Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Per què no llegim? (10)

0

Hom hauria de pensar que el llibre ja ha fet molt de paper. Potser que en faça una miqueta més, de segur que sí, però n’hi haurà novetats que faran més paper, a partir d’ara. Vull dir que els llibres ja han fet allò que havien de fer,que no és poca cosa, i ara mateix no sembla que siga el millor dels suports per continuar fent-ne tanta, de feina i d’un paper principal en la història del coneixement. En canvi, coses que ja existien també fa milers d’anys, com és la ciència, continuaran fent-ne, de paper principal,  i en suports diversos. No sé quanta gent continua consultant els diccionaris en paper, si són a la xarxa. Enciclopèdies, manuals, diccionaris o fins i tot unes altres obres més lúdiques… Les encilopèdies i els diccionaris ja no es guanyen l’espai que ocupen a casa.

Hom podria augurar la mort d’una mena de lectura, o de llengua, si les armes amb les quals defensem les idees són d’una fluixera tan espaterrant com usem, per exemple, per defensar la llengua al nostre país. Només caldria llegir la magnífica entrevista d’Assumpció Maresma a Jem Cabanes per apamar la gravetat de la situació, de la llengua, de la lectura o fins i tot de la lectura de llengües en aquest país nostre tan amenaçat pels bandits d’espanya.

Allò que cap en milers de llibres és ara en un espai minúscul d’un xip: però també és veritat que, com passa amb els aliments, hom pot anar a cobrir la necessitat en un bar-pessebre o menjadora, en canvi de mantenir una certa cultura per menjar bé, de manera decent. Amb la lectura potser que passarà, però nosaltres no podrem desfer-nos d’aquella amenaça a la qual ens obliga espanya de no llegir, que fins i tot al capdavant de la misèria no lectora que aquell estat representa hi ha escriptors com vargas llosa, citat també per vallejo en el seu manifest. Contra la llibertat dels catalans, reclamava vargasllosa, la renúncia a llegir, en canvi de convertir-nos nosaltres en feixistes subdits de totes les amenaces.

El director de cinema iranià Jafar Panahi assegura que qualsevol pel·lícula, per poc valor que puga oferir, té interés, si és que en vols traure cap o res. Garcia Lorca també ho va dir, que no sabeu qualsevol llibre l’esforç i el dolor que fa passar al seu autor. Per això els llibres representen, a banda del valor que puguen tenir, un clam a la llibertat i en favor de la democràcia. Potser per això mateix espanya és al cul de la lectura mundial. Llibres i espanya, democràcia i espanya, són parelles i binomis que no casen. Malgrat que puguen passar per un estat que edita molts llibres: també han de tenir molts jutges, els ximples, i prou que saben que no fan justícia.

“…encara que cremeu el paper

mai no cremareu el que conté.”

diu irene vallejo que diu un poeta andalusí.

Però espanya va cremar llibres, mestres, escriptors, en dictadura i en transició, en democràcia, malgrat que sabem que era una demo falsa, així que no ens sorprendrem si malgrat els esforços, la ingent feina de mestres, llibreters, experts o uns quants editors, la nostra eficàcia se’n ressent. Les lliberies van passant a millor vida, que és la mort, i si el món encara inverteix en biblioteques i llibres, el món d’aqueix estat que és espanya, corromp i s’il·lumina per corrompre, abans que no per llegir o admirar-se davant uns milers de llibres ordrenats en un espai únic extraordinari, excels. Encara que, com voldria irenen vallejo, en qualsevol espai on s’hi teixeix per un llibre, hi ha les esperances del futur. Però sense la llibertat, ni els llibres no poden aportar aquest bri de llum.

 

Per què no llegim? (9)

0

“Els llibres són la màquina del temps”, diu Irenen Vallejo en el seu manifest per la lectura, editat i encomanat pels editors espanyols amb l’ajut d’uns altres editors. I és veritat que el temps i els llibres són inseperables, d’Isop a les aventures d’U.K LeGuin, per exemple fins i tot d’extremms més allunyats. Una selecció que ens transportaria durant milers d’anys. Compte perquè un home o una dona que visqués tants anys, no aconseguiria de llegir tot el que han escrit totes les civilitzacions que ho han fet per romandre. Sort encara que tot el coneixement no s’ha d’arrossegar alhora, fins i to gràcies que un xip, una tauleta, un mòbil, contindria tantes biblioteques com algú pogués somiar com un delirir possible. Entre més deliris positius dels llibres és que només la voluntat farà arribar tots els secrets als lectors, només la voluntat: ni l’obligació, ni la mala consciència, ni el deure… I sort també que els llibre són testimoni dels grans avenços de la humanitat, malgrat la justícia espanyola: els drets humans, la democràc¡a, la confiança en la ciència, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just, la preocupació social per la gent més fràgil… Irene Vallejo es demana què seríem avui sense aquestes idees… Ja li ho dic jo: espanyols, o jutges, o membres de la JEC, o fiscals del psoe o de podem…

 

No ho creureu, però ahir vaig arribar a l’escola i damunt la taula del mestre algú m’havia deixat un regal: un llibre de l’escriptora de saragossa irene vallejo, autora del manifest del qual parle fa uns dies… a la llengüeta de fora eva piquer diu que aquest llibre parla de llibres i encomana unes ganes infinites de llegir fins a l’infinit…

Expanya i el levante català

0

Els jutges espanyols ja no saben com ridiculitzar catalunya, com fan cada dia amb valència, les seues institucions, el parlament, el govern o la llengua. Si fa no fa, ja tracten aquelles quatre províncies de res com si fos una valència qualsevol, de segona, un altre tros del levante espanyol, terme amb el qual sempre ens avergonyeixen, des d’espanya.La misèria d’espanya és morir matant, caiga qui caiga, i el règim bé que continua disparant contra la democràcia.

Els jutges espanyols van decidir sobre el parlament català, sobre el seu president, contra la llibertat de decidir o d’expressar-se, van enviar la violència personificada, la policia, la gc, l’agressió… I ara que el govern català ja havia acotat el cap, s’havia agenollat i demanat pregària, fins i tot ghavia fet fora el president per una pancarta i proposava eleccions provincials, doncs ara els jutges espanyols cavalquen de nou, cada dia, contra tot i contra tots: com ara decideixen o no, que no ho sabem, sobre les eleccions regionals catalanes, que no valdran un pet, si ells no volen, que potser deixaran que els catalans voten en febrer, malgrat que preferirien que es contagiaren, o es muigueren a grapats, dos milions o més de catalans, fins i tot ficant la papereta en aqueixa caixa de morts regionals que espanya els ha parat com una trampa, com als valencians, que també necessiten el seu permís, el d’espanya i els seus jutges, si és que volem decidir si ens confinem, si cal tancar-nos a casa a les nou, a les vuit, o a l’hora d’esmorzar.

