DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Insurrecció indígena i crisi al Canadà

Em sorprèn no veure cap notícia als mitjans catalans sobre la situació d’aquests dies al Canadà. Tenim carreteres i ponts tallats a British Columbia, fins i tot van blocar carrers i oficines a Vancouver, i tenim tots els trens del país aturats, les vies dels ferrocarrils d’Ontario tallades pels mohawk.

Deu ser com ha passat amb els catalans, que ha costat molt que ens fessin cas a fora. I al Canadà passa encara amb les primeres nacions.

No és la primera vegada en els últims 30 anys que hi ha una insurrecció indígena al Canadá. Encara està força viva a les ments la dels mohawk a Oka, l’any 1990, de la qual us en vaig fer un resum mentre parlava de la noveŀla Emboscades al Grand Nord de Margarida Aritzeta.

La crisi d’ara, però, va començar el 2018, quan es va anunciar l’extensió d’un gasoducte que, partint d’Alberta, passaria també per una gran àrea de British Columbia.

Al Canadà hi ha milers de kilòmetres de gasoductes. I d’oleoductes, com ara el que es construí l’any 1953, que passa per les Muntanyes Rocoses i transporta petroli cru al llarg de 1.150 km, de vegades a través de parcs nacionals de paisatges d’una bellesa espectacular. Un accident seria espantós. I ara volen estendre, doncs, el gasoducte i fer-lo passar per àrees residencials, centenars de granges, parcs nacionals i territori de les primeres nacions, concretament pel territori dels wet’suwet’en, al llarg de 670 km amb un gran impacte al medi ambient, sobretot per la planta d’arribada del gas.

La construcció de l’extensió del gasoducte, per la companyia Trans Mountain Corporation, va començar l’agost de 2019, malgrat les protestes. Un cop es va arribar a British Columbia des d’Alberta i ja al febrer de 2020, tot es va disparar amb una barreja de gent de les primeres nacions i d’altra gent, sobretot jove, esdevenint una fusió entre drets dels indígenes, justícia social i el medi ambient.

El resultat és que a hores d’ara, com deia més amunt, no circulen trens en tot el país, ni pel trasport de passatgers ni pel de productes, com per exemple gas —que és ben irònic—, ja que el Quebec i les províncies de l’est del país depenen molt del gas que els hi duen amb tren. Està esdevenint un problema d’allò més gros, que ja costa milers de milions de dòlars. Fa deu dies que va començar el bloqueig i continuen les barricades.

El primer ministre Trudeau ha dit que no vol enviar la policia, que s’ha de dialogar, però no sembla que puguin arribar a un acord, i aleshores què passarà? Com a Catalunya el 2017 amb els piolins espanyols? O enviaran l’exèrcit com va passar al Canadà el 1990 amb la rebel⋅lió de la tribu mohawk de Kanesatake?

Atac a Toronto: terrorisme contra les dones

Publicat el 6 de maig de 2018 per Shaudin

L’atropellament deliberat a vianants, el 24 d’abril d’enguany a Toronto, no va ser indiscriminat. Per bé que entre els morts (10) i ferits (15) hi havia homes i dones, la majoria eren dones (8 de mortes). Tal com s’ha sabut dies després de l’atac, el blanc eren les dones. No va ser un atac terrorista per motius religiosos ni clarament polítics, sinó que era motivat per l’odi a les dones. I no és la primera vegada que al Canadà hem sofert un acte violent d’aquesta magnitud i perpetrat amb un objectiu misogin, perquè s’ha de recordar la “Massacre de Montréal”.

El 6 de desembre de 1989, Marc Lépine va anar a l’École Polytechnique, escola d’enginyeria afiliada a la Universitat de Montréal, armat amb un rifle semiautomàtic. Va entrar en una classe i va fer separar els estudiants: a l’esquerre les dones i a la dreta els homes, als quals, però, de seguida ordenà que sortissin de l’aula. Aleshores disparà contra les estudiants. Tot seguit va recórrer altres indrets de la universitat, mentre assassinava totes les dones que podia. Finalment es va suïcidar. A la carta que va deixar, explicava que odiava les dones i que lluitava contra les feministes. El resultat de la massacre va ser de 14 dones mortes, deu més de ferides i 4 homes ferits. Al Canadà, d’ençà de l’any 1989, el 6 de desembre és el Dia nacional de commemoració i acció contra la violència a les dones.

I ara, gairebé 30 anys més tard, hem tingut un altre atac contra les dones, aquesta vegada a Toronto. Tot i que l’odi visceral contra les dones per part de l’assassí no ha canviat, hi ha algunes divergències entre l’atac de 1989 i el de 2018: no s’ha perpetrat amb una arma de foc sinó amb una furgoneta, i el terrorista no s’ha suïcidat, malgrat que mentre els policies l’arrestaven els demanava que el matessin. Tanmateix, la diferència més notable és que el culpable de la massacre d’enguany és un terrorista.

Alek Minassian, l’homicida de Toronto del 24 d’abril, es considera ell mateix un incel, de l’Incel Rebellion o moviment incel, una comunitat en línia integrada per homes que se senten units per la inhabilitat de poder aconseguir que les dones tinguin relacions sexuals amb ells —incel significa “celibat involuntari”—. Per justificar-ho han desenvolupat tot un raonament sociopolític que explica la seva inhabilitat. Segons ells, totes les dones són vicioses, buides i només els atrauen els homes guapos i súper musculats, als quals els incels anomenen chads. I a les dones atractives i promíscues que tenen relacions sexuals amb els chads els donen el nom d’stacys. Continuant amb les explicacions d’aquest moviment, els chads són l’ideal masculí que cap incel podrà emular per pures raons genètiques. I l’stacy és la dona que l’incel voldria però que no pot tenir perquè ell no és un chad. Per si tot això no fos prou demencial, encara hi ha més.

