La Creueta

“Aux enfants-assistés: L’abandon” d’Édouard Gelhay (1886)

Així les coses, constatem per les xifres de la Casa-Bressol de València (extensibles a altres) que ingressar-hi era una mena de sentència de mort prematura per l’elevada taxa elevada xiquets que s’hi morien.

Per M. Luisa Plà Tormo

Conéixer el nivell sanitari d’un país implica tindre registrades les taxes de mortalitat infantil. És una dada clarificadora i interessant per a l’investigador que s’acoste a l’estudi d’aquestes qüestions.

Les xifres de mortalitat en les borderies de tot el país van ser molt elevades. Autors com el demògraf i economista rossellonés Alfred Sauvy, creador de l’expressió “tercer món”, afirmen que aquests centres van ser autèntics reguladors de l’excedent demogràfic. L’historiador espanyol Vicente Pérez Moreda assegurava que la mortalitat entre els bordets acollits en aquesta institució solia duplicar (i fins i tot triplicar) els índexs relatius a la resta de la població.

L’hispanista nord-americà Richard Ford es referia a aquests centres com “eixos escorxadors espanyols”. Certament, la mortalitat infantil en el segle XIX a Espanya era elevada, i la proporció en els xiquets expòsits ingressats en les borderies era esgarrifosa. Com a exemple, ací tenim els percentatges de mortalitat que vaig extraure d’alguns anys de la borderia de València, abans que els infants es donaren a criar a dides externes.

Així les coses, constatem per les xifres de la Casa-Bressol de València (extensibles a altres) que ingressar-hi era una mena de sentència de mort prematura per l’elevada taxa de xiquets que s’hi morien. Es corrobora que els nadons donats a criar a nodrisses externes tenien més probabilitats de subsistir que no els nens que romanien als centres. Tenien més fàcil d’accedir al menjar, el sol i l’aire més pur que ajudaven al desenvolupament.

Les dades de mortalitat fins ben entrada la segona meitat de la centúria són impactants. Al retard de la medicina infantil i pediàtrica, cal unir les malalties esteses dins i fora de la casa-bressol: la pigota, la gastroenteritis, el xarampió, la tos ferina, la disenteria, diftèria o crup, l’heredosífilis dels seus propis pares o de les nodrisses, i la tuberculosi en proporcions més grans que els fills de pares sans. Els deslletaments prematurs i una llet amb pocs nutrients produïen en els xiquets un raquitisme o escarransiment definitiu, o fins i tot la mort.

A tot això s’ha d’afegir la debilitat amb què ingressaven, causada per la pobresa dels progenitors i la duresa del trasllat, un aspecte ja descrit en l’article anterior. Una vegada ingressats, l’escassetat d’alletadores, la seua negativa a alletar xiquets malalts, l’amuntegament, la poca o nul·la higiene, el contagi… feien la resta.

Recordem que entre aquests infants n’hi havia també els procedents de la Vall. La seua taxa de mortalitat, abans de ser lliurats a nodrisses externes, la vaig recollir amb molta paciència i gran interés,

Tot i el trist panorama, alguns expòsits, encara que foren molt pocs, van salvar la vida gràcies a aquests centres que a més –i això és l’important– van exercir un paper molt positiu en el desenvolupament de l’atenció mèdica infantil: les borderies van arribar a convertir-se en autèntiques institucions pediàtriques on es van implantar mesures mèdiques que van redundar en benefici de la infància en general. Com a exemple, es van separar els xiquets malalts, visitats regularment pels metges; en la mesura de les seues possibilitats es va procurar de contractar més nodrisses i millorar l’alimentació…

Per tant, el patiment dels expòsits i els problemes que la seua curta existència van originar en el seu entorn social, no van ser del tot estèrils. Van aconseguir que es complira en última instància, i en el segle XIX fonamentalment, un dels objectius pragmàtics del segle XVIII: els expòsits van ser útils a l’estat.

Potser algun lector trobe a faltar que no haja desenvolupat la greu incidència mortífera de la pigota, el vaccí i el gran paper que van jugar els expòsits en aquesta qüestió. La importància va ser tan gran que bé mereix un article específic per a parlar-ne.