Fotografia: Anunci de les festes patronals de 1953. Facilitat per Coro de Bellús
Els veïns consideraren la possibilitat de celebrar les festes sense el capellà. No hi hauria misses perquè calia un sacerdot, però pel que respecta a les processons, principalment la del Crist, no es resignaven a prescindir-ne: es traurien els passos “amb rector o sense”.
Per Xavi Constant
Els fets verídics sobre els quals es fonamenta la llegenda van ocórrer durant les festes patronals de 1953. El programa d’actes presentava, entre més manifestacions, misses, repartiment del pa beneït, processons, cucanyes, concerts, danses, castells i cordades. Anunciava també que el primer dia, dimarts 29 de setembre, a les onze de la nit hi hauria a la plaça una «verbena al estilo de Madrid» amb un «Gran Concurso de Bailes y Mantones de Manila, con valiosos premios». Aquesta revetla va desencadenar el conflicte.
Mossén José Ros Cabo, el sacerdot ecònom de Bellús, escandalitzat per uns balls tan indecents, va prohibir les festes. Un capritx, un deliri del capellà? De cap manera. En la postguerra, l’Església havia aconseguit un dels seus anhels: que l’estat garantira l’aplicació de la moral integrista catòlica. Aquells anys els clergues dirigien la vida quotidiana segons el concili tridentí, especialment en els nuclis rurals.
Els balls moderns, els que tocaven les orquestrines en festes o als salons dels casinos, havien estat enjudiciats com a incitadors d’apetits carnals i, per tant, objectes de persecució —els conflictes foren també notables a Castelló de Rugat, Albaida i Ontinyent—. Es proscriviren el pas doble, el vals, el tango, el bolero, i especialment els balls de ritmes ràpids i alegres com el txa-txa-txa, la polca, el foxtrot, el mambo, la conga, la salsa, el swing, la rumba o el xarleston.
Les autoritats eclesiàstiques de l’època qualificaven d’indecorosos i provocatius els moviments femenins de cuixes, anques, culs i mamelles. I si es ballava abraçats podia ser perillós: un focus d’immoralitat, de malalties i delictes; una pràctica on prosperava el pecat si no corria l’aire entre la parella. Sols estaven permeses «las danzas al estilo del país», en les quals les evolucions i giravoltes no avivaven la concupiscència de la carn, ja que els hòmens i les dones no arribaven a tocar-se.
Els veïns es quedaren atònits per la interdicció de les festes. Els que sentien la notícia per primera vegada pensaven que es tractava d’una broma. Passada la sorpresa inicial, no ho assimilaven: “Això no pot ser”, solien respondre. I és que des d’un punt de vista antropològic, les festes formen part de la naturalesa humana. De tant en tant és necessari instaurar un temps on apartar-se de la quotidianitat, on evadir-se del treball i de les obligacions. Un nou ordre dins del caos en un perfecte equilibri, un temps on existeix l’eventualitat d’abandonar-se a una experiència alegre, confusa, dionisíaca —sense exagerar—, oberta i plena de possibilitats. Tot un remolí d’afectes amb múltiples expressions, un moment propici —no l’únic— per a restablir contactes emocionals i relacionar-se amb altres persones.
La prohibició de les festes va sonar brusca, fins i tot es va percebre al poble com una crueltat: feia poc que s’havien acabat les cartilles de racionament després de tretze anys on mancava de tot, tant aliments com diners. Tretze anys de penalitats en què l’arròs, pa negre, cigrons, creïlles, oli, ous, sucre, llet, a més de racionats, no sempre arribaven a l’establiment del tio Enrique Martí Camallonga. El tabac, el sabó, la carn, el peix, el café, el codonyat o la xocolata eren escassíssims. El café se substituïa per la xicoira, i com a tabac —fumar era una mostra de masculinitat— els hòmens assecaven fulles de figuera o pàmpols, i les trituraven.
Tretze anys durant els quals vestir-se dignament tampoc no era fàcil. En les cases s’embastava i es cosia. Les peces es reutilitzaven al màxim: els abrics, jaquetes, colls i punys de les camises es giraven a l’inrevés, les mànegues es canviaven, els forats i les teles desgastades s’apedaçaven. Les sabates no estaven a l’abast de tot lo món: es conta que els seus cruixits i taconejos al carrer anunciaven la presència del rector o de la guàrdia civil.
Un temps en què si es volia entrar al poble els articles mercats a Xàtiva, s’havia de passar un fielat i pagar una taxa de consums a l’inspector d’arbitris que tenia el burot al camí de les Aigües, prop del molí Guarner, al costat de la creu dels Dalmaus. «La duaneta», es deia a Bellús. El tribut gravava els productes bàsics, i era tan impopular i onerós que es tractava d’evadir caminant per les travesses. Aquells «anys de la fam», els matrimonis disminuïren al poble —del 45 al 51 de forma dràstica—, i augmentà la mitjana d’edat dels contraents.
El 1953 ja no va haver-hi racionament ni requises de l’estat a baix preu de blat, arròs, ségol, ordi, dacsa i tabac. El rosetti —un raïm aromàtic— es va cobrar a un preu extraordinari. S’havien guanyat, a més, molts i bons jornals agrícoles tant hòmens com dones, així que les celebracions de setembre s’esperaven amb il·lusió.
Després de la prohibició, el rector es va mantindre inflexible davant de les delegacions de festers i d’autoritats civils. Ni tan sols va fer cas dels requeriments de la tia Nati Moscardó, estanquera i sagristana de l’església, una dona ponderada i d’enteniment, tota una institució local.
Els veïns de Bellús consideraren la possibilitat de celebrar les festes sense el capellà. Pel que fa a actes litúrgics, no hi hauria misses perquè calia un sacerdot, però pel que respecta a les processons, principalment la del Crist, no es resignaven a prescindir-ne, i el sentir general era que traurien els passos “amb rector o sense rector”.
La indignació i les protestes del poble anaren en augment, de manera que el capellà va informar la jerarquia eclesiàstica. Tot seguit, des del bisbat arribava una carta a l’ajuntament. L’escrit jutjava que, d’acord amb les prescripcions del Sínode, la revetla a l’estil de Madrid era inacceptable, i en conseqüència donava suport a la decisió del rector: Roma locuta —llegiu Palau Arquebisbal de València—, causa finita.
Per a mossén José Ros Cabo, l’autoritat eclesiàstica valenciana havia parlat i posava fi a l’assumpte, llevat que s’anul·lara el ball. Per al poble la causa no estava finita.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!