Mostra totes les entrades de ALBERT1969

ESTRATÈGIA I HEMEROTECA

M’ha semblat interessant aquest article de Marta Rojals sobre els canvis de paradigma en les persones i sobretot com les estratègies repressores i sota la taula fan la seva feina i com poden afectar la base, aquell que no viu dels partits.

Això no és un article sobre Oriol Junqueras

Per: Marta Rojals

Ho hem repetit moltes vegades. L’acord amb l’estat és impossible perquè el govern espanyol no l’acceptarà mai. Mani qui mani, l’estat sempre estarà en contra que els catalans decideixin ser independents si així ho volen. L’experiència ens ensenya que els governs de l’estat espanyol incompleixen els acords sistemàticament. Els governs espanyols no diuen mai que sí, i quan diuen que sí a alguna cosa sempre acaben enganyant, perquè és el que han fet sempre. Per tant, negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè no és de fiar. La independència és una necessitat, perquè si no, mai tindrem l’oportunitat de negociar-hi d’igual a igual.

M’haureu de perdonar la trampa, perquè de bon començament havia d’haver posat cada frase del paràgraf anterior entre cometes i dit que aquestes són les paraules d’Oriol Junqueras en llibertat. Un patchwork de declaracions que molts podríem recitar de memòria, perquè si una cosa té el vice-president, com a professor que va ser, és que coneix l’eficàcia didàctica de repetir i insistir en els conceptes clau. Per això, els qui encara recordem el seu discurs torrencial, a voltes esperançat, a voltes desesperat, però sempre en un mateix sentit, ens sobta encara més que la lliçó hagi pogut canviar tan ràpidament, i no ho dic només per la presó. Perquè si el líder segrestat no passa la prova de l’hemeroteca, tampoc no la superen els dirigents del seu entorn diguem-ne lliure, si és que la reculada autonomista es pot considerar fruit de la plena voluntat. Però d’això ja en parlarem al final.

El que més dol de la #maleïdahemeroteca del vice-president és pensar què hi deu haver darrere que sigui tan bèstia, tan summament bèstia, per haver pogut doblegar conviccions tan fermes com les que sostenia en llibertat. Conviccions d’historiador, és a dir, amb base històrica, que ens advertien reiteradament del tarannà granític de Castella, un tarannà absolutament coherent amb l’acte de revenja del qual és víctima, arrabassat dels seus nanos petits i família tota –la humanitat se la reserven per a la Manada– pel dret penal de l’enemic. L’home que volia la independència per a ser també, deia, el millor veí possible per a Espanya. L’home que ara s’ha de sentir dir de traïdor en amunt des del corredor d’un quart de segle de presó, en un aquelarre de retrets que en aquesta columna no ens hi trobareu, avís a navegants, perquè si una cosa no ens dona la gana de perdre, entre tant que hem perdut en aquest camí, és el respecte pels qui es troben presos d’una injustícia cruel i intolerable.

En una entrevista del 2012, Junqueras es definia en una insòlita tercera persona com algú ‘que en les seves llistes municipals hi porta el president de la penya del Barça, el vice-president de la penya del Madrid, el president de la penya sardanista, el president de la Peña de Amigos del Flamenco […]. Per tant, Oriol Junqueras és una persona que suma amb pràcticament tothom…’ Aquesta afirmació última també és d’ell, en un petit brot d’immodèstia que segurament es podia permetre, per alguna cosa era i continua essent el polític català més ben puntuat a les enquestes. Vet aquí el valor de la peça que ha capturat per a si el Regne d’Espanya, i justament quan el partit que encapçala començava a obrir forats incipients en alguns feus metropolitans. Doncs té: tocat i enfonsat.