Serà quan els passe per la figa a les calaveres, fiscals o jutges, que els valencians alçarem un pam de terra, si alçarem polseguera o cua, i ens ficarem la taronga en el cul o a la boca. I direm, com cantava Ovidi, sí senyor, lo que mane el senyor, que sí senyor.

Els jutges espanyols i els governs espanyols són la santíssima, un nou tres en un, el jabato, roberto i pedrin, que ja poden enviar-los denúncies Europa o l’ONU, sobre el terrorisme, les tortures o els morts; els la bufa què diu el món, sobretot el món democràtic, i  ja ballen de goig si els números de morts valencians depassen la decència o l’angoixa. A la València provincial, la del levante, de decència li’n queda poca o gens.

Ells, els espanyols, els jutges, el psoe, podem i la resta del tiro-liro, troben bé gastar-se milions, milers de milions de fet, en tancs, en guàrdi civil o en borbons, en empreses íbex, en màquines llevadores de neu, que rebenten els valencians per fillsdeputa, si no tenen diners per atendre malalts, o no tenen collons per tenir prou metges, o infermers o respiradors: cent anys robant-nos, amb l’aigua al coll i el camp abandonat, inútils, però ells prou que poden disposar: ells, les dones, les amants, les putes, els fills, els fillsdeputa, els cunyats, per a ells tot de recursos, que ens roben a través de la llum, o a través del gas o de la merda de pandèmia feixista que ens governa… I vinga paradisos fiscals i judicials!

I catalunya farà bondat, la regió del principat dirà sí, sí a tot el que diga espanya: el feixisme, el judicial i el polític, posarà les caixes dels morts, i catalogne i tv3 i el comte “godon” i “la vanguar”pararan la galta, l’altra, i se’n dirà finalment el levante nou, com el camp nou, i qui vulga moniato que se’l plante, però de levante.

 

iiie, malparits, ja heu llegit l’editorial avui de vicent partal, no?

 

Neurociència i escola (1)

0

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia

 

Per què no llegim? (8)

0

Sobre el manifest per la lectura publicat per la federació d’editors espanya, que han signat també els membres de la federació d’editors de catalunya, que són qui més editen de tots plegats, però han de posar que editen a espanya si no volen ser doblement robats (n’hi ha que els agrada editar en amo i n’hi ha que es creuen co-amos), doncs aquest nou manifest va ser encarregat a una escriptora d’Aragó, no sabem si en favor o en contra del lladrocini de sixena.

El manifest és dividit en nou capítols breus i un epíleg. Fràgil, el primer ja pega pel Mio Cid i uns altres referents castellans. Retirada. A “ales i fonaments” apareix el feixista Vargas Llosa, escriptor, que a la vida real es transforma contra la democràcia i la llibertat. Però apareix l’americana Nussbaum, que “defensa que la lectura forma part de la preparació necessària per viure en democràcia”. Els de trump de segur que no són gaire lectors, naturalment, si fa no fa com els jutges trumpistes espanyols: Nussbaum ja avança del perill d’algunes institucions en favor del feixisme.

Al tercer capítol, “Arquitectures“, Luri diu que llegir ens ajuda a parlar i escriure millor. I en el discurs apareix una dada d’interés: un estudi d’Oxford dirigit per Mark Taylor assegurava que cap activitat extraescolar com la lectura per plaer influeix sobre el futur: “les escoles i les bibliotques es converteixen en espais d’oportunitat: el nombre de llibres a casa és directament proporcional als bons resultats escolars. La neurociència s’ha afegit al guany de llegir contra les malalties de demència. Qui més s’apuntarà? Apareixeran històries en què la lectura és capaç de tornar a la vida algú que ha patit un sotrac irrecuparable. Laura Adler, Marguerite Duras… com si la lectura fos capaç de reparar ruïnes.

Al capítol del manifest, fantasmes de veus, els llibres són la màquina del temps, de la caverna al nostre present o al futur remot. Al cinqué capítol, les Idees extravagants, els llibres són també el viatge i fan viatge amb tots nosaltres. Ja heu calculat els quilòmetres que han fet el conjunt de llibres del món?, a la motxilla, a la maleta, a la butxaca de l’abric, la suma totat de quilòmetres que han fet tants llibres, potser que ens portés a anys llum de la galàxia, alhora, els llibres sembla que conservaven aleshores millor que res el millor de les nostres idees: la paraula democràcia, per exemple. Irene Vallejo ens presenta un ciutadà de Síria, Pau de Tars, i en fa una referència de llengua i igualtat. En aquest final de capítol, apareixen irreductibles alguns guanys que s’han conservat als llibres: els drets humans, la democràcia, la confiança en la ciència que reclamava Lucreci, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just (!) i la preocupació social pels dèbils… Qui seríem avui sense aquestes idees? es demana Vallejo, i es demanen els espanyols, governats per la indecència política, judicial, militar o beata…

Aquest manifest, malgrat algunes referències idiotes, apunta de lo alto, si volem ser fidels als llibres, una societat de llibres, amant de la lectura i de la democràcia, sense el cinisme d’aquella meseta que perdona la corrupció i la indecència que encara s’alimenta de cremar els llibres i els ideals de tants demòcrates.

