La Creueta

Casa de la Misericòrdia de València. Fotografia: http://historiasdelamisericordia.blogspot.com/

Si l’estat va prendre les regnes del canvi, la dona, a poc a poc, va agafar les del seu propi destí.

Per M. Luisa Plà Tormo

En les primeres dècades del segle XX es despertaran, al nostre país, la consciència i la sensibilitat vers la infància, que davant les condicions de vida que l’envoltaven enceten un canvi de mentalitat dels poders públics en què es palesa la necessitat de reformes socials per part de la burgesia, amb un ritme fins aleshores desconegut.

En el canvi en la visió de la infància i dels xiquets adquireixen un interés prioritari els punts de vista mèdic, higiènic, pedagògic i moral. Moralistes i metges impulsaran el naixement de lleis de protecció a la infància modernes, la pràctica d’una medicina específica per als nens, i un gir en la política estatal sobre beneficència. La Llei Tolosa de 1904 fou un exemple del canvi de mentalitat, que pretenia la protecció física i moral dels infants abandonats de menys de deu anys, i controlar i regular la lactància mercenària.

A través de la seua revista La Madre y el Niño, el metge higienista i pediatre madrileny Manuel Tolosa (1857-1919) va destacar com a precursor en les cures de la infància, i exercí una forta pressió sobre l’estat per a avançar cap a una regulació de la problemàtica infantil de l’època. L’anomenada Llei Tolosa va ser pionera al nostre país en els drets a la protecció de la infància, i despertà una sensibilitat especial vers els xiquets marginats i expòsits.

Els poders públics i l’estat s’encarregaran d’aquesta problemàtica, de manera que assistirem al trànsit de la caritat privada a la beneficència estatal que desarticulà el vell sistema assistencial de l’Antic Règim, tot inaugurant una època coneguda com d’Acció Social. El nou sistema, per tant, buscarà donar cobertura assistencial a la tradicional marginació dels expòsits, i ampliarà la cobertura a tot el territori mitjançant  la construcció de més maternitats. El metge navarrés Cipriano Monzón defensava la  construcció de centres per a embarassades on protegir la mare, els xiquets, “… destinados casi exclusivamente a madres solteras. Su objetivo era asegurar a la madre soltera el secreto de su desgracia, asistirla al parto y puerperio, y facilitarle nodriza para su hijo si ella no le lactaba. Estos centros disminuirían la mortalidad infantil evitando el infanticidio, la exposición y el abandono del recién nacido con todos los peligros que suponen para su vida…”

Si l’estat va prendre les regnes del canvi, la dona, a poc a poc, va agafar les del seu propi destí. La societat patriarcal considerava que la dona mancava de rellevància i de vàlua en comparació amb l’home que havia d’ocupar els llocs més rellevants en tots els àmbits. Amb els anys, el rol de la dona va anar trobant nous camins: l’educació, el treball fora de l’àmbit familiar, la independència econòmica; l’associacionisme van llimar el seu sotmetiment a un sistema que les marginava i subvalorava. El dret de vot i la participació en la política les portarà al zenit en les primeres dècades del segle XX. Moltes de les reivindicacions de les primeres dècades del segle XX les van protagonitzar les dones. L’objectiu de la càmera fotogràfica de Vicente Barberá Masip va captar la força d’unes dones que protestaven a València per la falta de farina i de pa i demanaven la dimissió del batle. Amb eixa imatge va obrir la seua portada l’ABC el primer de març de 1916.

La dona que lluita pels seus drets i el seu dret de ser mare –fins i tot fadrina–, lluita pels seus fills i per traure’ls de la borderia quan les condicions li siguen favorables. És cert que el rebuig familiar, la falta de suport, la pobresa, espentava moltes dones a desprendre’s dels infants, però també és cert que el percentatge de mares que els recuperaran és superior al de les centúries anteriors: “…de 1919 se entregó a su madre natural, es hijo de madre casada (adulterina)”. “…entró el 14 de mayo de 1906 proviniente del Santo Celo. El 25 de julio se entregó a lactar… d’Atzeneta d’Albaida. En virtud del expediente instruido 19 de mayo de 1909 se entrega a su madre natural… soltera, mayor de edad, de Benigànim y vecina de València…”

Si a la infància li arriben nous temps i la mentalitat de la dona canvia a poc a poc, és lògic que parlem d’una nova borderia, això és, la borderia de l’Antic Règim atesa per la caritat i lloc d’amuntegament dóna pas en aquest segle XX a la burgesa que respon per l’organització i la racionalització administrativa als criteris del capitalisme creixent.

Se superen progressivament els problemes de la mortalitat dels xiquets amb l’aplicació dels nous avanços de la medicina, s’adopten als centres mesures profilàctiques encaminades a rebaixar la taxa de mortalitat; les mares fadrines conceben la borderia com una guarderia que alimenta i protegix el fill on tornarà a recollir-lo quan les seues condicions economicolaborals milloren. En aquests centres hi ha preocupació real per l’educació dels xiquets, únic camí pel qual poden aconseguir l’ascens en el si d’una societat que els va atorgant drets, els ofereix possibilitats d’integrar-se segons les seues capacitats i aptituds. Podrà continuar en la marginació, però se li ofereix un espai perquè puga abandonar-la.