Mostra totes les entrades de ALBERT1969

I UNA MERDA

Aquestes paraules van sortir de la boca del Vicepresident Junqueras en una entrevista a El Pais preguntat per un possible engany a la ciutadania prometent una independència impossible. El Judici farsa que comença avui pel Major Trapero i la cúpula política dels Mossos pot clarificar o desmentir afirmacions.

De fet Trapero com a testimoni en la primera part del judici farsa ja va deixar clar que els Mossos estaven al costat de la legalitat actual i per tant que no calia equivocar-se amb ells, argument reforçat amb un pla per detenir al President Puigdemont i el seu govern si feia falta i arribava l’ordre judicial.

De fet deixant tàctiques de defensa a banda, si això es veritat, son noves proves de que veritablement no hi havia preparat res i que les lleis aprovades i el referèndum no tenia els objectius que ens havien venut repetidament. Hem de veure que si es vol fer un canvi d’Estat, les famoses estructures bàsiques per poder arribar-hi i començar havien d’estar preparades i la nostra policia era un estructura ja en funcionament però que calia assegura es poses al costat de la Generalitat i el poble si arribava el cas, i això nomes es podia assegurar nomenant els comandaments que depenen de càrrecs polítics, es a dir voluntat de fer-ho. No parlo del Major que com a gran professional demostrat en els atemptats a Barcelona havia de seguir al capdavant, però amb una xarxa per sota que fes impossible qualsevol altre ruta.

Es evident que no es va fer, i es evident que tots sabiem que els vaixells de policies al port no eren creuers de vacances i que actuarien, i també sabiem que el 155 com a cop d’Estat inquisitorial i de defensa de l’Estat espanyol era a punt, però que calia un detall perquè tot fos aplicat, l’acceptació i rendició del Govern català que si es va produir. Mai sabrem que hagués passat de seguir endavant, però semblava més honest i de posada de dificultats per aplicar tota la repressió espanyola.

Trapero avui es fruit de la venjança espanyola, i la seva professionalitat demostrada ha estat una nova ofensa a l’Estat que no li perdonaran. De fet i com en la primera part del judici els argument seran passats per alt, ja que el pla de Mossos va aconseguir desmuntar més urnes el dia 1 que la violència policial espanyola, amb això ja hauria prou per actuar racionalment.
Una nova farsa que maluradament ja estem acostumats, al costat de detalls que ens fan creure que les farses van per barris, i segurament moltes intencions que veiem clares no ho eren tant en el fons amb la societat com a víctima final.

ODI I PARODIA

Dos fets tenen cabuda i es complementen en aqueste últimes hores. Per una part la sortida amb permís de Jordi Cuixart i per l’altra la taula de partits a Catalunya, previa a la de Madrid pactada per Esquerra i el PSOE.

Pel que fa en Cuixar, alegría perquè pugui gaudir de 48 hores de llibertat amb la seva familia, aquella que precisament mai havia d’haver perdut i que injustament compleix ara a Lledoners, de fet les declaracions de Roldan per part de Ciudadanos questionant la validesa d’aquests permisos quan sap perfectament que son política penitènciaria i aplicables a tothom no fa més que fer-nos veure el grau de mesquinesa i odi que pot arribar el ser humà.

El seu company a l’Eurocambra, Jordi Cañas ha seguit la mateixa tònica aquesta nit a TV3 cec d’odi per l’entrevista al President Puigdemont amb una intervenció plena d’insults i faltes de respecte per un personatge que no hauria de poder sortir a una televisió pública sense uns mínims d’educació i correcció.

Per altra banda avui una taula autonomista on els que no volen dialeg no hi son, la CUP per raons inverses tampoc i on sembla la foto será el més important per un contingut buit completament, ja que aquesta previa de la Taula a Madrid oblida completament el mandat de l’1 d’octubre que ja sembla superat i invalidat pels nostres propis partits que com com he llegit en una taula entre representants autonòmics i representants estatals no en sortirà mai la independencia, i si acords autonòmics estatutaris que posteriorment i amb tot el cinisme ens volen passar per una consulta, per posteriorment l’Estat els incompleixi com ha fet sempre.

Aquesta es la part de parodia on vivim, un mandat clar que els partits s’esforcen en esborrar i agafar un nou rumb amanit amb proclames o fum que no ens porten al vertader objectiu de la societat catalana.

