La Creueta

Amb l’arribada del turisme als anys cinquanta del segle XX, la societat espanyola, tancada i beata, va començar a deixar de mirar-se el melic per a mirar el de les estrangeres. Això, que també ens pot fer riure, tenia implicacions morals.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

L’alacantina Amanda Segura Hernández es va fer tristament famosa l’estiu de 1951, l’any que jo vaig nàixer. Va cometre el delicte de gosar  posar-se un “traje de baño inmoral” a la platja del Postiguet i desobeir les indicacions de l’agent de l’autoritat que li ho recriminava. La van condemnar a quinze dies d’arrest.  D’això, que ara ens fa riure, se’n van fer ressò els diaris del moment, com no podia ser d’altra manera.

Aquest novembre que s’acaba, tan lligat als records franquistes, li he pegat voltes, entre més coses, a on degué aprendre aquella xicona eixa lliçó “d’immoralitat”. A la televisió espanyola, no; les primeres emissions al nostre país encara es van fer esperar cinc anys, fins al 1956; en revistes tampoc (per allò de la censura). Segurament la lliçó li arribaria a través de les turistes que començaven a aplegar a les nostres costes.

I ja que he mencionat la televisió, l’aparició d’eixe mitjà de comunicació va meréixer dos documents del papa Pius XII (1939-1958). El primer va ser una exhortació apostòlica el 1954 i el segon una encíclica el 1957. Tots dos documents posaven de manifest l’interés de l’Església a alertar sobre qüestions de moralitat. El document de 1954, titulat Inter Mirifica, era una advertència sobre la televisió i va preparar el terreny per a l’encíclica del 1957, Miranda Prorsus sobre la moralitat als mitjans (cinema, ràdio, televisió), que havien d’estar al servei de “la veritat i del bé”. Pius XII, per cert, va ser el primer papa a dirigir-se a una audiència televisiva el 1949 a través de la televisió francesa. Així, si l’eclosió popular i domèstica del mitjà als Estats Units es va  produir després de la Segona Guerra Mundial, a Espanya i altres països desenvolupats podem dir que la televisió està ja totalment assimilada en 1970. Feta aquesta contextualització, tanque l’incís.

Amb l’arribada del turisme als anys cinquanta del segle XX, la societat espanyola, tancada i beata, va començar a deixar de mirar-se el melic per a mirar el de les estrangeres. Això, que també ens pot fer riure, tenia implicacions morals.

A primeries dels anys setanta, la moralitat tradicional encara estava molt arrelada en una societat espanyola que vivia sota la dictadura franquista i l’ideari del nacionalcatolicisme. Una anècdota: recorde perfectament la primera dona que al meu poble, a finals dels seixanta, es va atrevir a anar a missa sense vel.

Torne a la televisió, ja que la seua aparició juntament amb la publicitat va obrir els ulls de la gent a la societat de consum: vacances a Benidorm, un sis-cents, una nevera, una llavadora, una aspiradora, etc. Tots aquests cants de sirena van fer que sense saber molt bé com, anàrem oblidant els conceptes estantissos i gastats del nacionalcatolicisme sobre l’heroisme, la tradició, les banderes i els himnes que havíem aprés a l’escola.

El cas és que en aquesta època de forta tensió i canvi  a finals dels seixanta s’observa un trencament entre la moral oficial i les noves tendències socials que entren en escena.

Podem dir que fins a la mort de Franco el 1975, la moralitat fusionava la política de l’estat amb la doctrina de l’Església catòlica. La família tradicional, la indissolubilitat del matrimoni, la religió catòlica com a única i oficial, la subordinació de la dona a l’home, i el puritanisme en la vida pública i privada entren en crisi; la societat espanyola entra en contacte amb models de vida i valors molt més moderns: no es pot oblidar que l’impacte del fort creixement econòmic de la dècada de 1960, el turisme de masses i la migració de treballadors a Europa van ser determinants per a les noves generacions.

Quan Franco es mor, la gent perd la por i comença a mirar a la cara als guardians de la moralitat que havien controlat la vida dels ciutadans i els diu “fins ací heu arribat”. Això sí, tímidament i amb un poc de vergonya. A poc a poc, el braç repressor del règim representat pels cossos de seguretat perd capacitat d’intimidació.

La censura, que ho escrutava tot, des de llibres fins a  pel·lícules, passant per obres de teatre i cançons, per tal d’assegurar-se que no atemptaren contra la “moral, els bons costums i l’ordre públic”, es posa en quarantena. No oblidem que els censors tenien manuals molt detallats sobre què era acceptable i què no.

El  TOP (Tribunal de Orden Público), a més de mirar amb lupa tot allò que poguera tindre connotacions polítiques, també s’immiscia en qüestions relacionades amb la moralitat. Instaurat l’any 1963, el TOP va ser dissolt el 1977. Tenia com a competències principals jutjar els delictes polítics i socials que anteriorment havien estat sota la jurisdicció de la justícia militar. S’encarregava de jutjar tot allò que per al règim feia olor d’il·legal com ara associacions, reunions, manifestacions, terrorisme, subversió, propaganda, publicacions, etc. Era un instrument de repressió de qualsevol cosa que tinguera algun indici de llibertat.

En tot aquell muntatge repressor, l’Església catòlica (part integral del nacionalcatolicisme) exercia el seu poder i influència doctrinal absolut, i els seus tentacles arribaven a l’educació, de manera que l’ensenyament estava impregnat de la doctrina catòlica, i tots els passos els dirigien guies morals com aquella “Guía de películas estrenadas, 1939-1959” a què un dia em vaig referir. Rectors i jerarquia eclesiàstica dictaven les normes de conducta a través de sermons, publicacions i el sagrament de la confessió. I tot i que Blasco Ibáñez (1867-1928) no va viure el franquisme, em ve al cap la seua novel·la El intruso.

La família, el poble, els veïns, la societat… tots a una actuaven com a guardians de la moral. Tots els que tenim certa edat sabem que era així. Que pregunten a les dones que en aquell moment eren adolescents com actuava la doctrina del paternalisme en relació amb el seu comportament.

Vivíem coartats per la pressió social del “què diran”, i la por a  l’escàndol o a la mala reputació ens perseguien com una ombra allà on anàrem. Aquells que tenien l’oportunitat d’estudiar fora ho aprofitaven com a una vàlvula d’escapament i un temps per a respirar nous aires i fugir de la  vigilància dels ulls locals que ho aguaitaven tot i tothora.

El 1951 ja havíem passat l’equador de la dictadura, però l’aliança estat-Església gaudia de bona salut i vivia dies de glòria.

Un detall que no he oblidat: durant la mili, ja en la transició, però amb regust franquista, em vaig fer malalt durant un permís i no em vaig reincorporar a la caserna quan tocava. Doncs bé, la Guàrdia Civil em va visitar regularment, no sé bé si preocupats per la meua salut o per a informar els superiors sobre un hipotètic cas de deserció.