Molts catalans que coneixen bé l’ànima de l’estat espanyol expliquen un fet diferencial que aclareix moltes coses: a Madrid –el concepte, no la ciutat– no poden concebre que el moviment independentista pugui venir ‘de baix’ per una simple qüestió de mentalitat, i és que la típicament castellana només entén de jerarquies, cúpules, ‘cabecillas’ i líders absoluts. En el cas català, messies àvids de poder que fan anar la massa acrítica per on els convé. I d’aquí no els mous, perquè allò que no cap al cap, no es pot pensar. Recordem quan tenien Mas com el pastor del ramat indepe (alguns cartells electorals no contribuïen a la pedagogia, cert), o quan parlen de ‘dirigents’ de la CUP, o de ‘cúpules’ dels CDR, uns acudits que només fan riure aquí. Doncs des d’aquesta manera de veure el món, és fàcil pensar que si un líder canvia el seu discurs, també canviarà la visió dels corderets que arrossega. I bé, Junqueras és el cap del partit independentista que sempre guanya a les enquestes, a falta de l’altra peça major que li va passar davant el 21-D i que, malgrat que no han pogut caçar-lo en aigües internacionals, a efectes pràctics ja el consideren desactivat.

Dèiem al títol que aquest no és un article sobre Oriol Junqueras i ens hem d’explicar: perquè ja sabem el paper estratègic que té Esquerra per a l’estat espanyol, i ja sabem què li està oferint la cúpula en correspondència, des de les cadires i des de la presó. Però si és cert que l’independentisme ve de baix –si més no, als de baix no ens ho han d’explicar–, alguns observadors benpensants tenim interès sincer per a saber com respondrà el conjunt de bases, simpatitzants i resta de votants d’aquell programa electoral que es comprometia, copio i enganxo: ‘Treballar per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre’, un punt fulminat per la nova consigna, copio i enganxo: ‘Aixecarem la bandera del diàleg per fer possible una negociació. Tenim com a objectiu prioritari fer inevitable el referèndum.’
Sí, alguns observadors benpensants tenim curiositat sincera per a saber com respondrà la gent de baix del partit, la que el viu però no en viu. Aquest gruix de gent a qui ara es demana d’acatar la reculada en nom d’un ‘realisme’ que ha de substituir el realisme anterior: el de quan ser realista era assumir allò que diu el primer paràgraf d’aquest article. Però bé, si el pla és tornar a posar el cronòmetre a zero, ens sobrarà temps per a saber-ho.

NO TRENQUEM PONTS DE DIÀLEG

Els ponts de diàleg, una expressió molt utilitzada aquests últims anys, i que com totes amb aquest volum de fer-la servir ha perdut el seu significat original deixant a la deriva i a merce de la demagògia absoluta el seu potencial.

Evidentment, aquesta petició que ha fet Oriol Junqueras des de la presó de Lledoners o Jordi Sanchez per exemple ningú podria mostrar-hi una oposició. De fet fer política es fer diàleg hi arribar a acords, segurament seria la principal ocupació dels nostres representants amb tots els entrebancs que suposen, i saber afrontar-se amb aquells que tenen posicions molt allunyades i veure que no tot es blanc o negre i arribar a un punt comú es possible.

Fins aquí, podriem dir que funciona una societat normal. Aquí es on comencen els problemes, amb aquest normal, ja que Catalunya fa molt de temps que no viu una situació normal, i per tant el context es fonamental per trobar el nou significat de les paraules. Tots segurament signariem que un Estat democràtic s’hagués reunit amb la Generalitat analitzant el clam de més de 2 milions de catalans pel cap baix acordant un mecanisme de decisió pel poble basat en el vot i lògicament l’acatament als resultats siguin els que siguin. Tots sabem que això no ha estat, ni serà així, per molt que seguim venent una fantasia. l’Estat espanyol en tota la seva historia no ha canviat en aquest aspecte i en els últims 40 anys hem vist com simplement ha matisat i posat una capa de vernís a les seves estructures sense jutjar el passat, ni condemnar-lo. A la primera prova de foc evidentment ha reaccionat com ho faria l’antic règim, més suau pel context actual on es troba i amb la violència i repressió per bandera, cap signe de política.

En aquestes condicions una reunió el dia 21 entre Presidents o Governs de cap manera pot servir per validar aquesta estratègia espanyola i col·laborar amb ella. Cal posar damunt la taula unes condicions, fi de la presó preventiva pels nostres ostatges, fi de la repressió i abordar el tema de fons sense excuses com es el dret a l’autodeterminació i mirar com es dona sortida al mateix escoltant la ciutadania. Sense l’acceptació d’aquestes condicions evidentment no hi pot haver cap reunió. Seria com seguir acceptant una cursa tenint nosaltres les cames lligades, es a dir un frau des del començament.

