La Creueta

Obres de construcció de l’IES Vermellar de l’Olleria. 21 de setembre de 1999

Tal com anaven les coses, calia un miracle perquè estiguera acabat per al nou curs segons el calendari escolar previst.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Com que no m’agrada gens d’improvisar  ̶ una altra cosa és no poder fugir-ne per raons que no depenen de mi ̶  comence a celebrar el 25é aniversari de la creació i posada en funcionament de l’IES Vermellar de l’Olleria.

Ho faig reposadament, ara que encara tinc clars els records, i conscient que no podré celebrar el cinquanté aniversari (crec), com sí que vaig poder fer en els 50 anys de l’institut d’Albaida, centre on vaig ser alumne, primer, i més tard professor. Tinc records, i també notes que prenia quasi diàriament, així com vídeos i fotografies que feia de tant en tant. I una vegada més em ve al cap la sentència llatina “Nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu”, és a dir, tinc les coses al cap perquè primer les vaig passar per les mans. No tots els anys s’obri un institut al poble, així que vaig voler fer de cronista.

De versions més abreujades del que ara contaré ja en van aparéixer en el llibre de festes patronals i de Moros i Cristians de l’Olleria de l’any 2000, i també en el llibre commemoratiu del desé aniversari del centre, de manera que procuraré de no repetir-me gaire. De tota manera, tot el que diga serà nou per als lectors, alumnes i professors joves interessats a conéixer un poc el món de l’educació i, més concretament, la creació, la posada en funcionament i inauguració de l’institut ollerià. Tot això són coses diferents; per exemple, es pot posar en funcionament un centre escolar sense estar inaugurat (eixe va ser el nostre cas). Ni inaugurat, ni acabat, afegisc jo.

L’elecció i nomenament de director de centres escolars es pot fer de diferents maneres. Unes vegades és un concurs de mèrits entre els aspirants a ocupar el lloc, o en altres casos s’ha de presentar una memòria o programa d’actuació de quatre anys (com si es tractara d’un partit polític que presenta el seu programa) i defensar-ho davant el claustre i el consell escolar. Aquesta darrera opció estava descartada perquè no hi havia ni claustre ni AMPA ni consell escolar, etc. legalment constituïts.

A finals del maig de 1999, un servidor havia tingut les entrevistes pertinents amb els inspectors corresponents de torn. Recorde el nom de Braulio López entre els inspectors de la Direcció Provincial d’Educació de València. Per a mi tot eren cares noves, ja que jo pertanyia a la demarcació d’Alacant, on havia estat destinat per elecció meua en aprovar les  oposicions de l’estiu de 1979. Anteriorment, havia treballat dos anys de professor ajudant al Departament de Llengua i Literatura Angleses de la facultat de Filosofia i Lletres de València. També vaig estar un curs a l’Institut Josep Segrelles d’Albaida: aquell curs, a més de fer classes d’anglés en torns de matí, vesprada i nit, em vaig preparar les oposicions: va ser un curs dur, inoblidable, de molt de treball i també de gratificacions familiars (va nàixer el primer fill: la meua filla). Aprovades les oposicions, vaig escollir Alcoi on vaig estar durant vint cursos ininterromputs: primer a l’Escola Industrial i després a l’IES Cotes Baixes. A Alcoi tenia la meua destinació definitiva i no m’havia passat pel cap de demanar el trasllat a cap altre lloc. Qui estiga bé, que no es menege, diuen… Però, tot i això, la notícia de la plaça a l’Olleria em fa vindre ganes de canviar d’aires. I m’hi presente.

Tornem al fil. Per a optar a la plaça de director de l’institut de l’Olleria vaig presentar el meu currículum, la carta de credencials que tot funcionari ha de tenir al dia si vol córrer alguna “marató”. En aquella en particular van participar més corredors de la comarca i de comarques pròximes, amb la gràcia que no sabies qui eren els contrincants: era una marató a cegues. Eixe és el mètode preferit per l’administració quan vol col·locar algú “a dit” sense haver de donar explicacions, ja que no es coneixen els candidats en la línia d’eixida ni la posició obtinguda en la meta. Em segueixen, no? Això garanteix acatament a l’autoritat educativa de torn.

