Mostra totes les entrades de ALBERT1969

ULTRES

Ahir escoltavem com la Ministra Dolors Montserrat parlava de que amb el procés s’havia perjudicat el lema “Catalunya, terra d’acollida”, suposo que sota els cops de porra, la repressió, les prohibicions de drets fonamentals i l’espoli consentit que porta el 155 es recuperarà. Per altra banda els rumors d’espionatge a Garcia Albiol per part dels Mossos, ja negat, desmentit i sense proves reals ja ha provocat un cop més el qualificatiu de nazis al cos policial català i les amenaces en forma de querella al President Puigdemont, això també deu ser normal i per suposat dona imatge a Catalunya. Com diu la Gemma Aguilera, un Estat amb aquest tarannà, règim i odi ara no pot pair que els belgues hagin actuat amb normalitat democràtica.

I ara, ‘A por los belgas!’

per Gemma Aguilera
Catalunya va tastar la medicina del nacionalisme espanyol més furiós amb les càrregues policials de l’1-O i el saqueig institucional, cultural, econòmic i social del 155 per haver humiliat ètica i moralment un Estat que havia jurat als seus conciutadans que els catalans no votarien. La repressió inclou presos polítics i saqueig patrimonial, al més pur estil franquista. Despres, l’exili d’una part del Govern legítim a Bèlgica cercant una justícia justa ha esdevingut una victòria estratègica de Puigdemont i els quatre consellers que l’acompanyen, que tenen la missió de protegir i donar continuïtat a la institució de la Generalitat, que Madrid intenta segrestar. Per tant, una nova humiliació al règim del 78, com a mínim a ulls dels nacionalistes espanyols que encara bramen al carrer “Puigdemont a prisión”. En aquesta ocasió, ha estat la democràcia belga la que ha inflingit una segona humiliació a Espanya, que s’ha vist obligada a retirar una ordre internacional de detenció abans que la justícia belga donés asil polític al Govern legítim i posés en evidència, de forma oficial, que les clavegueres de l’Estat han podrit la seva justícia.

Però un estat autoritari no perdona humiliacions democràtiques. I Espanya no perdona. Bèlgica ja és víctima del nacionalisme espanyol ferit per una nova humiliació, ara internacional. I aquests dies, els belgues no només han descobert que a Espanya les idees democràtiques s’empresonen, sinó que la farsa que l’extrema dreta era residual és exactament una farsa, sinó que campa pel carrer amb impunitat i amb la cobertura total de l’Estat. “Ha tornat al carrer la bandera de l’àguila negra del règim de Franco” i “canten el Cara al Sol sense complexes”, i constaten que, “com a resultat dels esdeveniments a Catalunya, el nacionalisme espanyol preval en olors i colors”. Així explica un reportatge de la televisió pública VTR què passa a Espanya, i el que és més sagnant, denuncia que el país que acull el cor d’Europa és víctima d’un ‘A por ellos! Internacional. Apunta directament la premsa “conservadora” espanyola com a instigadora del conflicte, “desfogant-se amb la interferència belga, i relata amenaces i missatges d’odi que ha rebut l’ambaixada belga a Madrid, i textos que ha rebut l’autor de l’article des d’Espanya increpant els belgues per “donar suport fugitius o terroristes d’ETA”.

La tercera victòria de Catalunya està servida. Els belgues ja saben quin pa s’hi dona en un estat autoritari. Ara Europa ha de saber que els catalans no tenen por d’Espanya. Ni al carrer ni a les urnes.

INDULT DE FIRETA

Veient l’entrevista a TV3 amb el candidat socialista a la Generalitat Miquel Iceta, veia fins on pot arribar el cinisme d’ell i del partit que representa. El tema de l’indult pels presos polítics ja es de traca i indignació continguda.

Ens diu que si es President i guanya aquestes eleccions es dona 2 anys de marge per explorar la via dels acords per oferir una tercera via a Catalunya que fugi del bloc de la repressió del 155 i de la República legitimament declarada al Parlament, resolent temas com un nou finançament, un millor reconeixement i per passar plana i cosir ferides, un terme molt utilitzat per la part unionista demanar indult pels polítics amb causes pendents actualment en cas de ser condemnats definitivament. Si amb dos anys es mostra inviable presentarà la dimissió.

