La Creueta

Jo, encara que no sóc massa donat a les teories conspiranoiques, em pregunte si la pèrdua del valor dels productes agrícoles en origen no ha sigut premeditada per a comprar després terra barata.

Per Pere Brincs

És una llàstima passejar pel terme, encara que sóc sabedor que els termes no es van fer per a eixir a estirar les cames. Però aquells que els hem conegut quan la terra es valia, no podem més que lamentar-nos de la situació actual. I és ací on rau el veritable motiu de la decadència rural: en el valor que es dóna, segons l’època, a les coses. En aquest sentit, no s’hi val a culpabilitzar el llaurador perquè deixe perdre la terra i, oh!, pobres de nosaltres, els passejadors ocasionals no puguem fruir dels antics jardins hortolans. L’abandonament del món rural no és cap cosa nova i en molts àmbits ha fet –i fa– córrer rius de tinta, sempre en la mateixa direcció. Sovint, amb un to malenconiós, s’evoca el llaurador abillat amb faixa, mocador i matxo aparellat amb l’obligació de mantindre a peu dret la barraca. Però és tan senzill com traure comptes amb un llapis i un paper per a acabar rendint-se a l’evidència i interioritzar, a força de vara, que allò que no deixa s’ha de deixar.

Tots entenen que el treball del camp és dur, però sobretot, hui, no és rendible per a aquell que s’hi ha de deixar la pell. Aquesta és l’altra cara de la melangia excursionista. Aleshores, quan a un llaurador martiritzat per un mercat globalitzat i pervers se li dóna la possibilitat de vendre quatre fanecades a bon preu per a contribuir a construir el polígon industrial de torn, o per a ampliar el poble o tot un seguit de martingales especulatives, aquell acaba liquidant. Prova d’aquesta tesi és la infame quantitat de polígons pràcticament buits presents a tots els pobles, o les fileres d’adossats, molts d’inacabats i morts de riure, que s’han integrat també en el paisatge fa una vintena d’anys. Totes aquestes construccions s’han bastit sepultant terres fèrtils, però torne a dir-ho: després d’haver sigut forçades a ser tan poc rendible que els propietaris legítims s’han sentit alleugerits en poder desfer-se d’una herència que tan sols els havia aportat darrerament maldecaps i despeses.

Jo, encara que no sóc massa donat a les teories conspiranoiques, em pregunte si la pèrdua del valor dels productes agrícoles en origen no ha sigut premeditada per a comprar després terra barata. Desconec si existeixen unes directrius concretes per a esborrar del mapa els termes agrícoles o, simplement, és la conseqüència d’una política barroera i bruta. Amb tot i això, l’engany seria mitjanament digerible si, a més a més, no aparegueren els mateixos mercaders sermonejant sobre la conveniència de consumir productes de proximitat i de temporada i alertant de les repercussions mediambientals de no fer-ho.

El que deia és que passejar pel camp resulta decebedor. Quan ho faig, per a mi, el desordre que se’m presenta és aclaparador i la depressió consegüent total. De totes les coses que contribueixen a aquest estat de tristor, n’hi ha tres que són notables: la sequedat extrema, la quantitat de brutícia acumulada a les vores dels camins i a les llindes de les terres i, per acabar, la proliferació imparable de l’enfiladissa anomenada miraguà de jardí. Aquesta planta materialitza com cap altra l’embrollat procés al qual està sotmés el camp.

Sembla que fa uns anys, aquest miraguà sud-americà va ser emprat com a planta ornamental per la rapidesa amb què folrava les tanques dels jardins, per la delicadesa de les flors blanques i els graciosos fruits globosos que mostrava. Però passats pocs anys, aquesta liana s’ha dispersat aprofitant l’abandonament dels camps encara rics en nutrients.

Cap a finals d’estiu els fruits s’assequen i deixen anar miríades de propàguls en forma de llavor finament emplomada i asseguren una dispersió anemocòria que, particularment a mi, em recorda un cavall de Troia botànic. Quan les llavors germinen ho fan amb una força ferotge. Les tiges d’una mateixa mata es trenen les unes amb les altres en una disposició ofensiva i imparable. Aprofiten els arbres per a enfilar-se i ofegar-los en pocs mesos. Fins i tot, arriben a proliferar per damunt dels esbarzers. Així, la vegetació autòctona, els conreus abandonats, els barrancs, els serveixen de cadafal per a enfilar-se i regnar. Si algú gosa tallar-les, les tiges pengen enroscades com camises de serp, com hidres desafiants, mentre la planta rebrosta a tall de terra.

Els especialistes consideren com al·lòctona tota aquella espècie introduïda després de l’any 1500, culminada la descoberta del Nou Món. Són també d’aquesta naturalesa la canya o la palera, però realment parlen de pesta o plaga quan les espècies mostren una agressivitat difícilment controlable. Certament, se sol donar més importància als invasors animals com ara la tortuga de Florida, el cranc americà, o la clòtxina zebra, però tal vegada la colonització botànica, encara que siga silent, resulta igual d’incontestable. És el cas del maleït miraguà que contribueix a enverinar dolçament una ruralia decrèpita, tocada de mort.