La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

31 de març de 2023
0 comentaris

Tamames, un sonet amb estrambot

Vaig veure poc de debat durant el debat, la veritat. Cadascú anava a la seua

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Que la moció de censura de Vox contra el president Sánchez era un fetus mort des que es va concebre no és cap descobriment. Això no obstant, que hi haja disparitat de criteris en el parlament significa que hi ha vida; una altra qüestió és que els motius per a presentar-la foren sensats i fonamentats. La carta de presentació de Vox, d’altra banda, amb el seu segell de la dictadura i desitjós de liquidar l’estat de les autonomies, amb la lletania de desqualificacions de les passes fetes en la Transició no tenia gaire recorregut.

Vaig fer l’esforç de suportar les sis primeres hores de parlaments, i no entenc com el candidat Ramón Tamames, quasi nonagenari i amb mobilitat reduïda, va poder aguantar tots dos dies. A mi, l’espectacle em va servir per a entendre que el parlament no sap com tractar la gent gran, és a dir, els que molesten. Jo mateix sóc gran i prenc nota del que m’espera demà o despús-demà: el descrèdit i menyspreu dels qui pensen de forma diferent. Hi vaig veure clarament que cada portaveu portava ben posades les ulleres partidistes, es mirava el melic i desdenyava l’adversari. “Nihil novum sub sole”. La campanya electoral havia començat.

Aquesta era la sisena moció de censura de la nostra jove democràcia, però la primera en què el candidat era un independent (trànsfuga de diversos partits, per més detalls) i sentia curiositat d’observar on es pot trobar políticament un home a eixa edat i també com se’l tractava.

Vaig veure poc de debat durant el debat, la veritat. Cadascú anava a la seua. El govern espanyol va tindre l’oportunitat de repassar els seus èxits, és a dir, de recordar-nos el currículum aconseguit en aquesta legislatura de coalició i, alhora, de posar-se una medalla.

Vaig estar molt atent a l’expressió corporal dels diputats, el body language, sobretot el facial: eixes mirades i carasses de llàstima o burla envers el candidat eren ben eloqüents i significatives. Detalls: un president de govern que no saluda el candidat. Els crits de Patxi López i Joan Baldoví em van recordar el poema de León Felipe “¿Por qué habla tan alto el espanyol?”. La presentació brillant del projecte de Yolanda Díaz. Polítics sapròfits com Aitor Esteban que comparava Tamames amb un “vaixell rovellat i oblidat en un desballestament”, i a qui li va dir “penell” i “narcisista”. Ai, el PNB! Sempre com un nàufrag que vol agafar-se a un vaixell que arribe segur a bon port i demanar pa. I què em diuen de Gabriel Rufián i les seues posturetes? Com si interpretara una obra de teatre o fera una demostració de la seua vàlua escènica: qualsevol dia el veurem fent espots publicitaris, o un film. No sé si el govern va entendre la daga llançada: “A vostés no els tirarà Vox, sinó la inflació”.

Una d’eixes nits del debat vaig somiar que s’aprovava la moció de censura i que don Ramón, que havia repetit per activa i per passiva “No sóc ací per a defensar Vox” i ja en el paper de president per un dia, sense cap programa que no foren quatre ocurrències, convocava immediatament eleccions generals per al mateix dia en què se celebraven les locals i autonòmiques –i així ens estalviàvem un grapat d’euros en propaganda electoral. Em vaig despertar i vaig veure que somiava i que fins i tot Tamames havia oblidat de demanar eleccions anticipades. Somnis surrealistes. En fi, tot allò em va paréixer un sonet amb estrambot, que com se sap és un sonet amb finalitat humorística, extravagant i excèntrica, com els dies que hem viscut.

Al capdavall, se’m va quedar un gust amarg com la fel de veure que hi ha no dues Espanyes sinó moltes, i que cada portaveu de cadascun dels partits en portava un esbós sota el braç.

L’esperpent va acabar quan Vox va cridar “Viva España” i “Viva don Ramón”. Don Ramón es va acomiadar amb un “Viva la moción de censura”, i tots junts es van fer una foto per al record mentre el resultat encara es veia a les pantalles de l’hemicicle. A favor de la moció, 53 vots; en contra, 201; abstencions, 91. Però l’autèntic resultat el veurem el dia 28 de maig vinent en la primera volta, i el definitiu, a finals d’any.

Imagine que don Ramón escriurà prompte un llibre sobre la breu experiència parlamentària amb els apunts presos durant eixos dos dies. Sense viure una experiència semblant no es pot escriure un llibre, i segur que ell l’ha viscuda: ara necessita rumiar-la. Tamames no va aplaudir ningú: eixe dia ell estava allí perquè l’aplaudiren. I la seua proposta d’acurtar les intervencions dels portaveus em va semblar la cosa més sensata del món: fins i tot als doctorands en qualsevol camp del coneixement se’ls dóna un temps determinat per a exposar les conclusions d’anys d’investigació, i ara resulta que el president del govern té tot el temps per a contar-nos el que ja sabem. Ho entén algú?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!