Realment, cal dir i reconec l’habilitat dialectica de Iceta i el to en molts casos que s’agraeix si ho comparem amb segons quins hooligans que nomes fereixen a cada paraula. De totes maneres aquesta diferència respecte als altres dos candidats unionistes no dona validació a tot. El seu partit ha fet possible amb els seu suport la violència contra el poble el dia 1 d’octubre i ha donat cobertura aquest si, autèntic cop d’Estat en forma de 155 i tota la repressió i retallada de drets fonamentals que vivim, per tant es complice i no hi ha diferències palpables, demanar ara un possible indult es cinisme d’alt voltatge, i més quan els seus balls es produien al mateix temps que representants escollits democràticament eren emmanillats per les seves idees, presos polítics s’en diuen, i alguns encara hi son, hi tots saben que s’enfronten a condemnes que poden arribar als 30 anys.

Parlar ara d’un nou finançament quan en els seus governs a Espanya, igual que en els del partit Popular en els últims 40 anys nomes han servit per validar l’espoli fiscal al voltant del nostre 8-10 % del PIB català invariablement. El reconeixement desprès de tots aquests anys i encaix ja s’ha demostrar que es impossible, li recordo que la catalanofobia dona molts vots a l’Estat i les úniques ferides que han de cosir son dels caps i cames obertes per la violència policial el dia del referèndum.

Pel que fa als dos anys de marge, l’honora, però la seva burla constant dels 18 mesos per la independència tampoc es de rebut. Per cert el seu partit ja ha rebutjat la seva proposta d’indult i per tant no es pot enganyar a la gent d’aquesta manera amb un indult de fireta.

EL TREN PERDUT

Tinc molt clar que la tarda de la Declaració d’Independència al Parlament, ens van tremolar les cames i vam desaprofitar una oportunitat única per fer el pas definitiu i noquejar al rival encara astorat pels resultats de l’1 d’octubre i el context on ens bellugavem.

Marta Rovira ens explicava al començar la campanya, que la marxa enrere tenia molt a veure amb les amenaces de morts al carrer que havien rebut per part de l’Estat espanyol i que va ser criticada des de la part espanyola amb virulencia ofensa.

Ara el Coronel espanyol expulsat l’any 1990 Martinez Inglés, dona tota la credibilitat a la dirigent repúblicana i les amenaces des del Govern espanyol a la Generalitat en cas de fer efectiva la DUI. Ens explica que son tàctiques de guerra psicològica per intentar evitar primer el referèndum amb resultat de fracàs i desprès elevant el to amb intervenció militar si desprès de la DUI es feia efectiu el control del territori per part dels Mossos i mobilització de la societat civil. Critica la planificació de l’operació fruit del desconcert per les urnes de l’1 d’octubre i la veu inviable tant per la preparació com pel context dels exercits dins la Unió Europea on no poden disparar contra la seva propia població.

Arribats en aquest punt, arribem a la conclusió de que els nostres partits van caure en el parany i van deixar sense efecte una oportunitat única que va desconcertar la gent disposada a tot per defensar la República declarada i que va tornar a casa decebuda i desorientada. Calia aquella tarda mobilitzar els Mossos i amb el suport de la resistència civil en els punts sensibles com Aeroport, Centres de comunicació, Mitjans Públics i d’altres prendre el control del territori i mostrar al món la nostra determinació i entrar en el context dels fets consumats que també farien entrar el procés en un altre pantalla més definitiva.

Ara sabem que l’amenaça de l’exercit era foc d’encenalls i que davant 2 milions de persones al carrer era gairebé impossible retornar el control i amb el temps per les reaccions internacionals possibles, cada cop fent més inviable una marxa enrere.

Tanmateix cal dir que les decisions son fàcils de dir amb perspectiva i sense la responsabilitat efectiva, però el tren perdut es un fet que ara esperem en un segon tren molt més complicat i en un context de repressió brutal que ho fa tot molt més complicat i difícil.

EL MAL ROTLLO DE SORAYA

Aquest mal rotllo es el mantra que repetidament sentim de boca dels dirigents i mitjans del Govern espanyol. Un mal rotllo amb greus conseqüències econòmiques i que encara en pot augmentar si es segueix el camí de la il·legalitat.