Els incels odien no només les dones sinó també la societat en general, perquè permet l’opressió dels incels. La revolució sexual amb l’alliberament de les dones sols ha provocat odi. Com que la dona ja no està subordinada a l’home, pot ignorar els incels o, com també s’anomenen ells mateixos, els mascles beta. Tot això, diuen, només pot acabar-se amb una revolució, la revolució dels incels. I la cosa embolica que fa fort quan alguns incels expliquen que la seva revolució es pot equiparar al marxisme: els incels són el proletariat i els chads la burgesia.

Tot plegat podria semblar simplement una ximpleria d’una colla de folls, però entre els incels n’hi ha molts de força perillosos, com ara el terrorista de Toronto.

Abans de l’atac amb la furgoneta, Alek Minassian va escriure un post al facebook on preava Elliot Rodger, l’home que va matar 6 dones i en va ferir 14 en un atac amb arma de foc l’any 2014 a California. Per la seva part, Rodger, en una carta, havia justificat la matança com una represàlia contra les dones en general per no voler tenir sexe amb ell. I aquest assassí és tot un heroi per a molts homes del moviment incel, un moviment que advoca per la violència i el terrorisme contra les dones. I per bé que la rebeŀlió incel, o dels mascles beta, no comporta un perill, per exemple, de la magnitud de l’extremisme radical islàmic, sí que suposa un nou risc de terrorisme: el misogin.

El moviment incel no és l’únic que promou l’odi contra les dones, tot i que és el més notori. Hi ha un munt de comunitats en línia d’homes, generalment joves, que donen suport a la violació i tortura de dones, i que inciten a fer atacs terroristes contra elles. Perquè es tracta de terrorisme. Al Canadà aquests dies s’ha discutit força sobre si “terrorisme” és el terme adequat per a aquests atacs contra les dones, com ara el recent a Toronto, i la conclusió a la que molts experts han arribat és que sí, que es tracta de terrorisme i és important reconèixer que aquests actes en són.

Quan Marc Lépine va assassinar les estudiants a l’École Polytechnique no existien les xarxes socials. Va anar pel seu compte, sense ser encoratjat per ningú i, tot i això, va fer una massacre. Imaginem, doncs, milers d’homes, també amb un odi visceral contra les dones però que, a més, pertanyen a un moviment com el dels incels, on s’animen els uns als altres a fer atacs.

Calen estratègies que aturin aquesta violència. I el primer pas és saber què està passant.

El Canadà fa 150 anys!

L’1 de juliol se celebra el dia del Canadà. Però enguany, a més, hem celebrat els 150 anys de la confederació canadenca.

És un Estat molt nou, sobretot si pensem que fa 150 anys el país només comptava amb les províncies d’Ontàrio, Quebec, Nova Scotia i New Brunswick, i el territori Northwest Territories. Van caldre tres anys més perquè s’hi afegís la provincia de Manitoba, quatre per incorporar British Columbia, sis per comptar amb Prince Edward Island i vint-i-un pel territori del Yukon.

I per tenir el Canadà tal com el coneixem avui en dia, es va necessitar entrar al segle XX, quan es van incorporar la resta de les províncies: Saskatchewan i Alberta (1905), Newfoundland i Labrador (1949). Tanmateix, no va ser fins l’any 1999 que el Northwest Territories es dividí i es creà el territori de Nunavut —jo me’n recordo molt bé perquè ja feia anys que vivia al Canadà—. Per tant, podem dir que, de fet, el Canadà, tal com és actualment, només té 18 anys.

Com podem veure, a més d’adonar-nos que el Canadà és un estat encara amb bolquer, no cal fer escarafalls amb els canvis en els mapes polítics. La divisió, per exemple, del territori dels Northwest Territories i la creació de Nunavut (on es parlen tres llengües) es va dur a terme amb tota normalitat.

La celebració d’aquests 150 anys, no s’ha limitat a l’1 de juliol, però, perquè s’ha volgut integrar les diverses cultures que formen part del país. Les celebracions van començar el 21 de juny amb el dia nacional del patrimoni de les cultures indígenes, que correspon al solstici d’estiu, quan molts grups de les primeres nacions canadenques han celebrat la seva cultura durant generacions. A continuació, el 24 de juny, coincidint amb el dia de Saint-Jean-Baptiste, la festa nacional del Quebec, es va celebrar el patrimoni francòfon del Canadà. Fa uns dies, el 27 de juny, vam celebrar el dia nacional canadenc del multiculturalisme, proclamat per decret l’any 2002. I finalment, l’1 de juliol hem celebrat el dia de tot el Canadà i els 150 anys de la seva creació.

Hem de recordar, però, que per bé que l’Estat canadec acaba de néixer, com aquell qui diu, les primeres nacions d’aquestes terres fa molts segles que hi són; diversos grups indígenes es van assentar aquí durant l’última època glacial, fa milers d’anys, i avui en dia tenim els descendents dels habitants originals. Tots aquests grups constitueixen veritables nacions, amb la seves pròpies llengües, i una cultura que té poc a veure amb certs desplegaments de gent ballant amb plomes per als turistes. Són nacions orgulloses del seu passat miŀlenari, amb un coneixement exceŀlent de la natura amb la qual han conviscut tots aquests anys (sense cap relació, però, amb les bajanades del New Age), amb un magnífic art i unes històries mítiques, o relats més contemporanis, d’una ironia i sofisticació envejables.

Per a les primeres nacions, per a totes les altres i per a aquells que fa poc que han arribat:

Bona Diada del Canadà!
Happy Canada Day!
Joyeux Jour du Canada!

Publicat dins de Canadà | Deixa un comentari

Fidel Castro i el Canadà: curiós, o potser no

Screenshot 2016-11-26 23.36

La mort de Fidel Castro ha provocat al Canadà una reacció desproporcionada. I no ha estat per la seva mort, sinó per la declaració feta pel primer ministre canadenc, Justin Trudeau, en assabentar-se’n, i que ha suscitat un rebombori considerable a la xarxa, i no només a la xarxa.

Si fa no fa, Trudeau ha dit que li sap molt greu la mort de l’ex-president cubà, el qual havia servit el seu poble durant mig segle, era una figura llegendària i un gran orador, i havia fet grans millores a Cuba pel que fa a l’educació i al sistema sanitari. També deia que el seu pare (Pierre Trudeau, ex-primer ministre del Canadà) se sentia orgullós de ser amic de Castro —com tots els canadencs ja sabem, afegeixo jo—.

Doncs marededéusenyor l’enrenou que s’ha creat. No trobo pas que n’hi hagi per tant. I em sembla un desproposit que molts canadencs considerin que la declaració de Trump sobre la mort de Castro sigui molt millor que la de Trudeau. Tant com criticaven en Trump només fa uns dies.

Com es podia esperar, membres del partit conservador canadenc s’han afegit a la cridòria contra Trudeau dient que Fidel Castro era un assassí brutal, un monstre… Fins i tot un dels parlamentaris conservadors ha titllat la declaració de Trudeau com “repugnant”. I no cal dir que ha tingut també respostes irades de diversos polítics dels Estats Units. Apa, si que tenen penques aquests americans! Si Castro els resultava tan monstruós com diuen, no se pas quins adjectius es podrien penjar als dictadors que Estats Units va empènyer, protegir o donar asil. Com deuen qualificar Somoza, Stroessner o Marcos, per exemple?

En fi, em pensava que era cosa dels catalans fer xivarri a la xarxa, i no només a la xarxa, quan s’enfaden per alguna minúcia relacionada amb la política. Ara m’adono que els canadencs, tan educadets i tranquils com solen ser, fan el mateix.

Aquí a sota teniu una fotografia de Fidel Castro amb l’actual primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, quan era petit.

Justin Trudeau

Publicat dins de Canadà i etiquetada amb | Deixa un comentari

Vicent Partal visita una classe de cultura catalana al Canadà

El dimarts 8 de novembre, el mateix dia de les eleccions als Estats Units, vam rebre una visita de Vicent Partal, via Skype, al curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat canadenca, el campus de Glendon de la Universitat de York, a Toronto.

P1020270

Quan unes setmanes abans vaig informar els meus alumnes d’aquesta visita virtual, es van quedar molt impressionats. Saber que el director d’un diari de certa volada els visitaria per respondre les seves preguntes sobre el procés d’independència de Catalunya, els va deixar bocabadats, i molt contents. Evidentment, vaig voler aprofitar l’ocasió per convidar-hi professors i estudiants de ciències polítiques i de relacions internacionals. Es van posar rètols i tots els professors van rebre correus sobre la visita virtual de Partal. Sé que els estudiants van de bòlit, però confiava que algun apareixeria. Quant als professors, n’esperava una bona colla.

I va arribar el dia. I a l’aula, molt gran, només hi havia els meus alumnes. Vaig oblidar-me de l’enuig de veure que, tret dels meus estudiants, tothom passava de Catalunya —quan no tens un Estat propi, no interesses— i vam començar.

Com que els 37 estudiants que tinc enguany en aquest curs són molt joves —18 anys la majoria— i una mica tímids, em temia que amb en Vicent Partal es tallarien i que, per moltes ganes que en tinguéssin, no gosarien preguntar res. Tanmateix, n’hi va haver un munt que van fer-li preguntes, i força interessants, per aclarir algun punt que ja sabien o bé sobre aspectes que no s’havien discutit a classe, com, per exemple, si la República de Catalunya tindrà exèrcit o quina serà la llengua oficial.

Vicent Partal els va respondre amb explicacions llargues i ben argumentades, amb l’honestedat que li es característica i amb un tarannà natural i proper que devia animar l’audiència a continuar preguntant. Puc assegurar que els estudiants van quedar encantats. I jo també. És tan important establir enllaços i comunicació entre Catalunya i d’altres països. I no només a nivell governamental. A més, què millor per a uns estudiants que els dinamitzin la classe? Com va ocórrer l’altre dia gràcies a la compareixença de Vicent Partal.

Sóc del parer que la interacció és fundamental en tots els àmbits. I que un mitjà informatiu i qui n’és el director, com ara VilaWeb i Vicent Partal, es preocupin d’establir vincles de diàleg amb els seus lectors o amb uns joves que, molt lluny, estudien la cultura i la situació actual de Catalunya, és absolutament fantàstic i de molt agrair.

Glopades de riu, de Gemma Pellissa Prades

Publicat el 21 d'agost de 2016 per Shaudin

glopades de riuAquest text de Pellissa és un recull de relats força inquietants que trancorren a les terres prop d’un riu —probablement l’Ebre, si tenim en compte que l’autora és tortosina, tot i que el llibre no ens en diu el nom—. Les aigües del riu i les seves terres riberenques esdevenen el vincle que dóna coherència a les glopades que ens indica el títol. Cada relat una glopada ràpida, inesperada, colpidora.

Per bé que en la majoria de les històries els protagonistes són criatures o adolescents, i en diversos casos el relat ocorre durant les vacances d’estiu, Pellissa ens els presenta amarats de tristor i de patiment. Una aflicció profunda que també trobem en els protagonistes adults. Són, per tant, relats foscos. I sorprenents, imprecisos, desconcertants; amb desenllaços que et sotraguen. Però la prosa, molt àgil, és neta i delicada. Cadascun dels relats és una història que enfoca, precisa, un personatge i un incident, relatada pel protagonista o pel discurs d’una veu impersonal que es fusiona totalment amb el personatge. D’acord amb Hemingway, l’escriptor ha de crear persones, no personatges, perquè un personatge és una caricatura; i a Glopades de riu ens trobem amb persones, perfectament creïbles, vives, tot i que de vegades els espera la mort o bé ser engolides i transformades pel riu de la mà d’una ondina.

