La Creueta

Llibre publicat amb motiu del 10é aniversari de l’IES Vermellar de l’Olleria

És el que dic: al cap d’un any d’haver arribat jo a l’institut, quan me’n vaig anar l’empresa encara anava al seu ritme i no sé si la conselleria els va sancionar pel retard en els terminis.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La notificació oficial del meu cessament va aplegar per fax a les 8.25 del dimarts 4 de juliol: no em diran vostés que conselleria no és ràpida i eficient quan li interessa. No recorde qui el firmava. Ho miraré.

Jo l’endemà vaig tornar a l’institut: tenia faena pendent per a preparar la visita dels nostres alumnes a Wiesbaden, a Alemanya. La nova directora i la cap d’estudis van vindre a mitjan matí. Els dos equips directius, l’eixint i l’entrant, vam anar al bar Plata a trencar el gel i després vam ensenyar el centre als nous responsables. Coneixia la nova directora de l’època d’estudiants a l’institut d’Albaida a finals dels seixanta i primers dels setanta.

Al centre hi havia l’encarregat de l’empresa PAVYCOR, dansant amunt i avall. Un dels detalls pendents de solucionar era la condensació en el hall, però eixe dia no van fer res perquè no tenien muntada la bastida. És el que dic: quan me’n vaig anar, al cap d’un any d’haver arribat a l’institut, l’empresa encara anava al seu ritme i no sé si la conselleria els va sancionar pel retard en els terminis. Una altra qüestió del currículum ocult de conselleria. Crec que la constructora va inflar el cost dels desperfectes causats pel vandalisme dels alumnes al llarg del curs. Per què 800.000 pessetes i escaig i no 1.800.000? A nosaltres no ens donaven detalls de quines eren les destrosses que es produïen ni quan, i no era missió nostra d’estar-ne pendents. Per això vaig demanar per a què havien enviat un guarda de seguretat? Per a quedar-se plantat a la porta del centre amb els braços plegats? Encara no m’ho ha contestat ningú.

L’inspector García fugia de parlar amb mi, així que, per exemple, comentava amb un membre de l’equip directiu antic que seria convenient que fóra algun dels professors que continuaren en el centre qui participara en l’intercanvi estudiantil. Si haguera tingut valor de fer-me directament el comentari a mi, ja es poden imaginar on l’hauria enviat.

Aquell dia vaig donar de baixa el meu codi d’alarma i vaig lliurar el meu joc de claus a la nova directora, amb totes les explicacions pertinents.

Com que no confiava gens ni miqueta en les gestions dels serveis territorials de València sobre la meua incorporació al meu centre de destinació definitiva a Alcoi, m’hi vaig posar en contacte el dia 10 perquè em tingueren en compte per als horaris del curs següent. No calia, en teoria, però jo coneixia el pa que s’hi dóna i sabia què podia passar.

Eixe mateix dia vaig contactar amb els portaveus d’EU, Ramón Cardona, i PSPV-PSOE, Baltasar Vives, a les Corts Valencianes per a posar-los al corrent del meu cas.

L’endemà, l’Agencia Nacional Sócrates, de Madrid, em va informar que no s’havia tingut en compte l’ampliació del nombre d’alumnes participants en l’intercanvi, però sí el canvi de dates. Vaig continuar elaborant el quadern de treball per als alumnes que havien d’anar a Alemanya: a aquestes activitats els estudiants no van de vacances, i s’ha de fer un informe després de la visita. Calia també tramitar l’autorització de viatge a l’estranger, i l’agost és inhàbil a tots els efectes. Tenia, doncs, faena.

El dia 12, Sergi Borràs i jo treballàrem conjuntament en el quadern d’activitats per als alumnes de l’intercanvi programat del 6 al 19 de setembre: quatre ulls veuen més que dos.

Aquell dia vaig parlar també amb Toni Viñas (del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià). Em va dir que la directora territorial li havia ensenyat el document on constava que jo no volia continuar en la comissió de serveis com a director per al curs següent. Ja veuen que en aquest cas la directora territorial no va delegar en el cap d’inspecció. Curiós. Parèntesi: mirar a una altra banda figura en el manual de resistència o supervivència de qualsevol polític, que sempre inclou certes dosis de maquiavel·lisme. Es tanca el parèntesi. Bé. Jo ja havia informat Viñas que m’havien coaccionat i que no tenien per què preguntar-me res si el meu nomenament era per a tres cursos.