 

 

Calp és Calp

0
Escola Valenciana té raó, Calp és Calp. Però aqueixa qüestió, el nom de les coses, la identitat, la llengua, o la justícia, per ella sola, no farà mai forat en aquells partits de política agressiva i violenta. Per ells, ja podeu demostrar-los documents o garanties o proves científiques, sobre com són les coses o com es diuen, perquè els la bufarà sempre:
la llengua, el patrimoni, la toponímia… o l’economia, l’equilibri territorial o fiscal o fins i tot els drets humans: el feixisme és agressió, i els partits espanyols són, per damunt de tot, agressius i violents, i els la bufa la ciència i el coneixement, la democràcia o la cultura.
Tindrà collons que siguem nosaltres (!), jo també m’incloc en aqueixa escola, que defensem un paper com la constitució espanyola, que mai no ha respectat els valencians ni el valencià, per tirar endavant algunes defenses que en una situació de normalitat serien inqüestionables. Per això us dic que per ací no passe. Ni ho sentiré gaire. Però de papers com aquests, la constitució espanyola, són ells que poden aprofitar-la, ells, els polítics, els jutges, la gc, la policia i els beats, la marca espanya al complet, per fer-ne parafeixisme. I els fa un paper cosit i descosit a posta. Així que qualsevol argumentari “constitucional” en favor nostre ens el pelaran sempre: perquè sempre trobaran un jutge prevaricador d’herència feixista que els farà el cul gros i ens estovarà. Justament perquè el principi fundacional del document “constitució spanyola”es va fer per estovar-nos.
Ni parlar-ne de continuar fent-los el joc; que es torquen el cul si ells volen, amb aquell paperot. Els valencians ni cas, i justament per això Calp és Calp. No perquè la constitució espanyola ho defense, a quin sant, ni parlar-ne. Calp és Calp perquè els valencians volem que siga així. Si sabem governar-nos. Ara, mentre siguem en amo, només un d’ells, un de sol que vulga, jutge o paramilitar, ens obligarà a tenir els beats a l’escola, el cretinisme, la cienciologia i la violència: mentre siguem en amo d’un estat repressor (la seua constitució prou que ho consent), la democràcia entre els valencians serà paper mullat.
Prou de defensar-los, home. De parar la galta, prou que continuen robant-nos. Si no volem que Calp deixe de ser.
L’objectiu serà bo, escola valenciana, però l’argumentari en canvi fluixeja.

Per què no llegim? (7)

0
Publicat el 3 de gener de 2021
VirginieCognet, dona i lectura

M’he tornat a desvetllar. En un altre moment la cosa em neguitejaria més del compte, però com que encara sóc de vacances de Nadal, almenys fins el 7 de gener, aprofite per cercar uns mitjons, un pantaló de xandall, una dessuadora, les ulleres i una manta d’aquelles de passar-la per damunt les cames per sentir la tèbior del matí que va despuntant llums contra el balcó. Al carrer ja se senten traginar uns cotxes, pocs, que és diumenge i la piuladissa d’ocells que no han de notar el fred que avui mana penetra autoritària pertot. Ara mateix el mòbil diu que hem baixat de zero graus, que a Bétera pega una frescoreta intensa, com diria el Botifarra (quins cabrons, els valencians!).

Em demane com podem fer arribar un missatge clar i concís, de recuperació per una causa que no és perduda completament, al 95% de valencians no lectors. Fer-los arribar un missatge que no siga de llegir, perquè d’aqueixa manera no els arribaria, no faria el profit que pretenem. Per exemple, quan diem que a Finlàndia són tan i tan lectors, un dels argumentaris fàcils que amollen els graciosos (possiblement que siguen poc lectors) és que allà fa molt de fred. Però és que ací a València, aquests dies també fa molt de fred, un fred que pela. Al camp els collidors encenen foc abans de posar-se a collir… Així que si el missatge ha de ser per senyes o signes, o per banderes, possiblement la via oral, de veu en veu, fóra més eficaç: caldria començar pels pregons municipals, això encara funciona als pobles; el pregó que anuncia un mort, els pagaments municipals, un tall d’aigua —ara a Bétera són freqüents— o una recomanació prudent per la pandèmia… Jo m’imagine el cotxe dels agutzils amb l’altaveu: xiquets, xiquetes, avui diumenge en llevar-vos, recordeu que encara som de vacances, després de desdejunar agafeu l’Illa del tresor, o Alícia en terra de meravelles o la rondalla d’aquell xiquet que era pastor a Benifallim… Jo ja m’hagués emocionat, si mai cap cotxe dels municipals hagués anunciat res amb aquest criteri… I això cada dissabte o diumenge, mare!

El mateix agutzil o guàrdia municipal (l’imagineu redactant a primera hora del matí quins llibres recomanaria cada dia de llegri?), després d’esmorzar podria fer la segona ronda i anunciaria que les llibreries són obertes, o la fira de l’Ateneu que ja és un clàssic comarcal en oferir grans lectures (també m’imagine el mateix agutzil, el primer, venint a la nit a l’Ateneu a demanar consell, o m’imagine als mestres d’escola, als centenars de mestres de Bétera, venint a preguntar com ho faran per fer llegir els seus alumnes extraviats, els alumnes i els mestres).

Deia que el guàrdia  explicaria per l’altaveu del cotxe dels pregons municipals on hi podran trobar les mares, després de comprar les verdures i el pa i la mel, una tria de llibres extraordinària, entre més autors del poble d’un nivell esplèndid, Raquel Ricart, Vicent Partal, Martí Domínguez, novel·les, històries juvenils, estudis, versos… I si el que volem és convidar a la lectura, el regidor de festes faria venir tot de voluntaris a llegir la carta de Reis a la plaça, o a la porta de l’Ajuntament, cartes exclusivament en valencià, i per cada xiquet que llegís, el Rei d’Orient enviaria a compte dels tributs municipals un llibre de regal a un campament de refugiats, un llibre i un pa dels grossos amb un tros de fuet, per exemple.

En una altra de les activitats, la cooperativa de Bétera convidaria els néts dels llauradors a llegir versos d’Estellés sobre la terra i el camp, una tria, o els faríem llegir un llibre de Vicent Pertegaz, de Bétera, que va publicar en aquella generació del 27, un quadernet que els mestres de l’escola desconeixen, que un home que era llaurador va publicar un llibret en aquella col·lecció de Lorca, Alberti o Guillen… N’hi hauria tantes activitats per enviar missatges directes a través de les accions: “fa més allò que fem que allò que diem”.

En un altre ordre de coses, al palauet on hi ha l’escenari més gros del poble, anirien passant els joves a llegir somnis escrits, en canvi de guanyar un premi lector, o d’estalviar-los accions embrutidores de les quals parlava Fuster al Diccionari per a ociosos. D’aqueixos missatge en favor dels llibres i de la lectura n’hi hauria cent, o més encara, només que n’hi hagués voluntat d’arribar al 95% dels humans valencians encabronats a no llegir. D’idees, amb tants de regidors, assessors, brigades, experts i redemptors, no ens en faltarien. Perquè, a una mala tinguérem un accés d’oblits, sempre podríem agafar un llibre de Gianni Rodari, que representa un immens fardell de bones idees per ajudar a millorar la civilització lectora.