Per tant ponts de diàleg, sí. En igualtat de condicions i un context minimament normalitzat també. Un sense l’altre no deixa cap pont per fer servir.

LA REUNIÓ DE LA INDIGNITAT

El Govern espanyol demana formalment una reunió del President espanyol amb el President de la Generalitat aprofitant la provocació del Consell de Ministres a Barcelona justament el 21 de desembre proper i crec que una acceptació seria un pas més per la burla indigne a la ciutadania que no s’ho mereix de cap manera.

Efectivament, el relat d’aquesta apocalipsi on viu Catalunya amb una violència als carrers que venen a tort i a dret es buscada amb el parany del Consell de Ministres, el dia 21, quan fa un any d’unes eleccions indignes i imposades pel 155 i en un indret sense fer cas dels informes policials que no ho recomanaven i així dificultarà més el dispositiu de seguretat i predisposarà més a trobar imatges violentes per justificar si es que els cal un nou 155 o aplicació quirúrgica com diuen ells a la nostra policia i a Educació per exemple.

Ara la petició de Reunió es una nova provocació que el Govern de moment diu que hauria de ser de Govern a Govern. Encara que fos així hem de recordar que hi ha presos polítics amb presó preventiva des de fa més d’un any amb una farsa judicial, i on el tema preventiu podria haver-se solucionat per part de l’executiu de Sanchez. Que hi ha persones amb vaga de fam amb un cas omís pel mateix executiu, que la duresa del discurs del mateix president espanyol no el fa diferencia amb l’extrema dreta que ell senyala, i que la repressió i situació d’excepcionalitat negant una sortida política i democràtica al conflicte es més lluny que mai ja que el diàleg nomes es la mentida i aniquilació de l’independentisme i els drets dels catalans sense mesura.

Crec que amb aquesta situació i sense exigir mesures concretes per rectificar aquests i altres temes no hi pot haver reunió possible, i encara menys amb l’enviament dels piolins altre cop amb un nou cop als Mossos, acusats per actuar igual que en situacions semblants durant l’aplicació del 155 i llavors sense cap critica.

No podem sota aquestes condicions acceptar cap imatge de reunió, i cap farsa amb un Estat que ens vol assimilats definitivament i que encara no ha demanat perdó per la violència del dia 1 d’octubre, aquesta si real. Un Estat que no vol evolucionar i segueix amb les seves estructures hereves del franquisme amb uns partits que viuen de l’insult normalitzat a Catalunya dia si i dia també.

No vull la reunió de la indignitat.

CAP DIÀLEG

Despres d’escoltar ahir el President espanyol Pedro Sanchez i els dos principals partits opositors parlant de Catalunya, qui encara insisteixi amb un diàleg simplement no viu en aquest món ho te un objectiu interessat que poc te a veure amb els anhels de la ciutadania catalana.

Efectivament, Sanchez va endurir el seu discurs i el va calcar al dels Populars que ja hem escoltat molts cops, deixant clar que ideologies apart, res canvia respecte al tarannà democràtic i sobretot quan es tracta de Catalunya. Ens va dir que ell mai farà com Cameron, o sigui mai actuarà com un demòcrata i de pas deixant la via escocesa al calaix també. De fet la polèmica sobre la via eslovena ha estat una nova burda manipulació, ja que aquesta acaba amb un referèndum i una declaració del Govern, la guerra provocada per Serbia no en forma part i molt menys la Guerra dels Balcans, però tot s’hi val i deixa clar que cap via serà acceptada per solucionar el cas català.

De fet, si que n’hi ha una, la de la imposició per decret dun Estat que no accepta la democràcia. Un relat inventat sobre la violència que ara es veu molt clar amb la provocació del lloc del Consell de Ministres sense atendre les recomanacions policials busca aldarulls que siguin l’excusa perfecte del 155 o la retallada autonòmica sense manies. Aquest es el diàleg que ens plantegen, i segons ell diu que s’ha de basar en el que uneix el 75% de la gent, això era l’Estatut i tots sabem com va acabar i com ho van gestionar.

Avui veiem com s’insisteix amb aquest clima pre-bèlic que no existeix als nostres carrers i les acusacions de colpistes als nostres partits amb escenificacions constants allà i aquí. Davant això veiem com a Madrid els nostres partits segueixen impassibles als seus escons que haurien d’abandonar per dignitat i aquí es permet dia si i dia també el comportament hooligan de Ciudadanos sense cap retret.