El 14 de juliol van arribar els cessaments de la resta de càrrecs del primer equip directiu de l’institut, i jo, per la meua banda, vaig enviar un fax al cap de personal dels serveis territorials d’Alacant perquè tinguera clar que me’n tornava a Alcoi: no em fie de València. Al cap d’uns dies, un professor de l’institut em digué: “el centre no té solució: els problemes continuaran igual el curs que ve, perquè el mal és de fons; el mal ve de la societat, del poble, de la manca d’implicació del professorat. L’institut no té solució, de la mateixa manera que el poble no en té”. Són paraules d’un fill del poble: no sé si filosofava o disseccionava l’ambient.

Un any abans, quan li vaig comentar al batle alcoià Pepe Sanus que me’n venia al meu poble una temporada m’ho desaconsellà. Al cap de l’any vaig llegir a la premsa que, després de vint-i-un anys de batle, preferí de botar-li foc a la paradeta abans que veure el càrrec ocupat per un company o companya de partit i d’eixir-se’n per la portella. Vint-i-un anys en un càrrec són massa anys i acabes sent massa cregut.

A finals del mes, García de las Bayonas, un inspector d’Alacant experimentat i avesat en aquestes guerres, em va assegurar que no em podien cessar sense motiu i sense aplicar-me cap article de la regulació de l’organització i el funcionament dels IES (ROFIES). A València, s’ho passaven per baix cama.

Quan el 28 de juliol vaig anar a lliurar la memòria final de curs en registre del PROP2 vaig demanar per la directora territorial, però em digueren que havia anat a la Delegació del Govern espanyol a València. El meu inspector de centre tampoc no hi era, feia vacances, i la substituta de la substituta de la secretària tampoc. Quina organització!

Va ser també aquells dies quan vaig demanar una comissió de serveis a l’EPA d’Alcoi, a la qual vaig renunciar a finals de setembre, encara que la renúncia sembla que es va quedar en l’aire com veuria més avant.

El mes el vaig acabar reballat al llit amb un episodi monumental de lumbàlgia. I a Alcoi, després de vint anys de governs socialistes, el popular Miguel Peralta –més tard conseller– repartí les delegacions entre els dotze edils que havien estat en l’oposició l’últim any.

L’agost el vaig dedicar a desconnectar del malson i a descansar. La platja em va provar. De tant en tant pensava que per haver estat ser nomenat a dit, tot i tenir el certificat d’acreditació per a la direcció d’un centre i passar les entrevistes corresponents, em podien retirar la confiança sense explicacions ni aplicacions de cap article de la ROFIES.

Els exàmens de setembre es van fer d’acord amb el calendari i horari previstos, el dia 1. No hi vaig faltar. I del 6 al 19 de setembre, el cap d’estudis i jo vam acompanyar els alumnes a Wiesbaden, on es van desenvolupar les activitats de la segona part de l’intercanvi.

El 20 de setembre em vaig incorporar al meu institut de destinació definitiva a Alcoi. Però com ja m’imaginava, ni la sol·licitud de viatge a l’estranger l’havia tramitada el director, ni la direcció territorial havia comunicat la renúncia a la comissió de serveis a un altre centre a què havia renunciat. Així que quan el dia 3 d’octubre em vaig presentar al meu centre de destinació, el director em comunicà que el servei de personal d’Alacant l’havia informat que era professor de l’EPA d’Alcoi i que la meua plaça a l’institut s’adjudicava eixe dia. Encara que ho vaig intentar explicar, m’insistí que aquell curs jo no era professor de l’IES Cotes Baixes.

L’endemà no hi havia ni el director ni el cap d’estudis. Vaig fer les classes i em vaig acomiadar dels alumnes per a deixar constància que m’havia incorporat a l’institut, i de vesprada vaig infirmar al secretari que havia enviat un fax al director territorial d’Alacant on demanava saber quina era finalment la meua destinació.

Aquell mateix dia 4 em va telefonar Baltasar Vives, diputat del PSPV-PSOE a les Corts Valencianes, per a dir-me que faria una interpel·lació parlamentària sobre el meu cessament. El 5 d’octubre escric: “Sóc un home sense destinació i ningú no es preocupa per mi”.  Continuaré.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria