La Creueta

Crec recordar que la font de la Barcella està al barranc de les coves, i me’n recorde perquè una vegada hi vaig trobar una flocada d’orenga silvestre que creixia auspiciat per la humitat, com no n’he trobat mai.

Per Pere Brincs

Per fi, estic enfront de la façana principal de l’església que mostra un lluït recent, un poc decebedor per la modernor que contrasta amb la factura dels altres murs. M’adone que durant el matí no he vist transitar ningú. El silenci és total i voldria resoldre l’enigma d’aquell miracle tan celebrat.

Un nou Sant Miquel insereix ara una llança en un dimoni que tan sols se li pot suposar sota els peus, perquè per l’altura de la fornícula no es pot apreciar. El zinc rovellat de la porta du la data de 1820, amb l’escut del poble: balança divina, xiprer, espasa i vara de comandament. Llig al panell informatiu que són dignes de contemplar algunes pintures i peces d’argenteria que es guarden en el temple. És el que sol passar en aquests casos: hi ha una invitació al vianant per a contemplar els tresors locals i, als pobles menuts i no tan menuts, sempre romanen les portes tancades perquè tampoc és factible de mantindre en una espera indefinida l’encarregat de torn, esperant la capritxosa visita del foraster. Això són diners perduts. S’entén. Però, aleshores, què falla? I, en tot cas, com es podria evitar aquesta decepció recurrent que, per experiència, s’anteposa a les expectatives? Doncs, ja que la societat valora el que valora, i això és difícil de canviar, potser fóra més fàcil de modificar la literatura. En compte d’usar la fórmula de “no deixeu de visitar”, simplement, canviar-la per: “si podeu…”, “feu per…”, “intenteu…”, “pregueu perquè…”, o alguna cosa de semblant estil. Amb aquestes cabòries puge al Popularment Carreró i com que resulta que no té eixida, retorne al Popularment camí del Pouet per a visitar la font. Agafe la sendeta i veig allà enfront, a l’altra banda del barranc, el calvari que zigzagueja junt als preceptius xiprers. A mitjan camí hi ha una caseta amb un hortet on creixen dos renglons de dacsa, uns altres de pebres i algunes carabasseres. La frescor dels plataners d’ombra cau sobre el rajolí d’aigua que ix de la font fent un soroll esmortit, però suficient per a contribuir a la frescor. A través d’una canaleta l’aigua ompli un llavador rectangular. Acarone les pedres del safareig i, quan insistisc, l’aspror de la pols i el temps desapareix, lluint el desgast que van deixar les bugades sobre la calcària polida.

Retorne cap al poble. El sol va pujant i l’olor de les figueres va escampant-se. Puge pel Popularment camí Fondo cap al Popularment camí del Port. Aquest és un carrer ample, net, també silenciós. Al número trenta hi ha un retaule ceràmic de Sant Francesc d’Assís que ora davant del crani i la creu. De tots els retaules religiosos que he vist al llarg del matí, aquest sembla el més antic. Seguint el carrer fins al final torne a eixir del poble en direcció al terme. Un ample camí s’obri, potser, planejant fins a la serra. Al davant reapareix el Benicadell, sòlid, sobirà, vigilant. No sé si he escrit mai que les tres muntanyes que m’han acompanyat en la vida han sigut el Mondúver, el Montsià i el Benicadell. Haurem de deixar la porta oberta per si en cap alguna altra més.

Hi ha una mena de safareig amb dues aixetes. Sobre una es llig Font d’Elca i sobre l’altra Font de la Barcella. Cap de les dues fonts es troba en les proximitats, i deduïsc que no té res a veure l’aigua que raja amb el nom que es proclama. Crec recordar que la font de la Barcella està al barranc de les coves, i me’n recorde perquè una vegada hi vaig trobar una flocada d’orenga silvestre que creixia auspiciat per la humitat, com no n’he trobat mai.

