La Creueta

Còpia facsímil de l’Alcorà de Bellús presentada el 18 d’abril de 2026. Fotografia: Bartolomé Sanz

De seguida vaig tindre el pressentiment que la xarrada seria productiva, que aprendria coses que em servirien per a poder contextualitzar més bé el treball que feia conjuntament amb l’historiador Ignacio Gironés Guillem sobre el desarmament dels moriscos

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El 18 d’abril passat es va presentar a Bellús el facsímil del famós Alcorà que du el nom d’aquest poble de la Vall d’Albaida. Només saber la convocatòria de l’acte, en vaig prendre nota per a no perdre-me’l. De seguida vaig tindre el pressentiment que la xarrada seria productiva, que aprendria coses que em servirien per a poder contextualitzar més bé el treball que feia conjuntament amb l’historiador Ignacio Gironés Guillem sobre el desarmament dels moriscos en una vintena de pobles de la comarca. No anava errat: la presentació va atraure l’interés dels oients i personalment em va resultar d’allò més amena i instructiva.

He de reconéixer que no sóc devot de les presentacions en Powerpoint, eixes en què el ponent parla mentre l’audiència es distrau amb les imatges projectades i no atén com cal. Però aquest no va ser el cas; l’historiador Xavier Constant va saber seleccionar una série de diapositives, a quina més interessant, i traslladar l’atenció de la nombrosa assistència, de gent no sols del poble sinó també de diverses localitats comarca, ni més ni menys que al segle XVI.

Al Centre de Pensionistes i Jubilats de Bellús, espai on es va fer la presentació ple de gom a gom, Constant ens va adelitar amb els detalls del projecte nascut fa uns anys quan la Comissió de Festes del 2022 va acordar de fer les gestions pertinents per a esdtar un facsímil del manuscrit original del 1518, amb comentaris posteriors en llatí, català i castellà, i que es conserva a la Biblioteca Estatal de Baviera de Múnic des de 1558. Eixa iniciativa honora els qui la van prendre i hauria de servir d’exemple a comissions de festes d’altres poblacions que no saben què fer amb els diners sobrants de les programacions.

Xavier Constant ens va detallar com, una de les últimes còpies (si no l’última) manuscrites pels valencians islàmics va acabar a Múnic després de ser escrit a “la població de Bilús, a Xàtiva, que pertany a Balensiya”. Parèntesi: és una llàstima que no es revisara el fullet on es conta tota eixa interessant història abans de publicar-lo. De qualsevol manera, les diapositives mostrades van fer que ens oblidàrem de la lletra escrita. Després tornarem a algunes d’eixes imatges.

Tornem ara, per a situar-nos en el temps, a la prosperitat que es vivia aquells anys a Bellús (amb cinquanta-cinc famílies, uns sistemes de regadiu consolidats, una ramaderia que pasturava pels boscos i deveses de la zona, un  comerç pròsper de teles i draps, i fins i tot compra a crèdit, entre més coses) i que es reflectia a la madrassa, lloc de reunió d’alfaquins, imams, ulemes, estudiants, etc. Era, per tant, un focus que irradiava el culte islàmic. Bona prova del que dic és que, segons Ignacio Gironés Guillem, els moriscos resaven en secret als soterranis de les cases, com s’infereix del procés inquisitorial contra Caterina Barón, àlies Zara [nom morisc], veïna de Bellús (“Veyluz”, com redacta l’escrivà), morisca casada a 16 anys, per tant major d’edat, i expulsada a Palerm (virregnat de Nàpols i Sicília) després d’haver passat per Cartagena i Orà:

És interessant l’anècdota que conta Caterina que sa mare es posava a escalfar aigua en una olla per a llavar els xiquets morisquets acabats de batejar per tal de llevar-los l’efecte dels sants olis. També diu, i nosaltres ja estem buscant, amb l’ajut d’Ana Huget, que al soterrani de sa casa hi havien fet una mesquita, d’amagat, per tal de reunir-se els parents i fer la Zala, el Guadoc i totes les ‘Zerimonies de la setta de Mahoma’. Ella, conta també, que es llavava en la mateixa olla de sa mare els divendres, tota nua, inclús «les parts vergonyants».

Ignacio Gironés Guillem (2013), “De morisquets. Dues històries apassionants. La Inquisició contra Catalina Barón i Miguel Blanco”. Almaig, estudis i documents, XIX. 108-117.

Sobre la qüestió del baptisme, l’historiador Henry Charles Lea (Los moriscos españoles. Su conversión y expulsión, 2001: 260) diu que “[s]e hallaba muy extendido el convencimiento -que, sin duda, respondía a la realidad- de que al volver a casa el padre frotaba allí donde el niño había recibido la unción con el crisma, creyendo de esta forma anular el sacramento”. Amb la pretensió d’eludir el baptisme, els moriscos solien presentar en diverses ocasions un mateix xiquet. Així, a Bunyol van nàixer vint xiquets en huit dies; i es va elegir un dels nounats perquè fos batejat vint voltes! Aquest era el seu estratagema per a evitar el tràngol.