Realment aquest relat acompanyat de les mil i una mentides que escoltem i ens regiren l’estomac cada dia amb una realitat paral·lela que res te a veure amb la realitat, però que ens presenta en el cap de tots els catalans i vol arribar per quedar-s’hi i fer forat en el nostre camí.

No ens parlen de intervencions econòmiques totals catalanes, ni dels 16 mil milions que precisament ells ha calculat fa pocs dies com deficit fiscal explicat de puntetes, de la repressió total social i cultural que vivim, amb Sixena com a últim exemple de com es tracta una colònia sense miraments i amb l’espoli com a pràctica habitual. Ni tampoc volen veure discrepància al carrer en forma de color groc, llaços o res que recordi que un Estat de la Unió Europea te presos polítics a les seves presons i que fins hi tot ha hagut de fer marxa enrere en l’euroordre pel nostre President a Brussel·les abans de quedar en evidència. Ni molt menys amb la macro causa que es prepara en base a informes que elabora la Guardia Civil i que implicaran a moltes altres persones que acompanyaran el Govern català, la Mesa del Parlament i les dos entitats principals.

Tanmateix tampoc parlen d’unes eleccions, on si guanya el tripartit del 155 podrà desenvolupar el seu programa amb normalitat i si la majoria es independentista tindrà els peus i mans lligat amb l’espasa de democles de la justícia preparada per tornar a contradir la ciutadania, aquella que no volen veure ni escoltar, i que titllen de no normal si no pensa o actua com ells han decidit que han de fer.

Tot això segur que mai ho donen com a causa d’aquest mal rotllo que ens parla Soraya, ni tampoc de les invencions amb problemes de llengua, falta de pluralitat o imposició que acusen, quan totes les dades ho desmenteixen rotundament.

Francament, aquest es l’Estat que alguns encara confien en trobar un diàleg, quan saben perfectament que si volem ser lliures nomes podem confiar de les nostres forces i de la democràcia plena que ens doni l’empenta definitiva.

ELECCIONS NO NORMALS

Avui veiem com les forces policials van al Museu de Lleida per perpetrar un espoli aprofitant el 155 i amb les autoritzacions que en aquest cas contradiuen qualsevol norma, primer de conservació de les mateixes, segon de recursos judicials pendents i tercer d’un cas de simple humiliació a Catalunya per part del sistema espanyol sense fre.

Alhora veiem el cinisme de l’Alcalde de Lleida que ha estat xiulat amb la seva presència al Museu, ja que es un col·laborador d’aquesta aberració com a garant del 155, i on sap perfectament que hi entra tot sense poder al·legar ignorància i prendre a la població per estúpida. Ens mereixem i els lleidatans no es mereixen representants indignes com aquest al capdavant.

Aquest es nomes un dels exemples del 155 i el que representa per les institucions catalanes. En aquest context on el tripartit nacional espanyol fa i desfà i obviant la realitat considera normals aquestes eleccions amb presos polítics, candidats a la presó, candidats a l’exili i una Catalunya intervinguda totalment economicament i socialment.

Davant d’això nomes tenim una sortida de dignitat, la victòria dels 3 partits independentistes per revertir aquesta situació de cara a fora i de cara endins, assumint amb aquestes eleccions il·legitimes la validació per fer front a l’Estat i implementar la República i poder presentar internacionalment un nou aval en forma de vots que per Espanya sabem que no es cap garantia, ja que no ha certificat com seria normal en qualsevol democràcia que una victòria seria corresposa amb la seva aplicació lògica, cosa que en l’altre bloc no te cap mena de dubte.

En aquest context, demanaria que es deixes d’equivocar els atacs i afirmar que si guanya un serà per assumir la presidència el seu candidat i l’altra el seu, o si la unilateralitat es rebutjada o altres temes que nomes poden que allunyar els representants dels seus votants. Crec que l’objectiu d’una victòria que no han volgut sigui conjunta i per tant sense cap opció a un altre partit de poder guanyar les eleccions, es garantir aquesta unitat posterior i reivindicar el Govern i president legitim com no pot ser d’altra manera i que posteriorment ja es veurà com es pot implementar, però en qualsevol cas no renúnciar, ja que en aquest cas donarem total legitimitat al 155 i assumirem una normalitat d’unes eleccions que no son normals.