Quan l’odi per un costat i la parodia per l’altre es donen la mà, el cocktail no pot ser mai garantía de cumplir amb els mandats de la societat, i això va des dels partits a les entitats i fins hi tot Tsunamis amb poca bufera.

L’ARMA DE LA JUSTÍCIA

Sembla que li han agafat el gust els polítics a fer servir la justícia pels seus interessos i per fugir precisament de la seva funció representativa i de solució de problemes de la ciutadania mitjançant la política.

Veiem com un simple organ administratiu com la JEC pren resolucions com les de poder inhabilitar un parlamentari escollit per la voluntat sagrada popular, que en qualsevol democràcia seria bàsi, i fins hi tot de destituir un President d’una cambra. Ja veiem com la caverna nacionalista espanyola ràpidament ho dona per fet sense esperar recursos ni decisions d e Tribunals pendents i ja anomena expresident a Torra i personatges com Alvarez de Toledo ja ha anunciat querella per usurpació de funcions de l’actual president català, segurament la que esta usurpant les funcions d’un representant del poble es ella i sembla que no ho sap.

Qualsevol moviment en l’arc polític català es judicialitzat al moment sense remei. Alhora amb un relat que com vam veure amb Dolors Montserrat a l’Eurocambra segueix el dictat oficial titllant els diputats Puigdemont i Comin de pròfugs de la Justícia, lladre de diner públic i mil coses més sense que cap jutge hagi dictaminat això, vers al contrari cada actuació judicial contra ells que ha acabat amb tribunals europeus ha estat rebutjada fins ara, però ells segueixen i seguiran com els ridículs que feien posteriorment a la violència de l’1 d’octubre negant les imatges que anaven per tot el planeta com si no existisin.

Aquests son els dos arguments espanyols per resoldre un conflicte democràtic, construir un relat independentment de la realitat (la paradoxa del judici amb testimonis policials mentint descaradament i la prohibició de posar els videos que demostraven les mateixes, es un clar i descarat exemple) i per altra banda la judicialització sense miraments en un sistema on la separació de poders ha desaparegut i tot forma part del mateix entramat per un objectiu comú.

Aquestes son les armes i aquest es el dialeg que ens pregonen sense parar, algú hauria de prendre nota i actuar en conseqüència.

UN BARÇA SENSE DIRECCIÓ

La destitució de Valverde com entrenador del Barça ha estat el colofó de tot una sèrie de despropòsits, tant pel fet com per les formes. Un símptoma de la direcció del club amb uns personatges que han permès malmetre la imatge del club any rere any, han deixat escapar la filosofia del joc del club deixant envellir una plantilla, portant fitxatges dubtosos i deixant el planter marginat en un racó. No hi ha dubte que cal una sacsejada en forma de nou aire fresc a la direcció que no estigui vinculada a l’actual i això com diu en Bernat Dedéu depèn dels socis.

Per un Barça sense socis

Bernat Dedéu

Ahir tota la massa social (ecs) del Futbol Club Barcelona planyia les males formes amb què l’entrenador Ernesto Valverde ha estat convidat a fotre el camp del Camp Nou. Que algú, per ingenu que sigui, s’indigni amb el fet que una junta dirigida per Josep Maria Bartomeu i la seva tropa de sicaris nuñistes actuï amb grolleria i manca d’ètica (cardant al carrer un entrenador que té l’equip liderant la Lliga, sense ni esperar al balanç de final de temporada com és d’habitud) amaga la mateixa intel•ligència de qui s’estranyaria que li hagin masegat el nen després de contractar un cangur pedòfil. Quan la mediocritat és la norma, això de fingir sorpresa és només positura. Que dos exjugadors del Barça com Ronald Koeman i Xavi Hernàndez hagin rebutjat comandar el primer equip ja indica quina és la confiança que les llegendes guarden per la gentola que comanda el club.

L’única obsessió que ha tingut Bartomeu com a president del Barça, en imitació al seu mestre Sandro Rosell, ha estat dinamitar l’herència de Cruyff i de Laporta. Només així s’explica la tímida celebració que enguany s’ha fet del sextet de Guardiola, fita única en la història del futbol mundial. Perquè resulta del tot lògic, ai las, que una gent formada en la moral dels aixeca-recopes no sàpiga com reivindicar un equip que no només va ordir el millor futbol imaginable, sinó que ho va guanyar tot. I ja se sap que això d’arrasar en la victòria, tant als nuñistes com als processistes, és una cosa que incomoda; s’ha de triomfar, però no massa, no fos cas que ens empatxéssim d’orgull i el món ens mirés de debò. Per això calia, abans de fitxar Quique Setién (un entrenador temut per tots els grans equips d’Europa), intentar reclutar algun míster que hagués entrenat l’Espanyol! Coses de la vida.