Glopades de riu és un llibre que impacta per la seva mirada inusitada a uns personatges torturats per un secret.

Molt recomanable. 

Llibres a tenir en compte per Sant Jordi, i tots els dies de l’any

Publicat el 22 d'abril de 2016 per Shaudin

gat i llibresEls 10 llibres que us recomano s’han de llegir. Cap d’ells és un best seller, per bé que tots són exceŀlents. Alguns són d’autors força coneguts a casa nostra, d’altres menys coneguts, però tots són llibres escrits en català. No n’hi ha cap d’última fornada —els llibres no tenen data de caducitat, espero que tothom ho tingui clar—, tot i que s’han publicat dins dels últims vint anys i tots han estat ressenyats en aquest bloc. A sota teniu la llista amb els enllaços a les meves ressenyes. Hi trobareu noveŀles, llibres de viatges, una peça teatral del segle XVIII i fins i tot un diccionari.  

Dietari de Porto, de Jaume Benavente

Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater, a cura d’Anna Maria Villalonga

L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà

Fang i llimones, de Rosa Nebot

Pell de gat, de Maria Victòria Lovaina

Bioko, de Marc Pastor

Dotze llunes a Saskatchewan, d’August Bover

Diccionari de termes literaris, de Margarida Aritzeta

La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga

Recordeu què van dir de Catalunya 29 estudiants canadencs?

classe 2013

Fa dos anys vaig publicar diverses opinions dels meus estudiants del curs de Cultura Catalana al campus de Glendon, York University, a Toronto. Són sobre la situació de Catalunya. Trobo que és un bon moment per tornar-les a llegir. Aquí les teniu:

“Ara em sento molt proper al poble català . . . Tinc un gran desig de veure el dia que aquest poble correrà pels carrers cridant: Finalment tenim independència!”

“Malgrat els constants atacs a la llengua, el català mai no es va perdre, i la seva supervivència ens explica una història increïble”.

“Catalunya ha estat dominada per un govern estranger durant segles. És hora que Catalunya sigui governada només per Catalunya”.

“Quan 1 milió i mig de persones omplen els carrers cridant per la independència, se’ns està dient alguna cosa.”

“[La Via Catalana] Va ser emocionant per a mi, com a estudiant d’aquest curs, perquè va ocórrer aquest any, mentre aprenia sobre Catalunya. Em vaig sentir que jo n’era part”.

“Catalunya és una nació atrapada dins d’un Estat estranger.”

“La idea que tenen els espanyols sobre Espanya és com tornar al passat. Som a l’any 2013 i perpetuar aquestes idees imperialistes és veritablement pertorbador”.

“No em puc ni imaginar com deu ser que la teva cultura i la teva llengua les miri amb aire de suficiència la mateixa gent a qui pagues els impostos. Em sembla un cicle frustrant sense sentit.”

“Espanya mai no podrà redreçar tot el mal que ha fet a Catalunya ―el mínim que pot fer és no posar obstacles quan Catalunya se’n vol anar.”

“Si has de retenir un poble per la força perquè no se’n vagi, és clar que no ets un Estat unificat.”

“M’admira veure la sincronització de tanta gent a la Via Catalana . . . Em fascina l’organització i determinació d’aquestes manifestacions que són un èxit cada any i on participa tanta gent i tothom vol la insependència”.

“Que el govern espanyol actui com si res no passés és barbàric.”

“Catalunya és una nació i es mereix tenir el seu propi Estat”.

“Quan Espanya va apoderar-se de Catalunya, en comptes de crear ponts la va oprimir. D’aquesta manera només ha aconseguit la reacció natural d’aquest poble que és voler tornar a la seva prèvia independència”.

“És hora que el món s’adoni que aquesta situació no es pot prolongar, que Catalunya ha de continuar sense Espanya.”

“No hi ha cap dubte, quan mirem el seu passat històric, que Catalunya va ser un país líder. Va aconseguir una forma de govern avançat que és perfectament adequat avui en dia . . . Catalunya està feta d’una cultura rica i d’una societat forta que han aguantat el pas del temps, fins i tot sota una forta opressió. . . Catalunya prosperarà molt quan sigui lliure.”

“És realment inspirador veure com milers de persones volen el millor pel seu país i ho demostren amb alegria i cantant . . . Els catalans han estat molt pacients durant molts anys i ara volen poder ser ells mateixos ecomicament i cultural, però perquè això passi Catalunya ha de ser independent.”

“Quan els catalans veuen qui els representa oficialment al món, no es veuen ells mateixos. Veuen algú que representa Espanya. Com et deus sentir quan qui et representa ni tan sols parla la teva llengua? Et deus sentir no volgut, discriminat. Catalunya ha d’anar-se’n i deixar tot això al darrere.”

“És hora que tot el món s’adoni del que passa i s’uneixi a la lluita per la llibertat de Catalunya.”

“Fa massa temps que el poble català és sota l’opressió d’un Estat que no és el seu.”

“Durant segles el poble català ha sofert opressió, discriminació i restriccions per ser dins d’un Estat que no reconeix la individualitat, història, valors i drets d’una nació. No és gens estrany que Catalunya vulgui alliberar-se.”

“Durant segles Espanya ha volgut assimilar el poble de Catalunya, destruir la seva llengua i cultura. S’ha d’acabar el control d’Espanya sobre Catalunya.”

“Em sembla admirable que el poble català, després de tot el que li ha passat, hagi pogut preservar la seva llengua i cultura.”

“És trist pensar que al segle XXI el poble català encara hagi de defensar el seu dret a existir com a poble.”

