La Creueta

Cartell de El cuirassat Potemkin

Com que el cinema al seminari de Montcada sempre ha despertat molt d’interés, tinc un altre article sobre la qüestió; però he preferit de publicar primer aquesta “addenda et corrigenda” amb les aportacions dels lectors.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Recuperar la memòria d’un temps que a poc a poc s’evapora és l’objectiu de molts dels meus articles. Quan escarbe i repasse racons de la meua vida hi trobe gent, llocs, situacions, somnis, etc., que prompte seran pols i dormiran en l’oblit. Conscient que no me n’escaparé, m’afanye a atrapar-los i escriure’ls. I no sols els meus records són la matèria amb què tix aquest  llenç, sinó també els de tanta gent que vaig conéixer, amb qui vaig conviure i compartir il·lusions.

Al seminari de Montcada va transcórrer la major part de la meua adolescència, i allà dormen moltes de les meues vivències: estudis, esports, companys, temps lliure. I en el temps lliure, al llarg de dècada dels anys seixanta, el cinema i el teatre ocupaven un lloc especial. La dècada anterior també hi va tenir les seues vivències quant al cinema, com podrem veure a continuació. Res de vides de sants i vides exemplars. El seminari de Montcada sempre va ser un reducte avançat al seu temps.

El 8 de gener de 2022 vaig publicar a VilaWeb Ontinyent un article sobre el cinema al seminari que va tindre molt d’èxit. Tant, que es mereixia una continuació amb les aportacions fetes pels lectors. Demane disculpes per no haver-ho fet abans. Com que el cinema al seminari de Montcada sempre ha despertat molt d’interés, tinc un altre article sobre la qüestió; però he preferit de publicar primer aquesta addenda et corrigenda amb les aportacions dels lectors. N’hi ha que no obliden que “anaven més a gust al cinema que no a missa”. Els autors pertanyen a diferents promocions: Enrique Herrero, Ovidio Fuentes, José M. Monzó, Enric Miquel Cuñat Sesé, Manuel Molins, Joan Llopis, i altres. Passe a donar-los la veu.

—–

“[…] vam tindre cine en la meua època i alguna cosa crec que podràs traure’n de la part central del meu article Batalletes (1. De cine) del blog NIHIL OBSTAT. […] Allí veuràs que, per les circumstàncies, jo no vaig poder gaudir llavors del magisteri cinematogràfic de J. M. Monzó.
No he oblidat les pel·lícules dirigides per Federico Fellini i protagonitzades per Giuletta Massina i Anthony Quinn: La Strada i Les nits de Cabíria.
També vaig riure molt una època amb Monsieur Hulot, sense oblidar Charlot  (Charles Chaplin) i altres.  (Enrique Herrero)

—–

 “Las primeras películas las explicaba López Piñero, a la sazón estudiante universitario” (Ovidio Fuentes).