En la pràctica de l’Islam, la Salat i el Guadoc fan referència a dos pilars fonamentals de la vida religiosa d’un musulmà: l’oració ritual i la purificació necessària per a poder dur-la a terme. Examinem-ho amb atenció.

1. Salat (la pregària o oració). La paraula prové de l’àrab ṣalāt. És la pregària ritual obligatòria que tots els musulmans han de fer cinc vegades al dia orientats cap a la Meca. No es tracta d’una oració espontània personal o de petició lliure, sinó d’un ritual altament codificat que inclou: 1) Postures fixes: dempeus, inclinats, prostrats amb el front a terra i asseguts. 2) Recitacions específiques: versicles de l’Alcorà, començant sempre per la Fàtiha (la primera sora o capítol). 3) Els cinc moments del dia: de l’alba fins a la nit (matí, migdia, vesprada, posta de sol i nit).

En els textos notarials i processals valencians dels segles XV i XVI, l’expressió “fer la sala” es feia servir de manera habitual per les autoritats i la Inquisició per a descriure el fet de trobar un morisc resant a la manera musulmana.

2. Guadoc (l’ablució). La paraula prové de l’àrab wuḍū’ i fa referència a l’ablució menor, és a dir, el rentat ritual amb aigua neta que és absolutament obligatori abans de poder fer la Salat. L’Islam exigeix una puresa tant física com espiritual per a presentar-se davant de Déu. El ritual del Guadoc segueix un ordre estricte de neteja de les parts del cos més exposades: llavar-se les mans, esbandir-se la boca i el nas, llavar-se la cara, llavar-se els braços fins als colzes, passar-se les mans humides pel cap i les orelles, i llavar-se els peus fins als turmells.

Si no es disposa d’aigua, la llei islàmica permet de substituir aquest procés per una neteja simbòlica amb terra o arena neta. Tots dos conceptes van íntimament lligats: no hi ha Salat vàlida sense Guadoc previ.

Cal tindre en compte també que, a finals del segle XVI, els inquisidors feien cada volta preguntes més detallades als acusats: amb qui s’havien criat, on havien viscut, les persones amb qui havien tingut contacte i mantingut comunicacions: “todo ello extensamente y con gran detalle ” (Richard Kagan & Abigail Dyer, Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, 2010).

Els interessats en terminologia islàmica i arabismes poden consultar el Diccionario de Islam e islamismo (2009), de Luz Gómez García, en l’editorial Espasa Calpe.

En l’àmbit de la filologia i la història local valenciana, aquests arabismes són preciosos fòssils lingüístics. Mostren com els cristians vells van adaptar la terminologia religiosa dels seus veïns musulmans. Per exemple, en els llibres de visites dels rectors o en les llistes de “supersticions” que s’intentaven erradicar durant el segle XVI, el fet de “fer el guadoc” (rentar-se ritualment) o “fer la sala” eren les proves principals de l’adhesió secreta de la població morisca a la fe dels seus avantpassats.

Les diapositives de la presentació

Com ja he avançat, Constant va fer una bona selecció de diapositives que passe a referir a continuació, i que personalment em van cridar l’atenció. L’ordre en què apareixen és arbitrari.

-La població de la Vall d’Albaida, segons el cens de 1510 (Bellús: 55 focs, bestiar 787. L’Olleria: 141 focs. Agullent: 92 focs, Montaverner: 40 (cristians).
-Els pobles musulmans del riu (alguns, com Colata, encara no despoblats en el cens del 1510).

-Les poblacions cristianes (Benigànim, l’Olleria) i musulmanes (Bellús, Guadasséquies, Benissuera i algunes de desaparegudes) seguint el curs del riu el 1510.

-Els propietaris de la senyoria de Bellús des del 1282, i l’aparició dels Bellvís en 1495 fins a la seua desaparició el 1835.
-El desarmament dels moriscos de Bellús: noms dels habitadors i armes confiscades.

-Els càrrecs moriscos a Guadasséquies, Sant Pere, Benissuera, Alfarrasí i Colata.
-Els noms dels habitadors de l’Olleria.
-Evolució del nombre de cases a Bellús (Bilus) en el període 1450-1510.
-Mapa del nombre d’habitants a la península Ibèrica (any 1510?).
-Imatges contextualitzadores d’uns altres esdeveniments de l’època.
-L’artesania primària de Bellús.
-Instruments de mesura.

-Sistema monetari. Preus i salaris.
-Els pobles de l’entorn de Bellús.
-Càrrecs i oficis musulmans.
-Cultura i religió. Els cinc pilars de l’Islam.
-La Batalla de Bellús, 2 de setembre de 1522.
-La massacre de l’Olleria del 20 de gener del 1522.

