La Creueta

Rellotge de sol de Saint-Just-d’Avray (Alvèrnia-Roine). Fotografia: Sebleoeuf

Les sentències reflecteixen el seny dels romans  i ens duen a reflexionar que, tot i viure en un món radicalment diferent, els nostres temors, desitjos i dubtes són encara com els de fa dos mil anys.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A primeria de juliol em va telefonar un amic del món tecnològic, deu anys més gran que jo, demanant-me les paraules exactes d’una sentència llatina que li havia dit feia un temps i que no paraven de rondar-li imprecises pel cap. La sentència en qüestió no ve al cas ara, però em du a la reflexió de hui sobre els ensenyaments que aquestes frases llatines aporten a l’home actual.

Autors com Sèneca, Ciceró, Marc Aureli, Horaci o Ovidi són actuals encara que se’n parle poc. Algunes de les seues lliçons exposades a través d’unes poques paraules ens transmeten la saviesa dels romans; i no són només vàlides per als estudiants de l’ESO i de Batxillerat matriculats en Cultura Clàssica, i per als atrevits que decideixen a continuació d’endinsar-se en eixe camp de coneixement i es matriculen en Filologia Clàssica. Perquè, no ho perdem de vista, els romans, a més de la llengua, el dret, l’arquitectura (aqüeductes i vies), el cristianisme i la cultura occidental ens van deixar una col·lecció de píndoles de filosofia de la vida que modulen el pensament i el discurs vigents, i que continuen sent vàlides per a l’home actual perquè aprofundeixen en la naturalesa humana.

Vivim en un món de presses i de pantalles contínues on a penes queda temps per a la reflexió assossegada. Quan llegim, sentim o ens vénen al cap algunes d’aquestes sentències (com ara “Carpe diem” d’Horaci, que significa “Gaudeix el dia” o “Gaudeix el present”), captem matisos sovint inadvertits que ens ajuden en els quefers diaris i a enfortir el caràcter quan es presenten les dificultats i els contratemps.

Les sentències reflecteixen el seny dels romans  i ens duen a reflexionar que, tot i viure en un món radicalment diferent, els nostres temors, desitjos i dubtes són encara com els de fa dos mil anys.

Una prova del que dic és que aquestes pepites d’or les  trobem en la premsa, discursos  polítics, assaigs, etc., a voltes en boca de gent que no ha estudiat ni tan sols la primera declinació llatina ni té idea de què és això dels valors del “cum” o “ut” en subjuntiu.

De la mateixa manera que no cal ser arquitecte per a descobrir la bellesa i consistència de l’aqüeducte  de Segòvia, tampoc no calen els coneixements profunds de la llengua per a esbrinar la càrrega moral i filosòfica que espargien disseminades en poques paraules. A voltes necessitem una oració composta per a traslladar a altres llengües el sentit de dues o tres paraules llatines.

La càrrega moral i filosòfica que arrosseguen moltes de les sentències es transmeten de generació en generació; per això, la seua llarga tradició les eximeix d’explicacions.

Resulta curiós com aquestes frases ens connecten amb altres llengües i impacten en els lectors o oients anglesos, francesos, italians, etc., i fan que tots formen part, inconscientment, d’una mateixa cultura, sense necessitat de traduccions o d’explicacions sintàctiques.

El llatí, no ho oblidem, forma part de les nostres vides. Les primeres paraules de les encícliques vénen escrites en llatí. Tots entenem “habemus papam”, “veni, vidi, vici”, etc.

Una de les característiques de les sentències és l’ús de l’al·literació (un recurs literari que consisteix en la repetició d’una sèrie de sons semblants en una frase, com en el cas de “veni, vidi, vici”; no oblidem que la majoria dels autors eren poetes. Eixa repetició expressiva és pràcticament impossible de reproduir en altres llengües: l’exemple és una excepció quan es tradueix al castellà.

A continuació presente una xicoteta mostra d’aforismes llatins. És una mescla de frases xocants, enginyoses, etc., que  pertanyen al món del dret, la medicina, la filologia, etc. Totes les llengües tenen repertoris pareguts, ja que les sentències originals s’han escampat i donat peu a unes altres de paregudes.