Però això no només és culpa d’una directiva i d’un president, perquè l’autèntic càncer del Barça són els seus socis, uns corresponsables que van aguantar més de vint anys el mandat d’un autèntic corrupte que no sabia ni parlar, a qui només Alfons Arús va poder salvar amb les seves extraordinàries caricatures. Al Jan també el van votar els socis, és cert, però vista la seva intel•ligència mitjana devia ser cosa d’un efecte diví o marcià inexplicable. Car els socis del club, en pocs dies i amb l’excusa d’un fitxatge estrella, oblidaran el ridícul d’aquesta destitució (i del viatge del pobre Éric Abidal a Qatar, intentant fitxar Xavi d’amagatotis i amb nocturnitat) i quan hi hagi eleccions aviat votaran la propera toia nuñista que s’escaigui. Tant se val si és un tubercle, un insecte en vies d’extinció o una vaca perduda per la muntanya: La Vanguardia farà el possible perquè se’n surti.

Parlo d’una massa social (ecs), i més en concret d’una funesta i rònega assemblea de compromissaris, que només fa mesos no va poder reunir prou vots a favor com perquè els socis (especialment els que viuen fora de Barcelona) poguessin fer ús d’una eina democràtica tan sana i normal com el vot electrònic; és a dir, d’una gent que va votar per fer el possible perquè no es pugui votar! Davant d’això, jo diria que resulta urgent que el Barça estigui comandant durant uns lustres per una societat anònima ―encara que sigui dirigida per un executiu, un maharajà o fins i tot un dictador sanguinari― perquè qualsevol cosa anirà millor que uns socis als quals no només no és possible de cessar, sinó que a més a més són tan rucs d’enervar-se quan la màfia es carrega algú sense enviar-li prèviament una carta…

SEIENTS 853 I 854

Ahir va ser un bon dia per la causa catalana i per la democràcia en general, veure ocupant els seus llocs al President Puigdemont i el conseller Comin com pertoca, es un motiu de normalitat davant la barbàrie i la intolerància.

Es demostra que des de l’Exili evidentment amb una justícia apart del poder polític i amb totes les mancances que es vulguin com a sistema però uns espais democràtics a anys llum de la deriva espanyola. El President ahir va poder visualitzar com tot el joc brut i amenaces d’un Estat autoritari alguns cops no es suficient contra la normalitat democràtica, i on el tot s’hi val no es vigent.

La seva reclamació de la no presència d’Oriol Junqueras també es efectiva pel mateix i no hi ha dubte que l’Eurocambra te un deute i un repte a resoldre per salvaguardar els drets individual i col•lectius de la mateixa Unió i alhora per si algú en tenia algun dubte rebel•la que escollir presó i confiança amb el sistema espanyol era ingenu i una mala sortida com s’ha demostrat.

La nostra causa com a mínim fins que es resolgui el suplicatori serà present en l’alta instància europea i alhora també ajudarà les reaccions d’uns eurodiputats espanyols que viuen en el seu món autoritari i cecs d’odi ultra nacionalista, com vam poder veure amb els diputats de VOX per exemple intentant encara no se sap el que, o les declaracions del portaveu de Ciudadanos que finalment va haver d’admetre que la immunitat hauria de traspassar la frontera dels Pirineus si es que l’Estat espanyol forma part de la Unió Europea, més enllà d’una bogeria judicial espanyola, una separació de poders nul•la i un nul respecte per la ciutadania i la justícia. De fet amb el nomenament de la passada Ministra de Justícia com a Fiscal General ja veiem com la separació política i judicial segueix sent inexistent i mostra el tipus de sistema corrupte que parlem, on ara també Podemos avalarà amb el seu vot i demostrant que poca cosa hi ha per fer.

Deixant de banda l’errada monumental de no respectar la llei i els resultats del referèndum d’autodeterminació fins al final, cosa que ens van fer perdre la gran oportunitat, ara des de l’exili s’ha trobat l’espai per poder seguir posant la causa catalana en el focus principal i lluitar contra la persecució espanyola.