Els espanyols això ho resolen fàcil. Com?, us demanareu, doncs perquè volen mantenir la seua quota no lectora coste que coste. Però nosaltres som valencians i volem millorar cada dia. Digueu que sí, va. Ells fan manifestos, en canvi que nosaltres els pregonem, traduïts, perquè passen com si foren nostres. Com si nosaltres no poguérem fer-ne, de manifestos en favor de la lectura, per bé que ja sabreu quina eficàcia arriben a tenir aquests missatges… Si al remat cal llegir-los. Com ho farà aquella banda dels Noranta-cinc?! Aqueslla banda nostra que fa que vivim en una balança de tant desequilibri…

El manifest del qual us parlaré ha sigut encomanat per la Federació de Gremis d’Editors d’espanya per aconseguir un pacte d’estat per la lectura. Sí, sí, jo també m’he agafat el cap. No s’estranyen, que aqueixes coses encara cal demanar-les, a espanya i als rucs que la governen, un pacte polític que afavorís la lectura, o es pensaven vostés que allà enllà els gossos només mengen llonganissa, mentre lligen?

(continuarà)

Per què no llegim? (6)

0
Publicat el 2 de gener de 2021

“Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.”,

“El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres”,

“L’home que viu, que viu intensament,  —o que es pensa que viu intensament—, no sent el desig de llegir […], l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal sa (una vaca, per exemple): ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix, perquè l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem quantificar d’embrutidors:”

—feu vosaltres mateixa la llista dels recursos embrutidors fora de la lectura.

Joan Fuster, la lectura, dins Diccionari per a ociosos

 

A nosaltres ens agradaria de fer la llista d’accions embrutidores, aquelles accions principals del 95% de valencians, que correspon, malauradament, a la quantitat de valencians no lectors (en valencià), que han de cercar tot de recursos i remeis fora de la lectura. Però aquest exercici semblaria un atac, un menyspreu, una manera negativa d’afrontar el problema, el càncer més gros que tenim els valencians, sobretot si no volem ser criats d’un amo. Ja deveu saber que els valencians, lectors i no lectors, som en amo.

La metàfora, si m’ho permeteu, és a tres bandes:

Una. Que al segle XXI, el 95% dels valencians siguem en amo és gros, no?

Dues. L’altre 5% és en amo també, però durant l’acció de la lectura hom pensa que hi ha un punt de vivesa que fa oblidar tanta pena.

TRES. Sense embuts, lectors o no lectors pesen el mateix en aquesta balança. Totes dues colles són ara mateix en amo.

 

 

 

Per què no llegim? (5)

0
Publicat el 1 de gener de 2021

La lectura dels valenciana és fragil com una neula o un paquet dels “barquillos” que venia ma tia Consuelo a l’ultramarins que teníem a tocar de casa; ella i el tio Guardo, l’ultramarins, nosaltres la carnisseria. Una lectura tan fràgil com el vidre o la llengua o el temps, quan la maduresa se’n va per un forat i veus que entra algú, una ombra o una cosa pitjor, que et demana de quedar-se al teu costat i tu, sense remei, li has de posar una manta per protegir-lo i un got d’aigua tèbia o una infusió d’unes quantes herbes del miracle, que el remei és difícil de trobar, la companyia que et farà si de cas.

Ves que les escoles, una majoria, i els mestres, no sabem quants, s’escarrassen a posar la lectura com un dels deures principals. N’hi ha que fa temps que ho fem, malgrat que n’havíem perdut molt, de temps i d’ocasions, moltíssim temps perdut en qüestions més supèrflues. Desorientats, els mestres van desorientats… Ara faig llegir cada dia als alumnes, sense por de perdre res, perquè no els passe allò que apuntava Enric Queralt, que en passar quart de primària, si el xiquet arrossega qualsevol dificultat, ho farà de per vida, un llast que no podrem corregir. Prou, prou mestres, de perdre i malmetre els vostres alumnes, contra la lectura. No ens ho podem permetre.

A primària això rutlla, xuta, despega, arranca amb una força que ens posa a nivell, però després, el professorat de secundària troba que les seues àrees, departaments i fineses (no vull que el ronc se m’escape per un altre forat) els fan oblidar la lectura, als alumnes, perquè han d’estudiar o fer coses pitjors, volen fer-los competents, els alumnes de secundària, o savis, o ves a saber si no voldran que sàpien fer el canut abans de fer la “o”. Ves a saber! Els alumnes valencians perden la lectura i la traça que havien agafat a primària en canvi de no sabem quina cosa: no sé si els mestres saben que només la lectura els farà lliures d’aquella faixa que els atenalla i els fa avorrir l’institut, les classes i no sabeu quantes coses més. Perquè aleshores les notes són més importants que la lectura, malgrat que les notes, fins i tot les bones notes, no eviten que siguen analfabet funcionals en lectura —recordeu el nostre índex lector valencià del 5% és pandèmic, gairebé mortal. Antidemocràtic.

Fragilitat lectora, és aquest mal que ara tenen els xiquets valencians. I no hem trobat cap ajuntament, cap ni un, que haja organitzat un concurs de lectura pública amb 2.000 euros de premi, o cinc mil, si els reptes lectors són els adequats per guanyar aital quantitat i honor públic. La lectura no té premi com altres futilitats o espais televisius, ni a curt termini ni de cap altra manera. Només depén de l’acció individual i d’unes quantes campanyes d’una timidesa i blanor que hom pensaria que són fetes a posta contra els llibres.

La televisió, per exemple, fins i tot la valenciana, destina temps i temps i temps a banalitats i contracultura, a derruir la poca feina que poden fer els mestres: la vulgaritat s’ha ensenyorit dels primers moments brillants d’Àpunt, i l’ha convertida en un altre subproducte contra tot allò que representa la lectura. A cagar, a cagar, els llibres! Visca aquest 5% de lectors, pensareu que festegen els polítics. Però no és així, sinyors, ben al contrari, l’acció i el nucli dels programes va destinada al 95% dels no-lectors valencians. Vet ací què pensen els publicistes, guionistes, realitzadors o periodistes (si n’hi ha cap) en Àpunt. Ja sabeu quants milers de llibres han comprat tots i cadsacun d’aquest treballadors a primera línia de la televisió valenciana? Ens hi juguem res?, quantes llibreries o biblioteques han visitat, particularment ells i les famílies, o fent cap programa de profit? Com voldreu, doncs, que guanyem la guerra a la ignorància, si aquells que tenen els mitjans l’abonen, l’alimenten i en fan goig de gaudir-la!

