La Creueta

En un panell es pot llegir que un seguit de catàstrofes (el terratrémol de Montesa del 1748, diversos espolis, etc.) han fet que quede poc de la primera església construïda l’any 1525.

Per Pere Brincs

Al final es veu el penal de la granja avícola el Salvador, ara abandonada i, una mica més avall, dues treballadores d’una fàbrica tèxtil xarren enèrgiques durant l’estona d’esbarjo. Ara hi deu treballar poca gent.

Torne i m’endinse de bell nou en la bonança dels carrers estrets. Camine pel de Sant Vicent, també sense voreres. Una dona que ve de la fleca es topa amb una altra i li diu:

-Fa frescoreta. Que bo!

I l’altra li contesta:

-S’està millor fora que dins de casa.

I encara que camine pel carrer del Forn, no n’hi ha ni rastre. Seguint, seguint, torne a eixir a la rodalia de la granja avícola. Dos gossots comencen a lladrar darrere d’una tanca i com deia el meu avi: “val més ser gallina que gall”. Així que retrocedisc i ara em fixe en una placa que abans no havia vist: “casa Pepica”. Res a veure amb els Smiths. Com a part del patrimoni immaterial que els estrangers no han pogut mantenir també han desaparegut tot un seguit de noms propis i familiars com ara: Pepica, Mari Pepa, Tonica o Tonico, Nàsio, etc. Ara tot són modernors, com també deia el meu avi, com el fet de menjar macarrons en compte d’arròs.

Les mosques estan apegaloses pel canvi d’oratge i sembla que quan una troba un foraster li resulta difícil d’abandonar la novetat per moltes manotades que li intercepten l’òrbita. Fora del poble la forest vertical de xiprers anuncia el cementeri parroquial. Puge a poc a poc. És un fossar quadrat, amb els murs emblanquinats, amb l’eterna companyia de les oliveres ben esporgades. D’ací estant es veu la Serra Grossa formant l’horitzó nord. A l’altra banda, hui el Benicadell està ennuvolat com si volgués llevar-se importància i passar desapercebut perquè el foraster puga caminar per un dels seus pobles més fidels sense aquesta distracció. En la distància es veu l’ermita sobre un promontori rodó. Hi aniré.

Quan torne a endinsar-me en el poble em creue amb una dona que du un poal penjat de l’ansa a mig braç. Com que alenteix la passa quan em veu li pregunte pel carrer on som.

-Este és el carrer aiXàtiva -diu-, però això és per tal que arriben les cartes. Per als del poble és el carrer del Cementeri. La dona mostra unes mans enormes i unes ulleretes de vista menudes, i comença a explicar el recorregut que fan els soterrars fins a arribar al cementeri. Ho conta fent alguna botija, però amb una seriositat acord amb la descripció: el difunt i l’acompanyament ixen de l’església, passen pel carrer de Sant Joaquim, després agafen el de Santa Teresa i una vegada dins de la Ronda arriben al cementeri que queda al nostre darrere. Ara -diu-, si alguna vegada es du el taüt al muscle, per la importància del finat, es fa un recorregut alternatiu, que jo no crec necessari anotar.

Una vegada dit açò, la dona s’acomiada i jo baixe pel carrer aiXàtiva, estret i ple de tests amb plantes, fins al de Santa Teresa. Encara hi pengen restes de les garlandes i banderetes de les festes que han sigut del quatre al sis d’agost. Les de setembre, m’aclarirà la dona del poal quan la retrobe una mica més endavant, se celebren en honor al Diví Salvador, que és el patró del poble.

L’ajuntament està a la plaça Major, sobre unes escales d’arestes ondulades i és una mica més endavant on trobem la fleca que havíem pensat que hi hauria al carrer del Forn.

A la plaça del Canónigo Miñana hi ha una font amb quatre aixetes seques. Allí la façana de l’església aixopluga una Mare de Déu dels Àngels dins d’una fornícula i, a sobre, un vitrall de Sant Salvador. A l’esquerra, el campanar bastit fins a mitjan altura amb pedra i la resta amb rajola massissa. En un panell es pot llegir que un seguit de catàstrofes (el terratrémol de Montesa del 1748, diversos espolis, etc.) han fet que quede poc de la primera església construïda l’any 1525. Deu ser per això que no hi ha a la vista cap carreu ben treballat. Però la placeta té un aspecte renovat, amb les lloses del terra i les pedres de l’església al descobert. Les ullades de sol comencen a aparéixer. Al penal de la casa del costat hi ha un rellotge de sol pintat sense pena ni glòria. Un repartidor de beguda toca el clàxon del camionet amb insistència perquè sàpiguen de la seua presència.