“La manca de violència dels catalans en el seu procés cap a la independència em commou. És un tret dels catalans que mostra com són de civilitzats. Comuniquen el seu missatge amb alegria i raonaments.”

“Espanya ha avançat ben poc . . . Espanya ha d’entendre que no es pot tractar la gent amb dobles estandars, tant se val d’on siguin . . . M’ha xocat saber que al segle XXI Catalunya encara és objecte d’opressió linguística per part d’Espanya.”

“Gairebé dos milions de persones van agafar-se les mans, fins i tot quan la persona al teu costat podia ser totalment desconeguda, però s’agafaven les mans com si tots fossin una família. Podem aprendre força del seu comportament i com són de gentils.”

“Fins a estudiar aquest curs no sabia que Catalunya havia estat independent en el passat. Quina història ens han ensenyat? L’agenda política darrere aquesta omissió de la història mundial és alarmant.”

“És hora de tenir un nou canvi als nostres mapes!”

MICRORELATS DEL SETGE

Setge Ja fa un any que 17 escriptores i 14 escriptors van publicar 31 microrelats sobre el setge de Barcelona. Un any després, us recordo la seva existència. Si no els vàreu llegir quan es van publicar, ara és un bon moment per posar-s’hi.

La iniciativa va ser coordinada pels escriptors Jordi de Manuel, Jordi Masó Rahola i Anna Maria Villalonga. Els relats van ser publicats al bloc La bona confitura, espezialitzat en microrelats.

Aquí teniu una llista de tots els escriptors i l’enllaç als microrelats corresponents:

1 de setembre

EMPAR FERNÁNDEZ, ANDREU MARTÍN, ANNA MARIA VILLALONGA

2 de setembre

JESÚS M. TIBAU, NÚRIA CADENES

3 de setembre

PAZ MONTSERRAT, ANTONI MUNNÉ-JORDÀ, MARGARIDA ARITZETA

4 de setembre

MARIA CARME ROCA, PEP HOMAR, LLUÍS LLORT

5 de setembre

JOAN PINYOL, BEL OLID, BLANCA BUSQUETS

6 de setembre

JUDIT PUJADÓ, JORDI CERVERA, ELISENDA ROCA

7 de setembre

SÍLVIA ROMERO, SEBASTIÀ BENNASAR, COIA VALLS

8 de setembre

ESPERANÇA CAMPS, JORDI BENAVENTE, RAQUEL PICOLO

9 de setembre

JORDI TOMÀS, MARIA CIRERA, CARLES CASTELL PUIG

10 de setembre

ISIDRE GRAU, CARME TORRAS,

11 de setembre

JORDI DE MANUEL, SHAUDIN MELGAR-FORASTER, JORDI MASÓ RAHOLA

La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga

Publicat el 17 de maig de 2015 per Shaudin

Anna_LADONADEGRISA la literatura s’hi troben moltes noveŀles on un esdeveniment fortuït desencadena la història. A La dona de gris l’esdeveniment fortuït es produeix quan el mocador d’una dona cau a terra en un bar i un home el recull. Però no li retorna, sinó que la segueix, l’espia, s’obsessiona amb la vida d’aquella dona grisa. I assetjar-la el fa sortir de l’aïllament, l’allunya del psicòpata que cada matí veu al mirall.

L’autora, Anna Maria Villalonga, és professora de literatura a la UB, i avui en dia força coneguda com a investigadora del gènere negre. És l’autora de Les veus del crim, un llibre d’entrevistes a autors de noveŀla negra en llengua catalana, i ha tingut cura de l’antologia de relats Elles també maten, on hi ha, entre d’altres, un relat d’ella. És evident que el gènere negre l’apassiona i, per tant, té lògica que la seva primera noveŀla publicada —no pas escrita, perquè des de joveneta que escriu noveŀles i relats— sigui una noveŀla negra: La dona de gris (2014), un encert de Llibres del Delicte.

La dona de gris és una història que avança amb un encadenament de fets que el lector no podia ni sospitar quan el protagonista de la noveŀla recollia el mocador en el bar. La trama es desenvolupa molt ben pensada, amb un fil narratiu que mai no es trenca, només a voltes fa un corba per deixar espai a alguna retrospecció que enriqueix la història, però sempre amb la justa mesura. A La dona de gris res no és sobrer ni res no hi manca.

En aquest text ens trobem amb una noveŀla psicològica que ens mostra un home sense nom, insignificant i solitari, en un punt de la vida on només les seves lectures, el cinema i les sèries de televisió hi tenen cabuda, i la seva evolució a partir de la caiguda del mocador de la dona grisa, el mòbil que el durà a una metamorfosi. Una bona part del text és narrat per una veu en tercera persona que es fusiona amb la consciència del protagonista; una veu impersonal que observa el que el personatge veu i el que pensa, però que no sap res més enllà de l’home solitari. Una veu molt adient per articular els pensaments d’un personatge que potser seria incapaç d’expressar-ho ell mateix. Situació que canvia avançada la noveŀla, quan l’home solitari ha arribat a un punt on ell i la història han evolucionat prou perquè s’expressi per si mateix i, aleshores, el narrador passa a ser en primera persona, la veu del protagonista.

La dona de gris té una gran qualitat literària i és impecable en la seva construcció, però és important resaltar que, a més, sap apropar-se als lectors. En llegir-la, el lector se sent al bell mig de la història, com si la frontera entre realitat i ficció s’hagués esborrat. Qualitat que deu haver instigat als lectors a votar aquesta noveŀla en grans nombres, perquè La dona de gris tot just acaba de ser guardonada com la Millor Noveŀla a la València Negra de 2015.