Son els seients 853 i 854 i que més aviat que tard hauria de ser un més.

UN BON DIA

Avui veurem el President Puigdemont i el Conseller Toni Comin exercint com eurodiputats a l’Eurocambra havent superat tots els paranys i males arts de l’Estat espanyol, demostrant que evidentment i amb totes les mancances que hi ha, Europa va per un camí i Espanya per un altre. La partida no ha acabat ni molt menys, però la seva veu podrà ser escoltada i la nostra causa posada amb una gran visió. Malauradament el segrest del vicepresident Junqueras per part de l’Estat l’impedeix exercir el seu carrec i això ha estat un mur insuperable.

De totes maneres, aquesta victòria hauria d’anar acompanyada dels avenços dels nostres partits en clau interna i com diu en Victor Alexandres desprès de dos anys de vexacions acceptades nomes tenim una Taula de diàleg autonomista.

Taula de diàleg autonomista

per Víctor Alexandre

Ara fa un segle, un filòsof de nom Unamuno, molt nacionalista espanyol alhora que molt perspicaç, sentenciava: “Catalans –ell ens deia ‘llevantins’–, us perd l’estètica”. Tenia bona pupil•la, el senyor. En només quatre paraules, feia un retrat admirablement encertat de la nostra personalitat com a poble. No és pas dolent tenir sentit estètic, al contrari. Però esdevé una arma de doble tall quan l’estètica, talment com els arbres que no deixen veure el bosc, ens impedeix veure el fons. El fons de què? El fons de les coses. Els catalans som sensibles a l’afalac i als copets a l’esquena, per més buits de contingut que estiguin, i sucumbim com nadons als tripijocs dels trilers més barroers. Ens hem acomodat tant a la captivitat –no tots, per sort!–, que els carcellers geniüts ens espanten alhora que ens enamoren els somrients. No, no és que siguem ingenus. Som càndids. La ingenuïtat és una qualitat, la candidesa és un defecte. El càndid és incapaç de desxifrar el somriure d’un cínic, només hi veu el somriure i prou.

Tanmateix, el cínic és infinitament més pervers que el geniüt. El geniüt no és hipòcrita, no es disfressa d’allò que no és, no està per romanços i va de cara. El pervers fa just el contrari: és fals, és maquiavèl•lic, és sibil•lí i, entre somriures i copets a l’esquena, et porta al caire de l’abisme i, un cop allí, et diu: “Amic meu, ara és el moment que facis un pas endavant”.
En el mapa polític de l’Estat espanyol, el geniüt està representat per Vox, PP i Ciudadanos, i el del pervers és patrimoni del PSOE. És una perversitat fructífera, la seva, gràcies al fet que hi ha catalans que, enlluernats pel seu somriure, beuen a galet. Quan el PSOE els crida, corrent diligents a fer-s’hi una foto i se senten importants. Pensen que aquella foto els pot ser molt rendible per remenar les engrunes de la captivitat. I és que sempre hi ha un barracó del camp que cal restaurar i unes latrines que han de ser desembussades, és a dir, sempre hi ha necessitats imperioses que ‘justifiquen’ l’ajornament de la llibertat i la concentració d’energies reivindicant més mongetes pel ranxo. I així passen els anys i les generacions de presoners se succeeixen les unes a les altres fins que, com passa ara, no hi ha cap català al món que no hagi nascut en captivitat. Tot català porta la captivitat escrita al front com la porten els animals permanentment engabiats. L’ésser nascut en captivitat pensa i actua com un captiu i no guarda cap relació amb els seus semblants nascuts lliures. Són dos mons completament diferents.
En l’àmbit espanyol, és cert que hi ha diferències entre el PSOE i el bloc PP-Vox-Ciudadanos. Poques, però n’hi ha. Però nosaltres no som espanyols, som catalans, i pel que fa a Catalunya tots quatre partits són ultranacionalisme espanyol i tenen com a divisa suprema exactament la mateixa que el franquisme: la “Unidad de España”; que és també la divisa dels Borbons que viuen a costa nostra a una casa anomenada Reial. Per això Pedro Sánchez i el PSOE són l’antítesi de David Cameron i el Partit Conservador britànic. Cameron i el seu govern van permetre el referèndum d’Escòcia perquè abans que britànics són demòcrates. Sánchez i el PSOE, en canvi, abans que demòcrates, són espanyols. Heus aquí perquè els britànics van posar les urnes mentre que els espanyols han empresonat els qui les van posar i n’han apallissat els votants. El demòcrata actua com a demòcrata, el totalitari actua com a totalitari. Val a dir que Pedro Sánchez és molt més de dretes que David Cameron. Però ja hem dit que els cínics van sempre disfressats.

