La indecència es al descobrir que les imatges no son dels Campionats Europeus que aquesta setmana es celebren, sinó d’uns altres campionats de clubs de fa 6 anys i apart son un entrenament d’un equip, i no cap partit.

El cinisme pot arribar molt lluny, però la responsabilitat d’un càrrec públic no pot arribar a aquests límits per justificar el fracàs d’uns jocs entre d’altres coses per la falta de públic. Cal ser consequent i assumir la part que toca, de cap manera fer el ridícul d’aquesta manera i intentar enganyar a la ciutadania que senzillament no s’ho mereix i hauria de ser motiu suficient per demanar un relleu que ja avanço no es produirà, ja que aquest tipus de misèries no tenen càstig en el nostre territori polític.

Un altre exemple podria ser en Sergi Albarran, president local d’Esquerra que intentava justificar els xiulets i crits d’unitat de bona part del públic a l’acte de la Presó de Mas Enric quan parlava la representant del seu partit, culpabilitzant una colla castellera que coincidia amb la de l’alcalde de Valls, Albert Batet, o sigui Junts Per Catalunya.

Apart de ser mentida, cosa ja prou greu, no es pot ser tant mesquí per barrejar una entitat de referència a Catalunya en el món de la cultura catalana, gran i plural aprofitant per atacar un partit i fer-lo responsable de tot per l’afiliació política d’un dels seus membres, concretament l’Alcalde.

Deixar anar aquesta mentida per no mirar endins i buscar les causes del fet, també es una tàctica habitual per la poca qualitat d’alguns dels nostres polítics o aspirants a ser-ho, i que tampoc te càstig malauradament.

Aquests son dos exemples, però en podrien trobar molts més en un sistema polítics que no camina pel bon camí amb aquests personatges.

Així, no.

UNA DEMOCRÀCIA SENSE LA GENT

Espanya basa molts dels seus acte en un lema que ho resumeix tot i que es posat d’alt de tot i per damunt de tot “La unitat indissoluble de l’Estat”.

Aquest article acceptat en la falsa Transició dona idea del frau i les intencions que en aquell moment es volien instaurar i que naturalment res tenen a veure amb un democràcia de qualitat o un respecte a la societat que es vol dotar d’unes normes de convivència per assolir quotes més altes de llibertat i viure millor.

Aquesta unitat imposada per damunt de l’opinió lliure de la mateixa gent deixa la democràcia en res i l’iguala per baix a qualsevol dictadura que es basi en el culte a la personalitat d’un assassí qualsevol que amb ma de ferro dirigeix un territori. Una unitat perillosa que deixa el principi bàsic de qualsevol societat lliure en res. Es a dir, primer la gent, desprès la gent i darrera la gent.

Aquesta escull uns representants per fer lleis en benefici de tots i la convivència de la societat, alhora que amb els seus impostos hauria de veure com la seva situació millora en forma de carreteres, hospitals, serveis, infraestructures i tot allò que fa avançar un país amb l’Educació al capdamunt per poder incidir amb una societat culta, informada i per tant amb criteri. Aquesta hauria de votar les decisions més importants i donar la seva validació per poder resoldre els grans problemes i no ser oblidada durant 4 anys i llavors estar en el record dels nostres representants pels seu propi benefici, que no el de la societat que serveixen.

El procés català ha fet posar damunt la taula aquestes contradiccions i veiem com la perversió del sistema en benefici d’uns pocs i a les esquenes de la majoria quedava al descobert. Una classe política mediocre i en molts casos corrupte al servei de les grans empreses i lobbys que controlen el país. Alhora aquesta s’encarrega de manipular la justícia i deixar tots els poder en un sol al servei d’una sola causa, la seva, tot amanit i justificat amb el mantra sagrat de la unitat de l’Estat, que es veu esta per damunt del bé i del mal.

Crec que la República Catalana ha de prendre nota i ser la República de la gent i per la gent. Les grans decisions i els grans canvis ja els decidirem entre tots.

Altra cosa es una democràcia sense la gent.

LA INCOMPETÈNCIA

La mala fe i incompetència del Jutge Llarena ha quedat definitivament si es que calis contrastada. La seva decisió de retirar totes les euroordres pels exiliats catalans es el reconeixement d’un procés que simplement ha fugit de la justícia i ha entrat en el terreny de la revenja d’un Estat que vol acabar amb l’independentisme encara que inventi o fabriqui proves inexistents i encara que no respecti els procediments.

La soberbia espanyola i un Estat que s’ha mostrat tal com es, es a dir una Dictadura encoberta que no ha superat el temps i ha posat una crosta en un sistema controlat per l’àntic règim amb un relat fantasios d’una transició que mai ha arribat i que el repte democràtic català ha fet explotar als ulls del món.

El Jutge Llarena es una peça més d’aquest sistema de despropòsits autoritari on la Justícia es totalment manipulada per l’executiu i on la sentència ja està dictada abans de començar i posteriorment es fabriquen les proves per arribar-hi per part dels cossos policials, curiosament els mateixos que van utlitzar la violència contra la població catalana el dia del referèndum i mai seran jutjats. En definitiva i com deia aquell “todo atado y bien atado”.

