La Creueta

Inauguració de l’IES Vermellar de l’Olleria (Fotografia arxiu Bartolomé Sanz)

Els membres del primer equip directiu tenien –s’ha de dir–, a més de l’acreditació formal necessària, l’experiència i capacitat per a resoldre els problemes que es pogueren plantejar perquè venien de centres amb arrelament.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Al cap de vint-i-cinc anys, les generacions que han passat per l’institut haurien d’estar agraïdes i recordar amb estima els anys d’aprenentatges i experiències  al centre, ja que com deia molt encertadament l’escriptor Max Aub a La gallina ciega (1971): “(…) hace muchos años aseguré, y cada vez estoy más seguro de ello, que uno es de donde estudió el bachillerato”. I qui diu batxillerat, diu ESO o el cicle formatiu que per vocació va triar.

Un servidor va recollir, des dels primers passos d’aquell institut, documents per al record: fotografies, vídeos, retalls de premsa, etc. No crec ser pretensiós si dic que sense el meu arxiu personal, com ja han pogut veure al llarg dels articles precedents, no es podria relatar adequadament i completament el naixement de l’actual IES Vermellar, que no era una secció delegada ni depenia de cap altre centre.

Els membres del primer equip directiu tenien –s’ha de dir–, a més de l’acreditació formal necessària, l’experiència i capacitat per a resoldre els problemes que es pogueren plantejar perquè venien de centres amb arrelament.

Els professionals de l’ensenyament ja jubilats hem vist molts canvis educatius, des de la decimonònica llei Moyano fins a l’actual LOMLOE (2020) o llei Celàa, passant per la llei Villar Palasí (1970) o la LOGSE (1990). Una desena de regulacions educatives són una garbera molt alta, és a dir, un desficaci o desgavell. Em detindré a comentar breument la LOGSE, que era la llei vigent quan l’IES Vermellar es va posar en marxa.

Coneguda aleshores com la Reforma, va ser el canvi més important dels últims trenta-cinc anys. Implicava allargar l’educació obligatòria fins als setze anys, introduir canvis metodològics per al professorat, avançar dos anys l’entrada a l’institut de l’alumnat, que s’hi incorporaren mestres d’escola, la irrupció de noves tecnologies i matèries, etc.

L’educació és un animal evolutiu que canvia segons l’amo que l’alimenta, és a dir, el partit polític que governa en eixe moment. De vegades els governs han de conviure, a desgrat, amb lleis aprovades pels governs anteriors. Tinc ben clar que em moriré i encara no s’haurà tret l’educació de les mans canviants del poder polític de torn, els sindicats, les associacions de pares o mares, etc. Només així es podrà garantir la continuïtat i millora de l’educació. Ací perviuen dues espanyes, és a dir, una profunda divisió ideològica i social que arranca ja al segle XIX, perdura al XX i arriba i continua al XXI.

Les dues espanyes en pleit que veiem pictòricament al quadre de Goya “Duelo a garrotazos” són una Espanya tradicional i conservadora i una de progressista i reformista. L’expressió de “les dues Espanyes” la va popularitzar Antonio Machado qui, sense voler o amb molta visió de futur, ja profetitzava la polarització-crispació i enfrontament que arriba fins a l’actualitat. Perquè no hem d’oblidar que l’ombra, tant dels tradicionals com dels progressistes, s’allarga des del segle XIX; però si no volem allunyar-nos tant ens podem quedar en la guerra del 1936, on darrere dels progressistes (esquerrans, per a entendre’ns) hi havia, grosso modo, el PSOE i el PCE, que formaven part del Front Popular. En el bàndol dels tradicionals o conservadors hi havia la CEDA (una coalició de partits de dreta), el partit monàrquic Renovación Española, els tradicionalistes o requetés (partit carlista), la Falange Española de las JONS, etc., ferms defensors de la unitat d’Espanya, de la família, de la religió catòlica, de l’ordre, dels valors tradicionals, etc. 

Si l’ombra l’allarguem al moment present, és a dir, 2025, en la metamorfosi de les dues Espanyes trobem: en l’esquerra PSOE, Unidas Podemos-Esquerra Unida, Sumar, Esquerra Republicana de Catalunya, Bildu, Compromís, etc.; en la dreta i ultradreta PP, Junts, PNB, Vox, Aliança Catalana, partits més o menys alineats amb els postulats de l’església amb postures contràries en temes com l’avortament, el matrimoni igualitari o l’educació. Sempre tindrem dues espanyes. Així que ara ja tenim woke lefties i woke righties, tots discutint en la barra d’un bar, polaritzats i enfrontats per qualsevol tema: nacionalisme, justícia social, discriminació, canvi climàtic, correcció política, avortament, immigració, o qualsevol tema que es plantege en qualsevol parlament del món.

Les commemoracions dels aniversaris de qualsevol institut són ocasions a celebrar amb diversos actes; i toca nomenar una comissió encarregada de la programació, no és només un sopar extraordinari on s’ajunta molt de professorat que fa un muntó d’anys que no es veuen. Són o han de ser una efemèride que s’aprofite per a fer xarrades, exposicions sobre la història del centre, concerts, certàmens literaris i fotogràfics; s’edita un llibre commemoratiu o una revista amb vivències i anècdotes de diverses generacions, es passen pel·lícules… Sempre amb la participació de l’ajuntament, que hi hauria de convidar els consistoris dels pobles que també han gaudit dels beneficis formatius de l’institut. En fi, molta faena addicional.

Fa uns anys em va agradar veure com un institut que commemorava i celebrava el 50é aniversari, entre més activitats va soterrar la “Càpsula del temps” on quedaven tancades les emocions i els records amb la idea de reviure-les vint-i-cinc anys més tard en la celebració del 75é aniversari.

Si no s’està per aquesta tasca, que requereix ganes, treball extra i un grup de gent il·lusionada (no només professors), sempre queda l’acostumat acte de plantar un arbre, cosa també necessita fer el clot, tirar el fem, tindre’n cura, regar-lo, podar-lo i adobar-lo: no ho oblidem. La pluja cada volta és més escassa.

+ Vint, vint-i-cinc, dos mil vint-i-cinc (1)