La Creueta

Per això deia que, després d’una vida plena de pelegrinatges i prodigis, tal vegada a aquest Sant Antoni de poble se li hauria de permetre un cert respir, sense arribar a jubilar-lo del tot.

Per Pere Brincs

El Sant Antoni del meu poble és un homenet amanós que passa la vida dalt d’un núvol al bell mig de l’altar. Des que vaig llegir el poema que Alberti escrigué en Roma, peligro para caminantes a aquell Sant Pere de bronze assegut sobre un honorable setial del Vaticà, però sense la possibilitat de desenganxar-se’n i tornar a pescar al seu anhelat mar de Galilea, m’és impossible de no sentir la mateixa aflicció que aquell poeta quan veig aquest Sant Antoni al seu pedestal de marbre.

És com si el sant necessitara descansar una mica d’estar tostemps fent guàrdia; poder deixar per un moment l’obligació de carregar el Jesuset al braç i el pilot de rosaris i escapularis votius que li pengen del coll; en definitiva, fugir una estona de la santedat i baixar d’un bot a estirar les cames. Tampoc crec que hagués de renunciar per complet a la glòria, de renegar del lliri de la puresa. Seria només fer un esbarjo per a trencar el continu d’hores mortes i mitigar l’anquilosament. Si més no, baixar i encendre un cigarret tot divagant per les capelles i la sagristia amb els faldons de l’hàbit arreplegats. Com a molt, els dies de bon oratge, podria eixir a la plaça a veure qui passa i qui torna. Segur que descobriria algun d’aquells feligresos que entra a l’església amb el cap catxo, però que se’n va pel carrer amb el pit inflat.

La veritat és que eixir, ix. Una volta per les festes patronals, al mes de juny, i l’altra a l’agost, l’últim dia de les festes del poble. Però en totes dues ocasions ha de mantindre igualment la compostura, com si el passeig que el du sobre l’anda pel carrer Major, el de les Danses, i el de Jaume I, per a acabar de bell nou a la plaça, fóra la versió mòbil de la seua obligació.

En aquella església sense retaule hi ha dos quadres verticals i allargassats, un a cada costat del sant patró, que il·lustren dos dels seus prodigis més coneguts. El que està a la dreta mostra Sant Antoni, amb l’hàbit de franciscà, il·luminada la testa per la Divinitat, predicant a la vora de la mar quan els pagans el rebutjaren. Al seu davant hi ha congregada mitja dotzena de peixos que trauen el cap fora de l’aigua embadalits pel sermó. En el llenç de l’esquerra, una burreta, que la tradició diu que havien deixat dies sense menjar per a posar a prova el sant, s’agenolla al costat d’un cistell de farratge que ignora per complet, perquè és plena de la Gràcia emanada del reliquiari que Sant Antoni sosté entre les mans, davant d’una gentada que, convertida, cau també postergada a terra.

Per això deia que, després d’una vida plena de pelegrinatges i prodigis, tal vegada a aquest Sant Antoni de poble se li hauria de permetre un cert respir, sense arribar a jubilar-lo del tot. Estaria bé; seria com tornar-li el favor i la confiança perquè és un sant tan accessible i familiar que els veïns tracten de tu, i alguns altres, amb l’amistat que ell els professa arriben a dir-li Toni. D’aquesta manera, si se li poguera atorgar una excedència momentània, fins i tot se’l podria convidar algun diumenge a dinar a casa.

És una llàstima que la dedicació tan abnegada i sofrida que duen els sants no tinga dispensa. Tots els mortals som a demanar i més demanar sense reparar en les necessitats terrenals d’aquells homes beneïts. Ara, que pitjor ho tenen les santes! Potser els fóra profitós de sindicar-se, més que siga per a establir un conveni de mínims sobre la seua comesa. Però la cosa pinta agra, ja no per l’Església (que és clar que no entendria la petició), també pels mateixos parroquians que sempre volem ser escoltats i atesos a qualsevol hora del dia o de la nit, per intempestiva que siga.