La Creueta

Recorde que em queixava de la destinació a Wad-Ras 55, sense pensar que en cas d’haver-me incorporat a files amb la quinta del 1971 que em tocava, potser les coses haurien estat molt pitjor; m’hauria pogut tocar el Sàhara Occidental.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Vostés ho saben tan bé com jo. El xèrif mundial ens té avorrits. L’última amenaça és que o augmentem la despesa en defensa o ens expulsarà de l’OTAN; i en compte de dir-li-ho en privat a Pedro Sánchez, li ho ha dit al president finés perquè li faça l’escoltet. Ai, Trump! Sempre posant pedretes en les sabates dels altres. El que hauria de fer Sánchez, com més prompte millor, és aficionar-se un poc al golf i, ja que parla l’anglés i, per tant, no té problemes de comunicació, explicar-li que ja tenim tres mil militars desplegats a Letònia, Eslovàquia, Turquia, desplegaments aeris a Lituània i el Bàltic, etc. I si cal, que afegisca que també a l’Àfrica. A veure qui dels dos guanya a dir-la més grossa. Nosaltres només som agutzils de Trump i no ens queda més remei que callar i obeir com fan la resta de països; o amanyagar-lo com fan els coloms amb les colomes, a veure si deixa d’amenaçar-nos d’expulsar-nos de l’OTAN.

Pareix mentida que el president Sánchez no sàpia encara que el que més agrada a Trump és que els presidents dels altres països facen rogle al seu voltant, el reverencien i s’inclinen al seu pas, i que unflen el pit i arrosseguen la cua.

En uns dies, dic jo, tindrem de visita el president finés amb el recordatori trumpià. Tot açò és el futur, però jo visc en el passat, per no dir en la prehistòria de l’exèrcit espanyol. Només cal veure què s’ha fet de totes aquelles casernes que hi havia a una part i l’altra de la carretera d’Extremadura a Madrid als anys setanta del segle passat on ens va tocar de fer la mili a tants milers de joves, com ara el Cuartel General Cavalcanti, el Regiment de Cavalleria Villaviciosa núm. 14, etc.

Recorde que em queixava de la destinació a Wad-Ras 55, sense pensar que en cas d’haver-me incorporat a files amb la quinta del 1971 que em tocava, potser les coses haurien estat molt pitjor; m’hauria pogut tocar el Sàhara Occidental. No em va tocar l’Àfrica perquè el 1977, quan m’hi vaig incorporar, ja no enviaven reclutes a aquell territori; no ho recorde bé, però la descolonització començaria amb la Marxa Verda de 1975 amb Franco moribund. Aquell territori en el desert africà era llavors la cinquanta-tresena província espanyola, sota l’administració d’Espanya des de 1884.

Segons contaven, les temperatures extremes i aquell territori desertot sí que era una experiència per a no oblidar. Tant de bo algú que haja fet la mili en les casernes d’El Aaiún, La Güera o Villa Cisneros (actual Dajla) ens contara com era la convivència amb els sahrauís: almenys ens serviria per a no oblidar, sobretot, que hem abandonat –sí, així de clar– el poble sahrauí.

Si recorden, ja vaig dir que volia anar a veure Pepito Ballester. Ho vaig fer sense massa esperança. Em van convidar a dinar, en vaig conéixer la família i em van tractar com si fóra de casa. Em van deixar roba i em van portar al Museo de Cera. Els fills em van tornar en cotxe a la caserna a poqueta nit. Ballester era un cas: tenia un gabiot amb uns quants tords o perdius, o tords de reclam, una alosa –crec–, i un parell de gossos a la terrasseta del pis on vivia.

Ja és el primer de maig del 1977. Anit no vaig sopar. Em vaig menjar l’entrepà durant la tercera imaginària (de 3.30 h a 5.45 h). El mes s’ha estrenat amb una novetat; ha aparegut a la cartellera un quadre de castics: segur que és una ximpleria del capità, i només per a la nostra companyia. El primer castic és: “El que esté arrestado cuatro dísa en compañía, además de no poder salir de ella, perderá el derecho a pedir pase esa semana”. Era el més suau.

Com que s’acostaven les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, i per ser el dia que era, el capità ens va fer el sermó: no podíem participar en cap manifestació, que si ens enxampaven podia tindre conseqüències greus; i qui no portara els cabells curts, que s’atinguera a les conseqüències. Allò era un mal viure sota una amenaça permanent.