—–

 “Durante un año me reuní con López Piñero que fue quien me introdujo en el cine cuando me nombraron encargado. Para mí fue un placer aquella relación. Y la programación de mi primer año me la hizo él. (…)
Bartolomé, te apunto algún dato de tu artículo sobre el cine en el Seminario.
Sobre la censura y calificaciones del Estado y de la Iglesia es correcto e interesante lo que tú vives en tu infancia. 
Tú llegas al Seminario en 1963, dos años antes de mi ordenación. Me quedo de formador en el Seminario Menor. Pero yo ya era encargado del cine desde segundo de Filosofía y toda la Teología. Cuando me nombran superior nombro a [Francesc Juan y] Cháfer y yo sigo como supervisor hasta que dejo el Seminario en septiembre de 1971.
En la película  Seminario dirigida por [Pedro] Balañá no era protagonista [José Mª] Belarte, que solo aparecía en una corta escena. El protagonista era Juan Piris (posteriormente obispo) y dos seminaristas, un niño del Menor y un filósofo de los que no recuerdo sus nombres. Hoy ver la película es un producto curioso e interesante. Cine neorrealista del momento, sencillo de lo cotidiano de un seminario moderno. La película está bien dirigida y con un guión adecuado.
Sobre El Acorazado Potemkin: oficialmente no se pasó en el cine del Seminario. Sí la vimos muchos en una copia clandestina en super-ocho que conseguimos.
Sobre la censura, en los años que fui encargado para nada tuve en cuenta la censura estatal ni eclesiástica pues teníamos una censura propia. De la película programada se hacía un pase privado a los Padres Espirituales que eran los responsables oficiales del Arzobispo. También acudían los superiores que podían. [El rector] don Antonio Rodilla nunca asistía a estas sesiones salvo cuando me prohibían que se pasase una película. Si yo estaba en desacuerdo recurría a don Antonio,  le hacía un pase solo a él, le daba mis razones y el decidía. Nunca se negó al pase en las películas conflictivas y él se hacía responsable ante el Arzobispo. 
Los años en que fui responsable me lo tomé muy en serio, le dediqué mucho tiempo y terminé metiéndome a nivel de especialista y ya no  lo dejé,  formando parte  de mi vida hasta hoy.
La historia del cine del Seminario es muy interesante con películas, ciclos y conferencias que en aquellos momentos tenía un nivel cultural muy alto. Se creó una Academia del Cine con publicaciones sobre todas las proyecciones. Todo se perdió porque pensaba que el archivo quedaría en la Biblioteca del Seminario,  pero hace años pude comprobar que había desaparecido. (José M. Monzó, 9 de enero de 2022).

—–

“A la plana de Facebook que tenim els del meu curs [1959-1971] vaig intentar que anomenaren alguna pel·li que per una raó o altra recordaren haver vist a Moncada; ningú no va contestar, excepte un de la Valldigna que va dir que no recordava haver anat al cinema a Montcada. Jo sí que recorde moltes pel·lícules (que déiem films, perquè ja et vaig dir que regnava un cert esnobisme a aquella casa, almenys entre els de la ‘I’). Monzó era qui escarotava el galliner i també un xicon de Simat de la Valldigna que li deien [Salvador] Llinares [Martínez]. Editaven un fullet de 4 planes quan la pel·lícula ho mereixia. Recorde, i tant, el cicle de cine espanyol i la conversió de don Alfonso Roig al seté art que fins llavors rebutjava, com Juan Gil-Albert que va tardar una mica més fins que va descobrir Visconti. No crec que Potemkin es projectara al seminari, no devien existir còpies en Espanya per aquells temps. Però per dir una pel·lícula que recorde et diria La Puerta del Diablo, d’A. Mann, perquè recorde que férem un cinefòrum. No recorde Marcelino, pan y vino que estrenaren molt abans i jo em vaig fer l’àlbum de cromos”. (Enric Miquel Cuñat Sesé, 10 de gener de 2022).

—–

“[El curtmetratge] Seminario em sembla que es va rodar a Alfara i les escenes d’interior eren de ca la tia Irene, molt a prop de ma casa al carrer de Sant Vicent, cantonada amb el carrer de San Bartolomé. El protagonista era Ricard Marí i també, és clar, els patis del Seminari, etc. No recorde que es fes cap altra pel·lícula més. Potser Belarte en féu una altra, però no sé quina. Segur que Monzó ho sabrà”.  (Manuel Molins, 14 de gener de 2022).

—–

[Pel que fa al curtmetratge] Seminario Si no recorde malament, eren tres els protagonistes: Piris de major, Marí d’adolescent i el xiquet el nom del qual no sé. (Joan Llopis, 16  de  gener de 2022).

—–

Segons Manuel Molins, Ricardo Marí (d’Alfara) era un dels protagonistes de Seminario (17 de gener de 2022).