Si el 95% dels treballadors d’Àpunt a primera línia de la pantalla els feren al carrer, penseu que perdríem res, culturalment? Aleshores, feu feu, feu, neu fent! Justament, fan una tv contra el 5% lector del país, si seran rucs que els albarden, contra la lectura, ai.

I d’aquest benefici contra cultural, n’hi ha qui treu rèdit. L’antidemocràcia. I els valencians a besar la mà de l’amo.

 

 

Per què no llegim? (4)

0

Si baixe al camp de matí, per l’eixample nou de baix que pega al camí València, ja m’hi trobe alguns bars plens, amb les taules parades i els quintos damunt la taula. Hom diria que és aviat per l’esmorzar i la cervesa, però aquell benefici del beure no s’atura ni d’hora ni més tard. Quan torne del camp, encara t’hi trobes els mateixos posats, agafats a uns altres quintos, o tercios, ampolles que redolen buides, i les panxes plenes o gairebé plenes de cacaus sense corfa. El color del nas us ha canviat, bandidos! Tota aquella tropa no penses que llegirà gaires llibres, si no és que enganyen, malgrat que giren el collet, tec tec tec, cap a l’ampolla i la traça no sembla idèntica al mateix moviment quan llegim. Tec tec tec.

Aquests homes i dones a la taula d’una terrassa voltada de trànsit, incòmoda, contaminada de fum i devastadora d’ànimes no han llegit la Serp blanca, del mestre Enric Iborra, d’una altra manera el tec tec tec dels seus colls serien la causa d’una fixació a un llibre qualssevols dels que proposa al bloc, el mestre, o al seu magnífic “La literatura recordada, 101 contrapunts de lectura”. Ningú no és irrecuperable, per als afers d’una altra odissea o vida o guiatge cap a la cultura, deia un escriptor rus, però els russos, ja ho deveu saber, són un cas a banda, si no és que els havien mort de fred o d’un tret. A l’últim dels apunts, o el penúltim, presenta Enric Iborra els contes d’O Henry, com una de les proses referents del relat curt a Amèrica, i això ja et fa venir la gana d’anar a cercar aquest home, llegit enllà però també a Russia, que aquests russos ho llegien tot, potser que encara ho fan, no com els valencians, xa, que encara són tec tec tec amb l’ampolleta mig buida i el birler damunt la taula.

Per cert, que torne a baixar cap al camp, aquesta vegada m’acabaven de collir tres fanecades de satsuma a la partida de Pinela, i els de les tauletes de la terrassa encara competien amb els jocs de coll amorrats al pitorro cerverser: caldria recordar-los que els russos sí que aguanten aquells embats, per fondos que hi siguen, en canvi no deixen de destriar llibres i lectures i literatura de lo alto. Per què serà?, us demanareu, sí, sí, ja ho podeu pregonar a cel ras i a cobert, l’alcohol no destorba la lectura, amics, si no és que ets valencià i has oblidat de fer dues coses a la vegada.

Ahh, els russos! Quina invasió literària, quins autors, quines novel·les i quins contes! Però els valencians pugem ara com la bromera de la cervesa, amunt amunt, com les muixerangues d’Algemesí, amunt amunt, amb bones editorials, autors que fan forat, i un nivell d’algunes obres que poden competir en qualitat, i emoció, per exemple aquesta trilogia de Mercè Ibarz que ja he començat a recomanar a tort i a dret, perquè s’encomane l’emoció de posar la vida dels llauradors, quina vida!, a primera fila literària. Anit mateix, li la vaig posar a la butxaca al meu padrí, que amb setanta anys encara feineja al camp amb tota la força d’una vida dedicada al treball —ep, enguany l’ha encertada com ningú, amb la clemenules. Així tindrem un punt de debat, sobre el llibre, sobre el camp, ell i jo, sobre l’ofici dels llauradors, els vius i els morts, els esclafats pel tractor i els collidors de tots els orígens…

Per què no llegim, els valencians?, això, com és que encara ens acaça aquesta pesta, mare!

 

Per què no llegim? (3)

0
il·lustració de Virginie Cognet

A la fira del llibre de l’Ateneu havíen batejat el jorn com especial dels mestres. Els organitzadors havien fet una selecció de lectures adients perquè els mestres encomanaren la lectura als alumnes, a partir del segon trimestre del curs, si és que passarem l’any i farem arribar el ninou encara a batzegades o empentes.

La primera tria consistia en una selecció de llibres del mestre Gianni Rodari, l’autor de Gramàtica de la fantàstica, on explica com va imaginar aquest divertit i emotiu quadern per encomanar l’escriptura als xiquets i els joves. En la introducció, el mestre rondallaire, escriptor de contes, periodista i fabulador, explica la seua primera feina i el seu repte: ensenyar sense avorrir, malgrat que es considerava un mestre pèssim. I potser per això va decidir d’escriure una gramàtica diferent. Però a més, a la fira de Bétera teniem un parell de joies de l’autor del Piamont, l’una en traducció d’una altra maga dels contes i de la narració oral, na Teresa Duran, paraula major de la tria d’àlbums il·lustrats, contes, narracions, i encara més sortilegis que cap mestre no s’hauria de perdre. La parella Rodari-Duran haguessen fet un ball extraordinari al nostre Ateneu, si els controls per la pandèmia no ho hagessin evitat amb criteri i seny atemporal: un dia, si podem fer-la venir, si l’Any nou ens ho permet, convidarem na Teresa i sabreu què és narrar una història i fer caure de cul cent oients, mil, deu mil si ella ho vol. Homenatge sincer.


La segona tria per als mestres era científica, i apuntava cap a la formació dels alumnes valencians en ciències: mestres de la ciència, històries naturals, veus de tot temps que han fet avançar el coneixement malgrat el temps i les pandèmies. La tria de Martí Domínguez apuntava de lo alto, cap a secundària i futurs batxiller. D’aquests llibres, una escola o un institut podria parar la taula amb cent científics que han bastit el món que vivim, a base d’estudi, investigació i, oh la la, lectures. Lectures, mestres! Una cosa que havia de ser a l’examen d’ingrés de qualsevol escola de Magisteri: jove, quants llibres ha llegit enguany, cent, cinquanta, quaranta? Menys? Aleshores no pot estudiar de mestre. Ho sentim, façàs arquitecte, o metge o enginyer, o pitjor, funcionari públic, però mestre mai de la vida.

