La Creueta

En primer pla i d’esquena, Bartolomé Sanz (esq.) i el conseller d’Educació Manuel Tarancón. Entre els dos, de perfil, el batle Vicent Llop. (Fotografia: arxiu de Bartolomé Sanz)

El conseller d’Educació que figura en la placa de la inauguració de l’institut va faltar; el batle que l’acompanyava, també. Sembla que només quede jo d’aquella primera fila institucional per a recordar-ho

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Els números del títol formen part d’un joc. El primer es refereix al nombre d’articles que he escrit sobre el primer any de l’IES Vermellar de l’Olleria. El segon número al 25é aniversari. Quant al tercer, és el resultat d’ajuntar-los tots dos, ja que el 2025 recordem —etimològicament “recordem” vol dir “portem al cor”—, rememorem i commemorem eixa efemèride. No sé com es duen institucionalment possibles accions sobre el passat per part de l’ajuntament i de l’institut: recordar, rememorar i commemorar. Hui en dia, 4 de març de 2025, no en tinc cap notícia.

El conseller d’Educació que figura en la placa de la inauguració de l’institut va faltar; el batle que l’acompanyava, també. Sembla que només quede jo d’aquella primera fila institucional per a recordar-ho. El conseller Tarancón tenia eixe any l’agenda atapeïda d’inauguracions de centres escolars, gestats durant els governs i legislatures anteriors. Eduardo Zaplana era president de la Generalitat Valenciana des de juliol del 1995. En el govern local el batle era el popular Vicent Llop també des de la mateixa data.

El dia de la inauguració, en la meua intervenció vaig recordar que l’alumnat del poble ja no hauria de desplaçar-se a Albaida, Canals o Xàtiva per als estudis d’educació secundària, com havia fet en el passat, ja que finalment el poble tenia institut.

En aquell moment jo passava per Cocentaina i Muro per a arribar a l’Olleria. Des d’Alcoi hi havia 35 km i 35 minuts. Si eixia cinc minuts tard de casa, ja aplegava tard per culpa dels semàfors de Cocentaina on encara no havien fet la circumval·lació. L’alumnat de Muro estrenava institut, també amb problemes com nosaltres. El de Cocentaina, any dalt, any baix, abandonava l’emplaçament on havia estat des del 1967, enfront de la caserna de la guàrdia civil, i s’ubicava a l’avinguda del Ferrocarril, en l’antiga via del tren Alcoi-Gandia. També amb molts problemes i retards.

Eren els anys en què alumnes de 12 anys començaven a entrar als instituts on es trobaven amb estudiants més grans que ells: ho vaig veure bé al meu institut de Cotes Baixes. Al de l’Olleria, això no va ser un problema especialment greu, ja que menuts i grans estrenaven el centre alhora. Exactament igual va passar amb els professors: mestres d’escola i professors d’institut hi van coincidir per primera vegada. Els mestres d’escola només podien donar el primer cicle de l’ESO: una novetat. Jo procedia d’un institut que s’havia anticipat a l’entrada de la LOGSE i l’havia experimentada per decisió del claustre. És a dir, que coneixia bé els problemes dels dos nivells educatius; i a més al meu centre hi havia diversos mòduls d’FP, que després canviarien de nom pel de cicles formatius de grau mitjà i de grau superior.

De la mateixa manera que els instituts de Muro i de Cocentaina van absorbir l’alumnat dels pobles del voltant, l’Olleria va acollir alumnes de Montaverner, Alfarrasí i Benissuera.

El pas per un institut en l’etapa 12-18 anys és una experiència inoblidable per a qualsevol adolescent: noves amistats, nous aprenentatges, creixement en tots els aspectes… Les generacions que hi passen no ho obliden.

Han passat vint-i-cinc anys des que l’IES Vermellar va obrir les portes, i qui millor ho podria explicar són les primeres promocions que hi van anar i ho van viure. Segur que tot ha canviat molt: professors, distribució d’espais, innovacions educatives, implicació de l’institut en la vida del poble, etc.; tot ben triturat i passat per la minipimer de les sempre canviants lleis educatives que ens marquen el camí.

Tot i que ho desconec, entenc que l’institut participa en activitats institucionals com el Dia Internacional contra la Violència Masclista, el Dia de la Pau, el Dia de Dona, el Dia de l’Arbre, etc., en què els alumnes intervenen i aporten un granet d’arena, perquè també ells construeixen la societat. Tots els instituts ho solen fer.

Un institut és, no ho oblidem, el lloc on els adolescents prenen notes, fan esborranys i gargots, de vegades sense saber-ho, d’allò a què aspiren a ser de grans. Allà tots hem tingut la primera visió del nostre lloc al món, hem llegit autors desconeguts, hem entrat en un laboratori, hem practicat esports, hem escoltat xarrades, hem planificat excursions i eixides a concerts o visites a museus, hem fet vaga per lluitar pels nostres drets, i tantes i tantes activitats i vivències més que ens han preparat per a ser ciutadans responsables i inserir-nos millor en la societat.

És un poble dins del poble: aquesta és una idea que sempre m’ha agradat molt de fer servir. Té les seues normes i regles de funcionament perquè no siga un caos. Un institut reflecteix els problemes de la societat. És un espai on, afortunadament, sempre hi ha un grapat de gent disposada a implicar-se per a fer coses que van més enllà de les merament curriculars dictades per la legislació. També, només faltaria, s’hi troben malcontents —la veu també apareix en anglés, exactament igual— disposats a posar bastons a les rodes perquè tot s’afone: un institut reflecteix la societat amb els seus problemes, com deia; no és precisament un lloc celestial aïllat de la realitat, que va! També és un lloc on hi ha gent que critica tant si es fan coses com si no se’n fan; i també hi ha gent, és clar, que tira covardament la pedra i amaga la mà.

Un institut és un espai que funciona amb equips docents que posen les seues forces perquè el carro vaja avant amb la col·laboració del personal administratiu i de serveis, que tot i treballar a l’ombra són imprescindibles. La col·laboració dels pares i les mares en la presa de decisions també és molt important, i no s’han de limitar a anar al centre a queixar-se si açò o allò no funciona com els agradaria.

Les autoritats locals han de malcriar els centres educatius de qualsevol nivell, tractar de conéixer-ne els problemes i ajudar a solucionar-los: malament si només saben què hi passa per la premsa, la ràdio o les xarxes socials.