El lloc més antic de la Terra és al Canadà

L’Escut Canadenc o Canadian Shield és una zona geogràfica d’uns 5 milions de km2, que comprèn, si fa no fa, la meitat del Canadà —el país té gairebé 10 milions de km2—.

shield1

El Canadian Shield, o simplement Shield, és molt més antic que les muntanyes, les planes, el fons marí o, naturalment, la vida al nostre planeta. Per fer una comparació: les muntanyes de l’Himàlaia es van formar fa 50 milions d’anys, però el Canadian Shield té entre 800 milions i 2.000 milions i mig d’anys, segons la zona del Shield. I la de Nuvvuagittuq té una superfície rocosa tan i tan antiga que se li calculen 4.400 milions d’anys. L’escorça terrestre més antiga del planeta.

Es va formar durant les convulsions de la Terra després de solidificar-se la massa de lava. Va passar per contraccions de l’escorça terrestre i sacsejades de les commocions subterrànees, va ser premsada i esgarrapada per l’edat glacial, i erosionada durant milers d’anys. I tanmateix, ha quedat intacta. Geologicament parlant, el Canadian Shield és d’una solidesa a prova de tot.

C Shield-3

El Canadian Shield és la superfície del Precambrià (més de 600 milions d’anys) més gran del planeta. I així com altres àreas precambrianes de la Terra han estat cobertes per capes de noves roques i terra o amb muntanyes noves, el Shield s’ha quedat gairebé sense muntanyes; les que tenia fa centenars de milions d’anys s’han erosionat fins a quedar planes o simples turonets, tret d’unes poquetes encara de l’època precambriana. Pel que fa a la superfície del Canadian Shield, és gairebé pura roca perquè la capa de terra és primíssima ―hi han crescut arbres i algunes plantes que no necessiten gaire profunditat per a les seves arrels ni gaire humitat, però no s’hi pot cultivar res―. El primer europeu que arribà al Canadian Shield (a la part del Quebec), l’explorador francès Jacques Cartier, va dir que aquelles terres eren les que Déu donà a Caïm.

golden eagle

A les terres més al nord, en el Canadian Shield, hi viuen pocs animals. Són típics l’àguila daurada, la guineu àrtica i un tipus de ren anomenat barren ground caribou. Els hiverns són glacials i els estius poden resultar una meravella si et saps defensar dels mosquits i, sobretot, de les mosques negres que poden arribar a fer embogir i, fins i tot, a matar una persona. artic foxEvidentment en una àrea tan gran hi ha diferències: contrades amb boscos, d’altres només pura roca, contrades més fredes que altres o més habitades o amb més fauna; algunes són tan prístines com fa milions d’anys i en altres hi ha molta extracció de minerals ―el Canadian Shield és una de les àrees amb més minerals de roca del planeta―, però pertot el Shield tenim la capa prima de terra sobre una superfície rocosa de granit que es remonta als principis del planeta. De fet, no és només la roca perquè a sota el Shield s’ha descobert fa dos anys una reserva d’aigua tan antiga que és allí sense que res l’hagi tocat des de fa més de 2.000 milions d’anys i que, per tant, té un ecosistema microbial que ha seguit una evolució independent.

Barren Ground Caribou

El Shield és el Canadà per exceŀlència: llacs d’aigües gelades i netíssimes, viatges amb canoa, rens, solitud i immensitat. Hi ha grans parcs naturals d’una bellesa extraordinària que atrauen gent a l’estiu, i en algunes contrades encara hi viuen pobles de les primeres nacions. A principis del segle XX va néixer el grup canadenc d’artistes anomenat Group of Seven que va pintar el paisatge canadenc i, precisament, el paisatge que més els va atraure fou el Canadian Shield. El Group of Seven volia crear un art canadenc desenvolupat, amb un contacte directe amb la natura, i va resultar en el primer moviment artístic del país.

F. Carmichael

El Shield, com la resta del Canadà, aclapara: la seva extensió, el clima extrem, la immensitat dels seus llacs i boscos, l’omnipresència de la natura. Els humans són éssers minúsculs i desvalguts en unes terres on, realment, no són ningú. Unes terres tan antigues com la Terra mateixa.

El diccionari de Margarida Aritzeta

Publicat el 2 de març de 2015 per Shaudin

untitledEntre els nombrosos diccionaris escrits en català n’hi a un d’aparença senzilla, però que és una veritable troballa per a qui li interessi la literatura. Es tracta del Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta.

Publicat l’any 1996 (primera edició) no és, doncs, de la darrera fornada, i tanmateix és tan rellevant com el dia que va treure el nas i va omplir un buit que tenia la nostra llengua, perquè fins l’arribada d’aquest llibre no existia en català cap diccionari d’aquestes característiques, ni n’hi ha encara cap altre. “Aquest diccionari que teniu a les mans ha nascut sobretot de la necessitat”, comenta l’autora a la introducció —un text deliciós, per cert, la introducció—. La necessitat de l’autora, com a estudiosa de la literatura, la de tothom que s’hi dedica i la de qualsevol que vulgui consultar un terme literari, en llengua catalana, perquè de diccionaris de terminologia literària en altres llengües n’hi ha per triar i remenar, però no en català, i aquesta és la importància del diccionari d’Aritzeta.

S’ha d’aclarir que aquest no és simplement un diccionari de figures retòriques, tot i que també les hi trobem. D’aquesta mena de diccionaris n’hi ha d’altres en català, però la singularitat d’Aritzeta rau en haver confegit un diccionari que inclou, i força, termes de teoria i crítica literàries, com intertextualitat, flux de la consciència o comunicació literària, a tall d’exemple. I en aquest aspecte el diccionari d’Aritzeta és capdavanter. A la introducció d’aquest llibre, Aritzeta ens diu: “Havíem de poder tenir aquesta eina de caràcter plural que ens permetés d’encarar-nos a l’estudi de la literatura amb un repertori bàsic de termes adequats, amb exemples extrets de textos de la literatura catalana per fer-la més pràctica.” Efectivament, els exemples són cabdals per aconseguir l’eficàcia necessaria.