—–

L’Acorazado Potemkin, prohibit a  Espanya, apareixia sempre en la llista de les 10 millors pel·lícules de la història del cine junt amb Ciutadà Kane. En la Facultat de Dret la van projectar en el format de 8 mm., còpia particular que em van prestar per passar-la també al seminari. Jo traduïa directament els subtítols que venien en francés i, com a música de fons, Carmina Burana.
(…)
Vaig tindre en el meu poder el projector i la pel·lícula al llarg d’una setmana,  prou temps per disseccionar l’escena de l’escala d’Odessa. En un bloc vaig anotar, una a una, totes les preses (generals, de grups, individuals, etc.) i el seu muntatge,  mosaic de cel·lulosa que aconsegueix oferir-nos un mural plé d’emoció. 
(…)
Pel que fa  a  Rodilla, ell no va vindre mai a les projeccions prèvies destinades a la censura. A aquestes, només acudien els pares espirituals i jo,  encarregat del cineclub després de Monzó. El meu paper consistia a  prendre nota de les escenes que calia suprimir. Si sols calia suprimir una escena o dos, aleshores parava la màquina fins que caiguera el paperet que assenyalava el tros censurat. Si hi havia més escenes, “tisorada al canto”  i acetona per unir la cinta. En el cicle de cine espanyol  vaig incloure  Campanadas a medianoche de Orson Wells, film produït per Emiliano Piedra, i per tant considerat de nacionalitat espanyola. Era una cinta totalment verge que anava a projectar-se en el festival de Cannes i no estrenada,  encara, en cap sala. Personalment, vaig  aconseguir de la distribuïdora poder projectar-la en aquest cicle adduint que era un passe intern sense cap espectador de fora del Seminari. Hi van intervindre les tisores i la productora de València va presentar una queixa al Seminari dirigida al màxim responsable, el Rector Rodilla, qui va reunir els censors —el “pàters” espirituals— i, llegint-los la carta rebuda de la distribuïdora, els va recriminar allò que havien fet amb una frase lapidària:   “NO  QUERÉIS  QUE  LOS CHICOS PEQUEN CONTRA EL SEXTO Y PECÁIS VOSOTROS CONTRA EL SÉPTIMO!”. 
(…)
El problema amb els pares espirituals eren els escrúpols que hi tenien per si de cas una escena era causa de pecat. La confessió marcava la “temperatura” d’una escena. Vaig contractar Los Paraguas de Cherburgo i el  pàter dels filòsofs no volia que la veren. La raó no era cap escena especial sinó la bellesa de Catherine Deneuve  i el possible enamorament dels adolescents alumnes de Filosofia pels seus encants. No recorde si al final vaig aconseguir que la veren. 
(…)
Tornant al rector Antonio Rodilla, no li agradava el cinema però sabia que era un element cultural a incorporar en la formació dels seminaristes. Mai el vaig veure assegut en la llotja per veure una pel·lícula; l’única vegada que el vérem a la sala de cine, al costat de tot l’alumnat, va ser en la projecció del film de Lazaga, Franco ese hombre. 
(…)
Alfonso Roig, com a encarregat del cinema  al Seminari, va gestionar  que poguera assistir a les projeccions de l’Alliance Française, destinades, exclusivament, a la colònia francesa de València. Allí vaig veure una bona part dels films de la  Nouvelle Vague: Godard, Truffaut, Varda, Rohmer, Resnais, etc. i els films de Jean Vigo precursor d’aquesta nova estètica:  Zéro de conduite i L’Atalante, dos films mítics (Francesc Juan i Cháfer, 28 de gener de 2022).

—–

Per ultim, José Vicente Coll (de Quart de Poblet), l’únic company del meu curs amb qui tinc contacte –els altres se’ls deu haver tragat la terra— en diferents moments m’ha fet comentaris als articles que escric, i pel que fa al cinema em diu coses com: “Jo també estava a l’acadèmia de cine on vàrem gaudir de l’Acorazado Potemkin, entre més”. No sé on devia estar jo aleshores perquè ni recorde eixa acadèmia de cinema ni l’Acorazado Potemkin al seminari. Em diu que en eixa acadèmia es parlava de muntatge i d’efectes especials i que recordava haver vist un cicle de Hitchcock. Devia ser l’època en què jo estava mig apardalat amb l’enamorament adolescent. No té altra explicació.