El 9 de gener passat, abans de formar-se el nou govern espanyol, Podemos ja va patir la primera ganivetada de Sánchez per l’esquena. Però això no és res comparat amb el que farà contra Catalunya. Només cal posar-lo a prova amb unes quantes accions reivindicatives de la ciutadania. L’anomenada taula de diàleg no és res més que una operació de maquillatge de portes enfora per fer creure que ara hi ha un govern espanyol ‘dialogant’. La pressió del “Sit and talk” era massa forta, i, com que es pot parlar sense dir res, Sánchez, en línies generals, ha conclòs això: «Hablaremos, hablaremos largo y tendido, y si alguien menciona el tema de la autodeterminación, le diremos: “Oye, qué buen tiempo hace, ¿verdad?” Además, ahora los tendremos entretenidos una buena temporada con ese cuento de la consulta que les hemos colado. Tanto ruido que han hecho, tanta gente en la cárcel y en el exilio y ahora resulta que no quieren autodeterminarse. Ahora dicen que saltaran de alegría si les dejamos hacer una consulta para consultarse si pueden ser consultados. Y como además les colaremos un enunciado de los nuestros, tendremos el independentismo desinfectado un montón de años. ¿Veis qué fácil es tomar el pelo a los catalanes? Ya no podrán decir que no nos hemos sentado a “hablar” y que no les dejamos “votar” Yo es que me parto de risa, tú.»

Arribats aquí, és un joc d’infants predir en què acabarà la taula de “diàleg” amb el PSOE. D’entrada, hi haurà algun petit cop d’efecte que faci quedar bé els interlocutors davant la parròquia per tal que aquesta, contenta, digui: “Veieu? Veieu?” I després vindrà la negació absoluta de la nació catalana i del seu dret a la llibertat. I què passa quan el captiu se sotmet al carceller? Doncs passa que el legitima. Hom dirà: “És que, pobrets de nosaltres, no som amos de les regles del joc”. Aleshores, amic meu, si les cartes estan marcades, per què hi jugues? Per masoquisme, potser, o perquè no tens valor d’enfrontar-t’hi? Quan legitimes l’autoritat del carceller, t’obligues a concentrar les teves energies en la gestió de les engrunes de la teva captivitat, que en el cas de Catalunya vol dir autonomisme i més autonomisme. I si algú pregunta: “Que potser no és això, el que feia Jordi Pujol?” Doncs sí, era justament això. Nosaltres, però, tenim un roc a la faixa! Tenim un projecte que es diu Alexandre Deulofeu. No cal fer res, només hem d’esperar que el 2029 es compleixi el seu averany i la independència ens caigui del cel com cau de l’arbre la fruita madura. I mentrestant: salut, força al canut i Visca Catalunya i el seu Estatut!

LA REACCIÓ DEL CINISME

Escoltant ahir la reacció de la direcció d’Esquerra davant el segrest confirmat per part de l’Estat espanyol a Oriol Junqueras, vaig veure clar que tot en la seva mesura forma part del mateix marc mental.

Efectivament, ens van parlar d’un brexit judicial, una comparativa trobo encertada, ja que la concepció d’Espanya no passa per obeir judicialment la Unió Europea quan les seves resolucions li son contraries, però posar com a protagonista a la dreta i ultra dreta espanyola com a responsable de tot i per tot exculpant el socialisme espanyol i l’esquerra de l’Estat ja es una presa de pel intolerable.

Tot sembla predestinat a una mesa de diàleg on l’interlocutor ha segrestat el lideratge del seu davant i on la repressió judicial, institucional es ferotge amb un nul respecte a la societat, la democràcia i qualsevol cosa que intenti anar en contra d’aquestes actuacions. Una taula on el dret a l’autodeterminació ja ha estat negat, on la situació dels presos amb la coartada judicial per la nul•la separació de poders estatal no variarà i on la repressió contra la voluntat popular serà i es el pa de cada dia, es a dir una taula sense sentit.