ODI SENSE FRE

El País titula avui que l’independentisme trasllada l’odi a Espanya al cor d’Europa. Ho diuen els que precisament colaboren amb aquest relat inaudit que tergiversa la realitat i disfressa un autèntic franquisme amb pell de democràcia on tot s’hi val per intentar liquidar el tema català. Cinisme i mentides pel broc gros, i una por. Ni la repressió, ni la falsedat faran desapareixer la gent, aquella que precisament ha començat i acabarà aquest procès com es veu a la foto.

L’actor imprescindible

Jordi Creus

Tres individus –dos homes i una dona– han apunyalat la senyora Autonomia al parc, a cara descoberta i davant de tothom. Poc després, d’aquests tres subjectes, dos s’han disputat a empentes quin d’ells ha atacat primer i qui ha clavat més vegades el ganivet –fins al mànec– al cos de la senyora.

Se senten orgullosos del que han fet i volen que tothom ho sàpiga. Per això, ho expliquen de manera clara, cridant i sense estalviar-se cap detall, per escabrós que sigui. El més alt, amb veu greu, gestos barroers i paraules poc mesurades. La noia, més polida ella, amb explicacions precises sobre el nombre i els llocs on ha descarregat les seves estocades. Els dos volen ser el principal protagonista del succés.

I mentre tot això passa, el tercer involucrat en l’incident s’allunya parsimoniós de l’escenari del crim. I ho fa xiulant, amb les mans a les butxaques i amb aire distret. Comenta a qui vol escoltar-lo que ell només passava per allà, que ha intentat evitar la mort de la senyora Autonomia, però que l’actitud d’aquesta tampoc ha ajudat gaire. No ha parat de discutir amb els agressors –explica– i, quan ell ha volgut fer de mediador, la senyora no s’ha deixat defensar.

Es diria que el tercer apunyalador no ha trencat mai un plat. Es diria que parla amb sinceritat quan intenta trobar un lloc equidistant entre la violència dels agressors i els crits de la víctima. I més encara quan s’ofereix per buscar solucions que puguin recosir les relacions futures dels atacants i els fills de la senyora Autonomia. Tothom haurà d’abandonar les postures que han portat fins aquí i tothom haurà de cedir una mica –afegeix– i aquí pau i allà glòria, i tal dia farà un any i corre, que és tard i vol ploure…

Es diria que aquest tercer individu és sincer, si no fos perquè tothom ha pogut veure que ell també ha participat en l’apunyalament. De fet, encara té les mans tacades de la sang de la senyora Autonomia, i si algú busqués dins de la seva bossa, hi trobaria el ganivet. El tercer individu, de fet, ha estat clau per ajudar a convèncer-se als altres dos que podien atacar a plena llum del dia la senyora Autonomia. Sense el seu suport els hauria estat impossible acorralar-la al parc.

Però a aquest tercer individu això li importa poc. Sense remordiments, sense l’autocrítica que en vida sempre va exigir a la senyora Autonomia i sense ser conscient d’haver bastit un pacte de sang amb els fills d’aquells que tan havien estomacat als seus propis pares, quan aquests eren joves i demanaven llibertat, amnistia i el retorn a casa de la senyora Autonomia.

Perquè hi va haver un temps que la senyora Autonomia va haver de fugir i viure lluny del barri i del parc on avui l’han apunyalat. De fet, no va poder tornar des de darrere les muntanyes fins gairebé quaranta anys després d’haver marxat. Però això, al tercer individu, sembla que no li fa ni fred ni calor. Treu les mans de les butxaques, s’ajusta els auriculars a les orelles i, com qui no vol la cosa, marxa del lloc ballant Don’t stop me now i lloant Fredy Mercury.

CLAM A EUROPA

Espectacular manifestació a Brussel·les, amb més de 45 mil persones, moltes vingudes de Catalunya, desafiant els 1300 quilòmetres de distància, el fred, la pluja i altres inconvenients per poder fer sentir el nostre clam al cor d’Europa, donar suport al nostre President legítim i part del Govern i denunciar un Estat autoritari que la Unió Europea fins ara no ha respost com caldria, i de pas uns ciutadans europeus que tenen tot el dret de defensar els seus drets individuals i com a poble si son amenaçats de la manera que s’ha fet.