Afortunadament, puja una dona que du la neteta al braç. Veig l’oportunitat de preguntar-li pel miracle. S’atura i quan li dic em contesta que sí, que coneix la història. Bé! Era alguna cosa sobre pesta que va patir el poble -diu. Es rifaven els sants entre els pobles de la contornada.

-Se’ls rifaven? Com? Per què?

-Doncs, per la pesta.

-Però, quin va ser el miracle que va fer Sant Miquel? -insistisc.

-Hi havia una pesta i tots els pobles volien els sants -torna a repetir. I de la forma amb què em mira sé que no he de continuar preguntant-li, perquè per a ella està més que clar.

Li done les gràcies i veig que se’n va desvanida. Jo seguisc per la carretera que cercla el poble per dalt, on està la Granja de sant Miquel. Busque l’ombra d’uns pins i em deture. No acabe d’entendre l’explicació i m’entren tots els dubtes del món. No tan sols sobre el miracle de Sant Miquel, sinó de què faig jo amb aquesta tasca autoimposada de caminar pels pobles sense massa sentit. Què faig ací? Què vull aconseguir? Al capdavall, no sé res de res, ni d’història, ni d’etnologia, ni d’urbanisme… Res. No prepare mai un recorregut acurat i exhaustiu que em duga a visitar els llocs més emblemàtics dels pobles, ni tan sols mantinc un rumb fix quan camine. Al mateix temps es materialitza fortament el dubte de qui pot interessar-se per una literatura tan minúscula, plena de forats i esgarrons; això amb sort que algú la llegisca. No aporta res aprofitable que no siga la divagació. Tan sols és, com diria Gloria Fuertes, joisme pur i dur. I, al mateix temps, hi ha una força inexplicable que em fa transformar aquestes experiències tan summament personals i banals en hores i hores davant del teclat. I, a conseqüència de tal afany, l’esperança callada de tindre algun lector. El defalliment és total.

Però la flaire de la resina em fa despertar. En un segons em plantege, més que seriosament, almenys com a objecte redemptor de tanta vanitat, aclarir l’assumpte del miracle. Després, ja veurem. Acabe de pegar la volta a l’antiga granja, reconvertida en casa rural i restaurant. Agafe el camí que va cap a la font d’Elca, ara que encara es pot respirar. Pel camí llig en un panell que Elca prové de l’àrab Halqa que significa rogle o cercle de muntanyes, on s’ubica la Foia de Salem. El camí voreja bancals de terra blanca amb caquiers ensulfatats, fruiters, oliveres enguany infecundes i vinyes residuals. Els garrofers que he trobat ja no poden aguantar més les garrofes i les han deixades caure com si foren catifes de xocolate, més d’una mesada abans del que era hora. El clima està més que rebolicat, embolicat, i tot ésser viu que es pree va de bòlit amb tanta i tanta canallada climàtica. Arribe a l’àrea recreativa on hi ha la font, on dos operaris arreglen una tanca de fusta. La mina d’aigua treu un cabal abundant que en altres ocasions he pogut observar. Hui la porteta està tancada. El cor que formen les xitxarres calentes és ensordidor.

Vull pujar a la bassa que està a pocs metres i la retrobe un poc més endreçada que l’última vegada que vaig vindre, com si hagueren tret la majoria dels sediments que la reblien. Fa anys, Vicent Cháfer em contà, allí mateix, que l’origen també era musulmà, al voltant del segle XI, i que es feia servir des d’antic per a regar tot el terme i encara sobrava aigua. L’any 1884, durant l’anomenat diluvi de Sant Carles, van solsir l’alcavó que l’alimentava i gran part de la bassa. Donades les seues grans dimensions (reprenc apunts: 67×34 m), va eixir més a compte de construir-ne una de nova amb el respectiu alcavó que no recuperar les velles estructures.