Es podem trobar amb una suspensió autonòmica per decret i fins hi tot il·legalització de partits com ja insinuen alguns i aquí encara esperarem el diàleg amb el ciri a la mà o la por al cos per no donar un pas endavant que no serà amb diàleg.

LES PARADOXES DE LA VIDA

Ja hem vist com la testosterona des de Madrid diu que res impedirà que el Consell de Ministres espanyol es celebri a la colonia peti qui peti, enviament de piolins i amenaces de 155 inclosos. De fet les mobilitzacions que es preparen potser haurien de pensar que han passat aquest darrer any coses molt més greus que aquesta reunió i com diu en Bernat Dedéu, els de la reunió hi son gràcies al suport dels nostres partits a Madrid a canvi de res. Potser algú hauria de plantejar si l’objectiu no es equivocat i deixem de viure les paradoxes del simbolisme amb normalitat.

Montserrat detox

Bernat Dedéu

Després d’inventar un nou tipus inèdit de vaga de fam, que no posa en perill la pròpia vida (i amb data de caducitat), podria semblar que al processisme li venia sequera de jugades mestres. Però el president Torra ―home de lletres i, com diu ell mateix, d’ideies― ha tingut la portentosa capacitat de dur encara més lluny l’art de la fumera. Per aconseguir-ho, el 131 s’ha imposat allunyar-se de l’àmbit dels afers humans i, com ha passat amb altres Molt Honorables, ha visitat Montserrat per quadrar l’agenda amb l’altíssim. En el cas que ens ocupa, pacientíssims lectors, el president no s’hi ha dirigit a resar ni a comprar mató, com faria qualsevol padrina del rerepaís, sinó a perfectir l’art del dejuni amb una dieta detox d’un parell de dies. Poc importa tenir la tribu amb la bòfia qüestionada i el conseller del ram policial sota mínims, car quan un home posa el seu cos a disposició de la divinitat durant quaranta-vuit hores, qualsevol altre problema esdevé risible.

Mira que n’han vist, de gestes, els benignes monjos de la muntanya sacra, però fins i tot l’abat Soler flipava cogombres amb la proesa. De fet, els responsables del monestir farien santament d’abandonar allò de les trobades espirituals amb ateus recalcitrants per centrar-se de ple en rendibilitzar comercialment aquest dejuni a temps parcial. El Montserrat detox no pot ser un fet excepcional, ni patrimoni d’un sol home; hauria de ser un programa de règim previ a Nadal que perpetrés tot català amb el mínim de consciència nacional. Dos dies, dos!, quaranta-vuit hores sense ingerir res més que aigua: i amb el consegüent diploma, si tenen la bondat. Manquen pocs dies perquè la tribu hagi de sotmetre’s a una horripilant ingesta de carn d’olla, torrons i d’altres espantoses viandes. No se m’acut millor pensada que obligar tot déu a un radical detox per deixar la panxeta més ferma que les galtes de la Moreneta. Amb una inscripció de deu euros, com a la Crida, ja faríem el fet.

De ser els herois dels atemptats a la Rambla i de l’1-O, el cos de Mossos ha passat a viure permanentment intervingut, desmoralitzat i, petit detall, tremendament disposat a cascar manifestants indepes

I què passava mentre el Molt Honorable feia l’heroi nacional entre relíquies i sants? Doncs al país del procés qualsevol afer polític és una contingència. Res, conyetes sense importància. Com dèiem abans, de ser els herois dels atemptats a la Rambla i de l’1-O, el cos de Mossos ha passat a viure permanentment intervingut, desmoralitzat i, petit detall, tremendament disposat a cascar manifestants indepes. La cosa s’ha saldat, encara que sembli increïble, amb el president exigint canvis dràstics que acaben amb unes simples disculpes del conseller als seus agents. L’afer es podria comparar amb una república bananera, però fins i tot aquests indrets tenen la seva dignitat. En un altre ordre de coses, que dirien els cursis, mentre el president bevia camamilla (sota atenta vigilància mèdica), la població, seguint les ordres d’apretar els polítics, amenaça amb sortir al carrer quan Pedro Sánchez i els seus visitin la colònia per fer un Consell de Ministres a Barcelona.