No constatar que el PSOE es un element més del règim del 78, col•laborador necessari i sense pudor d’aquest tuf d’antic règim que mai ha abandonat Espanya i d’aquesta comèdia de transició per en realitat seguir mantenint el mateix concepte centralista, imperialista i violent de l’Estat, es senzillament un cinisme de grans proporcions, al seu costat com a blanquejador un Podemos que com hem vist pot acceptar vots a Barcelona de la dreta casposa de Valls abans de buscar a les teoriques esquerres, però en canvi a l’Estat demana els suports de les esquerres com alternativa a la barbàrie de l’altra costat.

El PSOE del 155 no es millor que el bloc de la dreta, però el seu cinisme es superior, veure com dirigents preguntats per la decisió del Suprem d’ahir, sortien amb la cantarella que s’han d’acceptar les resolucions judicials, es veu que no totes caldria afegir i amb l’estructura estatal al seu favor es fer trampa i voler enganyar.

La reacció d’Esquerra deixant en res ràpidament el que 24 hores abans havia dit la portaveu del Govern de la Generalitat en forma de garantir la presència de Junqueras a Estrasbourg es paradoxal i una broma macabra.

En definitiva, un marc mental on ens volen instal•lats i que no camina precisament cap a la culminació d’una República.

EL FUM DE LA GENERALITAT

Ahir escoltàvem la portaveu Budó explicant que respecte el dret d’Oriol Junqueras a ser a Strasbourg el proper dilluns exercint com eurodiputat tenien previst garantir la seva presència amb diversos plans.

Francament i desprès de dos anys de desencís no es creïble, i nomes de cara a la galeria i del victimisme posterior es pot entendre declaracions com aquestes. La Generalitat no ha desobeït en res a l’Estat i tots ho sabem, per tant aquesta decisió depèn exclusivament del Tribunal Suprem i la seva decisió cosa que sembla dura però la realitat ho certifica.

Avui el TS haurà de decidir sobre aquesta qüestió així com la inhabilitació del President Torra, i aquesta decisió serà la que finalment acataran. De fet ja sabem que tot es belluga en el terreny de l’esperpèntic, ja que el Tribunal Europeu en el cas de Junqueras ho ha deixat molt clar i per tant un Estat democràtic alliberaria el vicepresident del seu segrest i anul•laria el judici il•legitim, en un Estat com Espanya això encara es discuteix i no soc optimista al respecte, ja que amb una democràcia low cost, trepitjar els drets de les persones no es un problema.

Un altra cosa es la manera de fer del nostre Govern integrat pels dos partits que segueixen amb la seva lluita fratricida per governar una autonomia, i alhora segueixen fent gests estèrils i falsos per semblar que es fa un altra cosa sense cap resultat tangible i saben que no han fet cap pas per complir el mandat de la República de la ciutadania.

Es un cas de respecte a la societat que ha traspassat tots els límits, si tant injust creuen que es, que evidentment ho es i més des de la sentència del Tribunal Europeu, ho tenen senzill, obrir la cel•la i emparar el seu dret com eurodiputat amb immunitat, no cal esperar res, evidentment no ho faran, ja que una cosa es la paraula i l’altra els fets i aquest últims ja sabem que son escassos per no dir inexistents.

Es el fum de la Generalitat.

PATRIMONI REIAL

Després de la investidura espanyola ha quedat clar que el Rei es patrimoni del feixisme més recalcitrant, i això ho ha promogut ell amb la seva gestió sense que sembli que li preocupi massa com diu en Jordi Barbeta. Alhora veiem com un cop aconseguit l’objectiu presidenciable, Sanchez comença a mostrar com es amb l’endarreriment de la formació de Govern, espero no sigui una premonició del que veurem els propers dies.

Només criden “Viva el Rey” els que cridaven “Viva Franco”

Jordi Barbeta

El debat d’investidura s’ha desenvolupat més o menys com estava previst i, es miri com es miri, l’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol tot i no aixecar grans expectatives ni generar entusiasmes sí que ha contribuït a traslladar la política espanyola de la histèria a la serenitat. Després vindrà el que vindrà, però avui la sensació és que la societat espanyola en general se sent més alleujada que ahir, malgrat els piròmans de la caverna. El més transcendent del debat d’investidura, el que ha marcat una inflexió, és el canvi definitiu de la ubicació política de la monarquia. Quan l’extrema dreta i la ultra ultra dreta, com ha dit Pablo Iglesias, s’apropien de la figura del Rei, el monarca té un problema i un problema greu de supervivència política.