De tornada al poble veig que els esbarzers sostenen minúscules móres completament rostides al sol. Passe pel polígon on estaven les fàbriques d’espardenyes i vaig cap a la plaça del Rei en Jaume I, on està el centre social polivalent, la biblioteca, etc. Hi ha un bar tancat. Continue i arribe de bell nou als Quatre Cantons, allí veig tres dones que xarren amb el cabàs de la compra al braç. Desestime preguntar res perquè parlen airades de la basca tan apegalosa que fa, i trobe que no és el moment.

Una mica més endavant trobe una altra dona i li pregunte sobre el miracle. Sembla que ho faig amb poca fe perquè em contesta que li sona, però que ben bé no ho sap. I m’insta a preguntar als vells (en general) assenyalant-me el carrer de Sant Miquel. Deu ser un senyal del cel?

La cosa és que li faig cas i quan arribe a mitjan recorregut veig pujar un vell amb barret de palla i bastó, pantaixant com els gats d’abans, agafat d’una reixa metre recompon l’esma per coronar la costera. Encara no he acabat de preguntar-li si coneixia allò del miracle i em contesta que sí, com si hagués estat esperant la qüestió.

-Va ser el tretze de setembre de 1694 -afirma rotund.

-Però quin miracle va esdevindre?

-En aquella època va haver-hi una pesta. Se’n van morir alguns del poble, tres o quatre. I uns altres tants estaven malalts. Es van reunir a la plaça de l’Església tots els veïns, amb el rector i el batle per a veure quin sant treien en processó perquè intercedira i evitara més malalties. Tots van triar Sant Miquel i ho varen encertar perquè ja no va es morir ningú més i aquells que estaven malalts sanaren -ho conta aguantant-se encara de la reixa, suat, amb la saliva acumulant-se-li en els queixos. L’alegria -continua- va ser tanta que les dolçaines i els tabalets se sentiren per tota la contornada.

Ja tinc resolt el misteri. Lloat siga el Senyor! -pense. L’home continua instruint-me:

-Durant la Guerra Civil, i m’assenyala una casa a pocs metres d’on estem, durant la guerra, la imatge de Sant Miquel va estar amagada allí, en un sobrebarandat. I aquesta va ser la forma en què es va salvar. Jo vaig començar a treballar a set anys -el deixe continuar- quan no era més gran que este gaiato. Em van traure d’escola i treballava deu hores al dia a la fàbrica d’espardenyes d’Alborch, que eren tres germans. Em pagaven un quinzet (vint-i-cinc cèntims) l’hora. De manera que guanyava quinze pessetes la setmana.

-Quants anys té vosté?

-Al gener en faré noranta. Sóc, dels homes, el més vell del poble. I no sé si ho diu amb orgull, desesperança o resignació. Potser perquè li he trencat el dir.

-Van passar molta fam, no? -faig per convidar-lo a continuar.

-Fam? La fam de veres va ser en la postguerra, entre els anys quaranta i cinquanta. Un jornal no arribava per a comprar un quilo de farina de dacsa, i de forment no cal dir, que valia trenta o trenta-cinc pessetes. Si la fam hagués sigut, música s’hauria sentit per tot el món. Era tot el que em volia dir.

-Fa calor -li dic-, perquè no sé per on vol continuar.

-Jo ara me’n vaig allí a la música, m’assec una estona, que fa bon estar. I solta la reixa per a reprendre la marxa lenta i cavil·lejosa allí on s’està millor.

M’acoste fins a la casa que m’ha assenyalat el vell i una placa indica: “en esta casa fue guardada la imagen de San Miguel Arcángel desde el año 1935 a 1939 por Dña. Vicenta Orts Giménez”. De bell nou es representa la imatge del sant, balança, espasa i dimoni vençut.

La satisfacció de la descoberta no m’arribarà més enllà del trajecte que em durà a casa. A propòsit d’això, concloc que aquell home devia haver sigut músic de jove. Tantes preguntes que deixe de fer. Xafogor.

____________

+ Salem (1)