La Creueta

La història, com a ciència, és llarga i feixuga,
i s’adreça a la raó de la gent; el gènere negre
es pot adreçar més al cor i a les emocions,
a l’home i el seu entorn; qui parla a
la societat són els escriptors, els historiadors
només estableixen els fets[…].
Són els Victor Hugo els que queden a la
ment de la gent, els historiadors s’obliden.
Dominique Manotti

Interrogatoris. Gènere negre i memòria
Àlex Martín Escribà.

Per Natxo Úbeda Morales – Biblioteques Públiques d’Ontinyent

Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció de novel·la negra crims.cat és, possiblement, un dels màxims coneixedors del gènere negre al nostre país. Ha escrit molt sobre eixa literatura en general i en llengua catalana en particular, sobre autors iniciadors del gènere a la nostra cultura com Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster; sobre la nostàlgica i excel·lent col·lecció “La cua de palla” (dirigida per Pedrolo), així com sobre la posterior col·lecció “La Negra” de l’editorial La Magrana, fins a la que ell dirigeix, segell, entre més, on publica el nostre autor recomanat de hui, Silvestre Vilaplana.

Tinc la sort de conèixer Àlex Martín en persona; és més, el considere un bon amic literari, i sé què opina de Silvestre Vilaplana, més enllà del que públicament reivindica pel fet d’editar-lo. En paraules pròpies –cite de memòria– “és un dels millors narradors actuals en la nostra llengua”. Almenys eixa és la conclusió que em queda després de les converses amb ell sobre Vilaplana. No cal que us diga que, personalment, estic totalment d’acord i amb els llibres que us adjunte ho ratifique i recomane.

No sé si caldrà presentar Silvestre Vilaplana a les nostres contrades, perquè és un autor que fa molt de temps que escriu de manera reeixia, un escriptor molt conegut al món dels instituts de secundària, a les lectures obligatòries i, per descomptat, a les biblioteques públiques. Un autor que ha escrit novel·la infantil i juvenil de tota mena i que, en efecte, té obres emblemàtiques per als nostres joves com ara Les cendres del cavaller, Les urpes del diable, Els dimonis de Pandora, La mirada d’Al-Azraq i un llarg (l’adjectiu és literal) etcètera. Alguns situen Vilaplana només com a autor juvenil. No importaria: la literatura juvenil està farcida de qualitat, però és una errada i, a més, no és cert. L’autor alcoià té moltes obres més per a tots els públics i per al públic adult. Per a entendre’ns, treballs de moltíssima qualitat com per exemple: El quadern de les vides perdudes, Un sepulcre de lletres minúscules, Joanot Martorell: un cavaller sense fronteres, Els ossos soterrats (recomanada en aquest espai per l’Agència de Lectura de Llutxent l’any 2021), La mirada de l’impostor i, és clar, les tres novel·les de què us parle hui, entre més.

També he llegit i conec en persona Silvestre Vilaplana, i us puc dir que amb ell es conjuga la qualitat literària, el treball documental estricte, la profunda i enorme imaginació amb una humilitat extrema, una personalitat encisadora i una educació exquisida. Francament, per a recomanar la lectura de les obres de Vilaplana no fan falta massa paraules, donada la seua habilitat; sé que vaig sobre segur amb ell, però pense que s’ha de fer, justament, perquè de vegades oblidem allò que és obvi. I és que és un dels nostres valors més importants, guanyador de moltíssims premis literaris de tota mena, i que segueix produint i engrandint la nostra imaginació, la nostra literatura, la nostra cultura, la nostra llengua. Com he dit, sense estridències i amb delicada elegància.