El maig s’acabava, i sense tenir encara el nomenament oficial (amb les coses de palau t’hi pots fer vell) vaig rebre l’ordre de formar equip directiu, una tasca complicada perquè no coneixia ningú. Vaig esbrinar que dos fills del poble havien demanat destinació al nou institut, encara amb les obres molt endarrerides. M’hi vaig posar en contacte a finals del juny, els vaig explicar la qüestió i van acceptar el repte: ja tenia cap d’estudis (Sergi Borràs) i secretària (M. Ángeles Aparicio), els dos càrrecs més importants perquè un centre de secundària funcione, acadèmicament i administrativament. No oblidem que un centre escolar és un poble xicotet dins d’un poble més gran. No em vaig penedir mai de l’elecció. El càrrec de vice-directora (Teresa Gironés) no el vaig elegir jo, entre més coses perquè ja no coneixia ningú més. Supose que era una aspirant a ocupar el càrrec de director. L’administració no et parla mai amb un llenguatge directe i clar: has d’interpretar la resposta mitjançant un oracle en el temple del Servei Territorial d’Educació corresponent, tal com feien en l’antiguitat clàssica.

El curs 1998-1999 es va acabar. Els finals de curs són molt complicats, sobretot per la burocràcia asfixiant, en augment curs rere curs. A mi se’m va multiplicar el treball perquè aquell any formava part d’un tribunal de PAU a Alacant: reunions, correccions d’exàmens, reclamacions de les qualificacions, actes, etc. Recorde bé que aquells dies estudiava la metodologia dels Portfolios que havia descobert a la Universitat de Tampere (Finlàndia), amb la idea d’incorporar-ho a la meua matèria. Sempre he considerat que la tasca del professor ha d’estar en creixement continu amb l’assistència als cursos de la seua preferència. Un docent no pot viure de renda d’allò que va aprendre en la carrera: ni un docent ni cap professional amb un mínim de dignitat i d’amor propi.

Abans que s’acabara el juny ja havia fet algunes fotografies i filmacions dels avanços de les obres del nou centre a la partida del Vermellar. Tal com anaven les coses, calia un miracle perquè estiguera acabat per al nou curs segons el calendari escolar previst.

Tant el cap d’estudis, la vice-directora com jo estàvem en comissió de serveis aquell curs, ja que les places que ocupàvem no havien eixit oferides en el concurs de trasllats. Les úniques places definitives del professorat corresponien als mestres de primària que es farien càrrec, transitòriament, del primer cicle d’ESO. Dic transitòriament perquè l’administració sempre actua en interés propi: en aquell moment li feien falta eixos mestres i, amb un concurs de mèrits, els mestres dels centres de primària adscrits es van beneficiar peremptòriament sense tenir en compte la seua titulació. Amb el problema solucionat, anys després l’administració educativa va pujar el llistó: en el futur només podrien ser professors de secundària els llicenciats o titulats equivalents. Al nou institut, si no recorde malament, es van incorporar amb caràcter definitiu cinc mestres: un d’Alfarrasí i quatre de l’Olleria (dos del col·legi Sanchis Guarner i dos de l’Isabel la Catòlica), però de determinades matèries. Jo ja coneixia eixe procés d’adscripció de mestres per haver-lo viscut al meu institut d’Alcoi.

Els últims dies del juny vam demanar llibres a les editorials perquè els professors en tingueren mostres i es poguera confeccionar ràpidament el llistat de llibres per al curs. El professorat, per tant, no s’hi havia de calfar el cap. Ja he dit que no sóc amic de les improvisacions.

Es van preparar les desiderates dels professors. En educació secundària els professors no tenen un horari rígid com els de primària, és més flexible. Eixe era un dels motius, crec, pel qual professors de primària trien anar a centres de secundària, per la possibilitat d’elegir (en principi) els blocs horaris que més els convé; després, si no queda més remei, el cap d’estudis els dirà: “No pot ser, i, a més, és impossible”. La confecció d’horaris és l’etern cavall de batalla dels centres educatius. Eixos dies també els professors van presentar uns qüestionaris anònims i informes sobre cursets realitzats que es van lliurar al cap d’estudis.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria