La Creueta

Bertomeu, i l’hipocorístic Tomeu, era un nom que en el passat abundava entre la gent dedicada a la terra. Portar eixe nom era senyal inequívoc de ser pobre i treballar per a algú, de ser, com deien aleshores, “dels que sembraven i collien perquè s’ho menjara un altre”.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El juliol del 1995 el vaig passar a Barcelona. Hi vaig fer un dels cursos de formació més durs que recorde haver fet en la vida: quasi em van escorxar, és a dir, per poc quede sense pell. En acabant entendran la imatge. La veritat és que en aquell moment de la meua vida professional no el necessitava, però m’interessava i el tenia pendent. Sóc un pèl masoquista, ho sé. També he de reconéixer que el vaig fer perquè vaig rebre una ajuda econòmica per a cursar-lo: la Conselleria d’Educació, governara qui governara, sempre em va aviciar en aquestes qüestions, les coses com siguen.

Si no m’hagueren concedit els diners (també ho he de dir claret) no l’hauria fet. Sempre he tingut molt clar que la meua formació permanent era responsabilitat de l’organisme per al qual treballava, que l’havia de finançar. Quan estava en actiu, la conselleria em pagava d’acord amb el nivell en l’escalafó que ocupava. Una cosa és el treball i una altra la formació. La conselleria no regalava res. Hi ha qui creu que quan acabes la carrera ja estàs preparat per a afrontar els reptes diaris per a la resta de la vida. Ni de bon tros. La formació permanent és responsabilitat de cadascú: una lluita diària en totes les professions.

La bona qüestió és que en el transcurs d’eixe curs, en un descans, vaig coincidir amb un professor de Catalunya que també feia l’estada en la International House, organisme responsable del training o curs de formació; la resta de professors eren estrangers o fills d’estrangers ja establerts a Espanya. Li va estranyar el meu nom, que no era gens corrent aleshores –tampoc ara–,  i em va contar una història que no he oblidat.

Em va explicar que, segons la tradició, Sant Bertomeu era fill del barri de Sants, on el meu col·lega havia nascut i vivia. Vaig creure que em prenia el pèl, però el vaig deixar seguir a veure on aplegava el relat. Segons aquella llegenda, el sant va sofrir martiri a Sants; els saigs que el martiritzaren el van escorxar, li van arrancar la pell. Com que es va quedar sense, les mosques li picaven tot el sant dia i no el deixaven viure, així que va abandonar Sants (un poblet en aquell temps) i es va traslladar a Barcelona (on, hem de creure, no hi devia haver tants insectes) per tal de no haver de passar-se el dia aüixant-se-les i alleugerar un malviure insuportable. Es va carregar al coll la pell que li havien arrancat i al portal de Sant Antoni de Barcelona els portalers li van demanar el tribut corresponent per a entrar la pell que traginava. El sant al·legà que era la seua pròpia pell, que si no li l’hagueren arrancada l’entraria sense pagar res, i que per això la podia passar encara que la portara al coll.

Tot això forma part de costumaris i llegendes que a tothom agrada escoltar. Tots els pobles en tenen; i els que no en tenen se les inventen, o bé els les inventen.

Com que de menut tenia entés que l’apòstol Bertomeu havia predicat l’evangeli a Armènia i, a més, recordava que Miquel Àngel el representava en el Judici Final escorxat i amb la pell a la mà, tota aquella història em sorprenia i vaig plantar l’orella, però no vaig gosar d’interrompre-la. A més, quan era xiquet ja m’havien explicat que al meu sant l’havien escorxat viu abans de ser finalment decapitat. Quin apòstol es va escapar de l’escabetxada a què van sotmetre els deixebles de Jesús?

Aquell 1995 no sabia que Sant Bertomeu era el patró dels carnissers i de molts altres oficis relacionats amb la pell i la carn pel seu martiri. Ni ho sabia ni tampoc tenia gens d’interés per  saber-ho: prou entretingut estava jo de veure com m’escorxaven a mi.

Mentre em contava tot allò no em llevava del cap la imatge del taulell devocional que hi ha al Ravalet del meu poble (carrer de San Bartolomé quan jo era xiquet),  ja que en la iconografia cristiana és habitual de representar el sant amb un ganivet.

El martiri d’aquest apòstol era tan explícit que el va convertir en el patró de tots aquells oficis que, directament o indirecta, treballen amb carn o pell, o fan servir ganivets per a esquarterar o despullar animals. Blanquers, assaonadors i adobers també el tenen com a patró per la relació amb el treball de la pell; i més oficis com ara enquadernadors, sastres i sabaters. I la cosa no acaba ací: també és patró dels pellissers, tapissers, pellers, relligadors, escorxadors, mataporcs, etc. Efectivament, Sant Bertomeu és patró de mitja humanitat i de professions lligades al seu martiri.

I a qui havien de tindre com a patró els ganiveters, daguers i navaixers? És clar, no? I, més encara, jo diria que fins i tot els ferrers, que feien corbelles, destraletes, aixades, falçons, aixadetes, etc. I també els que arreplegaven ferro vell o roba vella com els drapers. Tots aquests oficis s’han perdut, i si algú necessita qualsevol ferramenta de les que feien abans els ferrers les compra a les fires de Xàtiva o Cocentaina o va a una ferreteria o a un xinés. El que no acabe d’entendre és per quin motiu també és patró dels sagristans; a tot açò, ja no se’n veuen, ni de sagristans ni d’acòlits.

Bertomeu, i l’hipocorístic Tomeu, era un nom que en el passat abundava entre la gent dedicada a la terra. Portar eixe nom era senyal inequívoc de ser pobre i treballar per a algú, de ser, com deien aleshores, “dels que sembraven i collien perquè s’ho menjara un altre”. Això ja ho vaig intuir jo quan vaig repassar la història d’Espanya i vaig esbrinar que els meus avantpassats per via paterna s’havien dedicat al conreu de la terra.

No crec que els meus descendents tinguen temps ni interés a investigar els seus ancestres; i si ho fan es trobaran amb la sorpresa que no sabran a qui preguntar: són signes dels temps. Jo, per si de cas, encara que no tinc del tot embastat el meu arbre genealògic, trobe tomeus per via paterna des del primer terç del segle XIX. Mon pare em deia que el nostre cognom Sanz ve d’Aielo de Malferit (Pedro Sanz, casat amb Daniela Belda, rebesavis meus, c. 1830). Per la mateixa època trobe un Bartolomé Boluda Primo casat amb Rita Valls Ferrando, de l’Olleria. Els meus besavis paterns són Pedro Sanz Belda (d’Aielo de Malferit) i M. Teresa Boluda Valls (de l’Olleria). Els meus avis paterns són Bartolomé Fco. Sanz Boluda, casat amb Emilia M. Morrió Egea, tots dos de l’Olleria. El malnom del meu avi era Tomeu el de les Vaques. A mon pare també li deien Tomeu. Jo, com a nét més gran de la família, encara vaig conéixer la criança de les vaques al carrer de la Cendra i al de Santa Bàrbara. Després vindrien les gallines, les incubadores, els pollets, la venda d’ous. La gent de la meua edat i més grans segur que van anar amb un pitxer o una lletera de coure o alumini per llet a algun d’eixos llocs.

Dic to açò perquè els meus avantpassats per via paterna estaven lligats a la terra, d’una manera o altra; a poc a poc van anar desvinculant-se’n, perquè de la terra no es podia viure. Jo sóc l’últim Tomeu de la família de mon pare i el primer que se n’ha deslliurat, encara que no completament: ho dec portar en els gens. Recorde que l’avi deia: Per Sant Bertomeu, / sembreu. Jo ja no sembre, però sí que cull.