A partir d’ara Felip VI no podrà anar pel món proclamant que Espanya és “una democràcia madura, sòlida i forta” com va dir al Fòrum de Davos a risc que li recordin que a Espanya ja només criden “Viva el Rey” els mateixos que abans cridaven “Viva Franco”. I s’ha arribat a aquest punt perquè el mateix cap de l’Estat ha volgut que sigui així seguint una estratègia a la defensiva contrària als seus propis interessos.

Felip VI va fer el discurs del 3 d’octubre pensant probablement que identificant la monarquia amb la unitat d’Espanya taparia els escàndols que afectaven la família i que van forçar un relleu exprés i gairebé clandestí a la Corona. Tanmateix, donant suport a l’“a por ellos”, el monarca s’ubicava immediatament en un bàndol, donant per perduts els republicans catalans, però sense tenir en compte la diferència entre l’opinió pública espanyola i l’opinió publicada, que és més espanyolista que veritablement espanyola. No tots els espanyols, ni molt menys, donaven ni donen suport a l’”a por ellos”.

El monarca no sembla gaire ben assessorat quan insisteix en els seus discursos intentant agradar i assegurar-se el suport de les forces més reaccionàries de l’Estat. El missatge principal en el discurs de la Pasqua Militar resulta dubtosament democràtic quan proclama “el compromiso del Ejército con España y la Constitución”. Per aquest ordre! Separant els dos conceptes i posant un per davant de l’altre, qualsevol militar pot considerar, com ja han afirmat alguns inspiradors, que ha arribat l’hora d’intervenir.
Els reis no són elegits, però basen la seva legitimitat en un consens social fora de dubte. Quan un rei deixa de ser estimat per una part dels ciutadans, quan deixa de ser una figura indiscutible, només pot mantenir-se en el càrrec per la força o sotmetent-se a la voluntat popular democràticament expressada. I no sembla que el referèndum monarquia / república formi part de l’agenda del nou govern “progressista”.

Ara bé, ha començat una legislatura molt difícil per al govern PSOE-Unidas-Podemos, un govern legítim que el bloc de la dreta ha decidit boicotejar sistemàticament des del Parlament i des de les institucions de l’Estat que dominen. I estant disposats a fer-ho abanderant la figura del Rei. Si Felip VI no és capaç de desmarcar-se i desautoritzar-los i les forces reaccionàries de l’Estat aconsegueixen enderrocar el primer govern de coalició d’esquerres sota la dinastia borbònica, el que vindrà després serà un compte enrere, més llarg o més curt, però inexorable cap a la tercera república.

TOLERÀNCIA ZERO

La ratificació per part de l’Eurocambra dels nostres 3 diputats: Puigdemont, Comin i Junqueras, que ja apareixen en la web del mateix i son esperats com qualsevol altra escollit el proper dia 13 en la sessió de la cambra.

Això pèr un Estat membre nomes hauria de ser una resposta, en el cas dels exiliats deixar de fer el ridícul amb les euroordres i en el cas de Junqueras el seu alliberament i nul·litat del procés judicial posterior tal com mana el Tribunal Superior Europeu.

Espanya, no tant sols no fa això de moment, sinó que el Tribunal Suprem encara no ha pres la decisió, i les parts com la Fiscalia fan cas omís, i l’advocacia de l’Estat ho defensa parcialment, dret a assistir al ple i posterior retorn a la presó. Per si fos poc aquest organ d’arrels feixistes com la JEC que es creu per damunt del be i del mal, ordena la seva inhabilitació com eurodiputat i deixa en un no res les més elementals normes democràtiques, els Tribunals superiors europeus que lògicament son també els espanyols i els drets dels votants i de l’Eurocambra.

En definitiva, un xoc, anava dir de legitimitats, però no es així, nomes hi ha una legitimitat i tots els Estats membres l’han de complir, sense alternatives. Si el dia 13 Junqueras no es a la sessió parlamentària i amb la nul·litat d’un judici que mai es podia dur a terme per la seva immunitat hi haurà un frau monumental que entenc la Unió Europea no pot tolerar.

Fins aquí hem arribat, si fa els ulls clucs, el poc prestigi i seriositat que se li suposa definitivament haurà passat al cubell de les escombraries sense remei.

Tolerància zero amb el feixisme, ja està be la broma.