És reconfortant tenir a les mans un diccionari fet amb cara i ulls, i encara n’és més si el diccionari en qüestió ofereix nombrosos exemples. Decep la parquedat d’exemples de molts diccionaris, i els de termes literaris en són notoris. No és pas el cas del diccionari d’Aritzeta perquè, petit i tot com és, està farcit d’exemples molt ben triats, i de la literatura catalana. Aquí en tenim dos que ens ofereix pel terme “metagoge”:

metagoge Tipus de metàfora que es basa en l’aplicació de característiques sensorials a objectes inanimats. Secs arbres a la vora de l’espadat es miren al corrent (Joan Vinyoli, “Hora quieta”, a Les hores retrobades).

Quatre silencis caminen
la teva metàfora.
Tu ets la màgia.
(Magí Sunyer, L’error bellíssim)

Pel que fa a la terminologia de crítica i teoria literaria, el diccionari d’Aritzeta té una tendència molt marcada cap a la narratologia. Malgrat que hi trobem termes de la teoria de la recepció —espai textual, horitzó d’expectativa, etcètera—, la presència de Genette, i d’altres teòrics de la narratologia, es fa sentir força. Al primer cop d’ull es nota l’absència d’altres aproximacions i la seva terminologia específica —la fenomenologia hermenèutica, per exemple—, però s’ha de tenir en compte que l’exhaustiu treball de Genette ha esdevingut una mena de llengua franca en el camp de la crítica i teoria literaries, per tant és lògic que en un diccionari de termes literaris abundin els que tenen origen en la narratologia. I cal recordar que aquest diccionari és un llibre de butxaca; seria impossible incloure-hi la terminologia de totes les procedències. Intentar-ho tindria un resultat caòtic.

El Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta, ric en termes i exemples, i de gran coherència i professionalitat, és sens dubte un llibre imprescindible en la nostra llengua.

Retallet de Barcelona l’any 1781: un conte de Nadal

Feia calor en aquella sala plena de gent que assistia a la representació. La Margarida intentava no ser aixafada per la tieta Mercè que era al seu costat i ocupava més lloc que la cadira on s’asseia. A l’altre costat, però, hi tenia la mare, més menuda que la tieta. Anava vestida tota fosca i feia cara de cansada, però per a la Margarida la seva mare era la dona més bonica de tota la ciutat de Barcelona. I se l’estimava tant! Feia dos anys que estaven soles, des que la tos aquella s’havia endut el pare, però la confraria dels sabaters s’ocupava que no passessin fam. Tenien, a més, el germà de la mare, l’oncle Josep, que era un prohom del gremi i es preocupava molt d’elles. I s’ho podia permetre perquè el gremi de sabaters era prou important, malgrat el que en digués el cosí Pere. Justament la peça teatral a la que assistia en aquella sala anava d’això, del gremi de sabaters. Examen d’un mestre sabater s’intitulava l’obra que tot just s’estrenava aquell dia i, curiosament, l’examen a l’obra també passava durant les festes de Nadal de l’any 1781 a Barcelona. Es representava en un saló de la seu del gremi, al carrer de la Corríbia, davant de la Catedral. No era estrany, doncs, que la majoria d’aquell públic el formés gent del gremi. En aquell moment, a l’escenari, el personatge de l’aprenent deia:

gremi de sabaters, carrer de la corribia 1915Jo, senyores, a fins ara
he après de sabater,
que és un ofici honrat
i millor que el de ferrer,
pues aquell sols calça bèsties
i jo calçaré senyors;
les obres d’aquell són de f
erro
jo les faré de primor.

La Margarida observà que molta gent del públic assentia complaguda. Es mirà les sabatetes que duia: ben fetes i calentones; un regal de l’oncle Josep. Ella i la mare, a despit de passar-ho magre, sempre anaven ben calçades. I avui, a més, la Margarida estrenava un vestit. Se l’allisà amb la mà sota un somriure de satisfacció; li agradaven totes aquelles flors vermelletes que s’estenien per la roba. La tela estampada amb la que la mare li va fer el vestit havia estat un regal de la tieta Mercè, qui li havia comprat a la mateixa botiga d’indianes on n’era clienta habitual. A la Margarida li agradaven molt les sabates que duia i el vestit estampat que estrenava, però encara li agradava més el gatet negre de la Maria, pensà tot perdent el fil de l’obra que es representava.

El gatet negre ocupava els pensaments de la Margarida des de feia dies. El recordà dins del cistellet, al costat de la Maria, la dona captaire que la Margarida trobava sovint en algun carrer. Era molt vella, la Maria. Potser vella com l’avi Francesc en seria si encara fos viu, pensà la nena, però com la Maria mai no parlava, només allargava el braç amb la mà oberta per si algú li depositava quelcom, la Margarida no sabia si també havia viscut la Guerra de Successió, com l’avi Francesc que havia nascut just al canvi de segle, l’any 1700, i de vegades els explicava coses molt i molt horroroses del setge de Barcelona i la caiguda de la ciutat, quan l’avi era un vailet de 14 anys. Potser la Maria també havia passat per aquell terror quan era joveneta. A la Margarida li hauria agradat que li contés coses de feia molts anys, però la Maria mai no li responia, només li somreia, sense dents, i movia el cap d’una banda a l’altra mentre li cantava al gat: Què li darem a n’el noi de la mare… I aquell gatet encisador que tenia el cor robat a la nena, tot negre i amb uns ullasos verds, s’amansia i feia rom-rom. La Margarida parpellejà i retornà l’atenció a l’escenari.