Total, que el primer de maig, per no clavar-nos en un vesper, Enrique el sevillà i jo vam anar al cinema i vam veure Viridiana, de Luis Buñuel, rodada el 1961, però que havia estat prohibida. Hi eixien Silvia Pinal (Viridiana), Fernando Rey (don Jaime), Teresa Rabal (filla de Paco Rabal que devia tindre 6 anys o 7), entre molts més.

Jo ja estava fart de quadrar-me i dir “A sus órdenes” cada vegada que topava amb un sotsoficial o oficial, i vaig desenvolupar una estratègia que consistia a tindre els ulls ben oberts i canviar de direcció quan n’aguaitava algun. Eixa una, i l’altra és que, com que em pareixia massa servil posar-me a les ordres de ningú no sé quantes vegades al dia, vaig introduir una fórmula alternativa, més asèptica: “A las órdenes”, com qui vol dir que no era a disposició de totes les ordres. No sé si els comandaments se’n van adonar.

El capità de la meua companyia, com ja he dit en altres ocasions, era un home de principis i defensor a ultrança de la moral, un rara avis, com se sol dir, de l’exèrcit espanyol. Amb un exemplar de la revista pornogràfica LIB en mà, que havia trobat a algú, i com si fóra un predicador protestant, ens va alliçonar sobre els valors de la família, el treball, la companyonia, etc. Després del sermó vam passar a coses pràctiques i prosaiques com tensar, destensar i llevar les cadenes d’un carro de combat. Si no en tenia prou, em va tocar llevar una de les rodes dobles: em vaig haver d’arrossegar com una serp a posar-li un suport i no cal dir que vaig acabar fet a banderes.

La vida militar era una vida entretinguda i ordenada que els comandaments organitzaven setmanalment: gimnàstica, crida per a formar, lliçons d’aritmètica i gramàtica en el curs de caporals primers, assajos de desfilades en diverses casernes, repàs de noms dels oficials, ordenances i insígnies per a examen, patrulles… Fer de manobre, de pintor o jardiner, netejar maleters dels carros, fer maniobres, etc. No em detindré a explicar què es feia en les patrulles perquè crec que ja ho he fet.

Hui, el tinent San Román ens ha amollat una murga sobre l’exèrcit, divisions, capitanies i les forces armades en general. A continuació, el tinent Rubio ens ha fet un dictat. Quan m’ha preguntat una qüestió gramatical i ha vist que feia dos minuts que parlava m’ha fet seure. En el curs de caporals primers quasi tots som llicenciats, i de tant en tant ens mirem com dient “quina manera de perdre el temps”. L’home ho sap perfectament, però ha de complir l’expedient.

Nicolau m’ha comunicat que les bones destinacions són l’Escola de l’Estat Major, caixes de reclutes, Ministerio de Tierra, Capitanía General, Gobierno Militar, etc. Li ho he comunicat per carta a Ballester. He aprofitat per a comprar pasta de dents Signal i un raspall de dents, ja que el meu el vaig oblidar en els lavabos i no hi ha oficina d’objectes perduts: el servei de neteja és molt eficient i no va amb contemplacions amb allò que pugues oblidar-te on siga.

En l’assaig de la desfilada de hui m’he posat en l’última fila: he observat que si n’hi ha una de tres o quatre només els lleven i no fan res. També ens han portat a una sala d’actes millor que la nostra, on un tinent coronel ens ha espolsat que desfilar és un honor, ja que de cada 200 soldats només en desfila un. Ens ha informat de totes les unitats que participen en la desfilada i que ens hem d’esforçar a fer-ho bé. Ja he perdut el compte de quantes vegades ens han dit que si ix bé tindrem permís. En tornar de la caserna Saboya el sergent Villanueva ens ha empomat per a fer neteja. No tenen mirament, després de tindre’ns desfilant tot el matí.

Radio Macuto informa que del 6 al 13 de juny tindrem maniobres, és a dir, ens n’anirem a fer la guerra. Els veterans ens han advertit que la variant maniobres nocturnes és la més entretinguda, perquè et poden fer alçar a mitjan nit i fer-te caminar cap a un suposat enemic o qualsevol altre exercici tàctic que s’explica sobre la marxa. Que divertit és tot açò! No sé com em ve la neura de tant en tant de voler anar-me’n de Wad Ras!