Deixe enrere l’esvalot del conductor impacient i eixim cap al poliesportiu. De camí passe per una fàbrica de palets, de la qual ix el mateix soroll que d’una mar revolta. A prop hi ha el baret que es diu el Racó de Vicent. La terrassa que hi ha davant ja s’ha buidat dels homes que han esmorzat. Decidisc d’entrar i trobe l’establiment buit de clients, tan sols hi ha la cambrera que m’atén de seguida i diligentment em du mig entrepà de truita amb pernil, un platet de salmorra i un altre de cacauets. En aquestes ocasions em resulta inevitable preguntar-me què faran amb el que sobre dels platerets i, sense voler resoldre mai el dubte, acabe fent botar el pensament cap a una altra cabòria, com a mesura de cautela.

Després de pegar un mosset isc i decidisc de pujar el calvari per a visitar l’ermita. Trobe la primera caseta: “Jesús és condemnat a mort. Exp. Hermanos Pastor Alarcó”, i continue avant sense parar massa atenció, perquè hui no estic especialment pietós. Al costat de la novena està el dipòsit de l’aigua potable; “Jesús cau per tercera vegada”. Vaig pujant fins a arribar a la caseta catorzena: “El sepulcre. Exp. F. Alfonso Martínez”. Dos devots sostenen el cos mort de Jesús en presència de la Verge i il·luminats per la torxa que porta un altre fidel. A un costat es veu un cossi amb l’aigua i l’esponja que han emprat per a rentar el Fill de Déu abans amortallar-lo. L’escena està pintada com si la paret d’enfront del sepulcre s’hagués difuminat per a deixar vore l’interior o, més aïna, com si l’artista hagués tingut una visió o raigs X als ulls per a diluir la roca de la cova i poder, així, contemplar-la des de fora i representar-la amb una tonalitat ocre l’escena.

Les xitxarres canten entre els pins i els xiprers, incrementant, si és possible, la rojor de l’argila dels bancals i les arrabassades. Al bell mig del camí trobe una fallega de rabosa, característica, amb les vinces de les figues que es va empassar l’animal. Un camí enceta a l’esquerra la ruta cap al Portet i les Planisses.

L’ermita de Sant Blai. Llig que va ser construïda l’any 1460 i, segurament, després d’haver passat les mateixes vicissituds que l’església va ser reconstruïda en diverses etapes: 1780, 1886 i 1981; sempre amb els donatius dels fills del Ràfol. Es tracta d’una construcció sòlida, massiva, a la qual cosa contribueixen les parets gruixudes de pedres recol·locades i el feixuc porxo que protegeix l’entrada. Té un campanar que sosté una campaneta. La porta presenta dues reixetes per a ataüllar l’interior. Acluque els ulls, però només veig la foscor interior. Miraculosament, quan els ulls s’hi acostumen es poden intuir algunes coses: el retaule, les pintures, els atifells per a celebrar l’Ofici i, al bell mig, la imatge d’un Sant Blai diminut.

Mentre escodrinye els voltants l’olor de pinotxa es fa més penetrat i les xitxarres augmenten la intensitat del xivarri. Em trobe amb un tros de garrofers ben treballats que se’m representa com una visió veritablement anacrònica. Al fons de la vall es veu la terra alba una mica esvaïda, nebulosa.

Beneït per la contemplació del sant i, més aïna, pels sagrats garrofers, mamprenc la baixada al poble perquè a l’entrada he vist un mural ceràmic amb els escuts de tots els municipis de la Vall d’Albaida i vull donar-li una ullada. És la primera vegada que els veig tots junts i repare en la faena feta i, insegur, en la que queda per fer. No gose fer cap recompte exhaustiu, però intuïsc que ja en duc més de la meitat. Avant!

+ El Ràfol de Salem (1)