La paradoxa no podria ser més genial. Encoratjada pel president, la massa independentista sortirà al carrer en pocs dies per protestar contra un govern espanyol que, ai las, van investir els propis partits independentistes sense esperar cap mena de contrapartida. Sovint la història regala unes giragonses que t’hi cagues, ja ho veieu. Sabut això, els meus conciutadans farien santament de no tallar l’AP-7 ni paralitzar l’aeroport (coses que s’haurien hagut de fer l’1-O o els dies posteriors, dit sigui de pas), sinó manifestar-se directament a les seus de Convergència o d’Esquerra, socis fundadors de govern d’aquest malvat PSOE del 155. Podrien fer això o, en imitació de la més alta instància del país, viatjar a la muntanya sagrada per fer-hi el Montserrat detox. Jo, com el president, optaria per la segona opció. Perquè, amics meus, en el futur haurem de menjar tanta merda que un parell de dies sense ingerir res ens semblaran un autèntic regal del cel.

155 I PIOLINS SEGONA PART

Les amenaces de l’unionisme en forma d’aplicació del 155 cada cop son més fortes, alhora ens anuncien la tornada de 400 efectius dels piolins per protegir el Consell de Ministres espanyol el proper 21 de desembre, tornant a deixar els mossos en fora de joc i validant el que es l’Estat espanyol, la via eslovena, però la segona part que han obviat, la Serbia.

Efectivament, la desorientació i deriva autoritaria sense fre del sistema espanyol per intentar acabar amb la democràcia catalana sigui com sigui no te fi. De fet l’exemple de les reaccions de la via eslovena ha estat de llibre i on la demagògia pel broc gros no te aturador. Pretenen que es donin explicacions per posar a referèndum els anhels d’un poble i fer-ho efectiu, i alhora guanya la credibilitat exterior resistint la violència serbia i aconseguint finalment l’objectiu.

De fet, la també deriva de l’arc independentista ha portat a Esquerra a dir que la seva aposta es la via escocesa defensant el pacifisme. Segurament està molt bé però obliden un detall important, Escòcia va poder pactar amb el Regne Unit la consulta amb acceptació de resultat de les dues parts, cosa que es ideal, però que l’Estat espanyol mai negociarà. Arribats en aquest punt la via escocesa queda en via morta i per tant la via eslovena igualment pacífica i democràtica pel que fa la seva part passa a ser un bon referent i on la reacció de l’altra part podria no diferir massa en el nostre cas i per tant la similitud es màxima amb tots els peros que es vulguin i els diferents contexts ens agradin més o menys. Per tant prou de cinisme i més dosis de realisme i determinació, per cert aquesta es la que precisament va tenir Eslovenia amb el reconeixement internacional i la que nosaltres no vam exercir i per tant ningú ens va donar suport explicit com es normal.

La conseqüència de la nostra inacció l’hem pagat amb escreix amb forma de 155 permanent explicit o no amb un control extern de la Generalitat que mai ha desaparegut i ara amb l’enviament un altre cop de les forces policials que gaudeixen atacant la gent indefensa amb una papereta a la mà. Davant aquesta repressió ferotge, trobem simbolismes, declaracions, intencions i no trobem determinació, concreció, unitat ni objectius clars.

Arribats en aquest punt la segona part del 155 i dels piolins es més aprop que mai.

MANIPULACIÓ DE LA VIA ESLOVENA

Les declaracions del President Torra, sobre la via eslovena per Catalunya han aixecat polseguera i veiem com l’Estat i l’unionisme contra el dret a decidir dels Catalans format per Ciudadanos, Populars i socialistes, sumat al populisme cinic de l’alcaldesa de Barcelona Ada Colau ha posat les mans al cap indicant que es defensa la violència i han arribat a una manipulació que no te fronteres.

Efectivament, els mitjans afins al règim i els lobbys que els donen suport també han posat el seu gra de sorra amb la seva campanya contra la democràcia a Catalunya. Posar el focus amb els morts que hi va haver durant els 10 dies de guerra posterior a la declaració d’independència eslovena fruit de dos referèndums organitzats amb més del 90% de participació i més del 90% de vots favorables es fer trampa hi ho saben perfectament.

