La Creueta

El que féiem no era sinó pràctica, reforç i ampliació de les operacions aritmètiques fonamentals. Les taules de multiplicar les sabíem tan bé com les taules de la llei que duia Moisés quan baixà del mont Sinaí.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A la meua néta Leire

Torne als quaderns escolars i em ve al cap una cita del poeta austríac Rainer Maria Rilke que diu: “La vertadera pàtria de l’home és la infància”. I ací continue enredrat. En la seua poesia, Rilke explora temes com la memòria, la identitat i la formació de l’individu.

De la meua infantesa recorde l’obsessió de la meua família perquè sabera de comptes: els avis, els pares, els oncles, etc., tots a una. Quina fixació! Com més interés hi tenien ells, més avorrits els tenia jo. No sé bé si aspiraven a col·locar-me de comptable en un banc, en els despatxos d’una fàbrica de vidre o un taller de cistelleria, o era perquè portara els comptes del negoci familiar. En aquell temps entrar d’escrivent donava prestigi, indicava que l’empleat sabia de lletra, i de números, és clar. De menut ja vaig tindre clar que res de tot allò no feia per mi. Mai, de cap de les maneres, em va agradar omplir fulls i fulls amb números i més números i barallar-me amb operacions aritmètiques. I per a acabar-ho d’adobar, no s’havien inventat encara les calculadores.

Torne, com deia, als quatre quaderns escolars de quan tenia 9 anys i em pose les mans al cap de la quantitat de problemes que vaig haver de resoldre amb més o menys perícia. Els repasse, per damunt, i veig que la major part estaven relacionats amb les coses del dia a dia com veurem més avant. Déu sap el nombre d’operacions de càlcul que féiem cada dia a escola o costura com es deia llavors: com que a nou anys ja teníem clar sumar i restar, la majoria de les operacions que féiem eren multiplicacions i divisions d’una xifra o més, i a finals d’eixe curs ja apareixien els decimals.

Els problemes estaven relacionats amb el preu de les coses: quilos d’arròs, litres de vi… si tens tants diners en la vidriola i vols comprar-te un baló, quants te’n falten?; quants animals quedaven en un vagó si se n’han fugit els conills? Quina obsessió amb els conills, senyor meu! Eixien en quasi tots els problemes. No era estrany, perquè a finals dels cinquanta clareta era la casa que no tinguera un corralet amb gallines soltes i un cobert amb algunes conilleres.

A més de les coses de menjar i beure, els problemes també s’aplicaven a matèries de geografia (operacions i més operacions amb la longitud dels rius d’Espanya i si tots junts eren tan llargs com el Nil) i d’història (si Colom va tardar dos mesos, una setmana i tres dies a aplegar a Amèrica: quants dies i hores va invertir en el viatge?).

En la primera llibreta en compte quinze, vint-i-cinc en la segona; en la tercera, quaranta, i en la quarta trobe diversos problemes en trenta pàgines. Rar era el dia que no en tocaren dos o tres. Problemes de conversió de duros en pessetes, de conills que quedaven en les conilleres si se n’havien venut una quantitat determinada; problemes cada vegada més embolicats.

No sé quina mena de problemes fan hui els xiquets a eixa edat: no deu ser de conills i gallines, prou faran si n’han vist alguna vegada. Eixa una; l’altra és que hui en dia als xiquets cada vegada costa més verbalitzar què fan a les aules.

El que féiem no era sinó pràctica, reforç i ampliació de les operacions aritmètiques fonamentals. Les taules de multiplicar les sabíem tan bé com les taules de la llei que duia Moisés quan baixà del mont Sinaí.

A eixa edat també apreníem el sistema mètric decimal amb les mesures de longitud (quilòmetres, metres, decímetres, centímetres, mil·límetres), de capacitat (múltiples i submúltiples); ídem amb el pes i el temps. Molts problemes amb el calendari, mesos, dies, hores, minuts, etc. Molts amb duros, pessetes, cèntims. Fent una ullada a les llibretes veig que en data 13 de juny de 1960 hi havia bitllets d’una dues, cinc, vint-i-cinc, cinquanta, cent, cinc-centes i mil pessetes, i monedes d’una, 2,50 i cinc pessetes, i de cinquanta, deu i cinc cèntims. Gràcies a eixos quaderns els recupere a la memòria, que ja ho havia oblidat.

També sabíem les centenes, desenes i unitats que tenien els números. Els problemes més repetits eren els relacionats amb els litres de vi, amb tota classe d’animals que diàriament véiem pels carrers (cavalls, vaques, ovelles), fruites (taronges, pomes, plàtans), cromos, habitants de les capitals de províncies, distàncies entre capitals, longitud dels rius, grans de blat que hi havia en les espigues, quintars mètrics de blat, etc. A finals d’aquell curs teníem problemes sobre la longitud de la circumferència, àrees del quadrat, rectangle, triangle. Problemes de gallecs que venien peix, asturians que venien pomes i llauradors valencians que venien taronges. Abans dels deu anys començaven les divisions amb decimals: un altre maldecap escolar a eixa edat.

Ara, en repassar-ho, m’adone que molts dels problemes es repetien periòdicament, però no ens n’adonàvem.

Tan poc com m’agradaven els números, i encara els vaig haver de patir dos cursos més en les escoles velles del carrer de la Font Nova, ja que de don Paco Durà (grup escolar d’Isabel la Católica) vaig passar a don Felipe Cano amb qui vaig acabar l’escola primària. Eren els cursos 1961-62 i 1962-63.

Que dic dos cursos més!? Després de l’examen d’ingrés el juny del 1963 encara vaig patir quatre cursos més en el batxillerat elemental, seguit de la revàlida! A mesura que avançava en els estudis veia més clar que els números no eren per a mi; pensava que estudiar no podia reduir-se a saber de números i fer comptes, a més de la física i la química. Afortunadament, en compte de ciències vaig fer lletres. Les lletres sí que eren per a mi. I he de reconéixer que hi havia xiquets que eren brillants en les dues coses.

He sigut docent: això es nota. Ser docent és una mena de sacerdoci, només deixes de ser-ho quan et mors, per això sempre tinc l’orella ben atenta a tot allò relacionat amb l’ensenyament i l’educació, i de quins són els nostres resultats i la nostra posició respecte a altres països en projectes com ara PISA. Ja m’agradaria que els pares estigueren atents a tot el que aprenen els xiquets a les aules i s’interessaren un poc sobre com avancen.