Aquesta victòria a l’exili i el missatge europeu de descredit a l’Estat espanyol, no crec malauradament que ajudi als nostres presos polítics, ja que aquest Estat es incapaç de reconèixer les seves errades i lògicament retirar els càrrecs i deixar en llibertat, i molt em temo que arribaran fins al final. La història els marca i no tinc motius per creure en canvis bruscos. Segurament nomes hi hauria un canvi possible que ho dinamitaria tot. Un nou 3 d’octubre on la societat catalana ocupes els carrers exigint la implementació dels resultats de l’1 d’octubre sense hora de tornada i passes per damunt dels partits, més preocupats en fer veure el que no es, que en complir aquest mandat democràtic.

Una aberració juridica ha quedat descoberta, un Estat ha quedat despullat, però la democràcia ens l’haurem de guanyar, i això requereix de la nostra determinació.

UNITAT CAP A L’OBJECTIU

Ahir els ciutadans astorats, sobretot aquells que tenim com objectiu la República Catalana vam tornar a passar vergonya amb els nostres partits i les seves baralles de pati d’escola que en moments com els que vivim fan molt de mal.

La suspensió del Ple on s’havia de votar la decisió de resposta a la suspensió dels diputats per part del Jutge Llarena i les acusacions creuades entre ERC i Junts Per Catalunya amb paraules com mentider pel mig esbombada als quatre vents delaten el que tots sabem, que la repressió fa i ha fet el seu efecte, i que l’objectiu venut a les eleccions el 21 de desembre en forma de complir el mandat del poble l’1 d’octubre no es tant clar.

No hi ha estratègia conjunta, i en alguns casos el que es més greu ni tant sols n’hi ha, més enllà de fer passar pur autonomisme de sempre per aires de República o fins hi tot fer les dues vies en paralel cosa que no es possible i suposo la majoria de la societat catalana ho sap.

De fet com sempre he dit, aquesta es la baula feble del procés, els nostres partits obligats per la societat a un canvi de rumb i fugir de la zona de comfort autonomica de sempre i les quotes de poder corresponents.

Un cop acceptat el repte, fer veure el que no es un cop més, es un frau a la població. No es el primer cop que veiem aquests espectacles partidistes i que l’últim segon s’han aconseguit solucionar. De totes maneres ha quedat clar que la unitat no existeix, aquella transversal que el poble veu tant clara, ja que l’objectiu final es compartit i primordial els partits i especialment alguns no estan disposats a demostrar amb fets allò que el carrer demana a crits.

El partidisme segueix a tota màquina. A la tardor veurem el judicis als nostres presos polítics i amb el feixisme com veiem amb barra lliure pels nostres carrers, segurament es una bona oportunitat per fer efectiu allò que tant malament es va gestionar posteriorment al Referèndum, i si alguna cosa es clara, es que o el poble s’allibera dels llast i control dels partits prenen la iniciativa fins al final o el fre de mà serà una constant que no ens porta enlloc, més enllà de legitimar els partits i la seva tasca autonòmica.

L’ORDRE EN UNA DEMOCRÀCIA

Ens hem acostumat a veure els últims mesos com les forces policials tenen barra lliure per estar per damunt de la resta de la ciutadania i poden actuar amb impunitat adquirint més drets que els demes, i això en una democràcia no es de rebut.

El cas de l’agressió al periodista Jordi Borras ha estat l’últim cas. Una agressió violenta als crits de Viva España i Viva Franco que li han provocat lesions una querella per part del policia que es va identificar quan ja molts testimonis que desmunten aquesta versió i un expedient informatiu obert que no l’aparta del seu servei.

Per la part política veiem la poca resposta i condemna d’alguns grups com Populars que encara diuen que volen aclarir que va passar, quan es obvi que aquesta cura en altres casos es converteix en condemna immediata sense saber ni la notícia.

Es preocupant veure quan les forces policials estan per damunt del be i del mal amb més drets que la resta de la societat, i veiem com els agressors salvatges i violents de l’1 d’octubre son condecorats per pegar a la població i no hi ha cap responsabilitat, veiem en el cas dels joves d’Altsasu com han estat condemnats pel fet que a l’altre costat eren policies i no qualsevol altra professió o el mateix capítol de Borras on es simptòmatic veure com ensenya la placa com si això fos una excusa per poder actuar sense control.

De fet les forces de l’ordre tenen unes funcions concretes com qualsevol altre funcionari al servei de la societat, quan aquestes estan per damunt i sense cap tipus de control no hi ha diferència amb una Dictadura, que seria el cas que ens ocupa.

Aquesta taca al sistema ho veiem en el mateix sistema, quan les accions del feixisme son passades per alt, quan es pot anar al Valle de los Caidos i fer apologia del franquisme amb normalitat i per l’altra banda l’independentisme segueix criminalitzat i els presos polítics sense proves a la presó preventiva per pura revenja.

Entrem en un espiral perillós on la indefensió de la població davant els poders que precisament els han de garantir els drets es una evidència. Els “a por ellos”, o “que nos dejen actuar” conjuntament amb les crides feixistes estan a l’ordre del dia i amb impunitat i aquest es l’Estat que ens presenten.

Veure aquest energumen salvatge fent al seu servei amb normalitat, els que van intervenir el dia del Referèndum o el mateix Guardia Civil de la Manada com si res embruta uns cossos que segur tenen bons professionals, però amb elements amb poder i armes de foc que son un perill per qualsevol societat que es vulgui dir democràtica.