La Creueta

Relero és un renaixentista extraviat en el temps, un pintor de sagristia, de l’anècdota com a forma d’explicar, o d’explicar-se, la redonesa del món

Per Pere Brincs

Una de les coses bones de viure en una mitja vila, o en un poble que s’ha dilatat, potser en excés, és que de vegades ensopegues amb succeïts que et trauen de l’avorriment. Al final del carrer Major veig un local que m’havia passat inadvertit. Deu ser alguna antiga tenda que en l’actualitat sembla buida. Hi ha un gran aparador al costat de la porta, també de vidre, i una cortina que n’oculta l’interior. Però el que em crida l’atenció són els dibuixos que hi ha penjats, més o menys ordenadament, sobre la part interior del vidre. Hi ha retrats de rostres anònims que deixaren de ser-ho en el moment que l’artista desxifrà el seu caràcter amb la precisió dels traços, malgrat que a priori semblen il·lustracions improvisades. Hi ha uns altres dibuixos de perspectives intrèpides i talentoses, i quan la intenció és descriure un ambient o una situació s’interpreta a tall de vinyeta de la qual emana una atmosfera d’elegant grolleria.

De primeres, crec que es tracta d’una nova acadèmia de dibuix i amb el mòbil escanege el codi QR que hi ha penjat al vidre amb intenció de preguntar. Quan arribe a casa, sense saber res més, escric un mail per a saber com estarà això de les classes. La sorpresa és que en un parell d’hores rep la contestació, i no, no hi fan classes d’art; però a pesar d’això, Eduardo Relero, que és qui firma el correu, em diu que, si vull, puc mostrar-li els meus dibuixos i pot aconsellar-me.

Sospitant que he fet el ridícul, googlege el seu nom i, efectivament, veig que la meua ignorància és total. Relero, que ara sembla instal·lat en aquella casa del carrer Major, és un pintor que viatja pel món mostrant el seu art en murals, grafitis, il·lustracions, etcètera, etcètera. Després de llegir alguns articles i veure unes entrevistes que hi ha a la seua pàgina web, em faig una idea molt esquemàtica de la seua biografia, però quede fascinat amb l’art que descobrisc. És un mestre de l’anamorfosi, que consisteix a representar una imatge deformada en extrem, però que en ser observada des de l’angle exacte per al qual fou concebuda no tan sols perd la desproporció, sinó que se n’ix de la base on ha sigut traçada amb una tridimensionalitat miraculosa.

Llig que aquest pintor argentí ha viscut a Itàlia on començà arquitectura, després belles arts, i on passà anys copiant obres als museus. Aquesta darrera activitat em sembla tan fascinadora! De fet, crec que és ací on hi ha la mare dels ous: Relero és un renaixentista extraviat en el temps, un pintor de sagristia, de l’anècdota com a forma d’explicar, o d’explicar-se, la redonesa del món. Em sembla un home d’una escassa pretensió, malgrat les dimensions de la majoria de les seues obres, les quals són força fútils pels materials i les ubicacions. Fa l’efecte que, per a ell, l’art és una provatura de les pròpies habilitats, un assaig filosòfic, una mena de peregrinació cap a una terra tan santa que no és, ni més ni menys, que el lloc on posa els pinzells o els retoladors. Però, a banda de la destresa purament tècnica d’estirar i contraure, en la seua obra hi ha un rerefons de reflexió metafísica, un lirisme íntim i estètic. Per exemple: el gos que dibuixa sovint és sempre el mateix gos: flac, contradictòriament vagabund i fidel, amb un esguard lànguid i intel·ligent, com si fóra el seu alter ego. Les arrugues, en els retrats dels vells, conten una història personal, que va més enllà del personatge i que contribueix a la crònica de la humanitat (tant en majúscula com en minúscula).

Potser al tapet de paper del bar on acaba de dinar, esbossa un angelet amprat a Murillo al qual se li poden comptar cadascuna de les plomes de les ales i, després, en un rampell de tràgica lucidesa, és capaç d’esculpir un vell querubí: calb, panxut i amb la penjada a l’aire, com una rotunda afirmació sobre la sexualitat dels àngels. De vegades, en els personatges simula la potència muscular de Miquel Àngel, en altres, inventa la mateixa anatomia que feia servir Rembrandt per a reomplir cames i braços. La reminiscència d’aprenent d’arquitectura es veu en les escales de pedra que fa servir en els fons d’algunes obres, com si fóra un beneït Cornelis Escher d’estar per casa.

La sensualitat amb què pinta les dones em recorda els dibuixos que publicava Óscar Nebreda en El Jueves, amb tots els atributs de la voluptuositat femenina. I l’home, quan és genèric, el caracteritza amb un posat neandertalià que només pot ser redimit amb passions com l’art. Trobe que la manera com Relero narra aquesta dualitat no pot molestar a ningú. O ves a saber, perquè tal com està el ball hui en dia… Serà qüestió d’atrevir-me a preguntar-li-ho. M’ha semblat veure’l passar alguna vegada la plaça. És un tipus alt, grandot, que travessa l’espai amb llargues camallades. No sé si gosaré fer-ho: una perquè imposa i, l’altra, perquè no voldria tornar a ficar la pota. Si més no, quan passe pel carrer Major m’aturaré enfront del seu aparador perquè cada cert temps canvia les obres i és com fer una ullada a través d’una finestra a l’interior d’un magnífic museu italià.