Així que avançava Examen d’un mestre sabater, s’hi deien coses que, observava la Margarida, feien arrufar el nas a alguns homes del públic, com ara al seu oncle Josep. La majoria de la gent, però, només reia dels acudits sobre el gremi, sobretot el seu cosí Pere. De vegades, quan la Margarida anava a berenar a casa l’oncle i la tieta, havia sentit en Pere riure’s del gremi de sabaters, deia que els gremis ofegaven amb tantes regles i foteses ―la qual cosa molestava l’oncle, i pare i fill acabaven amb unes baralles colossals―. En Pere deia que es dedicaria al lliure comerç amb el mercat de les Amèriques, que allí aniria i faria una fortuna, que ho tenia coll avall. “Valgan’s Déu”, feia la tieta Mercè, però se la veia cofoia d’aquell fill que considerava molt llest. La Margarida no entenia perquè en Pere se’n volia anar a aquelles terres llunyanes, ni perquè deia aquelles coses dels gremis. A ella li agradava Barcelona, i l’ofici que havia estat sempre el de la família. Però potser no entenia bé les coses. Ella no havia après de lletra com el seu cosí Pere. Tanmateix, en Marc, l’altre fill de l’oncle i la tieta, sí que havia anat a escola i deia que seria mestre sabater. Ara era aprenent i aviat hauria de passar l’examen, tal com l’acabava de passar el noi de l’obra teatral que feia:

Dono gràcies a vostès
que m’han examinat
i en lo gremi m’han posat
de los mestres sabaters.

En un tres i no res es va acabar Examen d’un mestre sabater i tothom aplaudí. A l’obra es comentava molt sovint que després de l’examen farien un àpat de celebració i, com si obra i realitat fossin una sola cosa, el públic es preparà per fer un àpat de final d’obra.

Era fosc quan la Margarida i la seva mare sortiren al carrer. Tenien la panxa plena i estaven contentes perquè la tieta els havia donat un cistell tot ple de queviures on fins i tot hi havia una llonganissa! La nena es tancà bé la capa, ja que el vestidet estampat no l’abrigava gaire, i agafà la mà a la mare. Els oncles i els cosins les durien fins a casa, per si de cas es trobaven amb trinxeraires, i de passada pairien l’àpat. La Margarida es preguntava si es trobarien la Maria i el seu gatet. Quan anaven a veure la peça teatral, van trobar-se la Maria sota el pòrtic d’una botiga tancada i la Margarida va córrer a veure el gatet. La mare li donà una monedeta a la dona i va haver d’arrossegar la nena o farien tard; la Margarida mai no en tenia prou amb aquell gatet negre que feia el ronquet quan la Maria li cantava “El noi de la Mare”. Ara, mentre tornaven a casa, la Margarida va escoltar amb deteniment per si sentia la cançó enmig el silenci que amarava la ciutat, però només la van sobtar les campanes de la catedral. Potser la Maria dormia, pobra dona, allí arraulida sota el pòrtic, i tan velleta com era! Aviat ho sabria perquè havien de passar per aquell carrer. Una cantonada, unes passes i ja eren gairebé al pòrtic de la botiga. La Margarida va premer la mà de la mare i la mirà. La dona la va entendre i la deixà anar . La nena va córrer fins a la figura arraulida sota el pòrtic. La Maria estava com congelada i tenia els ulls oberts. Tothom ja era allí i l’oncle apartà la Margarida i examinà de prop la dona.
―És morta ―va fer―. S’ha d’avisar les autoritats. Ja me n’encarregaré quan  tothom sigui a casa.

La Margarida se sentí una suor freda. Per uns moments es quedà paralitzada. La mare i la tieta la van estirar per endur-se-la, però ella es resistí.
―El gatet ―va dir.

gat negreFeia estona que la Margarida i la seva mare havien arribat a casa. A la nena li havia costat molt que la deixessin endur-se el gat. A l’oncle i a la tieta els semblava un despropòsit i els cosins li deien que si es quedava el gat negre l’anomenarien Margarida la Bruixota. Fins i tot amb la mare no va ser fàcil, però a la fi va cedir. El gatet era molt petitó i tremolava, potser de fred o de gana o bé tenia por. La Margarida li donà pa sucat amb llet i la mare li va dir que quan es fes gran el gat s’hauria d’espavilar amb els ratolins. La nena li deia que sí a tot sense treure els ulls d’aquella cosa peludeta i tendra. Quan van anar a dormir la Margarida va haver de convèncer la mare que deixés estar el gatet a la cambra que compartien.
―La seva mare és morta, pobrissó ―va insistir la nena.
―Què dius? La Maria no era la seva mare!
―No, però… Deu ser al cel, la Maria, mare?
―Sí que hi deu ser. Era una bona dona.

La mare ja s’havia adormit quan la Margarida es llevà i agafà el gat que encara era al cistellet, esporuguit, i no dormia perquè la mirà amb aquells ulls tan verds que resplandien a les fosques. Se’l posà al costat, en el llit, i l’amanyagà a poc a poc, tot esperant el rom-rom de l’animaló, però el gatet només tremolava. La nena es preguntà si el gat enyorava la Maria.
―La teva mare ara és al cel ―li va dir.

A la Margarida li va semblar sentir la Maria que cantava i, sense gairebé adonar-se’n, la nena començà a cantar, molt fluixet: Què li darem a n’el noi de la mare, què li darem que li sàpiga bo… El gatet feu el ronquet que anà pujant de to mentre s’arraulia sota el braç de la nena que ni respirava de tan iŀlusionada com estava. Així s’estigueren una bona estona fins que el gat es quedà tot adormidet. La Margarida recordà la dona captaire i se sentí molt trista; tan velleta i vivint al carrer; però ara devia ser feliç al cel, contenta que el gatet fos amb amb la Margarida i no mort de gana o d’una garrotada. Ja s’adormia que se sentiren les campanes de la catedral. “Toquen per la Maria”, va pensar abans de adormir-se del tot. Plena de nit, la ciutat de Barcelona també dormia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari