La Creueta

Per Sabina Climent · Recomanació de la Biblioteca Pública de Castelló de Rugat

A casa havia sentit el relat de la riuada de 1957 a la meua família; alguna fotografia n’he vist, més avant. I en 1982, la pantanà de Tous, ja amb la televisió, em va acostar a la tragèdia que pot portar l’aigua. Però la dana del 29 d’octubre de 2024 ha estat una de les més devastadores de les últimes dècades, amb morts, pèrdues materials, i un gran impacte emocional en els qui la van patir.

És difícil de trobar una persona que no hi haja estat directament afectada o que no conega algú que no ho haja patit.

Veure de primera mà les imatges, olors, pudors, les mirades perdudes dels supervivents entre la incredulitat, la impotència i la desubicació. Persones caminant entre els mobles, els objectes i les fotografies que parlen de vides truncades per la devastació, muntanyes de llibres destruïts a les biblioteques públiques, les llibreries, els magatzems.

Vaig escoltar una conferència al Senat de l’escriptor Santiago Posteguillo, que vivia a Paiporta, un dels municipis greument afectats, on parlava de la falta d’ajuda i acusava les institucions de “miserables” per no accelerar-la: “No tenen ni idea del que està passant la gent. Ni idea”, assegurava sense pèls a la llengua; “a l’alba no hi havia ningú. Només el cadàver al mig de la plaça d’una jove vetlat per sa mare”.

“El poble amb pales no pot”, va sentenciar Posteguillo, destacant que les labors d’ajuda requerien recursos i equips que només les institucions podien proporcionar. La seua indignació es va centrar en la falta de celeritat per part dels organismes públics: “Com pot ser que en 48 hores no vinga ningú? Algú m’ho pot explicar? A Espanya? Segle XXI?”.

Han estat innombrables les accions solidàries que han emergit, tot ressaltant la capacitat de resposta col·lectiva contra l’adversitat. La ciutadania no va dubtar a fer un pas avant i no van tardar a actuar, i s’organitzà per a oferir suport i recursos essencials als qui més ho necessitaven.

Uns escriptors i periodistes  de referència, veus claus de la literatura i el periodisme valencians, es van unir per a escriure un llibre solidari, per a ajudar, explicar i reflexionar sobre el moment crític en què ens trobem i el futur que albirem.

Per a ajudar a les llibreries va nàixer Renàixer del fang, quinze mostres de la tragèdia al País Valencià. Armats amb unes botes, un llapis i un bloc de notes, van plasmar què veien, les converses, testimonis dels moments dramàtics, record d’accions i gestes heroiques, anàlisis de les causes i conseqüències, els sentiments.

Precisament, aquest llibre pretén d’ajudar les llibreries amb la cooperació dels autors, dels correctors, de la dissenyadora, de la il·lustradora, de l’editorial… La cultura ens aferma com a poble i ens dota d’identitat, d’orgull i d’autoestima. Costarà d’eixir del fang, del físic i del metafòric, però la cultura ha de posar-se dempeus i tornar a caminar. Ens mereixem un país culte i digne.

Un llibre fascinant, d’una gran intensitat, heterodox, impossible de classificar. És biografia, autobiografia, història social, meditació o flux de consciència? O tot això,

És un llibre que ha tocat el cor i la vida de milers de persones pròximes

Des que comences a llegir-ho t’embolica en les seues pàgines. Em va ser difícil de soltar-lo, ho he llegit amb llàgrimes als ulls i el cor encongit.

No tinc paraules per a parlar-ne; segurament hauria d’haver deixat passar més temps per a fer aquesta ressenya. Simplement us deixe la meua recomanació per a comprar-lo i llegir-lo, val la pena.

El volum està editat per Ara Llibres i compila textos de Pasqual Alapont, Xavier Aliaga, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Vicent Baydal, Núria Cadenes, Esperança Camps, Paco Cerdà, Ricard Chulià, Mercè Climent, Martí Domínguez, Zahia Guidoum, Víctor Maceda, Gemma Pasqual i Ferran Torrent, amb pròleg de l’editor Joan Carles Girbés. Cristina Durán, Premio Nacional de Cómic i afectada a Benetússer, ha fet la il·lustració de coberta.

“Al meu país la pluja no sap ploure…”