Però passem ja als llibres concrets que vos recomane. Com veieu, són tres obres, perquè és una trilogia i, malgrat que es poden llegir per separat –ja que són moments i casos distints d’un mateix personatge–, totes tres configuren una història única molt potent en què l’escriptor ens mostra el pas del temps i el context de la protagonista. Conformen un corpus en què el fil conductor i l’encaix de tot és la inspectora de la Policia de València, Araceli Lavila. Una dona intel·ligent, valenta i agosarada que intenta d’esbrinar casos complicats i perillosos mentre lluita amb els seus problemes personals, familiars i, sobretot, físics. El càncer és un enemic terrible. Açò és molt important en les novel·les (i no descobrisc res), perquè marca el tempo de la inspectora mateixa, que no sap si es curarà o no, que ha de lluitar contra el seu cos mentre ho fa contra el mal extern. És com una mena d’espasa de Dàmocles present al llarg de tota la narració, la qual adquireix una atmosfera angoixant que obliga el lector a no parar de llegir, perquè no pot. Eixa mena d’obsolescència programada, que té tothom quan va complint anys, se li accelera al personatge amb la malaltia, al mateix temps que la condiciona el fet d’haver de prendre mesures de sanació òbvies i necessàries.

Vilaplana fa que Araceli Lavila, tot i no saber quan serà la seua mort –per sort alguns càncers, gràcies a la investigació mèdica, es curen–, ni saber si es morirà per això, d’ancianitat o “en el compliment del deure”, es mantinga alerta i en constant amenaça de pèrdua de salut. Eixa percepció sobrevola tota la història, amb una sensació electrificant molt enriquidora. Aconsegueix traslladar-nos als lectors la incertesa de la vida, eixa fragilitat i vulnerabilitat amb què vivim sense adonar-nos-en. Tot açò esdevé a la investigadora mentre lluita contra la delinqüència, la corrupció i els abusos de poder. Sincerament, per a mi, és una de les genialitats de la història.

Les tres obres de Vilaplana s’emmarquen en el que es coneix com novel·la negra, una modalitat literària que en realitat és un macrogènere que es diversifica i s’hibrida amb altres estils, i que contempla una emergència espectacular en els darrers temps. El ben cert és que la novel·la negra, d’alguna manera, sempre ha estat i ha tingut un component de realisme molt important, perquè sol contenir una denúncia social, un context històric del moment, amb una posada en escena molt versemblant, fins i tot ben clara i observable. A la trilogia d’Araceli Lavila trobarem multitud de personatges que envolten la inspectora; uns que funcionen com a contrapés masculí (un periodista d’investigació, els seus companys de la policia, o el mateix forense), i altres que apareixen en la part dels corruptes (els assassins i violents que l’envolten). En cada llibre tracta un cas que és ben plausible i real; això sí, guarnit amb la imaginació i el bon fer literari de Vilaplana.

No vull fer cap descobriment (spoiler es diu), és millor endinsar-se en la lectura sense coneixements previs. Això sí, faig un apunt de cadascun dels llibres per saber de què tracten. En Dones sense nom el tema principal són els nens robats i la venda d’ells mitjançant la intervenció de l’església. En Suburbis del paradís trobem les corrupteles del sistema polític i l’ascens de la ultradreta, d’altra banda, sempre present a València. I en Àngels de la mort un assassí en sèrie estén la por per la ciutat, paradoxalment, mitjançant el poder de la confiança mèdica i amb el “somni etern” com a excusa. La ciutat de València és on treballa la nostra protagonista, és el rerefons on se situen totes les trames que acaben teixint-se.

Àlex Martín, en el llibre d’interrogatoris (també molt recomanable) amb què he encapçalat l’escrit, entrevista un altre dels grans coneixedors del gènere, l’escriptor francés Didier Daeninckx, qui ens confirma que la novel·la negra pot ser també molt realista. Diu: “Vaig triar la novel·la negra per la rapidesa d’intervenció del text, la possibilitat d’abordar tota mena de temes mantenint-me lligat a un fet real.”

No hi ha dubte que Silvestre Vilaplana té una imaginació desbordant i és un enorme creador i contador d’històries; però, alhora, amb habilitat de cronista, també ens situa en moments històrics reals i ens mostra la part podrida de la societat i les clavegueres del sistema. Malauradament, aquestes no són ficció.