Alguns dels punts esbossats i tractats en aquestes diapositives podrien ser perfectament el punt de partida de futures investigacions sobre qüestions sempre apassionants del nostre passat i de cap manera esgotats. S’ha de ser molt insensible perquè aquests aspectes de la nostra història, o almenys alguns vessants, no et criden l’atenció. Algunes diapositives podrien ser matèria de noves investigacions o, si més no, d’articles en llibres de festes locals o revistes especialitzades. Dit queda.

Tornant als dos articles inicials sobre el desarmament dels moriscos de Bellús (1 i 2), hem de dir que ens congratula d’haver coincidit amb molts aspectes del seu treball i també que ens en mostrara uns altres als quals no havíem parat atenció, com ara els llocs que havien quedat despoblats en el cens de 1510 (Gàlim, Càfix, Rahal Alcayd, Colatella) o altres que van quedar despoblats posteriorment (Alfufar, Vint-i-cinc, Poblafranca de Rugat).

Cal recordar també que els moriscos (bons armers, per cert) amb llicència d’armes “se procuraban más armas de las que necesitaban y las vendían a los monfíes o salteadores de las sierras; para evitarlo se les ordenó en 1552 que presentaran las licencias al capitán general juntamente con las armas y las tuvieran selladas bajo pena de cinco años de galeras -orden sobre la que se insistió en 1563, y a la que en ambas ocasiones se dispensó escasa atención” (Lea, 2001: 250). 

En la presentació de Xavier Constant em sorprendre el percentatge elevat d’habitadors de Bellús que, el 1563, duien el nom de Miquel: el 29%. És a dir, onze d’entre trenta-huit famílies. En l’article sobre el desarmament dels moriscos de Beniatjar ja ens havia cridat l’atenció l’elevat nombre de Miguel (20) i Miquel (1) en un poble que no arribava a cinquanta cases.

Com que un servidor és nascut a l’Olleria, el nom de Sant Miquel el tinc associat al patró dels vidriers del meu poble, origen de la festa local de moros i cristians a primeries dels anys cinquanta; però també, des de menut, a l’arcàngel que allibera els cristians dels moros. (En el meu imaginari infantil la imatge de Sant Miquel era M. Ángeles Aparicio, “la filla del viatjant”, qui assumia eixe paper alliberador dels infidels, com  sant Jordi a Alcoi, qui també matava moros, etc.)

Fóra com fóra, en la nostra tradició cristiana, Sant Miquel és el vencedor de l’Islam. Per als evangelitzadors i els senyors feudals era el cap dels exèrcits celestials, el vencedor de Llucifer i el protector de la cristiandat contra l’infidel. Batejar els nous cristians amb el nom del gran defensor de l’Església era un acte simbòlic de submissió espiritual: el guerrer celestial que havia sotmés el dimoni ara era el protector de les noves ànimes convertides, dels nou convertits (els moriscos).

I per als moriscos, el canvi de nom era un tràngol traumàtic en què perdien la identitat islàmica (noms com Muhammad, Ali, Ibrahim, Yússuf, etc., quedaven prohibits: les autoritats cristianes no els podien permetre de cap manera). No obstant això, Miquel (paral·lel amb Mika’il, que apareix esmentat explícitament en l’Alcorà) oferia un refugi, ja que en la tradició islàmica, Mika’il és un dels quatre arcàngels majors, el proveïdor de la pluja, el suport i el responsable de la naturalesa. Era un nom respectat i conegut. Triar Miquel era una forma d’adoptar obligatòriament un nom cristià (quin remei quedava!) que, al mateix temps, mantenia una ressonància sagrada legítima en el seu subconscient religiós original.

Com que no vaig quedar satisfet del tot amb el raonament que em vaig fer a mi mateix, vaig traslladar la pregunta al ponent (en privat). Em va dir: “N’hi ha molts, de Miquel, per dos motius. Un, per la proximitat de Benigànim. L’actual església del Crist de la Sang estava llavors sota l’advocació de Sant Miquel (construïda sobre l’antiga mesquita); l’actual és del segle XVII. L’altre, perquè l’arcàngel Miquel és, a més, per als musulmans, el ‘patró’ de la pluja i l’aliment. La seua ‘funció’ era semblant als nostres Sants de la Pedra. No obstant això, ‘Miquel’ era un nom oficial. Entre ells, com saps, es deien pel nom musulmà”. Segurament, per als moriscos, d’entre tots els noms cristians possibles, el de Miquel era el que menys estrany se’ls feia.

Només em resta agrair a Xavier Constant la gentilesa, amabilitat i paciència en contestar-me en privat alguns dubtes que em van quedar de la seua presentació, i no era qüestió d’allargar innecessàriament la vesprada amb preguntes fora de lloc  pels meus problemes personals d’audició.