La tercera tria d’avui en favor dels mestres era una selecció de les millors rondalles valencianes, del mestre Enric Valor, il·lustrades, contades, narrades, perquè representen literatura de primera, sense concesions ni facilitats torbadores; llengua en estat pur que el mestre Valor ens va deixar perquè esl mestres tingúerem una gran guia per aprendre i ensenyar llengua amb garantia. Un pou infinit, una lliçó per cada dia de curs o d’escola, confinada o desconfinada… Pensareu que ho teniu superat, amanit, avorrit… a quin sant! Valor és d’una modernor lingüística que espanta, que ensenya, no n’hio ha cap altre escriptor de literatura diguem-ne infantil-juvenil, capaç d’ensenyar tanta llengua a partir d’una rondalla. Dubte molt que a la universitat, a qualsevol de les facultats valencianes, cap mestre ensenye més llengua que una sola de les rondalles fantàstiques d’Enric Valor. Però tenim el país que tenim, i potser la universitat que tenim…

La quarta proposta era una tria de llibres del mestre Joan Fuster, fins i tot una antologia de textos destinada a joves, que els mestres us hauríeu de fer vostra, perquè cap escola valenciana no ha de perdre’s els orígens, que és ensenyar qui era Fuster i reivindicar per què volem fer i ser escola. Sense aquells fonaments no seríem on som, ni haguéssem resistit tants embats contra la pedagogia i contra l’escola, els valencians. Per això, malgrat que us semble increïble o forasenyat, Fuster és imprescindible a les aules de primària, sí, encara que només siga llegit i narrat pel mestre als seus alumnes: destriar és una feina que us entrenarà a polir lectures, a garantir que allò que proposeu siga d’una qualitat elevada, almenys mínima. I de tant com va escriure, en podreu fer un lligall que us servirà per passar dies excelsos en el debat a l’aula, com a futurs Montaigns

La cinquena via que podria ser la primera, però vaig trobar que pagava la pena no espantar-vos, són els consells del mestre Ferran Zurriaga, Olocau, el Camp de Túria (1936) un dels lectors principals del país, i orientador de lectures i pedagogies a l’aula: ahir mateix va dir que tenim uns narradors ara mateix de primera línia europea i tornava a quatre grans noms: baixauli, garí, beneixiu i ibarz… (naturalment que en tenia d’altres al seu calaix principal, entre més domínguez). Però d’aquests quatre d’ara, en l’última conversa ell deia que els mestres hauríeu de fer bíblia i començar 2021 amb el major dels criteris lectors. No sé quins dels quare autors seran ara mateix als paradors de les llibreries (la desorientació dels llibreters no us ha de preocupar més del compte) però si no els teniu encara damunt el vostre escriptori preferit correu a cercar-los. Els valencians hem posat a primera línia la literatura, llàstima que els lectors no ens acompanyen, però per això els mestres sou tan necessaris, per orientar els alumnes i atacar tanta mancança com patim: el franquisme encara dura, sinyors, i va fer tan de mal com prohibir-nos de ser bons lectors: no és en canvi de res que el psoe no considere necessari saber valencià per accedir a ser funcionaris, que l’atac a la llengua dels valencians dura i dura i dura.

Però d’aquests autors en parlaré demà, va!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què no llegim? (2)

0

Ja deveu saber que els valencians som a la cua de la lectura, a Europa. Només un cinc per cent dels valencians lligen en valencià. O simplement lligen. També és veritat que, en general, la cultura que ens envolta (empresa, mitjans, polítics, directius, els adults que voten i el jovent en general) no ajuda a canviar la tendència no-lectora dels valencians. En passar a secundària, sembla que la lectura passa a millor vida (no voldríem pensar que la culpa és del sexe). Per la lectura no han millorat l’espècie, els valencians, almenys l’espècie humana. Però si fa trenta-cinc anys de la llei d’ús de l’ensenyament en valencià, que també representa una manera diferent de fer escola i de fer societat, de voler ser més cultes, més oberts, més europeus, les nostres decisions són clau. Perquè la lectura també és democràcia, cultura democràtica, i un índex lector baix representa una cultura democràtica tan prima que sempre és en risc de malmetre’s. És el que passa, i només cal veure que canten els militars, què decideixen els jutges, qui amaguen els governs que es diuen progressistes, quan la democràcia és tan prima com el paper de fumar legal.
Per una altra banda, un llibre no pot substituir les necessitats bàsiques (el pa, l’aigua, la fruita, la casa), això ja ho explica un altre llibre que parla sobre aspectes bàsics de la filosofia, i també ho deia Maxwell; però la lectura sí que pot competir, ho hauria de fer, amb les segones necessitats. De fet, hauria de ser “la” segona necessitat: per endavant del tabac, els licors, els refrescs i els equipaments personals secundaris (perfums, maquinari, vestits, complements, etc.) sobretot perquè els llibres són inversió directa en la formació dels nostres fills. Com l’escola, que ningú no discuteix que ha d’educar i ho ha de fer bé, o l’atenció primària de sanitat, més necessària que mai, malgrat les decisions errònies dels polítics en pandèmia. Sí, el llibre mereix un estatus dins la formació. Perquè el llibre és una inversió a curt i a llarg termini. En drets humans, en responsabilitat, en valors, en aprendre a estimar allò fonamental. Pares i fills, per exemple (treieu-li la beator).

Ara us faré una proposta: imagineu que compreu un llibre setmanal al vostre fill o filla. No us espanteu, és un projecte i una idea, que ara mateix no us demana gaire despesa. Un llibre setmanal per al vostre fill no representaria un cost superior a 5-15 euros, si hom sap cercar les llibreries i els bons consells. Amb això, cada alumne de l’escola tindria a la seua biblioteca personal 35-50 llibres anuals, si compteu els llibres aplegats durant un curs. Si fem el càlcul de l’escolaritat obligatòria, dels 3 als 16 anys, en acabar la seua vida escolar un jove valencià tindria uns cinc-cents llibres que haurien bastit el seu univers llibresc de la infantesa a la joventut. Oh. Un tresor que posaria els valencians a la primera fila de la cultura a partir de la lectura i el goig pels llibres. Quina festa no farien els editors, els llibreters, els autors… Però sobretot, quina festa faria la nostra societat valenciana, amb el nivell i la capacitat que guanyaria.