Convé, no obstant tot el que he dit, no abusar dels llatinismes en el discurs parlat i escrit, de la mateixa manera que tampoc convé fer-ho amb els anglicismes, encara que el caràcter de lingua franca de l’anglés ho fa difícil. Vostés ho saben com jo: qualsevol congrés europeu de qualsevol matèria fa servir l’anglés com a llengua de comunicació.

Amicus certus in re incerta cernitur (Ciceró). “L’amic cert es reconeix en la situació incerta”. En la traducció l’al·literació s’ha aconseguit parcialment: el so /k/ apareix quatre vegades en llatí, però només dos en la traducció. L’equivalent nostre és “En el perill es coneix l’amic”, és a dir, en les situacions difícils és quan se sap qui tenim veritablement al costat.

Barba non facit philosophum. “La barba no fa el filòsof”, és a dir, les aparences no atorguen autoritat; pots portar sotana i no ser prevere; bata blanca i no ser metge; dur barba llarga i hàbit i no ser frare. Equivalent: “L’hàbit no fa el monjo”.

Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo (Ovidi). “La gota forada la pedra, no per la força sinó per caure constantment”. Explicació: amb paciència i constància s’aconsegueix tot, és a dir, els obstacles de la vida no es vencen al primer intent sinó a poc a poc, amb persistència, com les formigues.

Si vis amari, ama (Sèneca). “Si vols ser estimat, estima”. Sobren les explicacions davant unes paraules tan colpidores. Sant Joan de la Creu diu en la Carta 22, 1: “adonde hay amor, ponga amor y sacarás amor”.

Festina lente (Suetoni). “Afanya’t a poc a poc”, “Apressa’t lentament”. És a dir, fer les coses amb presses i corregudes és més aïnes garantia de poc èxit. És una màxima excel·lent per l’economia lingüística i per la profunditat en eixes paraules aparentment contradictòries que donen peu a un oxímoron. Per cert, recorden vostés d’aquell rellotge dels anys seixanta que es deia “Festina”, és a dir, “Afanya’t”? La  sentència ens aconsella actuar amb diligència però sense pressa. Nosaltres solem dir: “Espai i bona lletra”.

I encara que el president Trump no siga emperador per ara, molt bé podia atribuir-se la màxima imperial de “Qui paga, mana”, que en llatí seria Qui solvit, imperat. Ve això a tomb perquè he sabut que el president nord-americà ha intervingut davant el president de la FIFA perquè es retirara la sanció a un davanter de la selecció de futbol dels Estats Units. Un exemple clar de tràfic d’influències en què un representant del poder l’utilitza per pressionar una institució amb la finalitat d’obtenir un benefici a escala nacional, i de passada deixar ben clar qui talla el bacallà mundial.

Tal com van les coses no tardarem a veure un nou circ romà amb el nom de Circus maximus Trumpi, on ell farà cremar o sacrificar tot allò que no li agrada: des dels migrants indocumentats fins als membres de l’OTAN que no contribueixen amb el 5% dels ingressos nacionals, i d’aquesta manera guanyar-se el favor del seu poble. No serà per falta de diners recaptats en negocis amb criptomònades que no es construïsca el circ: més de mil milions de dòlars!

El nou imperator s’ha atorgat el poder de fer servir les institucions com li ve de gust, i de passada fer diners a manta i burlar-se de mitja humanitat. Ja se sap que la democràcia nord-americana idolatra les institucions i, especialment, el president, disfressat d’hipocresia i corrupció sota els ulls grossos del seu partit. “Quousque tamdem abutere, Trump, patientia mundi?”

En eixe circus maximus és on a ell li agradaria de cremar immigrants, presidents de determinats països que no es dobleguen als seus capritxos, refugiats i qui els defensen, els que s’aprofiten dels diners que els Estats Units inverteix en l’OTAN i els que no donen suport als conflictes bèl·lics que ell unilateralment genera en diversos països.

El circ mediàtic mundial ja el tenim; ara només ens falta el circ físic.