Jo també soc favorable a la via eslovena, perquè senzillament es una via democràtica i pacífica com la catalana. Ho van demanar, ho van voler acordar i davant una dictadura com el règim de Iugoslavia, van haver de consultar a la població en forma de referèndum i ho van fer dos cops amb uns resultats espectaculars a favor del si que no deixaven lloc a dubtes del camí que la ciutadania havia escollit. El Govern eslovè com no pot ser d’altra manera va obeir aquest mandat i ho va proclamar. Aquesta es la realitat i aquesta es la via que vull per Catalunya.

La manipulació arriba quan es posa el focus en la segona part, quan el règim iugoslau va enviar l’exercit a combatre contra Eslovènia per impedir la democràcia amb els resultats que tots sabem i mai buscats per la via eslovena.

El paral·lelisme es clar, aquí vam fer el referèndum sota la violència de l’Estat, cosa que a Eslovènia no va passar, i aquí patim la repressió i escoltem que si s’hagués fet efectiva la República, i pels escarafalls escoltats donem per bo que l’exercit espanyol hagués intervingut per salvaguardar la unitat sagrada com ens han recordat els “a por ellos” per damunt de la democràcia. Una imposició i uns mètodes gens qüestionats per tots aquests que han col·laborat amb aquesta coacció a la ciutadania i retallada dels seus drets.

Com deia una manipulació que ja no coneix fronteres i que torna a retratar tots aquests actors que validen la violència per un costat i ataquen la democràcia per l’altra.

LA RESPOSTA

Davant la situació que viuen els nostres ostatges polítics, les vagues de fam en marxa i la catalanofobia extrema que veiem per exemple a les eleccions andaluses cal donar el pas definitiu, però de moment el que veiem no pot ser més decebedor.

Efectivament, des del Govern una Declaració de suport als presos polítics, que està molt bé, però entra en el terreny del simbolisme sense cap tipus d’efectivitat i segueix la tònica del qui dia passa any empeny. Per part de l’ANC veiem dona suport als dejunis que començaran a Montserrat i seguiran en altres llocs per solidaritat amb els presos, una mesura que amb tot el respecte per la gent que hi participarà tampoc serveix de res, ni te cap efectivitat, seria com una pantalla passada o fer alguna cosa sense conseqüències per no donar el pas endavant. També sublim i directament presa de pel a la ciutadania es la retirada de servir menjar a les recepcions de la Generalitat i ratllant el patetisme l’anunci d’alguns diputats que el dia de la Constitució poden fer dejuni tot el dia.

Davant aquestes mesures sense cap tipus d’efectivitat i legitimant aquest transit des de fa un any on res es mou i els partits sembla van en direcció contraria a alló pel que els hem votat. Rebutjant una unitat necessària pel país, accentuant el partidisme com si fos una legislatura autonòmica més i que ja han provocat moviments dins Esquerra en desacord a tanta hipocresia de República de boqueta. Com deia i per la xarxa es crida a aturar el país el proper 21 de desembre coincidint amb el Consell de Ministres humiliant a Barcelona.

Cal dir que es una bona iniciativa, però que lògicament si es vol passar d’una anècdota més a una cosa real i seriosa caldria el comandament de les entitats de la societat civil i el suport del mateix Govern i partits independentistes per donar credibilitat i passar del vull però no vull, a fins aquí hem arribat sense por.

Bona part de la ciutadania espera això de les seves entitats i representants per donar el pas, i fins ara no ho ha trobat. Com deia en Lluís Llach, esperar la sentència dels judicis de la vergonya com ens ofereixen per una reacció ja serà massa tard, i si el que ens volen dir es que d’aquí 10 anys en tornem a parlar, que tinguin la valentia de dir-ho clar i la ciutadania prendra les mesures que cregui oportunes.

Necessitem la resposta.

EXEMPLES

Els exemples que ens dona l’Estat i el seu sistema corrupte i de clares mancances democràtiques son infinits, a les últimes hores Susana Diaz i Felipe Gonzales en serien la prova.

Susana Diaz ens diu que potser es va equivocar al no fer campanya parlant de Catalunya, alhora diu que no dimiteix ja que va guanyar les eleccions i expressa que les peticions del seu propi partit en forma de regeneració no van amb ella, ja que previament s’ha d’haver degenerat.