No és una broma, ni una utopia, si ens agafem el propòsit com un repte nou dins l’educació dels nostres fills. Que puguen construir-se el seu propi univers llibresc. Amb tot el que això comportaria en altres guanys i disciplines, d’efectes directament proporcionals al benefici de cada projecte personal. Peça a peça, llibre a llibre, també construïm la personalitat i, no ho dubteu, la societat que ens acull, que serà més responsable i profitosa en relació a la inversió en educació. Més lliure i democràtica de ben segur.

En moments de crisi intensa, quan el llibre ha de competir amb el pa, com a primera necessitat (enteneu alimentació bàsica i altres necessitats de primera magnitud), hom disposa d’unes biblioteques públiques i escolars de gran qualitat. En això, en l’ús de les biblioteques, els valencians tampoc no despuntem gaire, perquè venim de molt avall. La corrupció no és en canvi de res. Però tothom pot posar-hi remei, sens dubte, que només caldria la voluntat i la creativitat en idees que puguen millorar la formació dels nostres alumnes. I he de dir-vos que en els últims anys, les biblioteques de poble i de barri han guanyat amb fons i atencions una barbaritat. Ho sé perquè al poble vam tenir aqueixa experiència, de convertir una cova en una biblioteca pública, des de la caverna en un espai de dignitat i respecte per la cultura i el coneixement.
Per això que la nostra parada a l’Ateneu, els llibres i els valencians, els de l’escola valenciana almenys, té una solució fàcil, si el tribunal de jutges calavera no ho impedeix. Fisn que no acabe Nadal, això és almenys fins a Reis, teniu la possibilitat d’una gran tria —hem portat a la parada autèntiques meravelles— per a infants, joves i adults. Però és que també de bones llibreries a Patraix, a Abastos, a l’Octubre Centre de Cultura, a la zona universitària, al carrer Pelai o en alguns pobles, Paiporta, Alzira, Catarroja, Benimaclet, Sagunt, fins i tot a Barcelona i Palma, allà us esperen amb els braços oberts, creieu-ho. Perquè pensar que la mancança de lectura no ens afectarà, que la decisió contra els llibres no afectarà la formació dels nostres fills, de les relacions pares i fills, dels valencians en particular o de la societat en general, és no voler mirar, és amagar el cap i defugir el gran repte d’educar: no voler que els nostres fills siguen millor que nosaltres, tinguen una formació de major pes i una projecció de futur il·limitada, malgrat els polítics i la seua incapacitat. Qualsevol inversió en aquest sentit, pares i mares, serà recompensada a curt termini. Immensament recompensada a llarg. L’interés que us farà la inversió, mare!
Decidir si comprem o no un llibre és com l’efecte d’una pedra llançada a l’estany: la repercussió de cada ona, de cada llibre o pàgina llegida, serà capaç de canviar el món. De canviar-nos. És a les nostres mans, a les vostres, en mans de les famílies i els mestres.

Per què no llegim? (1)

0
Il·lustració de VIRGINIE COGNET

L’Ateneu de Bétera ha organitzat una nova fira de llibres, coincidint amb les vacances de Nadal. És una acció en favor de la lectura, la dels fills, la dels joves, la dels pares, la dels mestres i també la de les famílies. Enguany hem reduït la fira a tres-cents llibres en valencià, del sud i del nord, d’originals i de traduïts, d’editorials diverses, àlbums, contes, novel·les, poesia, assaig…, n’hi ha autèntiques joies de la literatura: diria que llibres imprescindibles a qualsevol casa. N’hi ha de més lleugers, sí, però el conjunt encaterina només de mirar-lo. Atrapen els ulls els àlbums il·lustrats, excelsos, extraordinaris, però també les novel·les, les novetats i algunes troballes que qualsevol expert voldria emportar-se a casa. Però ves que, malgrat que ho hem anunciat, cada any ho fem, no esperem una resposta extraordinària. Ni especial. Hom dirà, de seguida, la pandèmia. Sí, la pandèmia contra la lectura, ves.
Aquesta feina extra de l’Ateneu en favor dels lectors, o de l’escola, de fer bons lectors dels valencians que a penes si llegeixen, forma part de l’educació. Si fem cas d’aquell consell del mestre Celestin Freinet, un pedagog del segle XX que encara estudiem poc, hom hauria de tenir una biblioteca pròpia, a les acaballes de la vida professional d’uns cinc mil llibres, pel cap baix. Ara, aquells eren mestres molt lectors, moltíssim, d’una formació profunda i excepcional. Però no volem això per als nostres fills? Per als joves, o per als veïns del poble?
Fa anys que l’escola té el compromís dels llibres i la bona pedagogia. I l’Ateneu de Bétera no defuig aquesta responsabilitat, d’ajudar a fer escola. I l’una cosa no la podem separar de l’altra, la lectura i la pedagogia. És la feina d’educar. En això hi som tots: els mestres, els llibreters, els editors, els autors, els il·lustradors, i les famílies —mares i pares, naturalment. N’hi ha pobles que tenen bones llibreries, però no és el nostre cas. Fins i tot a la comarca n’hi ha una escassetat tan grossa que denuncia clarament la realitat valenciana: no som lectors. Esperem que l’escola, desprès de la magnífica resposta a la pandèmia, haja encomanat el deure als alumnes de visitar llibreries i biblioteques. D’encomanar com a necessari la compra de llibres per farcir els regals de Nadal i reis.
Això per evitar que cap família renuncie a comprar llibres. Cap ni una, ni ara ni durant les vacances de Nadal ni més endavant. Perquè això també és una decisió que afecta la formació dels fills.
Cada any fem un estudi particular a la classe. Quants llibres s’han trobat, comprats o regalats per Nadal, els alumnes. I n’hi ha cases que no han sabut fer la benvinguda a cap llibre. Oh. L’estudi fa una comparació entre allò que ens passa a nosaltres, nosaltres els valencians, i allò que passa, per exemple a Finlàndia, a Bèlgica, a Dinamarca… I la diferència no és només en el clima o la latitud. Fa uns anys que prove de veure si cap alumne de quart de primària té, com a primera activitat preferida, en el seu temps lliure, la lectura. A Finlàndia, per posar un exemple, el 42% de les xiquetes tenen com a activitat preferida en el temps lliure la lectura. Són dades de l’últim estudi, que té uns quants anys. Però és una dada molt elevada, que espanta. Que voldríem.

Per remeiar la nostra falta, l’Ateneu us ofereix la possibilitat de triar llibres de molta qualitat, que us ajudaran a entendre ara o més endavant, què diem, a través el què llegim o què podríem fer per llegir.