Davant això, la vicepresidenta espanyola treu l’espantall del DNI espanyol per poder estar avui a Brussel·les. Francament esperpèntic, el seu esperit conqueridor i d’imposició nacional no li permet veure que això va de sobirania popular, de dignitat i de democràcia. La llei feta a mida i el carnet administratiu no poden ser mai l’element clau de res, i molt menys per davant de tot un poble.

La resta del bàndol unionista, ens ha titllat d’esperpèntics per part Popular, de no fer cas al “manifestodromo” i demanar el vot per part de Ciudadanos o del mateix Domènech avalant les paraules d’Iglesias i la relació entre independentisme i resurrecció del feixisme.

Res de nou, el de menys es el poble, les seves accions, les idees, la democràcia o la repressió sense fre amb presos polítics inclosos. El més important es el relat paralel i virtual avalant la violència contra la població i de menyspreu a una bona part dels catalans amb majoria parlamentària inclosa, tractats de fanàtics per les seves idees.

Avui Europa te una nova oportunitat de poder defensar els seus ciutadans i deixar d’actuar com si haguessin europeus de primera amb dret a tot i europeus de segona amb els drets retallats. Prou excuses de Constitucions i lleis i més mirar com tracten els Estats als seus ciutadans. Es a dir un Europa per la gent o una Europa a pesar de la gent.

RES A CELEBRAR

Avui, Espanya celebra el dia de la Constitució, precisament aquella que serveix com excusa per retallar drets i llibertats de les persones amb una interpretació que recorda un neo franquisme sense límits, en comptes d’una democràcia moderna i on la gent es la protagonista.

El president espanyol diu que avui més que mai celebra amb orgull aquest dia per 39 anys d’assoliments compartits, convivència, llibertat i prosperitat i un gran consens que seguirà oferint certeses. Alhora la Junta electoral segueix fent retirar cartells de la via pública i edificis, com a TV3 que posaven per exemple “Democràcia” i una Justícia espanyola que amb la retira de l’euroordre per tornar al President i Consellers de Brussel·les admet que es diferent a la que es practica a les democràcies europees.

M. Rajoy ens parla de d’assoliments, de convivència i prosperitat amb gran cinisme. Suposo que es deu referir a un sistema establert de corrupció amb portes giratories pels líder polítics, la nul·la separació de poders amb un TC i uns tribunals hereus dels de l’antic règim i que amb l’exemple de la retirada de petició d’extradició, s’ha vist clarament com la por a la derrota, demostra que no hi ha cap base pels delictes imputats al President, Consellers i Mesa del Parlament, i molt menys per la injusta presó preventiva amb presos polítics en ple segle XVII, una autèntica vergonya per qualsevol democràcia.

El consens suposo que deu ser per l’acord PP, PSOE i Ciudadanos pel cop d’Estat a Catalunya en forma de 155 i uns Podemos que posen al mateix sac la declaració d’independència que aquest acte antidemocràtic demostrant el seu tarannà i parany per la societat.

Les certeses, si que les hem vist. Una Constitució amb articles que posen a l’exercit per garantir la unitat territorial i exposen la insolubilitat d’un Estat a l’estil “una grande y libre”. De fet una actualització del franquisme que 40 anys desprès i amb el primer gran repte democràtic plantejat per Catalunya ha demostrat el que es amb la recepta de la violència, la força i la repressió sense límits, deixant la democràcia la el poder de la societat en un no res.

En definitiva, res a celebrar.

EL VOLT ÚTIL, LA NORMALITAT I EL FRANQUISME

Ja tenim la campanya en marxa d’unes eleccions il·legitimes, convocades des de Madrid i amb dos blocs clarament definits, aquells que defensen la legitimitat de la República i aquells que defensen el 155 i l’atac despietat al que representa Catalunya i la seva gent.

