La Creueta

Per dalt de les teulades ix el Benicadell amb la gepa que els anys concedeixen al vetust i digne penyal, farcit de contarelles i succeïts

Per Pere Brincs

La pujada des de Castelló de Rugat està plena de revoltes tossudes i empinades que, en deixar-les arrere, una vegada a Salem, sembla que t’hagen dut a un lloc diferent i distant. És matí i les bafarades dels xiprers circulen pels primers carrers del poble, impulsades pels corrents incipients de convecció. Calor. Les xitxarres estridulen encara abotargades. Se sent la veu d’un vell darrere d’una persiana. La dona li contesta, fastiguejada: “demà s’acaba el mes”, i em deixa en una incògnita de silenci que em fa imaginar si parlaven de la pagueta, en la cronologia que du la dona, un dia anticipada –qui sap– per la impaciència.

Per dalt de les teulades ix el Benicadell amb la gepa que els anys concedeixen al vetust i digne penyal, farcit de contarelles i succeïts. El bar L’Era de Tània està tancat, a més amb tot molt ben detallat en la pissarreta que penja de la façana: Lunes 29 de julio. Por la mañana cerrado. Por la tarde abierto. Perdonen las molestias. Queda clar! I, certament, durant tota la passejada veuré tan poc personal, que la decisió d’obrir i tancar a voluntat queda justificada. Més que la pissarreta, m’agraden les anelles que encara pengen en la mateixa façana i on antany es devien nugar les bèsties de càrrega.

Només endinsar-te pel primer carrer se sent un soroll com si fóra el d’un eixam, una subtil vibració entre elèctrica i mecànica que zumzeja l’aire i que, potser, prové de la factoria de Font Salem. Encuriosit, agafe un carreronet que em du darrere de les primeres cases de l’esquerra, on baixa un barranc fresc per on transcorre, amagant-se entre bancals i retornada entre els pins, la indòmita carretera que puja a Beniarrés. A penes hi ha trànsit. Una serenor coneguda d’ombria fresca i vegetal, el ritme pausat de la vegetació feréstega i la domèstica, als hortets i jardins de darrere d’algunes cases. També els pardalets…

Al número deu del carrer de la carretera de Castelló trobe una manisa amb un Sant Miquel androgin que trepitja un altre personatge que crema sobre les flames de l’infern amb les mans nuades a l’esquena i una cadena enllaçada al coll. Dubte si aquesta segona figura deu ser el dimoni o no, perquè no mostra cap facció ni de sofriment ni d’ira. Més aïna sembla un amant conformat per un turment tou, per un joc innocent i consentit. A la mateixa plaqueta ceràmica s’hi llig: Any del miracle 1694-1994. SALEM. El dia 20 d’agost visità la Imatge de Sant Miquels els carrers de Salem, Carretera de Castelló i en projecte, celebrant-se ací l’Eucaristia en acció de gràcies pel III centenari del seu miracle. Lloat siga el Senyor! I quin miracle va ser aquest?, em pregunte, perquè aquesta mateixa plaqueta la veuré repetida en més carrers del poble.

Arriba un airet suau i benevolent que m’esperona a baixar carrer avall fins a arribar on hi ha un panell turístic que m’assabenta que estic a 366 m d’altitud i, a més, que el poble es troba tancat dins d’una circumferència quasi perfecta de muntanyes, de la qual prové el topònim de Foia de Salem, on també queden inscrits el Ràfol i Beniatjar. L’escrit comença explicant que es tracta d’un poble musulmà situat en una lloma allargassada, flanquejada pels barrancs de Salem i de Castellar. Els llocs d’interés que proposa són l’església, la Font del Pouet, el llavador, el parc dels garrofers, la bassa d’Elca i els jaciments rupestres, declarats Patrimoni Material de la Humanitat per la UNESCO.

Recorde haver visitat ja fa molts anys aquell abric rupestre al barranc de les Coves on destacava, i parle de memòria, una figura antropomorfa que recordava un arquer, pintada sobre la paret calcària amb l’òxid de ferro de l’argila o l’ocre. Em van guiar els germans Inés i Joan Cortell que, aleshores, eren uns xiquets. En la mateixa excursió em dugueren a la Cova del Frontó, amb una entrada en forma de gatera que s’obria a una sala arrodonida. Aquestes i moltes més coves han sigut excavades i, a pesar d’això, encara s’hi troben moltes restes òssies i lítiques, segurament cada vegada de menys interés arqueològic. Però, certament, hi ha diversos col·leccionistes a Salem, i per la contornada, que guardaran veritables tresors neolítics; si no a un nivell de ser exposats en museus, sí de passar de pares a fills com a troballes de “l’època dels moros” -perquè en general els valencians a tot allò que és antic li donem aquesta datació- com troballes, dic, que algú de la família va descobrir llaurant o despedregant el bancal. És clar que oficialment, d’això se’n diria ben bé espoli. Jo no n’estic tan segur.

Sonen les campanes dient l’hora i sembla que provenen d’un campanar de joguina. Avance un poc i arribe a un replanell batejat segons una altra manisa com a Popularment placeta de Ximénez on la xerrameca de les oronetes sostingudes als fils de la llum taquen de joia el cel. Des d’ací ixen paral·lelament els carrers de Sant Miquel i el de Sant Vicent, Popularment carrer del forn. Entre els números catorze i setze d’aquest últim hi ha una fornícula que resguarda el sant amb una mà al pit i l’altra dirigida cap als feligresos que devien escoltar un sermó congelat en el temps de la imatgeria. Davall es llig: TIME TE DEUM ET DATE ILIE HONOREM. Goigs a Sant Vicent.