(continuarà)

POST1: Virginie Cognet és una il·lustradora francesa que té una sèrie d’imatges de dones llegint molt atractives, suggerents, fresques, que us convidem a visitar ACÍ

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escola no emblanquirà el feixisme

0

Hom no pot entrar avui a l’escola amb normalitat. De fet, cap dia no podem entrar a l’escola sense l’esperit de llibertat necessària d’aquells grans mestres valencianistes, d’aquelles mestres que van ser mestres malgrat espanya.

Els calaveres jutges, fiscals i botifarrons van condemnar ahir la llibertat d’un jove que protestava pels abusos contra la democràcia. Els calaveres jutges actuen cada dia contra la democràcia. Avui és Dani Gallardo, demà seràs tu, o jo, perquè venir a per tu i a per mi és l’esport de la justícia espanyola, la màfia d’una pederàstia judicial encarregada de matar la democràcia coste que coste. Espanya és un estat que permet l’acció feixista des de la borbonia, els governs, l’empresa i els mitjans, i els jutges són el braç armat encarregat de tenir la dictadura present, encarregada dels afusellaments contra els demòcrates: l’estat espanya o l’estat marchena, tenen el repte de matar la llibertat i els drets. I tota la resta de partits espanyols consenten el genocidi, els presos polítics, la vulneració de drets: es neguen a investigar el terrorisme policial i polític, els borbons criminals, en canvi de permetre tota la resta d’abusos: violacions, desnonaments, acaçament, drets humans, tot li està permés a l’estat repressor. En canvi de matar la llibertat i llepar les baves als borbons.

Per això, com podem els mestres explicar continguts, o història, o matemàtica si no és pel filtre d’explicar, cada matí, abans de començar, que espanya ataca l’escola i l’ensenyament cada dia, ataca els homes, els joves, les llengües, els pensaments, i els condemna si no són prou feixistes… Cada dia, els mestres passem per alt l’agressió, l’estupidesa, la violència, si només que fem escola i oblidem el primer i principal dels reptes de l’escola: la dignitat humana, el respecte, la llibertat de pensar i de ser.

Escola i combat, contra espanya, contra el feixisme, contra la repressió, contra l’estupidesa dels jutges, si representen la misèria, la humiliació, la baixesa. Escola i combat, mestres!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La “claveguera” és espanya

0

En referència a la vida de cada dia, de l’estat espanyol i les seues institucions —dels borbons als policies municipals—, no hi ha ni un espai per a l’honestedat o la bonior.

—A quin sant!

Ni entrenant-se dia i nit, podrien aturar aquesta màquina corrupta, de nom espanya. Perquè espanya apunta a organització criminal a gran escala: borbons, jutges, casernes, església, empreses…, bancs, esports, premsa, tvs…

—Misèria i ronya!

Ahir, avui, sempre, tornava una altra de les notícies habituals: l’Oficina antifrau d’espanya s’encarregava de planificar els paradisos fiscals per a les grans fortunes, que són els lladres i els corruptes de sempre. En això els borbons són figures, l’as de copes!, emblema d’amagar els diners robats, en tot de paradisos, apunt i preparats per quan els facen fora del món terrenal… Si és que mai tornarà la democràcia o la decència, o ambdues coses.

—Com poden furtar tant, els borbons? Com els regalen tanta cosa, els propis governs? Com s’aproven pressupostos públics que afigen aquesta corrupció com una cosa natural?

Hom diria que el motiu i la causa és perquè el clavegueram, ui, ho té tan lligat que no s’hi pot fer una altra cosa. El clavegueram això, el clavegueram allò, una organització subterrània que no deixa respirar la democràcia de cap manera i qualsevol canonada, o albelló o trapa ha de pegar amb feixisme pur i dur.

—No hi ha excusa.

Si n’hi ha cap intent de modernitzar res, aleshores apareixen els rumors que el clavegueram no deixarà viure els demòcrates, o no deixarà investigar un cas clar de terrorisme espanyol, ni un atemptat ordit pel propi estat, que és per la seua policia…, o no explicarà cap detall dels tripijocs borbònics, per engrandir una fortuna feta a base de robar, de parar la mà, fins i tot en temps de crisis profundes…

—Riu-te’n de les màfies!

I quan tot fa pudor a una conxorca criminal ordida des del soterrani (de soterranis n’hi ha als tribunals, a les comissaries, a les casernes, a cada empresa de l’íbex, als bancs, a l’església catòlica…) podeu imaginar que el clavegueram és tan gros com el mateix estat, això és, les institucions que el conformen, totes sense excepció… Perquè la claveguera és espanya mateix, que ja no s’amaga de delinquir, de furtar i d’atiar el feixisme per protegir els interessos corruptes, això és: atacar amenaçar insultar empresonar demòcrates, en canvi de premiar com més grossa la fa el feixisme, el policia, el jutge, el militar de torn, el retor amb sotana o sense.

Qui són aquesta caverna-clavegueram espanyol, amb el borbó al capdamunt de tot?, qui governa aquesta xarxa de canonades de merda?, que s’ha empoderat de tot i de tothom i ha portat el conjunt del seu estat mateix a una ruïna sense precedents?

A cada bugada perden llençols públics (pensions, drets, recursos, subvencions, prèstecs) però les seues butxaques i els seus negociots no perden mai. Mai. Malgrat que són ruïnosos, els seus afers, damunt ens han tocat tot un equip d’inútils, tenen bandes de criminals preparats per continuar farcint les butxaques feixistes de sempre: fiscals, advocats, jutges, policies, casernes completes amb medalles i premis perquè continuen defensant la tropa dels putots i els golfos de la roma espanyola…

I l’agonia serà tan llarga i intensa, que cada colp més, han de continuar robant-nos, el futur i l’esperança,

—Si és l’única cosa que saben!,

Mantenir els privilegis d’uns milers, en canvi de tenir-ne milions d’amenaçats, fins i tot apuntats amb els fusells, arguments que mai no han abandonat en el seu paper criminal i prepotent de dir-nos que, en queixar-se, les coses podrien ser pitjor. Si és que n’hi haurà res de pitjor que patir aqueixa espanya d’ells, fills de punta de lo alto!

Espanya és una claveguera de tinya, de merda, de ronya, que ningú no compraria ni en els pitjors mercats negres. Ni regalat ni donat, qui ho voldria!