Ahir Garcia Albiol va acabar el seu primer acte amb el crit de “A por ellos”, molt significatiu del seu tarannà i objectius. Ja sabem que la seva normalitat seria uns mitjans públics on la part més important de la ciutadania al carrer i que ha donat una majoria Parlamentària amb l’objectiu de la independència fos obviada i arraconada i unes eleccions amb les garanties que segons ell son mantenir candidats a l’exili forços i altres a la presó preventiva per la seva imaginaria perillositat. Aquesta es la seva normalitat, no ho oblidem.

Per altra banda, Arrimadas ens reclama el vot útil per ella, així ens ofereix governar per tots els catalans, es veu que ara no era així, solucionar el problema a les escoles imaginari eliminant el català d’una vegada per totes i posant als peus dels cavalls el nostre territori sense remei, segurament fen actes simbòlics com donar les gràcies als cossos policials que van utilitzar la violència desmesurada contra la població, potser la creu de Sant Jordi, hi tot.

El tercer en discòrdia, el PSC, en Jimènez Villarejo ahir feia un esport molt habitual entre el tripartit del 155, comparar un procés pacífic i democràtic com hem viscut a Catalunya amb l’aixecament franquista del 36, alguns també ho fan amb el nazisme i es queden tant amples. Segurament massa democràcia per ells que no poen païr, i cal fer veure a la gent que estava equivocada i segons que no hi te dret encara que ho vulgui i sigui majoria, ja que divideix i fractura la societat, curiosament sempre en una direcció i no en la contraria.

Tots aquests elements els tenim damunt la taula amb una campanya que tots sabem que no es normal, es injusta i on el relat unionista i el suport dels seus mitjans poderosos son un dur adversari. Alhora la seva acció a la Generalitat aprofitant el 155 cada cop es veu més en una direcció que fuig de qualsevol norma ètica i moral del que es pot fer i el que no.

La gent com sempre haurà de posar les coses al seu lloc i esperem dels nostres representants el rigor i la determinació que ens dugui fins al final.

EL RETORN DEL FEIXISME

Aquest cap de setmana, Pablo Iglesias en el seu discurs a Catalunya en suport del seu candidat, culpa l’independentisme de despertar el fantasma del feixisme.

Segons ell, buscan aquest objectiu o volent el mateix, han despertat aquest fantasma, que es l’amenaça més gran per a la democràcia. De fet el candidat Xavier Domènech al seu costat ha seguit els atacs a l’independentisme afirmant que els diversos fulls de ruta han fracassat i han fet retrocedir el país, fent oïdes sordes a les acusacions d’Iglesias com si tal cosa.

Unes paraules molt greus, que de moment no han tingut resposta i crec caldria contestar. Unes acusacions com aquestes son impròpies de qualsevol dirigent en una democràcia. Caldria dir-li que l’independentisme no es una capritx o una cosa a l’aire. Es la voluntat popular que durant els últims 7 anys ha omplert places i carrers i ha portat a una majoria al Parlament que amb un programa electoral validat per la societat catalana democràticament ha intentat complir amb el mateix com no hauria de poder ser d’altra manera, i sempre amb la petició de diàleg per davant.

Per tant les seves paraules son una falta de respecte a la ciutadania catalana, ja acostumada a sentir tot tipus d’estirabots des d’Espanya, insults i mensypreu inclosos, per altra banda un insult als representants escollits i partits que simplement han intentat complir la part del seu contracte. Entenc que la democràcia no es entesa així a l’Estat, però es que tampoc ho es com podem anar comprovant.

El feixisme que ara ha descobert, no ha despertat, simplement no ha marxat mai. La falsa transició espanyola dirigida precisament per aquells que van portar les regnes de la dictadura i els posteriors 40 anys seguint amagant la realitat de la mateixa i deixant els botxins com herois i les víctimes condemnades per sempre ha estat una constant palpable. La Fundación Francisco Franco subvencionada per l’Estat per lloar el dictador i la Falange, el partit del règim perfectament legal per sorpresa de qualsevol democràcia occidental. Una memòria historica sempre de fireta i aturada i una Constitución que es fonamenta amb un exercit per garantir la unitat territorial i una indissolubilitat d’un Territori per damunt de la voluntat popular.

Això, entre d’altres coses Sr. Iglesias, se’n diu feixisme i res te a veure amb l’independentisme.