“Ja que eres fill de València
i ademés eres patró
fes que tots els valencians
aconseguisquen de Déu el perdó.
N’hi ha molts sants que fan miracles
però a tu no et guanyaran,
que començares a fer-ne
molt abans de náixer ja.
Ja que eres fill de València
i d’este carrer patró
fes que tots els salemers
aconseguisquen de Déu perdó”.
(8.4.1991)

I, tal vegada, imbuït per tanta santedat, continue una estrofa autobiogràfica del moment:

Mentre copie el goig a sant Vicent
un gos em gruny rere la persiana
per considerar-me foraster.
Dues passes faig cap arrere
per creure’l, amb la por, gossot.
Al sant m’aclame en esta hora nefasta
i ell obra el miracle que és menester,
perquè quan trau el cap per la porta
no és llop sinó ratoner.

Alleugerit, em deture davant d’una façana folrada de verdor amb tota mena de plantes crasses que pengen del balcó, de les finestres i que s’arrengleren ben ordenades en la vorera. La portalada respira els últims bafs del reg matinal. Les cases, potser en una altra època de les més riques del poble, desemboquen en els Quatre Cantons. Sempre he sentit debilitat per aquestes cruïlles rurals, tal vegada perquè he crescut en un carrer que també confluïa en quatre cantons, on estaven el Bar de Llorca i, enfront, el del Maño. Aquest indret s’omplia totes les poquetes nits amb els jornalers del poble que enraonaven, entraven i eixien dels establiments, bevien cassalla, fumaven mentre esperaven a ser llogats per a treballar l’endemà. La massa de gent amb aquella aurèola de veus i fum em causava un gran efecte que perdura fins hui.

Amb dues passes arribe a l’Antigament plaça Major, on apareix un dels penals de l’església. Es tracta d’una paret restaurada que deixa entreveure els còdols de la construcció units per l’argamassa. Al bell mig es veu una porta rematada en un arc de mig punt tapiada, igual que la finestra que hi ha damunt que, després llegiré, pertanyia a l’antiga mesquita sobre la qual s’assenta el temple cristià. El campanar és un prisma quadrangular de tres trams, ple d’arpilleres, menut, a la mida de l’estretor dels carrers, amb un rellotge aturat a les onze en punt i una porteta que permet l’entrada independent. Al fons, a la plaça de la Pau s’obri l’ajuntament com una boniqueta casa pairal coronada d’un enteixinat de fusta. En l’atzucac del costat esquerre la bústia de Correus s’obri en la mateixa paret de l’edifici. El consistori confronta amb el mur posterior de l’església, ple de finestres estretes amb arcada de mig punt, que baixa fins a un nivell inferior. Aquesta paret representa un trencadís on es pot veure el temps cosit a pedaços de morter, de rajola, de pedra i de cara vista.

Una breu escala baixa fins al carrer Popularment l’Estret, que toca l’aresta més baixa del temple bastida amb la solidesa dels carreus. M’adone que en tots els taulells que indiquen llocs, anteposen un adverbi de mode o de temps, com si les mateixes coses, ara, ja no foren igual que abans. I, potser, siga aquesta una confusió certa o, més aïna, una certesa confusa. Depén de l’edat i sensibilitat de l’observador.

En una paret reapareix Sant Miquel, amb la balança divina en una mà, l’estoc, en l’altra, trepitjant, ara sí, un dimoni que crema entre flames a l’infern. Pensant que li pegaria la volta a l’església, me n’isc pràcticament del poble fins a arribar a un raconet on hi ha un jardí amb una font que raja si en prems l’aixeta. La carretera que puja a Beniarrés queda per sota, molt a prop, i se sent l’esforç d’algun vehicle que la transita cap amunt. Em deture a l’ombra i escric en el mòbil dos mails de compromís que tinc pendents. Acabe de seguida i baixe fins a la carretera, al lloc on començava la senda que feien servir els nevaters que pujaven al cim del Benicadell, allà pel segle XVI. Com que no vull continuar sense veure la portalada de l’església, em costa buscar una alternativa entre els carrers i, al final, tinc la impressió que l’església s’ha transformat en seu, per no dir en catedral, amb la calor que comença a refermar-se. Dos gats blancs i negres pantaixen a l’ombra bombejant llurs panxes com si foren la manxa d’una forja. Un, per les ratadures de les orelles, pareix ser més bregós que l’altre. No obstant això, tots dos m’ignoren per complet.

Puge per la Popularment costera de la Font, i la casa que tinc davant presenta uns contraforts descomunals. També, la mateixa paret, guarda la inclinació per a contrarestar el venciment de la gravetat, molt més pesada segles arrere. Sent una remoreta d’aigua, i la meua tendència és sempre de seguir-la. Sembla que s’amaga en un hort rodat per un tapial que sobrepassen les grenyes tendres d’uns tarongers domèstics. No ho puc comprovar perquè la vista no m’hi arriba. Descobriré una mica més avant, quan arribe de bell nou a la plaça Major, que el jardí pertany al centre parroquial, al mateix lloc on està la casa abadia. Hi ha una llarga oració de Sant Francesc d’Assís que desestime copiar; però en un rampell de remordiment cristià n’anote almenys els tres últims versos:

Doneu-nos, Senyor,
pau, força i joia
i doneu-nos el donar-ne als altres.