En Felipe Gonzalez ens recorda que res no canviaria si l’independentisme obtingués més del 50% de vots en unes eleccions al Parlament. Importa per governar i per complir l’Estatut no per canviar les regles del joc.

En qualsevol Estat normal i democràtic, perdre 400 mil vots en unes eleccions, i ser impossible fer una majoria en un Parlament que s’ha ostentat els últims 40 anys seria per responsabilitat i ètica una dimissió en la primera sortida davant els mitjans a fer valoracions. A l’Estat Espanyol això ja veiem no es així i es desvirtua la realitat dient que ha guanyat les eleccions obviant el missatge de la població i sense assumir com a líder la seva responsabilitat. Alhora renega de la regeneració que li han demanat oblidant la corrupció que ha existit amb tants anys al capdavant del Govern andalús. Primer la persona i després la democràcia. Dir que la indecència de fer campanya sense parlar dels problemes del territori i fent servir l’ase dels cops, o sigui Catalunya en sigui la causa de la derrota ja es de traca i marca el tarannà del personatge en forma de cacic del seu “cortijo”.

Per altra banda, aquell mantra que han venut de superar el 50% de vots en unes eleccions per l’aposta independentista perquè sigui vàlid, ja ens diuen que tampoc, i per si calia, veiem com ni amb el 60, ni amb el 70 , ni amb el 90 seria vàlid, el que no es vàlid es complir el mandat de la gent si vol la independència que Espanya mai acceptarà. Qualsevol excusa es bona, però la idea es que un Estat que te com a màxima la seva unitat sagrada difícilment acceptarà un canvi territorial encara que trepitgi la democràcia i de pas la societat i els seus drets.

Uns grans exemples.

EL MOMENTUM

Una nova dimensió ha adquirit el procés cap a la República aquest cap de setmana, amb l’inici de vaga de fam de Jordi Turull i Jordi Sanchez. Un nou capítol de dignitat per un costat i interpel·lació per un altre.

Els primers pensaments son de suport i admiració per la dignitat d’aquests ostatges polítics per un règim espanyol embogit, en segon lloc de preocupació i angoixa per la seva salut, ja que estem parlant d’una cosa molt seriosa i perillosa, en tercer lloc de rabia pel motiu concret, que no es la llibertat, ni tant sols la finalització de la presó preventiva, es l’incompliment del TC amb els recursos d’ampara presentats, guardats en un calaix per no poder accedir al Tribunal Europeu dels drets humans, en quart lloc l’actitud de la part catalana en aquest nou episodi.

Efectivament, la reacció ha estat, la solidaritat expressada des del Govern de la Generalitat, i la reacció com sempre simbólica de la concentració a Lledoners rodejant de llums el centre per part de l’ANC, tot molt emotiu però totalment inocu per la causa que ens ocupa.

Hem escoltat el President Torra dir diversos cops que hem de buscar un altre moment per fer efectiva la República, aquella que en el seu dia encara no tenim resposta de perquè no es va concretar i perquè posteriorment s’ha acceptat i obeit absolutament a l’Estat amb la disfressa de la paraula “Fem República” a la boca.

Veient les reaccions passives i de continuïtat sembla que aquest fet tampoc altera els plans de veure com prenen els ostatges i son condemnats amb un judici vergonyos amb la màxima pena possible, i posteriorment impotents veiem com es podreixen a les presons de Madrid. Segurament es deu tractar d’una nova jugada mestra que no arribem a comprendre, però francament veure com alguns rebutgen la unitat de l’independentisme, com els nostres diputats segueixen a Madrid o com alguns ens diuen les esquerres amb les esquerres i els altres amb els altres sense veure que potser ha arribat al moment de paralitzar el país i exigir la implementació de la República ja votada i validada.

Pel que fa a la mobilització de les nostres entitats, tampoc sembla que es vulgui passar del simbòlisme a l’exigència real al nostre Govern de donar el pas coordinat i conjunt.

No se si volem martirs o volem victimisme pel broc gros, però el que no volem es aquest partidisme vergonyos i aquesta falta de respecte a la ciutadania constant. Volem el momentum.